Mes: novembre de 2025

PA AMB VI I SUCRE

De criatura anava a passar uns dies d’estiu a Pessonada, allà al Pallars Jussà. És el poble del cèlebre i magnífic escriptor Pep Coll, que llavors era per mi en Pep de Ca la Rita. Si la nostra pàtria és la nostra infantesa, com crec que va escriure Dostoievski, Pessonada encara és la meva pàtria llegendària, fantàstica, quasi irreal, mentre que a Barcelona li correspon la banda de la quotidianitat, el realisme i els deures.

Aquella Pessonada d’ara fa mig segle per mi era una mena de Far West, amb les seves mules, els seus rucs, les seves vaques, les seves escopetes, els seus porcs senglars i teixons, els seus voltors, els seus conills salvatges, les seves guineus…. El seu Roc imponent, com una mena d’Uluru nostrat. El seu llac d’una elegància tan fina que sembla suís o austríac. I, encara, una vitalitat humana bondadosa, oberta, senzilla i alhora un punt màgica. És, alhora, el país dels pagesos i les tremendinàires,  

En aquella vida llegendària els àpats eren lleugerament diferents als de Barcelona. Les gallines, els ous, els conills i la major part de la fruita i verdura que menjàvem era de collita pròpia. Una vegada a la setmana compraven un pa rodó enorme a La Pobla de Segur -ves a saber si al forn del Pepe Borrell (avui declarat persona non grata)- . Vinc d’una família de dos generacions de flequers per banda de pare i mare i el pa de La Pobla de Segur era millor que el nostre. 

Ara, i amb això arribem al rovell d’ou d’aquest article: a Pessonada em donaven per esmorzar i berenar pa amb vi sucre, una menja que m’agradava moltíssim i que a Barcelona mai ningú no m’havia donat, ni m’ha donat mai. Ni a Barcelona, ni a la resta del país. A Barcelona hi havia pa amb tomàquet amb diferents embotits o formatges o, simplement, pa amb una peça de xocolata. O pa torrat amb codonyat, quan no anaves bé de la panxa. També rebosteria artesanal i industrial i, tot i que nosaltres en fèiem i en veníem, jo en menjava poca, com ara.  

A Pessonada, a banda del pa amb vi i sucre, també ens donaven pa amb mantega i sucre, que és quelcom que tampoc mai he menjat enlloc més. Però aquesta menja m’enfarfegava i no li acabava de veure la gràcia, encara que de nutritiu segur que ho era. 

Quan penso el perquè ens donaven pa amb vi i sucre em venen diverses idees al cap:  per estalviar-se la vianda? Perquè el vi estoa el pa? perquè ho consideraven un aliment excel·lent? Perquè pensaven que era bo que la canalla s’anés acostumant al vi? Ves a saber…

Doncs bé, el cas és que l’altre dia em vaig fer pa amb vi i sucre. La meva dona -de L’Hospitalet de segona generació- no ho havia vist mai i li va semblar que feia quelcom estrany, perquè exòtic no ho era gens. No, dona, que això és més vell que l’anar a peu. I ho farem sovint. Sí, tasta-ho i ja em diràs el què. Bo, oi?

Per què, sabeu què passa? Passa que, al nostre país la gent diu assegura i dictamina que el millor vi és el vi negre. El vi blanc és subaltern. Poc vi. Però quan tu, a taula, poses vi blanc i vi negre, serveixis el que serveixis, la gent es fot el vi blanc. Tan se val que el vi negre sigui de Bordeus, del Priorat, del Penedès, de l’Empordà o dels Costaners del Segre. La gent no se’l beu a no ser que aprofitis l’avinentesa de només treure ampolles de vi negre per treure’t de sobre totes les que t’han anat regalant (cosa que no deixa de ser sospitosa). Has de tenir vi negre perquè si no sembla que no hagis perdut el campanar de vista i no sàpigues ni què és una coca de recapte. L’has de tenir per passar l’examen tot i saber que no se’l fotran. 

I, l’endemà, amb el vi que ha sobrat i que tu trobes aspre, terrós, amarg, incòmode, l’aboques a un parell de llesques de pa de pagès, si pot ser amb un porró, i escampes una mica generosa de sucre i, gràcies a l’alquímia, has transformat un monstre en un esmorzar, berenar o postre sensacional. 

L’increment de places d’aparcament de pagament a l’Hospitalet s’ha disparat un 78% en el darrer any, i l’afany recaptatori per taxes i multes, un 48% 

Sonia Esplugas, del Grup Popular, denuncia la pressió fiscal de la ciutadania i la incapacitat per cobrir les necessitats que presenta el municipi

Malgrat que els superàvits comptables de l’ajuntament de l’Hospitalet fa uns quants anys que es dediquen exclusivament a amortitzar deute, enlloc de fer servir els excedents per fer les inversions que la ciutat necessita, l’afany recaptatori no decreix, ans al contrari. Sobre els preus excessius que el govern local aplica a la taxa de residus sense haver rebaixat l’IBI, caldrà afegir la política d’aparcaments amb l’aplicació —ja fa un mes llarg— de les noves zones verdes i blaves, a tots els districtes excepte el de Bellvitge-Gornal.

Malgrat que aquest és un greuge comparatiu que ja hem denunciat en aquest digital, i que entra clarament en contradicció amb la mateixa Constitució espanyola en el seu article 14 i en les lleis específiques com la 15/2022, que prohibeix qualsevol discriminació en tots els àmbits d’actuació, s’està aplicant amb l’únic objectiu d’incrementar la recaptació municipal. La realitat és que no s’han implementat en cap barri mesures que contribueixin a facilitar la mobilitat sostenible, a prescindir del vehicle privat, o a possibilitar que aquells que el necessiten per qüestions pràctiques —per exemple els que viuen fora de l’Hospitalet a zones d’escassos serveis de transport públic i han d’arribar a la ciutat— puguin tenir possibilitats d’aparcar de manera gratuïta.

No solament això. Pel que ha explicat el Grup Popular de l’Ajuntament, en un sol any el govern local ha incrementat un 48% els ingressos previstos per multes i taxes d’aparcament i un 78% el nombre de places d’aparcament de pagament. En concret, l’any 2023, l’Ajuntament va recaptar 1.268.050,60 euros per taxes d’aparcament i 541.970 euros per sancions. Aquestes xifres del 2023 s’han incrementat el 2024, passant a recaptar 1.561.116,91 euros per taxes d’aparcament i 1.113.300 per multes. És veritat que la notable incapacitat de gestió del govern ha fet que una part d’aquesta recaptació no sigui efectiva, aspecte que indica que no solament els increments son enormes, sinó que també en aquest punt es produeix discriminació, perquè a uns ciutadans se’ls cobra, i a altres no se’ls arriba a cobrar mai.

Durant aquests dos anys, 2023 i 2024, l’Ajuntament va imposar 30.582 sancions a cotxes estacionats en zones verdes i blaves i, tot això, abans de la nova aplicació de zones verdes i blaves des de l’octubre d’aquest 2025. Segons el Grup Popular i la seva portaveu Sonia Esplugas, durant aquest 2025 s’han perdut 3.851 places d’aparcament gratuït (un 78% d’increment de les places de pagament d’un any per l’altre).

A banda d’aquestes xifres, que resulten en molts aspectes esfereïdores, és imprescindible baixar al dia a dia de la gestió de les noves zones verdes. Resulta que pels veïns dels districtes, aquells que tenen la residència legal, les places verdes son gratuïtes però no així pels residents en altres districtes. També tenen un preu especial pels vehicles de familiars de residents amb una taxa de 0,20 euros per dia. El problema és que, pel que ens han explicat diversos usuaris, les màquines expenedores sovint no funcionen i en molts casos es veuen obligats a aparcar sense tiquet. La veritat és que, pel que també ens han explicat, estranys son els casos en els que reben sancions, previsiblement perquè els gestors del sistema deuen saber que les expenedores no son gaire de fiar. A banda, els familiars de residents precisen tenir el distintiu que els acredita que, a més, s’ha de recollir en mà i per la mateixa persona que ha fet la sol·licitud prèvia o persona autoritzada.

En definitiva, l’esperit recaptatori no s’atura, però en canvi el mecanisme de gestió deixa molt que desitjar. Tot plegat posa l’usuari en una situació de clara inseguretat i el sistema d’aparcaments, pel que sembla, com tot en aquesta ciutat: en el caos.

La Sindicatura de Greuges de Catalunya crida l’atenció a l’equip de govern per la vulneració de la norma que permet la participació de les entitats ciutadanes

El rigorisme en l’aplicació d’algunes peticions de paraula contrasta amb la vulneració de la normativa quan beneficia al partit del govern municipal

L’equip de govern havia anunciat diverses vegades fa uns quants mesos que, abans d’acabar el 2025, estaria llest el nou Reglament Orgànic de Participació Ciutadana que regula entre altres, el dret a la informació, la petició i la participació ciutadana, la iniciativa popular i el dret de consulta, l’organització i el règim jurídic dels districtes, el consell de ciutat i les taules de participació, així com el registre d’entitats ciutadanes. Abans de l’estiu es van donar a conèixer les conclusions del procés participatiu, posteriorment s’havia de redactar el nou Reglament tenint en compte aquests conclusions i era preceptiu obrir un període d’informació pública per rebre al·legacions abans de recollir les esmenes i portar el nou Reglament al ple municipal per ser aprovat. El procés participatiu va anar més o menys ràpid, segurament perquè a l’empresa encarregada li anava bé acabar i facturar el més aviat possible.

Tal com estan les coses, no serà fàcil que el nou Reglament s’aprovi ni tan sols l’any 2026 perquè, hores d’ara, encara no es coneix el nou text i, per tant no s’ha obert el període legal d’al·legacions. Urgeix el nou Reglament, entre altres coses, perquè l’equip de govern fa servir textos que aplica amb el màxim rigor que, acabem de descobrir, vulneren algunes normes superiors.

Ho acabem de descobrir perquè l’entitat que edita aquest digital, el Foment de la Informació Crítica, ha rebut aquesta setmana passada un informe de conclusions de la Síndica de Greuges de Catalunya, en resposta al recurs que l’entitat va elevar a aquest organisme queixant-se de la intransigència feta servir en les denegacions de paraula al ple municipal, avalades pel Secretari de la Corporació, que suposen un gravíssim atemptat contra el dret legítim a la participació ciutadana als plens municipals de les entitats més actives i representatives de la ciutat. En concret, FIC va queixar-se a la Sindicatura de Greuges de Catalunya, que al desembre del 2024 se li va negar la participació al ple ordinari al representant de l’Escola d’Adults de Can Serra que prenia la paraula en nom de l’entitat, justament perquè segons el Reglament de Participació Ciutadana, cal que les persones que vulguin prendre la paraula al ple municipal vagin en representació d’entitats ciutadanes degudament registrades i amb dos anys d’antiguitat com a mínim.

Pel que comenta la Sindica de Greuges de Catalunya, “la limitació a l’exercici dels drets de participació en el torn de precs i preguntes al ple” segons està regulat a l’Hospitalet de Llobregat “no s’adequa a la normativa vigent”. I afegeix que “hem considerat que és una decisió (la de l’alcalde Quirós) que limita la llibertat d’expressió i el dret de participació de la ciutadania en els assumptes públics, reconegut per la CE i per l’EAC”. (Document complet)

Aquest informe s’ha enviat igualment a l’Ajuntament i, directament, la Sindicatura es permet suggerir a l’equip de govern “que proposeu vies de reforma del ROPC en les línies establertes en aquesta resolució, a fi i efecte de garantir, sempre, la participació de la ciutadania en el marc d’allò establert a l’article 228.2 del RD 2568/1986, plenament vigent per als ens locals de Catalunya” i, alhora, “deixar d’aplicar la regulació del ROPC referida i garantir el dret de totes les entitats inscrites en el registre municipal d’entitats en els termes establerts en l’article 228,1 del RD 2568/1986, independentment del temps transcorregut des de la data de la seva inscripció”.

Amb aquest informe de la Sindicatura es posa clarament de manifest el criteri restrictiu de l’actual Reglament i l’arbitrarietat de l’alcalde i del Secretari de la Corporació a l’hora d’interpretar una norma que està en flagrant contradicció amb la llei superior i que resulta incomprensible que no coneguessin en el moment de la denegació. Es posa de manifest, així mateix, el rigorisme de l’alcalde i del Secretari de la Corporació que, per unes coses, resulten inflexibles i, per altres, com ara passar-se per alt el permís necessari perquè el PSC instal·li taules informatives al carrer, tenen la suficient màniga ample. Una màniga ample que, en comparació amb les limitacions a la llibertat d’expressió i de participació als plens municipals, a les sessions dels districtes i fins i tot a la regulació del temps d’intervenció en les paraules donades, resulta clarament escandalosa.

La seguridad no es un lujo, es un derecho

Sonia Esplugas (Portavoz del Grupo Popular en el Ayuntamiento de l’Hospitalet)

L’Hospitalet es una ciudad insegura, una ciudad hostil donde los delincuentes actúan sin miedo. Un miedo que, sin embargo, sí sienten los vecinos: de salir a la calle por la noche, de ser víctimas de un robo, de ver okupadas sus viviendas y un largo etcétera de hechos delictivos que se dan a diario en nuestro municipio.

El gobierno municipal socialista ha perdido el control de las calles. El alcalde, David Quirós, sigue noqueado por la reciente y multitudinaria manifestación que no se esperaba y que coreaba al unísono: ¡Alcalde dimisión, alcalde cobarde!

Están sobrepasados, se les nota. Y el negacionismo es su errática respuesta al problema: “No tenemos un problema de inseguridad, tenemos un problema de incivismo”, decía el alcalde hace tan solo unos meses, mientras los datos de la criminalidad se disparan cada trimestre. Según el último informe del Ministerio del Interior, la criminalidad ha aumentado un 9,7% en el último trimestre, los robos con violencia se han disparado un 28,3% y los delitos sexuales han crecido casi un 10%. Es injustificable.

Y no, no compramos la excusa de que Quirós lleva poco más de un año al frente de la alcaldía. No la compramos porque no heredó el cargo a ciegas: es concejal de gobierno desde hace nueve años y, por lo tanto, corresponsable de las malas decisiones que los gobiernos socialistas han ido tomando y que nos han traído hasta aquí. 

El hecho de que los vecinos recurrentemente nos expresen su deseo de marcharse a vivir fuera de L’Hospitalet solo puede ser interpretado como un fracaso de las políticas socialistas, que han llevado a la ciudad a un punto de decadencia que solo podrá revertirse con un cambio de rumbo en la gestión municipal. Ese cambio pasa, necesariamente, por el fin de la era socialista al frente del gobierno local. 

Y si todo esto no fuera suficientemente inquietante, el Ayuntamiento ningunea a la Guardia Urbana, manteniendo un conflicto laboral latente hace años, por mantenerles en condiciones materiales, tecnológicas, laborales y salariales precarias. Hasta ahora se han negado a solventarlo, y ha tenido que ser como consecuencia de la convocatoria de un Pleno Extraordinario de Seguridad -impulsado de manera conjunta por el Partido Popular y ERC- cuando finalmente los socialistas se han abierto las negociaciones con nuestra policía local. 

Lo que está claro es que si la seguridad es un problema, la policía es parte de la solución. La receta es clara: se necesita más presión policial en la ciudad y trabajar la seguridad de manera preventiva. Para ello, es imprescindible una convocatoria ambiciosa de plazas de Guardia Urbana. Actualmente, solo contamos con un agente por cada mil habitantes, una proporción claramente insuficiente. Necesitamos, como mínimo, 140 agentes más.

Desde el Partido Popular hemos presentado en reiteradas ocasiones mociones al Pleno municipal proponiendo recuperar la Unidad de Proximidad: el agente que patrullaba a pie era el referente en la seguridad del barrio y conocía palmo a palmo sus calles. Sin embargo, pese a que estas propuestas fueron aprobadas, el PSC decide no llevarlas a cabo. ¿Qué podemos esperar de un gobierno municipal que ni tan siquiera respeta los mandatos del Pleno de la institución a la que representa?

Pero nosotros no vamos a cesar en la defensa del derecho que supone la seguridad. Por eso forzamos una sesión extraordinaria de seguridad, para que el alcalde y los responsables municipales pudieran dar explicaciones sobre la situación actual y, asimismo, poner sobre la mesa una vez más medidas concretas: recuperar la policía de proximidad, reforzar la plantilla de Guardia Urbana, instalar cámaras de vigilancia, combatir la okupación y luchar contra la multirreincidencia. 

Y cuando nos reunimos todos los representantes municipales, de todos los partidos, de todas las sensibilidades, para votar propuestas concretas de seguridad, es cuando VOX, optó por montar un ‘teatrillo’ y abandonar la sala de plenos durante las votaciones, impidiendo que se aprobaran medidas en favor de la seguridad, alineándose así con las políticas fallidas del PSC.  Flaco favor a los ciudadanos.

Lo que tengo claro es que yo, Sonia Esplugas, portavoz del Grupo Municipal del Partido Popular, no voy a dejar de trabajar por la seguridad de los vecinos, escuchándoos a todos, porque creo que un L’Hospitalet más seguro es posible.

El viatge de la roba usada i les agències que se n’encarreguen

No estaríem fomentant la informació crítica si no reflectíssim o passéssim de puntetes sobre les coses, que segons el nostre criteri, l’ajuntament fa bé encara que a mitges, i ens temem molt que per casualitat. El problema també és que són poques les que estan bé i a vegades passen desapercebudes, encara que aquest no sigui el cas. A això li hem d’afegir la ingent quantitat de despropòsits o el desgovern que detectem, tants, que no ens dona temps de publicar els encerts (penseu que la nostra revista digital només publica una informació o article al dia, i, entre els desgavells del govern i les notícies importants, se’ns fa escàs).

Fa temps, no gaire malauradament, que veiem contenidors de recollida de roba pels nostres carrers. I el primer que pensem, almenys els que tenim una mica de sensibilitat pel medi ambient és, ja està, més roba contaminant al desert d’Atacama, Togo, Ghana o Kenya. I no ens equivoquem, però tampoc es tracta de criminalitzar l’ajuntament o les associacions que operen aquests residus. Això sí, com és habitual en ell, ho ha fet tard, el més possible imaginem, no fos cas que l’Hospitalet sortís puntera en alguna cosa bona i la gent s’acostumés. Perquè, si algú pensa que això d’instal·lar contenidors de roba usada, l’Ajuntament de l’Hospitalet ho ha fet per pròpia iniciativa, està molt equivocat.

No és el primer cop que denunciem la manca de sensibilitat ecològica i mediambiental del nostre consistori. De fet, i a cop d’ull, deu ser l’últim de l’entorn, encara que, si donéssim un tomb, segurament descobriríem que allò de l’entorn queda curt.
El 8 d’abril del 2022, el Congrés va aprovar la Ley 7/2022, de 8 de abril, de residuos y suelos contaminados para una economía circular, que va entrar en vigor el 10 del mateix mes, i que en l’Article 25, Punt 2 / C diu exactament:

Para facilitar la preparación para la reutilización y el reciclado de alta calidad, de conformidad con los artículos 24.2 y 24.3, las entidades locales establecerán la recogida separada de, al menos, las siguientes fracciones de residuos de competencia local:
a) El papel, los metales, el plástico y el vidrio,
b) los biorresiduos de origen doméstico antes del 30 de junio de 2022 para las entidades locales con población de derecho superior a cinco mil habitantes, y antes del 31 de diciembre de 2023 para el resto. Se entenderá también como recogida separada de biorresiduos la separación y reciclado en origen mediante compostaje doméstico o comunitario,
c) los residuos textiles antes del 31 de diciembre de 2024,
d) los aceites de cocina usados antes del 31 de diciembre de 2024,
e) los residuos domésticos peligrosos antes del 31 de diciembre de 2024, para garantizar que no contaminen otros flujos de residuos de competencia local,
f) los residuos voluminosos (residuos de muebles y enseres) antes del 31 de diciembre de 2024, y
g) otras fracciones de residuos determinadas reglamentariamente.
Entre los modelos de recogida de las fracciones anteriores que establezcan las entidades locales se deberán priorizar los modelos de recogida más eficientes, como el puerta a puerta o el uso de contenedores cerrados o inteligentes que garanticen ratios de recogida similares.

Òbviament, o el nostre ajuntament no es va llegir tot el text, o va pensar que com és l’Hospitalet, la ciutat que ja dona per perduda o amb unes peculiaritats sociopolítiques i culturals clarament tercermundistes, podia allargar-ho uns mesos sense que es notés; encara que les ciutats del nostre entorn posessin fil a l’agulla molt abans, fins i tot anys del termini.

Llavors, què és el que ha fet bé?, ens preguntem. Doncs que ha escollit, s’ha de dir que no sabem com, a Humana, com una de les associacions gestores de la recollida i la posterior manipulació i comercialització de la roba usada. No sabem com, perquè Humana no pot fer-ho sense un conveni amb l’ajuntament, i n’hem trobat molts casos, de petits i grans ajuntaments, però ens ha sigut impossible trobar el de l’Hospitalet, com tampoc el de Solidança, l’altra associació que també ha instal·lat contenidors, a saber en quines condicions.

Després de l’informe de Greenpeace, del 26 de novembre de 2024, que demostrava que la roba que comprem i deixem als contenidors acaba majoritàriament als descampats i rius del Tercer Món, Humana es va posar les piles i va encarregar una auditoria específica per saber on acaba la seva roba, sent, després d’haver buscat molt, l’única associació que no només fa autocrítica sinó que intenta solucionar un problema que no és el seu. La resta d’associacions, Solidança entre elles, l’únic que fan és mostrar en el seu portal de transparència, on van a parar els diners i la seva política laboral, que donat que és una obligació, no té cap mèrit i, després d’estudiar la documentació, veiem que tampoc és per llençar coets; mentre que a la seva Memòria tampoc hem pogut trobar on acaba la roba que recullen. Humana, per contra, a la seva auditoria explica amb molta claredat quanta acaba a tercers països, és a dir fora de la UE, i ho fa país per país i per quantitats, fent un esforç per saber el seu destí final.

Imatge de Greenpeace a Ghana, del seu article: ¿Una segunda vida para tu ropa?

Pel que fa a la responsabilitat, òbviament no és del tot seva sinó del mateix Estat, que fa la llei, però després es desentén. El punt 2 de l’Article 32 de la mateixa llei explica clarament:

El Ministerio para la Transición Ecológica y el Reto Demográfico podrá prohibir, de forma motivada y de conformidad con el reglamento comunitario y con el Convenio de Basilea, la expedición de residuos con destino a terceros países no miembros de la Unión Europea cuando exista alguna razón para prever que no van a ser gestionados en el país de destino sin poner en peligro la salud humana o sin perjudicar el medio ambiente o cuando, por concurrir alguna circunstancia de las reguladas en los artículos 11 y 12 del Reglamento 1013/2006 o en el Convenio de Basilea, se estime que determinadas categorías de residuos no deben ser objeto de exportación.

És obvi que el Ministeri fa com qui no veu, perquè sobre la taula no només té l’informe de Greenpeace, que, per cert, mai s’equivoca, sinó també l’auditoria de la mateixa Humana.

Com bé explica Humana, una part de la roba es comercialitza a les seves botigues, la millor per descomptat; una altra part s’exporta, la majoria de la qual, encara que no estiguem del tot segurs, per produir aïllants, moquetes o fibres industrials; una altra acaba a petits mercats del Tercer Món, d’això dono fe perquè ho he vist personalment, creant milers de llocs de treball —qui no ha vist en algun documental del Tercer Món, joves vestint samarretes del Barça o del Reial Madrid, de temporades passades?—. Malauradament, però, ningú pot assegurar que una part acabi abandonada, contaminant terres, cultius i aigües. I, finalment, la resta acaba a les escombraries, donat que no serveix per a res. Això últim, cada cop més, perquè la roba que ens comprem, cada cop és més dolenta, sobretot la que compra el jovent.

Per descomptat, abans de llençar la roba a les deixalles, sempre és millor dipositar-la a un contenidor d’aquestes dues associacions. No obstant això, i vist el cas, la meva roba, sempre neta i en perfectes condicions, la porto a la parròquia; la seva xarxa d’ajuda és molt eficient, discreta i no fa negoci. Això, si no la dono a alguna persona que la necessita i no la pot comprar, de la que malauradament n’hi ha molta a la nostra ciutat. La resta la portava a la deixalleria, però ara tenim l’oportunitat de deixar-la a un contenidor específic.

Dit això i coneixent el “percal” de qui governa la ciutat, imaginem que cap responsable se li haurà ocorregut investigar les associacions amb les quals s’han “signat acords”. Haver escollit a Humana haurà sigut una casualitat. En cas de no ser així, ens agradaria que ens ho fessin saber. I, ja posats, també ens agradaria assabentar-nos sobre què li van veure a Solidança, perquè probablement alguna cosa se’ns ha escapat.

Perfecte per ensopegar

Al nostre davant. Un home gran va ensopegar i menys mal que no va arribar a caure. I si va passar quan nosaltres érem presents, quantes ensopegades no hi haurà al cap dels dies. Fins que algú es trenqui una cama, o un braç, reclami a l’Ajuntament, i ens consti a tots els ciutadans pagar-li al reclamant el que és de justícia. Parlant de justícia. Aquesta foto correspon a la zona de la Ciutat de la Justícia a tocar del metro i porta tal com es veu a la foto uns quants mesos. Si, és veritat, els rajols s’aixequen perquè a prop i a arbres que creixen i els arrels provoquen aquest problema. Per això mateix l’equip de govern hauria de tenir un sistema de manteniment que tingui en compte aquesta circumstància. Doncs, ja veieu… Una més…