Gairebé no ha estat notícia i per això ha passat absolutament desapercebuda. Una reunió més entre l’alcalde i algú amb una mica de pes, com quan es reuneix amb una consellera o amb un ministre que ve de pas. En aquest cas, era una reunió amb el representant del Consorci de la Zona Franca per una cosa tan etèria com impulsar talent o afavorir la innovació empresarial. Això, i absolutament res, és exactament el mateix. Paraules, només paraules. Especialment perquè, si alguna cosa s’hauria de negociar amb el Consorci de la Zona Franca seria que, ja que ens van materialment segregar forçadament la meitat del nostre territori l’any 1920 per constituir aquest invent de Zona Franca, potser que l’Ajuntament de l’Hospitalet formés part del Consorci i tragués algun rendiment d’aquesta espoliació soferta. Doncs no, la reunió amb Pere Navarro va ser una trobada retòrica de pura propaganda. (Foto: Pere Navarro y David Quirós en una reciente reunión).

D’aquestes reunions n’hi ha hagut un munt. Reunions, entrevistes, proclames, anuncis de projectes, expectatives de propostes. No sé com no s’adonen que tot plegat resulta molt pesat, inútil i sobrer —en castellà ho defineixen molt bé: cansino, seria la paraula—. En definitiva, resulta esgotador escoltar declaracions buides de contingut, amb missatges que no mouen ni commouen ningú, mentre les qüestions pràctiques, la gestió directa, és un estrepitós fracàs dia a dia. Queixes per tot arreu, que plouen ara sobre un executiu que ja sabia el desastre que heretava i que si fos un executiu conscient i intel·ligent, hi ha una cosa que segur que no faria: posar de manifest com li rellisquen les crítiques constants que rep.

El més dramàtic no és que l’aparell municipal sigui un engranatge gripat que precisa un bon engreixat i capacitat de gestió en el dia a dia i en el mig i llarg termini. Això es podria entendre perquè, malgrat ser el seu hereu directe, aquest govern no és l’anterior i es podria entendre que estès moralment obligat, tot i reconèixer la incapacitat o els vicis de rutina dels predecessors, a mantenir-los en un discret silenci per no perjudicar-los. El que és impossible entendre és que mantinguin els mateixos tics dels seus predecessors de l’exercici exclusivista del poder, probablement convençuts que aquest ha estat el sistema tradicional dels executius socialistes que s’han mantingut al capdavant del govern municipal en els darrers 50 anys. Per a ells, aquesta mania autoritària d’abstreure’s, és evident que els garanteix un cert confort —fer-se el sord sempre proporciona una certa tranquil·litat impostada— i, sobretot, els manté al pedestal del poder, els garanteix un sou esplèndid i els permet no haver de compartir dubtes.

El problema és que, mentre el poder té una falsa sensació d’estabilitat i de control, el descrèdit no s’atura, la gestió col·lapsa la realitat social, la ciutadania s’allunya cada cop més del poder polític i fins i tot de l’activitat social, el malestar la porta a cercar alternatives radicals —en aquest moment projectades sobre una dreta sense complexos capaç de, en nom de la llibertat, forjar alternatives lliberticides— i, fins i tot els més entusiastes, acaben preguntant-se quin sentit té esforçar-se per canviar la realitat de la ciutadania si és la realitat la que acaba canviant la ciutadania.

Resulta molt difícil que un poder al que la única cosa que l’importa és el poder, canvïi d’actitud i de maneres. El que ja resulta més extraordinari és que la ciutadania organitzada —o el que queda d’ella— i la ciutadania que pot organitzar —que hauríem de considerar que es trobaria entre la militància i la dirigència dels partits polítics que aspiren al poder— es mantinguin paralitzats en aquesta dinàmica que ens aboca cada dia més a una inacció de la que sempre se n’aprofita el conservadorisme més autocràtic i recalcitrant. L’autoritarisme, és justament el mecanisme polític que incentiva la inacció i l’individualisme i, per això, l’autèntica democràcia basa en la participació un dels eixos dels seus principals motors.

La sensació és que la militància de les organitzacions polítiques és tan fràgil, en general, que la dirigència només dirigeix el missatge i les idees, però no les accions per falta de mans. I, al final, la dirigència acaba convertint-se en un cau cada vegada més restringit i tancat, que mastega les pròpies idees en petit cercle, per retroalimentar-se en l’autojustificació, sense capacitat d’obrir-se a noves reflexions i a l’entrada d’una mica d’aire fresc. Una dirigència cada vegada més tancada, sense el contrast amb la realitat constant i quotidiana de la militància i de la ciutadania, tendeix a la radicalització d’idees i al sectarisme a l’hora d’analitzar el que passa al voltant. I així, és impossible avançar.

Fins i tot és possible que això de la militància es converteixi al final en una pura entelèquia, i la dirigència en simplement un concepte que parla únicament del paper institucional que juguen els representants electes tancats en sí mateixos. Com més aïllat un representant electa, més tancat en la pròpia ideologia que li serveix d’escut i de justificació.

D’aquesta manera, la ideologia és converteix en un instrument que, enlloc d’avalar l’acció, de donar-li context, justifica la paràlisi, explica la incapacitat per canviar res, desanima, individualitza i no solament no activa la participació sinó que la esclerotitza. Aquest fenómen li va perfecte a la dreta sense complexos, que és la que reneix sempre que hi ha un retrocés aclaparador de l’activisme social.

Un pessic d’història per il·lustrar-ho, ara que tant es parla de la Transició que es va impulsar després de la mort del dictador. Si alguna cosa passava fa cinquanta anys, és que la ciutadania es caracteritzava per un protagonisme social de primer ordre, al mateix ritme del decreixement en nombre, importància i influència de la dreta sense complexos. Aleshores, la militància política i l’activisme de carrer eren els que modulaven els camins que impulsaven les ideologies, de manera que el sectarisme ideològic tenia poc sentit en una esfera on era inevitable compartir les experiències de l’acció social. L’impuls del pragmatisme, especialment en l’univers de les esquerres que era el que es movia al carrer, posava a la ideologia on li corresponia: exactament com a referent de l’acció, però en cap cas com a fre. Una ideologia que frena, que obstaculitza l’acció, que impedeix la confrontació de propostes, és una ideologia inútil per avançar i perfecte per l’immobilisme: aquesta és la ideologia que proclama la dreta sense complexos i l’esquerra desnortada.

Fa molt de temps que vivim en una ciutat on el poder només s’encarrega de conservar el poder i on la ciutadania viu desmobilitzada, l’activisme és cada dia més minoritari, les entitats cada dia més fràgils i els agents que podrien organitzar i activar la ciutadania, els partits polítics, cada vegada més abstrets en les seves essències, fins el punt que perden el temps en baralles ideològiques que l’únic que aconsegueixen es desmotivar cada vegada més la ciutadania, farta de polaritzacions i d’inacció.

Ho veiem constantment en l’únic espai on es poden modificar les conductes del poder, tret del carrer, quan hi ha la pressió necessària. Ara, sense pressió al carrer i amb un govern en minoria, els plens municipals s’han convertit en l’únic espai on es pot posar el poder contra les cordes. Per fer-ho, cal convertir la ideologia en un instrument de l’acció política. És a dir, fer servir la ideologia per trobar espais de convergència que permetin avançar. Ara bé, la ideologia no és una pura retòrica. No serveix de res dir que el govern és d’esquerres quan es destaca per apujar els impostos i requalificar terrenys perquè els promotors es facin milionaris, i té poc sentit que aquells que també es defineixen com d’esquerres es vulguin entendre amb aquests i en canvi evitin qualsevol ròssec amb els que, des de posicions ideològiques oposades, proclamen millores per la ciutat, pels seus barris i conseqüentment per la seva gent.

Com passa sempre, el que compte son les accions, no pas els idearis retòrics que defensen una cosa i practiquen la contrària. Cal, és veritat, ser precisos amb el que s’acorda i amb el que es discrepa. És impossible que ideologies contràries es posin d’acord en tot perquè hi ha visions molt contraposades de la realitat. Però de la mateixa manera que és impossible posar-se d’acord en tot, és igualment impossible no coincidir en res. Les ideologies de progrés, si algun problema les defineix en essència, és que son puristes fins l’extrem i això les converteix en sectàries i finalment en inactives. Ja ho diuen, que és impossible la unitat de l’esquerra, bastant al contrari del que sempre ha passat amb la unitat de la dreta. I més difícil, com més d’esquerra es considera l’esquerra. Una cosa semblant passa amb la dreta. Com més a l’extrem de la dreta, més purisme ideològic i menys pragmatisme. Només que, en aquest cas, ja els hi va bé.

La raó principal de la falta d’unitat que tan debilita, és que l’esquerra de l’esquerra converteix la ideologia en un instrument de puresa i no en un motor d’acció, mentre que la dreta considera la ideologia simplement un segell de marca que no la obstaculitza per practicar tots els pragmatismes possibles.

No és imprescindible renunciar a res per convergir puntualment. Simplement és imprescindible posar més atenció a les propostes i a les accions que a les paraules, especialment quan aquestes simplement ens etiqueten ideològicament. Especialment si les propostes i les accions permeten avançar i les paraules ens ubiquen però ens paralitzen.