Jaume Bosch (*)
(Agraïm al company Jaume Bosch la seva generositat per acceptar col·laborar amb L’Estaca per commemorar el Dia Internacional de la Democràcia)
La celebració, aquest 15 de setembre, del Dia Internacionalde la Democràcia, instituït per l’Assemblea General de les Nacions Unides, pot ser un bon moment per reflexionar sobre aquest valor que avui l’extrema dreta qüestiona arreu.
Llibertat és una paraula engrescadora. Democràcia és un concepte molt bonic. No hi ha pràcticament cap estat al món que no es defineixi com a democràtic. Però 2.800 milions de persones viuen en règims autoritaris o dictatorials. Ens podem preguntar: Què és la llibertat? És el mateix que la democràcia? És generalment acceptat que en el món occidental la llibertat es concreta en un tipus d’organització política, la democràcia parlamentària. Ho comparteixo però no sé si ho veuria igual si fos un ciutadà xinés al qual aquell sistema polític, evidentment autoritari, hagués fet sortir de la pobresa com a bona part dels seus més de 1.400 milions de compatriotes. A la Xina diuen que no hi ha democràcia; a l’Índia, amb un nivell de pobresa molt superior, diuen que sí. Què es primer, votar o viure en condicions dignes? Hi ha qui creu que són conceptes antagònics però no haurien de ser-ho. És cert, però, que les interpretacions de valors com la llibertat o la democràcia són diferents més enllà dels estats desenvolupats, que sovint han basat la seva prosperitat econòmica en l’espoliació dels països més empobrits.
L’ONU ha definit alguns continguts de la democràcia: “Els valors de llibertat i respecte pels drets humans i el principi de celebrar eleccions periòdiques i genuïnes mitjançant el sufragi universal són elements essencials de la democràcia”. I ho ha concretat en tres textos fonamentals: la Declaració Universal dels Drets Humans (1948), el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (1966) i la Convenció sobre l’Eliminació de totes les Formes de Discriminació contra les Dones” (1979). El sociòleg Alain Touraine formulava l’any 1992 (“Què és la democràcia?”, El Correu de la UNESCO) una altra definició de democràcia: “El règim en que ningú pot prendre el poder i mantenir-s’hi contra la voluntat de la majoria”. I tot seguit proposava “la idea de la democràcia com a arbitratge entre components antagònics de la vida social, raó per la qual no es pot limitar a la idea del govern de la majoria”. I reivindicava la “importància essencial en la democràcia del dret i de la idea de justícia”.
Quins països podem considerar avui lliures i democràtics? L’estat d’Israel es presenta com una democràcia i és acceptat a les competicions esportives internacionals o al festival d’Eurovisió com si ho fos, però vulnera constantment tots els principis del dret internacional atacant i ocupant territoris d’estats que alguns països occidentals no cataloguen com a democràtics i que, en algun cas, com l’Iran, són molt lluny de ser-ho; però això no justifica la bogeria destructora de Netanyahu. Un estat que assassina milers de persones innocents i perpetra un genocidi a Palestina no pot ser qualificat d’estat democràtic per molt que celebri eleccions cada cert temps.
Els Estats Units, malgrat les seves polítiques imperialistes, han estat sempre considerats com un exemple de democràcia: És Trump un demòcrata? És democràcia perseguir les persones migrants? És democràcia voler finançar amb milions d’euros mitjans de comunicació de l’extrema dreta a Europa? És democràcia que Trump intenti comprar voluntats oferint 5.000 dòlars a cada ciutadà si ell guanya les properes eleccions de mig mandat? És democràcia voler annexionar-se territoris sense cap respecte a la voluntat d’altres estats i de les seves poblacions o escanyar econòmicament Cuba? Donald Trump es presenta com a defensor de la llibertat però la nega als migrants o la vol limitar a les dones que decideixen avortar. El professor de la Universitat de Califòrnia-Berkeley Loïc Wacquant (“Posar ordre a la inseguretat”. Revista Catalana de Seguretat Pública, 2011) denunciava ja fa anys que “els mateixos que exigeixen un estat mínim per tal d’alliberar les forces creatives del mercat i sotmetre els més desfavorits a la picada de la competència no dubten a erigir un estat màxim per tal de garantir la seguretat quotidiana”. Trump n’és un bon exemple: llibertat sense límits per al mercat propi; autoritarisme i policia per a les minories i les persones més vulnerables.
Europa i Estats Units han estat referents pel que fa a les llibertats democràtiques. Però aquesta característica s’està degradant de forma accelerada. Els dirigents de les principals potències que van derrotar el nazisme i el feixisme a la Segona Guerra Mundial, Estats Units i Rússia,s’estan apropant a aquellesideologies totalitàriesque semblaven desterrades per sempre. Hem citat el cas dels Estats Units de Trump, però la Rússia autoritària de Putin ha esborrat els intents democratitzadors que els anys vuitanta va impulsar Mikhaïl Gorbatxov i comparteix amb el president nord-americà la idea que la força és l’únic argument per fer política, tal com ho demostra cada dia a Ucraïna. A Franca, el Regne Unit i Alemanya l’extrema dreta sembla apropar-se al govern i a Itàlia ja hi és.
Catalunya i Espanya no s‘escapen d’aquesta tendència internacional. Aliança Catalana i Vox creixen a les enquestes i forcen al PP a virar cada vegada més a la dreta; a més, aquí hi ha factors específics que agreugen la situació i que provenen del franquisme i de la transició. Un dels principals problemes per a la qualitat democràtica de l’Estat és el poder judicial: hi ha molts jutges i jutgesses bons professionals i demòcrates, però n’hi ha que no ho són. I la cúpula del poder judicial s’arrenglera gairebé sempre amb la dreta i l’extrema dreta amb qui comparteix valors ideològics. No es va fer cap canvi radical en el món judicial quan va caure el franquisme i la tendència conservadora s’ha consolidat gràcies, sobretot, a un sistema d’accés a la magistratura que perpetua determinades procedències i mentalitats. Segons el professor Ignacio Sánchez Cuenca (La Vanguardia ,6.3.2021), Espanya disposa d’una democràcia autèntica però la qualitat del sistema democràtic és baixa, la democràcia espanyola és plena però anòmala. No falten els exemples que ho corroboren: des de la ‘llei mordassa’ als casos de ‘lawfare’ que el PSOE va obviar quan afectaven Mònica Oltra o Ada Colau i que ara pateix a la seva pròpia carn.
Es impossible en aquest article repassar tots els perills que assetgen la democràcia. Alguns són ben nous com el paper que ja juguen la Intel·ligència Artificial i les xarxes al servei de determinats interessos cada vegada més poderosos. Però ens hem de preguntar si hi ha alguna cosa a fer o ens hem de rendir i acceptar el final de la democràcia tal com l’hem coneguda. Estic convençut que la resistència naixerà de la mateixa democràcia. No podem descartar que s’obri pas un nou cicle de creixement de les esquerres que tindria ritmes, avenços i retrocessos, en funció de la realitat de cada país. Casos com el de l’alcalde Zohran Mamdani a Nova York i el del sector més progressista del Partit Demòcrata, encapçalat per Bernie Sanders i Alexandra Ocasio, ens mostren, als Estats Units, el camí que es pot concretar a les properes eleccions de mig mandat. A Brasil, el president Lula sembla capaç de resistir l’onada dretana que assetja Llatinoamèrica. A Europa, creix l’extrema dreta però també es va consolidant la resposta democràtica: A Suècia, tot i que caldrà esperar al recompte definitiu, el resultats provisionals de les eleccions del diumenge, 13 de setembre, indiquen que l’extrema dreta, que aspirava a entrar al govern, retrocedeix i que el centre esquerra plural recupera la majoria per la mínima després de quatre anys de govern conservador; l’ascens del Partit de l’Esquerra i dels Verds ha compensat la baixada del guanyador de les eleccions, el Partit Socialdemòcrata: passi el que passi i de les previsibles tensions per formar govern, es demostra que els avenços de la dreta radical no són irreversibles. A Itàlia, Giorgia Meloni pot ser derrotada a les properes eleccions per les esquerres, amb la suma del Partit Democràtic, el Moviment 5 Estrelles i l’Alleanza Verdi e Sinistra. A Anglaterra, Escòcia i Gal·les, amb un Partit Laborista tocat, el creixement dels Verds i dels nacionalistes escocesos i gal·lesos podria limitar les expectatives de l’extremista defensor del Brexit, Nigel Farage. A França, Marine Le Pen creu tenir a tocar la presidència, però faria bé en no menysprear la capacitat de reacció de la ciutadania que ja es va expressar a través del Nou Front Popular a les darreres eleccions legislatives. I a Espanya, tot i que Núñez Feijóo i Abascal ja es veuen president i vicepresident del govern, no tot està perdut: dependrà de tots i totes nosaltres i de si les forces progressistes, el PSOE i les esquerres plurinacionals (les agrupades avui a l’entorn del grup parlamentari de Sumar i més enllà), saben oferir una proposta a la ciutadania que il·lusioni, que abordi la solució als problemes socials i econòmics de la majoria de la població, que blindi i ampliï els drets de les dones i del col·lectiu LGTBIQ+, que reconegui la plurinacionalitat i el plurilingüisme, que es comprometi a enfortir la democràcia i a acollir i no criminalitzar la migració. Cal estar preocupats però mobilitzats i actius: els que ens vam formar en el combat per les llibertats i contra la dictadura franquista hem de ser capaços d’aportar optimisme i esperança a la gent més jove. Ens hi juguem la democràcia.
(*)Advocat. Ha estat regidor a Sant Feliu de Llobregat, vicepresident de la Diputació de Barcelona, diputat al Parlament, senador i ponent de l’Estatut de 2006. Ha estat membre de les direccions del PSUC, ICV i els Comuns. Forma part de les juntes del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat i de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana. El seu darrer llibre és “Fer política” (Edicions Tres i Quatre, 2025).