Dos anys de govern Quirós. El moment de dir prou (i 2)

L’anterior article es va acabar amb la possible perspectiva d’un canvi en el govern local. Si cal un canvi, que en política sempre és un exercici generador per se, aquest mai no arriba perquè el poder l’impulsi. Si hi ha canvi és perquè hi ha alternativa i, si en democràcia hi ha alternativa, és per dues raons: perquè l’oferta és creïble i perquè els que la compren es mobilitzen.

Fa anys que les ofertes resulten poc creïbles i la conseqüència directe és que la mobilització social és inexistent. La darrere ocasió en què es va produir una expectativa política de caràcter general va ser l’any 2015 amb l’esclat de Ciutadans/Ciudadanos, que va aparèixer uns quants mesos després de l’experiència de Podem/Podemos al 2014. Uns pocs anys abans havien sorgit, amb un relatiu pes, les candidatures autònomes de la CUP (cap el 2012). La resta sempre s’ha mogut sobre la base del republicanisme d’ERC, el neoliberalisme conservador de CiU/Junts, la dreta popular i l’esquerra multivariable d’arrels comunistes, amb una infinitat de sigles. Tret de l’experiència Ciutadans, Podem i, en certa manera, la CUP, els consistoris hospitalencs i els més propers de l’àrea metropolitana, sempre s’han mogut en la mateixa dinàmica: majories absolutes o suficients del PSC amb governs en solitari o de coalició no necessària, que han garantit al llarg de 47 anys, una estabilitat sense fissures.

L’horitzó en la perspectiva dels propers 12 mesos no ofereix gaires possibilitats de sorpresa. L’Hospitalet, per l’estructura demogràfica i electoral, no és municipi on les forces catalanistes puguin aspirar a gaire més del que ja tenen, ni les forces de la dreta espanyola tampoc. Les esquerres transformadores, l’únic que han anat transformant al llarg de les darreres dècades ha estat la manera com s’han volgut presentar davant l’electorat amb una infinita sopa de lletres que no ha aconseguit motivar ningú. Podem i l’experiència dels Comuns podria haver estat un punt d’inflexió si la proposta hagués aprofundit en el teixit social de la ciutat, però el projecte no tenia aquests interessos sinó uns altres que considerava molt més decisius per conquerir el poder, com era la contundència mediàtica i la capacitat de mobilitzar emocions. Podem i els Comuns mai han tingut com objectiu crear organització, sinó crear fans, però els fans requereixen indispensablement de lideratges forts i els lideratges forts no s’improvisen.

Mentre no es modifiquin les condicions de les ofertes electorals, cosa avui dia inversemblant en aquesta ciutat, no hi ha perspectiva possible de canviar les correlacions. I si no es canvien les correlacions, els problemes de la ciutat corren el perill d’intensificar-se, d’aguditzar-se i de resultar irresolubles. Quan això passa, l’alternativa és el que ha succeït a la ciutat al llarg de tota la seva història: la ciutadania que pot, abandona la ciutat i la que no pot, acaba assolint la impossibilitat d’una qualitat de vida estandarditzada.

Davant d’aquesta realitat, només s’albira un motor que és la ciutadania, especialment la ciutadania activa, l’activisme conscient. I només hi ha esperances de canvi si impulsa, des de la base, una alternativa capaç de generar entusiasme, de mobilitzar l’electorat i de crear expectatives, de creure en la possibilitat de modificar la correlació de forces i de canviar la dinàmica del govern.

El primer que cal per crear esperances de canvi és definir l’oferta: l’aparell que ha de dirigir el missatge, en primer lloc, i el contingut del missatge en el segon. Ha d’haver un instrument. S’ha de configurar una estructura capaç de confegir una candidatura que representi les ganes de guanyar el canvi, i s’ha de consensuar un programa que no cal que sigui exhaustiu però que és imprescindible que aporti solucions i alternatives a les emergències que pateix la ciutat en el termini dels propers quatre anys. Els partits ja tenen aquesta estructura i és l’estructura la que defineix el programa i qui la de defensar. On no hi ha partit, ha d’haver autoorganització, i és precisament l’autoorganització el que més costa, especialment perquè autoorganitzar-se obliga a despendre’s de lideratges, per bé que la primera crida ha de sorgir d’algun espai i ha de ser suficientment creïble per aplegar unes quantes voluntats.

No està gens clar que a l’Hospitalet s’hagin creat hores d’ara aquestes voluntats col·lectives i per això és ben possible que les reflexions d’aquest article es quedin en un no res. Però el que sí sembla que està prou clar és que si no es construeixen aquestes voluntats col·lectives, els propers quatre anys tornarà a haver un govern Quirós amb un suport minoritari per garantir estabilitats, però amb escasses possibilitats de marcar cap ruta diferent. Estaria bé que l’electorat fos conscient que si les ofertes son les mateixes que fa quatre anys, és a dir, les habituals dels partits tradicionals, els resultats variaran molt poc. De manera que el que vulgui que les coses es modifiquin ni que sigui molt poquet, pot quedar-se a casa sense cap mala consciència, perquè a tots els que es presentin en les candidatures habituals el resultat que surti ja els estarà bé.

Sembla evident, per tant, que més enllà de com s’articulin les propostes de futur, si s’articulen, el canvi només vindrà per la via d’una candidatura unitària, ciutadana i amb un programa consensuat d’urgències i de rectificacions, capaç d’enfrontar-se amb el pes de l’entusiasme cívic al seu darrere, a les forces tradicionals.

Hi hauria, molt probablement, una altra alternativa viable però també certament difícil. La que es podria generar en el cas que algun dels partits tradicionals estigués disposat a elaborar una candidatura de ciutat renunciant a les sigles pròpies, per bastir una alternativa àmplia que hi donés cabuda a un espai suficientment transversal. I, fins i tot, que s’establís una mena de pacte pre-electoral entre forces ideològicament diverses, per configurar un govern de concentració capaç del viratge polític imprescindible per resoldre les urgències que avui presenta la ciutat.

Passi el que passi, no ens cridem a engany. Si no hi ha noves estratègies, no hi haurà canvis. Si van a votar els que sempre voten als mateixos, el govern que surti es mourà entre la majoria absoluta i la majoria relativa i el proper govern serà el govern de sempre sense possible contestació, o el govern de sempre amb un suport semblant a l’actual i amb el mateix poc desgast que pateix ara.

És probable que no hi hagi motius més desmobilitzadors que les monotonies establertes. No hi ha dubtes que als que manen, la desmobilització endèmica de les municipals ja els està prou bé. És molt possible que la mateixa desmobilització els sembli també prou acceptable als que han convertit el seu paper opositor en una rutina purament alimentària.

Per això hauríem de dir prou.

Més enllà de dreta i esquerra (II): com es defensa el poder

Xavier Almirall

Si a la primera part (https://lestaca.com/opinio/mes-enlla-de-dreta-i-esquerra-elits-poder-i-control-del-relat/) parlàvem de l’existència d’elits organitzades capaces de conservar i defensar els seus interessos al llarg del temps, ara cal fer-se una pregunta inevitable: com es protegeixen?

En primer lloc, cal aclarir que les elits no formen un bloc monolític. Competeixen, discrepen i mantenen conflictes interns. Però aquesta rivalitat acostuma a desaparèixer quan perceben una amenaça comuna sobre els fonaments del sistema que les beneficia.

Les elits no es defensen mitjançant un únic mecanisme. La seva força prové precisament de la combinació de múltiples estructures —polítiques, econòmiques, mediàtiques, judicials i culturals— que actuen simultàniament en la mateixa direcció.

La resposta no acostuma a trobar-se en conspiracions cinematogràfiques, o ordres directes. El poder modern funciona de manera molt més sofisticada, que no consisteix a decidir-ho tot, sinó a determinar quines decisions són possibles i quines deixen de ser-ho abans fins i tot de plantejar-se.

En tenen prou amb controlar els marcs generals dins dels quals es prenen les decisions. Els àmbits clau de decisió i les anomenades línies vermelles.

Molts dirigents polítics, empresarials o socials arriben a posicions de responsabilitat convençuts que disposen d’un marge de decisió molt ampli. I sovint és cert. Poden decidir moltes coses. Però no totes.

Existeixen àmbits especialment sensibles on els interessos permanents del sistema són molt més importants que la voluntat dels dirigents circumstancials. Poden ser interessos econòmics estratègics, equilibris geopolítics, monopolis d’informació, estructures d’estat o mecanismes essencials de reproducció del poder.

El gran error d’alguns responsables polítics és creure que el càrrec els converteix en posseïdors reals del poder. Confonen administrar una parcel·la de poder amb controlar-ne les estructures profundes.

Mentre les seves decisions es mantenen dins dels límits tolerables, gaudeixen d’autonomia. Quan intenten alterar interessos considerats estratègics, acostumen a aparèixer mecanismes de correcció: pressions mediàtiques, aïllament polític, bloquejos administratius, ofensives judicials, campanyes de descrèdit o simples abandonaments de suports.

No sempre hi ha una mà única que dirigeix aquests processos. Sovint n’hi ha prou amb una coincidència d’interessos entre elits que comparteixen organitzadament interessos estratègics semblants. I no necessàriament els portaveus coneguts (“Quien pueda hacer que haga”) són els qui realment mouen els fils.

Alguns alts dirigents descobreixen tard que existeix una diferència entre el poder formal que figura als organigrames i el poder efectiu que condiciona els resultats.

Quan apareix aquest comportament “desviat” per part de l’alt dirigent polític, desviat en relació amb què esperen d’ell les elits; quan es percep que l’alt dirigent polític es creu que el seu poder ja no és subaltern al poder real de les elits; quan deixa de fer cas als seus assessors que el prevenen de la realitat de l’estat dual (l’estat profund), comença el ball.

Entren en joc, prèvia encesa d’alarmes, totes les formes de combat, les legals i les il·legals, les ètiques i les brutes, les formals i les informals, les visibles i les no visibles, tot s’hi val per intentar arraconar progressivament l’element incòmode.

Ens centrarem en un sol dels mecanismes. El partit.

Les elits coneixen bé unes organitzacions polítiques i socials que aspiren a perdurar, que necessiten amplitud, integrar sensibilitats molt diverses, que no poden representar només una fracció reduïda de la societat. Que n’han après imitant l’Església catòlica, la seva capacitat d’adaptació, la capacitat d’absorbir idees dins d’uns límits, i mantenir sols un petit nucli doctrinal innegociable, que en molts partits és ínfim.

Aquesta heterogeneïtat i flexibilitat orgànica no és una debilitat. És una font de supervivència.

Però, tanmateix, es converteix en el primer punt feble. Entren en joc antics dirigents polítics del mateix partit, corromputs pel sistema i alhora agraïts a la seva protecció, però amb alt valor simbòlic i aparença de legitimitat. I també surten altres dirigents que volen ascendir als llocs més alts. I es posen al servei de l’operació d’assetjament del “desviat”.

Aquestes operacions tenen més possibilitats d’èxit quan les organitzacions han relaxat els seus mecanismes de selecció interna. On, a canvi de la fidelitat individual, s’admet la incapacitat del candidat per exercir la funció pública a la qual aspira i la manca d’escrúpols en el seu comportament ètic. Tenir gent mediocre i poc honesta a dins de casa és l’altre punt de feblesa important del partit. Si no tens la casa ben neta estàs exposat a què tot trontolli. Donar tantes facilitats és arriscar massa.

I aquí entra en joc la construcció d’un relat, la seva difusió i la seva fixació a la societat. Cap missatge polític mínimament eficaç pot ser completament fals. Necessita una base de realitat. Un fet cert. Una declaració real. Una dada parcialment correcta. A partir d’aquí es construeix el relat.

Se seleccionen uns elements i se n’amaguen uns altres. Es trien uns testimonis i no uns altres. Es destaquen unes conseqüències i se silencien les restants. El resultat final no és necessàriament una mentida absoluta, sinó una realitat parcial presentada com si fos la realitat completa.

La força del relat no prové tant de la seva exactitud com de la seva capacitat de resultar creïble.

Quan diversos grans mitjans, experts mediàtics, opinadors, plataformes digitals i actors institucionals transmeten simultàniament una mateixa interpretació dels fets, una gran part de la població tendeix a assumir-la com a certa. No perquè hagi verificat personalment les dades, sinó perquè confia en els mecanismes que les presenten.

A tot això cal afegir una sensació creixent de desconcert de les societats contemporànies que viuen amb un accés immens a la informació. Però la capacitat d’entendre què està passant sembla disminuir.

Mai no havíem tingut tants canals de comunicació. I, tanmateix, mai no havia estat tan difícil distingir entre informació, propaganda, entreteniment, manipulació, màrqueting o simple soroll. És en aquest context que massa pocs ciutadans perceben que alguna cosa no encaixa entre el que diuen els grans mitjans i la realitat quotidiana.

Potser aquesta és la gran qüestió del nostre temps: no qui governa, sinó qui defineix els límits de què pot governar-se i què queda fora de l’abast de qualsevol govern.

Aquestes dinàmiques no són simples especulacions teòriques. També poden observar-se en episodis polítics contemporanis que tots tenim presents.

Quan s’intenten alterar els equilibris que les estructures profundes del Deep State consideren sagrats, la resposta és proporcional a l’amenaça. Si exposes un expresident negociant a Brussel·les una amnistia que pretén esborrar l’esforç repressiu de l’estat profund contra els catalans, no es pot esperar cap altra cosa que el que està passant.

Potser alguns encara pensen que assistim a una simple disputa partidista. D’altres sospiten que el que està en joc és molt més profund.

Dos anys de govern Quirós. La complexitat del canvi (1)

Avui es compleixen dos anys del relleu a l’alcaldia. Dos anys de l’arrencada de l’època Quirós. I probablement, l’aspecte més significatiu de l’efemèride, sigui constatar la reiteració a l’Hospitalet del mecanisme de continuïtat que es va iniciar l’any 1994 (el 13 de maig) amb el relleu a mig mandat d’un alcalde pel següent. L’objectiu és que les eleccions les guanyi l’alcalde conegut, de manera que l’alcalde programat prèviament per substituir-lo de manera digital, tingui temps d’agafar la mínima experiència, consolidar un nou equip i fer-se conegut entre l’electorat que l’haurà de revalidar amb les mateixes sigles.

Així es va fer entre Pujana i Corbacho (maig de 1994), entre Corbacho i Marín (abril de 2008) i entre Marín i Quirós (juny de 2024). El primer alcalde de la democràcia va exercir durant 15 anys i uns pocs dies; el segon durant 14 anys i un mes, i la tercera durant 16 anys i dos mesos. Tots tres alcalde van encapçalar la llista del PSC en quatre eleccions consecutives: Pujana els anys 1979, 1983, 1987 i 1991; Corbacho, els anys 1995, 1999, 2003 i 2007 i Marín els anys 2011, 2015, 2019 i 2023. Quirós serà el cap de llista socialista en les eleccions de maig de l’any vinent i novament alcalde si les dinàmiques que es mantenen a la ciutat des de fa 47 anys no es modifiquen.

S’ha explicat moltes vegades que el mandat de Pujana va tenir dos períodes molt diferents. El primer entre 1979 i 1983, marcat per tres característiques molt particulars: la il·lusió del nou poder ciutadà democràtic després de dècades de dictadura, la desconfiança entre els socis de coalició amb forces molt igualades (PSC-PSUC ) i la necessitat de fer front a dèficits aclaparadors per les polítiques especulatives del franquisme. El segon període Pujana, a partir del 1983, va ser bastant més diferent: una fase d’inauguració absoluta del monopoli del poder i una progressiva pèrdua de por en l’execució de projectes sense contestació social. Corbacho va inaugurar el seu mandat amb unes característiques més concretes, ajustades a una personalitat més acusada que dimensionava nous projectes de creixement de la ciutat associats a una política més autònoma i que s’autoproclamava més innovadora, mantenint, i fins i tot aprofundint, una autoritat rígida i sense fissures en l’exercici del poder. Marín va ser la continuïtat pel que fa a les maneres, i l’eclecticisme pel que fa a la gestió, de manera que els alts i baixos de l’època Corbacho pel que fa a virtuts i a defectes, van abocar directament a una fase crítica de resolució dels inevitables conflictes, en bona part per la inacció i un continuisme molt poc elaborat.

El resultat final és la ciutat que va heretar Quirós. Una ciutat que va viure uns poquíssims anys de contenció urbanística, alguns períodes de miratges pel que fa al protagonisme de ciutat, per acabar travessant un període llarg de decadències que han portat a la situació de crisi global d’ara mateix. Les formes del govern no han variat al llarg dels anys, conseqüència directa d’un exercici indiscutit del poder, que l’acaba convertint en patrimonial, en la mesura en què no hi ha càstigs electorals siguin quines siguin les polítiques aplicades.

Sempre hi ha hagut problemes en aquesta ciutat. El que s’està produint ara és una situació de bloqueig global que és el que succeeix quan tot deixa de funcionar com caldria i les necessitats ofeguen la ciutadania. Les causes son múltiples, però la realitat és una: sura en l’ambient la sensació que cal un canvi radical que retorni l’esperança a la comunitat, per tal d’assegurar que els drets es mantinguin, que les solucions s’executin i que la qualitat de vida es garanteixi.

Què la sensació sigui de crisi ciutadana global no assegura ni fa preveure, però, cap solució immediata. Ben al contrari, en fases agudes de crisi és quan costa més trobar sortides viables. La imperiosa necessitat de trobar solucions, la veu la ciutadania més activa, la veuen les entitats cíviques i la veu també el govern municipal i les forces que actuen com oposició política. La ciutadania (i les seves entitats), desorganitzada i desestructurada per dècades de passivitat quan no directament de clientelisme dòcil, fa el que pot, que és queixar-se i reclamar solucions, sense exercir la pressió activa que li correspondria pel decaïment de l’activisme social dels darrers temps.

També el govern n’és conscient del moment que travessa. Només cal veure el desassossec amb que alguns regidors afronten el dia a dia i la sensació de creixent disgust de la ciutadania que perceben regularment. Si no han entrat encara en una situació de desesperança és perquè mantenen una majoria considerable enfrontada a una oposició que dona mostres palpables de desconcert i que, a més, es troba dividida per l’artifici ideològic, d’una banda, i per la miopia política, de l’altra.

Tot el que pugui passar en el futur està directament relacionat amb aquest joc dialèctic. D’una banda, l’activisme social, de l’altra, l’oposició política i finalment, la capacitat del govern per ensortir-s’en. El principal problema del govern és que es troba atrapat pels compromisos anteriors i per la paràlisi de gestió i es mou entre la necessitat de fer front al col·lapse, la debilitat interior pel que fa al disseny de projectes i propostes, i la necessitat de mantenir el timó com si res no passés. Sempre li ha passat una mica, això mateix. Només que ara l’executiu és com si hagués anat perdent suport entre la militància més veterana i això li resta capacitat d’engrescament que només podria venir, com ha passat tantes vegades, per la capacitat d’acontentar ambicions. I ara, cada vegada sembla quedar menys per repartir i menys gent que s’entusiasmi simplement amb promeses.

Pel que fa a l’activisme social es troba en un via crucis. D’una banda, creixen els problemes però, de l’altra, cada vegada és més feixuc mobilitzar voluntats al carrer, que és on tenen ressò social els desafiaments. La conseqüència, que cada cop els problemes son més profunds i complexos, però la força per exigir solucions segueix fràgil i poruga.

Així les coses, el canvi polític apareix a l’horitzó com més necessari que mai, però també, per què enganyar-nos, tan complex com el primer dia. Un canvi només seria possible si en les properes eleccions municipals del maig del 27, hi hagués una mobilització important de l’electorat, capaç de trencar el sostre habitual dels 30.000 vots que a l’Hospitalet garanteixen l’estabilitat del govern del PSC. I això només podria ser possible sobre la base d’una candidatura capaç d’engrescar la ciutadania i mobilitzar-la, amb un missatge clar de canvi.

En els darrers cicles electorals, justament el que no han faltat a l’Hospitalet han estat candidatures diverses de tot tipus, però els regidors, des de fa dècades, només pertanyen als partits tradicionals de dimensió supramunicipal. Han anat variant les sigles en virtut de les batalles generalistes, però bàsicament els resultats no s’han modificat: les majories absolutes o relatives sempre han estat en mans del PSC, mentre que les altres formacions, totes elles, fa quatre dècades que es dediquen a fer volar coloms perquè la seva influència sobre la ciutat ha estat nul·la.

La majoria de les forces tradicionals en presència s’han acostumat al resultat i ja se senten còmodes en aquest joc sense sorpreses. El problema és que la ciutadania està farta de la comèdia i, sobretot, està farta de problemes sense solucions. I, com que no té capacitat organitzativa, quan se la convoca a decidir un nou govern, es queda majoritàriament a casa. Van a votar els que sempre voten als mateixos —en molt bona part com a conseqüència de favors directes, indirectes o migpensionistes, al llarg de tants anys—, els que encara confien en alternatives que fa temps que han deixat de ser-ho i els que arriben a creure’s propostes conjunturals que només entusiasmen a molt pocs en cada fase de la lluita democràtica. El resultat, invariable en cada convocatòria.

Hi ha un problema afegit, que s’acumula a la retòrica fallida de cada procés electoral i és que els partits es mouen sovint per estratègies genèriques que en ocasions entren en contradicció directa amb les equacions municipals de cada ciutat o poble. Això, quan no es deixen entretenir per allò que assenyalava al principi com a simple artifici ideològic: el joc d’aparences generalistes que gairebé mai impliquen la resolució de problemes concrets a nivell municipal.

És normal que a la ciutadania soferta li costi entendre, per exemple, que una moció de Vox en un ple municipal reclamant que es posin unes bombetes que fa setmanes que s’han fos en un túnel d’un carrer, sigui rebutjada pels partits d’esquerra aduïnt que a l’extrema dreta no se li vota res a favor: al feixisme, ni aigua. Sobretot, perquè s’ha deixat d’analitzar que, si fa setmanes que el túnel públic està sense llum, és perquè el govern d’esquerres s’oblida dels problemes concrets de la ciutadania que ha de passar per aquella zona.

De la mateixa manera, sembla normal que la ciutadania s’encengui quan Vox posa sovint l’accent en els perills de la migració il·legal (seguint la consigna generalista del partit) en barriades tan multiculturals com les de La Florida-Les Planes o que els Comuns i els republicans es tirin els trastos constantment entre ells com si la baralla de matisacions entre tan fràgils opositors beneficiessin alguna cosa més que a un govern que veu alleugerit com s’afebleixen les escasses forces que els podrien obligar a consensuar mesures.

D’on es dedueix que el canvi, si ha de venir d’algun costat, no vindrà ni per suposat del govern, ni tampoc, mentre no hi hagi reflexió i claredat d’idees, dels que avui configuren una trista oposició claudicant, dividida, feble i enfrontada per l’artifici ideològic que uns quants alimenten, per tal que no s’hagi de parlar de l’altra artifici ideològic: el d’aquells que s’anomenen constantment d’esquerres i que porten dècades, per exemple, afavorint l’especulació immobiliària.

De, per on hauria d’aparèixer el canvi, intentaré reflexionar-ho en un proper article d’aquesta sèrie.

Trencar un parc, dividir al veïnat

Segurament pot ser interessant entrar una mica en la història del poliesportiu de Santa Eulàlia i, també en la del parc de l’Alhambra. Tot plegat pot ajudar a entendre la història recent del barri i de la ciutat i, potser per copsar alguns lligams dels successius governs municipals.

Les primeres instal·lacions del que avui es encara el poliesportiu de Santa Eulàlia van començar a funcionar progressivament i sense cap acte oficial d’inauguració. Eren els primers anys de la dècada dels 70, en un moment de desindustrialització del barri i d’un creixement desbocat de l’especulació urbanística. Cada espai deixat per una institució industrial era aprofitat per construir i construir nous blocs d’habitatges.

Al carrer Jacint Verdaguer, la Caixa va voler construir un edifici amb una volumètrica significativa. Per compensar-la, van crear unes instal·lacions esportives, essencialment una pista de bàsquet i una piscina.

Eren els anys del boom constructiu a la ciutat, amb l’aixecament dels blocs a Can Serra i una administració municipal dirigida per l’alcalde nomenat pel franquisme Vicenç Capdevila, envoltat de constructors locals que portaven ja una dècada enriquint-se a base de construir arreu amb permutes d’habitatges d’una planta o d’una planta i pis, habituals al barri de Santa Eulàlia i compres de terrenys que, fàbriques i i els antics sitials d’escombraries, anaven deixant al seu abast.

A mitjans dels anys 70, Francesc Codina va assumir la regidoria d’esports, substituint a Domingo Peiró, i va crear el Patronat Municipal d’Esports, que va assumir les instal·lacions del carrer Jacint Verdaguer, ja com el poliesportiu del barri, amb el suport del llavors regidor delegat de Santa Eulàlia, en Joan Perellò que va ser qui va substituir com alcalde a Vicenç Capdevila quan aquest va ser nomenat diputat, ja a l’any 1977.

El primer ajuntament democràtic va agrupar algunes de les entitats esportives del barri, el club de natació, el de bàsquet i la mateixa vocalia d’esports de l’Associació Veïnal de l’època, en l’AESE (Agrupació Esportiva de Santa Eulàlia) que va assumir la gestió del poliesportiu fins a inicis dels anys vint d’aquest segle.

En aquests anys, l’Hospitalet va arribar ja al quart de milió d’habitants en un model de ciutat basat en l’especulació urbanística més desaforada. Un model que, descomptant un petit període inicial del primer ajuntament democràtic, els successius governs municipals del PSC, han assumit com el seu model de ciutat. D’aquí les dificultats per trobar espais lliures per equipaments de tota mena i per parcs.

Així, el Parc de l’Alhambra, l’únic espai d’un barri que ronda ja els 50.000 habitants que té les característiques mínimes d’un parc urbà, un espai qualitativament diferent d’una zona verda.

L’espai que ocupa avui el parc ja era present des dels anys 70 com una petita arbreda en els terrenys que ocupava la fabrica tèxtil, coneguda com “El Cànem”. Al plantejar-se la construcció dels blocs d’habitatges que formen el que es coneix com Gran Via Center, entre el carrer Aprestadora i la Granvia, es va arribar a un acord amb la constructora dels blocs d’augmentar la volumetria, es a dir l’alçada en pisos dels blocs, a canvi de deixar lliure l’espai que ocupava l’arbreda que va servir de base per la construcció definitiva del Parc.

D’aquesta manera, coincidint amb el dia de la Constitució de l’any 1986, va ser inaugurat l’actual Parc de l’Alhambra amb la presència del llavors alcalde de Barcelona i de la AMB, en Pasqual Maragall i l’alcalde Pujana.

No semblen doncs casuals les semblances entre la manera com es van poder construir el Poliesportiu i el Parc. En tots dos casos son fruits d’acords de compensacions amb empreses constructores a canvi d’incrementar el volum dels blocs d’habitatges i, correlativament, de l’increment dels beneficis de les empreses promotores. No hi ha hagut al barri reserves d’espais per equipaments públics de tota mena.

La historia que ve tot seguit la coneixem també. El 1994, vuit anys desprès de la inauguració del Parc de l’Alhambra, el govern municipal, responent a la demanda veïnal sobre les deficiències del Poliesportiu de Jacint Verdaguer, va aprovar la construcció del nou poliesportiu als terrenys de Gasòmetre, en un moment en el que encara existia, al costat, l’empresa Indo.

Aquest projecte, valorat en 35 milions de les antigues pessetes, va quedar adormit en alguns dels calaixos del Consistori, fins que la pressió veïnal, una altre vegada va forçar al llavors alcalde Corbacho a reafirmar el projecte de Poliesportiu als terrenys de Gasòmetre, ja a l’any 2005.

El 2016, ja amb Nuria Marin com alcaldessa, el llavors regidor Cristian Alcàzar, va començar a explicar que el cost del poliesportiu a Gasòmetre, entre 11 o 12 milions d’euros, era excessiu. Ja el 2018, el govern municipal va aprovar un nou projecte a Gasòmetre sense piscina, sense màquines i sense fitness. El veïnat va rebutjar aquesta decisió i es va endegar una campanya amb el títol de “Mullat per Santa Eulàlia”, reivindicant un poliesportiu sencer.

El mateix any es va convocar, per part de l’alcaldia, una reunió veïnal al Centre Cultural per presentar el seu projecte que va ser clarament rebutjat pels assistents, que van omplir amb escreix la sala d’actes del centre.

Casualment, o no, per les mateixes dates, en el Parc de l’Alhambra es van enderrocar els porxos que l’envoltaven al·legant que estaven en mal estat. Van afirmar que es reposarien aviat, però encara s’està esperant que es faci.

Ara fa set anys, el 2019 es va fer la primera, i fins ara única, consulta veïnal sobre la localització del poliesportiu, en la que es convocava a triar entre dues opcions: Gasòmetre o Parc de l’Alhambra. Malgrat la intensitat de la campanya del govern municipal i del PSC, la majoria de participants en la consulta van optar clarament per la opció Gasòmetre. La llavors alcaldessa Nuria Marin i el llavors regidor del districte David Quirós, van afirmar que respectarien l’opció majoritària.

Des de llavors fins fa uns dies, no hi ha hagut cap acció municipal. Només excuses: falta un informe d’un estructurista, ho estem mirant…

Tot i així, el mateix any, l’Ajuntament assumeix directament la gestió del poliesportiu, reduint a la AESE com a usuària, per cedir la gestió a Ferrovial l’any 2020.

Al mateix temps, el Parc de l’Alhambra es l’únic refugi bioclimàtic del barri, tot i que estem esperant des de fa mes de tres anys, el concurs participatiu d’idees sobre la seva reforma i restitució.

A hores d’ara, el govern municipal, sense cap consulta ni comunicació amb les entitats veïnals, ha anunciat que disposa d’un informe tècnic que conclou que el promès poliesportiu només podrà construir-se en el parc de l’Alhambra i que serà l’opció que l’Ajuntament impulsarà, retallant la superfície del parc, amb la promesa de fer de Gasòmetre una zona verda (que no un parc) i de fer una mena de passadís verd entre el que quedès del parc i la plaça Francesc Macià, que és avui un dels solàriums més importats del barri.

D’aquesta manera es concreta el model de ciutat del PSC. Un poliesportiu que es menja un tros d’un parc, obert de cara a la Fira i als hotels de la Granvia i d’esquena al barri i al seu veïnat. Tampoc el veïnat de Granvia Sud resultaria beneficiat; la prioritat del projecte apunta al turisme i als negocis.

Des del moviment veïnal s’han anunciat ja accions contra aquest projecte. La reivindicació de que el Parc de l’Alhambra no es toca, si no és per la seva ampliació i reforma, creix entre el veïnat que se sent enganyat pel seus representats municipals. La gent de més edat té molt present la cançó folk de “Salvem el Parc d’Elisian” i serà difícil pel govern municipal trencar el Parc i aconseguir la divisió del veïnat.

Més enllà de dreta i esquerra: elits, poder i control del relat

Xavier Almirall

Potser una part de la confusió política actual prové del fet que els conceptes clàssics de dreta i esquerra ja no descriuen prou bé la realitat. Cada vegada sembla més útil entendre la política com una tensió entre elits organitzades i la gran majoria social que queda fora d’aquestes estructures de poder.

La propietat privada, per si mateixa, no és el problema. El problema apareix quan l’acumulació extrema de riquesa genera grans centres de poder econòmic capaços de condicionar governs, mitjans de comunicació, legislació, opinió pública i fins i tot la cultura col·lectiva. Les grans fortunes i els grans interessos tendeixen naturalment a coordinar-se i protegir-se mútuament, formant autèntiques xarxes d’influència permanent.

Aquesta és una de les grans fortaleses de les elits: tenen interessos concrets, recursos estables i capacitat d’organització a llarg termini. Poden canviar dirigents, partits o discursos sense perdre el control dels objectius essencials. Els actors polítics són sovint intercanviables; el que importa és que el sistema continuï servint els mateixos interessos de fons.

Per això, moltes vegades és més important analitzar el rol real d’una organització que no pas el seu discurs nominal. Una cosa és el que un partit, sindicat o moviment diu representar, i una altra molt diferent és a quins interessos acaba servint efectivament.

Hi ha estructures que mantenen una retòrica aparentment popular o progressista mentre, en la pràctica, contribueixen a estabilitzar els interessos de les mateixes elits econòmiques que afirmen combatre. De vegades això es produeix per integració dins el sistema; altres vegades, per dependència econòmica, institucional o mediàtica; i en alguns casos per autèntiques operacions de cooptació política i cultural.

Les elits han entès històricament que no sempre cal oposar-se frontalment als moviments socials: sovint és més eficaç infiltrar-los, dirigir-los indirectament o convertir-los en estructures controlables. Una de les eines clàssiques del poder és precisament “comprar” o promocionar aquells actors que, conscientment o no, acabaran servint els interessos dominants mentre mantenen una aparença de dissidència.

Però probablement l’eina més poderosa de totes és el control del llenguatge i dels marcs mentals col·lectius.

Conceptes històricament vinculats a les lluites populars —llibertat, justícia, igualtat, rebel·lia o antisistema— han estat progressivament apropiats i reinterpretats des de les mateixes estructures de poder. Sovint aquesta operació no és executada directament per les elits visibles, sinó administrada per intermediaris polítics, mediàtics, culturals o acadèmics que adapten el llenguatge a les necessitats del sistema.

Així, la llibertat pot acabar reduïda al consum individual o a la desregulació econòmica; la rebel·lia es transforma en espectacle controlat; l’antisistema es converteix en una estètica comercial; i la justícia queda limitada a discursos simbòlics que no alteren les relacions reals de poder.

La perversió dels conceptes no elimina les paraules: en conserva la força emocional mentre n’altera el contingut profund.

Perquè aquest mecanisme funcioni és imprescindible una enorme maquinària de producció de relat. I aquesta maquinària és extraordinàriament costosa: grans mitjans de comunicació, plataformes digitals, indústria cultural, publicitat, laboratoris d’opinió, thinktanks, influenciadors, algoritmes, producció audiovisual i estructures educatives capaces de construir consensos socials favorables als interessos dominants.

L’objectiu no és tant imposar una dictadura visible com aconseguir que una part molt important de la població acabi defensant opcions contràries als seus propis interessos materials mentre creu actuar lliurement.

Per això, el control de l’educació, de la informació i de la capacitat crítica resulta absolutament essencial. Però aquest control no pot presentar-se com a censura oberta. Necessita mantenir sempre una aparença de pluralisme, llibertat i debat real. El sistema és molt més estable quan la població percep que pensa lliurement encara que els marcs mentals disponibles estiguin fortament delimitats.

En aquest context, una part important de l’esquerra contemporània sembla haver abandonat progressivament la defensa material dels interessos de la majoria —treball, habitatge, serveis públics, sobirania econòmica o desigualtat— per centrar-se sobretot en conflictes simbòlics, identitaris o culturals que sovint fragmenten la societat sense alterar els equilibris reals de poder.

També la qüestió nacional forma part d’aquest conflicte. Però no necessàriament entesa com un nacionalisme imperial o d’imposició, sinó com la defensa d’una comunitat humana amb interessos compartits: territori, llengua, cultura, costums, memòria històrica i formes pròpies d’organització social.

Quan existeix una relació desigual entre una nació dominant i una nació subordinada, apareixen sovint mecanismes de dependència econòmica, extracció de recursos, centralització política i subordinació cultural. La colonització moderna no és només militar: pot ser fiscal, administrativa, lingüística, mediàtica o econòmica.

Des d’aquesta perspectiva, la lluita nacional i la lluita social no són necessàriament contradiccions separades. Sovint formen part del mateix fenomen: la tendència de les elits dominants a concentrar poder, recursos i capacitat de decisió sobre comunitats cada vegada més dependents i menys sobiranes.

Potser el gran problema contemporani és que les majories socials continuen fragmentades, emocionals i fàcilment manipulables, mentre que les elits econòmiques actuen amb estratègies coordinades, pacients i extraordinàriament pragmàtiques. I quan els interessos col·lectius no tenen estructures fortes, independents i vigilants que els defensin, acaben subordinats als interessos dels qui sí que disposen de poder organitzat i permanent.

Segur que a hores d’ara no us cal cap exemple. No cal citar pel nom els col·lectius que, des dedins o fora de les nostres pròpies trinxeres, apuntalen el sistema elitista.

Tots tenim al cap determinats sindicats altament institucionalitzats, convertits en verdaderes empreses gestores i invalidades per l’atracció de les subvencions.

Tampoc cal assenyalar aquells partits nominalment de centre, progressistes o d’esquerres —alguns d’ells fragmentats fins a l’infinit— que s’emmascaren amb una modernitat purament estètica mentre buiden de contingut els ideals històrics i reals de la majoria social.

Ni aquells altres partits que diuen defensar els drets nacionals, però que periòdicament ens venen la nova pastanaga reinventada: aquella promesa buida que diu que “ara sí, ara sí que servirà per alliberar i fer avançar el país”.

I finalment, tampoc cal citar les noves ofertes “alternatives” al sistema, basades en l’odi religiós i el racisme rampant.

Però davant d’això, quina és la sortida?

Prendre consciència de la realitat, entendre el teatret polític i mediàtic en què vivim i desintoxicar-se d’aquestes estructures de manipulació tan sofisticades, no hauria de conduir-nos mai al desànim ni a la retirada. Al contrari.

Aquesta consciència hauria de donar-nos més coneixement, més discerniment i més capacitat per actuar amb intel·ligència dins una lluita inevitablement imperfecta però absolutament necessària. No podem quedar-nos asseguts esperant estructures pures, líders perfectes o moviments completament incontaminats. Fer-ho és una forma subtil de quedar paralitzats. El perfeccionisme absolut és l’avantsala de la passivitat política i l’abstenció. I la passivitat, no ho oblidem mai, sempre beneficia els mateixos: aquells qui ja tenen el poder. Les elits.

Per tant, que la claredat del diagnòstic sigui la nostra força. Organitzem-nos des de la realitat, no des de la il·lusió. Perquè l’únic relat que les elits no poden controlar és el d’un poble conscient, unit i que es nega a ser manipulat.

La irresponsabilitat aliena com excusa per la pròpia debilitat

En aquest passat ple d’abril l’equip de govern amb el vot positiu dels republicans i els Comuns, i l’abstenció del PP i Vox, va aprovar el programa d’actuació transitori per la continuïtat dels serveis de comunicació municipals, que era l’acord al que havia arribat el Consell Executiu dels Mitjans en la seva reunió constitutiva del passat 7 d’abril. Com va explicar el portaveu socialista, José Antonio Alcaide, es tractava de “garantir l’estabilitat jurídica dels treballadors del servei”, després que el propi govern hagués deixat que s’extingís la vigència del Contracte-Programa que vencia el passat 31 de desembre.

Al passat mes de gener, els grups municipals de l’oposició que ara han avalat l’aprovació del programa transitori, van votar en contra de la pròrroga del Contracte-Programa que el que buscava era exactament el mateix que s’ha aprovat ara: l’estabilitat jurídica dels treballadors del servei de comunicació. Aleshores, el vot en contra es va basar en el fet que l’equip de govern no havia consensuat el nomenament del Consell Executiu dels Mitjans amb l’oposició, fet que acabaria resolent-se en poques setmanes, a mitjans de març. El problema per consensuar el Consell Executiu es basava únicament en un dels noms dels tres periodistes que havien de formar-hi part. En el moment en què l’equip de govern va proposar el periodista David Guerrero, es va resoldre el problema. Abans d’arribar a aquest consens, s’havien posat sobre la taula diversos noms de professionals tots ells presentats per qui té la única potestat de fer propostes que és l’equip de govern, amb alguns noms alternatius de l’oposició de dretes, que era evident que no obtindrien el consens majoritari.

Així doncs, arribar al consens, volia dir acceptar necessàriament la proposta de l’equip Quirós, una proposta que s’havia fet esperar 15 mesos, quan la única que havia fet el govern al novembre del 2024, va ser rebutjada per l’oposició. Aleshores va semblar evident que només es podria posar en marxa el Consell Consultiu si s’acceptava la proposta del govern, que estava tan acostumat a que ningú li discutís els noms que li asseguraven guanyar totes les votacions, que va castigar l’oposició oblidant-se del tema durant 15 mesos. La única alternativa possible, passava perquè el govern no tingués més remei que acceptar que potser no s’asseguraria guanyar totes les votacions en aquest Consell. L’alternativa era el dubte, no la seguretat que perdria totes les votacions. Però ni el dubte va ser possible perquè l’oposició va acceptar el xantatge del govern que va utilitzar la pressió dels treballadors que veien com els caducava el Contracte-Programa, per acceptar correcuita una nova proposta del govern que ja s’ha vist que torna a garantir que el govern no perdrà ni una sola votació en aquest organisme.

A la reunió constitutiva del Consell Executiu del 7 d’abril, els dos punts que requerien aprovació dels presentes, sense la presència de la representant popular (sembla ser que per un problema de convocatòria), només van rebre dues abstencions en el segon i una en el primer. Els periodistes que va proposar el govern, el director i el tècnic de la casa, el representant socialista i el republicà, van votar tots a favor, i la reunió es podria haver tancat en menys de mitja hora sinó hi hagués hagut una mica d’interès per un únic component del Consell, que va posar pegues a l’aprovació del reglament del règim intern de funcionament del Consell Executiu que, entre altres aspectes, garanteix que es pugui delegar el vot en cas de no assistència a la reunió. Aquest ha estat, justament, el mètode més utilitzat tradicionalment per assegurar que els representants del govern tinguin la majoria garantida abans de debatre res. Per cert, que el portaveu socialista es va extasiar explicant que no va haver cap vot en contra al Consell Executiu. Prou que es van assegurar…

A l’hora d’aprovar a l’abril el que s’havia rebutjat al gener, els portaveus d’ERC-EUiA i dels Comuns, van insistir en la responsabilitat davant els perjudicis per l’absència del Contracte-Programa, que els portava a donar suport un cop més al govern. Sembla evident que aquest comportament que justifica sempre el vot favorable al govern en ares a la responsabilitat, ha estat una magnífica troballa per l’equip de govern. L’equip de govern pot ser absolutament irresponsable, que no passa res. No pateix cap càstig. Allà està l’oposició, que és sempre tan responsable que vota gairebé de manera constant amb el govern, no fos cas que votar en contra del que vol el govern li suposés algun càstig per la seva irresponsabilitat.

Potser no s’adonen que la màxima irresponsabilitat de qualsevol oposició és carregar amb les irresponsabilitats del govern com si fossin seves. Al govern li és igual si comet alguna irresponsabilitat. Fa la proposta perquè la votin i si no la voten, és culpa dels que no la voten. Sembla evident que una oposició que ven el seu suport tan barato, no és una oposició gens creïble, ni coherent, ni digna de confiança. I no semblarà estrany que ho acabi patint de manera aclaparadora.

Ante la publicación del Protocol d’Actuació davant dels Feminicidis(2)

Activar recursos y organismos para ayudar a los más próximos

Ana M. Rodríguez Terrón. Psicóloga Clínica

La muerte está presente en la vida de los seres humanos desde niñas/os, está zumbando debajo de la membrana de la vida y ejerce una importante influencia sobre nuestra experiencia vital y sobre nuestra conducta. Alrededor de la muerte encontramos ansiedades muy paralizantes, el terror es la causa en la mayoría de ocasiones, la fuente primaria de la psicopatología. Desde nuestra infancia, sobre este acontecimiento, vamos tomando conciencia de que algún día se presentará. La mayoría de los seres humanos aspiramos a que nos avise, que llegue muchos años después de nuestro nacimiento y que sea liviana y cuidadosa cuando determine nuestra hora.

Todos los seres humanos nos enfrentamos en nuestro desarrollo a estas ansiedades y todas/os hemos sentido el miedo paralizante que causa la presencia de la muerte…

Como decíamos anteriormente, la muerte forma parte de alguna manera de nuestros miedos y ansiedades. A veces estos temores no nos dejan dormir y, en algunos casos, nos generan trastornos que nos llevan a buscar ayuda psicológica.

Esta introducción esperamos que sea útil para que, a través de la revisión de las propias experiencias de aproximación a la muerte propia o a la de nuestros seres queridos, podamos hacernos una idea del impacto emocional que supone vivir el asesinato de una persona querida. Imaginemos por un momento que una amiga querida, una hermana, es asesinada por el novio/marido/pareja, víctima de violencia machista. A esto se le llama feminicidio vinculado. El asesinato de un niño o una niña por parte del padre o la pareja de la madre para dañarla con la pérdida de sus hijas/os es lo que se denomina violencia vicaria. El asesinato y homicidio de una mujer por razón de género, las inducciones al suicidio y los suicidios como consecuencia de la presión y violencia ejercida contra una mujer son delitos de feminicidio.

La muerte de un ser querido, de una forma tan brutal e inesperada, sumirá a cualquier persona cercana necesariamente en un proceso muy complejo de duelo. Será necesario prever, como comunidad, como municipio, quien se hace cargo de cada una de las necesidades de acompañamiento de esa persona o de esa familia golpeada brutalmente por el asesinato de una de los suyos por parte de alguien que forma o formó parte de su grupo afectivo íntimo.

En primer término, tenemos que ver quien forma parte del grupo primario de la víctima. ¿Tiene hijas o hijos? ¿Qué edades tienen, tiene padres, hermanos, familiares de segundo grado que estén en su círculo relacional íntimo? También se deberán contemplar y cuidar a las/os amigas/os íntimos de la asesinada.

Para empezar, hay que tener en cuenta su edad, sus creencias, su idioma… no debemos perder de vista que más del 30% de las personas con las que compartimos nuestra ciudad, no han nacido en el estado español. En consecuencia, su idioma primario de socialización no sido el catalán, y en el caso de los no latinos, tampoco el español. Sus creencias, su espiritualidad puede ser muy distinta a la de los nacidos y socializados en el estado español.

En referencia a la edad, la organización convocante de cuidadoras/es debe prever especialistas en psicología clínica: de adultos, de infanto-juvenil, y de estimulación precoz para infantes menores de 6 años. Deben estar convocados, en consecuencia: el Centro de Salud Mental de Adultos (CSMA), el Centro de Salud Mental Infanto-Juvenil (CSMIJ) o el Centro de Desarrollo Infantil y Atención Precoz (CDIAP). Desde el punto de vista de la seguridad y protección de los menores, debe estar también convocado el Equipo de Zona de Atención a la Infancia y a la Adolescencia (EAIA) y el Equipo Social de Base del barrio o distrito. Deben ser alertados, el equipo de Salud Infantil del Área Básica de Atención Primaria y, si los niños están escolarizados, también debe estar convocado el Equipo de Asesoramiento Psicopedagógico de la zona (EAP). Se debe contar también con el Equipo de Atención a las Victimas de Violencia de la comisaria local de la policía autonómica (Mossos d’Esquadra). Estarán movilizados la policía judicial y los funcionarios judiciales encargados del levantamiento del cadáver. Pero, en nuestra opinión, es muy importante diferenciar entre profesionales convocados, movilizados y alertados. De esa función convocante, del desarrollo del protocolo, nos ocuparemos en el último artículo.

Queremos destacar el marco clínico al que se enfrentan los profesionales de la salud mental en una intervención de duelo complicado. La muerte violenta constituye en si misma un trauma. El duelo que se inicia no ocurre en una tabla rasa. Partimos, en la inmensa mayoría de los casos, de una sobreexposición previa a situaciones traumáticas, incluso con pérdidas significativas anteriores. El vínculo inseguro de estas personas influye de forma determinante en la vivencia y en el acceso a los cuidados. Incluso para que se nos cuide tenemos que tener introyectados modelos seguros de cuidado.

En consecuencia, la intervención debe contar con la exploración de los apoyos seguros de la persona en su grupo primario y, si este grupo está muy afectado, se deben contemplar apoyos comunitarios y una coordinación intersectorial eficaz para disminuir los riesgos psicosociales. En definitiva, en esos primeros contactos se tratará de definir el perfil de vulnerabilidad de la persona atendida.

Por otro lado, debemos tener en cuenta que el duelo se expresa a través de marcos culturales y espirituales diversos. Hay que evitar imponer interpretaciones: los profesionales deben explorar las prácticas significativas para esa familia. Es importante respetar los modos de conmemorar. En los primeros contactos se trata básicamente de acompañar y contener… Con mucha compasión, es decir desde el afecto, desde donde escuchamos nuestro dolor y el dolor de los demás, con sensibilidad ante el sufrimiento y con el compromiso de hacer todo lo posible para aliviarlo.

Antes señalábamos que el duelo se da en un marco cultural determinado, también tenemos que tener en cuenta que el feminicidio se da en un marco cultural hegemónico: el patriarcado, donde la violencia contra las mujeres es un elemento instrumental para mantener la supremacía del hombre sobre la mujer. En consecuencia, el trabajo terapéutico de este grupo de intervención tendrá que tener una formación específica para combatir ese sesgo cultural, trabajar con una perspectiva de género.

Por último, quisiera señalar que el feminicidio se da en un contexto comunitario y su resonancia se trasladará a los distintos espacios comunitarios donde participe la familia doliente. Si hay niñas y niños en edades de escolarización, habrá que plantear una intervención en los contextos escolares y comunitarios donde la familia doliente se relaciona. La escuela puede ser un espacio potencialmente terapéutico, hay que coordinarse con el Equipo Psicopedagógico de la zona (EAP) para ajustar las demandas académicas, habilitar espacios para la contención. Incluso ayudar a organizar, si fuera preciso, homenajes. Con una organización precisa, se reducen rumores y apoyos desorganizados que suelen intensificar el malestar. Es importante prevenir el contagio emocional desorganizado. El impacto colectivo del duelo requiere límites explícitos en la difusión de detalles sensibles.

En el medio plazo a nivel psicoterapéutico, será estrictamente necesario trabajar la culpa y la ira. La culpa lleva a las personas a intentos de control retrospectivos; hay que trabajar desde la responsabilidad realista y desde la compasión, explorando evidencias y límites personales.

La ira, en muchos de los familiares de la víctima, puede funcionar como protector secundario. Necesita validación y ayuda para buscar canales seguros de expresión de ésta. Se deben evitar los debates moralizantes. Se debe ayudar a mantener una investigación conjunta sobre significados y necesidades subyacentes. A medida que pasa el tiempo, el dolor va perdiendo intensidad: hay que ayudar a los dolientes a abrir espacios para proyectos diversos en lo profesional, en el ámbito familiar… Esta diversificación, ayudará a amortiguar el impacto de la pérdida y se promoverá una resiliencia sostenida.

Lo que no debe faltar en una intervención de soporte a un duelo traumático es tiempo, ritmo y presencia de un profesional que funcione como base segura, que acompañe en las intermitencias, sin pretender acortar procesos. Un duelo no tiene un plazo fijo, pero durante los seis primeros meses, las oscilaciones afectivas suelen ser muy intensas y el vinculo psicoterapéutico debe sostenerse bastantes meses después para que esas oscilaciones afectivas disminuyan y puedan autorregularse.

Ante la publicación del Protocol d’Actuació davant dels Feminicidis (1)

No necesitamos protocolos para salir del paso

Ana M. Rodríguez Terrón. Psicóloga clínica

Recientemente ha llegado a nuestras manos el Protocol d’actuació davant dels Feminicidis del Ayuntamiento de l’Hospitalet. Hemos constatado, una vez más, que no se toman en serio el grave problema social que son las violencias machistas. El documento presentado tiene apenas nueve páginas, y como otros, que la ley les exige en estos casos, es un simple documento para salir del paso.

La Xarxa del Grup de Dones Contra las Violèncias Masclistes lleva meses reuniéndose y reivindicando la actualización y la creación de los protocolos necesarios para la correcta atención a las víctimas de esa lacra social. Desde FIC organizamos en el 2024 una serie de conferencias para poner de manifiesto el grado de deterioro y la insuficiencia de los servicios especializados municipales. También dimos difusión a los resultados de la Iniciativa de Oficio que puso en marcha la Síndica de Greuges de la ciudad, a través de la cual señaló e interpeló a la administración local para que pusiera remedio a los déficits detectados. En marzo de este 2026 hemos editado un dossier en este digital —que se imprimió y repartió el día de Sant Jordi— sobre la situación de las políticas de igualdad en general y, en particular, en nuestra ciudad.

Antes de esta aclaración, decíamos que el documento recién presentado es un puro artilugio para salir del paso. Algo para que no nos puedan decir que no tenemos un Protocol, y ahí está. Es un documento breve, simplemente un resumen del Protocol d’Actuació davant dels Feminicidis de la Generalitat de Catalunya. No se han molestado ni en imaginar alguna variación en el título, tampoco consta qué departamento o servicio es el promotor del documento, ni tampoco las personas que han sido responsables de la elaboración de tan magnífico resumen.

Nuestra indignación, no encontró en principio, una forma mentalizada de expresar el malestar sentido; después hemos pensado que desde la experiencia profesional de quien escribe este texto, podríamos compartir con nuestros lectores las causas de nuestra decepción. En el próximo artículo nos proponemos explicar qué es un “duelo” por un proceso traumático y complejo como el que se deriva de un asesinato y los riesgos altos que hay, si no se hace una buena intervención profesional desde el primer momento del feminicidio, que aparezcan cuadros psicopatológicos graves.

La elaboración de estos procesos tan traumáticos son, por definición, un duelo complejo donde la atención especializada a las familias y amigas/os de las víctimas es imprescindible desde el primer momento. También, por su impacto comunitario, se requiere intervención especializada en las comunidades en las que viven los afectados por la tragedia.

Para concretar, en una próxima entrega trataremos de explicar los aspectos psico-sociales que se deben tratar en un “duelo complejo” para evitar su involución hacia un “duelo patológico”. Y en una tercera trataremos de analizar las carencias, que en nuestra opinión son muchas, del Protocol municipal. Los dos documentos, el de l’Hospitalet y el de la Generalitat son públicos. Analizaremos tanto las cuestiones formales, como las de contenido porque, en nuestra opinión, en ambas hay errores importantes a corregir.

Queremos de nuevo insistir a Laura García, responsable política del área de Atención a las Víctimas de las Violencias Machistas y a David Quirós, como alcalde de la ciudad, así como a todas las mujeres y hombres, regidoras y regidores que forman parte del Consistorio que, por favor, se tomen en serio la violencia contra las mujeres y su grado más extremo, el asesinato, que es ya hoy un problema social de una magnitud incalculable…

Nos desgarraron como sociedad los 856 asesinatos cometidos por ETA entre 1968 y 2010. Desde el año 2003, cuando se empiezan a contabilizar las víctimas de la violencia de género llevamos 1.358 mujeres asesinadas —¿cuántas miles de mujeres más murieron por las violencias machistas en los años precedentes?— Y desde el año 2013, cuando se inicia la cuenta de las víctimas de la violencia vicaria, otras 48 niñas y niños que ya no están entre nosotros. Esta barbarie no la puede seguir soportando la condición humana y por eso es imprescindible tener documentos pensados a fondo para saber reaccionar, guías que permitan a la sociedad poder responder como corresponde ante la Violencia Machista y poder dejar atrás tanta dejadez institucional.

A los centristas se les cae la careta

Que las políticas que se aplican en general dependen de las personas más que de los partidos, se está poniendo brutalmente de manifiesto estos días en toda Catalunya. Es verdad que también depende en buena medida de la presión de los partidos a los que les cuesta una vida entera ganar unas elecciones pero que son capaces, con su claridad conceptual, imponer políticas más radicales de las que los partidos que siempre las ganan son capaces de aplicar.

Me refiero, claro está, a las diferencias, substanciales, entre las señales y las dinámicas del gobierno del criticado Sánchez y las del tieso Illa maravilla que, en tres días, ha mostrado la cara más nefasta de su tacto como gobernante. Los partidos que gobiernan en Madrid y en Barcelona son el mismo, o muy parecidos. Pero las políticas son muy distantes en aspectos que tienen que ver con la sensibilidad social. Influye, naturalmente, que en Madrid haya unos ministros bastante más de izquierdas que otros. Y parece que esos más de izquierdas que son minoría y de otro colectivo, presionan siempre que pueden para que, a los que son claramente menos de izquierdas, se les note poco. Ya decía que muchas de las decisiones políticas tienen que ver más con las personas que con los partidos y, siempre, mucho menos, con las etiquetas ideológicas porque eso de la izquierda añadido a Felipe González, por ejemplo, es un oxímoron. Hoy, abracadabrante; pero los que lo sufrimos en su día cuando decía una cosa y hacía la contraria, de una evidencia absoluta.

Decía que el presidentilla ha hecho en solo tres días declaraciones, propuestas y proyectos que claman al cielo y que se han denunciado, han calado en la prensa y conviene destacar, porque ubican al personaje y a lo que pretende.

Tres proyectos sonados, unos más que otros, pero elocuentes todos ellos. El primero, el empeño personal en la erradicación de los problemas de vivienda, con la peor medida imaginable: la de saturar todavía más un territorio ya absolutamente saturado, especialmente en el área metropolitana de Barcelona. Saturar, a base de construir. Y si se tiene en cuenta que construir y vender es uno de los negocios especulativos más considerables, la propuesta del presidentilla es reforzar el loby de la construcción/promoción para que siga ganando la mayor pasta posible. No vamos a entrar en detalles, pero hay muchas otras medidas que se podrían tomar para beneficiar a los vulnerables que desean vivir en condiciones bajo un techo. Las han expuesto muchos especialistas y lo único que hace falta es una sensibilidad social desde el gobierno para aplicarlas.

El segundo, del que este digital se hizo eco hace muy poco, la barbaridad de incorporar policías de paisano en los institutos de secundaria con la excusa de evitar conflictos. Como dijeron los indignados profesores de muchos centros de toda Catalunya, lo esencial para evitar conflictos sociales es garantizar la igualdad de oportunidades en los barrios más pobres y con peor calidad de vida. Los centros en su día, ya detectaron el problema y le hicieron frente con éxito y garantías, merced a los profesionales de integración social a los que la misma Generalitat del presidentilla ha ido expulsando progresivamente con el recorte financiero de sus equipos.

Y el tercero, por ser rápidos, la desfachatez que nos toca muy de cerca, de otorgar la Cruz de Sant Jordi al empresario que dirige el grupo Moventia. Un grupo, que si se ha destacado por alguna cosa ha sido por llevar meses una de sus empresas enfrentada con su plantilla de trabajadores y por licitar a la muy baja para ganar contratos de la Administración que luego son incumplibles y que perjudican a los que trabajan y a los que se suben a los autobuses, que también suelen ser los que trabajan. La cruz de Sant Jordi para el peor ejemplo empresarial.

Este PSC catalán necesitaría una izquierda de verdad que le presionara como corresponde para parecerse un poco más a sus colegas del Estado. De donde se deduce que, sin la presión de la izquierda opositora, los gobiernos que se dicen socialistas y que ya habría que empezar a considerarlos centristas con un optimismo suave, tienden a la barbaridad (los polis en las escuelas), a la desfachatez (la cruz de Sant Jordi a un explotador) y al favoritismo (potenciar al loby constructor/promotor).

Para llegar hasta ahí dicen que se sienten presionados: por la inseguridad en las escuelas, por la presión de la calle respecto de la vivienda, por la presión de las empresas en sus licitaciones a la baja. Y por eso, este gobierno centrista hace lo que hace.

¡Ah, las presiones sobre el gobierno que sirven a su vez para presionar a la oposición! En l’Hospitalet sabemos de qué hablamos porque las presiones sobre la oposición al gobierno centrista del amigo Quiroseno le han dado resultado últimamente. Son los mismos pájaros en distintas jaulas, pero cantan igual. Y es que, a los centristas de aquí, y de allá, se les está empezando a caer la careta.

Las realidades paralelas y el papanatismo

Toda la prensa mundial se ha hecho eco del congreso internacional Global Progressive Mobilisation que acogerá este fin de semana el encuentro de líderes de la socialdemocracia del siglo XXI, organizado por la Internacional Socialista, el Partido de los Socialistas Europeos y la plataforma Alianza Progresista. Toda la prensa mundial resalta este encuentro en Barcelona donde se han inscrito 3.000 personas y donde están programados más de un centenar de actos entre mesas redondas, encuentros bilaterales y contactos al más alto nivel.

Todo el mundo habla de Barcelona como capital del progresismo durante este par de días. Todo el mundo… excepto los medios de comunicación públicos de l’Hospitalet que explican que es en l’Hospitalet donde se produce el encuentro. Como es obvio, si a algún dirigente mundial le dijeran que el congreso se realiza en un municipio que se llama l’Hospitalet de Llobregat en lugar de Barcelona, aseguraría que se han equivocado de evento porque a ellos los han citado en Barcelona y no en un sitio que lleva otro nombre.

Entonces… ¿Quién tiene la razón?. El encuentro mundial ¿tiene lugar en Barcelona o en l’Hospitalet? A juzgar por los límites territoriales, igual es verdad que tienen razón los medios públicos de comunicación, pero lo cierto es que excepto unos pocos, nadie considera que la Fira de Barcelona, que es el lugar fijado para el congreso, pertenece a otro municipio que el que lleva su nombre. Todo, desde el nombre del espacio hasta el negocio que hay detrás, corresponde a Barcelona, y los límites territoriales resultan simplemente una interpretación sugerente de una realidad inapelable: l’Hospitalet de Llobregat es ese lugar donde se hacinan 300.000 personas a un paso de la capital de Cataluña y Barcelona es el lugar donde se hacen los negocios y donde se convocan los eventos. Y esto ha sido así desde principios del siglo XX —por lo menos— y hasta ahora mismo, porque en esta ciudad, excepto excepciones puntuales, siempre han gobernado los que se quieren a sí mismos y no a su ciudad.

Dicho lo cual, ese papanatismo de los medios públicos es digno de guasa, —cuando debiera serlo de seria reflexión— pero ¡hay! del que ose reírse de su manera de ver las cosas.

Me acaban de comentar los de FIC, acerca de un encuentro con algo así como el Jefe de Comunicación del Ayuntamiento, un tal Mario Boss, al que algunos de este digital han aprovechado para preguntarle qué se debe hacer para que la publicidad institucional que el gobierno municipal riega arbitrariamente a quien le ríe las gracias, pueda llegar, aunque sea en migajas, también al digital que ustedes leen en este momento. Por una simple cuestión de igualdad de oportunidades y de justicia distributiva.

La respuesta que me han hecho llegar no puede ser más lamentable porque para Quiroseno y su equipazo, explicado por el avispado representante de la comunicación institucional, este digital no es un digital. Es, simplemente, un blog de internet. Una apreciación tan inteligente, acertada y ajustada a la realidad, como la ubicación del congreso internacional de l’Hospitalet. Igual L’Estaca no es un digital al uso, que habría que discutirlo. Pero parece evidente del todo que es un digital que informa, contrasta, interroga, denuncia, protesta, incide, investiga, informa y tiene un público lector, fiel e inteligente, como otros muchos digitales existentes.

Es verdad que L’Estaca es distinto a otros. Especialmente porque lo elaboran periodistas y escribidores varios, que no cobran ni medio euro por tantísimo trabajo y, substancialmente también, porque es un digital de información crítica que pone el acento en los vicios del poder, en sus arbitrariedades y en sus métodos autoritarios… —en la específica manera que el poder y sus acólitos ven la realidad— y eso no suele gustarle al poder y mucho menos al poder absoluto, que se siente vencedor en todos los frentes, como hace bien poco acaba de suceder. Esa victoria de los de siempre, con la ayuda inestimable de la oposición municipal —que tanto se quejan de los de siempre— a los que ya les habían dicho en varias ocasiones que L’Estaca no es un digital porque, a ellos, no hay digital que les ladre…

De paso, con esa interpretación tan sui generis de la realidad, que es norma de la casa y del equipazo de Quiroseno, el susodicho representante Mario Boss ya hace unos cuantos meses le dijo a otro colaborador de L’Estaca que este escribidor que les da hoy la vara, insulta. Insulta porque llama al señor Jesus Husillos, Jesusillos y al señor Quirós y a su tropa, Quiroseno y su equipazo. De nuevo, una muestra elocuente de interpretación particular sobre un hecho que tiene un sesgo absolutamente distinto.

Según el diccionario, insultar es “ofender a alguien”. Y ofender es “humillar o herir el amor propio o la dignidad de alguien, o ponerlo en evidencia con palabras o hechos”. Ya dice un refrán bien conocido que “no ofende quien quiere sino quien puede”, y les puedo asegurar que el Candelas podría ofender, pero no es justamente lo que quiere. Por lo tanto, no tiene voluntad de humillar ni de herir el amor propio —aunque los amores propios son muy interpretables—, y por eso mismo no insulta sino que, directamente, emplea una ironía que los que no entienden de filigranas verbales no acaban de interpretar cabalmente.

“La ironía es la cortesía de los sabios”, como parece que decía Sócrates o que decían de Sócrates. Y con las debidas distancias, el Candelas suele ser cortés y jamás le diría que le gusta la fruta a nadie, ni se le ocurriría poner vetos a cualquiera —como le ha ocurrido a alguien de esta casa hace bien poco—, que es la mejor manera de humillar y de ofender, y que podría llegar a ser considerado claramente un delito en nuestro código penal.

Así que, al querido Mario Boss, que va de jefazo, un poco de finura mental y a Jesusillos un poco de talento y al que todo lo querosena un poco de mano izquierda, que de tanto usar la derecha se le va a descompensar. Y a los “magníficos profesionales” también un poco más de sentido común, que suele hacer más daño el ridículo que la evidencia.

Y aunque estemos solos —como se ha visto recientemente— en este universo de la crítica política al poder, volver a poner el acento en que los recursos públicos no son del gobierno local y que el riego de pasta a los medios de comunicación no puede pretender conseguir prebendas sino poner de manifiesto la igualdad de oportunidades a quienes se toman en serio la construcción de la opinión pública.