La candidatura de Laura Alzamora aixeca dubtes sobre l’autonomia de Comuns a l’hora de pactar amb els socialistes a partir del 2027
El panorama de les esquerres a l’esquerra del PSC a l’Hospitalet comença a aclarir-se a vuit mesos de la campanya a les municipals. Mentre que tot sembla indicar que hi haurà pocs moviments en la coalició d’ERC amb EUiA i que al menys el cap de llista es mantindrà com ara, en el grup municipal de Comuns sembla clar un canvi al capdavant de la candidatura. Ja s’ha fet públic que la fins ara número dos de la llista al 2023, Laura Alzamora, serà la que encapçalarà la proposta de Comuns per l’any 2027.
L’organització de Comuns a l’Hospitalet és el resultat de la sopa de sigles i el divisionisme imperant en aquest espai ideològic, que sap molt de pureses però, pel que es veu, molt poc de pragmatisme social. De les antigues esquerres —relativament antigues perquè gairebé totes són d’aquest mateix segle o de la dècada dels 90 (excepte ICV que va néixer el 1987)—, existeixen a l’Hospitalet, amb més o menys organització però, això sí, retenint les respectives sigles, Esquerra Unida de Catalunya, Esquerra Unida i Alternativa, Iniciativa Per Catalunya, Comuns, Podem, Alternativa d’Esquerres i probablement algun grupuscle més que sempre enllesteix a darrere hora una candidatura pròpia per presentar-se a les municipals. De fet, a les passades eleccions locals del 2023, a la ciutat es van presentar 17 llistes amb voluntat d’obtenir regidors, de les quals 5 eren de dreta, extrema dreta o centre-dreta (PP, Vox, Junts, Ciutadans i Valents); 7 de centre esquerra o esquerra (PSC, ERC-EUiA, Comuns, CUP, Alternativa d’Esquerres, Vecinos i Decideix LH) i unes altres 5 d’indeterminades. Només van aconseguir regidors 5 forces, de manera que 12 de les 17 no van aconseguir representació, i cap d’aquestes 12 ni tan sols va superar el 4% dels vots.
Sense que hagi transcendit públicament, se sap que cap a finals de juny, una assemblea d’EU, —força integrada, de fet, en Comuns (però que actua com una tendència interna), juntament amb Podem i altres independents—, va elegir com a candidat, amb l’objectiu de proposar-lo en el seu moment per encapçalar la candidatura global, a Manuel Domínguez, portaveu del grup municipal i anterior cap de llista. La proposta va reeixir i Manuel Domínguez va acceptar encapçalar la candidatura. Gairebé 60 dies després, Manuel Domínguez ha declinat repetir com a cap de llista i deixar espai a la representant de Comuns, Laura Alzamora.
Per cert, Laura Alzamora, que s’havia incorporat a la candidatura com a representant de Podem l’Hospitalet l’any 2023, va ser expedientada pel partit i posteriorment expulsada, per signar una carta pública de suport a Sumar. Ara, militant de Comuns, ha acceptat ser la cap de llista després de la renúncia de Domínguez.
Ha costat d’entendre, a tots els que segueixen les dinàmiques internes de l’esquerra a la ciutat, que Manuel Domínguez, que va acceptar al juny la proposta de la seva tendència per repetir com a cap de llista, hagi renunciat en el termini de dos mesos amb les vacances pel mig, a tornar-se a presentar encapçalant la candidatura. No només això: ha renunciat a formar part de la llista ara que ha complert l’edat de jubilació, després que mai hagués expressat cansament en les seves tasques i després de declarar recentment que tornarà a ser “regidor en exercici” sense ostentar cap càrrec. És a dir, que mantindrà el seu activisme social, al marge del seu càrrec de representació.
Malgrat que ha al·legat motius personals, la realitat no acaba de casar, sobretot si es coneix l’ambient intern que provocaven, en ocasions, interpretacions molt diverses de la realitat hospitalenca i, sovint, confrontades. Pel que ha transcendit, va haver posicions contràries en interpretacions molt controvertides per la ciutat, com el recent projecte de Can Rigalt, on l’Hospitalet haurà de suportar 800 nous habitatges en el barri més saturat d’Europa. Mentre que Domínguez sembla que es mostrava absolutament contrari al projecte tal com estava plantejat —les seves declaracions públiques son indubtables al respecte— hi havia altres sensibilitats bastant més properes als enunciats socialistes. Sembla que son aquestes sensibilitats les que han provocat la renúncia de Domínguez i la consolidació del seu relleu.
Com és comprensible, hi ha molta discreció en les desavinences internes, però fa molts mesos que aquestes han saltat a la palestra. A l’inici del mandat Quirós, es va especular fortament amb la predisposició de Laura Alzamora a pactar una coalició de govern amb els socialistes. Ella ho va desmentir aleshores però en l’ambient sempre han surat les divergències d’oposició entre Domínguez i Alzamora per incorporar-se a un govern que fa aigües.
Mig any després de ser elegit alcalde Quirós, Comuns va donar suport als primers pressupostos amb un document signat que incorporava desenes de compromisos que, un any més tard, es va poder comprovar que s’havien incomplert en un 90%. Aquesta realitat va debilitar la posició dels Comuns que, no obstant això, van tornar a donar suport als pressupostos de l’any següent amb només l’acord de fer un seguiment dels compromisos. Vist el nou incompliment, aquest 2026 no va haver aprovació dels pressupostos per part de Comuns, però el desgast sofert pel seu portaveu ja resultava evident del tot i les divergències a l’organització i especialment al grup municipal per aquesta i altres causes, van resultar decisives. Molt poc després es produïa la dimissió de la diputada Núria Lozano i la incorporació de la regidora Martha Cerdeño que, pel que es comenta, és molt propera als postulats de Domínguez. De tota manera sembla que tot plegat ha esdevingut massa tard i que el desgast ha estat implacable.
Ara, resulta inevitable pensar que l’opció Alzamora ha guanyat enfront de l’opció Domínguez i que passi el que passi en les properes eleccions municipals, votar Comuns pot suposar clarament votar PSC però amb unes altres sigles, qüestió aquesta que adquireix una importància descomunal davant dels actuals sondeigs que s’han conegut recentment.
Manuel Domínguez sempre s’ha expressat molt curós amb els possibles perjudicis que les seves posicions podien provocar sobre l’organització. El problema és que quan les organitzacions son fràgils i alhora estan convençudes de tenir el privilegi de la veritat, resulta complexa influir sense que es produeixin fractures, però renunciar a sostenir evidències per no provocar reaccions contràries, encara resulta més lesiu a mitjà termini, com s’ha pogut observar.