Enorme expectativa a la Sala Barradas per assaborir l’audiovisual que explica un carrer emblemàtic i la seva gent

Dimecres passat, amb la sala Barradas plena de gom a gom, es va presentar el documental Gent de Xipreret, un poble dins la ciutat, enmig d’una gran expectació que va complir a bastament amb el que s’esperava. Es tracta d’un documental sobre probablement el carrer insígnia de la ciutat, el carrer Xipreret al districte Centre, amb guió de la historiadora i psicoterapeuta Llüisa Carmona, dirigida per Jordi Carreras i amb el suport d’Andrés Pino, que tracta la història del carrer, les vivències de molts dels seus veïns i veïnes i, especialment, un aspecte sovint oblidat en aquesta ciutat: el pes de la quotidianitat sobre la construcció urbana, en el pas de la societat rural a la industrial.

De fet, el documental trasllada la idea que la gent configura el seu espai més proper i, la pervivència del seu espai més proper, determina una manera de ser i d’estimar l’entorn. El carrer Xipreret és, en aquest sentit, un espai preservat en el temps del que havia estat un poble rural, amb la manera de viure del seu veïnat en un context de solidaritat, de convivència i de passió pel paisatge i l’entorn. Exactament allò que representa la vida de poble, abans que aquest poble es converteixi en ciutat i es despersonalitzi.

El documental té quatre parts i compta amb la participació activa i directa d’11 persones, la majoria veïnes i veïns del carrer, alguns de tota la vida i fins ara mateix, altres que van comprar casa o pis acabats d’arribar a l’Hospitalet, alguns fills d’antics propietaris, una altra, la historiadora oficiosa de la ciutat que va passar llargues estones de treball i debat a l’antiga Torre Blanca (l’Harmonia) quan era la seu de l’Ateneu de Cultura Popular reconquerit amb l’arribada de la democràcia municipal i, finalment, el que fins fa quatre dies ha estat el director del Museu d’Història, la seu del qual forma part del rovell de l’ou d’aquest carrer.

L’audiovisual comença explicant el carrer, es passeja per la vida quotidiana dels seus habitants, explica la història dels seus orígens i la manera com es va desenvolupar i es tanca fent una reflexió sobre la importància de preservar la memòria, però no només la memòria sentimental —que també— sinó d’una manera específica la memòria física, allò que era, la manera com va evolucionar, i la importància de la seva preservació mantenint el clima i el context.

En la intensa lluita per la preservació del patrimoni i de la memòria, un documental com aquest, serveix per recuperar l’interès pel passat, però especialment és una ferida oberta sobre tot el que la ciutat ha perdut vinculat a unes formes de vida que el temps s’ha menjat i les ànsies de creixement descontrolat ha convertit en relíquia. Fins i tot el carrer Xipreret ha sofert les xacres del temps, en aquest cas enderrocant cases antigues per construir-ne de noves i, sobretot, modificant un entorn que encara contrasta més amb el que s’ha aconseguit preservar.

Malgrat el que s’ha destruït, el carrer Xipreret —i algun altre tant al Centre com a Sant Josep o potser a Collblanc i La Torrassa, molt pocs— conserva el sabor d’un temps que ja no tornarà però que encara es manté en el sentiment dels seus veïns i veïnes i en la passió que posen a l’explicar la seva realitat quan l’Hospitalet estava transitant del poble rural que era, a l’industrial que després va acabar sent i al caos en què ara s’ha convertit. D’aquell l’Hospitalet de cases baixes i corralons, a la ciutat de blocs i promocions immobiliàries inacabables que han destruït el teixit social i la vida de la gent senzilla, però que han convertit en milionaris als promotors i als constructors en els darrers cent anys de vida… i fins ara mateix. I tot plegat amb la passivitat, quan no la complaença, de les autoritats municipals dels darrers cent anys, amb comptadíssimes i molt lloables excepcions.

No deixa de ser curiós que l’alcalde Quirós, al front del mateix equip de govern que vol acabar amb els últims espais lliures que queden a la ciutat, les àrees afectades pel PDU Gran Via (amb l’excusa de difícil digestió del Biopol) i tota la pastilla de Can Rigalt (des de la Diagonal fins a la carretera de Collblanc), saludés des de l’escenari del Barradas la recuperació de la memòria històrica del carrer insígnia de la ciutat, aquell que explica els seus orígens i que posa sobre la taula la desgràcia que suposa la patètica transformació de la ciutat, malgrat ens la vulguin vestir de seda.

Com expliquen alguns dels veïns al documental, la pèrdua dels espais com el del carrer Xipreret han convertit l’Hospitalet en “una ciutat sense ànima”. “El poble dins la ciutat“ expressa “allò que va ser l’origen” i és “l’Hospitalet que perdura”. No cal oblidar que qui perd els orígens perd la identitat i que a l’Hospitalet, els orígens son encara un petit carrer on la canalla jugava, on als vespres els veïns d’estiu treien les cadires a la porta de casa per fer tertúlia, i on les portes de les cases romanien obertes de bat a bat al llarg del dia.

El documental, a banda de molt ben fet, resulta entretingut, fàcil de seguir, entranyable… fa estimar el carrer i la seva gent i la trista història d’una ciutat que ha tingut poca gent que se l’estimés de debò. Cent metres i 27 edificis, uns pocs corralons que ens parlen de quan la vida no resultava frenètica. I una cançó recuperada (la del Pepito Mas) per reclamar que s’impedeixi per l’eternitat que el carrer i els seus rodals perdin l’essència que encara conserva. L’univers de molts vilatans —entre els quals Quico Sabaté, que hi va viure— que han construït la història anònima d’una vila que va néixer construint un modest hospitalet a les portes de Barcelona i que segueix sent, mil anys després, el suburbi dormitori de la gran ciutat. I molt que ens pesa…

Los grupos municipales de oposición empiezan a sospechar que no hay voluntad real de acometer su rehabilitación

Hace algo más de tres meses los paradistas del mercado de Collblanc denunciaban la parálisis del proyecto de reforma del mercado del barrio que fue anunciado en el mes de noviembre sobre un primer proyecto que planteó el ayuntamiento. Todo sigue igual. En la vía muerta, sin que se sepa nada. Los comerciantes han anunciado que habrá movilizaciones para salvar un mercado que es referencia en este barrio y al cual acuden muchos vecinos de Barcelona por su cercanía.

Todos los grupos de la oposición se han sumado en dar apoyo a los comerciantes y se han reunido con sus representantes para conocer sus inquietudes y las reivindicaciones que mantienen sobre el futuro del mercado de Collblanc.

Una pregunta que se hace todo el mundo: ¿por qué el ayuntamiento está dejando languidecer el problema?

Cuando se presentó el proyecto y se aportó el calendario de su ejecución, ya parecían largos los plazos. Durante este año 2025 se tiene que redactar el proyecto de remodelación de la zona interior, que no se licitará hasta el 2026. Las obras está previsto que empiecen a finales del 2026 y que estén finalizadas dos años después, a finales del 2028.

La eterna remodelación del Mercat de Collblanc que no llega

Pero a la vista de cómo se están realizando las aportaciones de ideas al proyecto, parece que todo va para largo y superará las previsiones realizadas cuando se presentó. Según los paradistas, no se están manteniendo reuniones de forma oficial y solo hay algunas aportaciones de manera individual. Lo que si está claro por parte de los propietarios de las paradas del exterior es que quieren mantener la estructura existente en la actualidad y que no prospere el intento de que estas tiendas se proyecten en el interior del recinto.

Los paradistas ven con escepticismo el proyecto de remodelación del mercat de Collblanc presentado por el ayuntamiento

Se sienten abandonados, según explican y, salvo las primeras reuniones en la presentación del proyecto, ya no ha habido ninguna más. Lo que ha quedado muy claro es que no quieren ir dentro del mercado porque supondría su muerte como comerciantes puesto que perderían clientela. “Nosotros daremos apoyo a los comerciantes que desconfían de que se realicen las obras. Como grupo también coincidimos con esa impresión. Se van cumpliendo los plazos y aquí no se hace nada”, afirma Jaume Graells de ERC-EUiA.

Manuel Domínguez de L’HECP, que también participó en la reunión con los paradistas, ha mostrado, su total apoyo “a las reivindicaciones que ya desde hace tiempo, este colectivo está planteando al ayuntamiento. Consideramos que son justas y legítimas”. También reconoce que los comerciantes se sienten engañados ya que las promesas de las obras vienen de cuando Núria Marín era la alcaldesa, y hasta ahora todo se ha incumplido.

Los paradistas del Mercat de Collblanc vuelven a salir a la calle hartos tras seis años esperando la reforma del equipamiento

Manuel Domínguez también se ha hecho eco del estado de incerteza en que se encuentran algunos paradistas que se quieren jubilar y no lo pueden hacer al quedar en suspenso el traspaso de las paradas. Algunos de ellos tuvieron que dejar los puestos sin poder venderlos y sin que el ayuntamiento les concediera ninguna compensación.

Sonia Esplugas, portavoz municipal del PP de l’Hospitalet manifiesta al respecto que “nos parece una tomadura de pelo y una falta de respeto la actitud del gobierno municipal del PSC hacia los paradistas del mercado de Collblanc. Después de años de incumplimientos, y tras la reivindicación por parte de los paradistas para iniciar la remodelación”. Para la portavoz popular “en octubre de 2024 el gobierno municipal presentó un proyecto de reforma integral del mercado con un calendario para su ejecución, para desactivar las quejas. A día de hoy los plazos ni se están cumpliendo ni se está informando a las Juntas sobre las entrevistas personalizadas a los paradistas para, presuntamente, mejorar el proyecto”.

Y es más contundente: “Creemos que el PSC, una vez más, está intentando dilatar un proceso de manera intencionada, distrayendo a los paradistas con entrevistas personalizadas porque no tiene ninguna intención de rehabilitar el mercado. Los hechos así lo demuestran. El PSC no se toma en serio la rehabilitación y es muy preocupante no solo porque incumple sus compromisos sino porque el mercado está en una situación estructural muy comprometida con unos techos de fibrocemento que son un peligro para los paradistas”.

Los paradistas del Mercat de Collblanc vuelven a salir a la calle hartos tras seis años esperando la reforma del equipamiento

L’acte, organitzat per la Plataforma Res a Celebrar, pretenia ajudar a reflexionar sobre l’efemèride i a reivindicar la història de la ciutat

L’historiador Carles Santacana, en un acte organitzat per la plataforma “Res a celebrar, molt a reivindicar i reflexionar” a l’Ateneu de Cultura Popular, ha situat aquell l‘Hospitalet històric que es desenvolupava en el context d’un procés d’industrialització i d’una arribada molt amplia d’immigració a l’ombra de Barcelona.

La dictadura de Primo de Rivera era una expressió de la profunda crisi d’una monarquia corrupta, que va treballar alhora contra el moviment obrer del primer terç del segle XX i contra les expressions nacionals de Catalunya.

L’acte va iniciar-se amb la intervenció d’en Josep Ferrer que va fer la presentació, d’en Carles Santacana i de la Plataforma que es va crear com a resposta a la pretensió municipal de situar el centenari del títol de ciutat com una iniciativa publicitària i fora de tota reflexió sobre el context històric, d’un fet que va ser irrellevant pel veïnat de la nostre ciutat.

En Carles Santacana va explicar que les commemoracions no son tant feina d’historiadors sinó que les celebracions es fan amb mirades d’avui, unes mirades gairebé sempre polèmiques. Per exemple, algunes dates son pràcticament oblidades, com el sexenni liberal de finals del segle dinou, que va significar que, per primera vegada els homes, només els homes, tinguessin dret al vot, i el seu record s’ha desdibuixat.

Hi ha celebracions que tenen diferents mirades i diferents continguts com per exemple el 25 de juliol a Galicia, on uns celebren el Santiago patró d’Espanya i altres festegen el dia de la pàtria gallega; o la data del 9 d’octubre a València que se celebra de forma diferent per la dreta “blavera” o pels sectors catalanistes o d’esquerra. O el 31 de desembre a Mallorca on la conquesta de l’illa per Jaume I es vista amb mirades no només diferents, sinó divergents per diverses sensibilitats polítiques. En aquest sentit, la llista podria ser molt llarga.

De fet, la memòria històrica que ara es reivindica, te unes arrels ben properes en el temps. Sembla arrencar amb la II República i el cop militar de 1936 i la seva eclosió va partir de la negativa d’Aznar a condemnar l’alçament militar que va obrir les portes al franquisme.

Més proper, en Carles Santacana va recordar com l’any 1986 es va celebrar el mil·lenari de l’Hospitalet a partir d’uns documents escrits i també es van commemorar les “ordinacions”, un document de fa 505 anys signat per 44 persones que, entre altres coses, repartia les despeses de conservació de la sagristia de la parròquia de l’Hospitalet

Però no es commemora en canvi el fet que, durant el sexenni liberal del segle XIX, les veïnes van ocupar el que es coneixia com l’Hort del Rector per alliberar espai i, entre altres coses va permetre obrir una plaça, anomenada plaça de la Llibertat, on ara hi ha l’edifici de l’Ajuntament.

De fet, el títol de Ciutat no va suposar cap modificació en la vida de l’Hospitalet, va servir per donar un major lluïment al llavors alcalde, nomenat a dit pel Directori Militar d’en Primo de Rivera en substitució del consistori electe. Va permetre que en Tomás Gimenez, el nou alcalde, que encara conserva el seu nom en un carrer, se sentis més engrandit com a personatge.

Que el decret de concessió del títol anés signat, a més de pel rei Alfons XIII besavi del rei actual, (que va ser conegut com “el cametes” ja que sis anys després va haver de fugir per cames), per Martínez Anido, llavors ministre de governació i impulsor, des del govern civil, dels pistolers que van assassinar desenes de sindicalistes, alguns també a l’Hospitalet, enfosqueix encara més un títol de ciutat sense cap efecte pràctic.

Carles Santacana va recordar també el 75 aniversari del títol, que amb Celestino Corbacho com alcalde i Joan Francesc Marco a Cultura, van plantejar com una oportunitat de reflexionar sobre la ciutat.

Avui però, des del govern municipal, la commemoració es vol despullar de tota reflexió i sembla organitzar-se com si fos una operació de màrqueting amb un aspecte festiu buit de tot contingut i que provoca en molts casos que es pugui arribar a pensar que l’Hospitalet existeix només des de fa només 100 anys, dificultant l’autoconeixement del veïnat amb el seu entorn.

El Comitè Unitari renuncia també a participar en qualsevol reunió, comissió o acte institucional fins que es compleixen les promeses

El Comitè Unitari de treballadors municipals va convocar divendres al conjunt de la plantilla a concentracions diàries entre 12 i 14h a partir d’aquesta setmana davant la porta de l’Ajuntament —fent servir el codi 90 que garanteix el dret a l’assistència a assemblees de treballadors— fins que es resolgui el cobrament de la paga de productivitat que es va incomplir per tercera vegada el 15 de maig. En aquest sentit han emès un comunicat en el que indiquen que inicien una fase de mobilització permanent fins que es cobri la paga compromesa, cancel·len qualsevol presència del comitè o dels delegats en reunions, comissions o altres activitats sindicals institucionalitzades i conviden tota la plantilla a la mobilització general.

El tema de la paga, expliquen, és la gota que ha fet vessar el got, després de tres ajornaments consecutius, però és queixen dels problemes estructurals per la manca de personal en sectors claus, denuncien el conveni frustrat del 2023 que es va aprovar però l’equip de govern no el va elevar al plenari i lamenten que el Pla de Manteniment d’Edificis és insuficient i que calen accions immediates i concretes a tots els centres municipals per garantir unes condicions dignes de treball. Després de fer una crida a la unitat, animen tots els treballadors a sumar-se activament a la protesta.

Uns dies abans, tant CCOO com UGT —que és la central majoritària al Comitè d’Empresa— van fer córrer sengles fulls —CCOO ens el va enviar a la redacció de L’Estaca quan el va posar en circulació— explicant les seves postures respectives. UGT la va titular “No tenen paraula”, va anunciar la convocatòria d’assemblees informatives per aquesta setmana i va assegurar que no permetria més dilacions.

El Comitè Unitari ha editat també un còmic sobre el problema “El regne de l’Hospitalet: crònica d’un Ajuntament oblidat” on un suposat gran alcalde David I l’Instagramer omple la seva cort d’il·lustres directius caps pensants, però oblida les masses de treballadors que fan que el regne funcioni. I una prova és l’ajornament de la paga de productivitat que la plantilla considera imprescindible per una part dels treballadors municipals amb sous més aviat baixos.

Per cert que aquest digital no ha pogut constatar que el canal digital dels mitjans de comunicació públics hagi informat a la població de la protesta pública dels treballadors municipals ni de les concentracions a la porta de l’Ajuntament d’aquests dies.

Més de 11.500 habitatges protegits nous —fins ara— està previst que es concentrin a la zona més saturada de Catalunya: la regió 1

La ciutat més densa d’Europa també vol contribuir a que la promesa del President Illa sobre la construcció de 50.000 habitatges protegits en els propers anys, es faci realitat. L’Hospitalet és una ciutat que ha de negociar amb la Generalitat la manera de poder fer una escola sortint-se dels estandars bàsics perquè no té espai suficient per construir, però en canvi està molt disposada a cedir solars a la Generalitat per construir més habitatges, encara que aquests siguin de protecció oficial.

Aquesta mateix política fa temps que es manté també amb l’AMB, a la qual s’han cedit també uns quants solars en els darrers mesos per construir més habitatges.

Segons les darreres notícies d’aquests dies, la Generalitat ja podrà disposar de 666 solars (òndia quin número) per construir 21.289 habitatges, en 226 municipis de Catalunya, dels 947 que hi ha. Això representa el 42% del que s’ha promès i el projecte no ha acabat. D’aquests 666 terrenys, 269 estan dins de la Catalunya més saturada, la que composen les comarques del Barcelonès, Baix Llobregat, els dos Vallès i el Maresme. En aquestes 5 comarques i els municipis que les conformen, es construiran més d’11.500 habitatges nous.

La comarca que més solars ha posat a disposició del Departament de Territori és el Barcelonès amb 76 solars, seguida del Vallès Occidental amb 69 solars i desprès el Baix Llobregat amb 63. I el tercer municipi que ha posat més solars a disposició de la Generalitat d’aquesta primera corona ha estat l’Hospitalet, amb 9 solars que suposarà la construcció de 400 habitatges mes i, per tant, un miler llarg de nous habitants que sumar als més de 300.000 existents ara mateix.

De fet, després de Barcelona, Terrassa i Santa Coloma, és el municipi que es mostra més disposat a oferir terrenys i a afegir més habitatges i més habitants, de la ja saturadíssima àrea metropolitana de Barcelona i del conjunt de Catalunya.

És evident que hi ha demanda i necessitat d’habitatge social, però també sembla evident que el nivell de saturació demogràfica està arribant a uns extrems que aconsellarien una política de més equilibri territorial i descentralització urbana (sobretot si es tracta d’ocupació de terreny lliure) i uns sistemes de mobilitat més estesos i eficients. Lluny d’aquesta visió, dels 21.300 habitatges que es poden edificar en aquests 666 solars, més de la meitat es concentren en la Regió 1 i d’aquests 11.500, més de 4.000 entre Barcelona, Santa Coloma, l’Hospitalet i Sant Adrià.

La comparativa amb els altres nuclis urbans d’importància de Catalunya resulta igualment paradoxal: al Camp de Tarragona s’han ofert 66 solars amb uns dos mil habitatges; a les Terres de Ponent, en 40 solars, un miler de nous habitatges i a les comarques gironines, una mica més de 100 solars que ocuparan poc més de 3.000 habitatges.

Al mes de desembre d’enguany torna a obrir-se el mercat d’oferta de solars. El 25% d’aquests habitatges previstos estaran reservats per a joves menors de 35 anys i un 8% per persones en situació de vulnerabilitat. No hi ha dubte que, com va assenyalar la consellera Silvia Paneque, la meitat dels habitatges previstos estan en zones tensionades de demanda. No hi ha cap dubte tampoc, però, que si segueix l’actual política de concentració demogràfica, la tensió futura de demanda d’equipaments, serveis i espais lliures, estarà garantida pel futur.

El passat dimarts 13, de maig  vam assistir a la presentació de la Fundació Neus Català i a la de l’any Manuel Sacristán, organitzada per la gent d’EUIA a la seu d’Esquerra Republicana. Durant l’emotiva presentació, el Ricard Ribera, portaveu de la Fundació, ens va fer cinc cèntims sobre la vida de la Neus i el seu compromís de lluita contra el feixisme. La Neus https://es.wikipedia.org/wiki/Neus_Catal%C3%A0 va lluitar amb la resistència francesa contra la ocupació nazi, va ser detinguda, torturada i deportada a un camp de concentració de Ravensbrück, https://es.wikipedia.org/wiki/Campo_de_concentraci%C3%B3n_de_Ravensbr%C3%BCck on van morir 92.000 dones. Va ser enviada com a treballadora forçada a una fàbrica de munició, on amb les seves companyes va boicotejar 10 milions d’unitats de munició.

L’any 2019, la Neus va morir als 104 anys, al seu poble dels Guiamets, després de rebre nombroses condecoracions i agraïments per la seva lluita, ostentant el carnet nº 1 del Partit dels Comunistes de Catalunya.

Tot seguit, l’historiador Víctor Ríos ens va parlar del Manolo Sacristán https://es.wikipedia.org/wiki/Manuel_Sacrist%C3%A1n, reivindicant la seva lluita per l’educació, però sobre tot per la comprensió lectora dels alumnes. Perquè no només es tracte que la gent sàpiga llegir sinó també, el més difícil, entendre el que es llegeix.

La vinculació de Manolo Sacristán amb l’Hospitalet es remunta a l’any 1974, arribat de la mà d’en Paco Fernández Buey https://es.wikipedia.org/wiki/Francisco_Fern%C3%A1ndez_Buey, com a voluntari a l’Escola d’Adults de Can Serra. Per entendre la situació, a l’any 1975, 602 residents de Can Serra no sabien llegir ni escriure, però el més greu és que més de 3.000 eren analfabets funcionals, és a dir, no entenien el que llegien, per la qual cosa no sabien el que signaven. El Manolo, un dels teòrics comunistes més rigorós i erudit de casa nostra, juntament amb molts altres voluntaris i voluntàries, es van deixar la pell per resoldre aquest problema, que tan afectava el veïnat de Can Serra com els de molts dels barris de la ciutat.
Aprofitant la ben entesa, estaria bé reivindicar a un altre personatge sense el qual no es pot entendre del tot la trajectòria d’en Manolo, la seva companya Giulia Adinolfi https://ca.wikipedia.org/wiki/Giulia_Adinolfi, una de les primeres lluitadores del feminisme al nostre país.

La secció sindical de CCOO denuncia el maltractament de la plantilla, en comparació amb els sous astronòmics del personal de confiança

Recursos Humans de l’Ajuntament va reunir dijous a les seccions sindicals de la plantilla municipal per informar-los que, per tercera vegada consecutiva, no cobraran la paga de productivitat que habitualment cobraven el mes de març fins al 23 d’aquest mes de maig. 

En un full Coco Flash, que es va començar a repartir el mateix dijous, aprofiten per fer una comparativa molt interessant sobre el que representa la paga de productivitat d’uns 1500 treballadors de la plantilla municipal, 1.412.640 euros (941 euros bruts per persona) amb el sou de les 20 persones de càrrecs eventuals contractades a dit i de les 15 persones de personal directiu. La remuneració de les primeres suma un total de 1.145.099,7 euros i la dels 15 directius 1.499.486 euros. En total, els 35 càrrecs de confiança cobren 2.432.361 euros/any, un milió més que la paga de productivitat dels 1.500 treballadors de la plantilla que costa tant de gestionar i abonar a temps.

L’excusa per pagar a temps sembla ser la de sempre, que manca personal per agilitar els tràmits i la secció de CCOO posa, com exemple, que la majoria de treballadors municipals no posen excuses a l’hora de fer la seva feina puntualment. Denuncien que “aquest govern només compleix amb els seus”, pel fet que els càrrecs directius cobren puntualment i és l’únic nucli de la plantilla on no hi ha vacants. La secció sindical de CCOO es queixa que hi ha treballadors municipals que cobren 1200 euros al mes i que, per a ells, la paga de productivitat és un ajut econòmic imprescindible i que l’ajornament d’aquests ingressos els suposa un maldecap important.

La secció sindical de CCOO, que ja va treure el 30 d’abril un altre full volant, valorant la intervenció al ple municipal d’abril d’un representant seu, juntament amb un altre de la UGT, on es van fer ressò de la falta de personal i de l’incompliment de l’anterior conveni signat ja fa dos anys, però que el govern no porta al ple municipal per ser ratificat, ha anunciat ara, respecte del retard en la paga de productivitat, que reclamaran els interessos de demora.

Afirmen, en el full distribuït, que estan farts de mentides i que el govern local socialista els dona informació que “no va enlloc”. Això, expliquen, els impedeix poder confiar en el govern i negociar en unes condicions òptimes alhora que denuncien que tenen un conveni inactiu, una gestió de borses opaques sobre la qual caldrà estar atents, un calendari de contractació de personal que no es compleix, una relació de llocs de treball eterna, no disposen d’un pla d’igualtat i l’avaluació de riscos laborals encara és a l’espera. “O els aturem o ens aturem!!!” acaba sent el lema d’aquesta nova queixa sindical que se suma a l’estat de crisi global que viu la gestió municipal i que els sindicats no han parat de denunciar des d’ara fa més de 400 dies que va revalidar el govern la seva majoria de govern.

Les restriccions que patien algunes instal·lacions hospitalenques s’han eliminat des del 25 d’abril per la instrucció dictada pel govern local

Des del passat 25 d’abril està activa a l’Hospitalet la instrucció relativa al soroll que generen les activitats en els centres escolars i en els equipaments esportius que amplien els drets de la llei de l’any 2002 sobre protecció contra la contaminació acústica. Es tracta d’una instrucció que posa fi a les reiterades queixes que havien expressat alguns veïns, especialment a les ciutats grans com la nostra, sobre les molèsties que causaven, pel soroll emès, les activitats en els patis de les escoles, els equipaments esportius i les pistes esportives fora d’horari escolar, que acostumen a estar a prop de les edificacions.

La llei de l’any 2002 cercava, com era evident, evitar les molèsties als veïns graduant els decibels que es podien suportar per accions externes, però alguns es van agafar a la norma per fer reclamacions que estaven resultant del tot extemporànies com ha posat de manifest la llei que va aprovar el Parlament de Catalunya el març passat i que tornava a deixar les coses on tocaven: allà on hi ha concentració d’activitats esportives o extraescolars, en la majoria de les ocasions anteriors a l’edificabilitat d’habitatges propers, s’ha de respectar el dret d’infants i joves a l’expressió normal i a la utilització de les instal·lacions esportives com s’havia fet sempre.

Quan algun veí comprava un habitatge a tocar d’una instal·lació d’aquest tipus, ja sabia prèviament a què s’arriscava, i què havia de tolerar, igual que un ciutadà que adquireix un habitatge al costat d’una carretera de tràfic intens o davant la via del tren, sap perfectament que s’haurà de sotmetre al soroll de la circulació de vehicles i trens.

A l’Hospitalet, per exemple, els alumnes matriculats a l’escola de bàsquet del Centre Catòlic, una pista a tocar de la Rambla que existeix des del anys 40 i que la pròpia entitat va cobrir per fer-la més còmoda per usuaris i veïns, va haver de tancar provisionalment durant alguns dies a la setmana per les queixes que s’havien produït per part d’alguns veïns propers, que eren perfectament coneixedors del soroll que provoquen els esdeveniments esportius, els crits de jugadors i espectadors a tocar d’habitatges, que van adquirir bastants anys després d’existir les pistes.

Això, ara, afortunadament s’ha acabat, perquè la normativa i la resolució dictada per l’Ajuntament ampliant l’Ordenança municipal del 1998 en el seu article 12.2, ho garanteix. L’Ordenança municipal, ja establia que els sorolls generats als patis d’escola i camps escolars en horari escolar i durant el curs lectiu no estaven subjectes als nivells de referència d’immissió sonora interior o exterior, però no estaven incloses les activitats extraescolars, és a dir, les activitats en horari no lectiu.

Ara, amb la nova norma, també queden exclosos del compliment dels valors límit d’immissió sonora: 1. Les activitats lectives, extraescolars, de lleure, culturals i esportives que es desenvolupen en els centres educatius entre les 7 i les 21 hores. I 2, les activitats esportives que es desenvolupen en els equipaments esportius registrats al Cens d’Equipaments Esportius de Catalunya (CEEC), —tret d’alguns supòsits concrets— entre les 9 i les 22 hores.

L’objecte de la garantia és blindar l’exercici d’activitats extraescolars i esportives fora de l’horari escolar per evitar la tendència al sedentarisme, però resulta, a més, una proposta de sentit comú que alguns ciutadans no acceptaven vulnerant el dret aliè per garantir-ne un de propi, veritablement exagerat. La realitat és que en les ciutats densificades com l’Hospitalet aquest equilibri de drets sempre és més complex i sovint col·lisionen, de manera que la norma actual, posa per davant dels drets individuals d’aquells que viuen molt a prop d’aquest tipus d’instal·lacions, els drets col·lectius dels que les fan servir en benefici de la salut, el lleure i la convivència.

L’eterna promesa ferroviària que és un clàssic en període preelectoral, queda relegada permanentment per la política de resignació que practica el govern Quirós

El ministre de Transports, Òscar Puente, en la seva compareixença, ara fa unes quantes setmanes, en el Congrés dels Diputats per parlar del Pla de Rodalies de Catalunya, només va citar una sola vegada l’Hospitalet (i una altra l’estació de Bellvitge) quan va comentar que entre els sis programes que contempla el Pla, es troba en fase de proves la instal·lació del sistema ERTMS (Sistema Europeu de Gestió del Tràfic Ferroviari) entre les estacions de l’Hospitalet i Mataró. Ni una paraula sobre el famós intercanviador de La Torrassa que l’alcalde Quirós cita cada vegada que parla del futur de la ciutat i que s’ha de convertir en el melic d’un il·lusori bulevard que uneixi el Samontà amb Bellvitge, és a dir, les noves promocions immobiliàries de la pastilla de Can Rigalt amb el projecte faraònic del Biopol-Gran Via en terres inundables.

El cert és que el ministre va esplaiar-se sobre els projectes, les inversions i els terminis i va tornar a reiterar algunes de les xifres la darrere vegada que va parlar del tema, el passat 9 d’abril, però no s’ha pronunciat en cap moment, ni sobre l’intercanviador de La Torrassa, que Quirós sempre ha considerat vital també per evitar la saturació de l’estació de Sants, ni encara menys sobre la desaparició del traçat de les línies que travessen el municipi en superfície. Ja es fa difícil de parlar de soterrament de les vies perquè, soterrar-les, sembla absolutament utòpic.

Els que coneixen interiorment la vida política ministerial expliquen que les prioritats dels departaments sovint es fixen per la capacitat de les primeres autoritats locals per fer entendre al polític de torn la importància de la reivindicació, el profit general i la justícia de l’operació, en funció de les servituds que ha imposat la història i les necessitats objectives, a banda dels beneficis que es poden desprendre, polítics i socials, de l’operació proposada. Està clar que l’alcalde Quirós no ha aprés encara aquesta faceta, dictada en moltes ocasions per l’experiència, i això és comprensible perquè encara no fa ni un any que se les ha de veure amb consellers i ministres i cal tenir les coses més que clares per explicar-se. Potser doncs, en aquests casos, convindria ser una mica humils, mesurar els somnis i ajustar-se a les realitats.

I la realitat és que, com explicava amb molt de detall i molt encertadament la televisió pública fa uns dies, en la seva visita a la ciutat de la ministra de Transports Raquel Sánchez, poques setmanes abans de les passades eleccions municipals, aquesta va explicar que, com a molt tard pel 2023 estaria redactat l’estudi informatiu que preveia una inversió de mil milions d’euros per soterrar una mica més de 5 Km de via que alliberaria uns 120.000 metres quadrats d’espai per la ciutat. Estem gairebé a la meitat del 2025 i no hi ha cap notícia de l’estudi.

Les últimes declaracions de l’alcalde Quirós sobre el tema, s’esplaiaven sobre l’intercanviador de La Torrassa, que forma part del Pla de Rodalies 2020-2030 i afirmava que la ciutat havia de ser generosa i demanar primer l’intercanviador perquè segur que beneficiaria a una gran part de la ciutadania usuària del ferrocarril fos hospitalenca o no, perquè estava clar que descentralitzaria l’estació de Sants i convertiria l’intercanviador en un nou eix de la integració ferroviària entre les línies de Vilafranca i Vilanova. No és estrany que amb aquesta visió comprensiva i resignada dels projectes, les necessitats del municipi vagin a remolc de qui exigeix sense concessions. I no hem d’oblidar que la reivindicació del soterrament de les vies ve del segle passat.

Parlant del que va passar a la ciutat fa un poc més de 100 anys, la postura dels alcaldes de l’Hospitalet d’aquest primer terç del segle XXI, es molt semblant a la dels alcaldes de l’Hospitalet del primer terç del segle XX, quan la ciutat es va sotmetre, gairebé sense dir res —comprensiva i resignadament— al que necessitava Barcelona aleshores. I caldria afegir, al que ha necessitat Barcelona de manera permanent, perquè si a l’Hospitalet les vies del tren travessen la ciutat pel trajecte més curt, ocupant enormes espais en superfície, és perquè el tren ha d’arribar a Barcelona sense donar gaires voltes i això sí, a la ciutat comtal, sempre sota terra.

Sembla evident que, mentre a l’Hospitalet no hi hagi una postura d’intransigència sobre les necessitats globals, la ciutat seguirà sent el que ha estat sempre: el pati dels mals endreços de Barcelona. I mentre la política dels somriures i de la resignació no deixi pas a la política de l’exigència i l’energia, la ciutat serà molt difícil que revifi.

L’empresa va ser contractada a dit, se li va cedir el local gratis i el contracte garantia un mínim fixe per les entrades, tots els ingressos per vendes i també les consumicions del bar

Amb el vot contrari del grup socialista i tots els grups de l’oposició a favor, es va aprovar en el passat ple d’abril, una moció presentada pel PP instant a la gratuïtat de tots els concerts de les Festes de Primavera, especialment aquells que s’organitzen a La Farga. Des de fa anys, com va comentar el regidor Díaz-Crespo, els concerts de La Farga son de pagament. Aquest any, “La noche de oro del pop espanyol”, va costar a les finances públiques més de 155.000 euros però l’entrada costava 27,5 euros amb despeses de gestió incloses per persona, fet que va suposar que la imatge del concert fos més aviat desoladora: poca gent, com va explicar el portaveu popular, i a més, un so d’escassa qualitat, perquè el recinte funciona malament com espai musical de grans multituds.

El fet és que, els concerts que organitzen els ajuntaments —i hi va posar bastants exemples: Barcelona a les Festes de la Mercè, Cornellà, El Prat, Sant Boi, etc.— durant les festes locals, son sempre gratuïts, especialment pel fet que es contracten amb diner públic i, per tant, fer pagar als ciutadans, representa cobrar-los l’espectacle dues vegades. En el cas de l’Hospitalet, a més, els concerts de La Farga sempre venen de la mà de l’empresa The Project Music, societat que fins a l’octubre de l’any passat estava regentada pel conegut promotor barceloní Tito Ramoneda però que ara pertany, en la seva totalitat, a la multinacional nordamericana Warner Music, que és també la tercera companyia discogràfica del mon.

Fins ara, com va explicar el regidor que presentava la moció, sempre l’adjudicació d’aquests magnes concerts s’havia produït mitjançant la concurrència d’ofertes a través de la Mesa de Contractació, excepte en aquest cas. En el darrer concert de La Farga, l’adjudicació va ser directa, el que afegeix una irregularitat més al maltracte envers la ciutadania per la discriminació que pateix si la comparem amb els ciutadans dels municipis més propers.

Totes aquestes raons, la discriminació en el tracte perquè aquí fan pagar, l’escassa qualitat del so perquè es programen els concerts en una sala inadequada, la contractació directe a una multinacional del sector sense concurrència i el fet que l’acord de contractació inclogui que les entrades se les queda la companyia organitzadora, així com els ingressos del bar i una quantitat fixa sobre les entrades venudes per garantir que l’empresa no perd diners, totes aquestes raons, cal insistir, resulten tan escandaloses, que el conjunt dels grups municipals van mostrar-se d’acord amb que és urgent instar el govern a canviar el model de producció d’aquests concerts a La Farga de les Festes de Primavera.

Ja diem que el grup socialista va votar en contra, no es va pronunciar i, per tant, no se sap si ha pres nota de què resultaria imprescindible que les noves programacions de festes que organitza l’Ajuntament responguessin a uns criteris una mica més comprensibles. I, com que tampoc el seu portaveu va dir res, com havien convingut prèviament, és una incògnita el que pugui passar en les properes activitats festives.