Quan ja s’acabava la primera Tribuna Crítica que FIC organitza per tractar temes de ciutat amb protagonistes directes d’alguns esdeveniments de forta incidència mediàtica, el ponent d’aquesta ocasió, el portaveu del grup municipal d’ERC-EUiA, Jaume Graells, es va referir, una mica de passada, a la necessitat de posar l’accent en el treball que estan fent els mitjans de comunicació públics que moltes vegades s’apropen més, segons el sentit de les seves paraules, a fer circular missatges propagandístics que a presentar els fets tal com son.
La seva reflexió em va donar peu a posar de manifest de manera pública en el mateix acte, una manera d’actuar que ja s’ha repetit unes quantes vegades en sessions que organitza la nostra entitat, Foment de la Informació Crítica. Al menys en tres actes —segons em van recordar després els companys i els col·legues— el professional dels mitjans públics que s’ha presentat per cobrir la informació, ha posat la càmera en marxa i ha gravat la totalitat de la trobada. Només ens ha passat, que ho puguem constatar, en tres actes nostres: el de la nit d’aquesta primera Tribuna Crítica, el dia que es va fer una Factoria d’Idees sobre l’escàndol urbanístic de la mançana de Cosme Toda i quan vam commemorar el Dia Internacional de la Democràcia amb un debat sobre urbanisme amb els portaveus dels grups municipals, on va ser expressament convidat també el portaveu socialista que va declinar assistir. Tothom que hagi estat present a la gran quantitat d’actes que les entitats organitzen a la ciutat, podrà haver vist molt fàcilment que els professionals dels mitjans de comunicació públics acostumen a entrevistar al representant de l’entitat organitzadora, a la persona o persones convidades i després prenen imatges des de diferents posicions, fins que, considerant que tenen suficient material videogràfic, abandonen discretament l’espai. És la tasca normal dels professionals de televisió. Així és com es treballa habitualment. No és un fet habitual, ni de lluny, que el càmera desplaçat a un esdeveniment gravi la totalitat de l’acte. En aquests tres actes de FIC va passar això i, en els dos anteriors, no se’ns va ocórrer dir res perquè sempre hem ignorat lògicament la raó però tampoc és que ens hagi importat gaire.
En la darrera Tribuna Crítica, però, jo personalment vaig llençar la sospita que les gravacions íntegres d’alguns actes que poden resultar de notable interès polític, serveixin per molt més que no pas per la feina professional d’editar imatges per càpsules que, en general, durant molt pocs minuts. No sembla que tingui gaire sentit dedicar-se a gravar dues hores senceres d’un acte, per extreure tres minuts d’imatges que serveixin per il·lustrar una informació. Tenint en compte qui mana als mitjans de comunicació públics —estic parlant de qui mana, no de qui grava—, la gravació d’un acte de fort contingut polític en el context de confrontació actual del Consistori, tothom entendrà que pot resultar interessant per molts d’aquells que, naturalment, no tenen cap interès de deixar-se veure en un acte de FIC, però que estan molt interessats en saber què opina cadascú.
És una sospita estesa que a FIC hem comentat moltes vegades, però que mai havíem plantejat perquè, que ens importi ben poc, no impedeix que ens cridi l’atenció i ens resulti força estrany.
Especialment si tenim en compte que, en general, una gran part dels actes que organitzem sense tan de contingut polític, no acostumen a ser objecte d’atenció dels mitjans públics. Durant anys, gairebé no ens han cobert res, cosa que ens va portar a presentar una queixa al Consell de la Informació de Catalunya per vulnerar el codi ètic de la professió en aquell apartat que afirma que un mitjà de comunicació públic, és a dir, finançat per tothom, no es pot dedicar a determinar de quines coses informa a la ciutadania i de quines no, segons l’entitat organitzadora sigui més o menys crítica amb qualsevol poder. Val a dir que la denúncia al Consell de la Informació de Catalunya no va prosperar perquè aquest organisme es nega a entrar en una matèria tan delicada com és el control públic dels mitjans, que afecta a qualsevol administració, sigui l’autonòmica, les supramunicipals o les municipals, perquè en totes elles s’ha imposat la cultura de no molestar a qui directament paga.
Explicada la sospita públicament —sospita de que algú ordeni gravar l’acte sencer— i acabat l’acte, el professional dels mitjans encarregat de cobrir la Tribuna Crítica em va venir a trobar per acusar-me de perjudicar la seva imatge professional i amb aquesta diatriba va estar acompanyat per uns quants regidors municipals que em retreien que no em podia ficar amb els professionals perquè només reben ordres i, a més, son uns magnífics professionals. Jo els vaig explicar a tots, inclòs al col·lega enfadat, que el que havia explicitat eren sospites perquè no podem tenir proves, però sospites ben legítimes perquè la gravació sencera d’alguns actes no és gens habitual. En cap moment, mai, hem entrat en la professionalitat dels col·legues. Cadascú valora la professió com li plau i el que se senti al·ludit igual és que té algunes raons de consciència.
Resulta interessant, en el context en que es produïa la Tribuna Crítica, reflexionar sobre la valentia dels polítics que denuncien casos de corrupció i en canvi oblidar-se del que han patit històricament els professionals que s’han negat a conductes de seguidisme editorial, a complir amb els objectius del cap, quan no directament a prostituir la professió. Ja dic que cadascú valora la professió com li plau però a alguns que formem part del col·lectiu de FIC ens han tancat mitjans, ens han acomiadat moltes vegades o simplement hem optat per abandonar una feina que ens oferia un salari però que ens obligava a l’esclavatge professional. I només els periodistes que hem patit, i hem patit molt al llarg de la nostra vida, sabem què és l’esclavatge professional, el neguit d’haver de buscar feina en un món on es premia el que abaixa sistemàticament el cap, i a on et porta, tot plegat: a la marginalitat i el vilipendi. Els que hem patit la professió, sabem que no hi ha un treball tan cruel com el nostre.
Ningú discuteix la professionalitat de ningú. I encara menys dels que reben ordres. Només recordar que portem tres edicions de La Nit dels Insurrectes on hem reunit en un sopar ciutadà a un centenar de persones de mitjana en cada edició, sense que la televisió local ni cap mitjà públic hagi fet acte de presència. En canvi, hem pogut veure en un parell d’ocasions, al menys, que el canal digital ha dedicat unes quantes peces a explicar que a alguns veïns se’ls han escapat uns lloros. O, més proper encara, en la passada Tribuna Crítica organitzada per FIC, el col·lega enfadat va entrevistar al convidat Graells però no pas al president de l’entitat organitzadora. Perquè hi ha molta professionalitat, però el president de FIC no és ningú pels mitjans de comunicació públics.
Cadascú fa la feina com vol però potser que se’ns pugui considerar lliures d’opinar que els mitjans de comunicació públics no son un bon exemple de treball honest, de professionalitat garantida ni de neutralitat informativa. Com és obvi. Hi ha l’enorme costum en aquest Ajuntament d’agafar sempre els raves per les fulles. I ho veiem en cada ple. Quan l’oposició acusa el govern de no agilitar contractes, per exemple, de seguida implica els tècnics i els posa com a baluard. Ha passat, per exemple quan l’oposició discutia la composició del Consell Executiu dels mitjans públics al·legant que no es pot posar en qüestió la professionalitat dels periodistes proposats, quan el que es posa en qüestió és simplement la utilització que fan dels periodistes proposats per assegurar-se la majoria en cas de vot. Aquí exactament igual: si comentes que sospites que les gravacions senceres d’un acte poden tenir objectius diferents als professionals, primer, l’al·ludit fa veure que s’està posant en qüestió la professionalitat dels subordinats i segon, si el subordinat rellisca en la valoració, ja tens nous instruments a punt per justificar l’arbitrarietat sistemàticament aplicada a l’entitat en qüestió. El tema ja es veu que és tan delicat que, si jo fos subordinat i una mica independent i objectiu, em resistiria a ser utilitzat vilment.
La darrera prova lamentable de tot plegat va tenir lloc en el programa de l’Informatiu de la tele pública de dimecres. No és la primera vegada que soc víctima de manipulació informativa per part dels mitjans públics. Durant 27 segons van reproduir una ínfima part de les meves paraules gravades durant l’acte a la Tecla Sala. Durant els 46 segons següents van dedicar-se a desmentir una cosa que resulta tan òbvia per tanta gent nostra que no cal prendre’s l’esforç d’insistir-hi, com és que cobreixen les informacions de FIC, que el Consell de la Informació de Catalunya els va donar la raó o que les meves paraules afectaven al professional enviat a cobrir l’acte. Ni acostumen a cobrir les nostres informacions —i és evident que no han cobert cap edició de La Nit dels Insurrectes, per exemple— ni el CIC va voler entrar al fons de la qüestió, ni jo vaig fer cap referència a un periodista al que, per pròpia iniciativa, se li hagués ocorregut gravar res perquè ho fessin servir altres interessats.
Respecte del Consell de la Informació potser que en lloc de dir mentires podrien haver inclòs l’acord al qual va arribar el CIC que afegeixo a continuació: “Per tot això, el Consell de la Informació de Catalunya adopta el següent:
ACORD. El Consell reconeix els bons propòsits que té l’entitat Foment de la Informació Crítica i l’encoratja a continuar perseguint fermament les finalitats descrites en els seus estatuts. Tanmateix no es pot pronunciar sobre la queixa presentada perquè no pot tenir cap seguretat que els mitjans de comunicació hagin menystingut les activitats d’aquesta entitat, i per tant no pot asseverar que hagin transgredit cap dels principis del codi deontològic. I per que així consti s’estén la present certificació, amb el vistiplau del president, a Barcelona en data 1 de juliol de 2024. Certifico.”
Que el CIC no pogués asseverar que haguessin transgredit cap dels principis del codi deontològic tampoc certifica que la manera d’actuar sigui la correcte ni que les denúncies de FIC, que naturalment mantenim, no mantinguin alhora la seva vigència.
És evident que la direcció dels mitjans de comunicació públics practica la tergiversació i fomenta la discriminació, i si posa els professionals en contra de FIC, tot això li és més rendible. Ells sabran a que juguen. FIC no té cap altra interès que defensar la millora de la ciutat i de la seva gent: ni ens juguem cap subvenció, ni esperem cap favor, ni vivim de la informació. Però som aquí i no ens callarem mentre tinguem resistència. Que és segurament el que molts voldrien en l’àmbit del poder i, fins i tot, alguns que es diuen col·legues.
