24 de març: Veus veïnals al ple municipal

El 24 de març el ple municipal va ser una mica especial. No només va ser especialment carregós i farcit de qüestions administratives però també va expressar la combinació entre la inoperància del govern municipal i les emergències que pateix la ciutat.

Desprès de les primeres quatre hores llargues de punts i més punts de l’ordre del dia per donar compte de decisions preses per l’equip de govern i d’alguna decisió important, que tractarem més endavant, el ple municipal va poder escoltar la veu de cinc entitats ciutadanes o veïnals, desprès d’haver tornat a negar la paraula per enèsima vegada al FIC.

El ple va poder conèixer la veu de l’AFA de la escola bressol Casa dels Arbres, en nom del seu centre i del conjunt de les escoles bressol de la ciutat, exposant els greuges i les dificultats del treball en el conjunt de les escoles bressol de l’Hospitalet que porten anys esperant solucions. La intervenció va estar acompanyada d’una concentració en la plaça de Ajuntament famílies i professionals de les escoles bressols convocades per l’entitat Famílies de l’H que agrupa a aquests centre.

Tot seguit va prendre la paraula una representant de l’AFA de l’escola Milagros Consarnau per demanar concrecions sobre la esperada reforma integral de la escola, que forma part de les escoles del pla d’urgència dels anys 70. Fa pocs dies que la comunitat educativa de Milagros Consarnau s’ha assabentat que els retards en les obres tenen que veure amb un problema urbanístic no resolt de la continuació del carrer Mossèn Cinto Verdaguer que afecta a l’espai que ocupa a escola..

Intervenció i membres de l’escola Milagros Consarnau

Dos representats del sindicat USTEC van explicar les raons de les mobilitzacions del sector educatiu a la ciutat i a tota Catalunya, tot i demanant el suport dels grups municipals a les seves reivindicacions recollides en una moció presentada conjuntament pels Comuns i ERC que es va votar més tard.

També representants de la UGT van intervenir per explicar les seves actuacions al voltant del conflicte plantejat al voltant de la gestió de Moventis del autobusos de la ciutat.

La darrera presa de paraula veïnal va estar a càrrec de l’associació veïnal de Collblanc- La Torrassa, en representació de la plataforma Contra l’especulació immobiliària i la massificació turística (CEIMT). Aquesta plataforma va convocar una concentració en la plaça de l’Ajuntament que tot i que va ser denegada pel govern municipal, es va aplegar a la plaça sense incidents.

Els representants de la plataforma van explicar molt resumidament la situació d’emergència habitacional que s’està patim, marcada per la manca d’habitatge digne a preus accessibles, la pràctica inexistència de lloguer social, i la creixent especulació immobiliària provocada per l’arribada de fons voltors d’inversió i l’augment de la turistificació dels barris de la ciutat. En aquest senti, la plataforma demana del govern municipal el manteniment de de moratòria a habitatges d’us turístic i la seva ampliació a residencies d’estudiants i hotels en tota la ciutat. Al mateix temps exigeixen el control dels pisos i habitacions de ll0guer temporal i que l’Ajuntament estableixi una intensa política d’habitatge, incrementant el minso parc públic d’habitatges de lloguer social, adoptant les opcions proposades per la ciutadania en el procés participatiu de la Taula d’Habitatge.

A continuació hagués parlat algun representat del FIC plantejant la situació´ educativa a la ciutat; però una vegada més l’alcaldia ve negar a l’entitat l’ús de la paraula, tot esperant la presentació de la reforma del reglament de participació.

Però el Ple no l’omplen les paraules de les entitats veïnals o ciutadanes. Hi ha tot un seguit de temes que omplen el 48 punts del seu ordre del dia. Aquest més de març es podrien destacar algunes qüestions més o menys interesants.

Així es va donar compte de una nova divisió de competències i responsabilitats entre els tinents d’alcalde i regidories que tornen a modificar la situació en les diverses àrees del govern. També es van aprovar qüestions com les reformes al voltant de l’Institut Escola Pere Pelegri o la Milagros Consarnau, o el reglament del Centre Florida 6.0, que, malgrat tot segueix cobert d’una certa nebulosa.

Es va aprovar, per majoria i amb tres anys de retard la composició del Consell Executiu i de Programació dels mitjans de comunicació públics de l’Hospitalet, tot i el manteniment del veto del govern municipal a la presència d’algun periodista de l’Estaca.

També es important de conèixer que, en la liquidació del pressupost municipal del 2025 es va constatar la existència d’un romanent de tresoreria de 45 milions d’euros; es a dir que aquesta quantitat de diners s’han deixat d’utilitzar per les necessitats de la ciutat i restaran ingressats en els bancs. No és la primer vegada que això succeeix, en l’exercici anterior el romanent fins i tot va ser superior. Es fa difícil saber si és una mostra d’incompetència o de inoperància del govern municipal, però en tot cas no deixa de ser un símptoma preocupant.

En fi, el caràcter carregós dels plens municipals i la elevada quantitat de punts que es limiten simplement a donar compte de les decisions del govern municipal, en les que el ple pot opinar, però no decidir, hauria de servir per fer un replantejament a fons de les lleis de règim local i del funcionament d’ajuntaments com el de la nostre ciutat. No és una cosa fàcil, però en nom de la participació democràtica i de la defensa de la autonomia municipal, hauria de ser una preocupació de les forces polítiques municipals.

Concentració a la plaça de l’Ajuntament del CEIMT.

La entrevista a la tesorera de la asociación de vecinos de Sant Josep

No resulta fácil describir el sentimiento y/o la reflexión que me genero la entrevista en la televisión de L’Hosptialet de la tesorera de la Asociación de Vecinos (AA.VV.) de Sant Josep, Mercedes Soler.
La propuesta informativa era a una vecina generosa y solidaria que trabaja en una AA.VV. por nuestros barrios. En consecuencia, por nuestra ciudad.
Por afinidad, respeto y admiración, aun no conociendo personalmente a Mercedes, me pareció interesante informarme de su opinión.
En primer lugar quiero agradecer tanto al periodista de tele LH, como a la vecina tesorera, por la sinceridad de esa curiosa entrevista. El agradecimiento es por el valor informativo y por la transparencia de ambos.
Explicaron quizás sin pretenderlo, en esta entrevista el estado real, el evidente e indiscutible estado de nuestra ciudad.
La primera impresión fue pensar en la posibilidad de si David Quiros, nuestro estimado alcalde, había también coincidido en ver dicha entrevista. Quizás su gabinete de prensa/comunicación, le habían mostrado u ocultado dicho informativo.
Pense en buscar desde mi análisis o critica una propuesta constructiva.

La entrevista empezó por el Centre d’Assistència Primaria (CAP) de Sant Josep y acabó por la reivindicación del inexistente local de la AAVV.
Mi ya apreciada tesorera/vecina, evocó a la suerte de la lotería, para que el barrio de Sant Josep pueda llegar a tener un local digno.

Se inició la entrevista, como he dicho con la sugerente pregunta a Mercedes de qué opinaba sobre el nuevo cambio de fecha de las obras del nuevo CAP-CUAP Sant Josep. Parece ser que será a finales del 2029-2030 .
La resignación de la dirigente vecinal respecto a la falta del cumplimiento de los compromisos adquiridos por las administraciones y sus continuos cambios, fue de cara de circunstancias: “El dinero ya estaba, no sé porque no empiezan”.
Los plazos de inicio de las obras en la esquina de avenida Isabel la Católica, con avenida Josep Tarradellas se van retrasando sin nadie saber hasta cuando serán las definitivas, afirmo apesadumbrada.

Tuve la impresión de que le habían pasado el marrón a Mercedes para salir en la tele y decir lo evidente. Los de la televisión debieron pedir que alguien de la AA.VV. fuera a la tele a explicar cómo están los ánimos en la AAVV del barrio. Ella demostró estar comprometida y ser valiente, le puso el cascabel al gato.
La entrevista continúa con el tema de la escola bressol. “Hace 16 años, en el 2010, la anterior alcaldesa ya peleó por dicho equipamiento”, dijo textualmente. Mercedes no sabía bien de quien era la responsabilidad de semejante despropósito lo que si evidenció que eso era una tomadura de pelo.

La entrevista iba cogiendo un tono trágico-cómico.
El tercer tema fue sobre la residencia para Gent Gran. La entrevista, definitivamente
tomó el camino de la comente.
El entrevistador preguntaba conociendo que las respuestas iban directas a la frustración informativa; “Ahl, pues no sé”.
Quiero decir a hablar por hablar. Mercedes afirmó que no sabía nada de la residencia per Gent Gran, matizó que la Generalidad no da tampoco ninguna información. Lo más interesante que dijo Mercedes es una evidencia, importante. Tenemos muchos pisos somos muchos y pocos servicios.
Ese fue el mensaje directo, al Ayuntamiento sin citarlo. Nuestra densidad por espacio y por servicios es insostenible.
La última pregunta es la más sarcástica. Describió la situación actual del local de la AA.VV. compartida con el local del Aula de Adultos con la posibilidad de recibir a los vecinos/as, únicamente dos horas a la semana. Eso me pareció, además de grave, de una tremenda irresponsabilidad por parte del actual gobierno de la ciudad.
Mercedes me enterneció. No se quejaba, solo dijo que eso es lo que hay. El entrevistador cerró la entrevista agradeciendo a la tesorera su participación.

Algunos dirán: ya está, como siempre, el de FIC de nuevo dando la vara.
Solo pretendía informarme, pero la entrevista me dió para algo más. Fue inevitable.
No me gusta criticar por criticar, prefiero ser empático y comprensivo, positivo y constructivo. No puedo evitar ni eludir que tuve una pequeña crisis de vergüenza ajena y otro punto de indignación.

L’Hosptialet es la ciudad de mis amores, la ciudad que quiero y me duele. Esa entrevista me daba la imagen a través de un informativo para explicar cómo está el patio.
Seguramente algunos pensaran que la visión/audición de esa entrevista es inocua. Me resultó significativa, por eso la relato. L Hospitalet no es una ciudad condenada a la marginalidad poco desarrollada y con una propuesta que constata que en esta ciudad algo no funciona bien.
Dos ciudadanos, el periodista y la tesorera expuestos a un diálogo que no dice mucho más que nada.
Por consejos de sabios que aprecio y me estiman. Propongo a nuestro alcalde Quiros algo esencial. Pluralidad informativa, sentido común. David Quiros te lo ruego abandona el resentimiento hacia los activistas de FIC.
Te recomiendo que veas la entrevista y me entenderás. No queremos ni nominas ni vacaciones pagadas ni antigüedad, solo queremos ayudarte a que L Hospitalet funcione.
El hijo del portero.

Nuestro Silicon Valley y las fijaciones del alcalde

Bueno, acabo de enterarme, de que justo en el corazón de La Florida vamos a disponer los afortunados ciudadanos de esta cochambre, de la sala inmersiva de gestión pública más grande de Europa. Ala! Como que es un orgullo de ciudad, el alcalde paseó al rey cuando vino y se puso a fardar de las maravillas del espacio: dos mil metros cuadrados con una sala de doscientos que permite proyecciones de 360 grados y con espacios sobrados para un montón de actividades culturales, exposiciones y otras zarandajas de élite. Entre ellas, muchos espacios de innovación, un lugar de coworking, un fab-lab, un espacio de atención ciudadana y TIC… O sea, un montón de cosas muy útiles en Brooklyn y no sé yo, si también en La Florida, pero no en esta… en la otra.

La cosa se llama La Florida 6.0 pero cuando esté en marcha —dicen que en abril, aunque se inauguró en diciembre— habrá que llamarla ya 7.0 porque todos los puntos cero se aceleran que es una barbaridad. Se le llama Centro de Transformación Digital y a los vecinos les servirá para trámites digitales y resolución de incidencias tecnológicas, para la experimentación a pequeña escala, para talleres experimentales y fabricaciones diversas, además de salas innovadoras para conferencias (será que el conferenciante ya va incorporado), para reuniones abiertas a las entidades del barrio y a todo el tejido productivo, es decir, grandes empresas, enormes corporaciones y gente que sin la tecnología punta no es nadie.

A ver… los grandes aspavientos siempre suelen ocultar o grandes frustraciones, u operaciones encubiertas. En ocasiones, ambas cosas. En este caso, no hay duda. El alcalde Quirós tiene algunas fijaciones elementales. Hasta ahora le conocemos tres muy reiterativas: dos en positivo y una atragantada. Las positivas, la cosa del Samontà y el Silicon Valley a este lado del Atlántico (6.0). En la cara B, FIC. En los tres casos hay frustración, desconocimiento y enredo, a partes iguales. Y en los tres hay una enorme dosis de exageración.

El invento del Samontà oculta la operación inmobiliaria de Can Rigalt, la propagandística de buscar alternativas al hacinamiento de La Florida y el populismo de preocuparse por el lugar donde uno nació. El del 6.0, la ocurrencia de un exagerado polo digital en un lugar que exige más árboles que tecnología y más espacio en las casas que inmersión 360 y, en el lado contrario, la incomodidad de unos intrusos que se han creído con derecho a poner en el candelero a unos expertos en tener poder para decidir lo que se les antoja, como han venido haciendo en los últimos 45 años.

No hay, en ninguno de los tres casos, un mínimo de reflexión. En una vertiente, para no vender motos o para no hacer el ridículo. En la otra, para no darse por enterado de que en un sistema democrático hay que contar con el de en frente, aunque tenga una opinión contraria a la tuya, que es lo habitual.

Y sin reflexión, no hay futuro. Porque, en muchas ocasiones, en los mínimos detalles se van los esfuerzos supremos. Por poner solo un ejemplo. En la pasada reciente reunión de la Mesa Sectorial de Drets de Ciutadania i Cohesió Social, algunos de los presentes se quejaron de que en La Florida 6.0, ese paraíso tecnológico único en Europa, una persona en silla de ruedas no podía coger el ascensor.

La il·lusió de canvi

Avui, 13 de març, es compleixen mil dies de govern local, des de les darreres eleccions municipals. Si es descompten els 20 dies abans de la presa de possessió i les setmanes de vacances, estem aproximadament a 400 dies de les noves eleccions municipals del 23 de maig de l’any vinent. No ens hem d’enganyar: si l’actual mandat ha donat una mica de joc no ha estat pel canvi d’alcalde al juny del 2024 —que va produir el relleu de la Núria Marín i l’entrada de David Quirós— ja què un canvi d’alcalde a mig mandat s’havia produït també amb el relleu de Pujana a Corbacho i amb el de Corbacho a Marín. Si ha donat realment una mica de joc, ha estat exclusivament perquè l’actual govern està en minoria.

No ha estat la primera vegada que això s’ha produït sinó la quarta. El PSC va guanyar les eleccions però va quedar sense majoria absoluta els anys 1979 (les primeres), 2011, 2015 i les darreres del 2023. La diferència entre les tres primeres (1979, 2011, 2015) i l’actual, és que a l’any 1979 es va produir un govern de coalició de 25 regidors amb només la UCD a l’oposició; el 2011, el quart govern de coalició consecutiva amb IC-EUiA, amb 15 regidors; i el 2015 —en realitat el 2016— un nou govern de coalició amb Guanyem de 13 regidors, que no arribava a la majoria absoluta, però amb una oposició formada per 6 partits diferents que sumaven en total 14 regidors (Ciutadans i PP 7 regidors i ICV, ERC, CiU i CUP, 7 regidors més).

Això vol dir que entre el 1979 i el 2023, de les 12 eleccions municipals fetes fins ara, el PSC les ha guanyat totes a l’Hospitalet, 8 amb majoria absoluta i les altres tres governant, excepte aquesta darrera, en coalició. Només entre el 2016 i el 2019 va governar en coalició però en minoria, amb una oposició tan nombrosa i dividida que feia impossible qualsevol possibilitat d’ombra política.

Això ha canviat radicalment a partir d’aquest 2023. És la primera vegada en la història democràtica, que el PSC de l’Hospitalet governa en minoria, sense coalició de govern i amb una oposició fragmentada entre esquerra i dreta, però amb quatre partits enlloc dels sis del 2015.

Aquesta realitat explica moltes coses. La primera, que aquest PSC hospitalenc, que ha anat variant de persones però molt poc de mètodes, portava 11 mandats consecutius sense cap possibilitat d’oposició real. La segona, que la nova realitat ha implicat algunes —molt poques— derrotes, difícilment digeribles per gent que sabia que tenia totes les votacions guanyades abans de començar qualsevol projecte, qualsevol proposta o qualsevol pressupost.

Avui fa 1.000 dies, des d’aquell remot any 1979, que el PSC local ha començat a notar el vertigen de no disposar d’un poder absolut. Acceptar que el poden derrotar és encara més difícil que consensuar acords, perquè un pot consensuar acords i cedir en algunes coses, però la derrota significa que l’únic que pots fer és acceptar-la. I derrotar, en aquest context, suposa una victòria pel futur.

El pes electoral del PSC a la ciutat continua sent notable, no és possible enganyar-se, però les coses han variat substancialment des del 2011. Quan aquelles eleccions es van produir, Núria Marín portava 3 anys d’alcaldessa i els seus resultats, tot i que contundents, mai van ser ni els de Pujana (cau el 1994 acusat de corrupció i el PSC baixa a 14 regidors el 1995) ni els de Corbacho (sempre va guanyar per majoria absoluta, amb entre 16 i 18 regidors). Marín, només a l’any 2019 va aconseguir 14 regidors, mentre que a les altres dues eleccions, 11 i 13 respectivament.

Mentre que l’època Pujana va ser la de la modesta recuperació del desproporcionat creixement del franquisme i la de Corbacho, la dels projectes estrella de la Gran Via, l’època de la Núria Marín només es podrà caracteritzar per la de l’increment de la saturació urbana i les operacions de prestigi, amb una enorme càrrega immobiliària especulativa. Si parlem de gestió, la lectura ofereix uns dents de serra molt complexes: alts i baixos en l’època Pujana, una pujada més sostinguda en la fase Corbacho i una baixada més contundent en l’època Marín, que no s’ha aconseguit apaivagar en aquests 1.000 dies del dotzè mandat.

Si bé sempre va haver descontentament social en algunes àrees, ara la situació s’ha anat convertint en insostenible i el clima de malestar s’ha generalitzat pràcticament en tots els barris, de manera general en tots els àmbits (seguretat, educació, sanitat, neteja, habitatge, zones verdes, enllumenat, equipaments, manteniments, infraestructures, etc) i aplegant totes les capes socials, especialment les més precàries.

La idea que sura en l’ambient és que la ciutat precisa un canvi. Un canvi que es podria considerar com un canvi de mecanismes de resposta o un canvi més dràstic: un canvi de polítiques i de mentalitats. El canvi de mecanismes de resposta s’ha demostrat impossible en el que portem de mandat. No es poden canviar les maneres quan els poders s’han acostumat a imposar el seu criteri sense discussió. La única alternativa és, doncs, un canvi de polítiques i de mentalitats, que comporta un canvi de lideratges, d’instruments de poder i de polítiques de gestió.

Si un mira l’evolució dels resultats electorals a la ciutat des de la perspectiva municipal, observa una contundència dels resultats que probablement té a veure amb tres raons objectives. La primera, relacionada amb l’estructura de la població metropolitana d’àrees com la nostra, de majoria immigrant i extracció social obrera, amb poca incidència nacionalista i inclinada majoritàriament a alternatives centristes poc radicalitzades, malgrat que ara s’observa una certa inclinació als populismes d’extrema dreta.

La segona tindria a veure amb les dinàmiques electorals majoritàries dels partits d’Estat i amb la preocupació electoral. Quan les hegemonies corresponien al centre-dreta i al centre-esquerra, l’electorat municipal poc implicat en les realitats immediates, votaven majoritàriament les tendències globals: PSOE, PP a nivell nacional, CiU a nivell autonòmic i molt minoritàriament l’esquerra marxista. És a dir, en molt bona part, l’electorat més compromès, però poc arrelat al municipi, es deixava endur sovint per les dinàmiques generalistes. Quan això va canviar a partir del 2014, el que s’ha produït ha estat una divisió de sigles molt significativa i una dispersió molt notable del vot. D’altra banda, cal considerar també la despreocupació electoral d’un món, el municipal, que una gran part de residents ignora del tot. La conseqüència? no van a votar, factor que possibilita majories de govern amb uns pocs milers de vots de tots els possibles.

Si bé aquestes dues conseqüències resulten molt complicades de modificar des d’una visió municipal, la tercera visió del problema, en canvi, obliga a parar-hi la màxima atenció. Aquesta tercera raó que explicaria l’evolució dels resultats electorals a ciutats com la nostra, té molt a veure amb l’absència d’una opció capaç de competir amb el que les dinàmiques precedents imposen. Per dir-ho ras i clar. Al llarg d’aquests 40 anys, si exceptuem les primeres eleccions democràtiques del 1979, no hi ha hagut a la ciutat una candidatura alternativa capaç de fixar l’atenció de l’electorat.

Quan les pròpies forces polítiques en presència no s’acaben de creure ni el missatge, ni la proposta, l’energia decau, el lideratge no entusiasma i el projecte no té vigor. Quan passa justament el contrari, es creu en l’alternativa, es presenta un bon equip, es proposa un programa efectiu i realitzable, s’injecta positivisme i voluntat, s’engresca el personal i l’organització… i es prepara amb temps, han d’anar molt malament les coses perquè no es produeixi l’efecte sorpresa.

Segur que no n’hi ha suficient amb una candidatura alternativa que aplegui gent disposada a canviar les coses. Pesen molt els dos condicionants indicats, l’estructura demogràfica i la inèrcia electoral o l’absentisme, i fins és possible que l’energia no arribi a modificar els pronòstics. El que sí sembla clar és que el projecte que va guanyar el 1979 i que s’ha mantingut fins ara mateix, ni entusiasma, ni és creïble, ni presenta cap possibilitat real de trencar amb les pèssimes dinàmiques de gestió que s’han imposat en aquest temps. I que només si la ciutadania hi creu, pot haver una il·lusió de canvi.

Fa ara mil dies, que tot el que es podia fer s’ha perdut en el desert de les retòriques buides. Falten 400 dies per preparar aquesta il·lusió de canvi.

Un error històric: fer triar entre construir escoles o una nova comissaria

Jaume Graells (portaveu del grup municipal d’ERC+EUiA)

Hi ha decisions que marquen una ciutat durant dècades. Destinar el solar de 10.000 metres quadrats de Pau Casals amb Carrilet a una comissaria és, al meu entendre, un error històric. És l’únic solar que el departament d’Educació considera viable avui a tota la ciutat per construir-hi un gran equipament educatiu: una escola, un institut o un centre de formació professional.

Sempre he pensat que aquest solar podia ser part de la solució —no tota, perquè l’Hospitalet necessita més equipaments— però sí una peça clau per donar resposta a la manca estructural de places educatives que arrosseguem. També en l’àmbit dels estudis postobligatoris i de la formació professional, que han d’estar alineats amb les necessitats laborals reals de la nostra ciutat i amb les oportunitats que mereixen els nostres joves.

En 10.000 metres quadrats es pot projectar un gran centre educatiu, amb capacitat per oferir una àmplia oferta formativa i alleugerir la pressió que avui pateixen diversos barris. No parlem d’un equipament menor, sinó d’una infraestructura estratègica per al futur educatiu de l’Hospitalet.

A més, l’entorn de la rambla Marina, així com zones properes del barri del Centre i de Sant Josep i carrers adjacents, estan experimentant un creixement urbanístic molt important. Amb la gran quantitat de nous habitatges que s’hi estan construint, no és descartable que aquestes àrees necessitin més oferta educativa en els propers anys. Planificar ciutat és anticipar necessitats, no limitar-se a gestionar el present.

L’Hospitalet necessita una nova comissaria, i des ERC+EUiA fa temps que en reclamem la construcció. És una reivindicació sostinguda, no oportunista. Precisament per això sorprèn que, després d’anys anunciant que s’estava buscant un emplaçament, la solució sigui ocupar l’únic solar educatiu disponible. Per aquesta proposta tan evident no calia esperar tants anys: aquest solar sempre ha estat aquí. Si la conclusió final és utilitzar l’únic espai estratègic per a educació, això no demostra planificació; demostra poca capacitat d’imaginació i de gestió.

La resta de solars que ha posat sobre la taula l’Ajuntament per fer noves escoles estan per sota dels 2.500 metres quadrats. Amb aquestes dimensions no es pot projectar un centre educatiu amb ambició. Aquest, en canvi, en té 10.000. La diferència és determinant. Perdre aquesta oportunitat seria hipotecar durant dècades la capacitat de resposta educativa de l’Hospitalet.

Estic convençut que es poden trobar alternatives reals per ubicar la comissaria, que no necessita tants metres, si hi ha voluntat política i capacitat tècnica. No hauríem de posar en competència dues necessitats essencials, com són la seguretat i l’educació. L’Hospitalet mereix totes dues coses, i mereix també governs que planifiquin amb rigor i visió de futur.

Com a portaveu d’ERC+EUiA, expresso aquesta opinió amb la convicció que encara som a temps de rectificar. El que està en joc no és només un solar, sinó el futur educatiu, social i econòmic de la nostra ciutat.

Un ayuntamiento llamado Ellos

Carlos Galve Farré (activista i peixater)

Dos mil ventiseis, releo la novela de Paco Candel y una buena parte de ella, aun es actualidad (1994). Los avatares de un escritor/político en los 80, sigue en parte vigente. Las diferencias históricas son sustancialmente distintas y muy graves.

El genocidio del pueblo palestino y el retorno inminente del fascismo con traje democrático en nuestro país —en otros ya ha llegado—, producen temor e indignación.

La mediocridad de las izquierdas y el rearme y control de las derechas hace vislumbrar un futuro cuanto menos desalentador. Que, en el actual Consistorio de l’Hospitalet, se produzca el veto/voto del equipo de gobierno y se registre el silencio de los corderos de toda la oposición al deseo del alcalde, no solo me frustra sino que me cabrea enormemente.

Los cabreos en política son imposibles de evitar, van en el pack de esa actividad. La gran diferencia radica en la capacidad de soportar esos cabreos/frustración. La revista L’Estaca tiene historia, no la cito para ir al grano. Un grupo de ciudadanos de distintas sensibilidades políticas de izquierdas de nuestra ciudad nos unimos en Foment de la Informació Crítica (FIC), para publicar, entre varias propuestas más, un artículo diario de candente actualidad política y social de nuestra ciudad.

Como decía el expresidente Suárez, “puedo afirmar y afirmo”, que el periódico digital más activo e incisivo de todos los medios de comunicación de l’Hospitalet es L’Estaca con diferencia. Pues bien, no solo no ha sido elegida para estar en el lugar donde se controla la información pública local, sino que está vetada.

Durante estos días pasados se ha cocinado el nombre de los candidatos de los medios más activos de la ciudad para proponerlos al pleno y aprobarlos. Ni el alcalde ni los grupos políticos han tenido en cuenta a L’Estaca.

Los tiempos cambian para que nada cambie. Un ayuntamiento llamado Ellos sigue actual para lo bueno y para lo malo. Es evidente que la calidad democrática de nuestro Consistorio deja mucho que desear y demuestra dos aspectos: ceguera política y actitud política de baja calidad.

La vieja fórmula de “o estás conmigo o estas contra mí” toma relieve en este tema. No valen las rencillas personales ni tampoco los viejos estigmas de nadie. Es clarísimamente un veto a un modesto pero vivo y activo periódico en l’Hospitalet.

Hay que denunciarlo y combatirlo. Nuestra ciudad es vulnerable pero fuerte y tierna como una madre que admite durante toda su historia ser habitada. Somos muchos, tantos, que no sabemos cuántos. El reto merece la pena. Las gentes, nuestros vecinos en general, son buena gente, trabajadores/as que necesitan movilizarse y plantar cara a la inoperancia de todos los ultras de la política que activamente o con su silencio permiten o pretenden cerrar la boca de un grupo sensible a la información.

Somos modestos repito, pero vivos y activos. No nos callarán por muchos vetos que nos impongan. No dejaremos que la mediocridad del gobierno municipal paralice nuestra actividad y que la vida política y social de nuestra ciudad vaya segregando y facilitando el camino a la llegada de la ultra derecha.

No nos callarán las plumas y las voces, para denunciar las injusticias en l’Hospitalet. Ánimo companys: esto no ha hecho más que empezar.

Poliesportiu a Santa Eulàlia. El conte de l’enfadós

En aquestes pàgines s´ha parlat moltes vegades del Poliesportiu de Santa Eulàlia, i no és casualitat ni una obsessió. Es tracta d’un deute històric de l’Ajuntament de la ciutat al barri, que els diversos governs municipals, des de l’alcalde Pujana, han anat jugant-hi.

Ja el 4 de maig de 1994 es va aprovar inicialment, segons decret 3102, el projecte del poliesportiu Gasòmetre, per import de gairebé 35 milions de les antigues pessetes. El decret anava signat per l’aleshores tinent d’alcalde i desprès alcalde, Celestino Corbacho. El 2005, onze anys desprès, el mateix alcalde Corbacho aprova per segona vegada el projecte de poliesportiu a Gasòmetre.

Altre vegada passats onze anys més, el 2016, el Consistori explica que la construcció del poliesportiu no seria viable ja que, segons el llavors tinent d’alcalde de Joventut, Cristian Alcàzar, suposava una inversió massa important, d’uns 12 o 13 milions d’euros i calia fer un projecte menys ambiciós. Pocs mesos abans s’havia inaugurat el Poliesportiu Gornal i, curiosament es va modificar la frontera del barri, que es va estendre del límit del carrer d’Amadeu Torner fins a un tram del carrer Trias, que correspondria lògicament al barri del Gornal.

Seguint amb la història, el 2019 s’aprova inicialment un nou projecte de poliesportiu a Gasòmetre, sense piscina, sense fitness ni màquines, és a dir un poliesportiu força limitat que va tenir una forta oposició veïnal que seguia reivindicant un poliesportiu sencer, amb una campanya amb el lema de “Mulla’t per Santa Eulàlia”.

El novembre de 2019, l’Ajuntament va convocat una Consulta Veïnal al barri de Santa Eulàlia (la primera i, fins ara, la única que s’ha fet a la ciutat) sobre dues propostes pel poliesportiu: a Gasòmetre o al Parc de l’Alhambra .El govern municipal va fer un ampli desplegament al barri en defensa de la seva proposta a la consulta: construir el poliesportiu al terreny del parc de l’Alhambra, retallant la superfície actual del parc. Tot i així, la consulta, que va tenir una amplia participació, va optar, amb el 61,35% dels vots, per mantenir la ubicació a Gasòmetre.

Com no podia ser d’una altra forma, la llavors alcaldessa Núria Marin i el llavors regidor del districte i ara alcalde, David Quirós, van manifestar públicament la seva acceptació del resultat de la consulta, assumint altre vegada el compromís de fer el nou poliesportiu a Gasòmetre.

Set anys desprès, les coses sobre el poliesportiu estan en el mateix estat que fa ja 32 anys. Mentre tant, al voltant de Gasòmetre s’han construït uns blocs a l’antic espai de la Indo, que pateixen per si el poliesportiu els priva d’hores de sol i de llum. Els veïns d’aquests blocs tenen les seves raons; sembla que els van vendre els habitatges amb la promesa que a Gasòmetre no es construiria res de més d’una alçada, mentre l’Ajuntament, per mitjà de la desapareguda ADU, concedia els permisos de construcció tal com estan.

Mentre tant, el 2019, l’Ajuntament va assumir la gestió directe del vell poliesportiu de Santa Eulàlia, deixant a la AESE (Agrupació Esportiva de Santa Eulàlia) com a usuària principal. L’estiu del 2020 el govern municipal va cedir la gestió del poliesportiu a la empresa Ferrovial, que no sembla estar especialment especialitzada en la pràctica esportiva.

Passen els anys i, mentre el més calent és a la aigüera, el govern municipal sembla interessat a estimular les divisions entre el veïnat, deixant de banda les seves promeses i, el que és més greu, el resultat de la consulta veïnal que, tot i no ser decisiva, va ser assumida per l’Ajuntament. D’aquesta manera, dues entitats que defensaven l’opció minoritària de construir el poliesportiu al Parc de l’Alhambra, la AESE i l’associació veïnal de Granvia Sud, segueixen sense reconèixer el resultat de la consulta, àmpliament majoritària a favor de la opció Gasòmetre.

Recollint una moció del PP que proposava estudiar altres possibles ubicacions pel poliesportiu, el govern municipal per boca de la regidora Iman Aisa, avui regidora d’esports i abans regidora del districte III, va anunciar el juliol de 2025 que l’Ajuntament presentaria tres projectes de poliesportiu a tres localitzacions possibles: Gasòmetre, el Parc de l’Alhambra o les antigues cotxeres de Rosanbus.

Sis mesos desprès d’aquest anunci, sis anys desprès de la consulta veïnal i 32 anys del primer projecte de poliesportiu a Santa Eulàlia, no hi ha res material. Des de l’equip de govern sembla haver-se elegit una política de desgast del veïnat; moltes de les persones que pensaven disfrutar de les instal·lacions promeses el 1994, ja no hi son entre nosaltres i, moltes de les criatures que fa sis anys confiaven en disposar d’unes instal·lacions correctes pel seu entrenament, no només d’una piscina, sinó també d’uns pistes de basquet o de vòlei, s’han fet adultes tot esperant.

Com dèiem en el títol d’aquest escrit, tot plegat es ben be la cançó de l’enfadós, promeses que van i venen, sense concretar-se mai; compromisos públics que no es compleixen; acords que resten en un núvol. Quatre alcaldes, Pujana, Corbacho, Núria Marin i David Quirós, i un incompliment continuat. Tot plegat una llàstima.

Mil quinientos

Tiene castañas que el barómetro de este año se haya hecho eligiendo a los 1.500 hospitalenses que votan al PSC en las municipales, aunque en lugar de un candidato de carne y hueso con un poco de cerebro, se presente un chimpancé del Zoo. Ellos se quieren a este gobierno por lo que sea. Porque en su día les buscaron curro, porque la hermana es cuñada del concejal o porque los contratan o los subvencionan cuando están a punto de echar el cierre o cansaditos de dormitar.

A saber quien pasó el listado de los 1.500, porque la empresa en cuestión tendría que haber sospechado que eso le podía complicar el prestigio profesional. Hay encuestas que cuestan mucho de creer, algunas del CIS por ejemplo, pero hay otras que son literalmente increíbles. Funcionan muy bien, porque a los que ya no se creen los métodos prostituidos de la sociología, este tipo de resultados les convierte cada vez en más ateos de la cienciología social.

Me dijo un amiguete que había trabajado en una empresa de estudios de opinión y de mercado que ya cerró, muy especializada en sondeos para la administración pública, que con los niveles de confianza del 95% —que no sé muy bien que es eso— los resultados son muy parejos haciendo 500 entrevistas o haciendo 1.000 o 1.500, de manera que aquella empresa certificaba 1.500 entrevistas y en realidad hacía 500 porque las administraciones no supervisan jamás los ficheros ni las grabaciones. En aquella época las encuestas se hacían en papel, me explicaba, y jamás el equipo de calle tuvo que enseñar a nadie los papelitos rellenos. O sea, se hagan 500, 1.000 o 1.500 entrevistas, el resultado es semejante y más si los 500, 1.000 o 1.500 son respondedores de confianza. Y sale bastante más barato y es más rápido, claro.

Sea como sea, los resultados del barómetro que se han dado a conocer es una demostración mayúscula de que a la opinión pública de l’Hospitalet la consideran directamente estúpida. Que, con la que está cayendo, el supuesto barómetro le de al alcalde un 5,3 sobre 10 o que el servicio más valorado sea el de las bibliotecas de la ciudad con un 7,4 por delante de los mercados municipales con un 6,7, lo dice todo. Cuando el gobierno local recibió los resultados, lo primero que tendría que haber hecho —si tuviera una mínima capacidad de reacción—, hubiera sido decirle a la empresa que ha hecho el informe que, por favor, lo corrigiera, porque los ciudadanos se pueden morir de la risa y los gobernantes, si la tuvieran, tendrían que morirse de la vergüenza.

Las bibliotecas son un desastre: en invierno hace frío y en verano demasiado calor, faltan algunas, como la de Santa Eulàlia hace una eternidad, y la principal de la ciudad tiene goteras desde hace meses y ha sufrido pérdidas. Además, tienen que cerrar en algunos horarios porque a todas les falta personal. Es un servicio patético por culpa del Ayuntamiento, no de los trabajadores como es obvio, y resulta incomprensible que el promedio de 1.500 entrevistados obtenga un 7,4 porque eso quiere decir que hay centenares de personas que le dan un 10 o quizás un 20.

Lo segundo mejor valorado son los mercados municipales. Equipamientos que están en la ruina absoluta porque solo hacen que cerrar paradas en la mayoría de ellos por inactividad y donde no cierran paradas hay malestar por la falta de rehabilitación o por las goteras.

Y pese a que nada funciona, como pueden testimoniar los ciudadanos, dos de cada tres entrevistados aprueban la gestión municipal con un 5,5 sobre 10. O sea que, para conseguir un 0, habría que ir apaleando al personal por la calle y aun así la encuesta nos diría que es que los ciudadanos andan mal y se caen de bruces a la mínima.

L’Hospitalet es un caos donde lo mires, pero aun así, casi el 60% de los entrevistados están satisfechos de vivir en la ciudad más densa de Europa, con menos zonas verdes por habitante de Cataluña y con los peores servicios, suciedad por doquier e inseguridad permanente, porcentaje que encima sube cuando se trata de opinar del propio barrio. Esto debe querer decir que en el barrio Centro, donde se vive muy mal, los entrevistados lo deben considerar el paraíso, porque para que dé la media, si alguien se encuentra satisfecho de vivir en Collblanc es porque acaba de llegar directamente de Gaza.

Del plan del Samontà —esa cosa que se inventó el alcalde, que es muy chic— de la que apenas se sabe nada, los entrevistados están contentísimos porque donde ahora hay basura se van a levantar 1.200 viviendas de semilujo que tendrán que ir a buscar escuelas a Esplugues y sanidad a Barcelona.

Y encima, uno de cada tres de los que teóricamente han respondido a las preguntas, dice que es de izquierdas y el 28 % de los entrevistados no acaban de saber de qué son, ni si son de alguna cosa. Pero todos son optimistas, porque tienen el gobierno que se merecen, el mejor del área metropolitana. Que digo, del área metropolitana: el mejor del Estado, que por eso todo lo que sale en la prensa es una maravilla cuando se refiere a esta bellísima ciudad.

Lo peor que le puede pasar a un país, a una ciudad, a un barrio, a una escalera de vecinos… es que quien manda considere idiotas a los que le rodean. Les funciona, porque los que tendrían que considerar a los ciudadanos como lo que son, son tan puros, tan iluminados y tan consecuentes, que no hacen más que permitirle victorias permanentes al gobierno. Los que se llaman socialistas, con este personal y con estos vecinos a los que menosprecian sin que nadie se agite en la silla y salte a la calle como una exhalación, van a tener el gobierno en sus manos otros 50 años. Los vecinos que contesten las encuestas ya no serán los mismos, pero no porque se hayan hecho mayores, sino porque huirán de este triste pesebre en cuanto puedan.

La ciutat cau a trossos i el PSC no inverteix

Manuel Domínguez (L’Hospitalet En Comú Podem)

Els edificis municipals i les escoles, el manteniment de les quals és a càrrec de l’Ajuntament, cauen a trossos. No és una exageració, malauradament.

Dos sostres de l’Escola Milagros Consarnau i un fragment de la façana de l’Escola Pere Lliscart han caigut recentment. Són dos casos recents d’una llista que s’ha fet molt llarga en els darrers anys.

El cas de les calefaccions a les escoles va ser molt punyent. Gairebé la meitat no funcionaven o funcionaven amb deficiències quan a final de novembre van baixar sobtadament les temperatures. El tema de les climatitzacions d’escoles, casals d’avis, biblioteques i centres culturals, oficines municipals és escandalós, denunciat per usuaris/es i sindicats de forma reiterada.

Un altre cas dolorós és el de les goteres de la Biblioteca Tecla Sala, que a més de posar en risc a les persones que hi treballes i en fan ús, afecta les instal·lacions elèctriques, fa malbé el patrimoni artístic i ha destruït part del llegat de llibres valuosíssims de Mn. Homar.

Quina ha estat la reacció del govern del PSC? Si sumem les partides del pressupost relacionades amb reparacions, manteniment i conservació, per una banda, i les d’inversió relacionades amb reposició, funcionament de serveis i maquinària (les partides 21, 61, 62 i 63 del pressupost) veiem que han abaixat la quantitat de 53 milions a 51,5 milions.

En plena crisi de manteniment dels edificis municipals, amb les piscines municipals esventrades, les biblioteques i les escoles tancant perquè fa fred i els casals d’avis perquè fa calor, amb la ridícula xarxa de refugis climàtics que tenim, etc… els diners per millorar els equipaments han baixat més d’un 3%, mentre els pressupostos totals pujaven més d’un 3%.

En concret, el govern del PSC ha apujat la partida de manteniment dels centres escolars un ridícul 1,6%, per sota del creixement global dels pressupostos i per sota de la inflació. És a dir, de facto, tenim menys diners per mantenir unes escoles que són en unes condicions per sota de la dignitat i dels llindars de seguretat en molts aspectes.

Als pressupostos del 2026, rere l’epígraf de “manteniment dels edificis municipals” trobem una quantitat un 1,6% inferior a la de l’any passat. Però el pitjor és que la major part dels diners pressupostats després no s’executen per la paràlisi i manca de personal en la que es troba la gestió municipal.

Per renovar el pacte que permetia aprovar els pressupostos de 2026 el Grup Municipal de L’Hospitalet En Comú Podem vam demanar sis coses i una era millorar les escoles, amb una dotació suficient per a fer les reparacions i la naturalització dels patis, incloent la dignificació dels equipaments i les treballadores del 0-3.

Ens van dir que si no volíem pactar que ho diguéssim clarament, donant a entendre que aquestes peticions eren bogeries fora de mida. Nosaltres entenem que l’Estat del Benestar necessita inversions, accions valentes i decidides i que aquestes peticions eren justes i necessàries, imprescindibles.

El Pla del Samontà hauria de passar per fer millors escoles i biblioteques, esplais, locals per a entitats, refugis climàtics, patis oberts i zones verdes amb oferta lúdica i cultural, no per fer bulevards. Necessitem espais dignes per construir una vida comunitària amb valors de convivència, civisme i respecte.

Hi ha alternatives al col·lapse actual i propostes amb prioritats socials i culturals per a l’Hospitalet que han de començar amb la dotació econòmica que els equipaments públics necessiten.

Torna el Consell de Salut amb l’esperança que els seus fruits millorin els serveis que s’ofereixen a la ciutadania

Josep Maria Pujol Boira

L’aprovació de la nova Taula Sectorial de Salut del Consell de Ciutat aquest 3 de febrer de 2026 no és només un tràmit administratiu, sinó el retrobament amb una valuosa experiència participativa.

Aquest és un moment per mirar enrere, i reconèixer el llegat del Consell Municipal de Salut, que va ser un referent de proximitat i implicació entre 2006 i 2013.

Aquell Consell, amb les seves virtuts i defectes, va representar un precedent de democràcia participativa: va aconseguir asseure en una mateixa taula la ciutadania organitzada, entitats d’ajuda mútua, sindicats, institucions sanitàries i municipals, per incidir en les decisions que afectaven la salut local, no sols en els plenaris “protocol·laris” sinó en la tasca quotidiana dels grups de treball. Per exemple: el Grup de Treball d’Atenció Primària i Comunitària, que va abordar temes crítics com les llistes d’espera, la manca de professionals i el desplegament de la salut als barris; el grup de Salut Pública que tractava reptes com la seguretat alimentària i la prevenció de riscos ambientals; i l’àmbit de Salut Mental que afrontava reptes com la inserció sociolaboral o el seguiment d’equipaments.

El Consell no només va actuar com a òrgan consultiu, sinó que va ser un vigilant actiu de la qualitat assistencial i un motor de campanyes de prevenció.

Malgrat el seu desmantellament el juliol de 2013, que va diluir la presència de la salut en òrgans més generalistes, la lluita per una salut pública de qualitat ha seguit estant al cor de l’acció del teixit associatiu: la tasca incansable de tantes entitats de salut, de col·lectius com Rebel·lió Bellvitge, Marea pensionista, Marea Blanca, el moviment veïnal i sindical,… Ara, la nova Taula Sectorial de Salut neix per recollir les lliçons apreses i garantir que l’atenció sanitària a la ciutat torni a tenir, com aleshores, la veu de la ciutadania al centre.

Però sobretot, és un moment per mirar al futur, encara que sigui a partir d’una definició tan antiga com la del Congrés de metges i biòlegs de Perpinyà, (1976) Allà van definir que : “La salut és aquella manera de viure que és autònoma, solidària i joiosa”. Això és el que ens mou, i vol dir feina per a tothom: ningú pot dir que no sigui competència seva. La salut és cosa de tots i de tots els àmbits, i la nova Taula ha d’estar totalment vinculada a les altres, i a les diferents polítiques.

S’ha dit que la salut depèn tant o més del “codi postal” que de la genètica, Gairebé el 80% dels determinants de la salut no tenen a veure amb els serveis de salut. A l’Hospitalet en tenim una mostra més: consultant les dades de l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya referents a la ciutat, ens trobem el que apareix en tants altres camps: la bretxa nord-sud, el repte del Samontà.

Per això cal ser exigents en la qualitat de l’atenció concreta, les llistes d’espera, recursos humans, equipaments… però també en un abordatge transversal de la salut entre tots, que incorpori la “salut en totes les polítiques” (per exemple, tenint ben clar que en la planificació urbanística, el verd urbà, la mobilitat… la cultura, ens hi va la salut) i que presti més atenció a totes aquelles tasques preventives que poden millorar la qualitat de vida de la ciutadania.

En diferents moments, moltes entitats i l’Espai de ciutadania, hem estat reclamant aquesta restitució. Felicitem-nos doncs per la rehabilitació de la Taula, i desitgem-li bona salut!