“ 34 Aleshores el rei dirà als de la seva dreta:
»—Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. 35 Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; 36 anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure’m.”
Evangeli segons Sant Mateu, 25; 34 i següents.
Hi ha algú que em dirà que no s’ha d’utilitzar la paraula de Déu en va i d’altres, encara, que els restaurants et cobren per donar-te de menjar i de beure i, per tant, no són caritatius. Als primers, jo els contestaria que jo em permeto jugar amb la paraula de Déu com un fill una mica entremaliat. No crec que a ell li molesti. Recordo quan un bisbe li va recriminar a Haydn que fes una música religiosa divertida. Haydn li va contestar: “Monsenyor, i jo què voleu que hi faci si Déu m’ha donat un cor alegre?”. Pel que fa als segons, els hi diria que jo sempre estic agraït a qui em serveix. Sigui qui sigui. Considero el seu servei més valuós que els meus diners (si no fos així, no els contractaria) i, per tant, crec que els hi he de donar les gràcies. És una actitud que crec que em va bé per anar per la vida: em fa ser amable amb els que em serveixen i això sempre –o quasi sempre- te una bona contrapartida.
Aquesta setmana la Marina i jo hem estat voltant per l’Empordà i el Vallespir. Hem agafat un bon hotel a Ventalló. Confortable, net, pulcre, tranquil i totes les virtuts que imagineu que ha de tenir un bon hotel. Sembla que els propietaris van comprar una agrupació de cases de poble –a les afores de Ventalló- i les han convertit en un hotel: Can Picó. Si li he de posar algunes pegues a l’hotel és que a les cambres no hi ha banyera (m’agrada banyar-me tot llegint i prenent una ratafia amb Telemann, Vivaldi o Haydn de música de fons) i que les prestatgeries de la seva mini-biblioteca els llibres eren lletjos i no n’hi havia cap en català. N’hi havia en holandès, alemany, francès, anglès i castellà. Però cap en la llengua del país. I això em molesta especialment perquè l’Empordà ens ha donat escriptors cabdals des de Sant Josep Pla, fins a Ramon Muntaner, Gaziel, Victor Català, Fages de Climent, Montserrat Vayreda o Maria dels Àngels Anglada. Em sembla una enorme falta de respecte.
Pel que fa a la llengua del servei ens hem trobat amb que els catalans que hi treballen, com és natural, la parlen. Però hi ha persones que fa més de vint anys que viuen a l’Empordà que no. Això també és una falta de respecte al país, és clar. I bàsicament és culpa dels clients.
L’esmorzar de Can Picó és bo i generós. No té la ampul·lositat dels grans hotels, perquè és un hotel amb poques cambres i, per tant, la varietat és limitada. Però la qualitat és notable, encara que hi trobes a faltar pernil salat i et sobra pernil dolç. La rebosteria, sense ser res de l’altre món, no està malament. Això sí, el sistema per fer-se un cafè amb llet és complicadíssim i sort en vaig tenir que la Marina s’hi va aclarir. Jo no entenc perquè fem les coses tan complicades. El mateix passa amb les dutxes: avui dia dutxar-se comporta una complexitat que no m’estranya que hi hagi tanta gent que foti pudor. Amb les dutxes modernes no s’hi aclareix ni Crist.
El cas és que aquests esmorzars tan contundents tenen la conseqüència que a l’hora de dinar no tens gana. Si esmorzes a les 9 a les dues encara estàs fent la digestió o potser ja l’has fet, però el cas és que no tens gana. Però a les cinc o les sis de la tarda, estàs afamat i llavors comença el drama. A Ventalló trobem cap bar, ni restaurant obert. Suposo que a l’estiu n’hi deu haver, però no sabem on. A l’Armentera n’hi ha, però fan vacances. Com que estem desesperadament afamats anem a Sant Pere Pescador a provar sort. I en tenim.
Contràriament al que passa amb Ventalló i l’Armentera, el primer que et sorprèn de Sant Pere Pescador és la immigració que hi ha. Quasi un quaranta per cent, per un deu a l’Armentera i a Ventalló. Això vol dir que hi ha feina. No sé si diu que van a collir la poma…Ni idea. El que sí que es veu és que Sant Pere Pescador està ple de vida, d’establiments oberts de tota mena i, també, de bars i restaurants. Al·leluia!
Preguntem a una noia que trobem al carrer. Es romanesa. Fa cinc anys que viu a Sant Pere. No parla el català “pero lo estoy aprendiendo”. És una bona samaritana que s’apiada de nosaltres i ens porta fins a Can Ruki. El lloc sembla un bar mediocre, com n’hi ha tants, d’una vulgaritat total. Però són les set de la tarda, estem afamats i aquesta gent tenen la cuina oberta. No només fan entrepans i tapes, si no qualsevol plat de la carta. I la carta és extensa i no està gens malament, però és massa barat per a que estigui bé. Ja no sabem: ningú no et dóna duros a quatre pessetes. Només Rusiñol.
De primer plat la Marina i jo vam compartir una amanida “xula” (ens van dir que no agaféssim dos primers, perquè no ens els acabaríem), de segon la Marina una cua de rap i jo filet amb salsa de pebre, de postres una tatin amb gelat de vainilla; per beure vi blanc Raimat. L’àpat va ser senzillament extraordinari. Dels millors restaurants on he menjat darrerament. I el preu, francament, barat. I no només això: com que es va oblidar de cobrar-nos el vi i jo els vaig dir que fessin el favor de cobrar-lo –a cadascú el que és seu- ens van convidar a ratafia i whisky. Vam deixar propina, és clar.
Anem a pams.
Malgrat que jo defujo la verdura, les amanides m’entusiasmen. A aquest país tenim una varietat d’amanides extraordinària i m’agraden totes. Una amanida “xula” és una de les millors que he menjat: l’amanida verda, espàrrecs, pernil, tonyina, poma i ingredients que segur que em deixo. I un plat enorme, més que suficient per a dues persones.
El filet a la salsa de pebre era el plat més car de la carta (vint-i-quatre euros) i era sublim. D’entrada semblava petit, però no ho era. La carn, ben feta, suau i turgent a l’hora. La salsa de pebre incommensurable. Acompanyada de patates fregides ben fetes, moniatos fregits com si fossin patates fregides, boníssims; i verdures. Sensacional.
La tatin, servida amb gelat de vainilla –que mai no ha estat el meu favorit, però després de tantes tatins he de reconèixer que és el que més hi quadra- excel·lent. Excel·lent i generosa. Amb molta poma i ben cuita.
El viña esmeralda blanc dels Torres és simplement un dels vins que més m’agrada. Blanc, fresc, afruitat, fàcil. D’aquells que són perillosos perquè mai no en tens prou. Sort que el tracte que tenim amb la Marina és que ella condueix després de dinar…
En definitiva Can Ruki de Sant Pere Pescador és una gran troballa gastronòmica. Una trobada de primer ordre. La humilitat amb que es presenta el restaurant –ells no es creuen gens especials- no sé si és un encert o un error. Estic segur que si decoressin el local amb una mica d’elegància i s’ho creguessin més podrien pujar els preus com a mínim un vint o un trenta per cent sense cap problema, perquè el menjar i el servei s’ho val. Segons la Marina, ells en són perfectament conscients però el que volen és que hi vagi a menjar qualsevol mena de públic a qualsevol hora. I ho aconsegueixen, és clar, perquè sempre tenen gent. I gent que surt molt, molt contenta. Potser el millor consell que els hi puc donar és que continuïn fent el que fan, que ho fan de meravella i no els hi cal res més. I que sublims ho siguin els altres.
Tomàs-Maria Porta i Calsina