Sembla arribat el moment de fer propostes concretes d’equipaments culturals en part del patrimoni ciutadà en perill de ser espoliat o arruïnat per negligència

S’ha fet públic que a partir del setembre, l’únic teatre públic de la ciutat, el Teatre Joventut de Collblanc, tancarà les seves portes, al menys durant un període llarg per reformar-lo íntegrament.

El Joventut es va obrir l’any 1991 després d’un llarg període de debat sobre la necessitat d’un teatre municipal, propiciat fonamentalment per la companyia professional GAT (Grup d’Acció Teatral) que exercia a la ciutat i que reclamava un estatge propi per programar teatre de manera regular i com a centre de producció municipal. El GAT va animar tot el sector cultural aleshores actiu i fins i tot va engrescar a un sector professional de l’arquitectura lligada a la ciutat, perquè fessin un projecte molt a prop del Parc de la Serp, a Sant Josep, en un espai que requeria una actuació mot factible i molt estudiada tècnica i socialment. El projecte arquitectònic es conserva i posa de manifest com haguessin canviat les coses si s’hagués fet cas aleshores als que més treballaven per dotar la ciutat d’uns espais imprescindibles en matèria cultural.

En lloc de fer cas a la gent de teatre i de la cultura en general, l’Ajuntament governat aleshores per majoria absoluta per l’equip de l’alcalde Pujana, va decidir tirar endavant la remodelació de l’antic cine Joventut que no reunia moltes de les condicions necessàries per convertir-se en el teatre municipal de referència. Aquell edifici havia estat un cine de barri i com a cine de barri reunia totes les condicions i ja va estar bé que es recuperés, però pretendre convertir-lo en el teatre municipal de referència ja es va veure ràpidament que havia constituït un gravíssim error. Primer, perquè l’edifici no és molt versàtil; després perquè l’estructura de la sala no és la més adequada, amb butaques excessivament escorades en les primeres files i dos vomitoris enfrontats a l’escenari que molesten els actors i els artistes sobre l’escenari, etc. I, sobretot, perquè el teatre Joventut està en un carrer estret, mal comunicat, sense espais adequats d’aparcament i molt allunyat del centre urbà que és on, les ciutats que saben el que es fan, ubiquen les instal·lacions de referència pel gaudi de la ciutadania.

Per exemple, l’edifici a l’avinguda Josep Tarradellas molt a prop del final de la Rambla Just Oliveras i bastant a tocar de l’estació de Renfe on es van fer els Jutjats, s’havia dissenyat ja en l’època del darrer ajuntament pre-democràtic, com un espai molt adequat per fer el teatre municipal que encara avui, 50 anys més tard, no tenim. Aleshores el projecte no va tirar endavant per la necessitat també de centralitzar l’administració de Justícia, però no hi ha dubte que l’espai era molt més idoni que el del teatre Joventut. Es podria haver reprès amb posterioritat, quan es va inaugurar la Ciutat de la Justícia i aquells milers de metres quadrats van quedar buits, però a l’equip Marín li va semblar més encertat cedir aquest espai a una empresa privada. També es va desaprofitar l’enorme oportunitat d’haver adquirit el que havia estat Cine Rambla o fins i tot el Cine Oliveras quan van tancar, per bastir unes instal·lacions teatrals adequades, però a l’Ajuntament, sempre en les mateixes mans, li va semblar millor donar permís per fer pisos. I fins avui.

Tot plegat fa que torni a posar-se en primer pla la necessitat, no ja d’evidenciar-se l’endèmica manca d’equipaments, sinó de concretar què caldria fer i a on.

Hi ha poc espai a la ciutat per aixecar equipaments nous però, en canvi, hi ha encara part del patrimoni industrial i logístic abandonat que es podria recuperar per aquesta finalitat. Només cal citar els espais i aportar iniciatives. Serà difícil que algunes alternatives no siguin reconegudes com necessàries i no entendria ningú que algunes propostes en aquest sentit no rebessin el suport del govern o de l’oposició política que son els que poden omplir de contingut el que ara està buit, abandonat i amb risc de desaparició per negligència absoluta.

Sembla que la millor opció no és cedir el patrimoni perquè algunes grans empreses o fons d’inversió facin negoci, especialment quan hi ha tantíssimes necessitats d’instal·lacions de caràcter cultural o social. Ben al contrari, es tracta de prendre la iniciativa, fer propostes i defensar-les.

Dintre de poc es presentarà un Manifest unitari per contextualitzar històricament el que va suposar l’atorgament del títol de ciutat ara fa un segle

A l’entorn d’una vintena de representants de col·lectius, entitats i organitzacions es van reunir divendres a la seu de l’Ateneu de Cultura Popular, convocats per Gent pel Canvi, per reflexionar plegats sobre les iniciatives que vol portar a terme l’equip de govern entorn el centenari de l’atorgament per part del rei Alfons XIII del títol de ciutat. El primer acte del Centenari del títol de ciutat es va poder observar durant la passada Cavalcada de Reis, amb molta publicitat institucional, per celebrar el que molts consideren va ser simplement un acte protocol·lari que probablement responia a interessos diversos, cap dels quals, ni beneficiava aleshores la ciutadania de l’Hospitalet, ni hauria de ser avui motiu de celebració. Potser sí, motiu de reflexió col·lectiva sobre el què va significar aleshores històricament, i especialment avui, sobre la importància d’una celebració que implica el reconeixement dels que van atorgar el títol, recordem-ho, durant la Dictadura del General Primo de Rivera, que tenia com a signant del decret el ministre de la Governació, el general Severiano Martínez Anido, i tot plegat sota la monarquia del reu Alfons XIII que feia poc més de dos anys havia permès, amb el seu beneplàcit, que s’instaurés a l’Estat un règim autocràtic. Un règim autoritari i limitador de les llibertats, en un context europeu de creixement dels moviments feixistes, especialment a Itàlia —només feia tres anys que els feixistes italians havien protagonitzat la Marxa Sobre Roma— i a Alemanya, després del Tractat de Versalles que humiliava el principal país derrotat a la Primera Gran Guerra.

Severiano Martínez Anido, el que signa el decret de concessió del títol de ciutat és el principal instigador, mentre era Governador Civil de Barcelona, de la repressió obrera contra els anarcosindicalistes de Barcelona i els municipis de la rodalia, entre ells l’Hospitalet i el nucli obrer de Collblanc-La Torrassa. Impulsor del Sindicat Lliure, Barcelona va viure aleshores una època especialment convulsa, plena de violència i impunitat amb l’aplicació de la Llei de Fugues i el pistolerisme com a instruments brutals de repressió contra l’obrerisme organitzat.

Tot plegat fa molt difícil que l’atorgament del títol de ciutat pugui ser commemorat oblidant el context en què es va produir i que permeti celebrar-se satisfactòriament. Es produeix, a més, a través d’un alcalde imposat des del règim dictatorial, pertanyent al propi partit del Dictador “Unión Patriótica”, i cinc anys després que una llei aplicada amb impunitat i sense resposta municipal, segregués la meitat del terme municipal que ens va fer perdre la zona agrícola més rica del terme i tota la costa i la platja. Si es va atorgar aleshores el títol de ciutat com a compensació formal, cosa gens descartable entre altres possibles raons, encara es fa més difícil de digerir pels hospitalencs d’avui.

La reunió de l’Ateneu on hi havia una notable diversitat d’entitats i també visions diferents del que va suposar el títol de ciutat i què caldria fer, va aconseguir una interessant síntesi sobre la base de rebutjar celebracions festives del Centenari, sense evitar la possibilitat que els cents anys de ciutat puguin significar explicar a la ciutadania, començant pels més joves, estudiants i gent activa de l’Hospitalet, què caldria fer per guanyar autoestima que s’allunyi de la retòrica i que en canvi aprofundeixi en les necessitats actuals i com afrontar-les.

Tot això, més enllà del que proposi l’equip de govern, encaminat, com és fa palès, a exaltar la monarquia actual, a buidar de contingut la humiliació que es va patir l’any 1920 amb la pèrdua de la Marina i a fer veure que el títol de ciutat dona importància a un municipi com l’Hospitalet, carregat de mala gestió, de enormes dèficits i de falta d’espais lliures, que impedeixen la qualitat de vida indispensable als seus ciutadans.

L’acord de síntesi al qual es va arribar va ser redactar un Manifest que reculli aquestes inquietuds, que es pugui estendre a tota la societat hospitalenca amb aquesta vocació d’unitat al voltant de la contextualització històrica per ampliar l’autoestima municipal, però sense l’esperit de celebració que vol imposar el govern Quirós. Posteriorment, articular una plataforma que sigui capaç, unitàriament, de bastir un programa commemoratiu que posi en primer pla la necessitat de conèixer el que va passar, aixugar els dèficits municipals i contribuir a l’activisme ciutadà per tal de denunciar la retòrica del govern i exigir avenços concrets en la millora de la qualitat de vida.

Cal recordar que l’equip de govern ha destinat una barbaritat de recursos per la celebració del títol de ciutat —per sobre dels 800.000 euros— sobre els quals cal requerir un control de la despesa i una utilització adequada ajustada al contingut del que correspongui fer i denunciar el malbaratament de recursos públics als que el govern municipal ens té, desgraciadament, acostumats.

L’equip de govern ha cedit en els darrers mesos dos solars i tres finques perquè l’AMB construeixi més habitatges

La darrera dada registral de l’Instituto Nacional de Estadística a primers de gener del 2024, indica que l’Hospitalet té censats 282.299 habitants, la xifra més alta de la història només superada pels 295.073 habitants censats de l’any 1981. Des d’aquell any, acabat d’elegir el primer ajuntament de la democràcia, la xifra no va parar de disminuir fins l’any 1998 on torna a incrementar-se el nombre d’habitants d’una manera progressiva i sostinguda fins ara mateix.

L’any 1981, el volum migratori no era tan elevat com ho és en l’actualitat, el parc d’habitatges no estava tan envellit, molta de la població immigrada dels anys 50 ja s’havia jubilat o estava a punt i, en bastants casos, l’objectiu era retornar al poble d’origen. En aquell any 1981 també estava molt recent la lluita veïnal que va ser molt intensa entre els anys 1973 i 1979 i que havia reclamat insistentment la finalització de la intensiva política constructiva dels anys 60 i primers dels 70. La suma de tots aquests elements feia que aleshores el nombre de persones censades fos gairebé el nombre real d’habitants, per un costat i, per l’altre, que els dos o tres primers consistoris de la democràcia fossin molt sensibles a la saturació demogràfica de la ciutat, limitessin el creixement de noves residències i apostessin per millorar les condicions urbanes o el que és el mateix, per millorar la qualitat de vida dels ciutadans.

A partir del 1998, els canvis són evidents. Creix la nova emigració i la política de contenció edificatòria del municipi, salta pels aires. L’alcalde Corbacho inicia el seu segon mandat amb un creixement demogràfic limitat però sostingut, que acaba de disparar-se a partir del 2008 quan el substitueix Núria Marín, i fins ara mateix. La diferència respecte del 1981 és que, amb tota seguretat, aleshores no hi havia immigració desregulada i avui, lamentablement sí, de manera que a la ciutat és molt possible que visquin, hores d’ara, més de 300.000 persones.

No deixa de ser curiós que tothom és faci ressò de la catàstrofe potencial de la crisi climàtica, però que no s’apliquin mesures dràstiques per contenir-la. A nivell local, no deixa de resultar incomprensible, que comenci a ser un crit descomunal la necessitat d’aturar la saturació urbana de la ciutat i que l’equip de govern, en els darrers tres mesos hagi cedit solars i finques a l’AMB per seguir construint nous habitatges, amb l’excusa que la ciutat necessita habitatges. Caldria ser clars del tot: el que la ciutat necessita realment és espai lliure i paral·lelament un pla estratègic del Samontà que es plantegi esponjar els barris més densificats del nord, sobre la base de la rehabilitació d’habitatges i l’alliberament de sol lliure per convertir-lo en espai de zona verda i els equipaments que ja estan, hores d’ara, resultant imprescindibles.

Si en aquests moments, ja no es poden edificar nous centres educatius perquè no hi solars que reuneixin les condicions de metres quadrats necessaris, què passarà d’aquí uns pocs anys quan les famílies dels nous habitatges que s’estan construint i que se seguiran construint, necessitin portar els seus fills a les escoles?. Passarà el que va passar a finals dels 70, que les manifestacions als barris s’omplien de famílies que reclamaven escoles, de veïns que reclamaven parcs i jardins i de gent gran que reclamava instal·lacions sanitàries i centres recreatius pel seu segment d’edat. Aleshores, però, encara hi havia solars. Ara ja no en queden.

I malgrat que ja no en queden, l’equip de govern que tira endavant pressupostos amb el suport de grups polítics, hereus de realitats passades, que haurien de ser sensibles a aquesta realitat d’ara, segueix cedint solars per fer més habitatges i segueix impedint que la gent es pugui empadronar, probablement perquè no s’acabi de veure que aquesta és, probablement, la 13ena ciutat més poblada de tot el país, la més densa d’Europa i la més deficitària en una enorme quantitat de conceptes, perquè superem de molt els 300.000 habitants.

L’Hospitalet ha arribat a un sostre que, ni els més pessimistes dels seus ciutadans podien imaginar-se: la xifra més alta d’habitants dels darrers 40 anys.

Les regidories de districte devaluades: tres regidors amb no gaire experiència pels sis districtes de la ciutat

Ahir es va donar a conèixer una nova reestructuració del Cartipàs municipal, exactament mig any després de la primera que va fer l’alcalde Quirós només arribar al càrrec a mitjans de juny de l’any passat. Aquells títols departamentals tan sonors, Ciutat de Drets, Ciutat Transformadora, Qualitat Urbana i Seguretat i Govern Intern, no han canviat, ni tampoc els regidors encarregats que formen part del nucli dur de l’actual equip de govern. Amb l’alcalde, es mantenen el portaveu Jesús Husillos i David Gómez, a més de dues dones Laura García i Cristina Santón i dues regidories de govern, una en mans de José Antonio Alcaide i una altra d’Iman Aisa. Aquesta darrere regidoria és la única que ha canviat de mans. Maite Revilla ha perdut aquest estatus que mantenia com a regidora de Govern i d’Esports, en benefici de la primera. Les altres dues regidores antigues, Olga Gómez i Lola Ramos es mantenen com a regidores adjuntes igual com els regidors acabats d’arribar com David Torres o Òscar Ibáñez. Rafael Gómez és manté en un segon nivell però amb un reconeixement superior pel fet que se li atorga la Coordinació Territorial, en bona part perquè és qui domina l’estructura del partit a nivell local pel seu càrrec de primer secretari.

Aparentment, el retoc del cartipàs a mig any just de ser dissenyat, presenta pocs canvis però accentua el que ja es va posar de manifest aleshores: han anat perdent pes les regidores veteranes que procedien de l’època bona de la Núria Marín, quan el primer secretari local del PSC era Cristian Alcázar, i l’han guanyat dues dones joves com la Laura Garcia i la Cristina Santón, Jesús Husillos de manera específica com a portaveu i l’home clau en la governació municipal, hereu directe del paper que havia jugat Francesc Belver, i amb un pes menor però igualment rellevant David Gómez, José Antonio Alcaide i Rafa Gómez. La primera en caure va estar Rocío Ramírez, que va dimitir al setembre, i ara ha perdut pes Maite Revilla, en un estatus semblant a les altres dues regidores mes veteranes, Olga Gómez i Lola Ramos.

La renovació de cartipàs ha servit també per encolomar els sis districtes a només tres regidors, un dels quals acabat d’arribar (David Torres), l’altra és l’Olga Ramos i el tercer Rafa Gómez. A aquest últim li han tocat els districtes I i VI, a la segona el II y III i al nou, els districtes IV i V. No sembla que els regidors elegits per encarregar-se dels districtes tinguin gaire pes en el nou disseny del cartipàs i això no ajuda gens a la sensació que ja existia fins ara, que els districtes compten poc pel nou govern municipal.

En canvi, la cosa aquesta de la Ciutat de Drets i la Ciutat Transformadora, de manera semblant a la Qualitat Urbana o el Govern Intern, una mica més entenedors, volen dibuixar exactament el que pretén el nou equip: enlluernar amb les paraules “per avançar en la transformació social i urbana de la ciutat”. Com pretén la nota de premsa que explica els canvis: “L’actual estructura orgànica de l’Ajuntament permet avançar en les prioritats marcades pel Govern municipal els pròxims anys: desenvolupar un programa d’intervenció integral al territori que conforma el Samontà, des de la Torrassa fins a Pubilla Cases; fer el primer pla d’habitatge de L’Hospitalet; afrontar la situació d’emergència climàtica i aconseguir que cada família disposi d’un espai de proximitat verd i saludable a menys de cinc minuts de casa seva; tenir equipaments i serveis públics de primera qualitat; fer de la convivència i la seguretat una de les màximes prioritats, i ser la ciutat del coneixement i de la creativitat.” Gairebé res, tenint en compte el panorama que presenta la ciutat en tots els seus ímputs.

Tant de bo el nou disseny del cartipàs tingui la utilitat pràctica que la ciutat necessita, malgrat que, fins ara, sembla que el gruix de la gestió acaba dissolent-se en les paraules. Un exemple pràctic, el de la nota de premsa d’ahir mateix presentant l’aprovació del Pla Local de Joventut 2024-2027. Per explicar-ho, s’assenyala: “La iniciativa es fonamenta en un model de polítiques públiques participatives i inclusives, en línia amb la Llei 33/2010 de polítiques de joventut, i vol facilitar la realització del projecte de vida de les persones joves atenent a la diversitat de formes i models de vida, així com apoderar-les com a agents de canvi social, impulsant el seu paper actiu com a ciutadania. L’objectiu és garantir que les accions proposades siguin adequades a les necessitats reals del jovent, la qual cosa implicarà que diversos serveis i àrees tinguin una mirada transversal cap als joves i generin un impacte positiu en la seva qualitat de vida, promovent la igualtat d’oportunitats, la participació activa i la cohesió social.” Més clar, l’aigua…

La sensació d’inseguretat personal, dels vehicles propis o a la llar estarien doncs, en relació directe amb el fracàs de la gestió municipal en aquest àmbit

Malauradament l’Hospitalet torna a ser el pitjor municipi de l’Àrea Metropolitana de Barcelona pel que fa a la sensació que té la població respecte de la seva seguretat personal, la dels seus vehicles o la de la llar, segons l’Enquesta de Victimització de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (EVAMB) que recull dades de l’any 2023. L’enquesta es va fer entre el 7 de febrer i el 8 de març de l’any passat als municipis metropolitans, i posa de manifest que la nostra ciutat és la pitjor d’entre els set municipis més grans, inclosa Barcelona, molt per davant de Badalona, Santa Coloma de Gramenet, Sant Cugat del Vallés, Cornellà de Llobregat i Sant Boi.

La inseguretat percebuda és quatre punts més gran en els municipis d’entre 50 i 75.000 habitants, que entre els que tenen menys de 25.000 habitants, d’on es podria deduir que, a mesura que les ciutats són més grans demogràficament, la sensació de seguretat és inferior. No obstant això, tot i que Barcelona és més de cinc vegades més gran que l’Hospitalet en nombre d’habitants, l’índex de victimització de Barcelona és menor que el de l’Hospitalet. La mitjana total de l’índex global de victimització de tota l’ÀMB és del 26%. Els únics municipis que la superen són, per aquest ordre, l’Hospitalet (30%), Barcelona (29,8%) i Badalona (27,3%). Un municipi veí d’una estructura demogràfica semblant com és Cornellà presenta un índex del 21,4%, més de 8 punts per sota de l’Hospitalet i més de 4,5 punts per sota de la mitjana.

Si ens parem a veure els resultats en funció de la seguretat personal, l’Hospitalet està per darrere de Barcelona però bastant per davant que la resta i 4 punts per sobre de la mitjana de l’AMB, mentre que si es para l’atenció en la percepció de la inseguretat respecte del vehicle privat, l’Hospitalet torna al primer lloc, gairebé un punt per sobre de la mitjana metropolitana. Si la mesura se centra en el domicili particular, l’Hospitalet està en la mitjana de l’AMB i un punt per sota de Barcelona, que és el pitjor municipi en aquest punt.

L’EVAMB és una enquesta que quantifica i analitza la seguretat urbana al territori metropolità a través dels índexs de victimització i la percepció de la seva població. La duu a terme, anualment, l’Àrea de Convivència i Seguretat Urbana de l’Institut Metròpoli per encàrrec de l’AMB i forma part del Pla Estadístic de Catalunya.

Fa poc, el Consell Metropolità de l’AMB va aprovar inicialment la memòria justificativa per a la constitució del nou Servei Públic d’Innovació Comunitària. Aquest servei forma part del projecte de sistema integral de seguretat metropolitana, que es defineix en el Programa d’actuació metropolitana 2024-2027 i el seu objectiu és lluitar contra els efectes de la desigualtat, la segregació urbana i la degradació dels espais públics metropolitans, així com contra la percepció d’inseguretat personal que tot això comporta. 

El vicepresident executiu de l’AMB,Antonio Balmón, va manifestar, en fer-se públiques les dades de l’enquesta de victimització que “la publicació de les dades mostra la importància de desenvolupar polítiques públiques que fomentin la convivència i la cohesió social, i que reforcin l’equilibri comunitari en l’àmbit metropolità. El nou Servei Públic d’Innovació Comunitària permetrà crear un sistema innovador i tecnològic que proporcionarà noves eines i capacitats destinades als serveis de l’AMB, i també estarà a disposició dels ajuntaments”. Balmón també va afirmar que “l’AMB manté la voluntat de millorar les condicions de vida i la seguretat dels ciutadans metropolitans i d’aquelles persones que fan ús del territori, ja sigui per motius laborals, d’oci o de turisme”.

El que no s’explica des de l’AMB són les possibles causes que poden tenir les sensacions manifestades pels enquestats dels diferents municipis i, el que més crida l’atenció, són les notables diferencies entre municipis que no les haurien de registrar si la situació fos més o menys homogènia. La diferencia entre els municipis només pot ser deguda, doncs, als dèficits intrínsecs que fan a alguns més insegurs. Si es coneix la situació de la gestió de la Guardia Urbana de l’Hospitalet, per exemple, o el descontrol a les zones mes concorregudes de la ciutat, es pot arribar a entendre per què les percepcions dels entrevistats s’ajusten tant al pèssim nivell de la gestió municipal.

La plantilla docent de l’EMMCA guanya ara els mateixos sous que quan es va obrir a l’any 2005 i estan per sota del 45% de mitjana del que cobra el professorat de la comarca

Quinze mesos després que s’observessin les primeres escletxes a les façanes de l’edifici de l’EMMCA al Gornal, encara no hi ha projecte definit per tenir una ubicació fixe d’aquesta escola municipal de música que té una plantilla per sobre de la seixantena de professionals, 1.300 alumnes a la seu central de l’escola i uns altres 1350 estudiants repartits per les escoles i els instituts de la ciutat a través del programa Fem Tàndem.

Quan els tècnics municipals van aconsellar buidar l’escola perquè el que s’havia detectat era una falla important als fonaments que amenaçava amb provocar una catàstrofe si es continuava usant, a l’octubre del 2023, es va buscar una alternativa provisional a les instal·lacions del CEMFO, mentre s’acordava redactar un projecte de rehabilitació que havia d’estar enllestit pel juny del 2024. Som al gener de l’any 2025 i no hi ha projecte conegut de rehabilitació de l’EMMCA, les classes es continuen donant al CEMFO i ja han començat a fer-se evidents les insuportables condicions de tots plegats. Dels estudiants usuaris, perquè les instal·lacions del CEMFO, que no estaven previstes per classes de música, no reuneixen les condicions mínimes de sonoritat que requereixen aquests ensenyaments, i dels professionals, que estan farts de les pèssimes condicions en què treballen i que es queixen, a més, que des de l’any 2005 no se’ls ha incrementat els salaris que cobren.

Una desena de professionals de l’EMMCA van penjar a mitjans desembre un vídeo a les xarxes explicant la seva situació, afirmant la desídia municipal pel que fa a les instal·lacions i a la remuneració salarial i explicant que l’escola de música de l’Hospitalet està un 45% per sota dels salaris mitjans de la resta d’escoles de música de la comarca i dels municipis amb una demanda semblant que l’Hospitalet. Aquesta realitat fa que els professionals de l’escola, docents de música i administratius i altres serveis, estiguin indignats pel tracte que reben, tal com expliquen al vídeo penjat a les xarxes, i considerin que aquest maltractament salarial, que s’afegeix a la desídia a l’hora de donar una resposta urgent i definitiva a la rehabilitació de l’edifici, fa que hi hagi desconcert entre els alumnes i els pares, i impedeixi millorar la plantilla de professorat.

Vint anys sense augments salarials a la plantilla docent explica a bastament l’interès municipal per l’escola de música, justament aquest any que en complirà 20 de la seva fundació. Curiosament, un dels 6 punts en l’àmbit polític de l’acord que Comuns van signar amb el govern municipal per aprovar els pressupostos del 2024, demanava que l’EMMCA portés el nom de la regidora que més la va impulsar, la pedagoga hospitalenca Montserrat Company, en aquells anys regidora d’ICV. Temps després es va demanar directament, des d’altres organismes ciutadans, que es donés el nom de Montserrat Company a l’escola, però l’actual alcalde, que era en aquell moment el regidor de Cultura, s’hi va negar en rodó.

El passat desembre, durant el concert tradicional al Teatre Joventut, es va llegir un manifest on professors i alumnes mostraven el seu enuig per la desconsideració municipal i on es feien ressò del formulari que havia divulgat l’Associació d’Estudiants de l’escola i on es recollien les queixes de l’alumnat per les pèssimes condicions amb que es desenvolupen les classes, en la seu provisional del CEMFO. Pel que ha pogut saber aquest digital, l’Ajuntament ha assegurat que està treballant amb un nou contracte de licitació que es posarà en marxa aquest any (sense més concreció) i també hi ha una previsió per l’any 2026 perquè l’escola pugui tornar a la seu del Gornal, un cop resolts els perills d’esfondrament.

L’operació del Samontà en mans del Consorci per la Reforma de la Granvia, cada dia presenta una imatge més inquietant

Ja porta temps l’Ajuntament anunciant que el pla integral de reforma i millora dels barris del Samontà que l’Ajuntament vol impulsar amb el suport de la Generalitat, previsiblement a través de la nova Llei de Barris que l’executiu Illa està desenvolupant des de primers d’octubre, pretén la regeneració urbana i la sostenibilitat, l’atenció social i la intervenció comunitària i el desenvolupament econòmic.

Més enllà que dels tres eixos anunciats els dos primers necessiten especialment una concreció del que volen dir, un pla integral de reforma i millora dels barris del Samontà és impossible limitar-lo a petits espais conflictius per molt evident que sigui la urgència. Per anar al detall: si el que es pretén es una regeneració urbana —i a més una regeneració urbana sostenible que és el que sembla enunciar-se— dels barris del Samontà, l’àmbit d’actuació global ha de ser la barriada Sanfeliu, Can Serra, Pubilla Casas, La Florida, Les Planes, Collblanc i La Torrassa. Set barris dels 13 existents a la ciutat, amb gairebé la meitat de la població i on s’acumulen els pitjors dèficits habitacionals, la major densitat demogràfica i els nivells de renda més baixos.

Regenerar urbanísticament aquests set barris és d’una magnitud tan enorme —i a sobre, fer-los sostenibles— que sona a fum el simple enunciat proposat de fer una mena d’eix Diagonal-Granvia per fer néixer, com si es tractés d’un bolet, la nova centralitat de La Torrassa al voltant d’un simple intercanviador. Alguna cosa ens diu que les paraules altisonants van per un costat, i la realitat del que es vol fer va per una altra, a milers d’anys llum del que caldria.

Si ja és complicat això de la regeneració urbana i la sostenibilitat dels set barris més problemàtics de la ciutat, només cal afegir que també es vol assegurar l’atenció social i la intervenció comunitària (què és això?) i el desenvolupament econòmic, per fer-ho insostenible del tot. Sembla evident que l’actuació de regeneració urbanística que hauria de tenir com a objectius esponjar urbanísticament els barris i, per tant, desocupar espais edificats per convertir-los en zones verdes, reordenar els equipaments i les infraestructures i renovar les xarxes de mobilitat interior sense que això afectés en excés el respecte a la voluntat de seguir vivint al barri d’uns quants dels seus actuals residents, és impossible ni tan sols plantejar-s’ho sense que les Administracions públiques més importants del país, és a dir la Generalitat i l’Àrea Metropolitana, s’impliquin sensiblement. Que vol dir exactament: intervenir en la redacció dels plans integrals, escoltant la ciutadania, i abocant els recursos imprescindibles o negociant amb el capital privat la manera d’afrontar les múltiples intervencions que calen.

No cal fer volar coloms per concretar què vol dir regenerar urbanísticament un territori: sembla que és evident que del que es tracta és de guanyar espai lliure, reordenar i rehabilitar l’edificació, i reequilibrar el territori per garantir la mobilitat i les xarxes d’infraestructures (ho va fer en el seu dia l’alcalde Maragall a Barcelona, als barris del Raval, per exemple). És evident que per fer això ben fet, s’ha d’assegurar l’atenció social i això és impossible fer-ho sense la participació de la comunitat. Si això és el que pretén fer el Consorci al qual l’equip de govern posa al front d’aquesta suposada regeneració urbana, benvingut sigui. Si els propòsits són uns altres, caldrà ben aviat canviar el discurs perquè hores d’ara les paraules altisonants ja no ens enganyen.

Que hi ha dubtes sobre el que en realitat es vol fer, ho acaba posant de manifest l’abisme entre els propòsits i les realitats. És evident que l’Hospitalet no té cap marge pel que fa a l’ocupació de més sol lliure. No fa gaire mesos, l’equip de govern va aprovar la cessió de dos solars lliures de la ciutat, un a l’avinguda Carrilet i l’altra a tocar de la promoció Cosme Toda a Josep Tarradellas, per fer nous habitatges amb l’excusa que calen habitatges de protecció oficial (que és una excusa evident).

Si és evident que a l’Hospitalet hi ha necessitat d’habitatge social, encara ho és més que la ciutat no es pot permetre el luxe de seguir ocupant espai lliure perquè al final les famílies que puguin tenir un habitatge social no podran sortir al carrer perquè no hi haurà suficient espai per a tothom. El que s’ha de fer a la ciutat és articular una solució urgent perquè els 8.000 habitatges buits que hi ha, es posin a disposició de les famílies vulnerables, a preus socials. És una feina feixuga, però és la feina que li tocaria fer a una Administració local responsable i amb perspectiva de futur.

L’evidència que l’Hospitalet no pot ocupar més sol lliure ni construir nous habitatges, però, no és ni de bon tros la perspectiva de l’equip de govern. Només cal mirar l’ordre del dia de la primer Junta de Govern d’aquest any (15 de gener) per veure una nova cessió a l’AMB de “tres finques de titularitat municipal, adscrites al Patrimoni municipal de sòl i habitatge, amb la finalitat de promoure i construir habitatges protegits en règim de lloguer”. I això, 15 dies justos després d’haver acordat amb els Comuns “la compra d’habitatge” i “l’adquisició d’edificis i solars”. Que tots plegats s’ho facin mirar…

L’enquesta municipal per millorar la participació només permet quatre aportacions redactades concretes en un Reglament de 69 articles

Dintre de molt pocs dies es duplicarà el termini que es va fixar el 17 d’octubre passat a la reunió del Consell Consultiu dels Serveis de Comunicació Públics (SCP), segons el qual el director d’aquests mitjans havia de presentar un informe de viabilitat del nou projecte de Ràdio l’Hospitalet en un mes i mig. També aviat farà dos mesos que es va paralitzar el nomenament del nou Consell Executiu dels mateixos mitjans (SCP), que s’havia d’haver posat en marxa a l’estiu de l’any 2023 i que encara no existeix.

En el ple ordinari de novembre tots els grups polítics de l’oposició van rebutjar la proposta de Consell Executiu que presentava el govern municipal i, hores d’ara, encara no es coneix l’alternativa proposada. Així mateix, dintre de poc farà 15 mesos que es va aprovar pel ple municipal posar en marxa els debats polítics a la televisió local i tampoc hi ha cap mena de previsió per fer-los realitat. És a dir, res del que té a veure amb la democratització dels mitjans públics municipals, s’està aplicant, però en canvi en molts pocs dies es va convocar un consell general del Consorci per la Reforma de la Gran Via, per canviar-ne els Estatuts i que pogués dedicar-se en el futur immediat a veure què es pot fer als barris del Samontà. Crida l’atenció aquesta pressa, sobretot perquè el mateix Consorci per la Reforma de la Gran Via va ser també el que es va encarregar en el seu dia de planificar la promoció immobiliària dels terrenys de l’antiga caserna de la Remunta, i aleshores no va fer cap falta modificar Estatuts. Que ara s’hagi enllestit ràpidament l’actualització dels Estatuts ha cridat força l’atenció i ha fet sospitar que darrere la planificació de la zona del Samontà, s’amagui alguna operació d’envergadura lligada al projecte d’ampliació de l’Hospital Clínic de Barcelona i tota l’àrea d’influència, encara lliure d’edificacions.

Mentre tant, no s’ha donat a conèixer encara cap data de convocatòria del Consell Consultiu i Assessor dels SCP per tractar el nou projecte de la ràdio local ni tampoc se sap res de la nova proposta de Consell Executiu dels SCP que, en principi, s’hauria d’aprovar, primer, en una Junta de Portaveus i, després, traslladar-la al Consell Consultiu per tal de donar-hi el seu consentiment i presentar-la al ple municipal per la seva ratificació definitiva. Si això no es fa la setmana vinent, és molt fàcil que no pugui incorporar-se al ple ordinari de gener i que, com a molt aviat, no es pugui aprovar fins el ple de febrer, exactament un any després que es presentés i s’aprovés una moció per obrir novament la ràdio municipal.

Un ritme semblant portarà el projecte de reforma del Reglament de Participació que fa unes poques setmanes ha iniciat el seu debat en els Consells de Districte i que fins al mes de març no iniciarà, si tot va bé, el període de redacció definitiva que és, substancialment, la part més important del procés de reforma. Fins ara, tot el que s’està fent és aportar valoracions genèriques sobre el Reglament de Participació de l’any 2013, però el que veritablement importa és perfilar exactament la redacció final perquè és en l’articulat del reglament, on s’estableix veritablement la capacitat de participació real de la ciutadania.

En aquest sentit, l’enquesta que la ciutadania en general pot omplir a la web habilitada a l’efecte, (www.lhon-participa.cat), no accepta més que pronunciar-se sobre una colla de generalitats respecte de la participació ciutadana i només se li permet incloure quatre aportacions redactades concretes d’un Reglament de Participació que ocupa 25 folis, 8 títols i 69 articles, a banda d’una colla de disposicions addicionals. Ja sembla evident que el procés de participació endegat no té massa interès a què la ciutadania aprofundeixi en les evidents mancances que presenta. No és d’estranyar, doncs, que algunes entitats de la ciutat estiguin ja treballant per expressar correccions concretes de nova redacció al Reglament de Participació, que el faci autènticament útil.