Entrevista a Juli Simón, presidente de la Fundación FiraGran y director de FiraGran, el salón de las personas mayores que se celebrará en l’Hospitalet del 7 al 9 de mayo

Del 7 al 9 de mayo en La Farga de L’Hospitalet se celebrará la edición 26 de FiraGran, el salón de las personas mayores más importante de Europa, según afirma su presidente, Juli Simon, que este año destaca más novedades tecnológicas que nunca para combatir la soledad no deseada. En el certamen acogerá más de 300 actividades gratuitas y mostrará los servicios y productos de 80 empresas, entidades e instituciones, con la inteligencia artificial y el envejecimiento activo como grandes protagonistas. También el cantautor Joan Manuel Serrat y la periodista Rosa María Calaf protagonizarán un “Diálogo sobre la vejez”.

En esta entrevista, Juli Simón, presidente de la Fundación FiraGran y director de FiraGran, señala que ya la sociedad no percibe a las personas mayores como sujetos pasivos, “sino como protagonistas activos de su presente”. Y por supuesto, también cobran protagonismo las acciones reivindicativas, “con una clara denuncia al edadismo y un firme apoyo a los derechos de las personas mayores reconocidos por la ONU”. En definitiva, los organizadores del evento que se celebra en l’Hospitalet manifiestan querer “que esta feria no solo acompañe, sino que inspire un cambio de mentalidad social”.

Este año FiraGran celebra su 26ª edición. ¿Cómo ha evolucionado la feria en este cuarto de siglo y qué cree que ha cambiado más en la manera de entender el envejecimiento activo?

FiraGran ha recorrido un camino apasionante en estos 26 años. Nació como un espacio centrado en los servicios básicos para las personas mayores, y hoy es el salón más grande de Europa dedicado a este colectivo. Su evolución ha ido de la mano con un cambio profundo en la percepción social del envejecimiento. Hemos pasado de una visión asistencialista a una concepción integral del envejecimiento activo, donde la participación, la formación, la salud, la cultura, la tecnología y los derechos ocupan un lugar central. La sociedad ya no ve a las personas mayores como sujetos pasivos, sino como protagonistas activos de su presente. FiraGran ha acompañado —e impulsado— esa transformación, creando un espacio donde se celebra la vitalidad y el conocimiento que aporta esta etapa de la vida.

¿Qué impacto tangible cree que tiene FiraGran en la vida de las personas mayores que participan? ¿Recuerda alguna historia o experiencia que le haya marcado especialmente?

El impacto de FiraGran es evidente en muchos niveles: emocional, social, formativo y práctico. A través de sus múltiples actividades, reduce la sensación de aislamiento, fomenta la autoestima, promueve la autonomía y abre nuevas oportunidades de aprendizaje y relación. Recuerdo especialmente la historia de una mujer que asistió a nuestros talleres de alfabetización digital. Aprendió a utilizar las videollamadas y pudo reconectar con su familia en Suecia, con la que llevaba años sin verse. Este tipo de vivencias nos emocionan y nos reafirman en la necesidad de apostar por programas que realmente transformen vidas. Por eso, desde entonces, reforzamos nuestra oferta para combatir la brecha digital, una de las barreras más significativas que todavía enfrentan muchas personas mayores.

¿Qué principales retos han tenido que afrontar para adaptar FiraGran a las nuevas realidades de la población “senior”, especialmente tras la pandemia?

La pandemia puso sobre la mesa realidades que ya existían, pero que se agravaron drásticamente, como la soledad no deseada y la desconexión digital. El confinamiento visibilizó el riesgo que representa no estar formado en herramientas tecnológicas, así como la necesidad profunda de interacción humana. En ese contexto, asumimos el reto de convertir FiraGran en algo más que un evento: en un punto de encuentro esencial para miles de personas mayores, donde la interacción cara a cara, la participación activa y la conexión con las últimas innovaciones se dieran la mano. Adaptamos espacios, mejoramos la accesibilidad, reforzamos los talleres tecnológicos y ampliamos el contenido social, cultural y reivindicativo para responder a una nueva realidad con empatía y visión de futuro.

¿Qué novedades destacaría de la edición de este año? ¿Qué aspectos del programa consideran que mejor reflejan la evolución de la sociedad respecto a las personas mayores?

Esta edición trae propuestas muy representativas del momento que vivimos. El “Diálogo sobre la vejez” entre Joan Manuel Serrat y Rosa María Calaf será uno de los puntos más destacados: una conversación intergeneracional y reflexiva sobre cómo afrontar la última etapa de la vida desde una óptica positiva y comprometida. Además, hemos apostado por la tecnología útil y humanizada: talleres de teleasistencia, robótica asistencial como Arkeo, y demostraciones prácticas de herramientas digitales accesibles. Y por supuesto, las acciones reivindicativas cobran protagonismo, con una clara denuncia al edadismo y un firme apoyo a los derechos de las personas mayores reconocidos por la ONU. Queremos que esta feria no solo acompañe, sino que inspire un cambio de mentalidad social.

Se habla cada vez más de la “economía silver”, de los mayores, como motor económico. Desde FiraGran, ¿cómo perciben el papel de las personas mayores como agentes activos de cambio y consumo?

La economía silver no es una moda, es una realidad creciente y poderosa. Las personas mayores no solo tienen un papel relevante como consumidores, sino como innovadores, emprendedores y generadores de tendencias. En FiraGran 2025 contaremos con más de 80 empresas que ofrecerán productos y servicios adaptados a sus intereses: tecnología amigable, turismo accesible, salud personalizada, cultura, formación, etc. Es un colectivo con poder adquisitivo, capacidad de decisión y exigencias claras en cuanto a calidad y accesibilidad. Además, muchas veces son prescriptores de consumo en el ámbito familiar. Desde FiraGran, trabajamos para visibilizar y fortalecer este papel activo en la economía, con una oferta que les interpela directamente.

La digitalización y la inteligencia artificial están marcando el presente y futuro. ¿Cómo aborda FiraGran la inclusión tecnológica de las personas mayores para que no queden rezagadas?

La inclusión tecnológica no es opcional, es una necesidad urgente. En FiraGran apostamos por una tecnología comprensible, intuitiva y realmente útil para mejorar la calidad de vida. Promovemos talleres prácticos como los del programa Reconectados de Fundación Telefónica, y colaboramos con iniciativas como Wuateke, que simplifica el uso del móvil para personas mayores. También incorporamos soluciones innovadoras como el sistema #IrContigo, pensado para acompañar a personas con Alzheimer en sus desplazamientos. Entendemos que el acceso a la tecnología es una cuestión de equidad y dignidad. Por eso, hacemos todo lo posible para que el aprendizaje sea accesible, ameno y adaptado al ritmo de cada persona.

¿Qué tendencias emergentes ve en el ámbito de los servicios, el ocio o el cuidado para personas mayores, que marcarán los próximos años?

Estamos viendo una transformación profunda en la manera de cuidar y acompañar a las personas mayores. Las nuevas tecnologías permiten una atención más personalizada y preventiva, con dispositivos de monitorización remota, teleasistencia avanzada y herramientas de IA que apoyan la salud emocional y cognitiva. También ganan fuerza las actividades culturales, educativas y de ocio intergeneracional, que fortalecen los vínculos sociales y previenen la soledad. Los cursos universitarios para mayores, los viajes adaptados, el deporte suave o la música en vivo son ejemplos de un enfoque más dinámico e inclusivo. En definitiva, se está reconociendo que el envejecimiento activo debe ser un derecho, no un privilegio.

Desde la Fundación FiraGran, ¿hacen suficiente esfuerzo en trabajar temas como el edadismo, la lucha por los derechos de las personas mayores, etc? ¿Cree que desde las instituciones públicas se está prestando la misma atención?

Aunque valoramos el apoyo de entidades como la Generalitat de Catalunya y la Diputación de Barcelona, aún falta una apuesta más decidida y transversal por parte de las administraciones públicas. El edadismo sigue siendo una forma de discriminación muy arraigada y, en muchos casos, invisibilizada. Necesitamos políticas valientes, presupuesto específico y una narrativa pública que deje de infantilizar o marginar a las personas mayores. Un avance esperanzador es la tramitación de la futura “Ley de las Personas Mayores” en el Parlament de Catalunya. Esta normativa, si se aprueba y se dota adecuadamente, puede convertirse en un modelo a seguir para el resto de Comunidades Autónomas y para el Estado. Desde FiraGran estaremos vigilantes y colaborativos.

Después de tantos años liderando proyectos en torno al envejecimiento activo, ¿qué le sigue motivando personalmente para seguir impulsando FiraGran y la Fundación?

Lo que más me motiva es ver el impacto real que tiene FiraGran en la vida de las personas. Es emocionante ver cómo alguien supera sus miedos ante la tecnología, cómo se reencuentra con viejos amigos en una caminata popular, o cómo descubre una pasión nueva en un taller artístico. Es un proyecto profundamente humano, que rompe estereotipos y da sentido a una etapa de la vida que sigue teniendo mucho que aportar. Ver las sonrisas, las conversaciones y las transformaciones que suceden en cada edición es una recompensa enorme y una fuente inagotable de energía.

Mirando hacia adelante, ¿qué sueños o proyectos le gustaría ver cumplidos en FiraGran o en la Fundación de aquí a cinco años?

Nos gustaría que FiraGran se consolidara como un laboratorio de innovación social para el envejecimiento a nivel europeo. Imaginamos una red de ferias FiraGran en distintas regiones, compartiendo conocimiento, experiencias y soluciones. Queremos impulsar una alianza internacional contra la soledad no deseada, y crear un observatorio estable que vigile el cumplimiento de los derechos de las personas mayores. Pero sobre todo, soñamos con erradicar el edadismo y lograr una sociedad que no solo respete, sino que valore profundamente a las personas mayores como lo que son: una riqueza humana, cultural y social imprescindible.

Entrevista amb Pietat Hernández i Núñez, autora de “Memòria de dona”

A finals de març es va presentar a la Sala Barradas del barri Centre un llibre que recull la memòria d’un conjunt de dones de la ciutat que tenen un passat comú vinculat a les arrels agràries que ara ja formen part del passat. És un llibre de memòria oral, però no només. És també la referència col·lectiva d’una part de les dones de l’Hospitalet a la història personal i familiar, a les tradicions, a la cultura, a la vida quotidiana, a l’ensenyament… És el testimoni d’una època que ens explica el passat, que ens interpreta el present i que ens dona pistes sobre un futur que caldria construir sense perdre la identitat.

El llibre té un cap pensant i diverses col·laboracions. I hem volgut parlar amb la dona que el va somniar i que el va fer realitat, la Pietat Hernández.

La Pietat Hernández i Núñez va néixer al barri de La Torrassa l’any 1958. Es va llicenciar en Ciències de l’Educació i posteriorment va fer un màster en gestió cultural per on va orientar la seva vida professional. L’any 1985 va ser la directora de l’Aula de Cultura de La Florida, bastants anys més tard va ser la gerent del Patronat de Cultura de Gavà i posteriorment del de Sant Boi fins a l’any 2000. Amb l’arrencada de la nova seu de l’Institut del Teatre va exercir la gerència de l’Institut i després va fer un salt a l’empresa privada gestionant l’Associació de Productors Audiovisuals de Catalunya. Com ella mateixa diu “addicta al servei públic” va dirigir el Servei de Cultura de la ciutat de Terrassa i va ser gerent del Parc Audiovisual de Catalunya fins a la seva jubilació.

Després es va posar mans a l’obra amb aquest “Memòria de Dona” que acaba de veure la llum. La Pietat no és només un exponent de la capacitat de gestió cultural, és, alhora, un exemple de sensibilitat i de treball ben fet.

Tu expliques a la presentació del llibre que el projecte sorgeix de l’emoció i del sentiment d’admiració per les dones de generacions anteriors que van viure una vida difícil. Dels períodes que retraten, quins consideres que els van colpir més com a col·lectiu humà, el període republicà, la guerra, la postguerra…

Vaig començar aquest projecte moguda per un sentiment profund d’admiració i per la convicció que, de moment, les dones no ho han tingut mai fàcil. També perquè crec fermament que aquestes dones han viscut moltes experiències i en saben molt, però gairebé mai se les ha escoltat de veritat ni se’ls ha donat la paraula.

Sens dubte, el període més difícil va ser la guerra, tot i que moltes de les dones entrevistades en tenen un record difós per l’edat que tenien quan la van viure. Tot i així, relaten el sentiment d’absència i de soledat per l’obligació i responsabilitat sobrevinguda que van tenir les seves mares de fer front a tot sense els homes. També recorden haver d’anar a buscar presoners o desapareguts, la presència de soldats a casa o a les cases de les amigues, el so de les sirenes que alertaven dels bombardejos, etc.

Tanmateix, la postguerra va tenir un impacte més directe sobre elles: els canvis a l’escola, la prohibició del català, la necessitat de refer la vida des de zero, de tornar a començar econòmicament i emocionalment…

Les dones entrevistades tenen un motiu comú, són dones relacionades d’una manera o altra amb el món pagès i víctimes d’una cultura patriarcal molt arrelada. Què consideres que els va pesar més com a generació?

Considero que allò que més les va marcar com a generació va ser la manca d’independència en tots els àmbits de la vida, així com el pes de les lleis i les tradicions patriarcals. Em refereixo, sobretot, a la dependència econòmica i al fet d’haver de passar de la tutela del pare a la del marit. Algunes entrevistades expliquen, per exemple, la duresa de les rivalitats familiars a les quals havien de fer front en entrar a viure a casa del marit.

Un altre aspecte que també les va afectar profundament —tot i que sovint de manera poc explícita— va ser la forma de viure la sexualitat, marcada per normes molt diferents segons si eres home o dona. Els costums sexuals dels homes es van convertir en “tradició”, mentre que sobre la sexualitat femenina pràcticament no se’n parlava.

Aquell l’Hospitalet rural ja només és un sediment molt important en la memòria d’aquells anys. Tens la sensació que hi ha un enyor d’aquells anys passats o que han superat prou bé aquest l’Hospitalet d’avui?

En elles, el sentiment d’enyorança és molt intens. Troben a faltar les formes de vida d’abans, el paisatge, les tradicions, el veïnatge i aquell coneixement profund de la comunitat que compartien. Els costa veure els aspectes positius del món actual, i és comprensible, perquè moltes coses —especialment la tecnologia— els són alienes o difícils d’entendre.

Creuen que s’estan perdent valors fonamentals i, en alguns casos, tenen la sensació que es perd també el sentit de la vida. Ara bé, no idealitzen del tot el passat: són crítiques amb el seu temps i valoren avenços com la revolució feminista i l’alliberament de la dona.

Pel que fa a la percepció de l’evolució de la ciutat, sembla que elles veuen una mena de “paral·lelisme biològic”: la transformació de la ciutat ha anat de la mà del seu propi creixement personal. Mentre la ciutat s’expandia, elles també veien com creixien les seves filles, fills, netes i nets, en un procés simultani de canvi i evolució.

Un dels aspectes de la memòria que més commou és que s’ha perdut aquella forma de vida, però que també s’han perdut les referències físiques d’aquell món, el patrimoni agrari, el paisatge, les masies. Tens la sensació que les dones entrevistades en són prou conscients? Com avalues els seus sentiments íntims al respecte?

Són absolutament conscients de la pèrdua de la natura, de la transformació del paisatge i de tot el que això implica. Ara bé, cal tenir en compte que les seves vides s’han desenvolupat, precisament, enmig d’aquest procés de canvi. El creixement de la ciutat els ha comportat, en alguns casos, una certa pèrdua d’identitat, però alhora saben reconèixer els aspectes positius de viure en un entorn urbà: la proximitat als serveis, com l’hospital, o l’evolució de la tecnologia, que els facilita la vida en molts aspectes. Algunes entrevistades, de fet, es declaren fins i tot “fans de tot lo nou”.

Quina impressió tens tu de l’interès que pot tenir la memòria rural pel futur de la ciutat?

L’Hospitalet té un origen rural i agrari que és fonamental per a la nostra identitat. Tot i que, posteriorment, han estat molts altres factors els que han sumat i transformat la ciutat —com les onades migratòries—, aquest passat rural segueix sent un pilar fonamental.

A mi m’agradaria que tots els habitants de la ciutat tinguessin consciència del valor de la terra en la que viuen, que coneguessin el riu i el valor de tenir tan a prop els camps de carxofes i sabéssin com es va transformar el paisatge. Crec que si donem valor a la ciutat ens donem valor tots.

Darrerament, s’ha parlat bastant de la pèrdua de la Marina com un dels processos d’espoli territorial més gran del darrer segle a la ciutat. Com penses tu que el van viure aquelles famílies, arran dels testimonis que has pogut copsar en el llibre?

Jo crec que ho van viure com una part del progrés, un canvi de vida que els suposava una millora, i també com un procés inevitable. Ara es percep amb nostàlgia, però la vida de pagès era molt dura i una vida més acomodada no desagradava.

Per alguns testimonis recollits dona la sensació que es considera natural que el món rural hagi estat substituït per un món industrial i urbà que també ha portat avantatges. Penses que aquest pensament és general en les dones entrevistades o hi ha un punt de nostàlgia?

Com et deia abans, crec que conviuen els dos sentiments: d’una banda, l’evolució i el progrés, entesos com una millora de les condicions de vida; i de l’altra, la nostàlgia per la pèrdua del paisatge i del veïnatge. Hi ha una atracció per allò nou, però també un cert temor pel que és desconegut.

La vida de les dones, d’acord amb el que reflecteix el llibre, ha canviat en molts aspectes formals. Penses que les dones d’aquestes generacions tenen la impressió que s’ha avançat en aquest àmbit? I en quins aspectes?

Sí, crec que totes aplaudeixen els avenços en la independència de les dones i les llibertats que s’han anat conquerint en tots els àmbits de la vida.

M’imagino que el llibre t’ha omplert de satisfacció. Hi ha encara molta feina a fer. T’ha motivat el resultat per ampliar la memòria de les dones en altres vessants?

I tant! Ara tenim entre mans l’exposició “Dona a pagès”, que compara la vida de tres generacions de dones d’una mateixa casa i de la qual el llibre en forma part. Però també m’agradaria entrevistar dones de La Torrassa, que és on vaig néixer, i explorar com han viscut elles la transformació de la ciutat.

Això sí… tot a poc a poc!

ENTREVISTA A ÁNGELES PARRA, PRESIDENTA DE LA ASOCIACIÓN VIDA SANA Y DIRECTORA DE LA FERIA BIOCULTURA

BioCultura lleva cuarenta años de activismo en Madrid. En Cataluña son tres décadas de celebración de la feria por excelencia de la producción ecológica y el consumo responsable, y este año aterriza en l’Hospitalet, en La Farga, un recinto que la organización considera mejor comunicado que el Palau Sant Jordi de Montjuïc, donde hasta ahora se celebraba. Ángeles Parra, presidenta de la asociación Vida Sana y directora de la feria BioCultura, advierte en esta entrevista de la obscenidad de producir con obsolescencia programada, del peligro psicológico que provoca entre nuestros jóvenes el consumismo desbocado y de que “ahora que lo ecológico está de moda y la sostenibilidad vende, hay mucha confusión y es más fácil comprar un producto creyendo que es ecológico cuando en realidad no lo es”.

Tras tres décadas celebrándose en el Palau Sant Jordi, BioCultura se traslada este año a La Farga de L’Hospitalet, un espacio que para la organización está mejor conectado para la ciudadanía. Parece que el cambio le ha sentado bien a la feria, que celebrará su edición 31 los próximos días 29, 30, 31 mayo y 1 junio, ya que bastante tiempo antes de abrir las puertas, todo el espacio expositivo ya está adjudicado y reservado. Todo apunta a que será una gran feria: reunirá en l’Hospitalet a unos 400 expositores dedicados a los sectores de alimentación bio, cosmética ecológica, moda sostenible, casa sana, turismo responsable, energías renovables, movilidad sostenible, artesanías y ONG’s. Paralelamente a la exposición, también se celebrarán más de 300 actividades y se esperan unos 50.000 visitantes. 

Mucho ha llovido desde los orígenes de BioCultura a finales del siglo pasado, cuando mucha gente tachaba a los promotores de la feria por excelencia de la producción ecológica y el consumo responsable de “iluminados”, cuando no “locos”. Ángeles Parra era una de esas “locas” que empezaron a hablar hace 40 años de la emergencia climática y de la amenaza de una sexta extinción si la humanidad no dejaba de consumir desbocadamente. El tiempo le ha dado la razón. Hablamos con ella del sector de producción ecológica, del consumo y la sostenibilidad y de la filosofía humanista que respalda a quienes persiguen una vida más sana para sus familias y para el planeta Tierra.

El Informe Anual 2024. Consumo y Producción Ecológicos de Ecovalia muestra un crecimiento del 6,2% del mercado ecológico en España respecto al anterior año. Cataluña es en este sentido una de las comunidades que más destaca en consumo bio. ¿Cree que estos datos son positivos y que esta tendencia ascendente continuará de cara al año 2030?

Eso es lo que esperamos. Todavía estamos muy lejos del consumo de otros países europeos, algunos tan cercanos y parecidos a Cataluña como Francia. Así que hay mucho recorrido. Pero también mucho trabajo por hacer, porque cuando lo ecológico no estaba de moda, todo estaba más claro. Ahora que la sostenibilidad vende, hay mucha confusión y es más fácil comprar un producto creyendo que es ecológico cuando en realidad no lo es. 

¿El precio de los productos ecológicos es más estable frente a la inflación?

El precio de los productos ecológicos es más real y la inflación de los productos ecológicos tiene picos significativamente menores que los convencionales. Además, si compramos productos locales y a través de cooperativas de consumidores o directamente a productores, el precio está menos influenciado de las fluctuaciones del mercado mundial. Los productos ecológicos suelen ser más caros (no siempre es así) porque incluyen en su coste valores ambientales y sociales que no tiene en cuenta la producción convencional.

Algunos expertos señalan que las circunstancias económicas individuales, condicionadas por factores externos como el alto precio de la vivienda y la inflación en la cesta de la compra, pueden provocar que un consumidor concienciado acabe priorizando la adquisición de productos más baratos y no sostenibles. ¿Qué peso diría que tienen estas variables en el reto de constituir una sociedad más sostenible?

El problema de la vivienda es muy grande en nuestro país y es verdad que hay familias que destinan una gran parte de sus ingresos a pagarla. Por eso no podemos responsabilizar a las personas exclusivamente en el cambio de modelo a una producción de alimentos ecológicos. La compra verde, por ejemplo, juega un papel clave. La ciudadanía debería encontrar alimentos ecológicos en los comedores escolares, en los hospitales o en los comedores sociales. Además, los recursos que destina la administración para alimentar a las personas más necesitadas deberían destinarse a alimentos ecológicos y de proximidad. El impacto sobre la salud de una mala alimentación debería ser motivo suficiente para hacer actuar a las administraciones ya que a largo plazo va a suponer un coste mucho mayor en sanidad.

El concepto de sostenibilidad va muy ligado a un uso responsable del producto, que choca directamente con la dinámica actual del consumo rápido. ¿Cree que existe alguna forma de terminar con la cultura de “usar y tirar”?

Solo con voluntad política. Mientras lo más fácil y barato sea usar y tirar, pocas personas van a hacer el esfuerzo en cambiar. Prohibir la obsolescencia programada es una de las formas. Si te paras a pensar, es una obscenidad que una empresa fabrique un producto sabiendo que va a tener una vida limitada, con el único fin de seguir vendiendo, con el problema de residuos que tenemos actualmente. También se necesita mucha educación para que las personas dejemos de creer que consumir es lo único que nos puede dar la felicidad. En eso, las redes sociales y los famosos influencers están haciendo mucho daño a nuestros jóvenes. Y ya lo estamos pagando con el aumento exponencial de los problemas psicológicos y las enfermedades mentales.

Cataluña es una de las comunidades autónomas con mayor aplicación de la agricultura ecológica (según datos del 2022, Cataluña tenía un 9% de superficie ecológica). ¿Tiene algún dato respecto a esta aplicación en l’Hospitalet y la comarca del Baix Llobregat?

En 2023, en el Baix Llobregat había 148 operadores inscritos en el Consell Català de la Producció Ecològica. De los cuales, son 53 productores, 59 empresas dedicadas a la elaboración y 36 comercializadores. Hay un total de 930 ha destinadas a la agricultura ecológica. En general son pequeñas parcelas dedicadas a la huerta, a los frutales y la viña. Y hay una única ganadería de cabras en El Prat de Llobregat. En la producción ecológica vemos traducido el carácter económico de la comarca con una mayor dedicación a la elaboración y la comercialización.

¿Es cierto que la agricultura ecológica es más cara, debido a un coste de producción mayor y menor productividad? En ese caso, ¿la agricultura ecológica podría enfrentarse a una lucha doble, al competir no solo con productores convencionales, sino también con la aplicación inefectiva de la Ley de Cadena Alimentaria, que está beneficiando a las distribuidoras y perjudicando a los productores? ¿Cómo puede avanzar la agricultura sostenible y lograr el objetivo de poner la alimentación ecológica al alcance de todos?

Es difícil que la producción ecológica pueda competir repitiendo el modelo de cadena alimentaria del sector convencional. Y en realidad esa idea no estuvo nunca en el origen del consumo ecológico. La alternativa no ha de ser solo en la calidad de los productos, si no en las relaciones entre las personas productoras y consumidoras. Por eso se buscan vías alternativas como las cooperativas de consumidores o la compra directa al productor. La moda de comprar cestas de verdura que te llevaban a casa nació con la producción ecológica. Hay que seguir explorando otras vías para que los productos ecológicos lleguen a buen precio al consumidor a la vez que permiten vivir con dignidad a los productores.

La Unión Europea señala que para 2030 debería lograrse una gestión ecológica de los deshechos derivados de la producción y reducir su liberación a la atmósfera, el agua y el suelo. También se fijan unas cuotas de reutilización de residuos muy concretas (un 80% del papel y cartón, un 70% de los envases, un 75% de vidrio…) y se apunta que el desperdicio de alimentos deberá reducirse en un 50% para 2050. ¿Cree que es viable lograr todos estos objetivos de cara al año 2030 en Cataluña, l’Hospitalet y el Baix Llobregat?

No soy experta en gestión de residuos, pero me parece todo muy utópico. Ni siquiera sabemos si los datos oficiales que nos dan sobre el reciclaje son reales. Algunas entidades como Greenpeace han denunciado que las empresas encargadas de reciclar nos engañan. Así que lo veo muy difícil si no hay un cambio profundo en los sistemas de recogida de residuos y de su posterior reciclaje. Además, los envases alternativos al plástico, con nuevos materiales difíciles de reciclar y compostar con la tecnología actual, todavía han complicado más las cosas. La única forma es dejar de generar residuos: comprar a granel, reutilizar, reparar, optar por envases familiares, etc.

Más información de BioCultura aquí: https://www.biocultura.org/barcelona/informacion

M Pilar Massana i Llorens (Solsona, 1951) va ser guardonada amb el premi “Memorial per la Pau Joan XXIII” en un multitudinari acte recent que es va celebrar a l’Auditori Barrades de l’Hospitalet. El guardó que atorga la Universitat de la Pau li reconeix un compromís incansable a favor de la pau al món i com activista i lluitadora a favor dels drets socials.

Durant l’acte, es va recordar la seva trajectòria com treballadora social, com a portaveu de la Plataforma “No a la Guerra” i com a integrant de moltes altres causes en defensa dels drets de les persones i al costat dels més desafavorits

Des de 1973 treballa a l’Hospitalet de Llobregat. Al final de la dictadura franquista va iniciar-se en el treball comunitari al barri de Can Serra i, des de 1979, als Serveis Socials de l’Ajuntament amb el primer ajuntament democràtic. Al llarg de la seva vida ha treballat a tots els barris de la ciutat. Va ser regidora entre 1995 i 1999 en la llista d’Iniciativa per Catalunya i després en la d’Esquerra Unida i Alternativa.

L’any 1984 va participar activament en el referèndum ciutadà contra l’entrada d’Espanya a l’OTAN. Va viatjar a Nicaragua, als camps de refugiats sahrauís, a l’Iraq, als camps de refugiats palestins del Líban, i a Bolívia, en missions de solidaritat i de pau. Va estar vinculada de manera molt directa dins la Plataforma Aturem la Guerra, de la qual va ser una de les portaveus.

Sòcia fundadora del Centre d’Estudis de l’Hospitalet des de 1983, i presidenta des del 2007 fins al 2010, ocupa ara el càrrec de vocal de la junta l’entitat. Ha estat guardonada amb la Medalla d’Or del Treball Social 2013, per la seva trajectòria  professional i en defensa dels drets socials. A l’any 1982 es va casar amb Jaume Botey i Vallès i actualment és presidenta honorífica de l’Associació Llegat Jaume Botey i Vallès.

Que n’opines del premi que t’han donat?

Vaig quedar molt gratament sorpresa.  No m’ho esperava gens. No em sento mereixedora de cap premi especial. Soc una dona que he participat en moltes causes semblants com aquesta. No esperava mai cap premi.

Sento que la meva lluita es molt similar a la que fan moltes persones com jo. No he fet res particular. I si al final ho vaig acceptar, va ser perquè vaig pensar que hi havien moltes persones que se sentirien representades amb el premi. La mateixa assistència de la gent a l’acte em confirma això, molta gent es va sentir premiada amb mi.

Quants anys portes en la lluita per la pau?

Una cosa es el treball organitzat i l’altre son les idees que vas treballant, que vas compartint amb altra gent. Aquest any es complirà el 50 aniversari del moviment d’objecció de consciència de Can Serra en contra de la obligació del servei militar. Jo hi vaig participar. Era la treballadora social del barri.

De manera més visible va ser amb el moviment en contra de la guerra a l’Irak. Abans del 2003. Em van elegir diverses vegades com una de les portaveus. Però per mi no es la lluita per separat. Uneixo la lluita pel benestar, per la convivència, pel dret social de la gent, la professió, amb la lluita per la Pau. La meva professió ha estat impregnada per aquests valors: de cuidar-nos, d’opinar, de tenir sentit crític, de ser protagonistes de las nostres vides.

Creus que s’ha avançat en la lluita per la pau?

No. Hem retrocedit en quant a valors. Tenim les ments militaritzades. Acceptem amb els ulls tancats que la única solució son les armes i la llei dels mes fort. Es mentida. S’ha demostrat que no es així i que no s’arreglen els problemes fent guerres. Hem retrocedit i molt.

Quan veus que hi ha tants conflicte bèl·lics, tant dels que es parlen als mitjans de comunicació com dels que no se’n parla tant, que en penses?

Es així. Dels conflictes que es parlen com es la guerra de Ucraïna o el genocidi contra el poble palestí que el veiem cada dia, ens causen una impermeabilització i pensem que això no va amb nosaltres.

A part que les informacions que rebem son parcials. Només rebem una versió de una part. No rebem versions que ens qüestionin per què hem arribat a aquest punt.

No tenim informació crítica, verídica… tot això val diners. Persones que es desplacin per a escoltar, investigar amb uns i altres i que ens donin la seva versió. No pots fiar-te de la noticia del més potent.

Deia Noam Chomsky que per saber si els mitjans informen de una manera o d’una altra s’ha de saber qui forma part del Consell d’Administració del mitjà de comunicació i qui inverteix en aquest mitjà…

A tu t’han donat el premi, però darrere teu hi ha d’haver molta gent organitzada…

No hi ha molta gent organitzada en aquest tema. Hem retrocedit en els últims temps a nivell social. Però si que hi ha molta gent que està per la Pau. Això no vol dir que tinguin la confiança que es pugui aconseguir. La ciutadania te un cert pessimisme i pensa que no es pot fer res, que això es així i que guanya el més fort.

Jo no estic d’acord amb aquesta postura. En la mesura que renunciem a les possibilitats que tenim cadascú de nosaltres com ciutadans d’un país “lliure” democràtic amb dret d’opinar i organitzar-nos, perdem una gran oportunitat. Nosaltres som una minoria privilegiada. Com podem ser pessimistes? Tenim unes possibilitats que no tenen altres. Jo m’ho crec molt i ho faig servir. L’utilitzo, m’organitzo i dedico el temps a aquestes coses. Penso, busco i m’organitzo.

Estem massa parcialitzats en els moviments socials. Per exemple, l’habitatge es el problema numero 1. Ara està sorgint la protesta contra aquesta situació. I potser la gent no uneix prou aquestes reivindicacions. En la mesura en que dediquem diners per més armament, es sostreurà per altres coses. I la seguretat no ens vindrà de la major capacitat d’armament sinó que vindrà resolent les primeres necessitats com es l’habitatge, el treball, el canvi climàtic. Es un fracàs social que hi hagi tanta gent que no pugui llogar un pis i que cada vegada tinguem més gent al carrer i en situacions realment molt precàries.

Insisteixo, no m’ho crec que no hi hagin retallades si s’incrementa el pressupost per armament. Els diners no es multipliquen sols. S’han de dedicar a allò necessari per tenir  una vida “vivible”. No sols  pels que tenim pensió, treball o casa, sinó per tota la gent. Hi ha possibilitats objectives perquè això sigui possible.

Creus que els mecanismes actuals per la resolució de conflictes és l’adequada?

Confiem massa en les armes. I no dediquen recursos per la mediació, per la diplomàcia, per entendre’ns, per conèixer. Els conflictes armats al final es resolen en una taula. I si es així, per què no es parla abans i es busquen altres mecanismes preventius?. Ens estalviaríem milers de milions en pèrdues i destrosses.

Després la mateixa gent que provoca la guerra, moltes vegades fa el negoci de la reconstrucció. Això afavoreix a molt poca gent. La gran majoria hi posa patiment, dolor, pèrdues de vides, mutilacions físiques, invalideses psicològiques i mentals que queden per anys i anys. Les guerres ocasionen moltes pèrdues.

No penses que l’educació per la pau hauria de començar a l’escola?

Ha de començar a l’escola, segur. Però sempre es pot començar en qualsevol nivell. S’han de construir ponts per resoldre conflictes, per posar-nos d’acord sense condicions de violència. És un canvi de paradigma. És un canvi de mentalitat. La guerra es un fracàs de les relacions.

Ens cal un altra escala de valors. El moviment pacifista creu que cal promoure altres eines com la resistència pacífica i no violenta, la desobediència civil, el boicot, etc.

Però dona’t compte que en els partits d’esports infantils, de vegades, els arbitres han de cridar l’atenció els pares per que no fomentin la violència en els seus fills. Per això, no només a l’escola, a la feina, al carrer a tot arreu.

Com veus el futur pensant que cada vegada la societat està més radicalitzada, els rics són més rics i els pobres més pobres?

No hi pot haver benestar amb aquesta diferencia i desigualtat tan grans com las que hi ha ara. Actualment, el benestar d’uns quants, passa per que cada vegada hi hagi menys gent que tingui benestar. Hi haurà un punt en que no podrem anar pel carrer. En canvi, ens donarà tranquil·litat a mi i als meus veïns, que hi hagi molta gent que estigui mitjanament bé. Aquesta tendència a l’acumulació indefinida es una pornografia política. No es pot aguantar. Es un desastre.

Que n’opines de la multiculturalitat al món?

Estem en un mon globalitzat. Les comunicacions ens faciliten anar d’un punt a un altre sense cap problema. I a nivell de la economia igual. Hem de buscar la manera de conèixer, conviure,  d’entendre’ns i de respectar-nos i treure lo millor de cada casa. Pensar que els que som d’aquí som els que sabem i els de fora son els indesitjables o que només els necessitem per a que ens cuidin quan no podem fer-nos càrrec dels nostres vells o que vinguin a que ens netegin, és una barbaritat.

La multiculturalitat entesa com un mon plural, amb costums diferents, amb religions diferents, amb color de pell, de vestimentes i d’olors diferents, és el que tenim i per tant hem de tenir la voluntat de conviure tots. Hi han experiències boniques a l’Hospitalet: la llavoreta del fórum de les religions, la llavoreta de la coral veus del món, gent que està aprenent català i que son de diferents llocs i que canten amb gent d’aquí. A través de la música és una manera d’aprendre la llengua i de vincular-se, son experiències molt boniques. Segur que n’hi ha més.

Tot aquest reconeixement del diferent, exigeix un esforç però també una voluntat i ens mou de la nostra zona de confort. Qui son, d’on venen, què parlen… i a ells els ha de passar el mateix. Tot el que sigui comunicar, conèixer, relacionar-se, ajudar-se, ens fa millors persones.

Com veus el futur del món amb tota la situació endegada als USA amb el Trumpisme?

Jo el veig molt insegur. Estem vivint un canvi d’època. Les normes internacionals que es van fer de convivència després de la Segona Guerra Mundial, de la multilateralitat, d’escoltar-se uns als altre, de las Nacions Unides, de la Declaració Universal dels Drets Humans… tot això s’està anant a “pique”.

Jo crec que anirà molt malament, però també tinc confiança que els que han votat a Trump i que aquí voten opcions similars, reaccionin.

Però també penso que hi ha reaccions que arriben massa tard. La tebiesa de la Comunitat Europea amb l’Estat d’Israel, amb el genocidi que s’està cometent amb la gent de Palestina n’és una demostració. Hi ha una diferència de tracte entre la guerra d’Ucraïna i l’extermini de la població palestina. Això es visible. Ho podem veure cada dia. Es un descrèdit de l’alta política.

El poder econòmic de l’armament es més poderós que els governs. No es parla, però hi és. Es parla si veus estudis especialitzats sobre el desarmament i la Pau. No són informacions que arribin el gran públic però es poden conèixer.

Els recursos que s’estan utilitzant  per a la construcció d’armament son incalculables. Si tots aquests recursos s’utilitzessin pel servei del medi ambient, pels refugis climàtics, per les necessitats bàsiques com son l’habitatge, l’atenció mèdica… o per acollir a la gent que necessitem que vingui a treballar perque som una població envellida… Pot semblar que és una utopia però les utopies serveixen per caminar i guiar-nos cap a on cal anar. Jo crec en aquest canvi de mentalitat i en aquests valors.

Què en penses de la crisi de la democràcia que apunta als més joves?

Tinc poc contacte habitual amb gent jove. Es un tema que s’ha d’estudiar més. Poden haver moltes raons. Hi ha una despolitització molt gran, entesa com despolitització autèntica del sentit de les coses, poc crítics.

Estem en un moment o una etapa llarga, amb unes vides inestables i precàries i pot ser que això porti a que, aquest grup de gent, vegi en las posicions rígides, seguretat.

Què et semblen les dificultats d’integració dels nouvinguts en una ciutat com la nostra?

El primer que hem d’exigir és que la gent que visqui aquí es pugui empadronar. Va en contra de qualsevol norma. Em sembla una vulneració dels drets elementals tremenda. L’argument que si empadronen a tothom això tindrà un efecte crida és ridícul. S’han de posar d’acord els ajuntaments. No pot ser que no empadronem a la gent que ja viu aquí. Reconèixer a les persones com verdaderament existents forma part de una mesura de seguretat. Tot això s’afegeix a les dificultats que posa la Llei d’Estrangeria…

Quina sensació tens sobre les necessitats socials que es detecten als barris més densificats de la ciutat?

S’haurien de rehabilitar els edificis antics, els infra-habitatges. S’hauria de promoure que tothom tingues dret a un habitatge. Aquí abans havia més habitatge públic però s’ha venut. Es la mentalitat dominant capitalista que tinguem necessitat de la propietat, que comporta hipotecar-se a nivells impossibles i perdent la vida. Aquests valors no ens ajuden a viure bé.

A l’Hospitalet s’hauria de fer un Pla de Emergència Social, posant l’habitatge en primer lloc. Es una contradicció que es construeixin pisos i pisos amb preus desorbitats, fora de lloc, e inaccessibles per la gent de l’Hospitalet. I a més a més, implica l’ocupació de zones que haurien d’estar destinades a zones verdes i equipaments que necessita la ciutat. En aquest sentit no anem bé.

Per acabar què diries?

El dia del premi dèiem que l’Esperança es cultiva des de la proximitat, des de les petites utopies quotidianes, del sentit que donem a la vida. I jo em trobo amb molta gent bona, que al seu nivell vol el bé comú. En l’acte del premi jo notava aquesta bona energia i aquest convenciment. Això em dona molta esperança.

Vox consiguió en las pasadas elecciones de mayo del 2023, casi 8.500 votos de la ciudadanía, algo más del 10% de los votos válidos, se convirtió en la cuarta fuerza, tras el PSC, ERC/EUiA i el PP y tiene tres concejales de 27. El PSC no tiene mayoría absoluta, de modo que los 14 votos de toda la oposición tienen fuerza suficiente para obligar al gobierno local a tener que negociar sus propuestas, algo que muchos coinciden que resulta urgente en esta ciudad después de años de imposiciones. Por eso hemos querido conocer la opinión de este partido de derecha extrema, en lo relativo a su estrategia de ciudad.

¿Es consciente su grupo municipal de que con su voto pueden impedir que durante 50 años —dos generaciones—, una parte importante del patrimonio municipal hospitalense en un enclave central de la ciudad se quede en manos de un fondo de inversión privado que ha tenido estrechas relaciones con el PSC?

Imagino que se refiere usted al proyecto para la antigua fábrica Godó i Trias. Nuestra posición al respecto la hemos dejado clara en nuestras intervenciones en los plenos en los que se ha debatido este tema.

En primer lugar, estamos hablando de un edificio histórico, una joya de la arquitectura industrial modernista, que, por la incompetencia de los sucesivos gobiernos municipales socialistas, lleva lustros en el más completo abandono. De continuar así, Hospitalet corre el riesgo de acabar perdiendo uno más de los pocos elementos de su patrimonio histórico que aún sobreviven.

Ante la incapacidad del gobierno socialista para mantener y aprovechar los inmuebles de valor histórico y arquitectónico que atesora, siempre nos manifestamos a favor de explorar posibles vías de colaboración público-privada que permitan salvar el patrimonio y darle un uso que beneficie a la ciudad. Esa es la razón fundamental por la que no nos hemos opuesto al proyecto de Stoneweg para rehabilitar la fábrica Godó i Trias e instalar en ella un equipamiento cultural y docente.

El argumento esgrimido por algunos de que la ciudad no puede «perder» ese espacio porque está muy necesitada de equipamientos es totalmente falaz. Para empezar, Hospitalet no va a perder ese espacio si finalmente el proyecto sale adelante, sino que va a ganar un edificio emblemático que lleva décadas cerrado y que, a día de hoy, amenaza ruina y es un inmenso nido de ratas. Por otra parte, la evidente falta de equipamientos que padece Hospitalet no se debe precisamente a que el ayuntamiento no disponga de inmuebles para instalarlos, sino a la inoperancia del gobierno municipal. De hecho, tenemos decenas de miles de metros cuadrados en las antiguas fábricas de Can Trinxet, Cosme Toda, Albert Germans, o en los pabellones del antiguo cuartel de la Remonta, edificios todos ellos de gran valor histórico tan abandonados como el de Godó i Trias, en los que el Ayuntamiento podría desarrollar grandes proyectos culturales y sociales. Por ejemplo, si Hospitalet sigue a día de hoy sin un auditorio y un teatro dignos de la segunda ciudad de Cataluña no es por falta de espacio para construirlo; es por la desidia del PSC.

Su actitud reflexiva en algunos temas trascendentales para la ciudad ha hecho que el voto de su grupo municipal se haya alineado con el de otros grupos muy distantes ideológicamente a ustedes, sin que esa coincidencia en la votación implique otra cosa que su interés por los derechos de los ciudadanos de l’Hospitalet. ¿No cree usted que, en demasiadas ocasiones, los pronunciamientos ideológicos en lugar de acercar posturas, que de otro modo serían próximas, lo que hacen es crear distancias simplemente retóricas?

Me halaga que considere que VOX actúa de manera reflexiva. Es justamente lo que hemos buscado siempre: obrar guiados por la reflexión en busca del bien común. Por supuesto, nos hemos podido equivocar, pero en tal caso, tenemos la conciencia bien tranquila, porque desde que VOX entró en el ayuntamiento de Hospitalet, hemos actuado pensando en qué era lo mejor para la ciudad, para Cataluña y para España. A diferencia de otras formaciones políticas, VOX tiene muy claro eso que siempre recalca nuestro presidente nacional, Santiago Abascal: VOX es un instrumento, no un fin en sí; el fin es defender los intereses de España y de los españoles.

Y en la política municipal esto adquiere más sentido que en cualquier otro ámbito, ya que aquí nos movemos en lo que yo suelo describir como «picar piedra». Los políticos que trabajamos en el ámbito local lo hacemos en el terreno de lo inmediato y cotidiano, en lo que toca al día a día de los ciudadanos. Por eso siempre hemos pensado que, en todo aquello que fuese en beneficio de los vecinos de Hospitalet, era posible y beneficioso llegar a acuerdos más allá de las diferencias ideológicas. Por desgracia, los partidos de la izquierda y el separatismo, empezando por el PSC, en el gobierno de la ciudad, y siguiendo con En Comú Podem y ERC-EUiA, no lo entienden de la misma manera. No hay más que ver que cualquier iniciativa promovida por VOX, por más que sea de sentido común, sobre temas de interés vecinal y carente de todo contenido ideológico, es sistemáticamente votada en contra por esos tres grupos sin ni siquiera entrar a debatirla.

Ustedes se han quejado en diversas ocasiones de que, especialmente la izquierda, pone de manifiesto sus, a su juicio, déficits democráticos, estableciendo cordones sanitarios con el objetivo de aislarlos. ¿No será que, en el fondo, ustedes están satisfechos con esta posición de excepcionalidad que les convierte en un foco de atención singular?

Es precisamente a lo que me refería en mi respuesta a su pregunta anterior. Hemos llegado a un punto en que, obviamente, VOX no puede permanecer impasible ante eso que usted llama «cordón sanitario» de unos partidos sectarios e incapaces de admitir la pluralidad política de nuestra ciudad. Lo contrario sería faltar al respeto a los miles de vecinos que confían en nosotros.

¿Satisfechos con estar en una posición de excepcionalidad? Si esa excepcionalidad consiste en defender los principios en los que creemos y que ningún otro partido defiende, no sólo estaremos satisfechos, sino orgullosos de hacerlo. Por otra parte, es una excepcionalidad en la que estamos muy bien acompañados: todos los sondeos nos sitúan como la fuerza preferida entre los jóvenes, y los más importantes líderes mundiales emergentes están de nuestro lado, empezando por el presidente Trump.

Lo digo porque, en ocasiones, algunos de sus posicionamientos formales se parecen más a una provocación para diferenciarse —conociendo como conocen algunas prevenciones también muy formales de la izquierda— que a la defensa concreta de cuestiones sobre las que seguro pueden existir diferencias en función del lugar que se ocupa en la sociedad.

No sé a qué posicionamientos se refiere. Como ya dije, en nuestro proceder intentamos siempre guiarnos por unos principios firmes, que vienen definidos por el ideario de nuestro partido. VOX es el único partido español que defiende lo mismo aquí en Hospitalet que en Madrid, en Vitoria o en Cartagena. Tenemos un programa único, claramente expuesto en documentos públicos que cualquiera puede consultar: las 100 medidas para la España viva y la Agenda España. El que esté de acuerdo con esas líneas programáticas sabe que puede contar con que no las vamos a cambiar por razones coyunturales, y hace unos meses lo demostramos con hechos, abandonando los gobiernos autonómicos en los que participábamos cuando el PP no aceptó nuestras condiciones en cuestión de inmigración ilegal. Nunca antes en España un partido había renunciado voluntariamente a parcelas de poder por mantenerse firme en sus principios.

En VOX no somos «federalistas» de salón, como el Partido Socialista; no somos un partido «de centro reformista», es decir, socialdemócrata, como se define el PP en sus propios estatutos; no somos republicanos hipócritas que viven muy a gusto cobrando del Reino de España, como ERC… VOX es una alternativa social y patriótica con una sola voz, y procuramos ser coherentes con eso.

¿No creen ustedes que, en el caso concreto de l’Hospitalet, con la actual correlación de fuerzas de un equipo de gobierno con 13 concejales y una oposición dividida, cualquier posición que ponga por delante las cuestiones formales ideológicas frente a las cuestiones trascendentes de ciudad que deberían ser consensuadas por todos cuantos representan a la ciudadanía, no es una postura políticamente poco inteligente?

Lo que creo es que esta pregunta debería formulársela a los otros tres partidos de la oposición: ERC-EUiA, PP y L’H En Comú Podem, que son los que se empeñan en presentar iniciativas excluyendo sistemáticamente a VOX. Imagino que saben contar y son conscientes de que, sin VOX, no salen las cuentas para alcanzar una mayoría. No me corresponde a mí decir si eso es poco inteligente.

Por otra parte, usted sabe mejor que yo que la posición en minoría del gobierno municipal no es real, desde el momento en que En Comú Podem actúa sistemáticamente de muleta para aprobarle al PSC las herramientas de gobierno fundamentales, es decir, ordenanzas fiscales y presupuestos.

¿No le parece que una postura políticamente inteligente en el actual contexto debería pasar por forzar los consensos, dejando al margen, en la medida de lo posible, las cuestiones ideológicas de principios que, en ocasiones, lo único que suponen es un lastre para el avance en la mejora de las condiciones sociales de los ciudadanos?

Me parece tan inteligente que eso mismo es lo que el grupo municipal de VOX ha venido haciendo a lo largo de este año y medio, al menos en lo que se refiere a temas de política estrictamente municipal sin mayor trascendencia ideológica. Pero, vuelvo a insistir: no es así como lo ven los demás grupos municipales, ni del gobierno ni de la oposición, que se mantienen en una posición excluyente con respecto a VOX.

Se suele decir que dos no se pelean si uno no quiere, pero igualmente cierto es que no se puede llegar a un acuerdo cuando una parte no quiere. En tal caso, ¿cabe esperar que la otra parte ceda siempre? Por supuesto que no. Eso sería pusilanimidad, no inteligencia. Y en ese punto estamos ahora mismo en la correlación de fuerzas en el pleno municipal.

Entrevista amb Jaume Graells, líder de l’oposició municipal i portaveu d’ERC-EUiA

Quin és el teu diagnòstic sobre l’actual conjuntura municipal pel que fa a la possible estratègia 14/13?

L’aritmètica és certament negativa, per la distorsió que provoca la presència al Ple d’una força d’ultradreta i contrària als drets humans. S’ha vist en la seva acció, amb propostes que busquen la confrontació, la negació de drets, també de la violència masclista, o l’assenyalament de veïns i veïnes pel seu origen.

Com a primera força de l’oposició no renunciem a seguir liderant una alternativa a un govern en minoria, esgotat després de més de quatre dècades, i marcat per la incompetència i les irregularitats. Dialoguem i acordem també amb la resta de forces democràtiques, i aquí és on es pot articular aquesta majoria alternativa que volem impulsar. Ho hem fet, per exemple, liderant la reivindicació de millores puntuals en els barris, donant veu als veïns i veïnes en el Ple, amb la revisió del reglament de Participació Ciutadana, l’exigència d’un Consell Executiu i de Programació dels mitjans de comunicació públics consensuat i no imposat, o la resposta a la pujada abusiva d’impostos.

Som conscients també que el govern se n’aprofita d’aquesta aritmètica adversa, tant rebent sovint el suport de la ultradreta com d’altres forces a canvi de compromisos plens de fum que incompleixen per norma. La nostra responsabilitat, però, és exercir d’oposició ferma i constructiva,  amb propostes per fer que a l’Hospitalet es pugui viure millor.

Quina és la postura de la vostra formació sobre alguns aspectes urbanístics claus de ciutat com ara la cessió de parcel·les municipals per fer habitatge públic, els casos Cosme Toda o el Biopol Gran Via?

No podem continuar mirant cap a una altra banda. Cal una moratòria urbanística, i replantejar el desenvolupament de la nostra ciutat. Fa temps que ho demanem, però en aquest govern sembla que no li preocupa. Es neguen a abordar a fons les reformes estructurals del planejament urbà que necessita la nostra ciutat.

Hem de frenar el creixement de la ciutat i esponjar-la per generar espais per als equipaments i serveis, amb els espais públics i zones verdes que necessitem. ¿Com pot ser que no tinguem cap solar a la ciutat per construir-hi una escola, o, per exemple, un solar digne al barri de Santa Eulàlia per construir el nou poliesportiu o la biblioteca que necessiten? Fins ara, s’ha permès un creixement depredador al servei dels especuladors. Això ha comportat que tampoc tinguem resposta efectiva als greus problemes que patim de manca d’habitatge públic. No hi ha espai ni voluntat de promoure’l.

Això ha comportat que les polítiques públiques en favor dels serveis públics o de l’habitatge engegades pels governs progressistes de la Generalitat, durant aquest segle, s’han vist molt limitades davant un urbanisme que no ha previst espais per a construir els equipaments i els habitatges que es requereixen. Estem a la cua de Catalunya en la qualitat dels serveis i això afecta la nostra qualitat de vida.

El cas Cosme Toda és paradigmàtic. Blocs de promocions immobiliàries amuntegats, aïllats de l’entorn i sense previsió de serveis. Aquesta, com altres promocions que s’han construït en els darrers anys a la nostra ciutat, responen a les reformes urbanístiques que van aprovar els governs de coalició del PSC amb ICV (actuals Comuns) en la primera dècada d’aquest segle, quan compartien govern.

Pel que fa al Biopol, on no hi ha ús residencial, sempre hem defensat que era molt millorable. Compartim l’aposta pel sector biomèdic, i la millora que implicarà el soterrament de la Granvia, però ens preocupava el volum dels edificis i el futur de Cal Trabal. Ara hem aconseguit rebaixar l’edificabilitat, i hem garantit que es protegirà íntegrament l’espai de Cal Trabal, que passa a ser públic, amb les masies patrimonials i els usos agrícoles com a zona de protecció de la natura. Però ara caldrà seguir de prop de quina manera es desenvoluparà aquest planejament, que és realment la qüestió clau, i això depèn del govern municipal.

Quina penseu que hauria de ser l’estratègia de ciutat pel que fa a l’ampliació de Fira de Barcelona?

L’Hospitalet ha de fer valer la seva situació estratègica, com a segona ciutat del país i com a node econòmic de primer ordre, entre l’aeroport, el port, i també la Fira. Un motor econòmic, plenament instal·lat a la nostra ciutat on, sense renunciar a la projecció que ofereix la marca Barcelona, l’Hospitalet ha de tenir cada cop més protagonisme.

Això cal fer-ho pensant en la ciutat sencera, i no com fins ara. Se’ns havia promès que el desenvolupament infinit del sud, de la ciutat aparador d’hotels i fires, contribuiria als barris del nord, però la realitat és que avui tenim un model de dues velocitats. Cal fer efectiu el retorn social, econòmic i urbanístic per a tots els veïns i veïnes, a tots els barris de l’Hospitalet. En comptes de prioritzar el creixement de la Fira hauríem de pensar com fem més efectiu i de major qualitat aquest retorn. Aquest model de creixement il·limitat basat en la massificació i amb tota mena de precarietats cal revisar-lo a fons. Com també hem de revisar el nostre model productiu. El creixement pel creixement ens està portant a la pobresa de bona part de la nostra gent mentre creixen les desigualtats.

Quins són els motors de canvi tant en l’aspecte formal com pel que fa a contingut de mesures que considereu ara mateix prioritàries per l’Hospitalet?

Una de les prioritats de ciutat és clarament la de l’habitatge. Hem promogut al Ple diferents iniciatives per aconseguir un parc municipal d’habitatge de lloguer a l’Hospitalet, per fer-se amb pisos buits de grans tenidors i de la SAREB, i per combatre l’infrahabitatge, que prolifera cada dia més, amb mesures d’inspecció i detecció de males praxis, i d’acompanyament a les persones afectades. No detectem en el govern municipal una gran preocupació davant del problema de l’emergència habitacional.

Un altre dels principals reptes és, sens dubte, la situació de paràlisi burocràtica i d’incompetència en la gestió que pateix aquest Ajuntament. Estem veient com la contractació es bloqueja, i tenim nombrosos àmbits clau i serveis essencials en una situació realment alarmant, amb contractes finalitzats, en continuïtat perquè s’han exhaurit totes les pròrrogues. No és poca cosa. Parlem de la neteja i recollida de residus, amb camions que ja han superat de llarg la seva vida útil, que pateixen incendis que suposen un risc per treballadors i ciutadania, que obliga a llogar nous vehicles i amb costos que es disparen. Però també en serveis com els poliesportius, les bressols municipals, el manteniment dels equipaments o la neteja dels centres escolars. Parlem també de la gestió dels mercats municipals o del suport a les entitats. La gent veu com des de fa mesos la gestió municipal ha empitjorat de manera preocupant, aquesta degradació es percep i es pateix als carrers.

I davant d’aquesta situació, ens trobem amb un govern municipal que ha decidit pujar la pressió fiscal de manera injusta i abusiva. Han aprovat una nova taxa d’escombraries, que tot i que ve obligat per directives europees, ho han fet de la pitjor manera possible. Fins ara venia inclosa en el rebut de l’IBI, com reconeixia el mateix govern, però ara creen aquest nou tribut sense compensar de cap manera l’IBI, recaptant més de 16,5 milions d’euros directament de la butxaca de la gent. Estem parlant d’increments de la despesa de les famílies d’entre el 23% i el 65% en la majoria dels casos. A més, amb una revisió parcial del cadastre impulsada per l’Ajuntament que implicarà un increment dels metres quadrats a efectes fiscals, de moment per a més de 600 comunitats o escales i milers de famílies, que al 2025 escanyarà encara més als veïns i les veïnes de l’Hospitalet. Governen d’esquenes a la gent, desconnectats de la realitat. És una barbaritat.

Què us plantegeu com a formació respecte els pressupostos que el govern presentarà properament?

Ho hem dit clarament: el govern ens trobarà sempre per millorar la vida de la gent de l’Hospitalet. Som una oposició constructiva, però ferma i exigent. Hem vist ja masses incompliments per part del govern municipal. Nosaltres estem disposats a parlar i acordar els pressupostos, amb dues condicions.

El govern municipal ha de tornar a governar per a la gent. Per això, han de rectificar la pujada abusiva de la nova taxa d’escombraries, compensar i rebaixar l’IBI, i bonificar les famílies que es vegin afectades per la revisió cadastral. I també els reclamem aturar la contractació de quatre nous alts directius amb sous de més de 100.000 euros sense funcions assignades i contractats a dit, que impedirà cobrir i contractar professionals molt més necessaris com els de la guàrdia urbana, els serveis socials o altres àmbits de l’administració.

Són dues condicions concretes prèvies, comprovables i amb garanties de compliment, que ens permetrà mesurar si aquest govern municipal realment té voluntat de redreçar les seves polítiques fetes d’esquenes a la gent, o opten per lligar els pressupostos amb propostes menys exigents que, a més, no aplicaran com ha passat sempre. A data d’avui, però, no hem rebut resposta per part del govern municipal. Nosaltres tenim clar on estem: al costat dels veïns i les veïnes per fer que a l’Hospitalet puguem viure millor.

Entrevista amb Sonia Esplugas, portaveu del Partit Popular, sobre el panorama actual govern-oposició

En alguns casos, el fet que el govern socialista no tingui majoria absoluta ha possibilitat, gràcies a la coincidència de tots els grups de l’oposició, que s’hagin guanyat algunes votacions, com ara la reobertura de la Ràdio o la constitució del Consell Executiu dels SCP. De fet, son casos molt puntuals i més aviat menors que, no obstant, posen de manifest que si hi hagués més unitat de criteri es podria forçar una manera de fer política més consensuada. Com valores tot plegat?

El Partit Socialista fa 45 anys que governa l’Hospitalet i no estan acostumats a trobar-se en una situació de minoria com es troben actualment. 

Els veïns i les veïnes de l’Hospitalet estan fart d’imposicions i de la manca de respecte democràtic vers els partits de l’oposició. Ara ens trobem que aquesta feblesa del govern municipal és una oportunitat per a la ciutat. No es tracta només d’evidenciar que l’oposició pot condicionar numèricament les votacions del Ple sinó de que pot modificar les nefastes polítiques que fa el PSC a l’Hospitalet que ens han portat a aquesta preocupant situació, en tots els àmbits. 

L’exemple és que en els darrers Plens s’han retirat de l’ordre del dia punts importants com els pressupostos de 2024 o l’expedient de la fàbrica Godó i Trias perquè no tenien els consensos necessaris. 

Fins ara no sabien treballar de manera consensuada; de fet, les mocions que durant aquest mandat s’han anat aprovant, independentment del vot del govern socialista, haurien de complir-se, i això a la pràctica no es porta a terme. És un absolut despropòsit i un menyspreu absolut a la voluntat del Plenari municipal i a la resta de forces polítiques. 

El Ple és sobirà, és la representació de la voluntat dels ciutadans de la ciutat a les urnes, i, amb més o menys representació, els grups de l’oposició hem aconseguit majories que s’han de complir. Tot i que aquesta pràctica el Partit Socialista només ho aplica quan els hi interessa o perden eleccions. 

No deixa de resultar complexa que l’oposició municipal estigui dividida entre dues forces clarament d’esquerres i dues de dretes amb el mateix potencial de vots. No obstant això, deixant al marge les qüestions més ideològiques, el vostre grup manté una posició bastant constructiva pel que fa a la unitat de criteri amb els altres grups. Com valores la posició al respecte dels altres tres grups de l’oposició?

Nosaltres hem vingut per fer política útil, és la nostra feina, i per això ens han escollit els ciutadans. Partint d’aquesta premissa, no entenem cap posició que no sigui constructiva. Lluitar contra la inseguretat, l’incivisme, millorar la neteja, arranjar carrers, fer equipaments als barris, reforçar els serveis socials… com no ha de ser prioritat de tots els grups? La nostra batalla ideològica és aquesta: millorar la ciutat. 

En quant la divisió de forces en grups d’esquerres i grups de dretes, insistim, no té més lectura que els resultats electorals, el pols ciutadà, i a partir d’aquí s’ha de construir. Això sí, nosaltres no fem cordó sanitari a cap grup polític, els hem patit i no és plat de bon gust; nosaltres sempre treballarem pel bé de la ciutat, més enllà de colors polítics.

Hi ha forces polítiques al Consistori que avantposen la seva ideologia per damunt de la ciutat i això només beneficia al partit que governa. Si volem millorar el benestar dels nostres veïns hem de deixar a banda els cordons sanitaris i prioritzar la nostra ciutat.  Evidentment, en temes ideològics no ens posarem d’acord, però la política municipal és una altra cosa, és la política real que aporta solucions al problemes que pateixen els nostres ciutadans. 

En ocasions dona la sensació que les mancances i deficiències del govern municipal tenen a veure més amb una incapacitat de gestionar que no pas amb una mala praxis política respecte de temes importants per la ciutat. Hi coincideixes o detectes matisacions importants que cal fer?

Hi ha una expressió en castellà que diu “de aquellos polvos vienen estos lodos”’ i amb això vull dir que la falta de diligència i de lideratge en la gestió municipal durant els últims anys de Núria Marín com a alcaldessa de l’Hospitalet s’ha notat d’una manera evident: una ciutat abandonada, sense empenta, sense projectes ambiciosos… en definitiva, hem viscut anys d’una ciutat que anava ‘sobrevivint’ als esdeveniments i els veïns ho estan patint. 

Hi ha una mancança evident de lideratge, clar que sí, així ha estat durant molts anys. Nosaltres esperàvem que el nou alcalde portés nous vents però, hores d’ara, trobem que estem decebuts. Més enllà dels lideratges, des del Partit Popular ho atribuïm a que el projecte socialista a la nostra ciutat ja no dona més de sí. Tot va lligat… Hi ha mala praxi i paràlisi en la gestió, nosaltres ja ho hem denunciat: hem perdut en reiterades ocasions subvenciones que s’havien atorgat a l’Ajuntament per no complir amb les dades d’execució dels projectes. Això no és més que la causa d’una irresponsabilitat flagrant en la gestió dels recursos públics, donat que quan això passa és el Consistori, els veïns, qui han d’assumir els costos dels projectes en qüestió. 

Per una altra banda, no vull deixar passar de fer esment al fet que el govern municipal està agafant un costum que ens preocupa bastant: cada vegada que critiquem la seva gestió o la falta de compliment dels tempos, sempre s’escuden en el cos tècnic, com si l’oposició fes una crítica als funcionaris, i res més lluny de la realitat.  No saben encaixar les crítiques polítiques, no assumeixen cap error i això dificulta molt més la resposta per solucionar els problemes.

L’esquerra manté una posició fèrria de cinturó sanitari respecte de l’extrema dreta de Vox, de manera que hi ha ocasions que Vox planteja temes que podria tenir sentit debatre, però que per la seva posició ideològicament inflexible, ni es tenen en compte. El PP en canvi ja ha dit que no defensa cap cordó sanitari, però tampoc no sembla que tingui cap interès en recomanar-li a Vox una mica més de visió pragmàtica de la realitat. Ho veus impossible?

Nosaltres som el Partit Popular i pensem en millorar la ciutat. No fem cordó sanitari a cap grup polític sempre que es parli del benestar dels nostres veïns, però tampoc som ningú, i no és la nostra feina, recomanar a un altre grup com fer política municipal.

El Partit Popular de l’Hospitalet té un gran arrelament a la ciutat i sempre hem donat suport a totes aquelles propostes que representessin una solució o una oportunitat per la nostra ciutat. Nosaltres no mirem qui ho proposa: mirem què proposa. 

Quina et sembla que hauria de ser l’estratègia de futur que hauria de portar a terme l’oposició globalment considerada, si és que es pot pensar amb una estratègia de conjunt?

Jo crec que no es tracta d’estratègia d’oposició, sinó de desbloquejar temes que el govern no tira endavant; el problema és que després no porten a terme les propostes aprovades al Plenari. El govern socialista té el calaix ple de mocions aprovades que són bones per la ciutat. A què espera per aplicar-les? Aquesta actitud és molt alarmant perquè el govern municipal menysprea els acords del Ple i impedeix que la ciutat tiri endavant.

Si presentant una tercera via per la futura ubicació del poliesportiu de Santa Eulàlia estic fent una estratègia, benvinguda sigui; si demanant una unitat de violència de gènere de la Guàrdia Urbana o una nova comissaria, estic forçant al govern, benvingut sigui. Aquests són només alguns temes que hem aconseguit aprovar al plenari als darrers mesos i no són baladí: els veïns ho volen i aquesta és la nostra ‘estratègia’. Com deia, creiem que hem de fer política útil, fet que va més enllà de fiscalitzar o criticar al govern municipal. 

Si la resta de partits ens aporten idees bones, projectes positius, també els hi votarem a favor per tal d’aconseguir fer des de l’oposició motor de la ciutat, donada la falta d’empenta del govern socialista. 

Quina és l’estratègia que penseu seguir en el futur com a grup municipal respecte de l’acció de govern dels socialistes?

És el que comentàvem abans,  continuarem posant sobre la taula les necessitats i carències de la ciutat per solucionar-les, per millorar serveis que funcionen malament, per portar endavant projectes beneficiosos per la ciutat. Si trobem el govern municipal al costat, molt millor, sortiran projectes més forts, si no, continuarem fem batalla, i esperem comptar amb el seny de la resta de grups de l’oposició per impulsar tot allò que sigui positiu per l’Hospitalet.

Entrevista amb Manuel Domínguez, portaveu dels Comuns, sobre les maniobres d’apropament socialistes-comuns

És cert que hi ha voluntat per part dels Comuns de pactar amb el PSC per entrar al govern?

Jo no diria que hi ha voluntat. Se’ns ha fet l’oferiment i ens trobem en un moment de valorar l’evolució de l’equip de govern de l’alcalde Quirós. Amb la política de Marín era impossible. Ara, hem demanat un seguit de gestos que demostrin un canvi de política per poder fer un diàleg. Algunes de les peticions que hem fet s’estan complint, per tant, ens podem plantejar alguns acords, que ja veuríem fins on arriben. Les decisions seran col·lectives.

No consideres que l’enfortiment de l’oposició en l’actual correlació de forces, malgrat les diferències ideològiques, pot suposar forçar el govern a canviar la seva manera de governar, en el sentit d’obligar-lo a negociar, a tenir en compte propostes alternatives, a valorar altres aspectes de la realitat?

El plantejament d’aquesta pregunta, entenc, és erroni. Vol dir que l’oposició s’enforteix arribant a acords contra el govern aprofitant que no té majoria absoluta? L’oposició és un objecte polític únic? Una cosa ha de quedar clara, amb Vox no arribarem a cap acord perquè considerem que són un perill per a la democràcia. Amb el PP hem arribat a acords per a millorar la qualitat democràtica de la ciutat, com ara el de la recuperació de la ràdio, però és molt difícil que arribem a acords, donades les diferències ideològiques, en la majoria dels temes. Ja hem vist qui ha estat en contra de la regulació dels habitatges turístics o de temporada, els plantejaments urbanístics del PP i Vox són encara pitjors que els del PSC-PSOE… Plantejar-se un acord global de totes les forces de l’oposició és ridícul, és no tocar de peus a terra.

Entrar al govern suposa assumir el que ha fet el govern fins ara i defensar-lo, a banda de reclamar noves actituds, noves mesures i nous acords. Teniu l’experiència del Pacte dels pressupostos. Quina valoració fas de tot plegat?

Això no és cert, ni aquí ni en cap altre cas d’arreu del món. Entrar en un govern, com el d’Espanya en aquest moment, no ha significat assumir el que ha fet el govern anterior. Ni quan ERC va pactar amb Junts va assumir el que n’havien fet abans.

Els moviments d’aproximació del govern socialista, penses que formen part d’un canvi estratègic en la perspectiva de futur o consideres que es produeixen simplement perquè els hi fa falta un vot per la majoria absoluta?

Evidentment que si no necessitessin els nostres vots no farien aquests moviments d’aproximació. Si hi ha un canvi estratègic és el que hem de comprovar.

Que li demanaríeu al govern per formar-hi part? Quines serien les línies vermelles?

Nosaltres com a grup tenim unes prioritats pel que fa a urbanisme i emergència climàtica, que és salut pública i seguretat, com acabem de veure, habitatge i serveis socials.

Seria possible col·laborar amb un govern que manté la construcció del Biopol-GranVia?

La nostra oposició al PDU Biopol-Granvia ha quedat clara i ara hem portat aquest pla urbanístic als tribunals. Si algú tenia dubtes, el fet que sigui a una zona deltaica, amb risc real d’inundació, els recents esdeveniments haurien d’esvair-les. Hem deixat ben clar que lluitarem fins al final per aturar-ho, siguem on siguem. Els acords que puguem fer en el futur han de respectar les diferències que tinguem.

Veus possible governar amb un equip que ha estat capaç d’aprovar disbarats urbanístics com el pla de la Remunta, el projecte Cosme Toda, les edificacions de la Rambla Marina/Avda Carrilet, etc, etc?

La nostra acció política, allà on siguem, serà per evitar que es facin més disbarats com aquests. El recurs que hem posat contra com s’ha construït a Cosme Toda ho demostra.

Els exemples d’altres governs de col·laboració amb forces afins a les vostres no han aportat gaire a la modificació de l’estructura urbana de la ciutat i en canvi han resultat terribles pels resultats electorals posteriors. Penses que la situació és diferent amb aquest equip socialista?

N’hi ha exemples en tots els sentits. A Cornellà, per exemple, la nostra presència al govern es pot valorar molt positivament. A d’altres llocs, potser no tant.

Hi ha una part que mai es tracta però que resulta molt important, pels que s’incorporen al govern però també pels votants que han confiat en una nova manera de fer política. Entrar al govern suposa rebre les mateixes remuneracions dels regidors de govern i poder incorporar nous assessors afins. En el cas del portaveu, l’equiparació econòmica és pràcticament la mateixa. En el vostre grup, a més, hi ha una diputada al Parlament que ja té una assignació econòmica per aquesta via. La tercera regidora del grup només cobra l’assistència a plens. Pots entendre que molta gent interpreti l’entrada al govern com una manera de remunerar la tercera regidora i la incorporació de tècnics afins com assessors del govern?

Aquest argument no és cert que no es tracti, es tracta molt sovint, i més ara, en l’època de les xarxes socials. De fet, és un discurs que ara ho difon l’extrema dreta amb la seva retòrica anti-política. Després, als llocs on han arribat al poder polític (això que diuen que no és bo) han fet exactament el mateix (això que diuen que no es fa).

La remuneració del càrrecs polítics va ser una conquesta de democràcia atenenca. Per a governar, que és una feina, es necessiten unes persones que t’ajudin. Sempre, és clar, amb el límit del que és imprescindible.

En cas d’incorporar-vos al govern, fareu algun tipus de consulta a la militància i a la ciutadania en general?

Totes les decisions han estat i seran preses col·lectivament pels òrgans de direcció i les assemblees dels grups polítics que donen suport al grup municipal de L’Hospitalet En Comú Podem.

En cas de no incorporar-vos al govern, veus alguna possibilitat d’incrementar la inter-relació amb les forces de l’oposició municipal?

Sempre hem estat i estem oberts a col·laborar i arribar a acords amb ERC i PP, com hem demostrat en diverses ocasions. És clar que amb ERC podrem arribar a més acords que amb el PP. La interrelació, no ho oblidem, depèn no només de nosaltres.

Quina és la estratègia de futur a la ciutat, de la formació que tu representes?

La nostra formació política lluitarà a dins i fora de les institucions per millorar la vida de les persones que vivim a l’Hospitalet. No oblidem el marc d’ascens de la dreta i les ideologies que porta al seu voltant, justificant les desigualtats. Per tant, a les associacions i col·lectius informals, als espais municipals, als parlaments català, espanyol i europeu, lluitarem per incrementar els serveis públics i assegurar uns mitjans de vida dignes, perquè tothom pugui gaudir dels seus drets i per respondre les emergències que patim a la ciutat, la climàtica, la urbanística, l’educacional i la de l’habitatge.

Serem al costat de les lluites socials que n’hi ha a la ciutat i ajudarem a crear grups de veïnes i veïns que s’auto-organitzin per a crear les alternatives al capitalisme depredador que patim.

La normalització lingüística, segons Luna, va néixer gràcies a la mobilització de molts emigrants andalusos que volien que els seus fills aprenguessin el català.

Aprofitant la trobada amb Pedro Luna, per la entrevista que es va publicar divendres 25 d’octubre sobre el moviment veïnal, vàrem parlar una mica de com veu la realitat i l’evolució de l’andalucisme a Catalunya.

A Andalusia sembla que comença a aparèixer un moviment andalucista d’esquerres que hi te una certa presencia electoral. De fet hi has donat suport des d’aquí. Això te repercussions i influència aquí a Catalunya?.

Jo crec que cal fer primer un exercici de memòria històrica. A Andalusia hi ha hagut sempre una certa presència de l’andalucisme, sobretot a les acaballes de la dictadura quan hi ha un moviment andalucista que s’acaba transformant en el PSA (Partit Socialista d’Andalusia) que, per cert, va ser actiu també a Catalunya, i en les primeres eleccions autonòmiques del 1980 va obtenir dos diputats. Desprès, per qüestions diverses i per crisis internes del PSA a Catalunya, el 1982 es va acabar dissolent, i curiosament aquest mateix any va néixer la FECAC, la Federació d’Entitats Culturals Andaluses a Catalunya. Podríem dir que es passa d’un andalucisme polític a un regionalisme folklòric i religiós. Per dir-ho d’alguna manera, crec que al 1982 hi va haver un canvi de paradigma. La FECAC representa l’antítesi de l’andalucisme perquè, de fet, transmet una imatge d’Andalusia i de la seva emigració basada en els estereotips difosos per l’espanyolisme i pels poders econòmics i polítics de l’Estat. Podran fer ofrenes florals a Blas Infante cada 28 de febrer però ni coneixen la seva obra, ni l’han llegit, ni tenen una mínima base teòrica andalucista. La finalitat de la FECAC des que va néixer va ser la d’erigir-se com un lobby a Catalunya utilitzant l’emigració andalusa, i en aquests 40 anys se n’han beneficiat de favors empresarials i polítics, tenint molt bona relació amb el poder polític, ja fos abans amb el pujolisme com ara amb el PSC.

Però val a dir que el PSA a Catalunya també va cometre una sèrie d’errors. Per exemple, no van acabar de comprendre la qüestió nacional de Catalunya, especialment en el terreny de la normalització lingüística. I en això cal ser crítics. La direcció del partit a Catalunya va ser molt erràtica i malgrat l’èxit electoral de 1980 no es va poder sobreviure per errors propis i perquè segurament no se sabia ben bé quin era el seu paper en el sí de la política catalana. Potser va ser també un problema de desubicació. Si avui dia l’andalucisme pretén tenir certa presència a Catalunya, crec que hauria primer de corregir els errors que va cometre el PSA i fer-ho, no des de la diferenciació, sinó des la col·laboració amb l’esquerra catalana tot assumint que el sobiranisme a Catalunya és l’aliat natural.
Com bé deies a la teva pregunta, jo mateix he donat suport a candidatures andalucistes des de Catalunya i, fins i tot, en vaig formar part d’una. Ho vaig fer perquè tinc molta consciència dels meus orígens andalusos i perquè crec que seria molt important que es consolidés un moviment andalucista a Andalusia. Perquè Andalusia és un dels territoris de l’Estat espanyol amb més personalitat i amb una identitat cultural més forta. Considero Andalusia una nació, i per molt que s’hagi intentat tergiversar o interioritzar la seva identitat com a poble, aquesta segueix viva.

Des del PSC local sembla que hi ha una bona relació amb aquest andalucisme folklòric, no?
Bé, l’actual president de la FECAC, ve d’aquí, de l’associacionisme cultural andalús de la ciutat i, a més, va ser assessor del PSC a l’Ajuntament de l’Hospitalet. Aquesta és una constant a la història de la FECAC: les seves relacions amb el poder polític per tal de rebre favors i contrapartides. De fet, ara que tant es parla de la falsificació del nombre d’assistents a la Copa Amèrica, aquesta ha estat precisament una pràctica habitual de la FECAC amb la Fira d’Abril de Catalunya. Fa uns anys, la FECAC va arribar a dir que la Fira rebia 3 milions de visites. Això vol dir que en una fira de 10 dies rebien una mitjana de 300.000 visites cada dia, amb dies laborals per mig. Ja per una qüestió de transport públic i de la mobilitat a una ciutat com Barcelona, aquestes xifres són il·lusòries i certament irreals. Però tothom, tant les administracions com els mitjans de comunicació, les donaven per bones. Sens dubte, s’ha de reconèixer que la FECAC sempre ha estat molt ben relacionada amb el poder. Fins al punt que se la coneixia com la Federació del Gran Poder.
Jo tinc un gran respecte per les entitats culturals andaluses i per la gent que desinteressadament hi treballa en elles. Em consta que moltes fan una bona tasca comunitària i veïnal. Per això crec que també hem de diferenciar aquestes entitats de barri amb la direcció de la FECAC. El que és evident és que la FECAC no representa la comunitat andalusa a Catalunya, i que molt sovint es troba molt lluny d’aquesta. Per exemple, les seves manifestacions contra el dret a decidir de Catalunya l’han escorat cap a l’espanyolisme més reaccionari. Obliden que molts andalusos es van mobilitzar durant la transició en defensa de la llengua i les llibertats de Catalunya, que per exemple la normalització lingüística va néixer gràcies a la mobilització de molts emigrants andalusos que volien que els seus fills aprenguessin el català. I que l’1 d’octubre també van haver-hi andalusos defensant les urnes.

Hi hauria la possibilitat que aquest andalucisme d’esquerres servís per
crear un forat a la FECAC o transformar-la?
A la FECAC és complicat transformar res perquè és un espai molt tancat i controlat políticament. I tampoc crec que aquest hauria de ser un dels objectiusd’un possible moviment andalucista a Catalunya. Considero que el model hauria de ser un altre. Fa uns 20 anys l’amic Lluís Cabrera va fundar el col·lectiu Els Altres Andalusos per mirar de donar-li la volta a aquesta visió de l’emigració andalusa patrimonialitzada per la FECAC. Es van introduir debats al sí de la comunitat andalusa com la qüestió nacional de Catalunya o les noves migracions que arribaven a Catalunya. Crec que aquest col·lectiu va ser molt important des d’un punt de vista de promoure la diversitat, la cohesió social, no fragmentar les classes populars de Catalunya per raó del seu origen, la defensa de la llengua catalana, les confluències amb el sobiranisme català, etc.
En aquest sentit, crec que seria molt adient la creació d’entitats que s’encarreguin de la difusió de la identitat andalusa a Catalunya més enllà del mirall de la FECAC, des d’una visió netament andalucista i de recuperació de la seva memòria. L’emigració andalusa a Catalunya, més enllà dels grans moviments migratoris dels anys 60 i 70, segueix sent una realitat viva, i avui dia segueixen arribant molt joves andalusos per treballar, per exemple, a la sanitat pública catalana. De la trobada i la interlocució d’aquesta nova emigració amb la generació dels nostres pares podria sorgir un debat prou interessant, sobretot si també incloem als immigrants de fora de l’Estat espanyol. Recordem que ells són els nous altres catalans, i que aquesta podria ser una bona motivació per celebrar el centenari del naixement de Francesc Candel l’any 2025.