No vull ser “competitiu”

JOSEP FERRER (Gent pel Canvi)

Vull que els professionals siguin “competents” i les institucions, “eficients”. Però no pas, ni els uns ni el altres, “competitius”

La dreta neoliberal ha dedicat molts esforços a propagar el seu pensament únic mitjançant tergiversar el vocabulari. Sembla ser que resulta més eficaç que no pas les argumentacions o les campanyes de propaganda.

Per exemple, havien detectat que la gent jove no tenia interès en ser “empresaris” perquè sonava a explotació, egoisme… La solució va ser substituir aquesta paraula per “emprenedor”, que connota positivament (innovació, risc…). Poc importa que no siguin sinònims: molts empresaris no basen la rendibilitat en la innovació i el risc, sinó en escanyar als treballadors i proveïdors, en el domini de mercat o en la publicitat; a l’inrevés, a les universitats, hospitals, administracions, ONGs i altres institucions trobem molta gent emprenedora. El resultat ha estat que, malgrat aquesta evident tergiversació, han aconseguit propagar la “emprenedoria” entre el jovent, superant les seves recances inicials.

En el mateix sentit, han aconseguit convertir la “competitivitat” en paradigma de qualitat. D’aquesta manera l’èxit en el mercat esdevé l’objectiu prioritari i el principal criteri de qualitat. Tampoc en aquest cas importa que la història estigui plena d’exemples de magnífics productes que no han aconseguit comercialitzar-se, com també d’èxits comercials de baixa qualitat. Com dèiem abans, sovint importa més la publicitat, el domini del mercat o les disponibilitats financeres.

Fins i tot en una situació ideal de competència pura i neta, no tothom pot ser competitiu, ni tan sols convé que ho intenti. Per exemple, entre les universitats catalanes, és evident que les joves universitats territorials no són equiparables a les de llarga tradició. De fet, no només no poden, sinó que no té sentit que les universitats catalanes competeixin entre elles. Ben al contrari, han de cooperar i complementar-se per configurar un sistema universitari català complet i potent, al servei de les necessitats del país i en particular de l’equilibri territorial. Alhora, difícilment podrem competir amb les grans institucions internacionals, que acumulen segles de tradició acadèmica de primer nivell (aquí el franquisme va posar el rellotge pràcticament a zero) i que compten amb pressupostos per estudiant incomparablement superiors.

Més encara, poden haver objectius més importants que la competitivitat. Així, continuant amb l’exemple de les nostres universitats, un element clau per competir en el mercat internacional és oferir la docència en anglès. Tanmateix, per al nostre país és prioritari mantenir la docència universitària en català, com eina clau per conservar i promoure la nostra llengua, ben conscients que això ens fa perdre “clients”.

Cal doncs, avaluar la qualitat per altres criteris, ben distints a la confrontació amb el altri. Ni ser el primer és garantia de ple rendiment, ni no ser-ho és senyal d’insuficiència. Fins i tot en el futbol no sempre guanya qui millor juga. Com també en ciclisme, on corredors mediocres han aconseguit victòries per un cop de sort, mentre que ciclistes excel·lents s’han quedat sense premi per haver coincidit amb Anquetil, Merckx o Indurain. Els barems de qualitat han de ser autoconsistents, en lloc d’una simple comparació amb la resta d’actuants. Com es resumia al començament, no volem metges, mestres o paletes “competitius”, sinó competents. No volem universitats o hospitals “competitius” sinó eficients, és a dir, que assoleixin els objectius màxims, tot optimitzant l’ús dels recursos disponibles.

Fins i tot els mateixos promotors de la competitivitat han començat a adonar-se del seu excés, ja que sovint la qualitat requereix cooperació i col·laboració. Llàstima que busquin la solució novament a través de jocs de paraules, inventant la “coopetició”.

En definitiva, no caiguem en el parany neoliberal del llenguatge: reconeguem els emprenedors, siguin o no empresaris; aplaudim l’esforç de superació i la cooperació, tot reservant la competitivitat per als casos en que l’èxit es mesuri estrictament per la competició.

Les percepcions sobre la seguretat a l’Hospitalet

Actualment no existeixen agents de la Guàrdia Urbana caminant pels carrers i les places dels barris.

Ja fa temps que les percepcions sobre seguretat que manifesta molta de la ciutadania de l’Hospitalet son força negatives. Però fins a quin punt es corresponen amb la realitat?

De forma repetida, en les enquestes d’opinió que es realitzen des de diferents institucions públiques, la sensació d’inseguretat personal apareix com una de les principals preocupacions, sinó la primera, per part de la majoria de persones enquestades. Així, en el darrer baròmetre fet des de la Diputació, la seguretat ciutadana apareix com el principal problema:

Dades del darrer Dibarómetre sobre l’Hospitalet

En el quadre que apareix més amunt es pot veure amb claredat el lloc que ocupa el tema de la seguretat en les preocupacions expressades en la enquesta. Supera en molt al segon dels temes, l’incivisme, l’absència de valors, falta d’educació, etc. i, encara més, a la tercera de les preocupacions: la neteja urbana. I tot sembla indicar que aquestes tres qüestions van molt lligades entre elles i formen part destacada de les sensacions d’inseguretat que es viuen entre el veïnat.

Les percepcions sobre la seguretat, com destacava la responsable de seguretat i convivència de l’Institut Metropoli, Marta Murrià a El Periódico: “la percepció de seguretat no té per què respondre a una fèrria realitat delinqüencial, sinó que influeixen altres factors com el civisme, la neteja i el manteniment dels carrers, així com casuístiques com la conflictivitat en les relacions de convivència a les escales de veïns, la presència de pisos okupats a l’escala o altres problemes d’accés a l’habitatge. Factors com la ruptura del teixit urbà per una infraestructura com una autopista, o el deteriorament del mobiliari viari, o la percepció de brutícia, són també importants per conformar la sensació de seguretat“

En el cas de la nostra ciutat cal tenir present la incidència que el model de treball de la Guardia Urbana i les mateixes dificultats i conflictes en l’interior del cos, tenen sobre aquestes percepcions. Actualment no existeixen agents de la Guàrdia Urbana caminant pels carrers i les places dels barris i mantenint unes relacions de coneixement del veïnat. Les patrulles es mouen en vehicles, cotxes o motos, i el contacte amb ells no resulta fàcil. Com explicava Cristóbal Urbano en una reunió formal en la seu del districte: “per parlar amb la Guàrdia Urbana has d’aturar el trànsit i trucar a la finestra del cotxe patrulla”. Evidentment, no és la manera més pràctica d’adreçar-se a servidors públics, però el telèfon de contacte amb la Guàrdia Urbana no sempre és eficaç.

A més, l’ús generalitzat d’armilles antibales per part dels agents no ajuda tampoc a una relació de proximitat amb el veïnat. Tot i entenent la necessitat de protecció personal dels membres del cos, la seva imatge afavoreix més les sensacions de perill que les de protecció.

Tot i així, és cert que, de vegades, es poden veure desplegaments policials en alguns carrers. Aquest any s’han realitzat en diferents barris operacions policials conjuntes entre guàrdia urbana, mossos d’esquadra i policia nacional, anomenades “operacions brida” per la prevenció de robatoris amb violència. Els resultats però, han estat algunes denúncies per infraccions de trànsit o infraccions administratives i detencions o citacions per la llei d’estrangeria, i algun arrest o denúncies per tinença o consum d’estupefaents.

Es poden tenir dubtes sobre si aquest tipus d’operatius, amb desplegament dels cossos del ARRO, de la BRIMO i de l’helicòpter per part dels Mossos, de la policia d’estrangeria del CNP i les patrulles de seguretat ciutadana, serveixen més per millorar la seguretat ciutadana o si, pel contrari, ajuden a incrementar la sensació d’inseguretat.

Atenent a les dades oficials sobre delictes a l’Hospitalet, entre el 2022 i el 2023 els delictes penals que han tingut un major creixement són el que es coneix com a ciberdelictes, especialment les estafes informàtiques, que han crescut gairebé un 29% d’un any a l’altre, mentre els furts haurien crescut un 38% i, curiosament, el tràfic de drogues hauria disminuït un 33%.

Per tancar, de moment el tema, cal ressaltar que la immigració, la qüestió que en les últimes setmanes està aixecant tanta polseguera i que des de forces d’ultradreta de diferents colors es vol presentar com el problema número ú de la ciutadania, ocupa en el baròmetre de la Diputació el quart lloc de les preocupacions amb un 6,1% de les respostes. Aquestes dades, però, no poden deixar de banda els intents reiterats de sumar immigració a inseguretat. Caldrà seguir treballant des de diferents llocs a defensar el caràcter acollidor que ha de tenir la nostra ciutat. I tot plegat, el model de ciutat imperant, no ajuda a millorar.

Vincles

XAVIER ALMIRALL. (Exdirectiu municipal jubilat).

Vaig arribar a L’Hospitalet l’any 1973, al barri de Can Serra encara en construcció. A l’Hospitalet hi he viscut més de 40 anys, fins a l’any 2013. M’hi he casat, hi he tingut dos fills, hi he comprat dos pisos i m’hi he divorciat. Al llarg de 25 anys he treballat a l’ajuntament. He conegut molta gent. He viscut moltes experiències, bones i dolentes.

Un dels fills ha hagut de marxar al Vallès, perquè a L’H no trobava escola pública en condicions pels seus fills. L’altra, amb els fills més grans, hi segueix del tot, amb un pis dels que s’han fet amb les requalificacions de sol que va aprovant l’ajuntament.

Què en queda de tot això?. Molts records i molts vincles personals. Les lluites dels anys 70, per frenar l’afany especulatiu afavorit per l’ajuntament franquista, per esgotar el sòl de Can Serra construint al solar de la Carpa. Ho vam guanyar. Amb una associació de veïns de les pioneres, amb un rerefons de l’oposició antifranquista amb suports notables i la implicació de l’església progressista d’aquell temps.

L’ajuntament democràtic va néixer amb gent un punt mediocre, al meu entendre. La segona ciutat de Catalunya amb més de 250.000 habitants, es mereixia un ajuntament de nivell, no tant de títols universitaris, com de qualitat personal. Els partits van buscar i el que van trobar van ser sindicalistes amb formació bàsica, sense gaires llums i alguns arribistes buscant un sou, que en el món de la política és el que més abunda, malauradament. La mediocritat genera més mediocritat (ningú vol que li facin ombra).

Així hem anat passant anys i panys amb el Pujana, el Saura, el Corbacho i la Marin. Què hauria passat amb un ajuntament amb la direcció de persones de més nivell com l’Amadeu Joan, per posar un exemple?

Les grans estratègies polítiques han estat, bàsicament, l’instint de conservació del poder. Per sobre de tot, la fidelització del vot amb el suport econòmic a les entitats, amb bones subvencions, que en algun cas com l’esport van acabar en escàndol. També amb el clientelisme personal, fent favors i col·locant gent partidària a l’ajuntament.

La integració de país ha estat sempre una assignatura pendent en aquesta ciutat. L’ajuntament mai ha fet una aposta seriosa per la llengua i la cultura catalanes. Quan un grup de persones de L’H van intentar donar suport a Pasqual Maragall en el projecte de reforma de l’estatut (Ciutadans pel canvi), es van activar les alarmes del PSC més espanyolista, posant-hi dins observadors per controlar-ho (se’n podria parlar molt sobre aquest episodi).

Hi ha una tasca en positiu que cal agrair als tècnics que en el seu moment van ser fitxats encertadament (potser una excepció del típic clientelisme de partit de col·locar militants fidels, en lloc de tècnics capaços). Va ser l’inici de l’ADU (Agència de Desenvolupament Urbanístic) amb el sanejament i promoció de la zona sud de la Gran via i el soterrament d’aquesta gran artèria de trànsit (L’H 2010, en deien). Però no van saber ser mesurats, no van tenir aturador: de les actuacions d’especulació urbanística amb finalitat principalment d’interès públic, van passar a generalitzar aquestes pràctiques amb noves actuacions de menys interès públic com Cosme Toda, Cobalt, Can Trabal… No han sabut frenar a temps, han perdut el nord.

He trobat un document de 2001 on es diu el següent sobre això: “El Pla L’Hospitalet 2010 s’emmarca en el conjunt de polítiques que l’Ajuntament porta endavant en tots els camps en què intervé l’Administració local per assolir l’objectiu genèric de convertir l’Hospitalet en una ciutat territorialment unitària i urbanísticament equilibrada, generadora de riquesa material i cultural, amb una personalitat consolidada i pròpia, i que exerciti en tots els fòrums la seva vocació de segona ciutat de Catalunya.” (el subratllat és meu).

Del 2001, quan L’H tenia 87.872 habitatges (alguns precaris, d’autoconstrucció del anys 60), hem passat el 2021 a 110.488 habitatges. S’han fet 22.616 habitatges nous, un 25’7% de creixement, i no precisament per renovar el parc d’infrahabitatges d’alguns barris de la ciutat.

Avui, la densitat de població a l’Hospitalet (2023) ha crescut encara més. És el primer municipi en densitat d’habitants de Catalunya amb 22.307 habitants per km2. El segon, Santa Coloma de Gramenet, té 5.000 habitants menys per km2 (17.027): un 22% menys. Una autèntica calamitat. Han conservat el poder, però han fet un pa com unes hòsties.

Si mirem l’històric recent de la densitat demogràfica, fa feredat:

Des de fora (del Maresme estant), seguint aquest gran municipi amb el que mantinc fortes vinculacions, tinc la sensació de temps perdut, de que es podrien haver fet moltes més coses en aquests anys i que algunes de les que s’han fet podrien haver estat molt diferents de com han estat.

Quan passejo (sovint) per barris com Pubilla Casas m’entristeixo. Em diuen que el nou alcalde sembla més competent. Ja veurem. Feina, en té i molta. El primer, aturar tota l’especulació en curs i posar el focus en les zones deprimides (per allò de “unitària” i “equilibrada”). També cal canviar moltes de les formes de treball dels últims 40 anys. No sé pas!

I si comencem a comptar amb els i les joves?

Les membres d’Altaveu Jove a l’entrada de l’espai Pomezia, a la Florida. (2023)

LAURA ALZAMORA. Regidora de LHECP-C

La joventut per definició, és aquell procés a la vida que s’ubica entre la infància i l’adultesa. Però cal reivindicar que no és només un pas entre etapes, sinó una etapa amb nom propi, amb el suficient pes i influència per al desenvolupament vital de cada persona. Segur que si tirem memòria endarrere recordarem una etapa plena de descobriments, d’emocions vibrants, de qüestionaments constants, i de vitalitat absoluta.

És el moment de la vida on comences a desplegar les ales, on se’t diu que no ets suficient madur per assumir certes responsabilitats, però si per que se t’imposin d’altres. Per aquest motiu també és aquesta una de les etapes que es senten i es viuen com a més injustes.

Com a societat no podem veure a la joventut com a “adults en espera”, no podem infantilitzar-los i no podem exigir sense estendre la mà. Com a societat, és imprescindible entendre el paper fonamental de la joventut com a elements actius del canvi social, actual i de futur. Sempre ha sigut així, actuant el jovent com a subjecte amb una gran capacitat transformadora.

I per tant, com a societat tenim l’obligació d’obrir i oferir espais de participació, per tal que els i les joves puguin implicar-se, tenir veu i construir projectes compartits com a part de la ciutadania que son.

Està molt estesa l’estigmatització de la joventut, relacionant jovent amb falta de compromís, amb una manca de respecte pels seus pares, avis i professors, se’ls acusa de no voler treballar ni estudiar, de no conèixer l’esforç, ni la responsabilitat. També de ser la generació de cristall i viure hipnotitzats per les xarxes socials. Però mai ens qüestionem quina part de responsabilitat tenim els adults per a tenir aquesta percepció dels joves, quins son els seus interessos, que els oferim i com es correlacionen.

Tot i el que pugui semblar, un terç dels joves a Espanya declaren tenir molt o bastant interès per les qüestions polítiques. També són la generació més formada i, a la vegada, la generació que més pateix la precarietat. Ni els seus pares ni els seus avis tenien a la seva edat una major consciència ecologista. Cap generació ha sigut més feminista que l’actual.

I de fet, son més de 1.800 milions les persones d’entre els 10 i els 24 anys. Qui pot negar que la llavor d’un món millor és a les mans dels i les joves? És evident, per tant, que el futur, la salut de la societat en general, i de la democràcia en particular depenen en gran part d’ells i d’elles.

Però la majoria senten una certa desconfiança cap als partits. Així doncs, quins són els espais en els que participen? Quines són les eines que tenen per fer sentir la seva veu? És indiscutible el paper i el lideratge dels i les joves en moviments transformadors com el “Fridays for Future”.

Però cal que des de les administracions també els oferim espais per tal que puguin articular respostes per a les seves inquietuds. Respostes que han de poder arribar. I així que sentin que la seva implicació es útil, que serveix per a construir col·lectivament un futur que és seu i que tenen dret a lluitar. I des del municipalisme tenim una bona eina per fer-ho.

Històricament, aquests espais han estat els caus, els casals, els ateneus, les aules de cultura. Les societats canvien, però quins son els equivalents a aquests espais en l’actualitat? Cal que els partits i els ajuntaments promoguem espais oberts, per a que els joves els puguin sentir seus, on puguin trobar-se, i on puguin compartir i reflexionar.

És durant el temps lliure on es produeixen aquestes interaccions, en els espais de lleure, els espais culturals, la musica… La conjunció perfecte es produeix quan participes i a més ho passes be.

Però troben les joves de la nostre ciutat una oferta d’oci divers? Oferim que puguin autoorganitzar-se col·lectivament, i impulsar accions i projectes, o els hi donem només espais on consumir temps i activitats? Fomentem que puguin prendre consciencia i responsabilitat o només els hi demanem la seva opinió per després no tenir-la en compte?

No oferir suficients espais de participació, en una ciutat amb la complexitat que te L’Hospitalet és hipotecar el futur. No promoure la implicació i l’autonomia de les joves en la construcció de la societat, implica tenir adults dependents. Ens hi va la salut de la democràcia. Obrim les portes ja.

De Marín a Rociíto, y un mundo que da muchas vueltas

Núria Marin y Rocío Ramírez, distintos destinos.

Nada más enterarme del nombramiento de la senadora Marín como delegada del Govern en Madrid, me acordé, como aquel rayo inesperado que ilumina una noche sórdida, del desmentido que hicieron llegar a L’Estaca sobre que alguien se había inventado lo del piso que la familia Hernández Marín se había comprado en Madrid. Y me lo ha vuelto a recordar ahora la noticia que leí ayer de la dimisión de la Rociíto, que también había sido pronosticada por estos periodistas estaqueños que empiezan a afinar las teclas con que tocan la actualidad. La noticia del piso de Madrid de la alcaldesa llegó entonces como llegan estas cosas, desde dentro, pero sin documentación, y explicando que las sesiones del Senado exigían mucha presencia activa en la capital, por lo que una buena manera de invertir justificadamente era comprar un piso en Madrid para no tener que tirar permanentemente de hotel o de alquileres a precios desorbitados.

Se desmintió la noticia también desde dentro y sin documentación, pero ahora resulta que la senadora Marín va a tener que vivir en Madrid, de manera estable y no a ratos, porque la delegación del gobierno no es el Senado, sino una cosa muchísimo más concreta. Ya veremos si también desmienten eso de que la Rociíto se ha ido escaldada y sin sueldo, o acaban de asumir que tienen un coladero en casa porque hay mucho cabreo escondido. A ver si aprenden de sus colegas de la dirección que jamás abandonan a los amortizados. Y si no, nada más hay que ver lo de la Marín y el Belver.

La senadora Marín fue ascendida el martes 3, hubo Comité Federal el 7 y ya se la vio chupando cámara pegadita a Illa y el miércoles 11 presidió en Madrid la Diada Nacional en Blanquerna. En estos casos todo se acelera, de modo que ser nombrada un martes, ir de delegada el jueves y presidir un acto oficial el miércoles siguiente, no supone gran esfuerzo si tienes infraestructura suficiente en la capital. Consultada su declaración patrimonial pública, no existe piso en Madrid, sino un piso y una vivienda heredada más una plaza de parking en l’Hospitalet, al 50%, y una casa en Altafulla también a medias, lo mismo que cuando tomó posesión de senadora.

Existe, eso sí, una nómina de la Administración pública, unas acciones, un plan de pensiones y un depósito bancario que dan, por lo menos, para poder arriesgar sin lágrimas una solicitud de hipoteca. Es igual, si Marín tiene o no piso en Madrid. Lo que tiene en Madrid es un premio por su intensa militancia en el socialismo patrio desde que tenía 18 años —la página oficial de su partido explica que era ya socialista, entre los 15 y los 17: a eso se le llama tener conciencia de clase y ella siempre ha tenido mucha clase— y ahora va a cumplir 61, el día de Sant Esteve. Y un premio añadido por su larguísima carrera en la Administración pública cuya primera nómina cobró cuando tenía 22 años con algo parecido a una diplomatura en ciencias empresariales, pero sin serlo. Se casó con el hijo de un viejo militante socialista de Collblanc, su barrio, y así consiguió, por méritos muy propios, ser muy prontito concejala, después alcaldesa, más tarde diputada provincial, luego presidenta de la Diputación, muy a tiempo vicepresidenta de su partido y de la AMB, cuando todo parecía terminar, senadora, y ahora, delegada del Govern.

Estuvo 16 años de alcaldesa en su ciudad natal y fue la primera alcaldesa mujer en toda la historia de su pueblo. Se la recordará por haber dejado que la ciudad se ganara a pulso el título de ciudad más densa de Europa, en plena competición con las ciudades universales más colapsadas, como Calcuta, a la que siempre se pone de ejemplo cuando se quiere hacer broma de un hormiguero humano infame y patético, y con la que debiera hermanarse, para por lo menos compartir desgracia.

La nueva delegada entró en política con 32 años y está decidida a mantenerse en el escalafón por lo menos 32 años más, que la política solo desgasta a quienes se la toman en serio. Como se ve, ha tenido paciencia, y se ha enfadado siempre poco con los que han ostentado poder… hasta que han dejado de tenerlo. Su predecesor en el cargo probablemente se sintió tan extraño y descolocado como le ocurrió a ella cuando en la sesión de investidura del nuevo alcalde, este se olvidó de darle un abrazo cuando saludaba a los más cercanos. La diferencia es que ella le dio la espalda a un exministro que ya no estaba para trotes, mientras que el nuevo alcalde no se podía permitir estos lujos con alguien que sigue trotando por las alturas. Pero todo se andará, porque los cargos no son eternos y los agradecimientos se mueren en el baúl de los recuerdos, cuando al benefactor solo le queda poder en su memoria.

Qué enormes diferencias entre la nuera del socialista Hernández de Collblanc i la concejala Rocío del Mar, la compañera del Peña. Dicen que la primera siempre se supo granjear amistades de relumbrón y en puestos clave y eso sirve más para hacer carrera que gastarse los codos en las salas de estudio. La segunda tampoco parece tener durezas en los codos y, hasta hace poco, ha vivido muy bien según los que la conocen, pero se hizo amiga de quien no debía: un socialista al que algunos le llaman Falete y que está señalado por la justicia, razón por la cual perdió poder en su misma agrupación norte. Los mismos méritos, pero destinos muy distintos y muy distantes. Es lo que tiene esta política nuestra tan destructora, que cualquiera puede ascender en una escalera de oportunismos cuyos escalones son tan transparentes que a veces dejan de existir y descubres que el suelo no es aquello que veías desde arriba, sino el lugar habitual de los humanos. Pero mientras tanto, cualquiera puede vivir en su piso de Madrid cerca de las estrellas o decir adiós desde el rincón de pensar que es un sitio lleno de humillación y desengaño. El mundo da muchas vueltas, tantas, que los hay que no salen nunca del mareo, y si no que se lo pregunten al exalcalde Pujana.

On va Correus a l’Hospitalet?

No sembla bon periodisme escriure d’un tema que afecta personalment a l’autor. Segurament, però, ja pot considerar-se periodisme quan el tema, el problema afecta a moltes persones molt més enllà del propi entorn. El tema és el desastre de servei que ofereix correus al veïnat de l’Hospitalet.

A molts sectors dels barris de la ciutat el veïnat veu com passen dies, setmanes i mesos sense que els arribi correspondència a les seves bústies. Al menys, des del més de juny, les cartes es deuen acumular en els magatzems de les oficines de correus de l’Hospitalet. El servei es concentra, en el millor dels casos, en el repartiment de paqueteria i de les cartes certificades. La resta està abandonada.

Segons informava un treballador de Correus, el serveis a la ciutat està repartit en 22 zones. A hores d’ara només hi ha en plantilla, setze treballadors, per cobrir aquestes vint-i-dues zones, i alguns d’aquests es troben de vacances o de baixa. La manca de personal és un fet que ha estat denunciat —no només a l’Hospitalet— pels sindicats de Correus de forma repetida però, al menys de moment, no sembla que hagin tingut gaire èxit.

Aquesta situació de falta de servei té efectes diversos, i cap d’ells bo, pel veïnat. Correspondència oficial com cites mèdiques o canvis de programació hospitalària, notificacions d’organismes com l’Imserso força esperades per gent gran, talonaris de receptes per persones usuàries de Muface, la mutualitat dels funcionaris, o correspondència bancària, com ara renovacions de targetes de crèdit o d’altres, així com les renovacions de carnets de conduir, etc. arriben fora de termini, amb els perjudicis i problemes corresponents.

Cal recordar que, avui Correus és la major empresa pública de l’Estat Espanyol. Integrada en el SEPI (Societat Estatal de Participacions Industrials) i depenent del Ministerio de Economía y Hacienda és la responsable del servei postal universal a tot el territori de l’Estat Espanyol. Ja fa uns anys es va privatitzar el seu servei de banca postal i a hores d’ara disposa de diverses filials com Correo Express, Nexea Gestión Documental i Correos Telecom.

A més a més, de Correus existeixen treballant en el negoci de la correspondència i la paqueteria, diferents empreses privades de missatgeria, algunes d’elles de caràcter multinacional que, per estendre el seu negoci, s’aprofiten de les deficiències de servei que ofereix Correus.

Els problemes de personal que arrossega Correus a l’Hospitalet i les afectacions que això suposa pel veïnat hauria de ser una de les preocupacions del govern municipal de la ciutat, una de les qüestions a abordar des de l’Ajuntament exigint d’una empresa pública com aquesta que garanteixi el servei exigible pel conjunt de la ciutadania. És també un tema urgent.

La antipedagogía del nuevo gobierno de Catalunya, con agostismo y alevosía

Foto de Salvador Illa y Pere Aragonés llegando al acuerdo presupuestario del 2023

JAVIER MARÍN VÁZQUEZ (Secretario General de la Alianza de la Izquierda Republicana de España)

Hace más o menos un par semanas se constituía el nuevo Ejecutivo de la Generalitat. Para los que vuelven ahora de las vacaciones, si se han aplicado la máxima de que esta breve etapa es para desconectar del mundanal ruido, se habrán encontrado con la sorpresa de que hay nuevos inquilinos en el Palau de la Generalitat, pero que la letra y música que sale por sus ventanales, aunque de distinta orquesta, sigue tocando las mismas canciones. Déjenme hacer un breve recordatorio pedagógico para poner al día a los que hoy se reconectan.

La cesión del voto es un compromiso contractual, por medio del cual los partidos piden el voto a la ciudadanía, a cambio de unas promesas de beneficios materiales, que presuntamente mejorarán su calidad de vida y que vienen reflejados en determinadas políticas públicas del programa electoral.

Cuando por medio de esos votos se accede al gobierno, y en vez de cumplir el compromiso prometido en el programa electoral, se hace justo lo contrario, se está produciendo una estafa electoral al ciudadano que otorgó su confianza a ese partido, al tiempo que una desconfianza generalizada en el sistema político del país, que debiera ser posible denunciar como incumplimiento de contrato por publicidad engañosa.

El programa electoral de ERC no engañaba a nadie. Prometieron:

1. Financiamiento singular de la Hacienda Pública Catalana.

Creación de una Consejería de Política Lingüística

3. Consolidar y reforzar el modelo de acción exterior

Conseguir la transferencia de todas las competencias y recursos sobre la gestión de las migraciones.

5. Ejercer el derecho a la autodeterminación por medio de un referéndum sobre la independencia.

Por su parte, el PSC había prometido en su programa electoral:

Pacto de financiación con el Gobierno Central en los primeros 100 días de administración.
1. Inversión de 3.500 millones de euros para mejorar la infraestructura hídrica y combatir la sequía en Cataluña.
1. Aumento de la plantilla de los Mossos d’Esquadra con 570 nuevos agentes cada año
1. Modelo educativo con un sistema trilingüe en las escuelas para garantizar el aprendizaje del catalán, el castellano y el inglés.
1. Incrementar el presupuesto destinado a la cultura en un 2%.
1. plan de renovación para las viviendas de más de 50 años

El acuerdo PSC+ERC para la investidura de Illa recoge “fil per randa” los 3 primeros compromisos íntegros de ERC:

1. Que Cataluña salga del régimen común y que la Agencia Tributaria Catalana gestione, liquide, recaude e inspeccione todos los impuestos

Creación de una Consejería de Política Lingüística. Pacto Nacional por la Lengua que cuente con 200 millones de € de financiación en su primer año. El catalán como lengua vehicular y de aprendizaje en el sistema educativo. (por lo tanto excluyente del idioma español)
Ampliación de la Consejería de Acción Exterior y UE y apoyo al programa del cuerpo consular establecido en Cataluña; así como reforzar la presencia de la Generalitat en organismos y agencias internacionales

Ni una palabra en ese acuerdo de investidura, sobre la rebaja del tiempo para la atención sanitaria en las listas de espera, lo que implicaría mayor inversión en nuevas plazas de profesionales sanitarios.

Ni una palabra sobre la mejora de la calidad en la Educación Pública. Su único interés es reforzar la Gestapo lingüística, por medio de la marginación absoluta del idioma español. Acabarán poniendo multas a los profesores o alumnos que sorprendan hablando español (denles tiempo).

Nada que ver con las declaraciones de Illa de febrero de 2023 en las que prometió su negativa radical a reeditar un tripartito en Cataluña, ni con la de algunos medios de comunicación subvencionados, que han intentado engañar a la ciudadanía diciendo que con su presidencia, acabarán 14 años de gobiernos independentistas. Es justo todo lo contrario, los hechos están demostrando que con su Govern se dará respiración asistida a la secesión.

Cambia la nomenclatura de los partidos y personas en el Govern de la Generalitat, para mantener las mismas políticas continuistas de los últimos 14 años. No es un cambio de ciclo, es simplemente un cambio de personas y siglas, que favorecerán los intereses personales de los nuevos gobernantes, al tiempo que seguirá perjudicando los intereses colectivos de la mayoría social.

¿Quien gana y quien pierde con este cambalache?

Con tan solo el 13 % de los votos del censo electoral catalán —425.000 votos—, ERC ha impuesto los 3 puntos principales de su programa electoral.

Gana, pues, ERC que ve cumplido su programa secesionista, el único que le importa, después de fracasar estrepitosamente con sus políticas en Educación, Sanidad, Vivienda y Seguridad Pública.

Viendo el organigrama de gobierno, es más que obvio que van a crear una ingente cantidad de puestos de trabajo como funcionario público en los ámbitos exigidos por ERC —Exterior, Inmigración, Política Lingüística— que están destinados a los militantes que mantienen el aparato de ERC, que probablemente asuma la dirección de esas Consejerías en un futuro inmediato.

Gana Salvador Illa y el PSC, que asumen en primera persona el poder institucional para aplicar el programa secesionista de ERC.

¿Quién pierde?

Pierden los ciudadanos catalanes que usan la lengua española de forma mayoritaria, ya que con este acuerdo se verá postergados en la Administración Pública y en la Enseñanza, a pesar de la obligatoriedad en la cooficialidad, que establecen la Constitución Española, el Estatuto de Cataluña y las numerosas sentencias judiciales que obligando al Govern de la Generalitat, han sido reiteradamente incumplidas por esta.

Pierde la ciudadanía de Cataluña que seguirá viendo cómo se desvían los recursos económicos de sus impuestos a la duplicidad de “embajadas en el extranjero” que ya están cubiertas por el Estado Español.

Pierde la ciudadanía del conjunto de los pueblos de España, que ve como el Gobierno Central, por el propio interés personal de su Presidente, permite que la segunda CC.AA más rica del país deje de contribuir a la caja común de solidaridad interterritorial.

Pierde el conjunto del pueblo español que comprueba con tristeza y rabia contenida, como se elimina el principio de IGUALDAD, que rige nuestra Constitución, para favorecer los privilegios de las regiones más desleales con España. Con evidente peligro de fracturar la unidad territorial, para invertir a marchas forzadas en una confederación que satisfaga a los partidos que sostienen a P. Sánchez –BILDU, ERC; BNG; JUNTS; PODEMOS, y SUMAR,— que son los que reclaman esa confederación, que presagia terribles enfrentamientos de imprevisibles consecuencias.

Perspectivas de futuro

Para seguir combatiendo a favor de la mayoría social, para conseguir mayores cuotas de calidad e igualdad en la Educación, en la Sanidad, en la Seguridad Pública, en respeto al uso normativo y legal de la lengua española, hace falta una izquierda consecuente, de ámbito estatal, que se comprometa a denunciar con fuerza el rumbo confederalizante que está siguiendo la política española, con la nave nodriza catalana al frente, y la vasca detrás. Una izquierda que esté en la calle, llamando a la movilización social por la mejora de las condiciones de vida.

Desde la humildad de un pequeño partido político, AIRES no cejará en hacer denuncias con mucha pedagogía social, impulsando esas protestas y llamando a la lucha activa.

Parlem de la immigració

No fem cap favor a les persones que venen de l’estranger o, en tot cas, el favor és mutu.

MANUEL DOMÍNGUEZ. Portaveu de L’Hospitalet En Comú Podem.

Comencem pel començament. Primera premissa: la riquesa, els recursos, són produïts pel treball humà. Sense treball humà no n’hi ha tomàquets o pantalons ni els tomàquets i els pantalons seran a prop teu. Sense treball humà no hi ha electricitat a casa teva i els residus ens menjarien i provocaries malalties.

Et diuen que la riquesa la generen els/les emprenedors/es. És una mitja veritat: generen riquesa en tant que també treballen. Després s’apropien de la riquesa generada pels/per les treballadors/es. Aquesta és una altra història que tractarem un altre dia.

Segona premissa: els països rics de l’actualitat ho són com a conseqüència de l’explotació imperialista dels països pobres de l’actualitat a partir del segle XV. Desenvolupament i subdesenvolupament són les dues cares de la mateixa moneda, un ha generat i genera l’altre.

Evidentment que hi ha excepcions, provocades per diverses peripècies històriques i necessitats polítiques i econòmiques del capital. Els mapes dels indicadors del desenvolupament humà i el dels imperis dels segles XVIII al XX deixen poc marge al dubte.

Tercera premissa: la població dels països rics va decidir tenir pocs fills al llarg del segle XX. En concret, a Espanya, des de la dècada de 1990 tenim una de les fecunditats (mitjana de fills per dona) més baixes del món, al voltant de 1,2.

La conclusió d’aquestes premisses és que als països desenvolupats, si volem generar riquesa, necessitem gent. I aquesta gent només pot venir dels països no desenvolupats. Per tant,

Les diferents formes de racisme són molt antigues i han adoptat moltes formes. Per exemple, l’odi a les persones jueves, l’antisemitisme. L’arribada als regnes ibèrics de la població gitana en el segle XV també va desenvolupar un racisme ben arrelat. Però va ser l’imperialisme que hem esmentat el que va crear el racisme modern. El racisme és una eina de la lluita de classes.

El racisme fou creat per a justificar l’explotació de les poblacions conquerides amb l’esclavitud, la mita (una forma de treball forçat a la població d’Amèrica), etc… Ara continua amb la mateixa funció: justificar l’explotació de la classe treballadora, com a mà d’obra barata, i permetre el consegüent enriquiment extra del capital.

El racisme, malauradament, troba adeptes en la part de la població considerada superior, fins i tot en la de classe obrera. A molta gent li deu agradar que li diguin que és millor…

Avui, l’extrema dreta proposa un pacte a una part de la població dels països desenvolupats amb el que li proporciona unes engrunes de la riquesa, alguns privilegis i la idea de la superioritat; no menyspreem la importància de les idees d’auto-reconeixement, poden passar per sobre de les condicions materials reals.

Un estudi fet a finals del segle XX deia que més de la meitat de la població de Catalunya era fruit de les dues onades immigratòries que s’havien rebut al voltant de les dècades de 1920 i 1960. A Catalunya la natalitat havia baixar abans que al conjunt d’Espanya.

Les zones rurals espanyoles expulsaren milions de persones a les zones urbanes i industrials d’Amèrica, Europa Occidental i Espanya. Fins fa uns 30 anys, Espanya era un país d’emigrants pobres; què ràpid ens hem oblidat d’això!

Segons aquest estudi, l’Hospitalet no arribaria als 20 mil habitants sense l’arribada de la gent com els meus pares. A partir del 2000 s’ha produït el tercer episodi immigratori, el de les persones procedents d’arreu del món.

A hores d’ara, al voltant d’un terç de la població de l’Hospitalet és d’origen estranger, una proporció que augmenta als barris per sobre de la via.

La immigració no és un problema, com he intentat exposar al començament, és una necessitat. El que és evident és que una concentració de persones immigrades pobres genera els problemes que qualsevol concentració de població pobre comporta, amb l’afegit dels problemes propis de les persones estrangeres, moltes de les quals no tenen regularitzada la seva situació.

En termes econòmics, el capital no assumeix els costos de les externalitats del trasllat de la mà d’obra que necessita pel seu funcionament des de l’estranger i genera situacions socials molt complicades.

El que no sabem és si aquestes situacions són creades pel desinterès del capital per tot el que no genera beneficis o si directament les provoquen per fomentar els conflictes i l’auge de l’extrema dreta.

A l’Hospitalet hem d’afegir l’extraordinària densitat de població i la manca d’espais públics, el que genera uns importants problemes de convivència.

Des de la consciència de classe, entomem el tema de la immigració en termes de lluita pels drets de les persones, especialment les de les persones treballadores, de les seves condicions laborals i socials, que són les de tothom.

El problema de l’habitatge afecta al salari real de tothom, però és sagnant entre les famílies desnonades. El salari indirecte no arriba per cobrir les necessitats bàsiques de les persones socialment més vulnerables. El moviment obrer, veïnal i pels drets socials hauria de superar les reaccions racistes, nacionalistes i xenòfobes.

Nou curs polític?. La ciutat no fa vacances a l’estiu

JAUME GRAELLS. Portaveu ERC i EUiA a l’Ajuntament de l’Hospitalet

Els amics de la FIC em demanen el clàssic article d’inici del curs polític. Aquell que es fa en tornar de vacances. Cosa que és d’agrair perquè no sempre es fàcil poder expressar la nostra opinió en una ciutat on la llibertat de premsa no està garantida. El primer que vull dir és que no es pot parlar de la tornada de les vacances: la major part dels nostres barris no fan vacances a l’estiu, la nostra gent no s’ho pot permetre.

Els carrers i les places bullen en època estival. La calor, la pobresa i la massificació constitueixen una barreja que deriva en unes condicions de vida més que precàries. En una ciutat que pateix un urbanisme voraç, amb la proliferació d’infrahabitatges, amb manca d’espais verds, sense ombres i on predomina arreu el ciment que incrementa les temperatures en les temudes onades de calor. Això s’agreuja amb uns refugis climàtics que fan riure i amb la manca d’equipaments públics, que a més tanquen el mes d’agost. Es dona el cas d’equipaments que són refugi climàtic que no obren en aquest mes o que redueixen dràsticament els seus horaris, per la manca de personal substitut.

El mes d’agost a l’Hospitalet també es caracteritza pel tancament dels serveis públics: serveis socials passen a mínims, les regidories de districte i els centres culturals tanquen tot el mes, les biblioteques o tanquen o redueixen horaris i els efectius de la Guàrdia Urbana, ja de per sí precaris, es veuen reduïts a la meitat en els mesos d’estiu. Què no dir del servei de neteja de la ciutat totalment precari, i amb una maquinària, contenidors i camions envellits després de 14 anys amb el mateix contracte. No és d’estranyar els reiterats incendis de camions en els darrers dos mesos que han posat en perill a treballadors i ciutadania.

Amb això ens trobem amb un espai públic abarrotat de gent, també a les llargues nits d’estiu, cosa que contrasta amb l’esmentat tancament de serveis i equipaments, i amb una Guàrdia Urbana que no pot arribar a tot per la manca de personal, la falta d´educadors i dels serveis de mediació al carrer. Les famílies vulnerables, amb situació d’emergència habitacional, amb dèficits alimentaris que s’agreugen amb les vacances escolars (molts infants només tenen garantit un plat a taula de qualitat mínima en els menjadors escolars) i amb tota mena de mancances i sense satisfer les necessitats més bàsiques; aquestes famílies si ja de per sí són desateses tot l’any a l’estiu es troben directament amb la porta de l’administració tancada als seus nassos.

Un fet remarcable és la pobresa que ens arriba en aquests mesos a la qual no se li presta cap mena d’acollida. Ens podem trobar perfectament amb una matrícula viva escolar que depassi els 1000 infants que s’hauran d’escolaritzar el setembre perquè han arribat després del procés de matriculació ordinari del mes de juny. 1000 infants arribats en un parell de mesos sense cap acollida i que han d’esperar el setembre a ser atesos, ells i les seves famílies, per avaluar les seves necessitats i per iniciar el procés d’escolarització.

En uns barris que voregen i superen el 50% de pobresa infantil ens podem permetre fer vacances a l’estiu? No s’haurien de garantir uns serveix extraordinaris i transversals per atendre les necessitats de la nostra ciutadania i de la infància?

Les conseqüències de tot plegat són fàcilment deduïbles. A l’agost les necessitats es doblen i la resposta dels serveis municipals passa a ser de mínims o inexistents. Els greus problemes de convivència que han esclatat durant l’estiu, amb proliferació dels sorolls, percepció d’inseguretat, la manca de neteja, les males olors, desatenció a la vulnerabilitat etc fan insuportable l’existència de molts dels nostres conciutadans.

La resposta a aquest despropòsit, com passa sovint a la nostra ciutat, és el silenci i l’apatia d’un govern en vacances. I l’oblit de la nostra gent gran, que és el perfil predominant juntament amb el de les famílies vulnerables en expansió en molts dels nostres barris. Ambdós col·lectius accepten estoicament el destí que els ha tocat viure. La pobresa i la vellesa són silencioses. No tenen el ressò mediàtic perquè no disposen dels recursos ni els mitjans per fer-se valer com a ciutadans de ple drets. Per no tenir, alguns no tenen reconegut ni els drets més bàsics com el de l’empadronament. Per a l’administració no existeixen. Un joc molt perillós aquest, que se’ns pot girar en contra si no li posem remei.

El que ha passat aquest estiu a la nostra ciutat no es toleraria en altres barris i ciutats de Catalunya. Aquesta, efectivament, és la nostra realitat, la nostra trista realitat, i no la que es vol vendre de la ciutat modèlica de les grans transformacions. La resposta del govern, com deia, és l’apatia. Lluny d’estar al peu dels problemes que es viuen en els barris ha decidit, un agost mes, marxar de vacances. I hi ha qui pot pensar que les vacances les allarguen durant tot l’any.

L’estiu hospitalenc ens il·lustra perfectament de com serà la nostra ciutat i de quina serà la resposta i el programa del nou govern municipal la resta de mesos d’aquest nou curs polític i de la resta del mandat. Cap novetat, en aquest sentit. Nou alcalde, vells tics: la passivitat de sempre, la negació dels problemes com a norma i control ferri dels mitjans de comunicació públics que, per cert, també tanquen per vacances.

La pregunta que ens hem de fer és si serem capaços de donar veu a la majoria silenciosa i activar el canvi de rumb que necessita la nostra ciutat. Amb aquest govern, i amb alguns grups de l’oposició, malgrat tinguem un nou alcalde, sembla més que improbable. Pels seus fets els coneixereu, als uns i als altres. ERC i EUiA farem tot el possible per revertir en el futur aquesta situació. Per nosaltres no serà.

Nou curs polític i transformació: l’Hospitalet en la cruïlla del futur

El nou alcalde té la responsabilitat de redefinir el futur de la ciutat.

ANTONI GARCÍA

El curs polític arrencarà al setembre carregat d’actes, activitats i esdeveniments. D’una banda, s’inicia una nova etapa a la Generalitat de Catalunya, on l’independentisme ha perdut l’hegemonia parlamentària tant per mèrits propis com per la davallada d’Esquerra, que des de les darreres eleccions municipals ha anat perdent bous i esquelles i ha decidit cedir la presidència de la Generalitat a Salvador Illa.

Caldrà veure com el nou govern afronta els problemes que afecten el país i si, a més, aporta beneficis a l’Hospitalet complint els compromisos històrics que encara queden pendents en diversos àmbits. El temps dirà si es tradueixen les paraules en accions, ja que l’experiència amb l’anterior govern, que va generar moltes expectatives però va acabar passant amb més pena que glòria, va donar l’esquena a l’Hospitalet. De fet, lluny de resoldre o encarrilar problemes greus, com els que la ciutat pateix en l’àmbit educatiu i social, aquests s’han agreujat.

L’Hospitalet de Llobregat es troba en un moment crucial de la seva història. Amb l’arribada del nou alcalde, David Quirós, la ciutat es troba davant d’una cruïlla: seguir un model de ciutat que molts considerem esgotat o emprendre una nova transformació que respongui als reptes socials, econòmics i ambientals del segle XXI. El nou alcalde té la responsabilitat de redefinir el futur de la ciutat. En una entrevista recent, Quirós va afirmar que L’Hospitalet necessita “menys urbanisme i més humanisme”, una afirmació que reflecteix un sentiment creixent i compartit entre la població, que reclama un model de ciutat més centrat en les persones, els barris i les seves necessitats, i menys en el creixement desmesurat.

L’Hospitalet no són només els seus edificis; és el conjunt de veïns i veïnes, entitats, comerços, petites i mitjanes empreses, i dels treballadors que hi viuen o que cada dia han de marxar per treballar fora de la ciutat. La transformació que la ciutat necessita és inajornable i ha de ser profundament humanista, centrada en el benestar de la seva gent. Aquesta transformació no pot limitar-se a grans projectes urbanístics, molts d’ells obsolets, sinó que ha de prioritzar les necessitats reals de la ciutadania, promovent una ciutat més inclusiva, sostenible i que ofereixi oportunitats per a tothom.

L’Hospitalet té davant seu grans reptes que cal abordar: una desigualtat socioeconòmica creixent, emergència educativa, dificultats en l’accés a l’habitatge, manca d’oportunitats per al jovent, necessitat de millorar la convivència i la neteja, i un espai públic i una ciutat que s’ha d’adaptar a la realitat del canvi climàtic. Tots els qui vivim a L’Hospitalet volem una ciutat neta, segura i endreçada, amb serveis públics eficients i un model econòmic diversificat que creï riquesa, aposti pel talent, generi ocupació de qualitat i preservi el seu escàs patrimoni històric i natural.

Aquests reptes compartits han de ser la prioritat de l’acció política en la nova transformació de la ciutat. L’Hospitalet es mereix un projecte clar i ambiciós que reforci l’orgull de pertànyer a la segona ciutat de Catalunya, i que pensi i faci política quotidiana amb majúscules per als qui hi viuen, la fan viure i perquè hi puguin viure.

El futur de L’Hospitalet dependrà de la capacitat del seu govern de situar les persones al centre de totes les decisions, amb l’objectiu prioritari de millorar la qualitat de vida dels seus veïns i veïnes, així com dels barris. Per aconseguir-ho, serà imprescindible generar sinergies, establir complicitats i sumar esforços per fer possible aquesta transformació necessària. Només així es podrà crear un entorn on la qualitat de vida dels ciutadans esdevingui la mesura real de l’èxit i del progrés de la ciutat.

Categoria: Opinió