Carlos Galve (activista i peixater)
És fàcil, per a qui tingui un mínim de sentit comú i una mica d’empatia, no caure en la barbaritat d’afirmar que allà on hi ha 500 habitatges, si es pot, n’hi hagi 700.
Això ho ha dit ni més ni menys que el president de la Generalitat de Catalunya, Salvador Illa, secretari general del PSC-PSOE.
És una afirmació que va en sentit contrari a la racionalitat. Reitera errors del passat i evita pensar en una Catalunya que miri cap al futur en clau positiva.
Només un personatge especulador, dedicat a operacions immobiliàries pensades per amuntegar les classes populars —que de vegades es perceben com a classe mitjana— podria dir que allà on hi caben 5.000 persones, si es pot, se n’hi posin 7.000.
No dic que aquest sigui el cas del president Illa. No és un especulador, però sí que és una irresponsabilitat.
La responsabilitat d’un govern, sigui progressista, liberal o conservador, és planificar la ciutat mirant cap al futur i aprenent de l’experiència. L’Hospitalet de Llobregat té una particularitat: és un exemple clar de com no s’hauria de créixer, per una raó indiscutible: la seva altíssima densitat humana.
Vaig començar a viure fa 58 anys a Pubilla Cases i avui visc a Bellvitge. No sóc, per tant, sospitós de no saber què és viure a L’Hospitalet. Estimo aquesta ciutat. La conec i la pateixo. I continuaré estimant-la, i denunciant qualsevol que la maltracti. Mentre tingui forces, treballaré per una ciutat més habitable.
Precisament per això estic radicalment en contra del que planteja el president Illa, i també del que va defensar l’anterior alcaldessa.
Espero que l’actual alcalde, David Quirós, no cometi el mateix error. Que no permeti el que va passar a Cosme Toda durant el mandat de l’alcaldessa Marín.
Em temo, però, que després de l’esperpèntica opinió del seu líder, no serà fàcil mantenir l’esperança.
Vaig conèixer aquesta notícia a través de Manel Domínguez, gens sospitós de radicalisme. Em va cridar l’atenció com qualificava l’opinió del president: “delirant”.
Al barri de Sant Josep es pot veure encara avui l’última canallada urbanística permesa pel govern socialista: Cosme Toda.
Escriure-ho encara em fa mal. És un fet irreversible.
Cosme Toda es va construir per tres raons: la indiferència, la psicosi per la manca d’habitatge i la feblesa dels moviments socials.
Indiferència del govern davant la massificació urbana, amb una connivència recaptatòria amb grups financers que van apostar per aquest despropòsit.
La segona raó va ser l’ús interessat d’una realitat: sí, falta habitatge. Però construir no pot ser sinònim de fer-ho de qualsevol manera i a qualsevol preu. És un error greu.
No es pot construir sense tenir en compte les conseqüències socials, les tensions als barris i el futur de les persones.
La tercera raó va ser la desmobilització ciutadana. Cap voluntat d’obrir canals de participació; al contrari, com més silenci, millor.
Seria injust no reconèixer que desenes de veïns i veïnes van lluitar per evitar aquest desastre. Però no vam ser suficients. Va faltar més contundència. No vam detectar a temps la magnitud del problema. I ells van ser ràpids i discrets.
El govern sabia que el teixit veïnal era feble. Fa temps que la societat civil de L’Hospitalet està desmobilitzada. La capacitat de reacció és mínima. Ens hem fet grans, i els joves —amb excepcions— sovint estan desconnectats. Tot i així, encara hi ha una espurna que manté viva la crítica i la voluntat de participació. Aquell cop, però, vam perdre.
L’Hospitalet està saturada. Som massa gent per metre quadrat. La densitat és altíssima.
Per afrontar el greu problema de l’habitatge, calen tres mesures clares:
Primer: ni un sol pis turístic més. No som el pati del darrere de Barcelona. El seu impacte també el patim nosaltres.
Segon: ni un sol pis buit. Pis buit, pis penalitzat. L’habitatge és una necessitat i s’ha de tractar com un bé comú, encara que sigui de propietat privada.
Tercer: només en espais adequats, i sempre amb infraestructures i equipaments, cal impulsar habitatge social a preus assequibles, tant de lloguer com de compra, adaptats als salaris reals. Cal limitar els preus i penalitzar l’especulació.
Si algú vol especular, que no ho faci amb un bé essencial com l’habitatge.
Volem una ciutat equilibrada, amb harmonia social i econòmica. Barris que inverteixin més en salut i cultura que en policia.
És molt greu que les ràtios a les escoles vagin en augment.
Parlo amb coneixement: em vaig criar en una porteria de l’Eixample de Barcelona, en un pis de dues habitacions on vivíem set persones. Per això tinc, com a mínim, l’experiència per afirmar que l’equilibri en la densitat humana és un indicador clar de qualitat de vida i de drets bàsics.
El president de Catalunya no pot tornar a dir una barbaritat com aquesta.
L’excés de densitat genera patologies socials i dificulta el desenvolupament de ciutadans lliures i saludables.
Tenim dret a uns estàndards de metres quadrats per habitant dignes, com recomanen organismes internacionals.
No callaré.
L’Hospitalet necessita reduir la seva densitat. Trencar amb l’estigma de ciutat saturada.
Necessitem més escoles ben equipades.
Necessitem un hospital a la zona nord per atendre més de 150.000 persones.
Necessitem biblioteques i centres socials que reforcin la convivència a través de la cultura.
Necessitem zones verdes. Parcs que millorin el medi ambient i apropin la natura a la ciutat.
No deixaré de dir-ho, davant de qui calgui.
Els ciutadans de L’Hospitalet ens ho mereixem. També el seu alcalde.