Categoria: L’aparador

Marxa l’alcaldessa i continua el desgovern

Núria Marín a l’acte de possesió con alcaldessa.

Jaume Graells (Portaveu municipal d’ERC+EUiA a l’Ajuntament de l’Hospitalet)

Amb la marxa de Núria Marín es tanca una etapa molt grisa a l’Hospitalet. L’alcaldessa fa temps que va dimitir de les seves responsabilitats i va abandonar la ciutat per més altes dedicacions. El darrer mandat, com a presidenta de la Diputació, i ara al Senat, demostren que la seva prioritat no ha estat L’Hospitalet. Només cal veure com tenim la ciutat.

Aquest és el trist llegat d’aquesta alcaldessa. Una ciutat bruta i degradada, amb zones verdes insuficients, poc amable i insegura, que no cuida ni escolta els seus veïns, amb un ajuntament absolutament paralitzat i amb molts dels serveis essencials acumulant pròrrogues en les contractacions per una gestió pèssima. Una etapa marcada per la manca de projecte de ciutat, basant tota la seva acció de govern en vendre fum i fer grans anuncis que després quedaven en res mentre a poc a poc s’abandonaven els barris. També per casos de presumpta corrupció com el Consell Esportiu, sense que ella hagi donat fins ara explicacions. Amb un desgovern que incompleix amb allò que s’aprova al Ple, però també amb tot allò que es compromet o acorda amb els veïns.

L’etapa Marin no ha tingut projecte propi. S’ha limitat a desenvolupar de manera acrítica part d’allò que havia projectat l’anterior alcalde. El món canviava, la ciutat canviava i es persistia en aplicar models del passat. Velles receptes que ja no ens serveixen —si es que van servir en algun moment— per afrontar els reptes de present i de futur de L’Hospitalet.

Durant el seu mandat hem viscut moments de crisis importants. Temps d’enormes dificultats, però que alhora també comporten noves oportunitats que no hem sabut aprofitar. Darrerament, hem deixat passar un cop més el tren de les oportunitats. Com la important injecció econòmica que ens ha arribat de la Unió Europea per modernitzar la nostra economia que no l’hem sabut capitalitzar per engegar polítiques realment transformadores que donessin oportunitats a la nostra gent. Hem persistit en la cultura del ciment i el totxo. No apostem per la qualitat sinó per la massificació.  

El govern de Nuria Marin, tampoc ha estat capaç de teixir confiances i complicitats amb altres administracions, de diferent color polític, i això ha fet que la nostra ciutat es trobi a la cua en polítiques actives d’ocupació, d’habitatge i en serveis públics. Tampoc no ajuda, ni la manca d’espais per construir els equipaments necessaris, ni la paràlisi administrativa endèmica del govern municipal. Aquests darrers anys han estat temps perdut per a la nostra ciutat.

L’Hospitalet té un posicionament estratègic que ens obre moltes possibilitats, i malgrat tot som incapaços de donar resposta a les necessitats i oferir oportunitats a la nostra gent. Ho fem, a més, amb menys recursos que la resta de ciutats metropolitanes.

Tenim el pressupost municipal per habitant més baix de Catalunya. Som qui menys invertim en enllumenat públic, neteja, seguretat, en educació i cultura. Aquesta és la realitat de l’Hospitalet, i no la visió futurista de la ciutat-aparador: la de la plaça Europa que tant lloen els lobbies econòmics i empresarials quan venen de visita a la fira.

El miracle no ha operat, no existeix, no som la ciutats de les oportunitats. Ens ho hem de poder dir: la nostra gent és més pobre, en alguns barris la pobresa infantil supera el 50%, i tenim menys recursos per fer-hi front. I aquesta equació s’agreuja amb un govern ineficient i una maquinària municipal col·lapsada.

Urgeix posar l’emergència social que patim sobre la taula i reivindicar-nos. Hem d’encendre tots els semàfors vermells. O abordem polítiques transformadores, amb recursos suficients i ben gestionats, amb un urbanisme inclusiu i social, i amb una visió de “l’Hospitalet sencer”, o no ens en sortirem.

Ens cal relat, intel·ligència política i lideratge compartit per captar els recursos addicionals que necessitem i acabar amb el greuge que patim com a ciutat treballadora.

I el que podria ser un bri d’esperança amb la notícia de la marxa de Nuria Marín, es converteix en una preocupació encara més gran. El seu substitut no és sinó qui fins avui ha ostentat les responsabilitats en les àrees d’Educació i Cultura. Pels seus fets el coneixereu, que diuen.

Doncs bé, parlem de fets. Si alguna cosa hem comprovat els darrers mesos és la nefasta gestió de, l’ara ja alcalde Quirós, al capdavant d’aquestes dues àrees. Un balanç molt negatiu, marcat pel menyspreu al català i a la immersió lingüística, però també a la cultura popular de la ciutat, donant l’esquena a la majoria d’entitats que treballen dia a dia fent una grandíssima feina malgrat l’Ajuntament. Impagament de subvencions, enganys, bloquejos i obstacles permanents. Potser és que no són prou smart.

Hem vist com es tancaven equipaments com la biblioteca de Santa Eulàlia o el Centre de Memòria Democràtica a Can Riera, i d’altres que segueixen degradant-se davant la passivitat municipal com la Biblioteca de la Tecla Sala, així com bona part del patrimoni històric de la ciutat. Tampoc ha complert amb les famílies de la ciutat, prometent la municipalització d’unes escoles bressol, actualment ja subvencionades, per acabar deixant-les tirades després. També s’ha dedicat a posar traves i  obstaculitzar inversions en reformes i noves construccions d’escoles a la ciutat, només per sectarisme contra la Generalitat.

Això ja demostra que aquest canvi a la cadira de l’alcaldia no suposarà pas un canvi d’etapa. Ho lamento per aquells que ho esperaven, alguns de bona fe i d’altres com a excusa per justificar un apropament al govern. Ens trobem davant la continuïtat d’un desgovern que no augura cap canvi positiu per a la ciutat.

Tot i això, escoltarem les propostes de l’alcalde i cercarem ponts de diàleg des de l’oposició per sumar esforços, sempre que sigui per posar la ciutat que tant ens estimem, al centre. Nosaltres seguim on sempre, treballant per construir una alternativa progressista perquè necessitem un canvi real a l’Hospitalet. 

Cal Trabal: L’últim Espai Agrícola en perill

Antoni García

Durant molts segles, l’Hospitalet ha estat un petit nucli agrari. No va ser fins al segle XIX que la nostra ciutat va experimentar una notable etapa de creixement econòmic, fomentada per la riquesa de la seva agricultura, convertint-se en una de les zones més fèrtils del país amb una àmplia oferta agrícola i una elevada producció.

Avui, però, d’aquell passat agrícola només ens queda Cal Trabal, l’última zona agrícola de l’Hospitalet i també un important pulmó verd.

La importància de Cal Trabal va més enllà de l’agricultura. Aquesta zona acull el 80% de la biodiversitat local i és llar de més de 70 espècies d’aus, moltes d’elles protegides en l’àmbit europeu.

Actualment, Cal Trabal torna a estar amenaçat, ja que el Govern de la Generalitat ha donat llum verda a un Pla de Desenvolupament Urbà (PDU) i s’ha negat a catalogar aquest espai com a zona agrícola i incorporar-lo al Parc Agrari del Baix Llobregat.

Esquerra ha deixat en paper mullat la reivindicació històrica compartida amb molts sectors socials de la ciutat de preservar la totalitat de la zona agrícola, a més d’avalar amb la seva aprovació més de la meitat dels edificis projectats que no tenen res a veure amb el sector biomèdic, obviant la consulta ciutadana que tan insistentment s’havia demanat abans d’arribar al govern.

Tenien la clau amb la Presidència i la Conselleria de Territori, però han fet cas omís a les propostes que sempre s’havien defensat. Un fet que no sorprèn veient com alguns no fa massa temps defensaven a capa i espasa totes les versions del PDU des del govern del PSC, i ens alliçonaven al Consell de Districte de Bellvitge manifestant des de la ignorància que Cal Trabal era un espai “cutre” i degradat.

L’actual PDU continua sent molt millorable, i no s’hauria d’utilitzar un projecte de país com és el Biopol per camuflar interessos especulatius que no tenen res a veure amb la investigació, la recerca, la innovació i  la biomedicina.

La defensa de Cal Trabal en la seva totalitat no només és la defensa d’un espai agrícola sinó la preservació de la nostra història, la biodiversitat, la seva riquesa natural i la qualitat de vida per a les futures generacions. No deixem que destrueixin i malmetin aquest indret.

A LH deixem passar un cop més el tren de les oportunitats

Jaume Graells. Portaveu del grup municipal d’ERC-EUiA

Ens trobem amb un planejament urbanístic al servei d’interessos especulatius, amb la construcció desenfrenada sense preveure la reserva de sol per als equipaments necessaris.

En el Ple del mes d’abril es va debatre –es nota que estem en campanya– sobre quin era el Govern de la Generalitat que necessitava la nostra ciutat per encarar el futur. Més enllà que cadascú defensa el govern dels seus com a millor opció possible, el debat a l’Hospitalet més aviat hauria d’anar sobre què ha de fer el govern municipal (i què no està fent) per aprofitar totes les oportunitats i recursos d’altres administracions, governi qui hi governi, sota la premissa de que els governs estan per col·laborar i no per posar-se pals a les rodes per treure’n rèdit del desgast polític dels altres. Per fer oposició, ja estan els parlaments i els plens municipals.

Al Ple, però, ens vam trobar el victimisme habitual del govern municipal, secundat per algun altre grup que li dona suport, culpant els successius governs de la Generalitat, sense distinció, de la situació històrica certament deficitària que viu l’Hospitalet. És bo reivindicar la ciutat davant altres institucions, però també ho és fer autocrítica i preguntar-nos pel paper jugat pel nostre Ajuntament, i la seva alcaldessa, per liderar, captar el màxim de recursos i facilitar l’acció del Govern de torn, en benefici de la ciutat. La realitat és que, més que com a administració facilitadora, l’Ajuntament ha actuat, per acció o per omissió, com un obstacle a l’hora d’aterrar recursos, oportunitats i polítiques progressistes al territori.

Posem exemples. La ciutat pateix una situació complexa, d’emergència educacional i creixent demanda. Sí, les competències són de la Generalitat, i és qui n’ha de donar resposta. Sobta, però, que davant d’uns pressupostos que ha incrementat, en els darrers tres anys, més d’un 30% la inversió en educació, desencallant també molts dels reptes pendents, a l’Hospitalet no es percebi com a positiu, a diferència d’altres ciutats. Ràtios desbordades, manca d’equipaments escolars, o de places bressol municipals, etc. És perquè al departament d’Educació ens tenen mania, com es va insinuar al Ple… o el nostre Ajuntament alguna cosa no ha fet bé, en els darrers anys?

Ens decantem per la segona opció. No és només pels greus errors comesos per l’actual regidor d’Educació, que ha actuat més com a diputat de l’oposició que com a membre d’un govern corresponsable i constructiu, posant pals a les rodes per evitar que s’avancés en trobar sortides als reptes plantejats, aplicant la filosofia del quan pitjor, millor. Més enllà de la incompetència personal, hi ha tot un seguit de mancances estructurals que requereixen un canvi cultural i de model a l’Ajuntament, que va més enllà de petits retocs o el relleu de qui no funciona. Ens cal molt més, un gir copernicà en el relat i en el govern de la nostra ciutat.

Ens trobem amb un planejament urbanístic al servei d’interessos especulatius, amb la construcció desenfrenada sense preveure la reserva de sol per als equipaments necessaris. I després és quan la Generalitat es troba amb un problema insalvable: la manca de solars per construir escoles, instituts o equipaments sanitaris. Això limita la dotació d’equipaments a l’Hospitalet, a diferència d’altres ciutats.

Però també tenim un greu problema amb la paràlisi administrativa de l’Ajuntament. Un bloqueig que fa que res avanci. Els tràmits es tornen inacabables. Per exemple, tot i que el departament d’Educació té tot enllestit i amb pressupost assignat des del 2021 per iniciar les obres de construcció de quatre nous edificis escolars a la ciutat, els tràmits municipals ho tenen tot bloquejat des de fa tres anys. Lamentable.

Podem parlar també de l’oferta d’escola bressol. Som el municipi amb menys places municipals de 0-3 de les ciutats de més de 25.000 habitants. Això són menys places, però també menys famílies de l’Hospitalet que es beneficien de la gratuïtat de l’I2 que ha impulsat aquest Govern de la Generalitat. La ineptitud de la regidoria d’Educació, a més, té paralitzat el procés d’incorporació a la xarxa pública de les cinc escoles bressol subvencionades, que van prometre abans de les eleccions, i que hem denunciat també el darrer Ple acompanyant les famílies afectades.

I si parlem de l’àmbit de la Salut, hem de celebrar que per fi el CAP Florida Sud sigui una realitat, que entrarà en funcionament en les properes setmanes, i que ja s’hagi licitat el nou CUAP i CAP Sant Josep. Reivindicacions històriques, fetes realitat gràcies a la col·laboració i cooperació entre administracions, amb més diligència en la cessió de solars, i s’ha notat. Però tenim encara molts reptes, com la construcció del nou Hospital General de l’Hospitalet a la zona de Can Rigal. Aquest és, ho hem de dir clarament, el gran engany i el fracàs de l’alcaldessa Núria Marín, incapaç de liderar el desenvolupament de la zona nord des dels interessos públics i de ciutat, i cedint la iniciativa, un cop més, als interessos urbanístics privats i especuladors. A Barcelona sí han fet els deures, amb un acord a vàries bandes que aplana el camí per al trasllat de l’Hospital Clínic a la zona de la Diagonal, a tocar del nostre terme municipal. Un cop més a l’Hospitalet, el nostre Ajuntament arriba tard.

Podríem destacar altres exemples, en sectors com el de l’habitatge, els serveis socials, l’ocupació, la promoció econòmica etc. En tots ells hi trobarem la inacció i la incompetència del nostre Ajuntament. Un govern més interessat en treure redit polític de les mancances d’altres, sense assumir el seu paper corresponsable i facilitador de les polítiques progressistes i de lideratge per atraure projectes i recursos a la ciutat. Un cop més, a l’Hospitalet se’ns està passant el tren de les oportunitats. Altres se n’aprofiten.          

Jaume Graells

Portaveu del grup municipal d’ERC-EUiA

El Biopol, un engany

El passat 4 d’abril es va aprovar definitivament el Pla Director Urbanístic Biopol-Gran Via. Desprès d’anys de retard i de diferents processos judicials, entre ells un contenciós administratiu, impulsat pel grup municipal dels Comuns que va donar com a resultat l’anul·lació de ple dret del projecte inicial. 

El PDU Biopol es una nova versió del PDU Gran Via-Llobregat, i malgrat que s’ha intentat donar un rentat de cara al projecte amb el canvi de nom, ambdós projectes tenen l’objectiu, i així s’ha especificat als mitjans de comunicació, de requalificar urbanísticament 96 hectàrees de sòl en els terrenys situats al sud de la Gran Via.

Aquesta requalificació s’ha venut com una gran oportunitat per a la ciutat de L’Hospitalet. Per una banda, l’impuls del clúster biomèdic suposaria per la seva situació, i la proximitat amb la Universitat de Barcelona i l’Hospital de Bellvitge, un reclam per a empreses del sector de la biomedicina i les ciències de la salut. Però quan hem preguntat si s’han mantingut converses o quin es el pla de desenvolupament per tal d’impulsar aquest clúster, no hi ha hagut resposta. Sembla evident, que aquest no és el seu objectiu principal. 

Per altre banda, també s’ha anunciat que s’incorporen les demandes dels grups polítics de l’oposició. Es mantindrà l’ús agrícola de les terres de Cal Trabal, s’ha anunciat el soterrament de la Gran Via, i també la rehabilitació de les masies catalogades de Cal Trabal, Cal Masover Nou i la Torre Gran, que passaran a titularitat municipal com a equipaments. 

Però tot i que alguns partits han sortit públicament a celebrar-ho, segons declaracions del director del Consorci per la Reforma de la Gran Via, Raul Albarín a Lhdigital, ni Cal Trabal serà espai agrícola, ni tampoc s’incorporarà al Parc Agrari.

I seguim: tampoc es soterrarà la Gran Via. Això ho saben des de fa temps, ja que la inundabilitat del terreny implica una dificultat afegida que complica l’obra. I ja veurem que passa amb les masies. 

La conclusió de tot plegat, es que seguim sent la ciutat amb menys zona verda de Catalunya, tenim barris amb la major densitat poblacional d’Europa, que estem deixant perdre el nostre patrimoni, que ens falten equipaments per la ciutat, i tot i així, embarguem el 8% del terreny de la ciutat per a fer oficines i hotels, amb falses promeses de millores per a la ciutadania i creixement econòmic, fum.

Com vam aprendre del moviment veïnal del tardofranquisme, amb el moviment de No Més Blocs, cal lluitar per l’espai, perquè el terreny construït és espai perdut, tant per la pèrdua de zones verdes, que son sinònim de salut, com per l’ús comunitari per a la vida de les veïnes de L’Hospitalet. I es una pèrdua per sempre més.

Laura Alzamora

Regidora de L’Hospitalet En Comú-Podem

¿Dónde los abandonamos?

Guillermo Martín Urquizu

Podría preguntarme cuándo, pero me parece más pertinente dónde. De repente una élite de izquierdas, con estudios universitarios, dejamos de mirar a los currantes, al trabajador de siempre, del siglo XX, nos engolamos de pedantería y dejamos a la clase trabajadora mirando a la nada, y eso es mirar a la extrema derecha.

¿Dónde está esa parte de nuestra sociedad? En la extrema derecha. La izquierda ya no es obrera, es intelectual y pija.

Tengo un hijo de 32 años que siempre quiso ser mecánico. Lleva trabajando en la misma empresa desde los 18. Es un obrero de los de antes y su perfil político está en la izquierda porque lo ha mamado en casa, pero ronda el borde. Sus compañeros vierten hacia la extrema derecha. Lo que ven en la izquierda son niños pijos con una labia compleja que no comprenden. Y el discurso de la derecha es simple, claro y facilón.

La izquierda que quería una educación transversal, inclusiva  y que diera oportunidades  a toda la sociedad ha resbalado y se ha dado una hostia importante. Nos hemos mirado el ombligo y los hemos dejado en las dulces manos del odio. Que es más sencillo.

Los sindicatos han abandonado. Son una herramienta más del sistema, dentro  de la cual se vive en un confort calentito y agradable.

Entre sindicatos inoperantes y pijos con estudios superiores, parece que el futuro es como las camisas de los fascistas, negro.

CIES

Quiero comenzar esta reflexión dejando absolutamente clara mi posición totalmente favorable a CIES. No, no se trata de los Centros de Internamiento de Extranjeros. Es otro CIES.

Podríamos empezar cerrando o dignificando esos CIES que vejan a personas que, desde sus miedos o sus miserias, creyeron ver una luz en nuestros privilegiados países, y esa luz apenas ilumina una lóbrega caverna.

Podríamos dedicar, de una vez por todas, el esfuerzo económico y social a ese CIES del que quiero hablar. Los cuatro pilares básicos que, según mi opinión, mejoran una civilización y la hacen avanzar. Podría haberlo llamado SEIC, EICS, ICSE, ECIS, IECS, ECSI, SIEC, CEIS, SICE, SECI, CISE, CESI, ICES, IESC, ISCE, ISEC, EISC, ESIC, ESCI, SCIE, SCEI y dos variantes más impronunciables. Todo es fruto de la combinatoria, cuatro elementos tomados de cuatro en cuatro da veinticuatro, y como también me apetecía tocar los huevos con esos CIES llenos de inmigrantes maltratados, elegí la opción CIES: Cultura, Investigación, Educación y Sanidad.

Seamos realistas, entre borbones, el gallego y el turismo como centro de la economía, este país lleva siglos siendo un páramo autocomplaciente gracias a sus rarezas. Rarezas son aquellos que han deslumbrado entre la mediocridad y la dejadez del Estado: Ramón y Cajal que, como todo el mundo sabe, eran dos, Rosalía de Castro, que tenía un palacio en Galicia, Federico García Lorca, que a gritos pidió que lo asesinaran, María de Maeztu, Josep Trueta… Y sí, una larguísima lista que parece legión pero no son nada más que fogonazos en medio de un erial. De un país que no ha sabido, o no ha querido, coser ese CIES al tejido de un pueblo, con una estructura sólida y firme. Una estructura transversal, asentada, entendida y cuajada entre los paisanos.

Y, sí, eso cuesta dinero. Y, sí, ese dinero lo han de poner los que acumulan por encima de sus necesidades. Y, sí, se llama “impuesto” y redistribución. Y, sí, esa inversión vuelve a la comunidad con creces. No solo da el retorno para una mejor investigación, mejor cultura, mejor sanidad y mejor educación. El retorno de ese compromiso con CIES permite acoger dignamente a los huidos y escapados de conflictos duros de los que no somos del todo inocentes, y sacarlos de los CIES.

A ver si dejamos de ser, por fin, un país de charango y pandereta. Y no niego que hayamos avanzado, pero subiéndonos en el ladrillo y cayendo de morros, surfeando el turismo sin coger ni una ola y mirando al sol con una sonrisa boba.

Guillermo Martín Urquizu

El gilipollas

Es muy probable que ya sea un señor mayor. Más que probable, con 62 años, es una realidad. Aunque creo que mi capacidad de curiosidad y asombro tiene todavía diez años.

Estoy sorprendido por la actitud de los usuarios de patinetes eléctricos y, más aún, por la nula respuesta del ayuntamiento.

Cosas de la vida, ahora trabajo de conserje en una escuela de L’Hospitalet de Llobregat. En mis funciones está la de abrir puertas y, después cerrarlas, cuando los alumnos entran por la mañana, y cuando salen a comer a mediodía, luego cuando entran y, por fin, cuando se van a casa habiendo concluido la jornada.

Anteayer, un 20 de abril, en un tramo peatonal de la calle Francia, hacia el número 80, entre niños y padres que llevaban a sus hijos a la escuela, apareció un patinete, de esos con sillín, haciendo el idiota a una velocidad imprudente y conducido por un niño, alumno de la escuela, y llevando a un compañero de pasajero. ¡Cómo se reían!

Idiota de mí, se me ocurrió decirle que no podía hacer eso. Mi padre me deja, respondió. A los dos minutos apareció el padre. Idiota de mí le dije al padre que no podía dejar a su hijo conducir aquel patinete. El padre rio. Pues lo lleva de puta madre, dijo mirándome con desdén, ¿Y qué van a hacer? Ponerme una multa, siguió riendo, le dio un beso a su hijo, se giró y se fue con el patinete.

Yo debo de ser gilipollas, entra dentro de lo probable, pero me dirigí a Ferrán, el TIS de la escuela, No sabía lo que era, pero es un técnico de integración social, y le comenté lo sucedido. Como debo de ser gilipollas me sorprendí por su respuesta: lo que ocurre de puertas afuera no nos concierne.

Al ser, creo, gilipollas, siempre pensé que la educación es una disciplina que integra todo el entorno del niño. Se ve que no. Que de puertas afuera que les den. Que si tienes padres idiotas, Que no es un insulto sino un adjetivo, allá tú.

¿Y qué pasa con la normativa para patinetes eléctricos? ¿Y con su seguimiento?

Hoy, día 22 de abril, ha vuelto a pasar lo mismo.

Guillermo Martín Urquizu

Yo quiero ser inmortal

19 de enero, 2021

Sé que es complicado, pero mi objetivo es ser inmortal. Da igual la manera, con cuerpo físico o  solo una mente consciente, o bien una nube flotando entre galaxias que sea Yo. Da igual, quiero ser inmortal. ¿Por qué? Por cotilla. Unos lo llaman ego, otros, curiosidad. No. Es cotilleo puro. Quiero ser inmortal para saber cómo acaba todo esto. Como acaba el planeta y como acaba el universo.

Ya sabéis que no creo en dioses ni en diablos. Tenemos lo que tenemos y somos una anécdota en una singularidad. No hay nada antes del nacimiento ni después de la muerte, pero durante ese tránsito me gusta pensar que quizás mi Yo pueda ser inmortal y contemplar dónde va todo esto. Soy como la Eufemia de mi pueblo, un cotilla profesional, una vieja del visillo.

Guillermo Martín Urquizu

Mi responsabilidad ante lo que vemos

4 de enero, 2021

Terminó el 2020 pero no terminó el problema…

Hemos vivido un período intenso, novedoso, angustioso a nivel íntimo, familiar y a nivel general, como especie… acabamos una medida de nuestro tiempo, un año… pero no se acabó la pandemia.

En otras crisis de nuestra especie lo característico fue “el paso al acto” (liarnos a tiros y a cañonazos). En esta ocasión nos tuvimos que parar… quedarnos en nuestros refugios… las bombas no caían del cielo, las mortíferas balas no procedían de la trinchera enemiga… todo era fuego amigo… invisible, silencioso… te enterabas de su presencia cuando el virus ya llevaba varios días contigo… se había adueñado de partes de tu cuerpo para crecer…  

En el cielo había pájaros, el resto de animales paseaban despreocupados y exploraban  el territorio que ocupamos sin miramientos, las plantas florecieron como nunca, el aire estaba limpio para ellas y podían respirar mejor. Por el aire compartido con otros miembros de nuestra especie nos llegaba el mortífero enemigo… el covid-19.

Estamos viviendo una crisis importante, estamos en una gran encrucijada de la humanidad, pero ya que el covid nos ha parado… no nos paralicemos, no nos bloqueemos… pensemos… o vamos a seguir huyendo hacia adelante…

En mi opinión, merece la pena que pensemos…

El virus nos ataca con más violencia cuantos más años tenemos. Como sociedad admiramos la juventud y fantaseamos con ser eternamente jóvenes, y lo cierto es que envejecemos y como básicamente lo que hemos hecho con el progreso es poner años a la vida… nos recluimos, en el mejor de los casos. En la inmensa mayoría de ocasiones recluimos a la ancianidad en una especie de internados donde escondemos cómo se deterioran los cuerpos… también los nuestros. 

Antes de llegar ahí ¿no deberíamos poder pensar si queremos vivir esa experiencia en esas condiciones…? Nos llenamos la boca de palabras huecas, proyectando nuestra responsabilidad individual en la sociedad, en los políticos, etc…

Como si no fuese responsabilidad de cada uno de nosotros lo que pasa en la sociedad de la que formamos parte… Pertenecer a un grupo no nos resta ni un ápice de responsabilidad individual. Los gobiernos locales, autonómicos, nacionales… están formados por personas que representan a distintos grupos sociales… Nos quejamos del guirigay que hay entre los parlamentarios, como si la realidad no fuese un fiel reflejo de mi, de nosotros, de ti, de vosotros, de él, de ellos. Dejemos de hacer ruido, y ahora que el covid nos ha parado, aprovechemos para pensar.

¿Qué vamos a hacer frente a los retos que tenemos como sociedad, como humanidad?

¿Qué hacemos con nuestras basuras?

¿Cómo nos vamos a enfrentar al cambio climático?

¿Cómo le haremos frente a esta pandemia y a las que están por venir?

¿Cómo nos enfrentamos a nuestra ancianidad?

Insisto y concluyo. Lo que quiero decir con mi insistencia de que PENSEMOS, es que por una vez no salgamos despavoridos corriendo hacia nuestros repetidos errores. Pensemos en primera persona del singular. Qué es lo que yo debo hacer. Y tomar decisiones desde mi espacio de responsabilidad individual para cambiar mi forma de relación con mi entorno natural. El planeta, los recursos naturales, son el espacio vital de mi especie y el de otras muchas. ¿Qué tengo que hacer para poder convivir respetando las necesidades de todos…?

Estoy obligada, estamos obligados a posicionarnos sobre qué hacemos y cómo utilizamos los recursos naturales.

Qué hago, qué hacemos para revertir el cambio climático. 

Dónde sitúo, dónde situamos la declaración de derechos humanos en mis relaciones con el resto de seres humanos.

Cómo me organizo, cómo nos organizamos.

Quién me representa, quién nos representa.

Asumo la responsabilidad social de los actos sociales de quien me representa y en consecuencia asumo que están ahí, en el consistorio, en el Parlamento, en el gobierno porque yo, tó, él, nosotros, vosotros y ellos los pusimos. Y si nos abruman, nos avergüenzan… es responsabilidad mía, de mi grupo íntimo, de mi comunidad… mantenerlos o cambiarlos.

Pensemos, tomemos decisiones y hagámonos responsables de las consecuencias que derivan de ellas. No son solo los otros los que se equivocan y cometen errores. Yo también los cometo y además son los únicos que puedo y debo corregir. No puedo seguir dejando pasar mi vida viendo como los otros cometen fallos en las cosas que emprenden y yo tener mi vida, mi entorno hecho unos zorros…  ocupémonos de aquello que está a nuestro alcance. Ocupémonos de que lo que hacemos, sea como nosotros queremos que lo hagan los otros…

Buenas noches y buena suerte. 

Ana M. Rodríguez

Epidemias

11 de diciembre, 2020

Antes de la COVID-19 disfrutábamos de aquella antigua normalidad. No, no es cierto, antigua sí, pero normalidad ni por asomo. Ya estábamos enfangados en el cambio climático, la ultraderecha aprovechaba la mediocridad e ineficacia de los poderes públicos para medrar y aparecía una nueva epidemia. Sí, antes de la pandemia apareció una epidemia, no tan grave, ni mucho menos; infinitamente menor, pero a la que, al menos en L’Hospitalet, no se le han prestado los mecanismos necesarios para su regulación. La epidemia del patinete eléctrico.

Van por la calzada a toda velocidad, de repente se suben a la acera a la misma velocidad, da igual el ancho de la acera, tú, como peatón te apartas; el centro de cualquier superficie es su zona de confort. Ves patinetes portando personas de cualquier edad, solos, en parejas o con niños agarrados al mástil. He visto una madre con dos niños, he visto tres adolescentes, he visto un trabajador con una enorme caja de herramientas dando un ancho de casi un metro. Espero que todo esto se diluya como lágrimas en la lluvia.

Sé que la Guardia Urbana denuncia y multa cuando se lo ponen blanco y en botella, pero no hay manera de controlar una ciudad como esta. A mí, que salgo poco, me han estado a punto de atropellar dos veces por descuido o negligencia de los usuarios, una al doblar una esquina y encontrarme con un patinete a toda velocidad, otra al coincidir, en el mismo punto de una acera estrecha, mi paseo tranquilo con el cruce de dos patinetes en sentido contrario. Hace dos días hubo una tercera ocasión, esta, a mala leche. Un tipo de unos veinte años circulaba a toda velocidad por la calzada de la remodelada calzada de la calle Leonardo da Vinci, en ese tramo de unos doscientos metros solo estábamos él y yo. Al verme se subió a la acera y me enfiló mientras se reía. 

¿Cómo un vehículo que alcanza los treinta quilómetros por hora y es insonoro puede circular por la calzada, por la acera y por los carriles para bicicletas, por donde le dé la gana? ¿Puede un ciclomotor circular por todos esos sitios, o solo por la calzada? ¿Puedo circular con mi coche por la acera para evitar atascos? 

El 13 de enero de 2020 se publicó un artículo en el que se detallaba una prueba piloto de la Guardia Urbana para controlar a estos vehículos en Collblanc y la Torrassa, con el fin de informar y sancionar a aquellos usuarios de patinetes que circularan por las aceras y con un solo usuario. Estamos en diciembre de 2020. El patinete sigue igual.

Guillermo Martín Urquizu