Mes: novembre de 2025

L’aprovació del Pla Local d’Habitatge, punt estrella del ple de novembre, deixa en l’aire com es concretarà i com s’aconseguiran els habitatges previstos

Cap garantia que el principal problema que afecta a la ciutadania vulnerable, com és l’habitatge assequible, es pugui revertir a mitjà termini

Setanta nous habitatges de mercat lliure, 30 de lloguer assequible i uns altres 30 de venda, protegits, és el resultat final de l’aprovació definitiva del projecte de la Vanguard a Santa Eulàlia que la Junta de Govern local va enllestir a mitjans d’octubre passat i que es va concretar amb dades durant aquest darrer ple de novembre. El portaveu del dictamen en aquest punt, el regidor José Antonio Alcaide, va explicar que l’equip de govern ha aconseguit un insòlit resultat pel que fa a l’habitatge protegit en aquesta promoció, de manera que, de 130 habitatges nous previstos (que comportarà, per tant, més ciutadans a la ciutat més densa d’Europa i menys espai per equipaments), 30 seran de lloguer assequible i uns altres 30, a preus inferiors als de mercat, perquè tenen la característica d’habitatges protegits.

Aquest va ser un dels temes significatius del ple de novembre. Com ja és habitual, la meitat dels punts de l’ordre del dia d’aquestes sessions plenàries son mocions dels grups municipals. Mocions que en molts casos s’aproven però que, s’aprovin o no, no tenen cap interès informatiu perquè no s’apliquen, de manera que, mentre els grups polítics municipals no aconsegueixin algun tipus de mecanisme que obligui al govern local a ser més curós en el compliment dels acords, més del cinquanta per cent del temps empleat en els plens municipals que, recordem, és el màxim organisme de representació ciutadana, no és més que fum i pura xerrameca tallada (que impedeix fins i tot el debat obert entre regidors).

La resta del ple municipal de novembre, que en aquest cas es va convocar en dilluns —quan es convoquen majoritàriament el darrer dimarts de cada mes— sense que s’anunciés amb antelació —i que va provocar que algunes entitats que havien reclamat la paraula la veiessin denegada per haver-se demanat fora del termini dels cinc dies hàbils d’antelació que fixa el Reglament—, la resta dels dictàmens, van oferir molt poc debat perquè, en general, es tractava de punts d’escassa transcendència cívica. Potser el punt més destacable es referia a l’aprovació del Pla Local de l’Habitatge 2026-2031 que es va presentar en tres minuts i que no és res més que un projecte que sorgeix d’un procés de la Taula Sectorial de l’Habitatge que presenta una quarantena d’actuacions amb 5 eixos i que tindrà una dotació de prop de 28 milions d’euros que ha de permetre augmentar el parc públic d’habitatges en uns 4.000 pisos més.

D’aquests 28 milions aproximadament destinats al Pla de l’Habitatge, una tercera part es destinaran a impulsar la rehabilitació (10 milions) i uns altres 15 milions a millorar una gestió del parc públic que ha estat fins ara nefasta per la deixadesa en que l’Ajuntament manté els 250 habitatges aproximats que té ara sota el seu paraigües institucional (gairebé 9 milions a ampliar i gestionar el parc públic i altres 6 a reforçar la política municipal). Els altres gairebé 3 milions restants es dedicaran a controlar l’ús del parc privat i uns dos milions a ajuts a particulars vulnerables.

El projecte de Pla Local apareix doncs, a la vista de la proposta, com excessivament modest i amb un repartiment dels fons que costarà molt que serveixi per mitigar el gravíssim problema de l’habitatge a la ciutat i molt menys a garantir que el parc existent estigui en les condicions adequades de rehabilitació i sostenibilitat. Tot i que el Pla Local es va aprovar amb els vots del partit del govern, ERC-EUiA i els Comuns, tots els grups d’oposició van mostrar les seves reticències i especialment el PP i Vox es van mostrar convençuts que la pèssima política dels governs socialistes pel que fa a la política urbana i d’habitatge a la ciutat, ha estat la màxima responsable de la situació en que es troba la crisi habitacional a l’Hospitalet.

L’alcalde va insistir en que el Pla Local d’Habitatge és un pla obert que permet recollir totes les inquietuds al respecte que presenti l’oposició i, en aquest sentit, els Comuns van expressar millores en 8 propostes concretes que van explicar al ple, el grup republicà va insistir en la necessitat d’un servei d’inspecció que funcioni, i el grup popular va qualificar l’equip de govern de “bomberos pirómanos” perquè busquen  remeis a situacions que ells mateixos han generat. Vox, també es va queixar de la pressió sobre els propietaris que imposa la política socialista a tots els nivells.

Per la seva banda, el portaveu socialista Alcaide, va posar sobre la taula les contradictòries argumentacions ideològiques entre la dreta i l’esquerra sobre aquest tema de l’habitatge, i va fer un elogi del treball que les entitats i els participants en la Taula Sectorial de l’Habitatge han fet per tirar endavant un Pla Local de l’Habitatge que, ara per ara, no deixa de ser un projecte mes dels que l’equip de govern publicita, cada vegada que té oportunitat.

“A FOC LENT” O “LA PASSIÓ DE DODIN BOUFFANT, GOURMET” PEL.LÍCULA D’ANHHUNG TRAN.

“Amb cada paper, interpreto la meva ànima.”
Juliette Binoche

El primer que s’ha de dir d’aquesta pel·lícula és que és deliciosa. No pas com un plat contundent després del qual necessites urgentment bicarbonat -potser això era abans i avui es recepta una altra cosa,
què en sap el gat de fer culleres?- o anar-te’n imperativament al llit a fer una migdiada digestiva de com a mínim tres hores. L’exquisidesaconsisteix en una menja sofisticada, sí, però no excessiva. Per dir-ho
en termes musicals, tot i ser romàntica, està més a prop de la subtilesa de Chopin o Schumann que de la contundència de Wagner o Verdi.

El director vietnamita Anh Hung Tran per a la trama es va inspirar en la novel.la “La passió de Dodin-Boufant, gourmet” de l’escriptor suís Marcel Rouff. La novel.la porta com a subtítol “l’epicuri apassionat”.
Un epicuri, en principi, no pot ser un apassionat. Epicur deia que per ser feliç només cal tenir l’imprescindible per viure, uns quants bons amics i allunyar-se de les passions humanes i col·lectives, des de l’amor fins la política. Pel que fa referència al menjar, Epicur considerava que n’hi havia prou amb un tros de pa i formatge, cosa que als que ens agrada la teca no hi podem estar gens d’acord, tot i que
jo i fet -i en parlaré algun dia- uns àpats de pa amb formatge excelsos, concretament a Vigo. Sugurament Rouff confonia epicureisme i hedonisme -que te com a màxima fita vital la recerca del plaer- com
passa sovint. En aquest cas, el subtítol ja és més raonable: els protagonistes de la pel·lícula son uns apassionats de la gastronomia i gaudeixen cuinant, menjant i compartint les seves creacions amb els seus amics (suposo que devien ser clients, però a la pel·lícula no queda clar).

La pel·lícula pràcticament no te trama. El gran cuiner és Dodin. Qui l’ajuda és l’Eugène. Tots dos comparteixen una passió extraordinària per la cuina i a l’hora són amants, però dormen en llits separats i
tot i que Eugenie estima Dodin, no sempre li deixa la porta oberta per a que pugui anar al seu llit. Tampoc no vol casar-se amb ell. Tot i estimar-lo es vol sentir lliure i no vol caure en la monotonia matrimonial. Tot i que Dodin es desespera, l’estratègia d’Eugenie funciona perquè la passió de Dodin no deixa de créixer. Però és una passió sana. L’erotisme de la pel·lícula és acaronador i tendre. Un lleu tel de sensualitat heterosexual. La pel·lícula tampoc no té dolents, ni antagonistes. Només la mort, que és presentada com un destí sinistre, colpidor i cruel capaç de trencar la felicitat perfecta de dues bones persones que només volen ser felices i fer feliços als altres. L’entrada en escena de la nena que apunta a ser un geni dels fogons i de la gastronomia ens treu una mica del mal gust de boca que ens deixa la mort d’Eugenie.

La pel·lícula visualment és espectacular. Et passes una bona estona contemplant com els dos protagonistes gaudeixen de la seva passió culinària i després la comparteixen amb els seus amics, uns apassionats a la gastronomia. Vist des de la perspectiva d’avui, sobta que els comensals siguin exclusivament masculins, com si a les dones no els agradés menjar bé o estigués mal vist que mengessin fora de casa. Segurament devia ser així. Cosa que és una doble enorme injustícia. Primer, perquè les dones han de tenir dret a gaudir de tot. I, segona, i més paradoxal, perquè les dones són les veritables
creadores de la cuina. Mentre els mascles anaven a caçar o a la guerra, elles van crear l’agricultura i es van fer càrrec de la llar, cosa que incloïa la cuina.

Finalment, jo soc un gran admirador de la Juliette Binoche -les tres actius que m’hauria agradat convidar a sopar son la Sharon Stone, la Juliette Binoche i l’Ariadna Gil, tot i que estic segur que no hauria
estat capaç de dir ni “hola” i, en cas d’haver estat capaç de menjar, se’m hauria posat malament-. Veure la Binoche cuinant és espectacular.
L’energia, la força, l’ànima que hi posa és impressionant. Potser ella no cuina mai a casa seva. No ho sé i tant se val.

Finalment, com diu Bill Croll, de The Wrap: “Es convertirà en la pel·lícula favorita de ma mare, i és una autèntica delícia.” Si, mama, és exactament això.

Tomàs-Maria Porta i Calsina

La comunitat educativa del Milagros Consarnau es mobilitza aquest divendres davant el greu deteriorament del centre escolar

El ple de l’Hospitalet aprova per unanimitat exigir la reforma pendent del centre escolar a la Generalitat

La comunitat educativa de l’escola pública Milagros Consarnau, al barri de Santa Eulàlia, sortirà al carrer divendres vinent per protestar pel deteriorament del centre, que presenta nombroses deficiències. Entre les més greus destaquen els sostres i diverses estructures seriosament afectades, un fet que suposa un risc per a l’alumnat i el professorat.

El ple de l’Ajuntament de l’Hospitalet va aprovar ahir per unanimitat una moció impulsada per L’Hospitalet en Comú Podem per reclamar a la Generalitat i al mateix govern municipal un pla que permeti reprendre la substitució de sis escoles incloses en el Pla d’Urgències dels anys setanta, totes elles en situació crítica. Entre aquests centres hi ha el Milagros Consarnau.

Aquest centre disposa, des del 2022, d’un pressupost aprovat per part de la Generalitat per a una reforma integral valorada en 3.293.797 euros. Tot i això, les obres encara no s’han iniciat. La comunitat educativa denuncia que aquesta situació implica un risc evident per a totes les persones que hi assisteixen o hi treballen i afirma estar “farta” de la manca d’avenços.

Deficiències estucturals

Les deficiències més importants són de caràcter estructural: esquerdes en escales i parets, sostres malmesos i fins i tot esfondrats, com els del gimnàs i l’aula de música, a més d’instal·lacions obsoletes. Tot plegat representa un perill per al conjunt de la comunitat educativa.

En la manifestació del proper divendres, famílies i docents exigiran a la Generalitat un calendari clar i l’inici immediat de les obres. “Volem la reforma ja”, reclamen. També demanen a l’Ajuntament que exerceixi pressió per desbloquejar la intervenció. “Mai ens concreten quan començaran”, lamenta una mare afectada.

Durant el ple municipal es va llegir una carta redactada per la comunitat educativa del centre, en què expressen la seva preocupació per la situació crítica de l’edifici i detallen el deteriorament acumulat al llarg dels anys. L’escrit insta la Generalitat i l’Ajuntament a fixar un calendari immediat per a l’inici de les obres i recorda que la coincidència política entre ambdues institucions ha de ser “una oportunitat i no una excusa”. “La ciutat necessita una resposta valenta i coordinada, que situï la seguretat i el benestar dels nostres infants al centre de les prioritats”, conclou la carta.

L’escola Milagros Consarnau forma part del conjunt de deu escoles d’urgència construïdes als anys setanta a petició dels veïns de l’Hospitalet. Els altres centres van ser Bisbe Berenguer, Pompeu Fabra, Joaquim Ruyra, Busquets i Punset, Frederic Mistral, Rubió i Ors, Europa, Bernat Metge i La Marina. El seu caràcter provisional i la baixa qualitat dels materials utilitzats van fer que comencessin a presentar deficiències al cap de poc temps, tot i que havien de ser reformades o substituïdes abans d’acabar el segle XX.

Sis escoles pendents de refomes des de fa anys

Quatre d’aquestes escoles —Bisbe Berenguer, Pompeu Fabra, La Marina i Europa— van ser finalment reconstruïdes després d’anys de reivindicacions. Les sis restants, entre elles la Milagros Consarnau, continuen pendents.

El setembre de 2016, Generalitat i Ajuntament van acordar elaborar un pla integral per reformar els sis centres encara pendents. Aquell mateix any es va signar un Pacte Local per l’Educació de l’Hospitalet que recollia la necessitat de la seva substitució o rehabilitació integral. L’any 2021, CCOO, les Associacions Federades de Famílies d’Alumnes de Catalunya i l’entitat El Casalet van impulsar una recollida de signatures per reclamar que les intervencions s’activessin.

Diversos agents polítics i socials han alertat reiteradament de “l’emergència educativa” que viu l’Hospitalet. CCOO ha impulsat diverses mocions denunciant la situació i reclamant canvis normatius que permetin construir nous centres, substituir instal·lacions obsoletes i dur a terme les ampliacions necessàries.

Una exposició imprescindible per conèixer la lluita alliberadora de les dones anarquistes: Mujeres Libres al Centre Cultural Bellvitge-Gornal

La mostra, precursora d’un món nou i molt il·lustrativa i pedagògica, estarà oberta fins al mes de gener

Dimecres 19 de novembre es va inaugurar al Centre Cultural Bellvitge-Gornal una exposició sobre la trajectòria de la agrupació llibertaria “Mujeres Libres”. Es tracta d’una organització que pot definir-se com anarco feminista, que va crear-se a partir de la iniciativa de dones militants de la CNT l’abril de 1936, poc abans de l’esclat de la guerra civil.

La exposició, que ja va estar instal·lada en el Museu de l’Hospitalet, fa uns sis anys, consta d’un total de 16 panells explicatius de la trajectòria i de les activitats d’aquest important moviment de dones treballadores desenvolupades en els anys de la guerra civil.

Mujeres Libres va arribar a agrupar més de 25.000 dones activistes en les zones de la península no ocupades per les tropes franquistes. Aquestes activistes, com explica el díptic de la exposició, es van dedicar especialment a impulsar l’educació i la capacitació de les dones, defensant la igualtat i el seu alliberament, fent front al masclisme estructural en la societat i, com no podia ser d’una altre manera, també en el masclisme existent en les files de la CNT. Per Mujeres Libres era necessària una revolució de les dones dins de la revolució social iniciada el juliol de 1936 en moltes de les zones republicanes.

En els diferents panells de l’exposició i en el material sonor i audiovisual que l’acompanyen s’explica com va iniciar-se i com es va desenvolupar l’activitat de Mujeres Libres, les seves reivindicacions i les seves concrecions en diferents temes al voltant de la igualtat, de l’educació, del treball o de la sexualitat de les dones. Tot plegat afavoria la seva participació activa en els esforços per guanyar la guerra contra el feixisme.

Una de les seves tasques destacades va ser l’abordament de la prostitució com una mostra més de la explotació de les dones i van crear els “lliberatoris de la prostitució”, uns centres on s’acollia a dones prostituïdes per oferir-les diversos aprenentatges i possibilitats d’aconseguir altres maneres de guanyar-se la vida.

Es fa esment també al llarg de la exposició de la publicació de la revista del mateix nom, Mujeres Libres de la que es van editar 13 números fins a  l’abril de 1939. Aquests exemplars estan disponibles a la xarxa en la següent adreça d’internet:  https://www.museoreinasofia.es/coleccion/proyectos-investigacion/mujeres-guerra-civil-espanola/asociacionismo-mujeres-libres-ama/  (No deixa de ser curiós que la revista sigui només accessible en la pàgina web del museu Reina Sofia de Madrid, com una cortesia de l’Arxiu de Salamanca, però això podria ser tota una altra història).

En el numero de maig de 1936 de la revista s’afirmava com un dels objectius: “Canalitzar l’acció social de la dona, donant-li una visió nova de les coses, evitant que la seva sensibilitat i el seu cervell es contamini dels errors masculins”  En el mateix sentit, en aquest número afirmaven que calia “emancipar a la dona de la triple esclavitud a la que ha estat sotmesa: d’ignorància, de dona i de productora”

En els panells de la exposició es fa esment, com a personatges significatives en la gestació de Mujeres Libres, persones com la doctora Amparo Poch, que va ser clau en la transformació de la Maternitat de Barcelona o la advocada i pedagoga Mercè Compaposada.

No tot el moviment llibertari ni tota la CNT va estar compromesa o d’acord amb la creació d’aquesta agrupació de dones independent i totalment autònoma de la CNT i de la FAI. Mujeres Libres es va constituir ella mateixa com una federació amb un model similar al de la mateixa CNT que agrupava a més de 147 agrupacions esteses per tot el territori. Una part dels elements directius del moviment llibertari, i fins i tot Federica Montseny, no entenien la especificitat de gènere de la lluita de les dones i entenien el combat com un sol bloc de classe.

La exposició, creada per la Fundación Anselmo Lorenzo i la CNT de l’Hospitalet estarà oberta fins el 4 de gener. Constitueix una visita obligada si es vol entendre els camins i les experiències diverses del moviment obrer en el nostre país.

El estado caótico de nuestras farolas

El Estado de las farolas en esta ciudad es caótico. Y la falta de mantenimiento es otra de las asignaturas pendientes que tiene este ayuntamiento. Un lector de nuestro digital nos ha enviado estas fotos que es una muestra más de la situación de nuestro alumbrado y además con el apunte que se encuentra cerca del Instituto de Santa Eulàlia COPEM por donde pasan un buen número de alumnos del centro. Algunas llevan así más de un año con una simple cinta para aislar los cables.

Fátima Laghrib, emprendedora de l’Hospitalet que diseña y alquila vestidos nupciales marroquíes

Por Almudena Yolanda Mesones y Justine Paramio

La emprendedora Fátima Laghrib es la fundadora de Caftan Palace, empresa de la calle Bòbiles, en La Florida, donde diseña y alquila vestidos nupciales, de novia, acompañantes y familiares, en los que combina la rica herencia marroquí, su país de origen, con la moda contemporánea. Como los caftanes de novia y para celebraciones son tan caros (suelen costar a partir de 400 euros), Fátima decidió apostar por el alquiler para facilitar su acceso, de modo que reduce diez veces su precio sin abandonar la sofisticación de la moda artesanal. Esta entrevista ha sido cedida por la Xarxa Europea de Dones Periodistes, donde colaboran sus autoras. (Foto: En la imagen, Fátima Laghrib).

Fátima Laghrib es una emprendedora española y marroquí que reside en l’Hospitalet desde hace 55 años. Llegó a Cataluña a la edad de seis años, y desde pequeña sintió una gran pasión por el mundo de la peluquería, la estética y el maquillaje. Durante diez años impartió clases de estética antes de dedicarse al estilismo para bodas, especializándose en novias árabes. Con la experiencia adquirida creó su peluquería: Fátima, en la calle Pedraforca de La Florida, pero no se detuvo ahí, y creó su propia marca de moda Caftan Palace (https://caftanpalace.es/) en la calle Bòbiles del mismo barrio, con la que diseña y confecciona ropa inspirada en sus raíces. Su marca ha alcanzado tal reconocimiento que ha sido invitada a participar en pasarelas de Tánger, entre otros eventos.

Tras haber creado esos dos negocios en l’Hospitalet, Fátima también sintió la necesidad de contribuir a la sociedad y fundó una entidad de apoyo social basada en la escucha activa: Lector Genial. Llena de ideas, ella nunca se dejó minimizar por la mentalidad machista de la sociedad. Supo transformar su sensibilidad y empatía en fortaleza, y empleó su creatividad para aportar a la comunidad un espacio de ayuda y expresión.

-¿Qué importancia le das a tus raíces?
-Una no puede negar de dónde es. Puedes nacer aquí, como mis hijas o mis nietas, pero intento que conozcan sus raíces y su cultura. Para mí, una persona sin raíces no es nadie.

-¿Y cómo surgió la idea de alquilar trajes árabes?
-Empezamos a pensar, ¿por qué no hacemos trajes también árabes y los alquilamos? Pensamos en el mundo del alquiler de ropa árabe, que no existía. La gente no quería comprar un traje para un día que costaba 400 o 500 euros. Por eso surgió la idea del alquiler.

-La idea de Lector Genial, ¿cómo te inspiraste?
-En el mundo de la peluquería la gente necesita ser escuchada. Yo a veces alucino cuando la gente viene y te explica cosas sin conocerte. Hay personas que ya saben más sobre tu trayectoria de vida, y otras que empiezan a explicarte su vida, Entonces ayudamos hasta dónde y cómo podemos. Si echamos una mano al que lo necesita de verdad, pues eso es bueno.

-¿Cómo funciona Lector Genial ?
-Va sobre cuentos. Por ejemplo, yo inicio, y lo cuelgo en la página web, tú lo sigues, y escribes, pones cuatro, cinco, seis párrafos sobre esa base de ese cuento que yo empecé. Luego, tú lo dejas y continua otra persona, y ese cuento al final se hace un libro.

-¿Es anónimo o para escribir necesito registrarme?
-Es una web, no hace falta que pongas tu nombre. Expresas y explicas lo que tú necesitas contarle a alguien, pero que nadie sepa quién eres y eso es de gran ayuda. Porque la persona que tiene un problema no suele hablar de ello, entonces lo cuenta como un cuento. Disfrazas un poquito, cambias tu nombre, cambias tu situación, lo haces como un cuento y tú ya te has sacado ese malestar.

-¿Qué tipo de historias encuentras en Lector Genial?
-De todo. A veces lo que hay es el problema de muchas mujeres hoy en día, por desgracia, la gente joven con estudios y carreras está maltratada, y al mismo tiempo le da pudor o le da vergüenza explicarlo.

-¿Dónde crees que está la ayuda en el proyecto?
-Supongamos que te han contado algo muy íntimo de ellos y le has ayudado o lo has intentado. Yo soy mayor y sé gestionar mis problemas, pero a veces se me escapa de las manos. Y el proyecto en general ha sido una vía. Queríamos tener algo diferente, no tipo psicólogo, porque no tenemos psicólogos, tenemos gente que te puede informar.

-¿Cuántas personas formáis parte del proyecto actualmente?
-Cuando empezamos, éramos 12, y ahora somos unas cinco o seis. Algunas personas se han ido desvinculando un poquito.

-¿Cómo reaccionas cuando una persona viene a pedirte ayuda?
-Mi vida privada está ahí en una mochila, cojo mi vida personal y la dejo en la mochila. Cuando salgo, cierro, cojo mi mochila privada y dejó la laboral, porque si no, te volverías loca. Nunca llevo temas de trabajo a casa.

-¿Sientes que es diferente ser mujer ahora que antes?
-Antes te educaban, y si te casabas, tenías que dejar aparte tu carrera. Tu función era procrear, tener hijos y ya está. Y bueno, ahora, como en los 90 aquí, las mujeres son cada vez más independientes y más avanzadas, pero aún nos queda mucho camino por hacer.

-¿Qué le dirías a tus hijas y nietas?
-Que se cuiden a sí mismas, pero sobre todo que se respeten a sí mismas y respeten a los demás. Si no te respetas a ti misma, nadie va a hacerlo. Y que conozcan, aunque hayan nacido aquí, sus raíces que son árabes. Eso no quiere decir que tengan que separarse del resto del grupo o del resto de la gente, si no que se sientan más orgullosas de lo que son y de dónde vienen.

-¿Has vivido racismo durante estos años?
-Bueno, el tema del racismo es muy complejo. A mí nunca me han dicho: tú no trabajes, tú no enseñes, tú no puedes. Hay racismo, pero tenemos que hacer una autocrítica todos. Por ejemplo, en el tema de la política, a mí me gustaría hacerle una entrevista a alguien de Vox y que vengan a decirme dónde me voy a integrar, ¿cómo es la integración para vosotros? Yo trabajo, pago mis impuestos, ayudo en lo que puedo, hago una vida normal. De mi casa para dentro, tu no vas a mandar si yo hago o no el Ramadán.

-¿Cómo ha cambiado tu barrio desde que llegaste a La Florida?
-De los 80 hasta los 90 hubo una época muy mala. Por desgracia se metió el mundo de la droga en Hospitalet y bueno, ha pasado mucha gente por allí y ha fallecido muchísima. Dentro de lo malo de la droga, digamos, había un poco de respeto para el barrio. De los 90 hasta el 2010 Hospitalet estuvo bastante bien. Ahora está muy saturado. Hay inseguridad, vas por la calle y por desgracia te roban, ves gente que está ahí sentada todo el día tomándose latas, haciendo botellón, y eso sí que ha degradado un poquito la ciudad. No te gusta ver tu barrio así, y es lo que te afecta más, porque La Florida no era así. Entonces eso sí que te molesta y te afecta.

-¿Cuál es tu consejo para quienes quieren perseguir sus sueños?
-No dejes tu idea en un cajón. Lucha por tus sueños, salga bien o mal. Da igual el ámbito, el negocio, la carrera, el oficio… Si quieres algo, lucha por ello.