CCOO de l’Ajuntament denuncia el descontrol de les borses de treball i l’absència de la bústia ètica obligatòria

El desgavell de la plantilla de treballadors municipals sembla no tenir aturador. A les constants denúncies dels grups municipals a les sessions plenàries sobre la il·legalitat que suposa no disposar de la Relació de la Plantilla de Treballadors (RPT) —el regidor popular Díaz-Crespo, va ser contundent al respecte— s’hi suma ara la denúncia de la secció de CCOO sobre dues contractacions que s’havien produït de manera irregular a l’estiu del 2024.

Pel que sembla, el director de serveis de RRHH va informar aleshores que s’havien contractat a dues persones sense respectar l’ordre de la borsa laboral d’Administratius i que des de serveis jurídics no es trobava cap més fórmula que rescindir els contractes, com es va fer. S’havien saltat ni més ni menys que 40 places, sense que hi hagués cap responsable del desastre. Un any després, els sindicats han conegut que el mateix director de RRHH els readmetrà per la via administrativa, pagant-los els salaris de tramitació de tot el temps que han estat fora i desmentint el que es podria haver resolt fa un any.

CCOO de l’Ajuntament considera que la readmissió l’hauria d’haver dictat un jutge perquè la decisió unilateral de l’Administració crea un precedent i un greuge: el precedent, que casos com aquest es poden produir, no de manera fortuïta com sembla haver estat aquest, sinó per la via de la prevaricació amb el gravíssim perjudici econòmic per les arques públiques. I el greuge, que hi ha 40 treballadors que tenien l’opció de ser contractats abans i que podrien reclamar per danys i perjudicis.

A banda del fet concret, el sindicat s’interroga sobre què passaria si algun directiu es decidís a prevaricar saltant-se l’ordre de les llistes amb l’argument d’un error tècnic? 1. Es contractaria a la persona que no li correspon. 2. Si es descobrís el pastís se l’acomiadaria. 3. Un temps després, sense cap denúncia ni ordre judicial, s’optaria per la readmissió substanciosa. La pregunta sorgeix de sobte: quin sentit tenen les llistes i el seu ordre? On queden els drets dels aspirants que van davant? I més enllà de tot plegat: qui controla els mecanismes i als responsables de controlar els mecanismes? La resposta és obvia: ningú.

El problema de fons, més enllà de la incomprensible gestió del cas, rau en que els sindicats no tenen cap mena de control sobre la gestió de les borses de treball. CCOO explica en el seu comunicat, fet públic al respecte, que estan cansats de demanar transparència i traçabilitat en la gestió de les borses de demandants. En l’actualitat, segons expliquen, hi ha borses actives sense estar publicades a la seu electrònica municipal i ni tan sols els candidats inclosos poden veure si s’està contractant en el seu àmbit.

El sindicat ja ha anunciat que s’oposa a la contractació prevista en els termes en què s’ha expressat —tot i que comprèn el cas i espera que es resolgui de manera satisfactòria per totes les parts— i amenaça amb presentar-se davant l’Oficina Antifrau de Catalunya pel fet que no existeix una bústia ètica (obligatòria, segons el sindicat, a les Administracions Públiques des de l’any 2003) on poder denunciar actuacions d’aquestes característiques i de fortes repercussions socials.

Els canvis formals que aplica per sistema l’equip Quirós, no serveixen per dissimular les mateixes maneres i les mateixes intencions de l’anterior govern

Amb 20 vots a favor, l’abstenció del grup municipal d’ERC-EUiA i el vot contrari dels 3 regidors de Vox, el ple municipal va aprovar la dissolució de l’Agència de Desenvolupament Urbà de l’Hospitalet, creada l’any 1999 durant el mandat de l’alcalde Corbacho i responsable de la gran majoria de les operacions immobiliàries de gran volada que ha protagonitzat la ciutat en els darrers 25 anys.

Coneguda per alguns com l’Agència de Depredació Urbana pel seu protagonisme en la intensa activitat d’ocupació de sol lliure i les requalificacions de terrenys per convertir-los en residencials, l’ADU havia tocat fons amb el nou equip de govern que coneixia el seu gran desprestigi social. Els primers contactes amb els Comuns per tal d’apropar-los a la teòrica nova dinàmica de l’equip Quirós, ja parlaven d’acabar amb l’ADU que s’havia convertit en un instrument autàrquic, amb poc control municipal i on fins i tot els seus treballadors cobraven un suplement extra que no tenia paral·lelismes en altres llocs. L’ADU havia estat dirigit fins a la seva jubilació per l’advocat Antoni Nogués i el seu disseny partia dels somnis de regeneració de l’alcalde Corbacho que havia arribat a l’alcaldia l’any 1994. Els orígens de tot plegat són de l’any 1996 quan es va crear el que anomenaven Oficina del 2010 que era hereva del Gabinet Tècnic de Planificació i Programació al front del qual havia estat el mateix Corbacho en l’època Pujana.

D’aquella època és el projecte de Pla l’Hospitalet 2010 que volia repensar la ciutat, en uns moments de relatiu decreixement demogràfic, amb una molt complexa dinàmica de planificació que venia imposada pel Pla Territorial Metropolità i amb una perspectiva de desaparició a mitjà termini de les antigues zones industrials molt degradades. Més enllà de repensar la ciutat, en el perfil del que calia fer s’introduien alguns elements que resultaven ja de per si força controvertits, com ara la idea que les zones verdes i els equipaments a la ciutat no estaven tan sota mínims com es deia, o que resultava evident la vocació residencial de les zones industrials entre barris, cosa que ja feia preveure les requalificacions de zones industrials a zones residencials i que el creixement de les zones verdes o dels equipaments no resultés una prioritat.

No obstant aquestes dubtoses apreciacions, les propostes del Pla 2010 i l’instrument que es dissenyava, l’ADU, parlaven aleshores de recuperar per equipaments de la ciutat les grans instal·lacions fabrils abandonades, com ara Can Trinxet, Cosme Toda, Albert Germans o la Tecla Sala i també de la creació d’una cornisa verda des de Can Buxeres a La Torrassa en sentit horitzontal entre el Samontà i La Marina. Per suposat, les prioritats del pla tractaven de refer totes les àrees degradades començant per la zona sud de la Gran Via i convertir una de les tres cicatrius sobre el territori de la ciutat que era l’autopista de la Gran Via, en un espai permeable a banda i banda, soterrant-la part més propera a Barcelona. I seguir defensant el que aleshores ja es plantejava com a irreversible per aplicar-se l’any 2004: el soterrament de les vies del tren en les línies de Vilafranca i de Vilanova.

La realitat és que l’ADU va acabar promovent substanciosos canvis de qualificacions urbanes amb enormes concentracions de blocs (i desenes de projectes) a llocs com Santa Eulàlia (Can Trinxet, Indo, Vanguard, etc); Centre-Sant Josep (Cosme Toda, Avda Carrilet, Rambla Marina, etc), Gran Via (Pça Europa i adjacents, Biopol Gran-Via, etc), i es va oblidar de tot allò que havia de suposar un projecte urbanístic de recuperació de les zones densificades, el creixement de les zones verdes i els equipaments i la utilització del patrimoni industrial recuperat com a espais protegits i útils per la ciutat. En canvi, tot l’espai que les instal·lacions fabrils (o altres instal·lacions obsoletes) abandonaven, es convertia en solars edificables i matèria de negoci per les grans promotores i immobiliàries.

Amb Corbacho es va viure un procés de recuperació intensiu de les zones degradades on l’activitat urbanística resultava més senzilla (Plaça Europa, Gornal, Polígon Pedrosa, etc) i amb l’època Marín es va acabar de degradar la totalitat de la proposta inicial fins a extrems gairebé insuperables. El mateix impulsor del projecte original i del seu instrument, l’ex-alcalde Corbacho, va criticar enèrgicament el deteriorament de la seva visió de ciutat —ja suficientment discutible en el seu moment— trencant tota relació amb la seva successora.

El resultat del projecte i de l’instrument: una ciutat densificada com n’hi ha poques, amb el pitjor ránking de zones verdes per habitant de Catalunya, amb una gran part del seu patrimoni industrial abandonat o cedit demanialment a empreses per fer negoci i amb projectes pendents que no auguren res de bo: el Biopol Gran-Via i l’opració de la pastilla de Can Rigalt, destinats a acabar amb la totalitat de l’espai lliure que encara queda a la ciutat. 

No deixa de ser significatiu que l’ADU es dissolgui un mes després que s’hagi institucionalitzat un nou instrument de planificació: el Consorci de Reforma de la Gran Via i dels barris del Samontà, exactament un instrument que porta, en el seu títol, els dos únics espais a que ens referíem abans: la Gran Via a tocar del terme i Can Rigalt. I no deixa de resultar clamorós que es vulgui fer veure que el Consorci no té res a veure amb l’ADU quan el Consorci ja va actuar justament a la Reforma de la Gran Via en el tram que executava l’ADU i, el que encara resulta més extemporani: era un instrument dins de l’ADU i constituït pels mateixos tècnics i treballadors. I amb els mateixos tics: no s’ha d’oblidar que va ser l’instrument que, sense tenir atribucions territorials adscrites, es va encarregar de la promoció dels habitatges que la Llei de Barris va determinar a l’Hospitalet i que es va carregar la gairebé totalitat del pulmó verd que representava l’antiga caserna de la Remunta, avui plena de blocs, excepte els edificis originaris, avui absolutament tancats i abandonats.

S’ha de desconfiar del Consorci per la Reforma de la Gran Via i el Samontà? La desaparició de l’ADU suposa el trencament amb la dinàmica que va caracteritzar especialment l’època Marín? Son preguntes retòriques, malgrat algunes coses que es van escoltar al ple de maig semblaria que ho posen en dubte.

Preocupació a la ciutat per les abundants queixes sobre l’atenció de serveis socials al municipi arran de conèixer-se que el pis tutelat estava a l’Hospitalet

Fa dies que els mitjans de comunicació parlen de la situació viscuda per una nena que estava tutelada per la Direcció General d’Atenció a la Infància (DGAIA). La gravetat dels fets ha posat en evidència la ineficàcia del sistema de protecció i l’ha traslladat a l’opinió pública.

El sistema de protecció de la infància és només una part de tot l’ecosistema dels Drets Socials que es diferencia estructuralment del sistema de salut i d’educació. Aquests dos últims, tot i les seves mancances, estan clarament estructurats i la ciutadania en general coneix el seu funcionament i els drets i deures associats. En canvi, això no passa amb el sistema dels drets socials, que és clarament desconegut per la ciutadania en general.

El sistema dels drets socials està segregat per competències: uns serveis depenen de la Generalitat de Catalunya i d’altres dels Ajuntaments. Costa saber quins serveis tenen vinculats, i quan es té dret a un servei o a un altre.  Depèn, pràcticament sempre, de la valoració que realitzin els treballadors/es socials.  Alguns serveis especialitzats, com per exemple el SEAIA, el Servei Especialitzat d’Atenció a la Infància i l’Adolescència, és competència de la Generalitat de Catalunya però són els Ajuntaments els que contracten laboralment als treballadors i treballadores d’aquest servei, com passa a l’Hospitalet.

El SEAIA és un servei de vital importància per les famílies, ja que la seva funció és la valoració, actuació i atenció dels infants que es troben en risc o situació de desemparament, així com el seguiment i el tractament  de les seves famílies.

Els informes del SEAIA poden posar en marxa diferents mesures de protecció dels menors, totes elles amb l’objectiu de protegir-los. El nivell de protecció s’incrementa en funció del risc detectat. Poden arribar a separar als infants dels seus pares, sense que hi hagi cap resolució judicial, cosa que pot generar una certa inseguretat jurídica a les famílies. (I d’això ja hi ha hagut queixes importants al respecte: https://www.vilaweb.cat/noticies/consell-advocacia-catalana-jutge-decideixi-custodia/). Això s’agreuja en funció del tarannà d’alguns o algunes treballadores socials. I aquest és el cas de l’Hospitalet, que afecta també als responsables directes, sobre els quals n’haurem de parlar properament en aquest digital.

En el cas de la nena tutelada que ha estat notícia desgraciada aquests darrers dies, la mesura que es va creure necessària activar, va ser una de les que respon a una situació de més risc o desemparament. Pel que es coneix, la nena va ser separada de la seva família i va passar a estar tutelada per la DGAIA, anant a viure a un pis tutelat a l’Hospitalet. Activar aquesta mesura ha de respondre a una situació de risc molt greu i, per tant, costa d’entendre tot el que ha passat. Especialment perquè urgeix que ens preguntem: la situació de vulnerabilitat familiar era el suficientment greu com perquè fos aconsellable aquesta mesura?  Perquè la realitat ha estat que, en comptes d’estar més protegida, la nena s’ha trobat en una situació de total desprotecció durant anys.

Cal anar a l’arrel del problema. Analitzar-ho ràpid o parcialment no solucionarà el problema de fons. Caldria saber des de quan va començar a intervenir el sistema social en aquest nucli familiar. Molt probablement, a través dels serveis socials municipals que són el primer nivell d’atenció. El que sembla evident és que s’ha fallat en el procés d’intervenció per arribar a separar a un infant de la seva família, cosa que hauria de ser excepcional i que s’hauria de donar amb totes les garanties i seguretat jurídica per les famílies i els infants.

En lloc de tirar pilotes fora https://www.vilaweb.cat/noticies/crisi-dgaia-problemes-corrupcio-parlament/, ara el més important és acceptar que s’ha de redissenyar tot el sistema per donar resposta a la situació social actual, i que no és un problema puntual que només respongui a la manca endèmica de personal o que afecti només al sistema de protecció a la Infància. Caldria analitzar en el seu conjunt tot l’ecosistema de drets socials: l’estructura, la dispersió de competències i de criteris a l’hora d’activar els diferents recursos, el desconeixement per part de la ciutadania dels drets que tenen, la traçabilitat de l’actuació dels professionals i la determinació de responsabilitat d’aquests, la possible inseguretat jurídica de les famílies, la manca de recursos, la gestió dels serveis, la coordinació amb el sistema de salut en general i amb el d’educació en particular en el cas dels infants i adolescents. Aquests, i no altres, són els temes fonamentals que s’han d’analitzar i corregir perquè situacions com aquestes o similars no es tornin a donar.

No és una qüestió puntual i ja va sent hora que el sistema de Drets Socials, més abandonat que no pas el de Salut o el d’Ensenyament perquè, a diferència d’aquests, afecta especialment a la gent més vulnerable i amb menys recursos, s’articuli eficaçment. La responsabilitat dels professionals dels serveis socials és tan delicat o més que el del sector sanitari i del docent sobre el qual la ciutadania es pronuncia sense embuts quan correspon. Es tolera malament la mala atenció sanitària i la incompetència docent perquè es coneixen perfectament els drets i els deures de cadascú. Hem de lluitar per posar en igualtat de condicions les responsabilitats dels professionals dels serveis socials en general i, especialment, quan es tracta d’assumptes que impliquen les famílies i la vulnerabilitat dels més dèbils.

Enorme expectativa a la Sala Barradas per assaborir l’audiovisual que explica un carrer emblemàtic i la seva gent

Dimecres passat, amb la sala Barradas plena de gom a gom, es va presentar el documental Gent de Xipreret, un poble dins la ciutat, enmig d’una gran expectació que va complir a bastament amb el que s’esperava. Es tracta d’un documental sobre probablement el carrer insígnia de la ciutat, el carrer Xipreret al districte Centre, amb guió de la historiadora i psicoterapeuta Llüisa Carmona, dirigida per Jordi Carreras i amb el suport d’Andrés Pino, que tracta la història del carrer, les vivències de molts dels seus veïns i veïnes i, especialment, un aspecte sovint oblidat en aquesta ciutat: el pes de la quotidianitat sobre la construcció urbana, en el pas de la societat rural a la industrial.

De fet, el documental trasllada la idea que la gent configura el seu espai més proper i, la pervivència del seu espai més proper, determina una manera de ser i d’estimar l’entorn. El carrer Xipreret és, en aquest sentit, un espai preservat en el temps del que havia estat un poble rural, amb la manera de viure del seu veïnat en un context de solidaritat, de convivència i de passió pel paisatge i l’entorn. Exactament allò que representa la vida de poble, abans que aquest poble es converteixi en ciutat i es despersonalitzi.

El documental té quatre parts i compta amb la participació activa i directa d’11 persones, la majoria veïnes i veïns del carrer, alguns de tota la vida i fins ara mateix, altres que van comprar casa o pis acabats d’arribar a l’Hospitalet, alguns fills d’antics propietaris, una altra, la historiadora oficiosa de la ciutat que va passar llargues estones de treball i debat a l’antiga Torre Blanca (l’Harmonia) quan era la seu de l’Ateneu de Cultura Popular reconquerit amb l’arribada de la democràcia municipal i, finalment, el que fins fa quatre dies ha estat el director del Museu d’Història, la seu del qual forma part del rovell de l’ou d’aquest carrer.

L’audiovisual comença explicant el carrer, es passeja per la vida quotidiana dels seus habitants, explica la història dels seus orígens i la manera com es va desenvolupar i es tanca fent una reflexió sobre la importància de preservar la memòria, però no només la memòria sentimental —que també— sinó d’una manera específica la memòria física, allò que era, la manera com va evolucionar, i la importància de la seva preservació mantenint el clima i el context.

En la intensa lluita per la preservació del patrimoni i de la memòria, un documental com aquest, serveix per recuperar l’interès pel passat, però especialment és una ferida oberta sobre tot el que la ciutat ha perdut vinculat a unes formes de vida que el temps s’ha menjat i les ànsies de creixement descontrolat ha convertit en relíquia. Fins i tot el carrer Xipreret ha sofert les xacres del temps, en aquest cas enderrocant cases antigues per construir-ne de noves i, sobretot, modificant un entorn que encara contrasta més amb el que s’ha aconseguit preservar.

Malgrat el que s’ha destruït, el carrer Xipreret —i algun altre tant al Centre com a Sant Josep o potser a Collblanc i La Torrassa, molt pocs— conserva el sabor d’un temps que ja no tornarà però que encara es manté en el sentiment dels seus veïns i veïnes i en la passió que posen a l’explicar la seva realitat quan l’Hospitalet estava transitant del poble rural que era, a l’industrial que després va acabar sent i al caos en què ara s’ha convertit. D’aquell l’Hospitalet de cases baixes i corralons, a la ciutat de blocs i promocions immobiliàries inacabables que han destruït el teixit social i la vida de la gent senzilla, però que han convertit en milionaris als promotors i als constructors en els darrers cent anys de vida… i fins ara mateix. I tot plegat amb la passivitat, quan no la complaença, de les autoritats municipals dels darrers cent anys, amb comptadíssimes i molt lloables excepcions.

No deixa de ser curiós que l’alcalde Quirós, al front del mateix equip de govern que vol acabar amb els últims espais lliures que queden a la ciutat, les àrees afectades pel PDU Gran Via (amb l’excusa de difícil digestió del Biopol) i tota la pastilla de Can Rigalt (des de la Diagonal fins a la carretera de Collblanc), saludés des de l’escenari del Barradas la recuperació de la memòria històrica del carrer insígnia de la ciutat, aquell que explica els seus orígens i que posa sobre la taula la desgràcia que suposa la patètica transformació de la ciutat, malgrat ens la vulguin vestir de seda.

Com expliquen alguns dels veïns al documental, la pèrdua dels espais com el del carrer Xipreret han convertit l’Hospitalet en “una ciutat sense ànima”. “El poble dins la ciutat“ expressa “allò que va ser l’origen” i és “l’Hospitalet que perdura”. No cal oblidar que qui perd els orígens perd la identitat i que a l’Hospitalet, els orígens son encara un petit carrer on la canalla jugava, on als vespres els veïns d’estiu treien les cadires a la porta de casa per fer tertúlia, i on les portes de les cases romanien obertes de bat a bat al llarg del dia.

El documental, a banda de molt ben fet, resulta entretingut, fàcil de seguir, entranyable… fa estimar el carrer i la seva gent i la trista història d’una ciutat que ha tingut poca gent que se l’estimés de debò. Cent metres i 27 edificis, uns pocs corralons que ens parlen de quan la vida no resultava frenètica. I una cançó recuperada (la del Pepito Mas) per reclamar que s’impedeixi per l’eternitat que el carrer i els seus rodals perdin l’essència que encara conserva. L’univers de molts vilatans —entre els quals Quico Sabaté, que hi va viure— que han construït la història anònima d’una vila que va néixer construint un modest hospitalet a les portes de Barcelona i que segueix sent, mil anys després, el suburbi dormitori de la gran ciutat. I molt que ens pesa…

El Comitè Unitari renuncia també a participar en qualsevol reunió, comissió o acte institucional fins que es compleixen les promeses

El Comitè Unitari de treballadors municipals va convocar divendres al conjunt de la plantilla a concentracions diàries entre 12 i 14h a partir d’aquesta setmana davant la porta de l’Ajuntament —fent servir el codi 90 que garanteix el dret a l’assistència a assemblees de treballadors— fins que es resolgui el cobrament de la paga de productivitat que es va incomplir per tercera vegada el 15 de maig. En aquest sentit han emès un comunicat en el que indiquen que inicien una fase de mobilització permanent fins que es cobri la paga compromesa, cancel·len qualsevol presència del comitè o dels delegats en reunions, comissions o altres activitats sindicals institucionalitzades i conviden tota la plantilla a la mobilització general.

El tema de la paga, expliquen, és la gota que ha fet vessar el got, després de tres ajornaments consecutius, però és queixen dels problemes estructurals per la manca de personal en sectors claus, denuncien el conveni frustrat del 2023 que es va aprovar però l’equip de govern no el va elevar al plenari i lamenten que el Pla de Manteniment d’Edificis és insuficient i que calen accions immediates i concretes a tots els centres municipals per garantir unes condicions dignes de treball. Després de fer una crida a la unitat, animen tots els treballadors a sumar-se activament a la protesta.

Uns dies abans, tant CCOO com UGT —que és la central majoritària al Comitè d’Empresa— van fer córrer sengles fulls —CCOO ens el va enviar a la redacció de L’Estaca quan el va posar en circulació— explicant les seves postures respectives. UGT la va titular “No tenen paraula”, va anunciar la convocatòria d’assemblees informatives per aquesta setmana i va assegurar que no permetria més dilacions.

El Comitè Unitari ha editat també un còmic sobre el problema “El regne de l’Hospitalet: crònica d’un Ajuntament oblidat” on un suposat gran alcalde David I l’Instagramer omple la seva cort d’il·lustres directius caps pensants, però oblida les masses de treballadors que fan que el regne funcioni. I una prova és l’ajornament de la paga de productivitat que la plantilla considera imprescindible per una part dels treballadors municipals amb sous més aviat baixos.

Per cert que aquest digital no ha pogut constatar que el canal digital dels mitjans de comunicació públics hagi informat a la població de la protesta pública dels treballadors municipals ni de les concentracions a la porta de l’Ajuntament d’aquests dies.

Més de 11.500 habitatges protegits nous —fins ara— està previst que es concentrin a la zona més saturada de Catalunya: la regió 1

La ciutat més densa d’Europa també vol contribuir a que la promesa del President Illa sobre la construcció de 50.000 habitatges protegits en els propers anys, es faci realitat. L’Hospitalet és una ciutat que ha de negociar amb la Generalitat la manera de poder fer una escola sortint-se dels estandars bàsics perquè no té espai suficient per construir, però en canvi està molt disposada a cedir solars a la Generalitat per construir més habitatges, encara que aquests siguin de protecció oficial.

Aquesta mateix política fa temps que es manté també amb l’AMB, a la qual s’han cedit també uns quants solars en els darrers mesos per construir més habitatges.

Segons les darreres notícies d’aquests dies, la Generalitat ja podrà disposar de 666 solars (òndia quin número) per construir 21.289 habitatges, en 226 municipis de Catalunya, dels 947 que hi ha. Això representa el 42% del que s’ha promès i el projecte no ha acabat. D’aquests 666 terrenys, 269 estan dins de la Catalunya més saturada, la que composen les comarques del Barcelonès, Baix Llobregat, els dos Vallès i el Maresme. En aquestes 5 comarques i els municipis que les conformen, es construiran més d’11.500 habitatges nous.

La comarca que més solars ha posat a disposició del Departament de Territori és el Barcelonès amb 76 solars, seguida del Vallès Occidental amb 69 solars i desprès el Baix Llobregat amb 63. I el tercer municipi que ha posat més solars a disposició de la Generalitat d’aquesta primera corona ha estat l’Hospitalet, amb 9 solars que suposarà la construcció de 400 habitatges mes i, per tant, un miler llarg de nous habitants que sumar als més de 300.000 existents ara mateix.

De fet, després de Barcelona, Terrassa i Santa Coloma, és el municipi que es mostra més disposat a oferir terrenys i a afegir més habitatges i més habitants, de la ja saturadíssima àrea metropolitana de Barcelona i del conjunt de Catalunya.

És evident que hi ha demanda i necessitat d’habitatge social, però també sembla evident que el nivell de saturació demogràfica està arribant a uns extrems que aconsellarien una política de més equilibri territorial i descentralització urbana (sobretot si es tracta d’ocupació de terreny lliure) i uns sistemes de mobilitat més estesos i eficients. Lluny d’aquesta visió, dels 21.300 habitatges que es poden edificar en aquests 666 solars, més de la meitat es concentren en la Regió 1 i d’aquests 11.500, més de 4.000 entre Barcelona, Santa Coloma, l’Hospitalet i Sant Adrià.

La comparativa amb els altres nuclis urbans d’importància de Catalunya resulta igualment paradoxal: al Camp de Tarragona s’han ofert 66 solars amb uns dos mil habitatges; a les Terres de Ponent, en 40 solars, un miler de nous habitatges i a les comarques gironines, una mica més de 100 solars que ocuparan poc més de 3.000 habitatges.

Al mes de desembre d’enguany torna a obrir-se el mercat d’oferta de solars. El 25% d’aquests habitatges previstos estaran reservats per a joves menors de 35 anys i un 8% per persones en situació de vulnerabilitat. No hi ha dubte que, com va assenyalar la consellera Silvia Paneque, la meitat dels habitatges previstos estan en zones tensionades de demanda. No hi ha cap dubte tampoc, però, que si segueix l’actual política de concentració demogràfica, la tensió futura de demanda d’equipaments, serveis i espais lliures, estarà garantida pel futur.

La secció sindical de CCOO denuncia el maltractament de la plantilla, en comparació amb els sous astronòmics del personal de confiança

Recursos Humans de l’Ajuntament va reunir dijous a les seccions sindicals de la plantilla municipal per informar-los que, per tercera vegada consecutiva, no cobraran la paga de productivitat que habitualment cobraven el mes de març fins al 23 d’aquest mes de maig. 

En un full Coco Flash, que es va començar a repartir el mateix dijous, aprofiten per fer una comparativa molt interessant sobre el que representa la paga de productivitat d’uns 1500 treballadors de la plantilla municipal, 1.412.640 euros (941 euros bruts per persona) amb el sou de les 20 persones de càrrecs eventuals contractades a dit i de les 15 persones de personal directiu. La remuneració de les primeres suma un total de 1.145.099,7 euros i la dels 15 directius 1.499.486 euros. En total, els 35 càrrecs de confiança cobren 2.432.361 euros/any, un milió més que la paga de productivitat dels 1.500 treballadors de la plantilla que costa tant de gestionar i abonar a temps.

L’excusa per pagar a temps sembla ser la de sempre, que manca personal per agilitar els tràmits i la secció de CCOO posa, com exemple, que la majoria de treballadors municipals no posen excuses a l’hora de fer la seva feina puntualment. Denuncien que “aquest govern només compleix amb els seus”, pel fet que els càrrecs directius cobren puntualment i és l’únic nucli de la plantilla on no hi ha vacants. La secció sindical de CCOO es queixa que hi ha treballadors municipals que cobren 1200 euros al mes i que, per a ells, la paga de productivitat és un ajut econòmic imprescindible i que l’ajornament d’aquests ingressos els suposa un maldecap important.

La secció sindical de CCOO, que ja va treure el 30 d’abril un altre full volant, valorant la intervenció al ple municipal d’abril d’un representant seu, juntament amb un altre de la UGT, on es van fer ressò de la falta de personal i de l’incompliment de l’anterior conveni signat ja fa dos anys, però que el govern no porta al ple municipal per ser ratificat, ha anunciat ara, respecte del retard en la paga de productivitat, que reclamaran els interessos de demora.

Afirmen, en el full distribuït, que estan farts de mentides i que el govern local socialista els dona informació que “no va enlloc”. Això, expliquen, els impedeix poder confiar en el govern i negociar en unes condicions òptimes alhora que denuncien que tenen un conveni inactiu, una gestió de borses opaques sobre la qual caldrà estar atents, un calendari de contractació de personal que no es compleix, una relació de llocs de treball eterna, no disposen d’un pla d’igualtat i l’avaluació de riscos laborals encara és a l’espera. “O els aturem o ens aturem!!!” acaba sent el lema d’aquesta nova queixa sindical que se suma a l’estat de crisi global que viu la gestió municipal i que els sindicats no han parat de denunciar des d’ara fa més de 400 dies que va revalidar el govern la seva majoria de govern.

Les restriccions que patien algunes instal·lacions hospitalenques s’han eliminat des del 25 d’abril per la instrucció dictada pel govern local

Des del passat 25 d’abril està activa a l’Hospitalet la instrucció relativa al soroll que generen les activitats en els centres escolars i en els equipaments esportius que amplien els drets de la llei de l’any 2002 sobre protecció contra la contaminació acústica. Es tracta d’una instrucció que posa fi a les reiterades queixes que havien expressat alguns veïns, especialment a les ciutats grans com la nostra, sobre les molèsties que causaven, pel soroll emès, les activitats en els patis de les escoles, els equipaments esportius i les pistes esportives fora d’horari escolar, que acostumen a estar a prop de les edificacions.

La llei de l’any 2002 cercava, com era evident, evitar les molèsties als veïns graduant els decibels que es podien suportar per accions externes, però alguns es van agafar a la norma per fer reclamacions que estaven resultant del tot extemporànies com ha posat de manifest la llei que va aprovar el Parlament de Catalunya el març passat i que tornava a deixar les coses on tocaven: allà on hi ha concentració d’activitats esportives o extraescolars, en la majoria de les ocasions anteriors a l’edificabilitat d’habitatges propers, s’ha de respectar el dret d’infants i joves a l’expressió normal i a la utilització de les instal·lacions esportives com s’havia fet sempre.

Quan algun veí comprava un habitatge a tocar d’una instal·lació d’aquest tipus, ja sabia prèviament a què s’arriscava, i què havia de tolerar, igual que un ciutadà que adquireix un habitatge al costat d’una carretera de tràfic intens o davant la via del tren, sap perfectament que s’haurà de sotmetre al soroll de la circulació de vehicles i trens.

A l’Hospitalet, per exemple, els alumnes matriculats a l’escola de bàsquet del Centre Catòlic, una pista a tocar de la Rambla que existeix des del anys 40 i que la pròpia entitat va cobrir per fer-la més còmoda per usuaris i veïns, va haver de tancar provisionalment durant alguns dies a la setmana per les queixes que s’havien produït per part d’alguns veïns propers, que eren perfectament coneixedors del soroll que provoquen els esdeveniments esportius, els crits de jugadors i espectadors a tocar d’habitatges, que van adquirir bastants anys després d’existir les pistes.

Això, ara, afortunadament s’ha acabat, perquè la normativa i la resolució dictada per l’Ajuntament ampliant l’Ordenança municipal del 1998 en el seu article 12.2, ho garanteix. L’Ordenança municipal, ja establia que els sorolls generats als patis d’escola i camps escolars en horari escolar i durant el curs lectiu no estaven subjectes als nivells de referència d’immissió sonora interior o exterior, però no estaven incloses les activitats extraescolars, és a dir, les activitats en horari no lectiu.

Ara, amb la nova norma, també queden exclosos del compliment dels valors límit d’immissió sonora: 1. Les activitats lectives, extraescolars, de lleure, culturals i esportives que es desenvolupen en els centres educatius entre les 7 i les 21 hores. I 2, les activitats esportives que es desenvolupen en els equipaments esportius registrats al Cens d’Equipaments Esportius de Catalunya (CEEC), —tret d’alguns supòsits concrets— entre les 9 i les 22 hores.

L’objecte de la garantia és blindar l’exercici d’activitats extraescolars i esportives fora de l’horari escolar per evitar la tendència al sedentarisme, però resulta, a més, una proposta de sentit comú que alguns ciutadans no acceptaven vulnerant el dret aliè per garantir-ne un de propi, veritablement exagerat. La realitat és que en les ciutats densificades com l’Hospitalet aquest equilibri de drets sempre és més complex i sovint col·lisionen, de manera que la norma actual, posa per davant dels drets individuals d’aquells que viuen molt a prop d’aquest tipus d’instal·lacions, els drets col·lectius dels que les fan servir en benefici de la salut, el lleure i la convivència.