Carlos Galve Farre (membre de Bellvitge 2030)
Parlar de Kiko Segura, poques hores després de la seva mort, té un risc. El buit i el desassossec provocats per la seva agonia poden dominar les paraules. La mort precipita la sensació de buit i fa esclatar el dolor.
La vitalitat d’en Kiko era d’ampli espectre. Encara ressona. No recordo cap persona tan vital i alhora tan ben organitzada. La dolçor de la seva mirada, el somriure de la seva veu, el feien ser el que va ser: un líder amb llum.
“Bellvitge és Bellvitge”, deia en Kiko. I, de fet, ho diuen també els joves del barri. El seu somriure pausava les paraules i s’intercalava en les frases d’una manera gairebé màgica. Tot allò que tocava amb les seves paraules ho convertia en llum de saviesa.
Els dies de reunió de Bellvitge 2030, començava sempre explicant el sentit de la trobada. En els darrers mesos, a més, feia una cosa admirable que mai no oblidaré: parlava de la seva salut. Ens donava el part mèdic. Recordo una de les últimes vegades: va dir “una de bona i una de dolenta”, i les va explicar. Em commovia la força del seu optimisme. Com sempre, acompanyava les paraules amb aquell “je-je” tan seu. Compartia amb nosaltres les seves experiències i verbalitzava el que sentia.
Vaig entendre la importància de comunicar com a bé terapèutic. Em va ensenyar la importància de socialitzar el dolor, parlant de les penes. En Kiko era, ha estat i serà, un ésser d’una dimensió humana i social immensa.
L’ordre del dia el portava escrit, preparat en la seva petita llibreta negra, des de casa. Apuntava les notes amb una lletra minúscula perfecta. Era ordenat i meticulós. Hi ha persones dotades de llum i empatia. En Kiko n’era una. Dir que hem perdut un ésser excepcional pot semblar un tòpic, però en aquest cas és necessari dir-ho: Kiko Segura estava dotat d’unes qualitats humanes més que excepcionals. Les persones eren, per a ell, el centre de tot. Després venia el barri, el seu espai vital: Bellvitge. La ciutat de l’Hospitalet, sempre vinculada a la seva gent i al seu entorn.
Em va captivar la seva intel·ligència i la seva habilitat per liderar l’equip de Bellvitge 2030. El Fide Corral em va proposar, i des del primer moment en vaig quedar fascinat. Mai no podré agrair prou haver tingut l’oportunitat de conèixer i tractar en Kiko personalment en aquests darrers temps. Em va sorprendre com tractava l’equip. Ens anomenava “equip” i coneixia perfectament les característiques personals de cadascun de nosaltres.
El seu lideratge estava impregnat d’una empatia tan fina que mai no vaig tenir la més mínima sensació d’incomoditat si no havia complert algun compromís. Solia recordar que el nostre compromís ja era, en si mateix, positiu, i que en aquell grup no hi cabien les crítiques. Tots fèiem el que podíem. Això em semblava tan brillant que em vaig vincular fàcilment al grup.
La seva intel·ligència emocional era innata i àgil. Em va demostrar que tenia al davant una personalitat única. La rapidesa dels seus reflexos per fer-te sentir útil i important era una de les seves grans virtuts. El sentit de grup, d’equip, el conduïa amb una habilitat admirable. Els seus projectes són encara vius. El repte és continuar-los.
Estic convençut que la seva memòria ens animarà a seguir els seus somnis. Un dels darrers que va liderar va ser “Els llibres vius”. L’èxit d’aquella jornada inoblidable va convertir la Biblioteca del Centre Cultural de Bellvitge en un espai d’integració social de primer ordre.
Set persones migrades, vinculades al barri, van compartir el dol per l’absència del seu país d’origen. Ahir mateix repassàvem alguns dels projectes que en Kiko havia deixat oberts: la Biblioteca de les Coses, la seva preocupació per preservar els testimonis de la història oral i de les lluites veïnals, per explicar a les noves generacions per què Bellvitge és com és. El relat és immens. I també ho és el llegat que ens deixa per continuar treballant.
Crec que una bona manera de mantenir-lo viu és seguir el seu exemple de treball i constància. Kiko Segura Domínguez és, sobretot, un savi generós i capaç. Estic segur que la seva manera de ser i de fer deixarà, allà on sigui, una llum permanent encesa sobre el barri de Bellvitge.
Bellvitge és Bellvitge també gràcies a tu, Kiko.
Una abraçada al cel.