El centenar llarg de treballadors de l’empresa ubicada a l’Hospitalet es queixen de la intransigència de la direcció que atempta contra la salut de la plantilla

El centenar llarg de treballadors de l’empresa Noster d’ascensors, ubicada al carrer Botànica, 45 de l’Hospitalet, estat cridats a la vaga indefinida a partir del proper dimarts 22, després d’un llarg conflicte amb la direcció que s’ha trencat sense acord.

El comitè d’empresa i UGT FICA han convocat la vaga per culpa de la inflexibilitat de l’empresa pel que fa als horaris, la falta de descans entre jornades i la negativa a reduir la càrrega de treball. En aquest sentit, denuncien una clara discriminació entre els treballadors de Noster, antiga Acresa Cardellach, del grup Otis, i el conjunt de la plantilla d’Otis que té millors condicions laborals, tot i realitzar la mateixa feina, que ha provocat greus situacions d’estrès a la plantilla i un increment de les baixes mèdiques per la forta pressió laboral que reben.

En concret, els treballadors es queixen que l’empresa es nega a pactar horaris que siguin compatibles amb les necessitats del personal tècnic, de manera que estan obligats a complir llargues jornades laborals incompatibles amb la vida familiar. A banda, entre jornada i jornada, afirmen que el personal tècnic no té temps de descans, qüestió que afecta la salut dels treballadors i la garantia de seguretat a la feina, mentre que els treballadors del grup Otis, que fan la mateixa feina, tenen un conveni que els garanteix jornades regulars.

L’empresa Noster s’ha negat, al·leguen els treballadors, a reduir la quantitat d’aparells que ha de fer servir cada tècnic, fet que augmenta la càrrega de treball i provoca un estrès continuat i la necessitat d’anar al metge pel malestar permanent que afecta directament l’estabilitat mental. La falta de disposició de l’empresa per entendre la situació ha portat al comitè d’empresa a sol·licitar la vaga indefinida mentre no hi hagi una voluntat ferma de trobar solucions viables que garanteixin els drets laborals i el benestar de la plantilla.

Sota el lema “Trabajar para vivir, no trabajar para morir” els treballadors de Noster demanen un acord que preservi la salut laboral del col·lectiu, alhora que es mostren preocupats pel deteriorament de la imatge de l’empresa que pot repercutir greument en el nombre de clients actuals.

En la darrere entrevista de l’alcalde Quirós als mitjans de comunicació públics va fer un reconeixement explícit a la necessitat d’esponjament dels barris del nord

Més enllà de les conegudes propostes sobre la reforma del que ara s’ha posat de moda com a Samontà, els notables avenços sobre seguretat, que han vingut de la mà dels Mossos, els somnis dels bulevards hospitalencs que han d’enllaçar la Diagonal amb la Gran Via amb un pas intermig a l’intercanviador de la Torrassa i la meravella econòmica del clúster sanitari que ha de convertir la ciutat en l’eix de la recerca a nivell de l’Estat, hi ha hagut dues afirmacions de l’alcalde Quirós en la darrere entrevista concedida als mitjans de comunicació públics, que tenen veritable interès.

La primera, el reconeixement explícit que cal guanyar espai públic per zones verdes i equipaments i la segona que el canvi que li convé a la ciutat s’ha de fer entre tots. Respecte de la necessitat d’espai públic, ho va fer en el context de la reforma dels barris del nord de la ciutat, però el reconeixement ja és un pas perquè ràpidament es pot comprovar la contradicció entre els desitjos i la realitat. Pel que fa al propòsit d’avançar tots junts l’alcalde es va pronunciar en el context del Centenari del títol de ciutat, amb la idea que cal reflexionar plegats sobre com s’ha construït aquesta ciutat i qué representa “ser de Hospi” especialment pel que fa al futur immediat.

Van quallant lentament una bona colla de missatges: que estem en la ciutat més densa d’Europa; que no s’ha de celebrar el Centenari del títol de ciutat sinó aprofitar l’efemèride per repensar la ciutat entre tots; que és imprescindible esponjar els barris del nord; que s’han de recuperar espais per convertir-los en zones verdes i equipaments; que resulta imperatiu preservar el patrimoni històric en tots els seus diversos apartats (industrial, cívic, cultural, immaterial, natural, etc); que s’han de  cobrir les necessitats més sentides per la ciutadania que depenguin de l’Administració local i que els disbarats dels últims anys del govern Marín costarà de digerir-los si és que no ens han condemnat ja a la suburbialització definitiva.

I encara en queden alguns sobre els quals cal seguir insistint per veure si finalment traspassen la cuirassa del poder i s’instal·len en l’imaginari col·lectiu com els ímputs precedents: per ser una ciutat digne d’aquest món resulten imprescindibles alguns equipaments de ciutat que encara no existeixen: un teatre municipal cèntric i digne d’aquest nom; un auditori municipal cèntric i amb capacitat suficient; un museu municipal cèntric capaç de reunir les peces conservades ara als magatzems; un camp de futbol, un pavelló de bàsquet i una pista d’atletisme a l’alçada dels somnis dels clubs més importants de la ciutat. I també, deixar de perdre espais que la ciutat necessita i que s’han cedit amb concessions demanials que resulten incomprensibles. I que s’ha d’abandonar el llenguatge grandiloqüent que van posar de moda equips de govern que miraven més els núvols que els carrers que trepitjaven els seus ciutadans.

És evident que els barris del nord —el Samontà de l’Hospitalet també inclou Can Serra i la barriada Sanfeliu i aquí les urgències son menors— requereixen d’un pla estratègic i no està clar que el Consorci de la Gran Via i ara del Samontà treballi en aquesta línia. Pel que diu l’alcalde cada vegada que se li pregunta, el projecte sembla limitar-se a una anàlisi d’algunes edificacions obsoletes especialment a La Florida i, allà on si que sembla que els tècnics fan feina és en l’espai de Can Rigalt on hi ha suficient espai lliure com per edificar un barri sencer. Massa silenci al voltant d’un projecte que hauria probablement de formar part d’un pla estratègic global capaç d’afectar per ser autènticament creïble a tot Collblanc-La Torrassa i a tot La Florida-Pubilla Casas.  Pel que es coneix fins ara i per les precaucions emprades, és molt fàcil que ens n’assabentem quan tot ja estigui dat i beneit.

L’alcalde semblava que al final de l’entrevista concedida, posava sobre la taula una idea que l’obligaria a repensar unes quantes coses: si és veritat que hi ha una crida implícita a la col·laboració d’aquells que poden tenir criteris diferents, li seria imprescindible fer tàbula rasa del que ha heretat. No és possible defensar que cal guanyar espai lliure i mantenir el projecte del biopol, de la mateixa manera que no es pot defensar el patrimoni i seguir cedint espais a empreses privades. I no és possible parlar de la “reforma del Samontà” sense evitar que es construeixin més de mil habitatges lliures a la pastilla de Can Rigalt.

L’auditori del Centre Cultural s’omple per seguir l’amena conversa de l’autor amb el guionista i director de cine, Juan Cruz

El darrer llibre de l’escriptor de Santa Eulàlia, Ramon Breu, va ser presentat fa uns dies a l’auditori del Centre Cultural del seu barri, enmig d’una gran expectació. El motiu fonamental era el títol de la nova novel·la publicada per Edicions de l’Albí, “Els crims del cinema Victoria” fent referència a un dels dos cinemes del barri i, sens dubte el més important, popular i recordat. El cinema Victòria ocupava un gran solar de la cantonada entre la carretera de Santa Eulàlia i el carrer d’Anselm Clavé, va ser renovat l’any 1961 i convertit a finals dels 80 en un bloc residencial i una galeria comercial que encara conserva el nom de l’antic cinema.

Comentant amb l’autor del llibre l’escenari dels crims i les vicissituds que es relaten a la novel·la del gènere negre, estava el guionista i director de cinema Juan Cruz, que viu a l’Hospitalet, i que coneix Santa Eulàlia arran de l’amistat amb l’actor també hospitalenc, José Corbacho. Entre tots dos, en una conversa extensa i amena, es van anar desgranant les anècdotes al voltant del cinema i el transfons de la novel·la ambientada en aquest espai tan proper als presents que omplien la sala.

La sala del Victòria, una de les mes grans entre els cinemes hospitalencs amb més de 1600 localitats, va ser l’escenari de moltes trobades dels veïns de Santa Eulàlia quan les tardes de diumenge s’omplien per assistir a la projecció de pel·lícules de re-estrena, amb el No-do obligatori a l’entreacte. Era el típic cinema de barri on es projectaven, en sessió contínua, dues pel·lícules ja estrenades a Barcelona, que comptava també amb un quiosc de begudes i entrepans i que permetia, com es va comentar a la presentació, que els veïns portessin berenars i fins i tot sopars des de casa.

El cinema Victoria va saber integrar-se en la vida del barri i va marcar una època, de manera que la seva sala no només es va fer servir com a cinematògraf sinó que, en diverses ocasions, gràcies a la capacitat del seu escenari, va servir també per activitats teatrals o festivals de música. Alguns encara recordem la cessió del Victoria per representar una obra teatral de final de curs dels alumnes de batxillerat del Copem —que es trobava molt a prop— i, durant la presentació del llibre, es va fer referència a la convocatòria d’alguns festivals de cançó infantil celebrats al Victòria, coordinades aleshores per l’entusiasta músic hospitalenc Ramon Santarrosa, que exercia també de professor de guitarra a l’institut esmentat.

Més enllà de la memòria popular al voltant del Victoria, la llarga conversa va servir també per explicar el desenvolupament de la novel·la. Al Victòria no va haver crims, però al Ramon Breu, el coneixement minuciós de la vida del seu barri de sempre, li va anar molt bé per convertir-lo en l’escenari d’una sèrie d’homicidis investigats d’a prop pel seu protagonista prototip d’altres novel·les, l’investigador privat Pere Teixidor.

I, alhora, explicar la vida industrial d’un barri de població obrera amb importants empreses del tèxtil en el context d’una dictadura fèrria com la protagonitzada pel franquisme. En la conversa de la presentació no es va fer spoiler, com és obligat, i aquí tampoc el farem. La novel·la està a l’abast dels lectors a les llibreries (19,50 euros) i, com es va explicar, la seva amena lectura garanteix una tarda ben distreta mentre es fa memòria d’un barri i del seu cinema desaparegut, com tant d’altre patrimoni ciutadà, per culpa del irrefrenable negoci immobiliari i la insensibilitat del govern local de torn.

L’objecte del llibre és evitar que els records de les generacions pageses s’oblidi i  recuperar la memòria de la vida quotidiana

El Barradas es va tornar a omplir novament a principis de la setmana passada per presentar un recull d’entrevistes a 31 dones vinculades al passat agrari de la ciutat sota el títol Memòria de Dona. El llibre, escrit i coordinat per la Pietat Hernández i amb el suport de Lola Galán, forma part d’una iniciativa sobre la memòria històrica de dones nascudes al llarg de la primera meitat del segle passat que es completarà l’any vinent amb una exposició al Museu d’Història de la ciutat sota el títol “Dona a pagès”.

El llibre, de més de 200 pàgines, ha estat editat pel Museu de l’Hospitalet i, d’acord amb el logo que inclou, forma també part dels esdeveniments del centenari del títol de ciutat que es commemora enguany. A la presentació al Barradas van estar 28 de les 31 dones entrevistades —tres ja ens han deixat, des de l’elaboració de les entrevistes fins a l’edició del llibre— a les quals es va retre també un homenatge amb l’entrega de roses i el llibre que recull el seu testimoni.

A banda de les homenatjades, la seva família i veïns interessats pel passat històric, van estar presents el fins ara director del Museu, Josep Maria Solias, la regidora de Cultura, Cristina Santón, i l’alcalde David Quirós. Com era previsible, no van perdre l’oportunitat de donar-se un bany de masses, aprofitant l’interès del llibre de memòria, on les dones entrevistades centren bona part dels seus records entorn de l’espai físic de l’Hospitalet rural, la infància, la guerra civil i la postguerra, l’escola, la feina, els costums i, com a rerefons, la cultura patriarcal a la qual es van haver de sotmetre per les tradicions, el pes de l’església nacional-catòlica i la repressió socio-cultural del franquisme. Hi ha també una part molt substancial del contingut del llibre que explica aquell l’Hospitalet que es manté viu en la seva consciència però que ja no tornarà. L’Hospitalet dels camps de Marina, de la Farola, de les platges i les barraques de pescadors, de les masies, els horts i el bestiar, de la feina al camp i del treball múltiple de les dones, ajudant a les tasques agrícoles, portant la casa i tenint cura d’avis i fills.

L’autora i promotora de la idea del llibre, Pietat Hernández, va ressaltar precisament aquest aspecte de la memòria, el que té a veure directament amb la vida quotidiana, amb el sentiment interioritzat d’aquesta part de la població que ha vist com canviava una part important del seu món, a mesura que canviava el paisatge ciutadà i que es feia més difícil el reconeixement d’aquelles arrels pageses. En aquest sentit va explicar que la idea del llibre sorgeix de la part emocional del valor d’allò que feien aquelles dones i, en conseqüència, d’un sentiment d’admiració per la seva resistència en temps tan difícils. I va assenyalar que les entrevistes es van centrar específicament en aspectes com la condició femenina, l’escolarització, el treball, les relacions socials i tot allò relacionat amb l’amor de parella.

L’autora va voler ressaltar que la història de les dones que el llibre reflecteix, té poc a veure amb la història oficial que han traslladat els homes i el poder en general, de manera que el que expliquen aquestes dones parla bàsicament de la vida en primera persona que vol dir, per les dones, de la vida abocada a la família i a la prosperitat de la llar.

L’alcalde es va negar dimecres a rebre al Comitè d’Empresa en ple i el col·lectiu de treballadores i treballadors reitera la desídia municipal i la incapacitat en la gestió

Uns dos-cents treballadors municipals es van concentrar dimecres al matí davant l’Ajuntament convocats pel Comitè d’Empresa per tal de fer una assemblea-concentració de caràcter informatiu. L’assemblea va acabar en protesta per les darreres notícies que han arribat a la plantilla, en concret el retard en el pagament de la paga de productivitat que no es cobrarà fins a finals de maig. A la reunió de la plantilla amb Recursos Humans, on no va comparèixer ni el gerent ni cap polític responsable de l’àrea, es va informar d’aquest retard i l’anunci va encendre els ànims perquè, segons van explicar els sindicats, en el dos últims anys hi ha hagut algunes demores en el cobrament de l’acord salarial 2022/2024 i les aportacions al pla de pensions que s’havia de fer durant el primer trimestre de l’any, ara la fan a finals d’any de manera unilateral.

CCOO va distribuir dies abans un cocoflash (full volant de la secció sindical de CCOO de l’Ajuntament) on denunciaven la falta del nou conveni, la manca d’una relació de llocs de treball pendent des del 2016, l’absència d’un pla d’igualtat i la inexistència d’un pla de riscos psicosocials. També es feien ressò de la manca de transparència en la gestió de les borses de treball i les adscripcions de llocs de treball, i el fet que els directius de Recursos Humans qüestionen de forma sistemàtica el teletreball, especialment en les treballadores de Serveis Socials que tenen dret per la conciliació familiar, i fins i tot han decidit també unilateralment prohibir-lo en alguns casos.

La concentració de dimecres on hi havia un gruix important de treballadors i treballadores de Serveis Socials, que no serà la última segons afirmen els convocants tenint en compte el clima de conflictivitat que es respira, insistia sobre la manca de personal i la falta de substitució de les baixes que es produeixen, carregant sobre el govern local la mala gestió, la desorganització i la negligència que repercuteix en el servei a la ciutadania i en l’estrés dels treballadors que han d’atendre les creixents demandes socials.

En el cocoflash que es va distribuir ahir, CCOO agraïa als treballadors i treballadores la mobilització de dimecres i denunciava la postura de l’alcalde de la ciutat que no va voler rebre al Comitè d’Empresa ni als representants de les seccions sindicals i que només va acceptar reunir-se amb el president del Comitè Unitari de Treballadors, membre de la UGT. D’acord amb el que el president del Comitè Unitari, Jorge Max. Baró ha comentat a aquest digital, no va arribar ni a seure amb l’alcalde ni amb cap dels dos responsables polítics que tenen relació amb el tema, Jesús Husillos i José Antonio Alcaide. Simplement, el president del Comité d’Empresa va demanar a l’alcalde que permetés la presència dels altres representants sindicals del comitè perquè ell no podia negociar res en nom de la resta de forces sindicals, però l’alcalde va rebutjar la proposta.

Per aquest mateix matí està convocada una nova concentració improvisada de treballadors municipals durant l’hora de l’esmorzar, aprofitant que està prevista la visita del delegat del Govern, Carles Prieto, i del director general dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero, per participar en la Junta Local de Seguretat. La voluntat de la plantilla és posar de manifest la queixa i el malestar de treballadors i treballadores pel que qualifiquen “d’incompetència en la gestió i escassa voluntat d’arribar a acords amb el conjunt de treballadors i treballadores municipals”.

Un debat posterior a l’estrena, en la sessió de dissabte, va servir per centrar els aspectes més importants de la llei del “Solo si es si” i el dret de la dona a la llibertat sexual

El Catòlic va acollir el passat cap de setmana una d’aquelles funcions que entronquen directament en l’actualitat i que són dignes de destacar tant pel seu contingut com per l’interès que presenten, malgrat que el muntatge només s’havia programat per dues sessions, la primera de les quals amb debat sobre l’escenari davant del públic.

Es tractava de la peça del comediògraf francès Jean-Benoît Patricot que reflexiona de ple sobre el problema del consentiment i els abusos de poder en la concepció patriarcal de les relacions sexuals. La peça, breu però molt intensa, basada en fets reals, analitza la denúncia aplicada sobre un grups de bombers acusats d’abusar sexualment d’una noia amb discapacitat intel·lectual, però suficientment forta com per a suportar el trasbals d’una experiència dramàtica sense amagar l’eix dels seus sentiments com a dona.

La noia en qüestió, enamorada d’un dels bombers del col·lectiu, és objecte d’abús compartit i exposada a una situació d’humiliació més enllà de les seves limitacions personals. Ella és una noia capaç d’estimar i necessitada d’amor, virtuts de les quals se n’aprofita un col·lectiu d’homes, significativament considerats baluard de la generositat per la seva tasca de risc en l’auxili de persones en situacions límit.

Aquest mateix fet contrasta amb la cultura patriarcal de l’abús i de l’humiliació i l’atemptat contra la dignitat de la dona, que és explotada sexualment per satisfer els seus impulsos.

La peça teatral de gairebé una hora de durada, va comptar amb la direcció de Frede Morrón i l’actuació de Maria Tena i de Joan Trias, en una feina d’actors molt destacada. La sessió de dissabte va comptar amb la participació damunt l’escenari dels dos actors i el director, a més de l’educadora social Gemma Linares, la jove sociòloga Marina López i l’advocat Javier Núñez, presentats per la periodista Nuria Toril, per tal de desgranar des de diferents angles els temes del consentiment, arran de la llei del “Solo si es si” i la cultura del patriarcat que lesiona el dret de les dones a la garantia integral de la llibertat sexual.

En els casos on, a més, com és pot observar a la peça teatral, hi ha un abús de poder i una posició de sotmetiment, les dones tenen tot el dret a reivindicar la cultura del no per exposar una posició subalterna que ha estat obviada per qui imposa la seva voluntat i el seu desig de plaer, per damunt d’altres components com l’amor o les relacions d’igualtat. En el cas de la peça teatral, la noia abusada explica abastament que ella desconeixia la possibilitat de dir que no i al debat posterior es va insistir força en la necessitat del consentiment com a instrument imprescindible per les relacions sexuals normalitzades. Tot plegat, quan s’havia produït la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya pel cas Alves, que afegeix noves incògnites sobre la prevalença de la presumpció d’innocència respecte de la confessió de la víctima en un entorn on l’únic que té valor és el seu testimoni perquè no pot ser contrastat amb altres testimonis.

Tot i que la peça era molt interessant i el tema molt controvertit i de plena actualitat, la sala del Catòlic no es va arribar a omplir en la sessió del debat, però posa sobre la taula la necessitat d’un teatre regular a la ciutat, impulsat des de la pròpia ciutadania, amb la qualitat suficient com era el cas.