Manuel Domínguez (portaveu De L’Hospitalet en Comú Podem)
L’Hospitalet va ser pionera en rescatar de l’oblit la lluita antifranquista, alguns anys abans que es popularitzés el concepte “memòria històrica”. Es tractava de posar en valor la història del bàndol que havia perdut la Guerra Civil, que es considerava injustament ocultada pels pactes polítics de la Transició.
La “memòria històrica”, per tant, quedava limitada als fets relacionats amb la Guerra i l’època franquista. En ocasions, també, s’incorporava l’època de la Segona República. Tanmateix, si veiem la trajectòria dels protagonistes del període 1936-1975 veiem que també són molt importants en la seva formació les dècades anteriors.
La majoria dels militars franquistes, començant per Franco, eren “africanistes”, formats en el genocidi en la Guerra del Marroc (1909-1927). El règim polític liberal es va posar en mans del militars a partir de 1917 davant les cada vegada més majoritàries mobilitzacions camperoles i obreres i de les demandes democratitzadores i del catalanisme.
La Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) és la reacció dels militars i de la classe burgesa a les demandes populars, amb un fort aparell repressiu i una no dissimulada admiració pel feixisme italià, al que van intentar imitar. És aquest el context de l’atorgament del títol de ciutat a l’Hospitalet.
Aquest títol no va servir per res, tret de fer propaganda a l’alcalde i líder local del partit únic, la Unión Patriótica, per reforçar-lo en el poder, atès que la majoria de la població de l’Hospitalet era republicana o anarquista.
El centenari d’aquest fet podria servir per fer reflexions, debats o divulgació, però mai en un to festiu, de celebració, perquè si no, ens fem còmplices d’aquella maniobra propagandística d’un règim dictatorial i, potser, atemptem contra la Llei de Memòria Històrica.
El desembre de 2015, amb motiu del 90 aniversari, vaig escriure que siguem poble, ciutat o el que siguem, ho som per nosaltres, pels nostres mèrits, no per la concessió d’una colla de paràsits i criminals”.
Ben aviat començarà el termini de prescripció a les escoles bressol, i un any més, tot continuarà igual, o fins i tot pitjor. L’Hospitalet tenim el deshonrós mèrit de ser la ciutat de Catalunya amb menys places públiques de bressol municipals, 1.356 places, entre públiques i subvencionades i gràcies a l’aportació de 3 bressols que són gestionades directament per la Generalitat. Sols perquè us feu una idea, l’any 2024 es van oferir 781 places i 850 infants es van quedar en llista d’espera.
Un any més amb sensació de “déjà-vu”. 5 escoles pendents de passar a la xarxa pública, amb una situació precària i d’inseguretat per les treballadores i famílies, i 6 escoles que actualment ja formen part de la xarxa pública amb el contracte encara pendent de licitar i ja caducat que posa en perill, un any més, la seva estabilitat. Gairebé 3 anys més tard d’un anunci fet en plena campanya electoral, continuem igual.
Les escoles bressol poden ser públiques o privades. Les públiques tenen un sistema de copagament entre famílies, municipi i Generalitat a parts iguals, i dins de les públiques existeixen dos models de gestió: el directe, és a dir, que tota la gestió la faci l’ens públic responsable, o indirecte, que vol dir que es treu a concurs la seva gestió. En el cas de l’Hospitalet, a més, ens trobem amb una anomalia. 6 escoles que malgrat estar situades en espais municipals, i comptar amb part de subvenció municipal, no de la Generalitat, són privades. I aquestes són les 5 que l’equip de govern es va comprometre a passa a la xarxa pública el gener del 2023.
I en el cas de l’Hospitalet la tria del model ens ha portat a aquest bloqueig absurd que afecta directament famílies i professionals. Tal com la mateixa regidora reconeix, “No s’ha de confondre el nostre projecte d’integració amb el d’altres Ajuntaments que han municipalitzat la gestió de les escoles bressol. El nostre model és el de la titularitat municipal de les escoles bressol, amb gestió indirecta del servei, a través d’una contractació externa.” I aquí està el quid de la qüestió.
Un cop estudiats molts municipis i models, continuem convençuts que la millor solució per la nostra ciutat és la creació d’un Institut Municipal d’Educació. Una empresa pública que permeti municipalitzar les 11 escoles bressol de la ciutat i impulsar la creació de noves. Els avantatges en són múltiples, especialment també per les treballadores. Fer-ho permetria garantir estabilitat als projectes educatius, millorar les condicions laborals i cobrir molt millor la demanda perquè seria més senzill crear places noves.
I malgrat que hem demanat en més d’una ocasió que s’estudiï seriosament passar a la gestió directa, convençuts que això és la millor sortida, l’equip de govern s’hi nega. I com pot ser que el nostre municipi s’hi negui, quan ha estat l’aposta de molts municipis aquests anys? És manca de valentia potser? És manca de creença amb el sistema públic? És manca de projecte de ciutat que posi al centre les famílies? Sigui com sigui, no s’entén, menys quan precisament el nostre municipi no és àgil amb els contractes públics.
També, perquè, com hem vist, amb la incorporació d’aquestes 6 bressol a la xarxa pública no n’hi ha prou. Ens fa falta construir escoles noves a la ciutat, i no entenem per quin motiu no s’ha fet, especialment aquests darrers anys que hi havia diners disponibles dels Fons Next Generation per crear noves escoles bressol, i que cobrien pràcticament el 100%. Tampoc per quin motiu ara sembla que no es projecta fer cap escola bressol a Bellvitge, tal com van prometre fa uns anys. Per no parlar dels 54 milions d’euros de superàvit del pressupost 2024. Us imagineu quantes escoles i projectes per les famílies podríem fer amb aquests diners?
A més, el sistema de gestió indirecta, és a dir a través de contracte, especialment per les dificultats del govern municipal de tirar endavant els contractes públics, no garanteix que quan finalitza el contacte no es generin situacions de bloqueig com la que actualment viuen les 6 escoles bressol que formen part de la xarxa pública a la nostra ciutat i que es troben en una situació d’inestabilitat econòmica i de molta inseguretat perquè el seu contracte ja va caducar, però encara no s’ha fet el concurs del nou.
Les famílies de l’Hospitalet mereixem una ciutat per viure-la en família i això vol dir que necessitem un govern que tingui en compte les nostres necessitats, amb una estratègia clara i definida sobre quina política familiar vol impulsar. Ens hi va el futur de la nostra ciutat.
Van darrere dels de Hamàs, Perseguint els terroristes. Gaza avui és un solar Que vessa sang islamista. Prô Trump hi construirà Un club privat pels turistes.
Enfocar el centenari del títol de ciutat de L’Hospitalet com una celebració festiva és ignorar la indignitat i la inutilitat d’aquella concessió, alhora que blasmar la memòria dels qui amb els seus esforços l’han fet efectivament una ciutat. Tanmateix, pot ser una oportunitat per reflexionar sobre el nostre passat i per reivindicar un futur millor.
El proppassat dia 10 l’Ajuntament va fer una pas més cap una commemoració essencialment festiva i descontextualitzada de la concessió del títol de ciutat, ara fa 100 anys, per part del règim dictatorial d’aleshores. La Plataforma “res a celebrar; molt a reflexionar i reivindicar” vam manifestar novament, mitjançant una silenciosa exhibició de cartells, la nostra discrepància amb aquest enfocament i la nostra demanda d’actuacions alternatives.
Una primera acció a considerar seria la renúncia institucional a aquella concessió. Rebutjar un premi o retornar una condecoració és una forma clara i contundent de denunciar la indignitat del donant. En el nostre cas, la indignitat d’una monarquia dictatorial que, en particular, reprimia durament el moviment obrer d’aquí i d’arreu. De ben segur la nostra ciutadania donaria suport a aquest gest de denúncia. Més encara en uns moments en que les dretes autoritàries semblen revifar per tot. Seria un gest per mostrar públicament que l’Hospitalet s’alinea en el bàndol de la democràcia i dels drets humans.
En segon lloc, és una magnífica oportunitat per recordar i difondre la nostra història recent. Es una de les iniciatives que l’esmentada Plataforma vol desenvolupar, amb les naturals limitacions dels nostres escassos recursos. Cal explicar que al 1900 l’Hospitalet era una població rural i dispersa, d’uns quants milers d’habitants, que encara es veuria més disminuïda uns anys després per l’espoli de gairebé la meitat del seu terme municipal. Cal explicar que diverses onades immigratòries, atretes per la industrialització, han fet que hores d’ara ens acostem als 300.000 habitants, amb una saturació urbana que ens fa una de les ciutats més denses del mon. Cal explicar que els poders públics van deixar aquest creixement desmesurat en mans de la especulació immobiliària, només atenuada per la resistència de les associacions de base i les consegüents mobilitzacions ciutadanes.
D’aquesta història es deriva que el creixement quantitatiu no ha anat acompanyat, ni de bon tros, del corresponent creixement qualitatiu. Doncs, el nostre pla de futur no ha de ser continuar creixent com fins ara, sinó prioritzar la qualitat de vida de la nostra ciutadania, rectificant i fins i tot revertint les actuacions passades. L’Hospìtalet ha de créixer en verd, en equipaments, en serveis, en lleure, en transport, en neteja i en un llarg etcètera ben oposat al que ha viscut en aquests cent anys i escaig.
L’Ajuntament encara és a temps de reorientar el centenari en aquestes direccions. No volem carrosses ni banderetes, sinó reflexions i plans de futur engrescadors. Amb això aconseguiríem potser el més important: aprofitar el centenari per recosir la ciutat, per aplegar totes les forces vives en una reflexió col·lectiva sobre el passat i el futur, per integrar tots els sectors socials en un projecte compartit. En altres paraules, per autènticament FER CIUTAT.
En el pasado pleno de febrero se aprobó la plantilla de personal del Ayuntamiento de l’Hospitalet, y pudimos constatar lo que los sindicatos hace tiempo vienen denunciando: la falta de personal y mala praxis en la gestión de los recursos humanos del Ayuntamiento.
Hay muchas áreas con carencia de personal, lo que se traduce en un retraso en la tramitación de los expedientes, en un mal servicio a la ciudadanía, y en departamentos colapsados.
Los datos son reveladores: en una plantilla de 1.929 trabajadores teóricos, hay 550 vacantes.
Algunas áreas están bajo mínimos, como por ejemplo en Serveis Socials: de una plantilla teórica de 95 trabajadores sociales hay 29 vacantes. La falta de trabajadoras y trabajadores sociales es uno de los déficits más graves en nuestra ciudad, ya que tenemos una de las más altas tasas de pobreza y exclusión social del Área Metropolitana de Barcelona. En l’Hospitalet, tenemos 1 trabajador/a social por 3.183 habitantes, lejos de la ratio de 1 trabajador/a social por cada 1.700 habitantes que recomienda el Consejo General de Trabajo Social.
Con respecto a los educadores sociales, hay 29 vacantes de una plantilla de 68 personas, casi la mitad de las plazas.
La gestión del personal en las bibliotecas es otro ejemplo evidente del despropósito municipal, la falta de trabajadores ha provocado que el jueves 13 de marzo, se haya tenido que cerrar puntualmente la biblioteca de la Florida, y el sábado, día 16, suceda lo mismo en la de la Plaza Europa; situaciones que seguirán repitiéndose mientras el consistorio no de solución.
Ello se traduce en una sobrecarga de trabajo, en una plantilla desbordada y desmotivada en un área que no es que necesite cubrir las vacantes, sino que además requiere una ampliación urgente de los profesionales que atienden a los ciudadanos.
Y lo mismo sucede de la Guardia Urbana: de una plantilla teórica de 443 agentes, hay 99 vacantes. Esta es una de las causas (aunque no la única) que agrava el problema de inseguridad que padecemos los ciudadanos de l’Hospitalet.
Tenemos una Guardia Urbana desmotivada, maltratada por el equipo de gobierno del PSC, que sufre una constante perdida de efectivos por la marcha de profesionales a otros ayuntamientos donde tienen mejores condiciones de trabajo y están más valorados.
No solo desde el Partido Popular hemos denunciado esta situación: como es lógico, los sindicatos también llevan tiempo manifestando la mala praxis en la contratación. UGT denuncia “la falta de personal, sobrecarga, “ñapas” y estrés de los trabajadores municipales”. CCOO ha denunciado “la falta de personal generalizada en RRHH, regidorías, cultura, educación, servicios sociales y Guardia Urbana”.
Y es que el problema es grave: en todo el Ayuntamiento hay 62 plazas vacantes de administrativos, 113 de auxiliares y 26 de subalternos. Esta falta de previsión y la mala gestión en la cobertura de las vacantes está afectando gravemente no solo a la calidad y eficiencia de los servicios municipales, sino también a la ejecución de proyectos e inversiones clave para el municipio.
Un ejemplo claro es la tramitación de las subvenciones Next Generation. La falta de personal, unida a la desidia y dejadez del PSC, supuso la pérdida de 3.202.000 euros de subvenciones Next Generation.
En septiembre de 2022, el Ayuntamiento solicitó la subvención para la reforma de diversas calles para mejorar la movilidad sostenible y la reforma de las escaleras mecánicas del metro de Santa Eulalia. Estas ayudas se adjudicaron en el BOE de julio de 2023. Sin embargo, no fue hasta cinco meses más tarde que el Ayuntamiento aceptó estas ayudas, y volvieron a dejar pasar cuatro meses para la aprobación de la contratación y apertura del proceso de licitación.
Es decir, desde que a este Ayuntamiento se le concedió la subvención hasta que abrió el proceso licitatorio, pasaron nueve meses que hicieron imposible cumplir con la fecha tope de ejecución de los proyectos subvencionados (31 de diciembre de 2024). En consecuencia, el Ayuntamiento se vio obligado a asumir estos proyectos con fondos propios en lugar de con fondos europeos.
Otro de los aspectos a destacar es la proliferación de comisiones de servicio internas, “a la carta” en la que se nombra a una persona que luego consolida ese puesto. Como ha denunciado CCOO, es vergonzoso que estos procesos de comisiones de servicio se resuelvan en menos de tres meses, mientras que las convocatorias de bolsas de urgencia se eternizan.
Es lamentable la premura que hay para cubrir a dedo las plazas de directores, o asesores o altos cargos, que se convocan y se cubren rápidamente. Todo lo contrario sucede con las convocatorias de ordenanzas, auxiliares o agentes de Guardia Urbana.
En definitiva, vemos un gobierno municipal con unas prioridades equivocadas en la gestión de los recursos humanos, puesto que está más pendiente de dar cobertura a la convocatoria de plazas de altos cargos, que de hacerlo en la plantilla que realmente da servicio a los vecinos de la ciudad: trabajadores sociales, educadores, bibliotecarios, o Guardia Urbana, entre otros muchos ejemplos.
Acabo de salir de una reunión de expertos. De una “taula” del Ayuntamiento de l’Hospitalet, mi amada ciudad. Estoy indignado. Por la ventana, desde mi caja de cristal, veo las Urgencias del Hospital de Bellvitge y del mundo. Mientras pienso en mi ciudad, conecto las noticias y reiteran que setenta y tres millones de ciudadanos han votado a favor de un individuo sospechoso de ser un pseudo fascista que cuestiona los derechos humanos de millones de seres humanos.
Aunque parezca que no tenga nada que ver, me preocupa que durante cuarenta y cinco años gobierne el mismo partido en mi ciudad. La situación política de EEUU no es igual que la de l’Hospitalet. Siempre he defendido que los votantes tienen sus razones y reitero mi respeto a la democracia. No la considero igual porque la degradación política que nos llega de América está ya consolidada y es de una incongruencia política y social de dimensiones abismales.
Volviendo a l’Hospitalet, me preocupa la impasibilidad de los ciudadanos frente a la política, pero me preocupa mucho más la indiferencia o la prepotencia de los que la gobiernan. En la puerta del edificio consistorial es como si hubieran instalado una cortina invisible que impide considerar el Ayuntamiento como la casa de todos. En los bares crece la tesis: “todos los políticos son iguales”. Los grupos políticos te escuchan como posibles clientes y, mientras tanto, la extrema derecha aprovecha perfectamente la apatía y la indiferencia de la gente por la política.
Sueño que l’Hospitalet continúe siendo la ciudad acogedora con los nuevos ciudadanos que día a día configuran el nuevo vecindario. Hay mucho trabajo para explicar qué hacer con el nuevo l’Hospitalet del siglo XXI. Quizás es por la edad, pero me gusta compartir con gente crítica, la inocencia de la utopía.
Como decía Lenin “qué hacer” contra la distopía, contra el absurdo de una sociedad que camina hacia lo contrario de la justicia social. Pensar en global y actuar localmente. Sin saber muy bien por qué empiezo a escribir esta reflexión: la probabilidad de que una persona determinada, incluido yo, sea estúpida, es independiente de cualquier otra característica de la misma persona. Sinceramente, creo que la estupidez es tan humana como la sabiduría. Se puede ser iluso o incauto, reflexivo o inteligente, cabrón o malvado y, finalmente, se puede ser bobo o estúpido.
Las cuatro categorías son susceptibles de emerger en el mismo individuo en diferentes momentos de su vida. Son la cara y la cruz de la misma moneda. La estupidez es directamente proporcional a la incapacidad y a la falta de voluntad de mantener la nitidez del espejo donde nos vamos mirando cada día de nuestra vida. Me resisto a la tesis: hay seres que nacen y mueren estúpidos. La evolución se centra bajo mi punto de vista en ir intentando minimizar, al máximo posible, la estupidez. A veces, la lentitud se hace desesperante pero no es nada frente a la inmensidad del tiempo.
Los humanos vemos, fácilmente, “la mota en el ojo ajeno, y no vemos la viga, en el propio”. El viejo proverbio bíblico de San Mateo es una antiquísima lección/acción que las personas vamos repitiendo durante el transcurso de nuestra historia. El relato de los siete pecados capitales es sugerente para creer que la estupidez podría ampliarlos a ocho. Es cierto que la soberbia cruza todos los siguientes. Antes decíamos pecado y ahora creo que hemos evolucionado y decimos, actitudes o comportamientos.
Considero esencial contextualizar el entorno para pensar en los aspectos estúpidos de los comportamientos humanos de nuestros días. Reiteradas veces me cuesta entender, por qué un gran número de conciudadanos en Occidente y sobre todo en mi ciudad, eligen opciones económicas, políticas y sociales que marcan la tendencia precisamente hacia la debilidad y el riesgo de pérdida de derechos humanos, que son básicos.
La Salud y la Educación son esenciales, hay otros derechos opcionales importantes como el divorcio, el aborto o el derecho a elegir tu sexualidad entre muchos más. Uno de los más trascendentes es el de la igualdad de género. Parece como si hubiera sido fácil. Esos derechos parecían banales y utópicos, pero hoy, en Occidente, están irradiados en la mayoría de la sociedad. Derechos que han costado sangre sudor y lágrimas.
Me inquieta y por ello me atrevo a hablar del aumento de la estupidez, el aumento del desprecio a la democracia y, sobre todo, la intransigencia y la fragmentación de lo que llamamos —para entendernos— la izquierda a la izquierda del partido socialdemócrata.
Las diferencias entre ideologías creíamos que habían superado el riesgo de perder la democracia. No es así. La pseudo dictadura tanto política como económica de la democracia capitalista, limita los derechos básicos, los individuales y los colectivos. Los medios actúan con características gobbelianas. Una mentira repetida mil veces se convierte en una gran verdad.
Me llamaron la atención y comparto, varias reflexiones de sendos pensadores. Einstein decía: “hay dos cosas infinitas: una es el universo y la otra la estupidez humana”. Borges pensaba que “las tiranías aumentan la estupidez”, y otro decía: “Son más peligrosos los estúpidos que los malvados”.
Uno de los aspectos que más me han llamado la atención a lo largo de mi vida ha sido la reiterada evidencia de la utilización del currículum académico para enmascarar la estupidez. Si observamos el mundo, está gestionado generalmente por individuos formados en prestigiosas universidades llenas de luz y sabiduría. Es muy excepcional que un individuo inteligente y sin formación académica, llegue a tener reconocimiento para ser el que decida y proponga estrategias políticas o económicas.
Hoy tenemos en las presidencias de países poderosos a individuos indiscutiblemente muy bien formados, pero radicalmente estúpidos. Es muy grave, pero lo más grave es que están elegidos aparentemente a través de un ejercicio democrático; aunque la democracia sea de dudosa calidad, es democracia. Las votaciones son públicas. No me imagino un fraude colectivo, parece ficción, pero con la IA un día quizás podría llegar a ser posible. Lo evidente del siglo XXI será la tendencia de las próximas opciones políticas de un indiscutible retroceso en libertades individuales y colectivas.
Solo las de los poderosos serán mayores. Aunque parezca un contrasentido, los débiles, los esclavos, son los que consolidan al poder económico para retroceder y despreciar avances que ineludiblemente se volverán a reivindicar en el futuro.
Los avances son dos pasos adelante y uno atrás. Es una indiscutible actitud o comportamiento social estúpido. Estamos en el paso atrás. Manifiestamente estúpido e inexorablemente humano. Así es la evolución. ¿Igual será verdad el proverbio, que un tonto echa a perder a un pueblo? ¿O es una estupidez?
En nuestra ciudad hay ocho Mercados Municipales. Reiterar su importancia social y económica es, en mi opinión, una realidad evidente. No me cansaré de subrayar lo necesarios que son.
La dura realidad en l’Hospitalet es el estado de salud de nuestros Mercados Municipales. El diagnóstico es preocupante y muy grave. Hay quienes sugieren, con cierta reticencia, que la evolución de las sociedades conlleva cambios inevitables, un precio que debemos pagar por la modernidad. Esa opinión no me convence.
Este mismo discurso también resuena cuando se habla de la Inteligencia Artificial y se afirma que las escuelas y maestros serán poco necesarios. Quizás algunos consideren que este ejemplo es exagerado al compararlo con el caso de los Mercados, pero creo que no es tan descabellado.
Es obvio que en nuestra ciudad coexisten diversas posiciones y sensibilidades sociales y políticas, y el grado de responsabilidad varía según la postura. Los partidos de izquierda han tratado al pequeño comerciante, al “botiguer”, como un elector cautivo de CiU o la derecha. Esto no solo es un error, sino también una nefasta praxis electoral. Asumo mi responsabilidad por no haber luchado adecuadamente contra esta incongruencia y, por ello, hoy quiero abordar este tema sin complejos, reconociendo también mi propia miopía. Mi objetivo es contribuir a mejorar el crítico estado de los Mercados en nuestra ciudad.
Es importante destacar que en l’Hospitalet ha gobernado el mismo partido durante 45 años. No tengo interés en satanizar a nadie políticamente ni en criticar de manera estéril hechos del pasado; lo que me preocupa es el futuro.
En la Barcelona socialista de Maragall, la situación de los mercados en la ciudad vecina se abordó de manera diferente, y sus resultados son manifiestos. La calidad comercial de sus mercados es indiscutible. Sin intentar ser injusto, tanto en las épocas socialistas como en la de CiU, los republicanos de ERC trabajaron y entendieron qué hacer para reformarlos y revitalizarlos.
Los Mercados enfrentan dificultades en todas partes. Los cambios en los hábitos de vida y las nuevas maneras de alimentarnos han dado lugar a nuevas propuestas. No voy a ignorar esta realidad. Sin embargo, hay una gran diferencia entre reconocer las dificultades y actuar como si no hubiera nada que hacer más que dejar que mueran de inanición. Un ejemplo reciente en nuestra ciudad es la aprobación de la apertura de dos grandes superficies a escasos metros de los Mercados Municipales en el barrio de Bellvitge. Esto es una clara muestra de doble moral e irresponsabilidad.
Los supermercados son una competencia inevitable, y debemos aceptarlo, pero eso no excluye la defensa del modelo de mercado como algo esencial para mantener el equilibrio y la calidad social y económica de la ciudad.
Es válido mi empeño en demostrar que vale la pena trabajar para revitalizar nuestros Mercados. Comenzaré recordando a nuestra vecina Cornellà, donde también hay un gobierno socialista, que cuenta hoy con uno de los Mercados Municipales más emblemáticos y referentes de toda Cataluña e incluso de España: el Mercado de Sant Ildefons. Funciona de manera ejemplar.
No me refiero al PSC como tal, sino que considero a los socialistas de l’Hospitalet como responsables de la decadencia que hemos vivido durante sus 45 años de gobierno. La voluntad política es clave; no se puede echar la culpa a los técnicos. Los políticos son quienes eligen las decisiones, y los técnicos actúan de acuerdo a lo que se les ordena. Por lo tanto, no voy a entrar en discusiones con los técnicos, ya que rápidamente se escudarán en las normas y leyes que deben cumplir.
El debate es claro: si las normas y leyes dificultan la reforma de los Mercados y del pequeño comercio, es de sentido común reconocer que el problema es político, no solo técnico. Si las normas están obsoletas y no ayudan a abordar las nuevas necesidades para reactivar los Mercados, vamos por mal camino.
Los Mercados Municipales son indicativos de la salud del municipio y reflejan si están funcionando correctamente o, por el contrario, están en decadencia. El trabajo de los operadores, los llamados paradistas, y las políticas del Ayuntamiento son claves. Por ejemplo, los horarios son una dificultad evidente, pero solo generar frustración entre los paradistas, sabiendo que su estructura les impide trabajar 16 horas, no es positivo. Debemos buscar soluciones constructivas.
Hay tres grupos que definen el Mercado: Ciudadanos/Consumidores, Comerciantes/Paradistas y Administración/Ayuntamiento. Lo más común es que la Administración/Ayuntamiento cargue la responsabilidad del fracaso de la gestión comercial sobre los Comerciantes/trabajadores autónomos. Al mismo tiempo, muchos Comerciantes creen que la Administración es la única responsable de encontrar soluciones al deterioro de los Mercados. No entraré en el grupo de Ciudadanos/Consumidores para no extender demasiado mi reflexión. Las responsabilidades son compartidas; solo el grado de poder las diferencia y, sobre todo, les emplaza a tomar decisiones políticas. Todos sabemos que las Asociaciones de Paradistas son clave para facilitar la interlocución entre los implicados y la Administración. Por ello, es fundamental reforzar las Asociaciones de los Mercados.
Un Mercado configura un espacio económico de intercambio, pero, sobre todo, crea un espacio social y cultural que articula hábitos saludables, promueve la sostenibilidad y fomenta una economía de calidad, alejada de las trampas manipuladoras de las técnicas de merchandising de las grandes empresas. No solo son un ejemplo de arquitectura comunitaria pública, sino también el lugar donde las personas se conocen e interactúan para decidir qué comprar y cómo alimentarse. La competencia para los mercados proviene indudablemente de los grandes lobbies que desarrollan sofisticadas técnicas para manipular el consumo, especialmente en el ámbito alimentario.
No es suficiente trabajar en Promoción Económica solo con buena voluntad. Debemos llegar a una conclusión: necesitamos establecer un foro de debate profundo, apoyado por expertos especializados en comercio y economía social pública.
La magnitud de la situación de nuestros Mercados no permite paños calientes. Creo que es momento de asumir su complejidad, por no decir gravedad, y buscar expertos que nos ayuden a reformular la dinámica de revitalización. Ellos deberían ser capaces de presentar propuestas útiles a los partidos políticos y a la sociedad civil, especialmente a los pequeños comerciantes y a la Administración. Es fundamental debatir y llegar a conclusiones para situar nuestros Mercados en el siglo XXI. No podemos permitir que sigan muriendo.
Alcalde Quirós: además de darte a conocer, que está muy bien, es prioritario que enfoques tu atención en este tema si no quieres pasar a la historia como el enterrador de nuestros Mercados. Aunque creas que los pequeños autónomos no te votan, los ciudadanos te lo agradecerán. Quien avisa no es traidor.
FRANCESCA GILABERT CORTINA (Vocal de la Junta de Tres Quarts per Cinc Quarts-Associació UNESCO de L’H. Ex-vicepresidenta de la Federació Catalana d’Associacions i Clubs UNESCO (FCACU)
Aquest article sobre Tres Quarts per Cinc Quarts com a Associació UNESCO de l’Hospitaletsurt amb motiu de la petició que ens fa Foment de la Informació Crítica de l’Hospitalet (FIC-LH)), de fer un article sobre la UNESCO per publicar a L’Estaca. Hem considerat fer-ho explicant quan sorgeix la nostra vinculació amb el món UNESCO, això què significa, què ens aporta i què aportem.
L’entitat Tres Quarts per Cinc Quarts (any de creació 1993), va esdevenir Associació UNESCO de l’Hospitalet de Llobregat l’any 2008. Aquest fet, des del seu inici ens va omplir de satisfacció i alhora de responsabilitat, ja que sempre hem mostrat clarament el nostre compromís amb els objectius de la UNESCO (Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura), ja que ens sentim identificats amb els valors de la UNESCO, i de les diferents tasques que realitza.
Ser Associació UNESCO ha vingut a reforçar els valors que com a entitat Tres Quarts per Cinc Quarts volem potenciar, valors democràtics i de defensa dels drets socials i humans i hem concebut aquests, com una feina absolutament essencial per al manteniment del patrimoni cultural i humà, com a intent de garantir un millor enteniment entre els diferents pobles i les diferents cultures.
Coincidim plenament en el que diu l’Informe del Secretari General de les Nacions Unides al 2005 (Kofi Annan, Premi Nobel de la Pau 2001), que versa sobre un concepte més ampli de la llibertat: desenvolupament, la seguretat (la pau) i els drets humans. No tindrem desenvolupament sense pau i no tindrem cap de les dues coses si no es respecten els drets humans.
L’Associació UNESCO de l’Hospitalet, és una associació no governamental que forma part de la Federació Catalana d’Associacions i Clubs UNESCO (FCACU), formant part del seu Consell Directiu pràcticament des de la seva incorporació a la FCACU fins al 2022, col·laborant activament en les diferents activitats que la mateixa realitzava, i del 2017 al 2022 assumint la vicepresidència de la FCACU.
Actualment col·laborem com un membre actiu més de la FCACU compartint els ideals de la Federació. Aquesta aplega una vintena de membres actius dels Països Catalans. La seva tasca és la coordinació de les associacions membres i els programes conjunts, llur representació internacional i les relacions amb les institucions.
Els temes propis de les associacions i clubs UNESCO són els propis de l’Organització de les Nacions Unides: l’educació, la cultura, la ciència i la comunicació, contribueixen als esforços a favor de la pau, els drets humans, els drets dels pobles, i la protecció del medi ambient.
El treball intern, és a dir, les reunions de les juntes, les assemblees i les sessions de treball de la Federació i el de cadascun dels seus membres, ajuden a consolidar les associacions i la pròpia Federació.
Una activitat que es fa des de finals dels anys 90 és la Trobada de la Tardor, que aplega les associacions i clubs membres de la Federació cada tardor en una població diferent. L’objectiu és facilitar el coneixement de les activitats de les associacions membres, compartir projectes i informar de les propostes de la UNESCO.
L’Assemblea General Ordinària (AGO) de la FCACU, s’acostuma a fer en una població on hi ha una Associació o Club UNESCO, amb la finalitat de facilitar el coneixement mutu entre els membres de les associacions i clubs. Es complementa amb un àpat i un itinerari guiat per conèixer el patrimoni de la ciutat on es fa l’Assemblea.
També és tasca de la FCACU vetllar pel bon ús del nom UNESCO. Promou les relacions entre els membres de la Xarxa Civil UNESCO (Associacions i Clubs UNESCO, Xarxa d’Escoles Associades a la UNESCO, Grup de Biblioteques catalanes Associades a la UNESCO i Càtedres UNESCO catalanes).
Per primera vegada al 2011, la Xarxa Civil UNESCO a Catalunya va organitzar la Setmana UNESCO, entorn el dia 16 de novembre, dia internacional de la tolerància i data de constitució de la UNESCO. Des de llavors ençà, cada any s’organitza la Setmana UNESCO.
L’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO), va néixer el 16 de novembre del 1946, és l’organisme dedicat a aconseguir l’establiment de la pau, mitjançant la cooperació internacional en els àmbits de l’educació, la ciència, la cultura i la comunicació i informació.
I ens diu que els acords polítics i econòmics no són suficients per garantir el suport durador i sincers dels pobles. La pau s’ha de basar en el diàleg i la comprensió mútua. La pau es construeix des de la solidaritat intel·lectual i moral de la humanitat.
Amb aquest esperit, la UNESCO desenvolupa eines educatives par ajudar a les persones a viure com a ciutadans del món, lliures d’odi i intolerància. Treballa per a garantir que tots els nens i ciutadans tinguin accés a una educació de qualitat.
La UNESCO reforça els llaços entre les nacions al promoure el patrimoni cultural i la igual dignitat de les cultures, reforça els llaços entre les nacions. La UNESCO fomenta programes i polítiques científiques com a plataformes per al desenvolupament i la cooperació. Defensa la llibertat d’expressió, com dret fonamental i condició clau per a la democràcia i el desenvolupament. Com laboratori d’idees, la UNESCO ajuda als països a adoptar normes internacionals i gestiona programes que fomenten la lliure circulació d’idees i l’intercanvi de coneixements. La seu de la UNESCO és a París.
Com a entitat de L’Hospitalet valorem molt positivament el camí seguit, amb més de 30 anys compromesos amb la ciutadania de l’Hospitalet des de Tres Quarts per cinc Quarts, i amb 17 anys com a Associació UNESCO. Segueixen vius en tots nosaltres els valors que ens guia: democràcia, convivència, diàleg, respecte, enriquiment mutu…. fent-nos ressò de l’impuls de la societat civil per crear debat i generar opinió des de l’ètica, la participació, el respecte i el pluralisme…
Seguim tenint viva la convicció que un canvi profund sempre és possible. S’ha d’estar amb la ciutadania, treballar amb la societat civil per oferir activitats d’interès que fomentin la participació i el creixement com a ciutadans i ciutadanes. Creiem fermament que una societat crítica i informada és un element essencial per una democràcia de qualitat.
També creiem que els acord adoptats a l’Assemblea General de les Nacions Unides en relació a l’Agenda 2030 i els seus 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) adoptats, mitjançant la resolució “transformar el món” són més necessaris que mai per contribuir per un món més just i igualitari. La preocupació pel benestar de les persones i la necessitat de disposar d’un entorn de qualitat ha vertebrat l’agenda de les polítiques internacionals des del naixement de les Nacions Unides.
Tanquem aquest article recordant una cita de l’admirat Federico Mayor Zaragoza, exdirector general de la UNESCO, figura excepcional i creador de la Fundació per una Cultura de Pau, pel seu incansable compromís de treball en defensa dels seus ideals a favor de la pau, l’educació i els drets humans: “Hem d’aprofitar l’ocasió no només per tenir una època de canvis, sinó que ha de ser un canvi d’ època”, sempre pot haver-hi un nou començament.
Aprenguem dels que defensen amb passió i dedicació un món millor!
Un moment del Ple que va aprovar els pressupostos de l’Hospitalet.
ANTONI GARCIA
Els pressupostos municipals són una eina fonamental per gestionar els recursos públics. Decidir com es distribueixen aquests recursos, establir prioritats i planificar les inversions és una responsabilitat clau dels governs locals, amb un impacte directe en la vida dels ciutadans.
En aquest context, el nou alcalde de l’Hospitalet, David Quirós, ha assolit un objectiu important per al desenvolupament de la ciutat: aprovar els pressupostos municipals més elevats de la seva història, amb un total de 352 milions d’euros, congelant la taxa de l’IBI i deixant enrere l’acord d’augment del 3% d’aquest impost municipal que la seva predecessora havia pactat amb Esquerra l’anterior exercici.
Aquest èxit, aconseguit gràcies al pacte amb els Comuns, representa un avanç significatiu en la gestió de Quirós i reflecteix el compromís d’iniciar una nova etapa a l’Hospitalet, garantint que es destinin més recursos a projectes que beneficiïn la comunitat, millorin els serveis públics i impulsin noves inversions en àrees clau com l’habitatge, la neteja i la millora i dignificació dels barris.
Una de les mesures més destacades d’aquests pressupostos és la incorporació d’una reivindicació històrica de diverses organitzacions socials i polítiques que, en l’actual context de crisi de l’habitatge, adquireix encara més rellevància com és l’increment de la partida destinada a la compra d’habitatges per al parc públic, amb un pressupost inicial de 16 milions d’euros, dels quals gairebé 7 milions es destinaran a l’adquisició d’habitatges de lloguer social.
Aquesta mesura està vinculada a una altra iniciativa que serà un dels pilars centrals de la transformació de la ciutat: la rehabilitació d’habitatges en el marc del nou pla integral de reforma i millora dels barris del Samontà, a la zona nord del municipi. L’objectiu és començar a fer front a la rehabilitació d’un parc envellit d’edificis residencials construïts durant les dècades dels 60 i 70, molts dels quals requereixen una reforma urgent. Es calcula que a la ciutat hi ha 50.000 habitatges amb mancances d’accessibilitat, dels quals prop de 4.000 necessiten una reforma immediata.
Si a aquesta ambiciosa proposta li sumem altres partides pressupostàries, com l’augment de la despesa en serveis socials —essencial per implementar un nou model llargament reivindicat per les entitats, amb l’objectiu de respondre adequadament a l’emergència social—, l’increment del pressupost destinat a la neteja —que facilitarà la modernització de la flota de vehicles i maquinària per millorar la neteja dels barris—, i altres inversions en espais públics, com la reforma del Parc de l’Alhambra, la millora de les instal·lacions esportives, de l’accés al riu Llobregat, la renovació de l’enllumenat públic, o la reforma dels mercats municipals, començant pel Mercat del Collblanc, així com el pla d’ombres i confort climàtic als equipaments educatius o la preservació i divulgació del patrimoni històric, entre altres actuacions podem concloure que aquests són uns bons pressupostos per als ciutadans de l’Hospitalet.
Quirós ha superat el primer desafiament amb l’aprovació dels pressupostos municipals, posant les bases del seu projecte de ciutat. L’èxit de la seva gestió dependrà de la capacitat d’executar les accions previstes. Crear marcs de col·laboració amb les altres Administracions i construir acords, així com sinergies amb les diferents entitats, el teixit associatiu i altres organitzacions polítiques de progrés, més enllà de les legítimes diferències ideològiques, serà també una tasca clau per a l’alcalde per impulsar un projecte de ciutat àmpliament compartit que fomenti una nova transformació centrada en les persones i que doni resposta als reptes socials, econòmics i ambientals del segle XXI, amb l’objectiu de millorar la qualitat de vida dels ciutadans, la millora dels barris, carrers i places, i el sentiment de pertinença a la nostra ciutat.
Hi ha dates que són oportunitats. N’hi ha que ens conviden a mirar enrere per recordar el passat i n’hi ha que ens animen a mirar endavant i proposar-nos reptes per encarar el futur. De totes, el duet format pel dia de cap d’any i el primer dia de gener és la data oportunitat més universal.
Enguany, la xifra ‘2025’ del nou any hi afegeix solemnitat i commemoració. D’una banda és una xifra matemàticament perfecta, un any quadrat (452=2025), i de l’altra, és una xifra rodona, una bona data per reivindicar que, a l’Hospitalet, ‘2025’ es pot escriure amb lletres perquè hi ha molt a celebrar.
Commemorar és fer memòria.
La vila transformada
El gener de 2001, tot just iniciat el segle XXI, s’hi van fer a la ciutat les jornades El segle XX a debat. L’Hospitalet, 75 anys de ciutat, organitzades pel Centre d’Estudis de l’Hospitalet i l’Arxiu Municipal. Es va aprofitar la commemoració dels setanta cinc anys de la concessió del títol de ciutat a l’Hospitalet per, en paraules dels organitzadors, “revisar el conjunt del segle XX d’un l’Hospitalet que ha traspassat la frontera del segle XXI sense assemblar-se gens al de cent anys abans”.
Les ponències van girar al voltant de tres àmbits: les transformacions econòmiques i urbanístiques, els canvis en l’estructura política i social i, finalment, la interculturalitat i els processos de creació d’identitats. Van participar sociòlegs, antropòlegs, historiadors, geògrafs, economistes, urbanistes, i gairebé 300 persones inscrites.
Les jornades El segle XX a debat. L’Hospitalet, 75 anys de ciutat[1] va ser un èxit, gràcies a la participació, a la qualitat de les ponències i a les reflexions generades als debats. El que portem de segle XXI ens mostra que l’evolució del món i, de retruc, de la nostra ciutat, segueix en un estat accelerat de transformació continua. Els avenços tecnològics, els moviments demogràfics i els canvis de l’economia multipliquen els reptes que la política ha de resoldre, i de moment no se’n surt. Les aportacions del pensament i la reflexió són més necessàries que mai.
Tant de bo el gener de 2026 es pogués debatre i aprendre sobre les transformacions de l’Hospitalet dels primers 25 anys de segle XXI amb el rigor, la participació i la transversalitat amb què aquelles jornades van analitzar el segle XX a la nostra ciutat.
Fer memòria és aprendre.
La ciutat transformadora
Les Festes de Primavera 2025 celebraran els 100 anys del títol de ciutat de L’Hospitalet, ha anunciat la tinenta d’alcaldia de Ciutat Transformadora en declaracions al programa Taquilla Inversa de L’H Digital[2].
És un lligam curiós perquè, en realitat, el títol de ciutat de 1925 no va transformar en res la vida de la ciutat, ni va millorar en res la vida dels seus habitants, tot el contrari del que va suposar la creació de les Festes de Primavera, una decisió que sí va ser transformadora.
Les Festes de Primavera van néixer l’any 1980 amb una clara vocació de fer ciutat, van ser creades amb la voluntat de transformar el calendari festiu de la ciutat (en el què només hi havia les festes majors dels barris) al servei de l’autoestima col·lectiva i la creació d’identitat com a ciutat. Es va triar organitzar-les al voltant de la diada de Sant Jordi, la festa del llibre, l’exemple més clar de participació ciutadana, tradició popular i celebració de la cultura.
La cultura transforma. Arrelar-se és un encert, sempre.
Els llibres són la clau
El segle XVIII, James Lackington, conegut com el ‘llibreter sabater’ pel seu anterior ofici, va regentar la llibreria The Temple of the Muses de Londres i va transformar el món de les llibreries amb diverses innovacions que afavorien l’accés a la lectura de la possible clientela. Aquesta era la seva premissa:
“Els llibres són la clau del coneixement, de la raó i de la felicitat, i qualsevol persona ha de tenir dret d’accedir-hi a preus assequibles, sense importar el seu nivell econòmic, la seva classe social o el seu sexe”.
L’any 1994, el primer manifest de la UNESCO sobre la biblioteca pública incideix en la idea de servei públic i accès universal al coneixement, la raó i la felicitat:
“Per assolir el seus objectius, la biblioteca pública ha de ser d’accés fàcil, i les portes han d’estar obertes a tots els membres de la comunitat, sense distinció de raça, de color, de nacionalitat, d’edat, de sexe, de religió, de llengua, de situació social ni de nivell d’instrucció”.
A l’Hospitalet, al llarg dels anys, diverses iniciatives i projectes, públics i privats, han posat la paraula, els llibres i la lectura al centre. L’objectiu: col·laborar al coneixement, la raó i la felicitat de tothom.
“El contrari de la paraula no és el silenci, sinó la violència”[3].
L’Hospitalet, múltiples aniversaris de lletres
Dos mil vint-i-cinc és una oportunitat.
És un bon any per recordar aniversaris de lletres amb números rodons -25, 50, 75, 100, 150, 40, 20, 5- que, quan pensem en commemoracions, són especials. Aquests números però, en realitat són una excusa per explicar històries de lletres, de gent nascuda -viscuda o treballada- a l’Hospitalet, entusiasta de la paraula i coneixedora de la seva força.
25 anys de la Biblioteca Central Tecla Sala. Sens dubte és l’aniversari més rellevant. La inauguració de la biblioteca Tecla Sala, el 17 de desembre de l’any 2000, fou un fet cabdal per dos motius: d’una banda, recuperà un valuós patrimoni històric de la ciutat, i de l’altra banda, certificà l’èxit del Pla Municipal de Biblioteques aprovat l’any 1997, un pla elaborat per la cap de biblioteques, Nelly Peydró, per dotar l’Hospitalet d’una ambiciosa xarxa de biblioteques que pogués donar servei de proximitat a tots els districtes de la ciutat. L’Hospitalet fou el primer municipi de Catalunya a tenir un pla de biblioteques aprovat al ple municipal.
50 anys de laLlibreria La Florida. L’aniversari més valent i compromès. El dia de Sant Jordi de 1975 va obrir portes la llibreria La Florida, la primera llibreria de llibres i amb vocació de dinamització cultural que es va obrir a la ciutat als anys 70. Era el final del franquisme, i en aquell moment els llibres i la cultura eren especialment importants per l’educació i el coneixement de la població, i els feixistes ho sabien. Entre 1971 i 1976 va haver unes 200 llibreries atacades per grups d’extrema dreta amb total impunitat. En aquest context van néixer tres llibreries[4] a l’Hospitalet: La Florida, la llibreria Catalunya a Santa Eulàlia i Els Pins al Centre.
75 anys de la Biblioteca de La Caixa. L’any 1950 es va inaugurar la biblioteca de La Caixa al carrer Baró de Maldà. Fou la primera biblioteca oberta des de l’any 1932, en plena República, quan Francesc Macià inaugurà el primer centre de lectura pública a l’Hospitalet, i que va ser tancat poc després d’acabada la guerra civil.
100 anys del naixement de Francesc Candel. La celebració més entranyable és la del centenari de Paco Candel, nascut al Rincón de Ademúz valencià el 31 de maig de 1925. Candel va ser el narrador de la nostra perifèria, dels marges on la ciutat va canviar el seu nom. D’altra banda, també va ser el primer regidor de cultura de l’Hospitalet de la nova etapa democràtica. Del seu pas per la política municipal hospitalenca va néixer la novel·la Un ayuntamiento llamado Ellos.
150 anys de la primera biblioteca frustrada. La commemoració més trista. La proclamació de la primera República espanyola l’any 1873 va facilitar, entre altres coses, la concessió de noves i nombroses biblioteques públiques. El diputat Josep Rubau Donadeu, escollit pel Districte de Sant Feliu (al qual pertanyia l’Hospitalet), va aconseguir per la nostra ciutat una d’aquestes biblioteques, i així es va anunciar l’any 1874. Malauradament, la biblioteca no es va arribar a fer, s’hagués obert l’any següent si no s’hagués produït el cop d’estat de Pavía contra la república.
40 anys de la Sala Mossèn Homar. Una commemoració justa i necessària. El mes de març de 1985 es va inaugurar la Sala Mossèn Homar a la Biblioteca Can Sumarro. Josep Homar i Duran fou, a banda de mossèn i rector de la parròquia de Santa Eulàlia de Mèrida, un apassionat dels llibres, col·leccionista, bibliòfil i un lector en veu alta excepcional. El seu fons bibliogràfic fou un dels més importants de Catalunya i, des de 1963, la planta baixa de l’ajuntament va acollir una biblioteca amb el nom i el fons de Mossèn Homar. La inauguració de la Sala Mossèn Homar dins la biblioteca de Can Sumarro feia justícia a la figura singular de Josep Homar, el bibliòfil que va exercir de mossèn però també d’hospitalenc els darrers 19 anys de la seva vida. Recordar-lo és just i necessari.
20 anys de la ‘La biblioteca, el cor de l’escola’. Celebrar aquest aniversari és encara més just i més necessari. La feina de mestres i educadors per fer descobrir el plaer de la lectura és fonamental i en Jaume Centelles és un dels mestres que més s’hi ha dedicat, i amb èxit. L’any 2005 va publicar el llibre La biblioteca, el cor de l’escola, guanyador del Premi Rosa Sensat de Pedagogia. El llibre recull l’experiència de la biblioteca de l’escola Sant Josep el Pi de l’Hospitalet i deixa constància que és possible convertir la biblioteca escolar en un espai acollidor i central que faci bategar tota l’escola. Vint anys després, moltes biblioteques escolars han desaparegut o malviuen per falta de recursos de l’administració educativa, reivindicar la seva importància és del tot necessari.
5 anys de l’Espai Llavors. El més inesperat i agosarat. El mes de desembre de l’any 2020, l’any de la pandèmia, es va inaugurar l’Espai Llavors al barri de Collblanc, una llibreria cooperativa especialitzada en editorials independents i llibre crític que, al mateix temps, es reivindica com a llibreria de barri. Tenen una especial cura en la tria de llibres que fomenten la justícia social, la diversitat, el respecte pel medi ambient, el feminisme i els valors comunitaris.
“La lectura és una de les pràctiques de la resistència”.[5]
Fer memòria. Història del llibre a l’Hospitalet
El llistat de les històries de llibres i ciutat que aquest 2025 celebren aniversaris rodons ens deixa sobre la taula un repte inajornable i evident: escriure la “Història del llibre a l’Hospitalet”. Una història que expliqui la ciutat fent memòria de la història de les biblioteques de l’Hospitalet, de les llibreries, de les editorials, dels bibliòfils, de la festa del llibre,…
Hi ha dates que són oportunitats i no es poden deixar perdre. Commemorar és fer memòria i fer memòria és aprendre, també sobre nosaltres.
[1] Les ponències i els debats, així com el contingut dels seminaris previs, han quedat recollits a Quaderns d’estudi 17. El segle XX a debat. Jornades l’Hospitalet. 75 anys de ciutat. Centre d’Estudis de l’Hospitalet, 2001. Consultable a: https://raco.cat/index.php/QuadernsCELH/issue/view/15545
Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos. Contiene enlaces a sitios web de terceros con políticas de privacidad ajenas que podrás aceptar o no cuando accedas a ellos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos.
