Carlos Galve (activista i peixater)

Para explicar por qué me parece que el pequeño y mediano comercio de perecederos es necesario, utilizaré una experiencia a modo de ejemplo. Durante los años 2012-2016, fui presidente del Gremi de Peixaters de Catalunya y vicepresidente a nivel estatal. Dos datos relevantes a tener en cuenta: en Catalunya éramos 1.400 empresas que generaban cerca de 5.000 puestos de trabajo. En España, esta cifra se multiplicaba por cinco. Éramos el tercer país en consumo mundial de productos de pesca, por detrás de Japón y Portugal. Japón consume 95 kg por persona al año y España, 45 kg. No quiero pasar por alto el hecho de que Japón es el país de mayor longevidad del mundo, lo cual se relaciona con su alta ingesta de productos del mar.

Hacia 2013, tuvimos muchas quejas y reclamaciones de nuestros agremiados/asociados e incluso de hosteleros sobre el vínculo de una empresa de distribución de origen valenciano con una empresa asociada a la lonja de Blanes, donde el Patrón Mayor era el presidente de la Federación de las Cofradías de Cataluña. Denunciamos y nos enfrentamos a la Generalitat gobernada por Convergencia i Unió, por permitir que en un espacio de utilidad pública se desarrollara un monopolio y se facilitara la competencia desleal  —que es algo diferente a la desigualdad—, a la empresa de distribución alimentaria más grande de nuestro país. Utilizaban las instalaciones e información privilegiada de las Cofradías de la Costa Catalana.

Un auténtico despropósito y una injusticia. Este relato intenta ilustrar la actitud de determinadas administraciones que han permitido, mirando hacia otro lado, que el pez grande se coma al pequeño. Han facilitado la destrucción del ecosistema social y económico de miles de pequeños comerciantes que daban armonía a barrios, pueblos y ciudades, y en este caso, también a los pescadores productores.

En el caso de la pesca, la mayoría de políticas se han trasladado a Europa y se deciden en Bruselas. En esa administración supranacional están operando y controlando los lobbies de las grandes corporaciones pesqueras. Recuerdo perfectamente a Julio Anguita cuando denunciaba la Europa de los mercaderes frente a la Europa de los ciudadanos. Su presagio se ha cumplido; muchos decían que era muy exagerado, pero la evidencia es innegable.

Las campañas mediáticas generan alarmas sanitarias sistemáticamente. Confunden la seguridad alimentaria con la manipulación y el miedo. Las empresas multinacionales de pesca de cultivo aumentan sus producciones exponencialmente. El consumo de pescado es mayoritariamente de producción intensiva de piscifactoría. La pesca extractiva, la de siempre, la que ha existido desde hace 2000 años, nos ofrece la alimentación más saludable por su calidad proteica, pero está en claro retroceso.

¿Por qué el producto más saludable está en retroceso? Hay múltiples argumentos. Dos son clave: las grandes empresas de distribución, líderes en ventas, están modificando y condicionando nuestros hábitos de consumo, y no controlan la pesca extractiva, a diferencia de las de pesca de cultivo. La segunda es el modelo productivo actual de las familias, que conlleva modos alimenticios de cocina rápida, que priorizan precio sobre calidad.

Han pasado 10 años desde el ejemplo que he utilizado, y los datos son demoledores para describir la situación actual. La mitad de las empresas han desaparecido y el consumo de productos del mar ha descendido a menos de 22 kg por persona al año. Hay familias que no comen pescado nunca. Indiscutiblemente, las grandes operadoras de distribución alimentaria están forzando a desaparecer a las pequeñas empresas y logran sus objetivos plenamente. Monopolizan nuestro consumo y, en consecuencia, nuestra salud. Comemos lo que a ellas les resulta más rentable.

Los mercados, y me refiero a los municipales, sabemos que además de economía, son territorio; han sido el nacimiento de pueblos y ciudades. Son cultura y evolución. Los mercados son también comunicación, desarrollo, tendencia e iniciativas y, en consecuencia, forman parte de la sociedad. Los mercados cubren necesidades. El mercado de siempre regula; el mercado es servicio. Una ciudad sin comercio y sin mercados es una ciudad gris; no diré muerta porque hay ciudades dormitorio, pero son lugares sociológicamente lóbregos donde los habitantes apenas se relacionan.

El comercio, junto a la industria y a la agricultura, ha sido siempre uno de los motores de las economías de las ciudades y de sus ciudadanos. El comercio está o, mejor dicho, estaba configurado por miles de ciudadanos que se preocupaban por vivir de las necesidades de sus conciudadanos. La diversidad del comercio repartía la economía del negocio en ambos sentidos, por capilaridad económica. El ferretero compraba fruta al frutero y el ferretero vendía herramientas al frutero. El intercambio, al ser local, generaba que la riqueza producida quedara en el mismo entorno donde se generaba.

A principios del siglo XX en Estados Unidos ya apareció un nuevo modelo de comercio. En los años sesenta en nuestro país, empezaron a formarse lo que llamamos supermercados. Los supermercados están inspirados en los mercados de siempre; la idea fue copiada de los mercados clásicos. Son muy parecidos, y las diferentes propuestas comerciales son las secciones que estratégicamente se implantan en el interior de las grandes salas de ventas de los supermercados o hipermercados.

Utilizan dos elementos determinantes: el ahorro en la mano de obra de la gestión comercial y la sensación de libertad en la acción de compra. Cada uno elige sus productos sin necesidad de pedirlos a nadie y, además, los acarrea hasta pagarlos. Los puede adquirir y dejar tantas veces como quiera, antes de pagarlos. Es una ilusión de poder.

Lo más relevante del éxito de esta propuesta es la aparente sensación de libertad, como ya he mencionado. Poder elegir la compra sin que nadie condicione su elección. Sin embargo, esta aparente libertad rompe generalmente la “compra premeditada”, es decir, la idea preconcebida de lo que necesitas en función de tus necesidades o posibilidades.

El estudio previo del comportamiento humano en la acción de compra demuestra que la psicología humana vinculada al consumo genera un aparente bienestar, a pesar de que estamos permanentemente controlados por diferentes técnicas y nuestra propia economía, lo que hace que la “compra compulsiva” sea más habitual de lo consciente y razonable.

Las diferentes técnicas de merchandising o técnicas de venta, utilizan los cinco sentidos primarios, incrementando el consumo y, en consecuencia, las rentabilidades. Nadie te aconseja, nadie te pone límites, nadie te informa de las características de tu elección ni de cómo cocinarlas. Tú eres el único responsable; si no te gusta, lo siento, ha sido tu elección. Esto produce la alienación del falso sentido de libertad, similar a la de ir en coche a gran velocidad.

Aceptar la evolución del comercio es inevitable. El motor a vapor, la energía atómica, la digitalización son ejemplos de evolución que han cambiado la humanidad. El comercio también cambia. La particularidad es cómo cambia. Podríamos hablar de varios elementos de consumo, pero me centro en la alimentación porque incide de modo transversal en nuestras vidas. También es equiparable a otros productos de consumo de características diversas.

Hoy en nuestra ciudad, L’Hospitalet, en el barrio de Bellvitge, se está desarrollando a mi juicio una grave negligencia. Se están construyendo dos grandes supermercados de dos grandes cadenas de distribución, esencialmente alimentaria, con superficies superiores a los dos mercados, a pocos metros de ellos. Mercados en crisis, con una parte de sus paradas cerradas que tienen infraestructuras obsoletas y que tenían, o tienen, como objetivo principal, llegar a unos 25.000 habitantes del barrio.

Los nuevos estarán casi en el centro de la trama urbana, a muy pocos metros de los dos mercados de Bellvitge, lo que impactará de forma contundente contra los pequeños operadores. La administración municipal ejerce una actitud pusilánime, de “no puedo hacer nada”. Mira hacia otro lado, diciendo con la boca pequeña que no se puede estar contra la modernidad. Las políticas de regeneración de los mercados están abocadas al fracaso y justifican que el que manda es el “mercado”, no el municipal de siempre.

El mercado de los poderosos, no el mercado de los ciudadanos. No me resigno a denunciar que es un grave error. Esa política es pan para hoy y hambre para mañana. Creo que los ciudadanos no acertamos al abandonar los mercados y que las administraciones están ciegas e indiferentes a un hecho importante para la salud económica, cultural y social de nuestra ciudad. Sin ningún lugar a dudas, debemos exigir una moratoria inmediata para frenar este desequilibrio y despropósito que atenta contra el sentido común

GUILLERMO MARTÍN (escribo, pinto y dibujo)

Anteayer, abotargado en el sofá por falta de chute y pensando en el día 11 de noviembre, día de las librerías, me vino a la mente Sor Rosario, una salesiana inteligente que cuando yo tenía casi siete años y a la vez que le decía a mi madre que era una tontería que gastara el dinero en clases de música para su hijo debido a que Dios me había provisto de unas hermosas orejas pero se había olvidado de dotarme de oído, me enseñaba a leer.

 Hoy, día de las Librerías, y en condiciones normales debido a la quimio de la mañana pero también echado en el sofá, se me ha aparecido “La puerta de Tannhauser”, librería de referencia en Plasencia, Cáceres, en la que he comprado una razonable cantidad de libros y que cuenta con una zona reservada para que los chavales se puedan revolcar ojeando literatura infantil y juvenil mientras padres, madres, y parientes varios de más estatura paseen sus yemas tranquilamente por las estanterías mientras degustan un café. Hay muchas más librerías con esta estructura y prácticamente todas tienen una sección de literatura infantil y juvenil. Siempre me ha parecido bien.

 Ayer fue el día de las Librerías, estoy perfecto, hay que ver lo que tiene la cortisona, pero el sofá me sigue pareciendo inmejorable. Sor Rosario me ha dicho al oído que ella me enseñó a leer y una voz grave con acento americano ha dicho: Pero yo te enseñé la lectura. La RAE no tiene una voz, tiene varias, pero una femenina me ha dado las definiciones de leer y de lectura, y claro, si lo miras bien no es lo mismo. Leer: Pasar la vista por lo escrito o impreso comprendiendo la significación de los caracteres empleados. Lectura: Interpretación del sentido de un texto. Nada que ver, leer es coser una letra con otra y saber pronunciarlas, eso y saber firmar fue el parámetro para medir el analfabetismo en este país, y viendo la definición actual de la UNESCO, no parece haber variado mucho.

 Lo de la sección de literatura infantil y juvenil ya no me parece tan bien. El mes de julio de 1966, de vacaciones en el pueblo, abrí el armario del despacho del abuelo, a un señor que tenía mucho dinero y no te daba una peseta para un refresco, era mejor no pedirle ni permiso. Dentro había un fórceps, dos bateas, pinzas, bisturíes, gasas y un montón de libros de obstetricia y cosas médicas, todos con cubiertas ocres y bien ordenados. En medio, como acostado, había un pequeño libro con cubierta de colores y que, en la primera página, escrito a mano, ponía J.M.O., era de mi padre. En la portada ponía El americano impasible y debajo Graham Greene. Fue mi primera lectura y esa voz grave con acento americano del otro día creo que era suya. Sí, yo sabía leer, pero con ese libro empecé a comprender la lectura. En el mismo despacho había una alacena cerrada con llave, allí guardaba medicinas y cosas peligrosas, nada más tentador para un niño que se fija, y la llave estaba en el segundo cajón de la izquierda de la mesa del despacho, cuya llave la escondía debajo del tintero. Pue allí estaban, gran sorpresa, los volúmenes en castellano de la Historia Natural de Louis Buffon. Sí aprendí la lectura ese año y el siguiente.

Bien es verdad que ese otoño vino el sarampión, que se quedó conmigo un mes, y que mi abuelo Ramiro, el abuelo de Barcelona, me trajo religiosamente cada dos días un ejemplar de Tintín, edición del 62, que me leí una y otra vez durante años, comprando todo lo que se publicaba sobre Hergé hasta ser casi un Tintinófilo. Pero ya había aprendido la lectura con Graham Greene y con Buffon.

 En casa me compraban el Pumby, un TBO que no me interesaba nada, pero mi padre leía mucho y consultaba una enciclopedia de doce tomos, aquello me llamó la atención y comencé a leerla con interés. Luego, de nuevo en el pueblo, frecuenté la casa de la alcaldesa, la primera de Extremadura y franquista que te cagas, pero no era mala gente, allí, en el salón, justo en la pared de enfrente de uno de los primeros televisores del pueblo, el suyo, el de tía Elisa y los dos bares, había unos tomos, bastantes, que rezaban Obras completas de Julio Verne, me sonaba el nombre y comencé a leerlo y acabé con ellos poco después de la llegada del hombre a la Luna, el 20 de julio de 1969, de nuevo en el pueblo y en casa de la alcaldesa. Entretanto Barcelona se llenó de algunas ediciones de Verne de bolsillo, de Mortadelos, de Marvel en blanco y negro, los cuatro fantásticos, la patrulla X y todo eso, algo de los 5 y… sigo sin creer que Verne sea literatura juvenil, es literatura.

Vamos que la vida transcurre entre librería, sexo, librería, cerveza, más sexo, otra cerveza, si se puede sexo, librería y llega el momento de los agradecimientos. Agradecer al Cin d’oros que, en un día de lluvia de entonces, de esos de chubasquero de interior azul y exterior impermeable de amarillo chillón, permitiera que llevando en una mano La Peste de Camus para pagarlo en la caja, se cayera en un hermoso bolsillo Las Olas de Virginia Wolf. Un muy grande agradecimiento a la librería de la facultad de Ciencias de la Autónoma de Barcelona, que sin saberlo me obsequió con la Trilogía de las Fundaciones, de Asimov, y una guía de reptiles y anfibios muy útiles, y es que la confianza… Agradecer, también, a La Formigad’Or por su obsequio de Sin noticias de Gurb, a día de hoy he leído todo lo de Eduardo Mendoza, miento, todo lo publicado. Al final hacer una referencia a la Librería Perutxo de l’Hospitalet de Llobregat, donde vivo, y donde quise llevarme gratis el Péndulo de Focault de Humberto Eco, y me lo hicieron pagar. Quizás por eso tengo como penitencia pertenecer al único club del mundo que considera que esa obra es la mejor obra de humor jamás escrita, somos otro y yo.

 Y sí, me reafirmo, literatura es literatura, infantil y juvenil sobra. A mi edad no veo la sección de jubilados o senectud.

ANTONI GARCIA

El patrimoni industrial de l’Hospitalet és un element destacat i vertebrador de la història de la nostra ciutat, ja que reflecteix la transformació del poble agrícola en una ciutat industrial i urbana. L’Hospitalet va ser una ciutat marcada per la industrialització, un procés que va canviar radicalment la societat i el paisatge de l’època amb l’arribada de la indústria tèxtil. Aquesta va generar llocs de treball per a milers de dones i homes i va impulsar una transformació econòmica i urbanística que va modificar les formes de vida al territori.

A mesura que la indústria va començar a declinar, molts d’aquests edificis van quedar en desús i van desaparèixer degut a l’expansió urbanística i especulativa.  Tot i això, alguns edificis industrials han aconseguit sobreviure al pas del temps, passant de ser focus industrials a ser rehabilitats o reconvertits en espais culturals, socials i educatius, preservant el seu valor arquitectònic i històric. Alguns exemples d’aquestes reconversions són Vilumara, que es va transformar en un centre educatiu; La Tecla Sala, reconvertida en una de les biblioteques i centres culturals més importants de l’Àrea Metropolitana; o Can Trinxet, que després de les reivindicacions veïnals, està en camí de convertir-se en un espai d’exposicions, activitats culturals i equipaments municipals, amb la intenció de convertir-se en un nou epicentre del barri.

Una de les fàbriques a les quals més estima li tinc és, sens dubte, la fàbrica Albert Germans, que es trobava a pocs metres de la sastreria que regentava el meu pare, al carrer Rodes, que em va veure créixer. Era el mateix carrer on els infants d’aquella època passaven les tardes jugant a pilota al carrer, xutant-la contra la paret de la fàbrica, i contemplaven aquella imponent porta de ferro que, darrere seu, amagava un espai emblemàtic i arquitectònicament fascinant, desconegut per a molts veïns del barri.

Des de 2007, quan va cessar l’activitat econòmica, aquest espai ha rebut diverses propostes d’ús, des de la proposta d’acollir el Museu del Còmic de Barcelona fins a ser un hotel d’entitats o la creació d’un espai cultural. Especialment, van ser les propostes per recuperar l’espai per a entitats i equipaments les que es van posar sobre la taula quan la fàbrica va passar a mans de l’Ajuntament. Però aquestes van ser rebutjades sistemàticament en reunions per l’antic regidor de Districte i mà dreta de Núria Marín, actualment regidor d’un grup de l’oposició de l’Ajuntament. Si no haguessin estat menyspreades i ridiculitzades, possiblement avui el barri ja tindria un equipament des de fa anys.

Les propostes, des de les primeres impulsades per les associacions de veïns fins a les darreres de la Plataforma Recuperem Albert Germans, han estat diverses, però totes s’han trobat amb l’oposició de l’equip de govern. Aquesta situació ha donat un gir amb l’actual alcalde, David Quirós, que ha decidit revocar la cessió d’aquest equipament a un centre de formació de Renfe i destinar el recinte Albert Germans a un equipament pel barri, començant a recollir les opinions de les entitats sobre aquest espai.

Una decisió encertada que amb l’acord entre el govern municipal i els Comuns permetrà  recuperar pels veïns i veïnes del barri el recinte d’una obra de gran valor arquitectònic d’estil noucentista, signada per l’arquitecte Antoni Puig i Gairalt, dedicada a la producció tèxtil dels germans Albert Germans.

La recuperació d’Albert Germans ha de ser el punt de partida  perquè  les institucions municipals, de la mà de les entitats i la ciutadania,  treballin plegades per aconseguir que el patrimoni industrial es converteixi en un element més de la ciutat, de la seva cultura i del seu desenvolupament comunitari, social i econòmic amb diferents models de gestió. La preservació de la memòria industrial no només té un valor històric, sinó que és un patrimoni viu que contribueix a construir una ciutat cohesionada i conscient del seu passat, adaptant les seves instal·lacions a les necessitats ciutadanes i de ciutat del segle XXI.

CARLOS GALVE FARRE (activista i peixater)

La nit de les últimes eleccions nord-americanes vaig caure en l’espiral una mica obsessiva i preocupant de no poder apagar el televisor. Trump, des del principi de la nit, anava per davant. Estava atònit. És cert que sabia que hi havia enquestes que li donaven un lleuger avantatge, però tenia l’esperança que els demòcrates finalment remuntarien. El Partit Demòcrata perdia en estats de tradició demòcrata i aquell relat em va captar.

Em preguntava com era possible que una societat aparentment desenvolupada com la nord-americana votés, majoritàriament, a la presidència dels Estats Units, un personatge àmpliament conegut i, indiscutiblement, masclista, clarament racista, antiavortista, a més d’anti-LGTB, entre d’altres característiques, i finalment condemnat per la justícia del seu país. Com afirma el president Mujica: “Trump és un impresentable delinqüent i una derrota per a la democràcia”.

Estava estupefacte. Pensava: noi, l’edat no perdona. No ho entenia, i confesso que segueixo sense entendre com és possible que aconsegueixi la majoria absoluta i que més de 5 milions de votants hagin traspassat el vot demòcrata a un personatge polític com aquest. La vinyeta de L’Estaca de diumenge passat em va semblar molt encertada i dibuixava perfectament l’estat de la qüestió. Un deia: “Jo passo de política”, i l’altre contestava: “I què fem amb els immigrants?”, i el primer responia: “Doncs els expulsem als seus països”, i el segon replicava que aquella era la seva “opinió”. I l’atònit passiu concloïa: “Ah, d’acord”. Això no és política. Tot i que la vinyeta sembli còmica, és tràgica per la seva profunda incongruència, però sobretot perquè descriu perfectament la realitat d’una part important de la nostra societat.

Aquella nit vaig quedar atrapat, com ja he explicat, per les meves obsessions polítiques gairebé infantils, de considerar que els ciutadans del món són diversos, però mai m’hauria pogut imaginar que fossin tan imprevisiblement diversos. Lluís Orriols, el meu politòleg de referència que segueixo habitualment, em va fer pensar i va aportar una mica de llum al meu mareig intel·lectual nocturn. Va explicar que les crisis de les democràcies no només es produeixen als Estats Units. L’ascens de líders populistes carismàtics i de moviments anti-partits al món són freqüents i van en augment. Els partits ja no controlen els seus líders. S’han debilitat tant, que els hiperlideratges canvien radicalment les estructures partidàries i la percepció sobre la política.
Han aconseguit consolidar la cerimònia de la confusió.

Confesso que vaig pensar en Catalunya i, més concretament, en la ciutat de Barcelona. Ada Colau, a qui tinc en gran consideració pel seu brillant lideratge polític, ha desconfigurat les opcions d’esquerra a l’esquerra dels socialistes, sobretot a Catalunya. L’esquerra gairebé sempre ha estat caïnita. Hem sistematitzat la divisió entre nosaltres. Ens mirem de reüll desconfiant els uns dels altres. Els socis polítics poderosos de l’esquerra, a vegades més que socialistes són “socio-llestos”. Mantenen hàbilment les seves sigles en bon estat de flotació electoral, i confesso que, tot i que mai no els he votat, em congratulo de les seves habilitats, malgrat tot.

Em faig una pregunta fruit d’aquella nit electoral nefasta: tot això és resultat de la societat del benestar? Torno a la nit electoral, on els demòcrates nord-americans han perdut la seva hegemonia. La meva preocupació/obsessió era com ens afectaria el trumpisme a l’Hospitalet, i Lluís va continuar obrint-me els ulls.

El fenomen Trump no només és nord-americà. Trump és un símptoma, no és el causant de la crisi. És la manifestació de la crisi sistèmica que pateix la democràcia.

El trumpisme és viable a Espanya. El Vox d’Abascal no és trumpisme. Vox és liberal, ultraliberal en l’econòmic i ultraconservador en allò moral; és l’ala dura del PP. Està emmarcat en una estructura partidària. De moment, no aconsegueix coalicions sensibles que l’apropin a les classes treballadores estables. Es mouen a les fronteres de la precarietat social i cultural i no aconsegueixen desprendre’s de les seves característiques de “senyoritus” amb brillantina, xulos de piscina i, sobretot, elitistes.

Després dels primers signes de crisi, es descobreixen com a oportunistes de tall feixista/franquista, on dominen el poder, l’ordre i “la pasta”. Hem de saber distingir. El trumpisme no és Vox, tot i que ho sembli. A Catalunya ja tenim una manifestació clarament trumpista que es diu “Aliança per Catalunya”. Hi ha una diferència substancial entre aquestes dues formacions. Vox és un tros escindit no menor del PP, que mimetitza i pretén superar el pare PP a través de carregar contra l’emigració com a culpable dels mals socials i econòmics d’Espanya i contra l’independentisme català, mantenint, com diu l’eslògan de Trump, “Amèrica primer”. Els de Vox diuen “Espanya primer”.

Abascal és un polític mediocre, semblant a Ayuso. Tot i ser nefastos per a la majoria dels ciutadans, hem de reconèixer que triomfen electoralment, i això, mal ens pesi, ens situa en un carreró de difícil sortida. Són clarament productes de màrqueting polític. Trump és un magnat amb un equip comunicatiu sense precedents en la història política dels Estats Units. Domina i pretén superar l’Estat amb el seu propi poder, però sobretot amb els seus fidels grups financers i mediàtics capaços, no només de crear opinió, sinó de tergiversar la vida política i social amb milers de mentides o falsedats.

El nostre Abascal o Ayuso, repeteixo, no és Trump.

A l’Hospitalet, el líder de Vox, Francisco Javier González, no em sembla trumpista. Espero no equivocar-me. No sé per què, però imagino que està condicionat per la seva llicenciatura en filosofia a la Universitat de Barcelona. Confio que el seu pas per la Universitat li hagi deixat una empremta. Sintetitzant, compte amb les barbaritats de Vox, però encara més compte i atenció amb el possible trumpisme a l’Hospitalet. No ens relaxem. Aquesta gent no va de broma i és a la cantonada menys pensada dels nostres barris.

JÚLIA CELADA MARTÍNEZ (Secretaria de la Coordinadora per l’Educació Feminista-LH)

24 de novembre de 2024, ja ha arribat el dia. Avui es fa oficial el naixement d’una nova entitat a la ciutat, LA COORDINADORA PER L’EDUCACIÓ FEMINISTA, la CEF-LH. Segons els nostres Estatuts, “Els fins de l’associació són promoure una educació lliure d’estereotips de gènere i de discriminacions per raó de gènere, orientació o identitat sexual, una educació que contribueixi a la igualtat real d’oportunitats pels infants, adolescents i joves, i que posi en valor la diversitat des d’una perspectiva feminista”. Dit d’una altra manera, el nostre únic objectiu és expandir el FEMINISME per tota la ciutat des de l’arrel, des de l’EDUCACIÓ, la columna vertebral de la Societat. I no és per falta d’ambició que només tinguem un únic objectiu, sinó per la dificultat d’aquest, atacar al Patriarcat des de l’origen no és feina fàcil. 

I si, he dit Feminisme, no cal que ningú s’espanti, perquè el Feminisme és tot això que explica com a finalitat als nostres Estatuts, només que per no deixar-ho en una sola paraula vam decidir explicar-ho una mica més, però en definitiva el Feminisme és un corrent de pensament on “totes les persones” (sense especificar ni gènere ni sexe, simplement persones) són iguals en drets i en deures de manera “real”. Per tant, el Feminisme és un moviment en lluita contra les Societats actuals de tot el món, ja que no hi ha cap on el Patriarcat, sistema que sotmet a les dones enfront dels homes, no ho impregni tot.

 Quan he començat aquest text, he especificat que avui es fa oficial el naixement de la CEF-LH, el que no vol dir que “extraoficialment” no existís ja des de fa uns quants anys. Tot aquest projecte es remunta a l’any 2015 quan des del CAID van posar en marxa un projecte anomenat “Violència 0 des dels 0” on posaven el focus en la petita infància per tal de començar a treballar per l’erradicació del masclisme des d’aquestes edats tan primerenques, perquè van adonar-se que començar a treballar durant la primària i la secundària ja era massa tard.

 I un altra vegada, que ningú s’espanti, que no pensi que aquests infants tan petits no estan exposats al masclisme perquè s’equivoquen de cap a peus; tots els éssers humans estem exposats al masclisme inclús abans del nostre naixement. Ja des de la panxa de les nostres mares, les expectatives que la Societat té dipositades en nosaltres una vegada es coneix el sexe del nadó són completament diferents.

 Una de les escoles bressol on es va implantar aquest projecte va ser l’EBM La Casa dels Arbres, on inicialment el seu equip, un grup de professionals conscienciades amb el Feminisme, va rebre la proposta amb escepticisme. En un equip, format per dones feministes com elles, no trobarien molta cosa a fer en aquest projecte perquè elles “ja tenien una mirada feminista” en el seu dia a dia a l’escola.

 Durant un temps, les professionals del projecte van accedir a les aules i a la quotidianitat de l’escola i van observar-ho tot per a fer una diagnosi completa. Tot va quedar sotmès a estudi: els diferents espais de l’escola, la relació entre els infants, la relació entre les educadores, la relació entre els infants i les educadores i les relacions entre les educadores i les famílies.

 Arribat el moment de presentar les conclusions és quan va caure la bomba! Una bomba que ho va sacsejar tot… TOT ESTAVA MALAMENT! Els infants de l’escola patien masclisme, les educadores patien masclisme i les famílies patien masclisme. I no penseu que aquell grup de professionals no feien bé la seva feina o que els infants estaven en un entorn hostil o potser que les famílies no prenien cura de les seves criatures. Res a veure amb tot això, el que passava és el que passa a tot arreu, el Patriarcat ho envaeix tot de les formes més subtils i això fa que des de la petita infància, la canalla ja té interioritzats els estereotips i rols de gènere que no fan altra cosa que perpetuar el sistema.

Poso alguns exemples: Es van observar diferències en l’ocupació de l’espai, on els nens ocupaven tot l’espai central i les nenes les perifèries; també en les vegades que són nomenats pel seu nom els nens i les nenes, sempre més vegades noms de nens tant entre iguals com per part de les educadores. La posició del cos dels diferents infants entre si, on les nenes estan sempre més encorbades i fins i tot el to de veu de les educadores en dirigir-se a un nen o a una nena. Tot un degoteig de petites coses que contribueixen en la perpetuació del Sistema Patriarcal.

 A partir d’aquell moment l’Escola es va posar a treballar per tal d’aconseguir una Escola amb una “mirada feminista real” i això implicava que les famílies també havien de ser participes de tot aquell sacsejament. D’aquí neix una Comissió Feminista on el Feminisme és el motor de canvi de la nova Escola i també l’inici d’uns llaços liles invisibles que van unir un grup de Dones fins al dia d’avui, la llavor d’aquesta nova associació que avui presentem “oficialment”.

 Donat que el període dels infants a l’escola bressol és molt reduït, tres anys és el temps màxim, quan aquestes mares van marxar amb les seves criatures a l’escola primària van sentir la necessitat de continuar creient i propagant tot allò que havia suposat aquella Comissió Feminista de La Casa dels Arbres. En algunes escoles dintre de les seves AFA’s ja disposaven de comissions Feministes, tot i que amb altres terminologies (coeducació, diversitat, igualtat…), algunes més potents i altres més raquítiques; d’altres ni s’havien plantejat el tema.

 El cas és que de mica en mica, aquells llaços liles invisibles, cada vegada més estables i forts, van començar a treballar per la materialització de la CEF-LH que avui presentem. Ens vam convertir durant molts mesos en gestores, creatives, comptables, administratives i un llarg etcètera de facetes diferents per tal de gestionar tots els aspectes necessaris per estar avui aquí. I per ser justa, també he d’anomenar a tota la Tribu que ens ha donat un cop de mà i ens ha fet costat en tot aquest camí; cadascuna d’aquestes persones ja saben qui són…

 Amb la CEF-LH volem enxarxar-nos amb totes les entitats educatives de la ciutat possibles. Totes aquelles entitats que d’alguna manera contribueixin a l’educació de les generacions presents i futures, donat que tenim la ferma convicció de que només a través de l’EDUCACIÓ podrem esdevenir un canvi real en les Societats. Volem col·lectivitzar els nostres recursos i les eines de les quals disposem i disposarem per tal de propagar-les el més lluny possible, que la CEF-LH sigui una entitat de totes i tots i ens serveixi per transformar des del nucli, des de l’Educació.

 I ara, arribats a aquest punt final, però no per això menys important, només em queda apel·lar a les Administracions. Tal com he explicat a l’inici del text, tenim un únic objectiu, però molt ambiciós: una EDUCACIÓ FEMINISTA REAL i aquest objectiu necessita recursos per a materialitzar les eines necessàries per a la visibilització, la sensibilització, la formació i la implicació de tots els agents necessaris per a una implantació transversal als diferents espais i dinàmiques educatius de la ciutat.

25 de novembre, Dia Internacional contra la violència vers les dones

Reflexions a l’entorn de les violències contra les dones en l’àmbit de la parella, causa principal dels feminicidis i de les víctimes de la violència vicaria, els infants

LLUISA CARMONA I MARTÍNEZ Historiadora. Especialitzada en Estudis sobre les dones. Psicoterapeuta. Co Fundadora de TAMAIA. Dones contra la Violència (1992-2010)

Els homes abusadors, causants de la mort de dones i infants, en un degoteig terrorífic, no son talps. No viuen sota terra, no son invisibles, ni transparents, ni desconeguts. Treballen, es relacionen, tenen aficions, militen en partits o associacions, o son socis de clubs esportius, o dirigents d’empreses, entitats o ex caps de la policia… així doncs, viuen entre nosaltres i, com és que no els veiem?

I sembla, que sense saber massa com, un dia, apareixen i assassinen a les seves parelles o ex parelles, a d’altres familiars o als fills i filles. Brutalment, amb armes o sense, aquelles persones invisibles, un dia maten…

Com pot ser? Des de l’experiència de molts anys acompanyant a les dones i les filles i fills, molt a prop per tant d’aquestes situacions, m’atreveixo a dir algunes de les raons. No els veiem, no els detectem, no els identifiquem perquè no escoltem les dones quan ho expliquen, ni els fills quan evidencien la violència que viuen; no mirem les veïnes ni les companyes de feina que tenen la por als ulls. No deduïm i no acusem quan ens  trobem, creuem o compartim espais amb homes que imposen, que fan por (encara que de forma subtil) que no accepten que les dones opinin, manin, decideixin, a la feina, a les entitats, als partits, als governs, a les comunitats de veïns… no volem veure’ls, no podem, no pensem si son així aquí, com poden ser a casa?. Sovint no podem veure’ls, les dones. Una por atàvica que ens ajuda, des de temps ancestrals, a sobreviure a la violència masculina… Per què les dones, en espais públics, sovint anem acompanyades o en grup als serveis? Per què no tornem soles a casa? Per què els taxis s’esperen a la porta de l’edifici fins que entrem, quan tornem de nit?… perquè fan por. Una protecció inconscient, automàtica que ens protegeix, i a vegades es fa conscient i ens deixa glaçades… allò de “se’ns glassa la sang” quan ens trobem en alguna situació encara més explícita de violència…

No son talps. Els homes els veuen, s’hi relacionen, hi juguen a futbol, tenis, pàdel, bàsquet… son amics de l’escola, la feina o el gimnàs… escolten comentaris ofensius vers les dones, autoritaris o fins i tot poden veure comportaments agressius… i no volen veure’ls… sovint també poden tenir por, sovint poden ser, també, fills de pares violents o autoritaris que han aprés a callar i sotmetre’s… o poden tenir recança d’exposar-se en privat o en públic… i perdre privilegis que li atorga ser un home. No és doncs aquí, on podem esperar una identificació, un senyalament, una reprovació… que trenqui el silenci i la invisibilitat… més enllà de la lenta, sempre, transformació col·lectiva.

Aquesta identificació del risc o perill, aquesta escolta activa de les dones i els fills i filles al menor símptoma, ha de venir principalment de tota la xarxa pública en contacte amb la ciutadania. L’àmbit de la salut, metgesses, infermeres, especialment de l’atenció generalista, primària, ginecòlogues, psicòlogues, etc… tan sols han de ser capaces d’imaginar, o de percebre la por i preguntar… com va tot a casa? O amb l’ex marit?… O si els expliquen algun incident, aprofitar per explorar la situació, no tapar-la ni ignorar-la, normalitzant-la. A l’àmbit escolar, mestres, professors que miren als nois i noies… no veuen la tristor, la por, la ràbia?… no perceben a les entrevistes amb mares i pares la tensió, els conflictes latents… no cal que s’exposin, poden subtilment observar, fer atenció, xerrar amb la criatura… amb la mare…  Els anomenats “cossos de seguretat”, les policies locals, mossos… en tantes i tantes intervencions amb la ciutadania, al carrer i als domicilis poden observar, registrar, oferir… detectar…

I així podem afegir tots i totes, serveis, professionals, agents socials que treballen, actuen, en contacte amb la ciutadania, dones, homes, joves, infants… És clar, això no és possible sinó treballen amb una formació adequada que permeti reconèixer els indicadors de risc de forma inicial, quan més poden passar desapercebuts. Això no pot passar si aquesta formació no inclou, com ja s’ha fet i es fa en molts indrets, una revisió personal i professional dels molts factors que poden dificultar aquesta detecció.

Aquesta formació ha de ser continuada i especialitzada. Alhora, tots aquests professionals i agents socials, han de poder treballar coordinadament amb els serveis especialitzats per poder millorar, ajustar, fer seguiment… Doncs bé, tot això és el que a Catalunya està previst per la Llei 2008 “pel dret de les dones a eradicar les violències” que a diferència de la Llei estatal 2004 “de mesures de protecció per les dones”, situa l’objectiu de l’eradicació i no tan sols de la protecció. Conjuntament amb la Llei es va aprovar el primer protocol marc d’actuació per lluitar i aconseguir l’eradicació. Aquest protocol marc es va elaborar amb el treball que des del 1998 ja es duia a terme en alguns municipis, impulsats pels propis professionals i agents socials, entitats de dones i serveis municipals com una eina, la única, eficaç per la detecció precoç, alhora que també és útil per la formació, la coordinació, etc… Detectar els “talps”, poder intervenir abans que la violència en l’àmbit de la parella s’agreugi i emergeixi en la més terrible de les formes, la mort…

Aquest marc legal i normatiu ambiciós, pioner, és el que regeix en l’àmbit municipal arreu de Catalunya. És obligatori que els municipis tinguin els seus protocols d’actuació actualitzats i les comissions de seguiment en funcionament per accedir a les subvencions de la Generalitat, per exemple. Alguns municipis han actualitzat ja fins a tres vegades els seus protocols… Ara bé, com sempre, no tan sols cal que existeixin: cal que funcionin, no hi ha una altra forma de fer-los eficaços i eficients, i això sovint no passa. La forma substitueix el contingut, professionals sense formació especialitzada, comissions de seguiment que només existeixen sobre el paper… per això no avancem, per això segueixen submergides bona part de les situacions de violència. No les veu ningú o, millor dit, no les mira ningú.

La Llei catalana va aportar moltes eines innovadores que s’han de fer servir si es vol eradicar la violència vers les dones i els feminicidis. Una altra d’aquestes eines van ser la conceptualització i el desenvolupament dels serveis d’atenció especialitzada, SIE’s , que han de treballar en la xarxa d’atenció i detecció, però sobretot, en la recuperació de les seqüeles de la violència en les dones i filles i fills. Actualment, hi ha 24 SIE’ s a tota  Catalunya. Altre cop no és suficient que existeixin, sinó que funcionin bé, dins de la xarxa d’actuació en un territori, municipi o comarca; i queda molt de camí per recórrer en aquest sentit, però hi son, i van ser pioners en la seva definició, impulsats pel treball que fins aleshores feien només les entitats de dones. Com ho van ser el Centres de Planificació Familiar, Planing’s, que primer va ser impulsats per entitats de dones, vocalies, les Cases d’Acollida (Londres, 1973, la primera, a Barcelona, 1986) o com els primers CIUD (Barcelona, 1984) o CAID (L’Hospitalet, 1986) o els PIAD’s que van integrar-se a la xarxa pública de serveis després que les entitats fessin aquesta feina.

La nostra ciutat, l’Hospitalet, va ser pionera en l’impuls per part de les dones feministes, vocalies i associacions en l’atenció a les dones i l’ajut per combatre la violència. El CAID va ser un dels resultats. Des de fa anys però, hem perdut aquest lloc pioner, som gairebé l’únic territori de Catalunya a on no tenim un SIE, encara, després de 16 anys de desplegament de SIE’ s a tota Catalunya… tampoc no tenim un protocol d’actuació local actualitzat, des del 2005, abans de la llei… encara que hi hagin uns papers que diguin que sí. No és un tema de papers, sinó de realitats. Tampoc no hem tingut mai una Casa d’Acollida, malgrat les demandes, ni Centres d’Acollida d’Urgència com cal. Així doncs, encara estem més lluny d’aconseguir la eradicació, encara hi ha més volum de problemàtica submergida… encara tenim més “talps”.

No tenim tantes coses que sabem que ens calen, que la llei ens diu que cal, que l’experiència ens diu que són útils… i també en això no hi ha qui ho escolti, qui ho miri, qui actuï, o que ho faci prou…

I en certa mesura estem com fa 20 anys, les entitats de dones, feministes, portant el pes feixuc de la por, la detecció, la urgència, la recuperació… I això ja ho vam fer, ja està fet. Saber què ha passat, què tenim, d’on venen les eines que existeixen pot ajudar-nos a no repetir camins sinó a ocupar i recórrer els que ja estan fets per continuar fins a l’eradicació.

Aquests camins s’han fet, i encara ara els lluitem tantes i tantes dones, en un persistent relleu des de fa, segurament, alguns milers d’anys. Quan va  imposar-se el Patriarcat com a model social (G. Lerner, La creació del patriarcat. 1986), també va iniciar-se la lluita i la resistència de les dones contra la violència, que és l’eina fonamental d’imposició del patriarcat: sense ella, no existiria. D’allà venim i sinó, no seríem aquí. Avui, especialment, un record emocionat vers les dones, tantes i tantes, que al llarg de la història i arreu del món han, hem lluitat, contra la violència… Som “gotes que fan onades”.