L’eterna promesa ferroviària que és un clàssic en període preelectoral, queda relegada permanentment per la política de resignació que practica el govern Quirós

El ministre de Transports, Òscar Puente, en la seva compareixença, ara fa unes quantes setmanes, en el Congrés dels Diputats per parlar del Pla de Rodalies de Catalunya, només va citar una sola vegada l’Hospitalet (i una altra l’estació de Bellvitge) quan va comentar que entre els sis programes que contempla el Pla, es troba en fase de proves la instal·lació del sistema ERTMS (Sistema Europeu de Gestió del Tràfic Ferroviari) entre les estacions de l’Hospitalet i Mataró. Ni una paraula sobre el famós intercanviador de La Torrassa que l’alcalde Quirós cita cada vegada que parla del futur de la ciutat i que s’ha de convertir en el melic d’un il·lusori bulevard que uneixi el Samontà amb Bellvitge, és a dir, les noves promocions immobiliàries de la pastilla de Can Rigalt amb el projecte faraònic del Biopol-Gran Via en terres inundables.

El cert és que el ministre va esplaiar-se sobre els projectes, les inversions i els terminis i va tornar a reiterar algunes de les xifres la darrere vegada que va parlar del tema, el passat 9 d’abril, però no s’ha pronunciat en cap moment, ni sobre l’intercanviador de La Torrassa, que Quirós sempre ha considerat vital també per evitar la saturació de l’estació de Sants, ni encara menys sobre la desaparició del traçat de les línies que travessen el municipi en superfície. Ja es fa difícil de parlar de soterrament de les vies perquè, soterrar-les, sembla absolutament utòpic.

Els que coneixen interiorment la vida política ministerial expliquen que les prioritats dels departaments sovint es fixen per la capacitat de les primeres autoritats locals per fer entendre al polític de torn la importància de la reivindicació, el profit general i la justícia de l’operació, en funció de les servituds que ha imposat la història i les necessitats objectives, a banda dels beneficis que es poden desprendre, polítics i socials, de l’operació proposada. Està clar que l’alcalde Quirós no ha aprés encara aquesta faceta, dictada en moltes ocasions per l’experiència, i això és comprensible perquè encara no fa ni un any que se les ha de veure amb consellers i ministres i cal tenir les coses més que clares per explicar-se. Potser doncs, en aquests casos, convindria ser una mica humils, mesurar els somnis i ajustar-se a les realitats.

I la realitat és que, com explicava amb molt de detall i molt encertadament la televisió pública fa uns dies, en la seva visita a la ciutat de la ministra de Transports Raquel Sánchez, poques setmanes abans de les passades eleccions municipals, aquesta va explicar que, com a molt tard pel 2023 estaria redactat l’estudi informatiu que preveia una inversió de mil milions d’euros per soterrar una mica més de 5 Km de via que alliberaria uns 120.000 metres quadrats d’espai per la ciutat. Estem gairebé a la meitat del 2025 i no hi ha cap notícia de l’estudi.

Les últimes declaracions de l’alcalde Quirós sobre el tema, s’esplaiaven sobre l’intercanviador de La Torrassa, que forma part del Pla de Rodalies 2020-2030 i afirmava que la ciutat havia de ser generosa i demanar primer l’intercanviador perquè segur que beneficiaria a una gran part de la ciutadania usuària del ferrocarril fos hospitalenca o no, perquè estava clar que descentralitzaria l’estació de Sants i convertiria l’intercanviador en un nou eix de la integració ferroviària entre les línies de Vilafranca i Vilanova. No és estrany que amb aquesta visió comprensiva i resignada dels projectes, les necessitats del municipi vagin a remolc de qui exigeix sense concessions. I no hem d’oblidar que la reivindicació del soterrament de les vies ve del segle passat.

Parlant del que va passar a la ciutat fa un poc més de 100 anys, la postura dels alcaldes de l’Hospitalet d’aquest primer terç del segle XXI, es molt semblant a la dels alcaldes de l’Hospitalet del primer terç del segle XX, quan la ciutat es va sotmetre, gairebé sense dir res —comprensiva i resignadament— al que necessitava Barcelona aleshores. I caldria afegir, al que ha necessitat Barcelona de manera permanent, perquè si a l’Hospitalet les vies del tren travessen la ciutat pel trajecte més curt, ocupant enormes espais en superfície, és perquè el tren ha d’arribar a Barcelona sense donar gaires voltes i això sí, a la ciutat comtal, sempre sota terra.

Sembla evident que, mentre a l’Hospitalet no hi hagi una postura d’intransigència sobre les necessitats globals, la ciutat seguirà sent el que ha estat sempre: el pati dels mals endreços de Barcelona. I mentre la política dels somriures i de la resignació no deixi pas a la política de l’exigència i l’energia, la ciutat serà molt difícil que revifi.

L’empresa va ser contractada a dit, se li va cedir el local gratis i el contracte garantia un mínim fixe per les entrades, tots els ingressos per vendes i també les consumicions del bar

Amb el vot contrari del grup socialista i tots els grups de l’oposició a favor, es va aprovar en el passat ple d’abril, una moció presentada pel PP instant a la gratuïtat de tots els concerts de les Festes de Primavera, especialment aquells que s’organitzen a La Farga. Des de fa anys, com va comentar el regidor Díaz-Crespo, els concerts de La Farga son de pagament. Aquest any, “La noche de oro del pop espanyol”, va costar a les finances públiques més de 155.000 euros però l’entrada costava 27,5 euros amb despeses de gestió incloses per persona, fet que va suposar que la imatge del concert fos més aviat desoladora: poca gent, com va explicar el portaveu popular, i a més, un so d’escassa qualitat, perquè el recinte funciona malament com espai musical de grans multituds.

El fet és que, els concerts que organitzen els ajuntaments —i hi va posar bastants exemples: Barcelona a les Festes de la Mercè, Cornellà, El Prat, Sant Boi, etc.— durant les festes locals, son sempre gratuïts, especialment pel fet que es contracten amb diner públic i, per tant, fer pagar als ciutadans, representa cobrar-los l’espectacle dues vegades. En el cas de l’Hospitalet, a més, els concerts de La Farga sempre venen de la mà de l’empresa The Project Music, societat que fins a l’octubre de l’any passat estava regentada pel conegut promotor barceloní Tito Ramoneda però que ara pertany, en la seva totalitat, a la multinacional nordamericana Warner Music, que és també la tercera companyia discogràfica del mon.

Fins ara, com va explicar el regidor que presentava la moció, sempre l’adjudicació d’aquests magnes concerts s’havia produït mitjançant la concurrència d’ofertes a través de la Mesa de Contractació, excepte en aquest cas. En el darrer concert de La Farga, l’adjudicació va ser directa, el que afegeix una irregularitat més al maltracte envers la ciutadania per la discriminació que pateix si la comparem amb els ciutadans dels municipis més propers.

Totes aquestes raons, la discriminació en el tracte perquè aquí fan pagar, l’escassa qualitat del so perquè es programen els concerts en una sala inadequada, la contractació directe a una multinacional del sector sense concurrència i el fet que l’acord de contractació inclogui que les entrades se les queda la companyia organitzadora, així com els ingressos del bar i una quantitat fixa sobre les entrades venudes per garantir que l’empresa no perd diners, totes aquestes raons, cal insistir, resulten tan escandaloses, que el conjunt dels grups municipals van mostrar-se d’acord amb que és urgent instar el govern a canviar el model de producció d’aquests concerts a La Farga de les Festes de Primavera.

Ja diem que el grup socialista va votar en contra, no es va pronunciar i, per tant, no se sap si ha pres nota de què resultaria imprescindible que les noves programacions de festes que organitza l’Ajuntament responguessin a uns criteris una mica més comprensibles. I, com que tampoc el seu portaveu va dir res, com havien convingut prèviament, és una incògnita el que pugui passar en les properes activitats festives.

Les deficiències en el registre dels vots dels regidors sembla no preocupar les autoritats ni els tècnics, pel que es va poder observar en el ple d’abril

Una de les mocions que va resultar rebutjada pel ple municipal de l’abril té a veure amb una qüestió que, no per secundària, deixa de ser curiosa. Resulta que, el vot de qualitat de l’alcalde va determinar que l’Ajuntament no demanarà a l’Institut d’Estudis Catalans que la paraula hospitalenc/a s’inclogui al diccionari com a gentilici de l’Hospitalet de Llobregat. És que l’alcalde està en contra que els hospitalencs i les hospitalenques s’identifiquin amb la seva procedència de naixement o residència? Probablement no. Simplement no es va aprovar perquè el govern local va decidir votar en contra de totes les mocions d’aquest mes. Si aquesta moció es torna a presentar al mes de maig és molt probable que s’aprovi per unanimitat. Ves per on.

Resulta, a més, que al llarg de tot el plenari, una gran part de les votacions registraven un total de vots emesos que no coincidia amb el nombre de regidors presents. En la majoria de resultats, el nombre de vots era de 26 però en molt pocs casos (tret del moment de les mocions) va haver disputa sobre el còmput global (tot i que hi havia 27 regidors presents). En el cas de la moció dels Comuns sobre el gentilici hospitalenc va haver dues votacions consecutives i en totes dues es va registrar un 13 a 13 que, com hem dit, es va resoldre amb el vot de qualitat de l’alcalde, en aquest cas, negatiu. De fet, ni al plenari en el seu conjunt, ni al secretari de la Corporació, li importen gaire els còmputs dels resultats de les votacions. El que sembla comptar és només si el punt s’aprova (cosa que passa gairebé sempre, excepte en algunes mocions de l’oposició) o si es rebutja. Cosa bastant increïble, perquè tant important com si s’aprova o no s’aprova qualsevol punt, és saber qui l’aprova, qui el rebutja i qui s’absté. I saber com queden oficialment aquests resultats.

La cosa del gentilici hospitalenc és purament una anècdota que es donava al final de la nit de dimarts 29 i ja tothom estava amb moltes ganes de marxar. El cas és que el DIEC2, que és com es coneix el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, no contemplarà encara el gentilici de l’Hospitalet de Llobregat i, en conseqüència, molts dels sistemes de software que fan servir els ordinadors, per exemple en el que això s’escriu, no accepta el gentilici hospitalenc i el subratlla en vermell perquè el que l’escriu sàpiga que el nom és inexistent.

De diccionaris normatius en llengua catalana n’hi uns quants, però els més acreditats son el DIEC2, el Gran Diccionari de la Llengua Catalana d’Enciclopèdia Catalana (GDLC), el Gran Diccionari de la llengua catalana d’Edicions 62 (GD62) i el Diccionari Normatiu Valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. N’hi un parell més d’autoritzats, com son el Diccionari descriptiu de la llengua catalana que és el successor del DCVB (Diccionari Català, Valencià, Balear), també en mans de l’IEC, i el Diccionari Manual de la Llengua Catalana, editat l’any 2015 per Vox (no confondre l’editorial amb el partit que no fa diccionaris).

D’aquests diccionaris, son els de l’IEC els més reticents a contenir gentilicis. De fet, el gentilici de l’Hospitalet no hi és, però tampoc el de Sant Cugat, ni el de Rubí, ni el de Castelldefels, ni el d’Esparreguera, Cambrils o Camprodon, ciutats molt grans, grans o mitjanes. La raó segueix sent un misteri; per això tenia força sentit demanar que el gentilici hospitalenc, per una ciutat com aquesta que ratlla els 300.000 habitants, enganxada a Barcelona com a eixida dels seus mals endreços, i amb un dèficit de moltes coses, entre elles del sentiment genuí de pertinença arrelat entre molts dels seus habitants més nous, fos aprovat per l’Ajuntament.

Però la “pataleta” o rebequeria municipal no contempla necessitats peremptòries i els hospitalencs seguim sense ser formalment objecte d’adscripció normativa al nostre poble. Algú ho pot entendre?

Van estar presents també Ana González i Manuel Piñar, els guardonats l’any passat en la primera edició

La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca Ciutat de l’Hospitalet, una de les entitats que més ha lluitat al municipi pel dret a l’habitatge i el suport a les famílies desnonades de l’Hospitalet, va entregar ahir els Premis “Si se puede”, destinats a dues persones, un home i una dona, que s’han distingit per la seva defensa dels drets dels mes desafavorits i que s’han mostrat propers a l’entitat i li han donat suport i ajut per fer front al seu objectius.

Aquest és el segon any que s’entreguen aquest premis i en l’acte d’entrega, fet a l’altell del mercat de Bellvitge on la PAH treballa habitualment, han participat desenes de persones vinculades a l’entitat. En la primera edició, els premiats van ser l’Ana González, que havia estat l’anterior portaveu del grup municipal dels Comuns, —i que va ser desplaçada de manera unilateral per aquesta organització abans de les darreres eleccions—, i el que havia estat durant una colla d’anys president de la Federació d’Associacions de Veïns de l’Hospitalet, Manuel Piñar. Tots dos es trobaven també en l’acte d’entrega d’aquest any juntament amb les persones elegides per aquesta segona edició: el nostre company de la redacció de L’Estaca, Pau Taxonera, tresorer de la Junta Directiva de FIC, que durant molts anys va estar col·laborant de manera intensiva i desinteressada amb la PAH Ciutat de l’Hospitalet fins l’extrem que el consideren un dels seus i un exemple de solidaritat envers les famílies més desprotegides i amb més necessitats. 

L’altra persona elegida en aquesta segona edició ha estat la Síndica de Greuges de la ciutat, Merche García, que més enllà de la seva tasca institucional, d’enorme transcendència per garantir els drets de tota la ciutadania, és —tothom qui la coneix ho sap de primera mà— un exemple d’empatia, de sensibilitat social envers les persones més vulnerables, d’una calidesa humana excepcional, propera, compromesa i molt activa. La portaveu de la PAH Ciutat de l’Hospitalet, Estrella Ambrojo, que va llegir el relat de fets i mèrits dels dos homenatjats, va destacar de Pau Taxonera la quantitat de treballs de voluntariat que havia portat a terme a la PAH, la seva qualitat humana i la defensa dels drets a l’habitatge i a una vida digna que ell defensa i que formen part del moll de l’os de la Plataforma. Va assenyalar també l’important paper que la companya del pau, la Xeli, ha jugat també amb aquesta dedicació del Pau a les causes justes.

Sobre la Merche García va destacar la seva força, la seva calidesa personal molt per sobre del càrrec que ostenta amb professionalitat i competència. I va assenyalar que quan les institucions donaven l’esquena a les seves reivindicacions, allà estava la Merche Garcia per animar-los a no defallir i a mantenir amb força i constància la defensa d’aquests drets socials de gran importància per aconseguir una societat més justa i més igualitària.

Tant el Pau com la Merche van destacar, en els seus parlaments d’agraïment, la sorpresa majúscula per haver estat elegits. El Pau Taxonera va afirmar que havia estat una sorpresa immerescuda perquè les coses que ell ha fet per la PAH “es fan des del cor i sense adonar-te. La meva sensació és que hi ha coses que s’han de fer necessàriament i això és el que jo he fet: actuar d’acord amb el que em dictava el cor” i va assegurar que veritablement qui es mereix aquest reconeixement és la gent de la PAH que, com exemple del seu esperit, ahir omplia la sala de Bellvitge. La Merche García també va explicar que es va quedar astorada quan ho va saber, perquè no era conscient d’haver fet res extraordinari, assegurant que si ha donat suport als drets que defensa la PAH és perquè aquests drets son imprescindibles en una societat igualitària, estan reconeguts a la Constitució i no pot haver cosa més terrible que perdre la llar familiar i sentir-se desemparat per les institucions que haurien de vetllar per la ciutadania. Va explicar que “vosaltres m’heu donat molt més a mi, del que jo us he donat a vosaltres” i va mostrar-se segura de que el Pau encara s’ho mereixia més que no pas ella.

Minuts abans de l’homenatge, van parlar també els premiats de l’any passat, Anna González i Manuel Piñar, i també van mostrar el seu agraïment al treball que desenvolupa la PAH i el seu convenciment respectiu que no s’apartaran mai ni de les seves creences ni dels seus principis.

L’acte, que va tenir un contingut molt entranyable i emocionant, es va allargar al final per la quantitat de persones que van voler expressar personalment als homenatjats el seu respecte i agraïment.

Un comunicat conjunt de republicans i populars representa un avís contra l’actitud inflexible, autoritària i sectària mostrada durant el darrer ple municipal

La intransigència del govern en el darrer ple d’abril sobre el tema de les mocions dels grups municipals ha tingut noves conseqüències. Els dos grups que es van mostrar més bel·ligerants a l’hora d’evitar que el grup socialista forcés a que les mocions quedessin sobre la taula, van signar ahir un comunicat conjunt (que s’inclou al final d’aquesta informació) on consideren inadmissible l’actitud de l’alcalde de tractar en el darrer ple només la part resolutòria i deixar les mocions pel ple de maig.

Sobre el que ja va informar L’Estaca (veure lestaca 30 d’abril) el comunicat explica que “van remarcar la inconveniència de suspendre la part de participació i control” i que van plantejar “tota mena de propostes alternatives”, com ara “suspendre i traslladar tot el Ple a un dia immediatament posterior o traslladar només la part de participació, mocions i control al govern”.

Es queixen en el comunicat que “l’alcalde es va tancar en banda i va negar tota possibilitat d’assolir un acord consensuat” i l’acusen d’“una actitud totalment inflexible i mancada de voluntat de diàleg” i d’una posició “autoritària i sectària” que es va concretar en la no intervenció en cap de les mocions presentades i el vot contrari sense argumentació a totes les mocions presentades per l’oposició.

En aquest sentit, els grups municipals d’ERC-EUiA i PP denuncien l’actitud poc democràtica de l’alcalde i el govern local per la manca de respecte a la ciutadania, ales regles del joc democràtic, a la institució municipal i als grups d’oposició que representen, en conjunt, a la majoria de la població que va votar en les darrers eleccions municipals.

En aquest sentit, el comunicat demana una rectificació en la manera d’actuar i reclamen treballar sobre la base dels consensos necessaris i el diàleg. Molt concretament, el comunicat afirma que “els veïns i veïnes mereixen uns representants polítics dialogants, que treballin constructivament cercant el màxim de consensos per tirar endavant els grans temes de ciutat” i aboguen per traslladar a la ciutadania una “imatge de diàleg i tolerància”.

Pel que hem pogut constatar, es tracta de la primera vegada que es produeix un comunicat on es demana directament al govern que deixi de tenir actituds autoritàries i arbitràries i s’avingui al consens, tot i que la demanda de diàleg i d’acords ha estat present de manera sistemàtica en moltes de les intervencions de l’oposició dins i fora del plenari. També ha estat aquesta la primera vegada en què el govern municipal ha mantingut una actitud radical en la seva relació amb l’oposició. Això de votar en contra de totes les mocions, sense ni tan sols intervenir en el debat aportant raons a favor o en contra de les mesures proposades, és tant com trencar relacions de debat i diàleg amb l’oposició, malgrat sigui puntualment.

De tota manera, el fet que el comunicat no hagi estat subscrit pel conjunt dels grups municipals d’oposició, potser debilita l’oposició, per una banda, però ajuda als grups majoritaris a fer-se més intransigents per l’altra, i explica l’atreviment del govern que es mostra radical només amb els dos grups més potents de l’oposició, però no així amb els dos grups menors, com son Vox i els Comuns. De fet, si hi hagués el mínim consens entre els grups d’oposició, en resposta a la radicalitat mostrada pel govern, a partir d’ara el govern local no podria governar sense el consens global de totes les forces. Només que qualsevol de les propostes resolutòries del ple, que és la part més substancial de la gestió municipal, es votés sistemàticament en contra per part de l’oposició —imitant tan sols el que va fer el govern amb les passades mocions d’abril—, el resultat seria, o el col·lapse de la governabilitat, o l’imperatiu del consens imprescindible per prendre qualsevol mesura. De fet, estaríem parlant d’una mena de govern de concentració municipal (un govern socialista auxiliat per la majoria de l’oposició o per tota), només imaginable en moments de forta crisi en qualsevol institució. No és el cas, probablement, però no seria descartable si continuen produint-se els típics errors dels que estan acostumats a governar amb majoria absoluta i els costa aprendre que sense majories absolutes la única manera útil de governar és negociant. Potser podrien aprendre de l’insigne treball de Pedro Sánchez al respecte.

Comunicat conjunt ERC-EUiA/PP Comunicat-ERCEUiA-i-PP

En el darrer ple d’abril, els grups d’ERC-EUiA i del PP van recordar la importància de la ràdio durant l’apagada i van criticar que s’abonés una retribució complementària al director dels mitjans

Dintre de pocs dies es compliran tres mesos des que es va fer públic l’informe sobre la reobertura de Ràdio l’Hospitalet que s’havia encarregat al director dels mitjans a l’octubre passat i que es va comprometre a presentar abans de Nadal. En aquella mateixa sessió del Consell Consultiu dels mitjans on es va fer públic l’informe, el director dels mitjans es va comprometre a agilitar l’acondicionament de les infraestructures de la ràdio que havien quedat arrasades després que el govern Marín la desmantellés l’any 2012. No es tenen notícies que s’hagin reprès els arranjaments de les instal·lacions ni ha arribat la informació que s’hagin destinat recursos a aquestes tasques per la qual cosa és previsible que tot continuï exactament igual que quan es va encarregar el reinici del procés a l’octubre de l’any 2024.

En aquell informe es proposava una plataforma d’àudio, que era la fórmula més senzilla i econòmica de les tres possibles. La primera, descartada del tot, era reobrir la ràdio convencional per FM, mentre que la segona era establir una emissora on line amb un pressupost extraordinàriament elevat. La tercera opció, la de la plataforma d’àudio, era a la que s’havia compromès el director dels mitjans, sense data de funcionament, no obstant. Tres mesos després de l’informe, el silenci al voltant d’aquest projecte continua inalterable.

Resulta curiós pel fet que en el passat ple es va recordar, per part dels grups de l’oposició que, durant l’apagada elèctrica del 28 d’abril, el principal recurs al que s’havia acollit la majoria de la ciutadania, tal com estaven les coses, va ser la ràdio convencional. És a dir, la ràdio per ones, especialment per FM. A l’Hospitalet, més que mai, aquest dia es va trobar a faltar una emissora que, en els seus darrers anys, s’havia distingit per apropar-se a ser el recurs informatiu i de contacte d’una bona part de la ciutadania hospitalenca. Es va recordar al ple, i es va demanar tornar a posar l’atenció en el projecte, però el projecte, tres mesos després d’haver-se anunciat resta inèdit.

Talment com resta inèdita la proposta, aprovada fa ara 15 mesos, de celebrar debats polítics a la televisió pública que no es fan des de fa gairebé una dècada. Al març del 2024, l’oposició havia demanat que, aprofitant l’inici de la campanya electoral per les Europees, la televisió de l’Hospitalet estrenés aquests debats polítics electorals que son comuns a la majoria de televisions del país, tan públiques com privades, tan generalistes com locals. Naturalment, no es va fer cap cas. I fins avui.

En el passat ple d’abril, el grup popular també va criticar l’acord al que va arribar el Consell Consultiu de La Farga Gemsa, l’empresa pública encarregada de la gerència dels mitjans de comunicació públics, pel qual s’acordava liquidar al director dels mitjans un complement retributiu per objectius d’11.252,16 euros. Si els objectius eren posar els mitjans de comunicació al servei de la ciutadania o complir amb els projectes que l’oposició ve reclamant des de fa anys, és evident que restaven incomplerts, com va suggerir el regidor popular. No obstant això, el complement es va aprovar i el sou brut anual del director dels mitjans l’any 2024 va ser de 76.485,47 euros (5.463,24 euros bruts al mes per catorze pagues). Cal considerar que és l’únic professional dels mitjans amb aquesta variable i que els periodistes multimèdia van cobrar l’any 2024 un sou brut anual de 35.184,54 euros (2.513 euros bruts al mes per catorze pagues).

De 75 quioscos que hi havia a la ciutat l’any 2010, s’han quedat en només 17 i alguns d’ells pateixen problemes d’humitats i altres deficiències

Si ja resulten gairebé extemporànies les mocions que s’aproven o es rebutgen als diferents plens municipals de la ciutat, en la darrere sessió el seu interès encara va decaure més, tenint en compte que no va haver participació del grup que ostenta el poder local (el grup socialista) i que totes les va votar en contra. Així i tot, algunes es van aprovar però en el cas que alguna força política s’abstingués o votés en contra o fins i tot votés en contra algun punt concret de la moció, ja se sabia que el resultat seria la no aprovació.

Això va passar amb la moció que va presentar ERC-EUiA demanant l’elaboració d’un pla de xoc per la rehabilitació i la regulació dels quioscos de la ciutat. Ja se sap que la caiguda aclaparadora de la venda de premsa al carrer, arran de l’aparició dels digitals, han convertit els espais on es comprava la premsa en una mena de relíquia dels temps passats. Els quioscos, que van començar venent la premsa en espais estables, estalviant la feina dels venedors ambulants de primers del segle XX que voceaven les capçaleres directament al carrer tan aviat sortien les edicions, van veure com les tirades de les principals capçaleres del país disminuïen a marxes forçades i disminuïa el principal reclam d’aquests establiments. Amb els diaris van anar decreixent les tirades de la resta de papers impresos (revistes, còmics…) i la diversificació immediata (la venda de llibres, de col·leccions editorials, de llaminadures, de cromos, etc) tampoc ha estat capaç de mantenir a la superfície aquests comerços.

És veritat que els quioscos s’havien convertit en un espai de trobada on els clients habituals de la premsa compartien amb el quiosquer les salutacions diàries i el venedor es transformava en un motor de la convivència habitual dels barris on s’ubicaven, però també és veritat que han canviat tant els hàbits de consum, que els quioscos han viscut una davallada constant en els darrers anys. Dels 75 quioscos oberts que hi havia a la ciutat l’any 2010 (i ja n’havien tancat uns quants i havien desaparegut espais que també en èpoques anteriors estaven tolerats, com escales d’habitatges o petits locals comercials on es venia premsa juntament amb els articles menors), en quedaven només 29 una dècada després (l’any 2020) i ara només en queden 17 supervivents, a alguns racons de la ciutat, però especialment els barris del nord.

La crisi de la premsa en paper ha estat la perdició d’aquests establiments, però no només. L’Ajuntament, que n’ha ostentat la concessió administrativa, només va congelar els impostos a partir del 2016 i va eliminar les taxes de traspàs a partir del 2017 com es va explicar al ple. Des d’aleshores, els grups municipals d’oposició no han fet més que posar sobre la taula la greu problemàtica d’aquests establiments i la negligència absoluta del govern que els està deixant caure pel que fa a les infraestructures. Va haver mocions reclamant actuacions directes l’any 2018, l’any 2019, l’any 2020 i l’any 2023, en els darrers anys amb mocions presentades pel grup popular, aprovades per la majoria dels regidors. Fins avui, l’únic que està passant és que no paren de desaparèixer, l’Ajuntament els elimina d’on eren per ampliar les voreres.

En les darreres mocions es defensava la possibilitat que els propietaris aconseguissin alguns recursos extres gràcies a poder permetre publicitat comercial als seus exteriors. Es va aprovar però l’Ajuntament, poc sensible a aquestes demandes i a aquestes aprovacions, mai ha tingut la delicadesa de posar publicitat institucional en aquests espais. La guarda per alguns llocs on té major influència com, per exemple, els mitjans de comunicació que han rebut de fa anys l’esquena de la immensa majoria de la societat probablement, entre altres moltes raons, perquè resulten poc confiables com altaveus dels problemes socials.

El cas és que la moció es va tornar a aprovar amb els vots favorables dels 14 regidors de l’oposició, amb el vot contrari del grup socialista, excepte el punt quatre de la moció on es demanava que l’Ajuntament no segueixi enderrocant quioscos abandonats, sinó que els rehabiliti i obri una convocatòria pública per fer-los rendibles.

El punt quart va ser votat en contra per Vox, de manera que els quioscos que es vagin enderrocant a partir d’ara, portaran el segell de Vox a les excavadores.