25 de novembre, Dia Internacional contra la violència vers les dones
Reflexions a l’entorn de les violències contra les dones en l’àmbit de la parella, causa principal dels feminicidis i de les víctimes de la violència vicaria, els infants
LLUISA CARMONA I MARTÍNEZ Historiadora. Especialitzada en Estudis sobre les dones. Psicoterapeuta. Co Fundadora de TAMAIA. Dones contra la Violència (1992-2010)
Els homes abusadors, causants de la mort de dones i infants, en un degoteig terrorífic, no son talps. No viuen sota terra, no son invisibles, ni transparents, ni desconeguts. Treballen, es relacionen, tenen aficions, militen en partits o associacions, o son socis de clubs esportius, o dirigents d’empreses, entitats o ex caps de la policia… així doncs, viuen entre nosaltres i, com és que no els veiem?
I sembla, que sense saber massa com, un dia, apareixen i assassinen a les seves parelles o ex parelles, a d’altres familiars o als fills i filles. Brutalment, amb armes o sense, aquelles persones invisibles, un dia maten…
Com pot ser? Des de l’experiència de molts anys acompanyant a les dones i les filles i fills, molt a prop per tant d’aquestes situacions, m’atreveixo a dir algunes de les raons. No els veiem, no els detectem, no els identifiquem perquè no escoltem les dones quan ho expliquen, ni els fills quan evidencien la violència que viuen; no mirem les veïnes ni les companyes de feina que tenen la por als ulls. No deduïm i no acusem quan ens trobem, creuem o compartim espais amb homes que imposen, que fan por (encara que de forma subtil) que no accepten que les dones opinin, manin, decideixin, a la feina, a les entitats, als partits, als governs, a les comunitats de veïns… no volem veure’ls, no podem, no pensem si son així aquí, com poden ser a casa?. Sovint no podem veure’ls, les dones. Una por atàvica que ens ajuda, des de temps ancestrals, a sobreviure a la violència masculina… Per què les dones, en espais públics, sovint anem acompanyades o en grup als serveis? Per què no tornem soles a casa? Per què els taxis s’esperen a la porta de l’edifici fins que entrem, quan tornem de nit?… perquè fan por. Una protecció inconscient, automàtica que ens protegeix, i a vegades es fa conscient i ens deixa glaçades… allò de “se’ns glassa la sang” quan ens trobem en alguna situació encara més explícita de violència…
No son talps. Els homes els veuen, s’hi relacionen, hi juguen a futbol, tenis, pàdel, bàsquet… son amics de l’escola, la feina o el gimnàs… escolten comentaris ofensius vers les dones, autoritaris o fins i tot poden veure comportaments agressius… i no volen veure’ls… sovint també poden tenir por, sovint poden ser, també, fills de pares violents o autoritaris que han aprés a callar i sotmetre’s… o poden tenir recança d’exposar-se en privat o en públic… i perdre privilegis que li atorga ser un home. No és doncs aquí, on podem esperar una identificació, un senyalament, una reprovació… que trenqui el silenci i la invisibilitat… més enllà de la lenta, sempre, transformació col·lectiva.
Aquesta identificació del risc o perill, aquesta escolta activa de les dones i els fills i filles al menor símptoma, ha de venir principalment de tota la xarxa pública en contacte amb la ciutadania. L’àmbit de la salut, metgesses, infermeres, especialment de l’atenció generalista, primària, ginecòlogues, psicòlogues, etc… tan sols han de ser capaces d’imaginar, o de percebre la por i preguntar… com va tot a casa? O amb l’ex marit?… O si els expliquen algun incident, aprofitar per explorar la situació, no tapar-la ni ignorar-la, normalitzant-la. A l’àmbit escolar, mestres, professors que miren als nois i noies… no veuen la tristor, la por, la ràbia?… no perceben a les entrevistes amb mares i pares la tensió, els conflictes latents… no cal que s’exposin, poden subtilment observar, fer atenció, xerrar amb la criatura… amb la mare… Els anomenats “cossos de seguretat”, les policies locals, mossos… en tantes i tantes intervencions amb la ciutadania, al carrer i als domicilis poden observar, registrar, oferir… detectar…
I així podem afegir tots i totes, serveis, professionals, agents socials que treballen, actuen, en contacte amb la ciutadania, dones, homes, joves, infants… És clar, això no és possible sinó treballen amb una formació adequada que permeti reconèixer els indicadors de risc de forma inicial, quan més poden passar desapercebuts. Això no pot passar si aquesta formació no inclou, com ja s’ha fet i es fa en molts indrets, una revisió personal i professional dels molts factors que poden dificultar aquesta detecció.
Aquesta formació ha de ser continuada i especialitzada. Alhora, tots aquests professionals i agents socials, han de poder treballar coordinadament amb els serveis especialitzats per poder millorar, ajustar, fer seguiment… Doncs bé, tot això és el que a Catalunya està previst per la Llei 2008 “pel dret de les dones a eradicar les violències” que a diferència de la Llei estatal 2004 “de mesures de protecció per les dones”, situa l’objectiu de l’eradicació i no tan sols de la protecció. Conjuntament amb la Llei es va aprovar el primer protocol marc d’actuació per lluitar i aconseguir l’eradicació. Aquest protocol marc es va elaborar amb el treball que des del 1998 ja es duia a terme en alguns municipis, impulsats pels propis professionals i agents socials, entitats de dones i serveis municipals com una eina, la única, eficaç per la detecció precoç, alhora que també és útil per la formació, la coordinació, etc… Detectar els “talps”, poder intervenir abans que la violència en l’àmbit de la parella s’agreugi i emergeixi en la més terrible de les formes, la mort…
Aquest marc legal i normatiu ambiciós, pioner, és el que regeix en l’àmbit municipal arreu de Catalunya. És obligatori que els municipis tinguin els seus protocols d’actuació actualitzats i les comissions de seguiment en funcionament per accedir a les subvencions de la Generalitat, per exemple. Alguns municipis han actualitzat ja fins a tres vegades els seus protocols… Ara bé, com sempre, no tan sols cal que existeixin: cal que funcionin, no hi ha una altra forma de fer-los eficaços i eficients, i això sovint no passa. La forma substitueix el contingut, professionals sense formació especialitzada, comissions de seguiment que només existeixen sobre el paper… per això no avancem, per això segueixen submergides bona part de les situacions de violència. No les veu ningú o, millor dit, no les mira ningú.
La Llei catalana va aportar moltes eines innovadores que s’han de fer servir si es vol eradicar la violència vers les dones i els feminicidis. Una altra d’aquestes eines van ser la conceptualització i el desenvolupament dels serveis d’atenció especialitzada, SIE’s , que han de treballar en la xarxa d’atenció i detecció, però sobretot, en la recuperació de les seqüeles de la violència en les dones i filles i fills. Actualment, hi ha 24 SIE’ s a tota Catalunya. Altre cop no és suficient que existeixin, sinó que funcionin bé, dins de la xarxa d’actuació en un territori, municipi o comarca; i queda molt de camí per recórrer en aquest sentit, però hi son, i van ser pioners en la seva definició, impulsats pel treball que fins aleshores feien només les entitats de dones. Com ho van ser el Centres de Planificació Familiar, Planing’s, que primer va ser impulsats per entitats de dones, vocalies, les Cases d’Acollida (Londres, 1973, la primera, a Barcelona, 1986) o com els primers CIUD (Barcelona, 1984) o CAID (L’Hospitalet, 1986) o els PIAD’s que van integrar-se a la xarxa pública de serveis després que les entitats fessin aquesta feina.
La nostra ciutat, l’Hospitalet, va ser pionera en l’impuls per part de les dones feministes, vocalies i associacions en l’atenció a les dones i l’ajut per combatre la violència. El CAID va ser un dels resultats. Des de fa anys però, hem perdut aquest lloc pioner, som gairebé l’únic territori de Catalunya a on no tenim un SIE, encara, després de 16 anys de desplegament de SIE’ s a tota Catalunya… tampoc no tenim un protocol d’actuació local actualitzat, des del 2005, abans de la llei… encara que hi hagin uns papers que diguin que sí. No és un tema de papers, sinó de realitats. Tampoc no hem tingut mai una Casa d’Acollida, malgrat les demandes, ni Centres d’Acollida d’Urgència com cal. Així doncs, encara estem més lluny d’aconseguir la eradicació, encara hi ha més volum de problemàtica submergida… encara tenim més “talps”.
No tenim tantes coses que sabem que ens calen, que la llei ens diu que cal, que l’experiència ens diu que són útils… i també en això no hi ha qui ho escolti, qui ho miri, qui actuï, o que ho faci prou…
I en certa mesura estem com fa 20 anys, les entitats de dones, feministes, portant el pes feixuc de la por, la detecció, la urgència, la recuperació… I això ja ho vam fer, ja està fet. Saber què ha passat, què tenim, d’on venen les eines que existeixen pot ajudar-nos a no repetir camins sinó a ocupar i recórrer els que ja estan fets per continuar fins a l’eradicació.
Aquests camins s’han fet, i encara ara els lluitem tantes i tantes dones, en un persistent relleu des de fa, segurament, alguns milers d’anys. Quan va imposar-se el Patriarcat com a model social (G. Lerner, La creació del patriarcat. 1986), també va iniciar-se la lluita i la resistència de les dones contra la violència, que és l’eina fonamental d’imposició del patriarcat: sense ella, no existiria. D’allà venim i sinó, no seríem aquí. Avui, especialment, un record emocionat vers les dones, tantes i tantes, que al llarg de la història i arreu del món han, hem lluitat, contra la violència… Som “gotes que fan onades”.