Mes: gener de 2025

Les raons de l’habitatge inassequible

El preus de l’habitatge puja sense control.
Excepte algunes excepcions amb polítiques sobre l’habitatge que venen de lluny, Europa està patint un problema molt greu, que afecta principalment els joves; i el cas d’Espanya és, probablement, un dels més greus si no el que més.

Els nostres dirigents, no tots sortosament, després d’analitzar el problema han decidit que l’única solució és construir més habitatges després d’alliberar sol. Creuen que només amb aquesta política aconseguiran que hi hagi prou habitatge i que aquest baixi de preu. No recorden, o això pensem, que durant uns anys, just abans d’esclatar la bombolla immobiliària, a Espanya es construïen tants habitatges com a França, Itàlia i Alemanya juntes. No obstant això, com tots recordem, els preus seguien pujant sense control.
De què serveix construir, si finalment es fa per especular?
Sense cap dubte es tracta d’una indústria, el producte de la qual és de primera necessitat, per la qual cosa el seu preu no importa; i segons la cultura econòmica lliberal, no té gens d’importància d’on surtin els diners, es pagarà encara que sigui robant. I és que no fa pas gaire, mentre feia el seguiment d’un desnonament a l’Hospitalet, el servei jurídic d’un banc ho va deixar molt clar quan el desnonat li va dir que amb el que la família guanyava, o menjava o pagava la hipoteca. L’advocat del banc va respondre que la hipoteca era prioritària sobre el menjar, i jurídicament tenia raó.
Control!, la paraula que hem anomenat abans és l’exacte, és el que es necessita per aconseguir que l’habitatge no sigui un problema; i una política productiva més humana i intel·ligent, perquè no es converteixi en un factor desestabilitzador.

Per a tenir una idea del que passa amb l’habitatge, el seu altíssim preu, que excedeix amb molt el del sentit comú, i el perquè hi ha tanta falta, s’ha d’analitzar el seu cost.
Construir un edifici de 5 plantes amb 4 habitatges per planta, d’uns 100 m², té un cost aproximat de 2.100.000 €. El cost real abans de les llicències, permisos i tràmits és bastant més baix, donat que aquests s’emporten entre el 25 i el 30% del preu de l’obra. A aquests 2.100.000 € se’ls hi ha d’afegir el cost del terreny i el marge comercial. I en el terreny és on el preu final pot canviar molt, perquè a Espanya, segons la ciutat i la Comunitat Autònoma, el preu per m² pot anar dels 85 als 300 €.
Ara bé, l’augment del cost de l’habitatge a Espanya, des del 2014 fins aquest any 2024 és a dir, en deu anys, ha sigut el següent:
Costos laborals:                   +30%
Costos de materials:            +35%
Cost del sol:                         +18%
Tot això amb un augment de l’IPC del 23%. És a dir que, o ens enganyen amb l’IPC, o els costos de la construcció a Espanya han pujat molt més que el cost de la vida.
Ara bé, quant ha augmentat el preu de l’habitatge en el mateix període? Doncs el 95%
Com s’entén això? Per l’especulació.

Malauradament, a Espanya una gran majoria només vol viure a unes poques àrees urbanístiques. Aquests mapes publicats per l’ABC ens mostren amb xifres i municipis aquesta dolorosa veritat. D’aquí que els polítics parlin de la manca de milions d’habitatges, i d’això també que a alguns llocs el terreny costi deu vegades més que a altres. I no només per les expectatives de trobar feina sinó, en molts casos, per la dificultat del transport. Però centrem-nos en la feina. L’economia de la gran ciutat majoritàriament acostuma a ser de serveis, que és una de les que reporta menys rendiment salarial, per la qual cosa el treballador es veu incapaç de trobar un habitatge a prop del seu lloc de treball. Això comporta que hagi de llogar una habitació o viure lluny d’aquest lloc de feina, havent d’afegir el cost del transport a la seva butxaca i a la del municipi, a més de les emissions de gasos hivernacle.

És fàcil caure en la temptació de l’exemple de Viena i d’Àustria en general. A Viena, on el 60% de l’habitatge és municipal, podem trobar habitatges de lloguer per 300 € al mes, mentre que a Barcelona o Madrid, trobar una habitació per 500 € és molt difícil.
Com és possible?, ens preguntem. Primer i tal com hem explicat, a Espanya la demanda es concentra a unes quantes ciutats o àrees urbanístiques, que a més coincideixen amb una explosió turística. La gent vol viatjar i nosaltres no podem ni volem impedir-ho, que és el cas principalment de Barcelona. El 2019, just abans de la pandèmia, aquesta ciutat, amb 1.702.547 habitants i 101,35 km² segons l’ajuntament, va rebre més de trenta milions de visitants, és a dir 154.641 diaris o, el que és el mateix, 1.526 visitants per Km² . I donat que la ciutat només pot oferir 86.504 places hoteleres, aquesta pressió demogràfica, segurament la més elevada del món, repercuteix sobre l’habitatge i el seu preu, tal com s’explica a la web d’Ecologistas en Acción, en un estudi, s’ha de dir que molt senzill i poc desenvolupat, però que clarifica bastant la situació.

Però no tot és el preu de l’habitatge, perquè, fins i tot a llocs on ens sembla que és barat, el nostre jovent, és a dir el seu principal demandant, no el pot pagar. I és que malauradament, el sistema capitalista o de mercat no funciona amb l’habitatge.
I per què?, us preguntareu. Doncs perquè l’habitatge és un bé de consum amb limitacions. És a dir, no es pot construir en quantitat i sense fre. L’habitatge no és un cotxe o una televisió, que passat un temps es llença i se’n compra un altre. Per la qual cosa, per a mantenir el sistema només hi ha una solució: que cada any costi molt més que la resta de béns, convertint-se en una aberració del mateix capitalisme.
A causa de això, i segons “El Observatorio de Vivienda de Galicia”, https://www.observatoriodavivenda.gal/es/actualidade/el-60-de-las-viviendas-en-espana-se-compran-al-contado al voltant del 60% dels habitatges espanyols de “luxe” es venen al comptat, principalment a inversors majoristes i estrangers, és a dir a grans tenidors o estrangers que venen a invertir per especular. A Catalunya, la proporció és inversa, https://laciutat.cat/catalunya/30-dels-pisos-comprats-catalunya-2024-tenien-hipoteca el 30% es venen sense hipoteca, però també coincideix amb grans tenidors i estrangers. Qui la vol per viure, quasi sempre joves parelles que busquen el seu primer habitatge, necessita una hipoteca, molt més a l’àrea metropolitana, on són més cares. Per contra, qui la paga al comptat la vol per dividir-la i llogar-la com apartament turístic.

Dit això, la nostra societat es troba amb un problema afegit, s’ha de dir que no inesperat ni involuntari, donat que ha sigut conscientment (el contrari demostraria que els nostres governants són molt més estúpids del que cal imaginar) provocat per la mateixa aberració. Els salaris dels principals consumidors d’aquest bé, no només són massa baixos sinó que estan descompensats amb la resta.

Com es pot veure en l’anterior gràfic, la bretxa salarial dels joves vers els preus de l’habitatge https://www.enalquiler.com/precios/precio-alquiler-vivienda-l-hospitalet-de-llobregat_31-9-23880-0.html no ha parat de créixer, però el que més ha crescut en els últims vint anys, nou vegades segons el Banc d’Espanya, és la riquesa dels més grans vers els joves, és a dir els pensionistes. https://www.bde.es/f/webbe/GAP/Secciones/SalaPrensa/IntervencionesPublicas/DirectoresGenerales/economia/Arc/Fic/IIPP-2024-05-14-gavilan-es-or.pdf

I com que un gràfic val més que mil paraules:

El resultat de la precarietat i la dificultat a trobar un habitatge estable i digne, com era d’esperar, ha passat factura en la salut mental dels nostres joves, que són els que paradoxalment mantenen el país, provocant un augment de malalties derivades de l’ansietat i depressions. https://www.20minutos.es/noticia/5638220/0/vivienda-imposible-salud-mental-jovenes-sueldo-madrid/
Segons aquest mitjà és per no trobar un pis de lloguer, però la realitat encara és més dura. Els joves que l’aconsegueixen també pateixen el mateix problema, perquè no tenen cap seguretat d’habitatge, no saben el que hauran de pagar un cop s’acabi el contracte o si els faran fora. A causa de això, no és d’estranyar que la majoria dels desnonaments siguin per impagament del lloguer i no de la hipoteca, i que l’últim any hagi augmentat, precisament entre els més joves.

L’Hospitalet no escapa a aquest problema, però amb una peculiaritat. A la nostra ciutat es poden trobar pisos buits, els que s’estan construint i que ens volen fer creure que per estar protegits són assequibles, però que pocs poden o volen pagar, i molta demanda d’habitatge econòmic (no hem pogut conèixer el percentatge de pisos adquirits per grans tenidors).
Aquesta situació, tot i ser recorrent a quasi totes les ciutats importants, a l’Hospitalet es pot veure més. I és que comparativament, cada cop és més difícil trobar algú que pagui un dineral per viure a la ciutat més densament poblada d’Europa, sense els serveis més bàsics, com llars d’infants, escoles amb espais naturals, parcs per on passejar, carrers ben cuidats, nets i amb poc soroll, etc. Òbviament, si busques un lloc per viure i el teu salari et permet pagar més de 400.000 € https://realadvisor.es/es/precios-viviendas/municipio-l-hospitalet-de-llobregat, prefereixes mil vegades anar al Prat o a Sant Joan, on es construeix sense la mateixa densificació i amb bons serveis al voltant, sense tant de soroll, amb carrers nets i cuidats, més seguretat, i espais naturals on prendre el sol o l’aire i, fins i tot, sortir al carrer amb bicicleta sense arriscar la vida.

Mig pal de llum?

Porta anys tal com veieu a la fotografia —segons els veïns que ens l’han fet arribar— mig pal d’enllumenat davant l’escola Milagros Consarnau a Santa Eulàlia. No s’entén la raó que ningú hagi decidit o posar un pal nou o directament treure aquesta relíquia que dona l’habitual impressió d’abandonament de l’espai públic. No deixa de ser significatiu que s’hagi volgut embolcallar amb uns plàstics perquè ningú es pugui directament tallar amb les rebaves que han quedat del tall del pal que es deuria fer al seu dia. Tant costa avisar la brigada municipal perquè faci la seva feina i eviti aquesta sensació habitual de negligència?

Ens han fet cas

Tampoc no fem una revisió exhaustiva de les fotodenúncies que finalment s’han resolt
i és probable que de les 23 que ja hem publicat, n’hi hagi alguna més complerta. Que
nosaltres haguem detectat, de 23 només 2. La que pengem avui fa referència a la
renglera d’arbres del carrer Sant Joan que tenia tots els escocells buits i que ara ja són
plens, a l’espera que, efectivament, la primavera faci esclatar els joveníssims arbres
plantats. L’Ajuntament diu que n’ha plantat o plantarà durant aquest mesos gairebé
3.500 arbres nous i és veritat que s’han replantat uns quants com els que mostrem a la
fotografia.

Desacord al Consell d’Administració dels mitjans públics de comunicació, sobre el compliment dels objectius que generen beneficis econòmics a la direcció

Els Comuns, l’únic grup de l’oposició que torna a fer costat al govern Quirós, malgrat s’han incomplert les mocions sobre la ràdio i els debats televisius

L’informe sobre la reobertura de Ràdio l’Hospitalet que, segons el que es va acordar en la reunió del 17 d’octubre del Consell Consultiu i Assessor dels mitjans de comunicació públics (SCP), s’encarregava al director dels mitjans de manera immediata, hauria estat lliurat el 21 de desembre i més d’un mes després encara no s’ha fet públic. Aquesta és la informació que es va posar ahir sobre la taula durant el Consell d’Administració de La Farga, l’empresa municipal encarregada de gestionar els SCP i on es van aprovar, amb els vots en contra de tots els representants dels grups municipals a l’oposició, excepte els Comuns, els complements econòmics per objectius que corresponen al director dels mitjans de comunicació públics.

Pel que es va explicar a la reunió, segons fonts presents, el director dels mitjans va garantir que el 80% dels objectius que contemplava el Contracte-Programa per l’any 2024 s’havien cobert, de manera que li corresponia el complement econòmic previst que finalment es va aprovar.

El curiós del cas és que, més enllà dels objectius genèrics que incorpora un Contracte- Programa redactat pel propi director dels mitjans i aprovat poc abans de les eleccions  per un Consell Executiu fet a mida, el cert és que hi ha una moció aprovada a finals del 2023 sobre la programació de debats polítics a la tele pública i una altra moció aprovada al febrer del 2023 sobre la reobertura de la ràdio, que haurien de ser considerats objectius dels mitjans públics de comunicació i que s’han incomplert totalment. Sobre aquesta base, els grups de l’oposició van considerar que no s’havien assolit els objectius, i van votar en contra. El director dels mitjans, present a la reunió, els va fer veure que ell parlava del compliment dels objectius del Contracte-Programa perquè no estava en les seves mans complir les mocions municipals que escapen de la seva prerrogativa.

El cert, no obstant, és que el director dels SCP té molt a dir al respecte i que el Contracte-Programa inclou una clàusula, la número 6, que indica concretament que “La Farga prestarà suport a l’Ajuntament en aquells programes comunicatius municipals o accions de servei públic relacionades amb la comunicació, ja sigui en l’àmbit de les pròpies competències o de competències alienes, que aquest pugui necessitar i que suposin l’exercici de funcions no previstes en aquest contracte programa.” I és evident que els acords de mocions aprovades al ple municipal sobre matèria de comunicació impliquen l’equip de govern però també subsidiàriament, per aquest compromís del Contracte-Programa, a La Farga i als SCP.

No deixa de ser significatiu que, en la línia del que ja ens tenen acostumats, hagin estat novament els Comuns els que hagin donat suport a l’equip de govern també en aquest punt, quan és evident que és un reclam social —al qual teòricament ells sempre han donat suport— la reobertura de la ràdio pública i els debats polítics televisats i que resulta impossible separar la postura de l’equip de govern de la de l’aparell directiu dels SCP, en total connivència.

Hi ha, no obstant això, més qüestions importants. La primera és que el director dels mitjans sembla que va dir a la reunió de dijous 23, que se li havia encarregat l’informe sobre la ràdio el 16 de novembre passat, quan va quedar clar per tothom que se li encarregava un informe que ell afirma haver entregat ja fa un mes sense que hagi transcendit, ni el seu contingut ni la seva recepció.

L’altra qüestió significativa, que serviria per impugnar legalment la reunió de dimecres del Consell d’Administració de La Farga en aquest punt, es que el Contracte-Programa en vigor contempla la creació d’una Comissió Tècnica de Seguiment que s’ha de reunir com a mínim una vegada a l’any, però que és inexistent perquè no estan en vigor cap dels instruments de direcció dels SCP des de maig del 2023. És a aquesta Comissió a qui correspondria rebre la Memòria Anual, que si existeix no s’ha fet pública, i que, en base a la mateixa, “ha d’avaluar el grau d’acompliment de les missions de servei públic que correspon a la societat gestora, així com dels objectius específics derivats d’aquestes”, tal com s’estableix en el vigent Contracte-Programa.

Opiniones encontradas de los vecinos, en la solución de la ubicación del polideportivo de Santa Eulàlia

Quizás una intermediación neutral entre las partes permitiría encontrar soluciones consensuadas

El conflicto de la ubicación del polideportivo de Santa Eulàlia viene de lejos y ha pasado por las manos de todos los alcaldes que ha tenido la ciudad, sin que al final se tomara una decisión definitiva. Inicialmente y durante años, se ha mantenido que el sitio donde debía de construirse era en la pista del Gasòmetre, cuestionado ahora tras la construcción excesiva de viviendas a su alrededor, tal y como explicaba L’Estaca el pasado martes https://lestaca.com/lestacalh/dubtes-de-lequip-quiros-sobre-si-donar-la-rao-a-uns-veins-en-contra-duns-altres-a-lhora-de-buscar-alternatives-pel-poliesportiu-de-santa-eulalia/

En la actualidad en el barrio existen diferentes posturas que enfrentan a los vecinos. Los del sector de Gran Vía Sur defienden que se ha de hablar de polideportivo del Distrito 3 y no de Santa Eulàlia. Aseguran que la ubicación del equipamiento en una parte del Parc de l’Alhambra es la ideal, ya que no se pierden metros de zona verde sino, al contrario, se recuperan 5.000 que son los que hay en la pista del Gasòmetre, ubicación inicial del equipamiento deportivo. “Con esta solución, gana todo el distrito”, dice un representante vecinal.

La polémica está servida ya desde hace años y piensan que la antigua alcaldesa Núria Marin debió tomar la decisión y no haberlo dejado al resultado de un referéndum. Afirman que los vecinos de Gran Via Sur, en un 80%, votaron por la alternativa del Parc de l’Alhambra. La votación popular referendaria, finalmente se opuso a que el equipamiento se construyera en el parque.

“Hay que dar una solución global para el distrito 3”, manifiesta Paco del Rio, presidente de la Asociación de Vecinos de Gran Vía Sur. Cuando se proyectó el polideportivo en la pista del Gasòmetre no existía ningún otro equipamiento deportivo. En la actualidad existe uno a 400 metros, el del barrio del Gornal, y luego también están próximas las piscinas municipales de l’Hospitalet.  

Mientras tanto, la Asociación de Vecinos de Santa Eulàlia no piensa lo mismo, y manifiesta que el Parc de l’Alhambra se ha de respetar íntegramente ya que es una de las pocas zonas verdes que tiene el barrio y, en definitiva, la ciudad.

También aseguran que se realizó una consulta y que los vecinos se pronunciaron claramente por la ubicación del polideportivo en la pista del Gasòmetre. Como recuerda el representante de la asociación de vecinos, desde que presidió el ayuntamiento el alcalde Pujana ya estaba decidido el sitio del equipamiento deportivo e incluso el alcalde Celestino Corbacho firmó un decreto y se asignó una partida presupuestaria para su construcción.

“De todas maneras, si el gobierno municipal considera hoy que sus promesas sobre el polideportivo no se pueden realizar, es necesario que explique claramente las razones y proponga una ubicación”, aseguran. Y añade, “durante estos años, lo único que buscan es dividir al barrio para no asumir la deuda que tienen con el distrito”.

Otra de las posturas encontradas, es la de los vecinos más próximos por la posible construcción del polideportivo en la pista del Gasòmetre que se han constituido como Plataforma de afectados. “Nosotros no estamos en contra de la construcción del equipamiento pero que sea respetuoso con los edificios colindantes”, dice una portavoz y declara que, en su día, cuando compraron los pisos, les informaron de la construcción del polideportivo, “pero de dos plantas y no de siete como está ahora proyectado”.

Los argumentos de esta Plataforma son muy similares a la de los vecinos de Gran vía Sur y coinciden en que la ubicación más adecuada del equipamiento deportivo es el Parc de l’Alhambra donde solo se ocuparían unos 2.000 metros cuadrados (un 15%) y se recalificarían los terrenos de la pista del Gasòmetre para convertirlos en zona verde.

Para los representantes de la Plataforma, la construcción del polideportivo en la parcela del Gasòmetre lleva añadidos problemas de comunicación (transportes lejanos); de seguridad, por el reducido espacio de las aceras y de concentración de equipamientos deportivos, tal y como afirman los vecinos de Gran Vía Sur.

De la literalidad a la teleología: la doble vara de medir y a ver si nos entendemos

Un moment d’un ple municipal.

Los chicos y chicas de FIC me han hecho llegar el acuerdo de denegación de palabra en el pleno de diciembre que el alcalde ha protagonizado mediante un decreto del 20 de enero que me ha dejado patitieso. Lo explico. Esa entidad torraculions para el poder —molesta, vaya— viene pidiendo desde hace meses la palabra en el pleno municipal, que luego cede a portavoces de colectivos distintos para que expliquen sus quejas. Lo hace por tres razones, según creo. La primera, porque está de acuerdo con que los vecinos se expliquen en el templo de la palabra a nivel local que es el plenario. La segunda, porque sus estatutos proclaman que la entidad defiende la libertad de los ciudadanos para que se expresen donde sea y la tercera, porque el Reglamento de Participación del Pleno y del resto de plataformas institucionales está expresamente diseñado para restringir el uso de la palabra de manera extensa, libre y plural.

A la entidad ya le llegó hace meses, que ese alcalde humanista de las nuevas maneras, el amigo triple Q, se anduvo quejando por los pasillos de que había vecinos que tomaban la palabra sin tener derecho y que los insensatos de ERC/EUiA que eran simplemente los tramitantes de los permisos, andaban detrás de esos excesos libertarios. Y que había que impedirlo. Los de FIC tienen en sus manos este instrumento sobre el que me leéis (lestaca.com), que lleva tanto tiempo diciendo verdades como puños que no solo están soliviantados los que consideran que nacieron a la política para ostentar el poder omnímodo en esta ciudad, sino los que acompañan a ratos a la camarilla del Jesusillos con el que se hacen fotos. Tendrán que aceptarlo, pero les cuesta y, como les cuesta, van a poner todas las pegas posibles para impedir que FIC se les suba a las barbas.

No deja de ser curioso —y yo no sé de leyes, pero hay cosas que chirrían— que el alcalde decrete el 20 de enero que se le impida la palabra a FIC en el pleno del 20 de diciembre anterior y que los argumentos utilizados para ello formen parte de un Informe del secretario de la Corporación de fecha 17 de enero de este año, no del pasado. Y que todavía no hayan encontrado el momento, pese a que el decreto obliga a ello, de transmitirles oficialmente la denegación de palabra a la entidad solicitante.

Pero eso no es lo peor. Lo peor son las razones alegadas que pone de manifiesto don FAS, el secretario, para darle la razón a su alcalde con el que necesita llevarse muy bien. Dice que FIC es una cosa exclusiva de periodistas y que solo le interesa la información y por eso la entidad tiene casi 60 socios entre los que solo hay un par o tres de profesionales del tema. Y, por cierto, ni un solo profesional de los medios oficiales del gobierno local, que no quieren ni acercarse a sus actos no sea que les condenen en su puesto de trabajo al ostracismo eterno. Todos los que se mueven en la ciudad —y aunque el equipo de gobierno se mueve poco controla el tránsito— saben de sobras que FIC es una entidad crítica que suele poner el dedo donde a todos les perturba y no solo en materia informativa, claro está. Unos, porque se juegan el salario, otros la subvención, otros el trato deferente y buena parte, todo ello a la vez. Los de FIC no necesitan jugarse nada, porque nada tienen, desde sus inicios: ni salarios, ni subvenciones ni tratos deferentes. Y ni los tienen, ni los necesitan y probablemente ni siquiera los desean. Se conforman con que les lean, les escuchen y puedan ayudar a otros a reflexionar, a ser menos autoritarios, más empáticos, mucho más condescendientes y a ser bastante más inteligentes de lo que son.

Pero lo dicho. El secretario dice que FIC es una cosa que no es, y niega que sea exactamente lo que es: una entidad al servicio de la ciudadanía para evitar las restricciones arbitrarias sobre sus derechos. Entre ellos, el de la libertad de expresión en el pleno municipal. Pero dice bastante más, tanto, que el alcalde le tendría que llamar al orden porque entre tanta interpretación subjetiva sobre las finalidades de una entidad, clarifica la literalidad, pero también el trasfondo real del reglamento aprobado. Dice el amigo FAS: “no hay duda de que la normativa de participación del Ayuntamiento por lo que hace a la participación en el Pleno, tiene una finalidad clara de reconocer el derecho a participar en el Pleno solo a un grupo reducido de sujetos”. Y dice verdad. Cuantos menos molesten en el pleno, mucho mejor para el gobierno. Si pudiera prohibir la presencia pública, sin duda la prohibiría. Todo lo que molesta, mejor que deje de existir, eh?, valientes de FIC…

FAS dice otras cosas divertidas, por ejemplo, que en las interpretaciones de las normas una cosa es el criterio interpretativo literal y otra cosa muy distinta el criterio interpretativo teleológico. Lo usa para el reglamento de participación, pero se lo guarda para la interpretación de los Estatutos de FIC. Pues bien, el criterio interpretativo teleológico que sirve para entender que no se quiere que participen los vecinos que van por libre por muchas razones que tengan, debería servir para entender que las finalidades de FIC van más allá del fomento de la información crítica: tienen que ver con la libertad de expresión, la adopción de acuerdos trascendentales escuchando a la ciudadanía y la ejecución de acuerdos de gobierno que mejoren la calidad de vida de los ciudadanos y no que la perjudiquen como llevan tantos años haciendo en l’Hospitalet.

FAS, está feo ser literal para unas cosas y teleológico para otras. Y de paso, explícaselo al que firma el decreto, que seguro que lo ha firmado sin saber de qué hablas…