Mes: març de 2025

Els veïns de Collblanc-La Torrassa surten al carrer i demanen més implicació de l’Ajuntament per aturar els pisos turístics

Molts veïns van donar suport a la convocatòria.

La barriada es la més afectada per la pressió dels fons voltors, per expulsar els llogaters del seus habitatges

Al voltant d’un centenar de persones s’han manifestat aquest cap de setmana pels carrers de Collblanc-La Torrassa contra l’Especulació Immobiliària i la Massificació Turística convocats per la Plataforma creada el passat setembre per denunciar aquesta situació al barri i al conjunt de la ciutat.

Presentació de la Plataforma Veïnal Contra l’Especulació Immobiliària i la Massificació Turística de l’Hospitalet

El lloc elegit per la protesta ha estat la barriada més afectada per l’expulsió dels seus habitatges dels veïns —de forma indirecta, no renovant-los els contractes de lloguer— per transformar-les després en habitacions que son llogades de manera individual. Dos blocs d’habitatges, al carrer Occident 14 i al carrer Holanda 36, ​​en són les mostres. Als quals cal sumar edificis sencers que han estat transformats en habitatges de lloguer a pisos turístics.

Recentment, així ho hem informat a L’Estaca, arran d’una denúncia d’un dels veïns afectats, la Síndica de l’Hospitalet, Merche García, ha intervingut en el conflicte, fent un seguiment dels expedients oberts per l’Ajuntament a cinc habitatges que havien estat transformats en pisos turístics.

La Síndica ha exigit al departament municipal que està realitzant les inspeccions que li informi de tot el procés, ja que encara falta per revisar altres pisos, els propietaris dels quals no han estat contactats.

La Síndica de Greuges de l’Hospitalet interviene en el conflicto de los pisos turísticos y reclama al ayuntamiento que la mantenga al corriente

Tal com es va informar per aquest diari digital l’Ajuntament ha exigit als propietaris que ja han transformat els habitatges en apartaments turístics, que els restableixin a la situació original ja que les obres realitzades s’han fet il·legalment emparant-se en una llicència sol·licitada que no autoritza a fer aquest tipus de reformes.

La protesta dels veïns del cap de setmana va partir de la plaça Espanyola i va transcórrer pel carrer Progrés fins a acabar a la plaça del mercat de Collblanc. Al cap de la manifestació hi havia dues pancartes amb el lema: Contra l’Especulació Inmobiliaria i la Massificació Turística. L’Hospitalet no està en venda. Lluitem pels nostres barris i per la nostra gent. C.E.I.M.T.” que és el nom de la Plataforma convocant.

A l’acte també hi van assistir representants d’ERC-EUiA, amb Jaume Graells al capdavant, i dels Comuns, amb el portaveu municipal, Manuel Domínguez.

A la plaça del mercat, es va llegir un manifest denunciant la situació que viu l’Hospitalet com “d’una greu emergència habitacional. Moltes persones a la ciutat no tenen garantit el dret bàsic a un habitatge digne. El preu de l’habitatge ha crescut molt per sobre dels ingressos de la població, situant els preus de compra i lloguer entre els més alts del país”

I alhora demanaven de forma urgent “la implementació de mesures efectives que posin fre a l’expulsió dels veïns i veïnes, per l’augment descontrolat dels lloguers i les pràctiques coercitives que busquen canviar l’ús residencial habitual per lloguers de temporada o turístics, fins i tot transformant blocs sencers en apartaments turístics”.

La Plataforma ha fet una clara observació: “La turistificació és un fenomen que ha canviat bona part de la morfologia, les economies familiars i la demografia de molts dels nostres barris i ciutats. Atempta també contra la convivència i redueix els espais de vida comunitària, el comerç tradicional i el veïnatge amb arrelament i compromís amb l’entorn”.

Tal com s’ha explicat més d’una vegada en aquest digital, els convocants afirmaven que “la proximitat a Barcelona, les connexions en transport públic i la proximitat a l’aeroport han fet que l’Hospitalet esdevingui una ciutat molt atractiva per a les empreses del sector immobiliari i turístic, canviant radicalment la ciutat, mentre que la ciutadania en paguem les conseqüències”.

El comunicat ha exigit al govern municipal l’establiment “d’una moratòria de llicències d’establiments d’ús turístic que impliqui l’elaboració d’un pla dins el marc del Decret Llei 3/2023, tal i com s’ha fet en altres ciutats i també, en aplicació del Decret llei 3/2023, que en el període de 5 anys es revoquin totes les llicències d’habitatges d’ús turístic atorgades fins al moment a la ciutat”.

La Plataforma també exigeix ​​a l’Ajuntament establir un protocol de control de pisos de lloguer temporal, per a garantir la no modificació de la seva estructura, l’augment del nombre d’habitacions o la desaparició d’espais d’ús compartit. I garantir que no se’n fa un ús fraudulent com a habitacions d’ús turístic.

Però per tot això, demanen de l’ajuntament “un increment del número d’inspectors per revisar i actuar davant de possibles casos fraudulents de pisos i habitacions d’ús turístics”.  I la implicació en els casos d’expulsió de veïns i veïnes, com són el casos d’Occident 14 i Holanda 36, mediant amb les parts, i acompanyant-los.

La Plataforma, en el seu manifestat, també reclama als governs català i espanyol, l’aprovació definitiva d’un decret que reguli els arrendaments temporals i el lloguer d’habitacions en zones declarades de mercat tensionat. I a nivell de l’Hospitalet, la mateixa fiscalitat sobre les activitats turístiques que a Barcelona. També es demana que l’Ajuntament faci una política d’habitatge amb l’objectiu d’incrementar el parc públic d’habitatges de lloguer accessible.

La entitats promotores de la Plataforma son las següents: AAVV Collblanc-La Torrassa, Comunitats de veïns del carrer Holanda 36 i carrer Occident 14, Associació Som Santa Eulalia, Espai de Ciutadania, Sindicat de Llogateres, AAVV La Florida, Associació Altaveu Jove, Associació Castell de Bellvís, Centre d’Estudis de l’Hospitalet, Coordinadora d’AMPES, Foment de la Informació Crítica, CCOO, UGT, CN y STOP degradació.

La estupidez en mi espejo

Carlos Galve Farré (activista i peixater)

Acabo de salir de una reunión de expertos. De una “taula” del Ayuntamiento de l’Hospitalet, mi amada ciudad. Estoy indignado. Por la ventana, desde mi caja de cristal, veo las Urgencias del Hospital de Bellvitge y del mundo. Mientras pienso en mi ciudad, conecto las noticias y reiteran que setenta y tres millones de ciudadanos han votado a favor de un individuo sospechoso de ser un pseudo fascista que cuestiona los derechos humanos de millones de seres humanos.

Aunque parezca que no tenga nada que ver, me preocupa que durante cuarenta y cinco años gobierne el mismo partido en mi ciudad. La situación política de EEUU no es igual que la de l’Hospitalet. Siempre he defendido que los votantes tienen sus razones y reitero mi respeto a la democracia. No la considero igual porque la degradación política que nos llega de América está ya consolidada y es de una incongruencia política y social de dimensiones abismales. 

Volviendo a l’Hospitalet, me preocupa la impasibilidad de los ciudadanos frente a la política, pero me preocupa mucho más la indiferencia o la prepotencia de los que la gobiernan. En la puerta del edificio consistorial es como si hubieran instalado una cortina invisible que impide considerar el Ayuntamiento como la casa de todos. En los bares crece la tesis: “todos los políticos son iguales”. Los grupos políticos te escuchan como posibles clientes y, mientras tanto, la extrema derecha aprovecha perfectamente la apatía y la indiferencia de la gente por la política.

Sueño que l’Hospitalet continúe siendo la ciudad acogedora con los nuevos ciudadanos que día a día configuran el nuevo vecindario. Hay mucho trabajo para explicar qué hacer con el nuevo l’Hospitalet del siglo XXI. Quizás es por la edad, pero me gusta compartir con gente crítica, la inocencia de la utopía.

Como decía Lenin “qué hacer” contra la distopía, contra el absurdo de una sociedad que camina hacia lo contrario de la justicia social. Pensar en global y actuar localmente. Sin saber muy bien por qué empiezo a escribir esta reflexión: la probabilidad de que una persona determinada, incluido yo, sea estúpida, es independiente de cualquier otra característica de la misma persona. Sinceramente, creo que la estupidez es tan humana como la sabiduría. Se puede ser iluso o incauto, reflexivo o inteligente, cabrón o malvado y, finalmente, se puede ser bobo o estúpido.

Las cuatro categorías son susceptibles de emerger en el mismo individuo en diferentes momentos de su vida. Son la cara y la cruz de la misma moneda. La estupidez es directamente proporcional a la incapacidad y a la falta de voluntad de mantener la nitidez del espejo donde nos vamos mirando cada día de nuestra vida. Me resisto a la tesis: hay seres que nacen y mueren estúpidos. La evolución se centra bajo mi punto de vista en ir intentando minimizar, al máximo posible, la estupidez. A veces, la lentitud se hace desesperante pero no es nada frente a la inmensidad del tiempo.

Los humanos vemos, fácilmente, “la mota en el ojo ajeno, y no vemos la viga, en el propio”. El viejo proverbio bíblico de San Mateo es una antiquísima lección/acción que las personas vamos repitiendo durante el transcurso de nuestra historia. El relato de los siete pecados capitales es sugerente para creer que la estupidez podría ampliarlos a ocho. Es cierto que la soberbia cruza todos los siguientes. Antes decíamos pecado y ahora creo que hemos evolucionado y decimos, actitudes o comportamientos. 

Considero esencial contextualizar el entorno para pensar en los aspectos estúpidos de los comportamientos humanos de nuestros días. Reiteradas veces me cuesta entender, por qué un gran número de conciudadanos en Occidente y sobre todo en mi ciudad, eligen opciones económicas, políticas y sociales que marcan la tendencia precisamente hacia la debilidad y el riesgo de pérdida de derechos humanos, que son básicos. 

La Salud y la Educación son esenciales, hay otros derechos opcionales importantes como el divorcio, el aborto o el derecho a elegir tu sexualidad entre muchos más. Uno de los más trascendentes es el de la igualdad de género. Parece como si hubiera sido fácil. Esos derechos parecían banales y utópicos, pero hoy, en Occidente, están irradiados en la mayoría de la sociedad. Derechos que han costado sangre sudor y lágrimas.

Me inquieta y por ello me atrevo a hablar del aumento de la estupidez, el aumento del desprecio a la democracia y, sobre todo, la intransigencia y la fragmentación de lo que llamamos —para entendernos— la izquierda a la izquierda del partido socialdemócrata.

Las diferencias entre ideologías creíamos que habían superado el riesgo de perder la democracia. No es así. La pseudo dictadura tanto política como económica de la democracia capitalista, limita los derechos básicos, los individuales y los colectivos. Los medios actúan con características gobbelianas. Una mentira repetida mil veces se convierte en una gran verdad.

Me llamaron la atención y comparto, varias reflexiones de sendos pensadores. Einstein decía: “hay dos cosas infinitas: una es el universo y la otra la estupidez humana”. Borges pensaba que “las tiranías aumentan la estupidez”, y otro decía: “Son más peligrosos los estúpidos que los malvados”.

Uno de los aspectos que más me han llamado la atención a lo largo de mi vida ha sido la reiterada evidencia de la utilización del currículum académico para enmascarar la estupidez. Si observamos el mundo, está gestionado generalmente por individuos formados en prestigiosas universidades llenas de luz y sabiduría. Es muy excepcional que un individuo inteligente y sin formación académica, llegue a tener reconocimiento para ser el que decida y proponga estrategias políticas o económicas.

Hoy tenemos en las presidencias de países poderosos a individuos indiscutiblemente muy bien formados, pero radicalmente estúpidos. Es muy grave, pero lo más grave es que están elegidos aparentemente a través de un ejercicio democrático; aunque la democracia sea de dudosa calidad, es democracia. Las votaciones son públicas. No me imagino un fraude colectivo, parece ficción, pero con la IA un día quizás podría llegar a ser posible. Lo evidente del siglo XXI será la tendencia de las próximas opciones políticas de un indiscutible retroceso en libertades individuales y colectivas.


Solo las de los poderosos serán mayores. Aunque parezca un contrasentido, los débiles, los esclavos, son los que consolidan al poder económico para retroceder y despreciar avances que ineludiblemente se volverán a reivindicar en el futuro.

Los avances son dos pasos adelante y uno atrás. Es una indiscutible actitud o comportamiento social estúpido. Estamos en el paso atrás. Manifiestamente estúpido e inexorablemente humano. Así es la evolución. ¿Igual será verdad el proverbio, que un tonto echa a perder a un pueblo? ¿O es una estupidez?

Parterres abandonats

Un altre exemple d’abandonament dels espais verds el que es pot veure a la fotografia
dels parterres de l’Avda Primavera a La Florida. No és un cas únic com és ben palès. Tot
al contrari, no hi ha ni un espai en condicions amb el verd recomanable, siguin
jardinets, parcs o parterres. I no és un problema recent. És una situació que es manté
així des de fa mesos. Ara ha plogut bastant i és fàcil que el verd comenci a créixer, però
de moment l’aspecte és el que es pot veure a la imatge.

La sanció d’AMB a Moventis no aconsegueix amagar la gran responsabilitat de l’administració supramunicipal en el problema del transport metropolità

Moventis reclama 400.000 euros a set delegats sindicals pels danys ocasionats pel conflicte i imposa condicions laborals esclavistes a conductors immigrats

El passat 12 de febrer vam publicar un reportatge sobre la vaga d’autobusos de l’empresa Moventis a l’Hospitalet, que cal dir, si l’AMB hagués fet el seu treball o, almenys l’hagués fet amb un mínim d’honestedat, aquesta vaga no hauria existit i, tant la ciutadania com els conductors no haurien sofert cap perjudici. Dies després del reportatge ens vam assabentar que l’AMB havia imposat una sanció a l’empresa, és a dir a Moventis, per valor de 85.000 €. Òbviament, havia sigut una coincidència, la nostra revista no és tan seguida com per a tot això. Tanmateix, això és el que va passar.
A primera vista vam pensar que la xifra estaria basada en un estudi dels perjudicis ocasionats a la ciutadania, és a dir, que l’AMB continuava passant-se pel forro, mai millor dit, els drets i perjudicis ocasionats als treballadors.

A l’article 145, punt 2 de la llei 9/2017, de 8 de novembre, de Contractes del Sector Públic, es pot llegir clarament que un dels requisits que s’han de tenir en compte a l’hora d’establir el contracte és la conciliació familiar i la protecció de la salut, entre altres coses: “la conciliación de la vida laboral, personal y familiar; la mejora de las condiciones laborales y salariales; la estabilidad en el empleo; la contratación de un mayor número de personas para la ejecución del contrato; la formación y la protección de la salud y la seguridad en el trabajo; la aplicación de criterios éticos y de responsabilidad social a la prestación contractual”.

S’ha de dir que, excepte la contractació de més persones, aquestes premisses ningú se les ha llegit; l’empresa per descomptat, perquè segons la doctrina ultra lliberal, és la part que ha de fer el possible per evitar-les; i l’AMB tampoc, se suposa que per indiferència, estultícia o, encara pitjor, complicitat. Ara bé, pel que fa a la contractació de més treballadors, ens trobem que es refereix als que porta del Perú, amb contractes indignes, amb la sospita que els hi cobren els cursos de formació dins els 400 € que els hi retiren, amb l’excusa d’una bestreta que cap d’ells mai ha vist. De fet el seu sou final, un cop se’ls hi ha restat tot el que toca, sigui legal o il·legal, puja un xic més de 700 €. Després de les queixes rebudes, es veu que l’empresa ha complementat una part dels viatges que els treballadors fan diàriament des de Malgrat a l’Hospitalet i viceversa. Amb aquest salari, l’empresa Moventis i l’AMB esperen que un conductor d’autobús sobrevisqui a Catalunya.

Però anem al que importa. El perquè reprenem aquest tema si amb la sanció dels 85.000 €, tots els partits semblaven satisfets, òbviament els apoltronats a l’AMB. I és que no tot acaba aquí, perquè l’empresa, un cop va rebre la sanció, va presentar una demanda de 400.000 € a set delegats sindicals com a indemnització pels perjudicis generats.

Òbviament, el primer que ens vam preguntar és d’on treia l’empresa aquesta xifra, si l’AMB, se suposa que després d’un conscienciós (pel temps que va trigar, entenem) estudi, va valorar amb 85.000 € el perjudici generat als usuaris i a la ciutat. Una de dos, o l’empresa va fer l’estimació al tuntún, o l’AMB, amb els peus. Perquè la diferència entre 400.000 i 85.000 dona 315.000, que és el que l’empresa dona per suposat que ha deixat de guanyar (ara ens assabentem que l’empresa els hi vol cobrar la sanció a part). S’ha de dir que els dies de vaga no són remunerats, per la qual cosa l’empresa no afegeix els salaris a l’equació.

I ens preguntem com una empresa pot aplicar l’Article 41 de l’Estatut del Treballador, si indirectament està reconeixent la pèrdua d’uns beneficis astronòmics per uns pocs dies de vaga. Òbviament, en presentar una proposta un 24% més baixa que la del seu rival més pròxim, tant l’empresa com l’AMB eren conscients que qui ho pagaria serien els treballadors, perquè enfront una proposta tan baixa, temerària en aquest cas, l’AMB va demanar a l’empresa una explicació detallada sobre com afrontaria les obligacions contractuals. La resposta no podia ser altra que una reestructuració del treball per fer-lo més rendible. És a dir, sacrificant bona part dels guanys dels treballadors, provocant incertesa en els horaris i destruint la conciliació familiar.

Per ser més exactes, obren al nostre poder les condicions de treball d’un dels nous treballadors peruans, de la seu de Malgrat, que són els que a poc a poc estan suplint als nacionals, on s’estipula que, a part d’altres que només es poden donar a un país tercermundista, el treballador farà 220 hores mensuals o, el que és el mateix, 50 hores i 48 minuts a la setmana. Això ha hagut de ser aprovat per l’AMB o, si més no, ha fet com qui no ho veu perquè l’interessava. On també ho ha fet, aquest cop molt conscientment perquè està assabentada, és en l’enorme absentisme laboral. Mentre estem redactant aquest reportatge és de 110 treballadors, el 38% de la plantilla, per estrès laboral i problemes psicològics provocats pels constants canvis d’horari, incertesa i davallada d’ingressos, calculats al voltant de 500 € mensuals que, multiplicats per 289 treballadors, dona 144.500 € al mes d’estalvi que, a dia d’avui, entre tots puja a 680.000 €. No són, doncs, d’estranyar els beneficis astronòmics que l’empresa insinua, quan diu que ha deixat de guanyar 400.000 €. El que ja no s’entén és que l’AMB hagi acceptat aquesta barbaritat, llevat que hi hagi connivència, perquè tanta estultícia per part dels seus serveis tècnics i jurídics és impossible, o això volem creure.

D’altra banda, la Llei 9/2017, de 8 de novembre, és una transposició a l’ordenament jurídic espanyol, de les Directives del Parlament Europeu i del Consell 2014/23/UE i 2014/24/UE, de 26 de febrer de 2014. I com qualsevol polític i jurista sap —o hauria de saber—, en cas de conflicte, les lleis i directives dictades pel Parlament Europeu estan per sobre de les dictades per cada un dels països membres de la Unió Europea. Per la qual cosa, l’article 41 de l’Estatut dels Treballadors, en el cas de contractacions amb licitació que depenen de la primera llei, és a dir totes, s’ha de cenyir a aquesta. L’empresa no el pot utilitzar fora de les condicions que imposa, en aquest cas les que hem publicat en negreta.

Malgrat la poca visibilitat que tenim com a digital, per ser molt nou i d’àmbit local, esperem que algú de l’AMB llegeixi aquest reportatge, encara que sigui tangencialment. Amb tant directiu i assessor, segur que un d’ells li dona una ullada.

Com es pot veure a la seva web, l’AMB té un Gerent, un Director de Serveis Generals, tres Directors només pel que fa a la Mobilitat i Transport, dos Caps de Gabinet, divuit Assessors d’Àrea, quaranta-un de Tipus A i trenta de Tipus B (aquests últims se suposa que a mitja jornada), amb uns salaris que els conductors mai podrien somiar (a l’enllaç surt el de cadascú), i unes dietes deu vegades superiors a la dels mateixos conductors, sense comptar les indemnitzacions per participar en els Consells. I, segurament, amb molta cura pel que fa a la conciliació familiar.

ERC-EUiA reclama més punts lila en tots els esdeveniments de la ciutat amb el suport de professionals, davant de qualsevol consulta o agressió a una dona

Els republicans critiquen l’actual govern municipal per la manca de lideratge i capacitat d’iniciativa en les polítiques feministes

La regidora d’ERC-EUiA, Sílvia Casola, ha reclamat la necessitat que els punts lila que s’instal·len en determinats esdeveniments de la ciutat s’estenguin a tots, incloses les festes majors i cobrint cada dia i no de forma puntual, com succeeix en l’actualitat. A més, que no siguin llocs simplement d’informació sinó que han de funcionar com a espais d’atenció, suport i acompanyament davant qualsevol consulta o agressió que es notifiqui”.

No és la primera vegada que els republicans reivindiquen més punts liles als actes lúdics amb aglomeració de persones. Recentment, en una de les mocions presentades per ERC i tot just acabades unes festes, es va tornar a insistir en aquest tema. “No pot ser, que garantir unes festes lliures de masclisme i sexisme recaigui en mans de les veïnes organitzades o persones voluntàries. No pot ser que els punts lila que promou l’ajuntament massa sovint, siguin simples punts d’informació”, denunciava la moció de ERC-EUiA.

“Necessitem espais segurs, amb professionals i ben coordinats amb les entitats organitzadores de les diferents activitats. I amb la participació de les entitats i persones voluntàries que ja fan una magnífica tasca, però amb l’acompanyament i suport de professionals”, suggerien.

La regidora ha criticat a l’actual govern municipal socialista la manca de lideratge en les polítiques feministes. Casola ha explicat que les mesures que planteja ERC+EUiA han d’arribar com a resposta a la manca d’ambició i la inacció del govern municipal: “volem polítiques feministes valents i transformadors i no pot ser que l’acte central del 8M sigui una classe de zumba”, ha dit la líder republicana.

“Necessitem que l’ajuntament obri el camí, i sigui exemple per les empreses i la societat”, ha afirmat la regidora. Així mateix, els republicans també reclamen la implementació definitiva d’un nou pla d’igualtat d’oportunitats entre homes i dones, que és una de les assignatures pendents del govern. 

Algunes propostes concretes presentades per Sílvia Casola, i que volen impulsar des de la seva organització perquè siguin aplicables entre els treballadors de l’ajuntament, és l’establiment dels permisos per dol gestacional i la flexibilitat horària per menstruació per les treballadores municipals, com fan altres administracions.

Per a la portaveu republicana, la manca de lideratge i compromís es nota per l’absència del Servei d’Intervenció Especialitzada (SIE), llargament reclamat i que no s’ha materialitzat. “Hi ha una passivitat de l’actual govern respecte de les polítiques feministes que cal implementar a l’Hospitalet”, afirma Casola. ERC-EUiA també sol·licita que les Taules de la Dona s’obrin als representants dels partits polítics a l’ajuntament, que ara estan exclosos.

Los vecinos de un bloque social de Santa Eulàlia piden a la Generalitat y el ayuntamiento una solución a los problemas de insalubridad que padecen

Una asistenta social que se jubiló en agosto y que era una especialista en el tratamiento del síndrome de Diógenes no tiene todavía sustituta medio año después

Un edificio de viviendas sociales de la calle Victoria Kent, junto a la Ciutat de la Justìcia, padece desde hace años una multitud de problemas, pero sobre todo destacan los de insalubridad. Los vecinos conviven con malos olores y cucarachas y aunque ambos problemas han sido denunciados en diferentes ocasiones no se ha dado solución.

Ni el ayuntamiento, ni la Generalitat de Catalunya se han tomado en serio el problema. Sonia Esplugas, portavoz del Partit Popular en el Ayuntamiento de L’Hospitalet ha exigido a las dos instituciones que den soluciones a los vecinos y destinen recursos para mejorar la situación.

Todo parece indicar que los problemas proceden, presuntamente, de una vecina con el síndrome de Diógenes que provoca la aparición de las cucarachas. Sònia Esplugas ha solicitado a los Servicios Sociales del ayuntamiento de l’Hospitalet su intervención de forma inmediata. “Sin perjuicio de que este problema tenga que solucionarse de manera urgente en beneficio del vecindario, también hay que prestar ayuda y afrontar desde un punto de vista social la situación de esa vecina que podría padecer una enfermedad mental”, ha manifestado la regidora popular.

Este no ha sido el único conflicto que ha sufrido este edificio, propiedad de la Generaltiat, y destinado a alquiler social. Con anterioridad, hubo una ocupación masiva de los pisos públicos, y ahora hay que añadir los que se padecen desde los últimos años de “insalubridad e incivismo” y todo ello, según Sonia Esplugas, provocado por “la mala gestión de la administración que no ha sabido atajar los problemas de raíz”.

Los vecinos han pedido ayuda a las dos administraciones, Generalitat y ayuntamiento de l’Hospitalet, “y más allá de buenas palabras, no han obtenido ninguna solución rápida”. Los inquilinos están sufragando de su propio bolsillo la erradicación de las plagas y la contratación de servicios de fumigación.

Algunos vecinos tienen un nivel de hartazgo tan grande por la situación de insalubridad del edificio que incluso se han planteado abandonar los pisos. Pero les frena el hecho de que, si lo hicieran, perderían la opción de poder conseguir otra vivienda social, durante un largo periodo de tiempo y, por lo tanto, hipotecarían su futuro por una situación ajena a ellos y sobre la cual las administraciones deberían estar interviniendo.

Sònia Esplugas cuestiona que tanto la Generalitat como el ayuntamiento alerten tanto sobre la situación de emergencia habitacional actual, a la vez que hacen una gestión tan deficiente del parque de vivienda pública de la ciudad.

Precisamente sobre este mismo tema que causa el problema de insalubridad en Santa Eulalia se produjo hace pocas semanas la noticia de que l’Hospitalet aparecía como un municipio pionero en Catalunya sobre el síndrome de Diógenes gracias al trabajo especializado de una trabajadora social de la ciudad que se jubiló el pasado mes de agosto. Desde entonces, el equipo de gobierno no ha sido capaz de conseguir una substituta en condiciones. La segunda teniente de alcalde anunció en la televisión local no hace demasiado que se está en un proceso de coordinación de los dos servicios —previsiblemente Sanidad y Servicios Sociales— para mantener y fortalecer este servicio especializado, pero la realidad es que no se ha avanzado en estos últimos 5 meses y se reproducen estos problemas como el que previsiblemente sufren los vecinos de la calle Victoria Kent.