Un moment del Ple que va aprovar els pressupostos de l’Hospitalet.
ANTONI GARCIA
Els pressupostos municipals són una eina fonamental per gestionar els recursos públics. Decidir com es distribueixen aquests recursos, establir prioritats i planificar les inversions és una responsabilitat clau dels governs locals, amb un impacte directe en la vida dels ciutadans.
En aquest context, el nou alcalde de l’Hospitalet, David Quirós, ha assolit un objectiu important per al desenvolupament de la ciutat: aprovar els pressupostos municipals més elevats de la seva història, amb un total de 352 milions d’euros, congelant la taxa de l’IBI i deixant enrere l’acord d’augment del 3% d’aquest impost municipal que la seva predecessora havia pactat amb Esquerra l’anterior exercici.
Aquest èxit, aconseguit gràcies al pacte amb els Comuns, representa un avanç significatiu en la gestió de Quirós i reflecteix el compromís d’iniciar una nova etapa a l’Hospitalet, garantint que es destinin més recursos a projectes que beneficiïn la comunitat, millorin els serveis públics i impulsin noves inversions en àrees clau com l’habitatge, la neteja i la millora i dignificació dels barris.
Una de les mesures més destacades d’aquests pressupostos és la incorporació d’una reivindicació històrica de diverses organitzacions socials i polítiques que, en l’actual context de crisi de l’habitatge, adquireix encara més rellevància com és l’increment de la partida destinada a la compra d’habitatges per al parc públic, amb un pressupost inicial de 16 milions d’euros, dels quals gairebé 7 milions es destinaran a l’adquisició d’habitatges de lloguer social.
Aquesta mesura està vinculada a una altra iniciativa que serà un dels pilars centrals de la transformació de la ciutat: la rehabilitació d’habitatges en el marc del nou pla integral de reforma i millora dels barris del Samontà, a la zona nord del municipi. L’objectiu és començar a fer front a la rehabilitació d’un parc envellit d’edificis residencials construïts durant les dècades dels 60 i 70, molts dels quals requereixen una reforma urgent. Es calcula que a la ciutat hi ha 50.000 habitatges amb mancances d’accessibilitat, dels quals prop de 4.000 necessiten una reforma immediata.
Si a aquesta ambiciosa proposta li sumem altres partides pressupostàries, com l’augment de la despesa en serveis socials —essencial per implementar un nou model llargament reivindicat per les entitats, amb l’objectiu de respondre adequadament a l’emergència social—, l’increment del pressupost destinat a la neteja —que facilitarà la modernització de la flota de vehicles i maquinària per millorar la neteja dels barris—, i altres inversions en espais públics, com la reforma del Parc de l’Alhambra, la millora de les instal·lacions esportives, de l’accés al riu Llobregat, la renovació de l’enllumenat públic, o la reforma dels mercats municipals, començant pel Mercat del Collblanc, així com el pla d’ombres i confort climàtic als equipaments educatius o la preservació i divulgació del patrimoni històric, entre altres actuacions podem concloure que aquests són uns bons pressupostos per als ciutadans de l’Hospitalet.
Quirós ha superat el primer desafiament amb l’aprovació dels pressupostos municipals, posant les bases del seu projecte de ciutat. L’èxit de la seva gestió dependrà de la capacitat d’executar les accions previstes. Crear marcs de col·laboració amb les altres Administracions i construir acords, així com sinergies amb les diferents entitats, el teixit associatiu i altres organitzacions polítiques de progrés, més enllà de les legítimes diferències ideològiques, serà també una tasca clau per a l’alcalde per impulsar un projecte de ciutat àmpliament compartit que fomenti una nova transformació centrada en les persones i que doni resposta als reptes socials, econòmics i ambientals del segle XXI, amb l’objectiu de millorar la qualitat de vida dels ciutadans, la millora dels barris, carrers i places, i el sentiment de pertinença a la nostra ciutat.
Ja fa un temps que, gairebé de forma setmanal, es produeixen canvis i modificacions en el cartipàs municipal. El canvi a l’alcaldia sembla estar en la base d’aquesta situació. No hi ha explicacions públiques al veïnat dels perquès i els motius d’aquests canvis. Però segurament es poden entreveure algunes claus.
En primer lloc tot sembla anar en el sentit d’augmentar la centralització del govern municipal. La substitució de l’històric Belver al capdamunt de l’administració municipal no sembla haver estat fàcil, però malgrat això, es troben a faltar explicacions i definicions de quins són els objectius de les constants remodelacions del cartipàs.
Més enllà d’aquestes percepcions, hi ha canvis que poden ser reveladors de les intencions de la nova cúpula municipal. Es tracta de dos remodelacions en l’assignació de responsables polítics dels districtes. A hores d’ara un mateix regidor, com és el cas de Rafael Gómez, assumeix els districtes I (Centre) i VI (Bellvitge i Gornal). Un altre regidor, David Torres, apareix com responsable dels districtes IV (Les Planes i La Florida) i V (Pubilla Casas i Can Serra i, finalment la regidora Olga Gómez suma el districte III (Santa Eulàlia i Granvia Sud) al districte II (La Torrassa i Collblanc) que ja dirigia en la legislatura anterior.
Aquest últim canvi, la substitució en el districte III de la regidora Iman Aisa per Olga Gómez, que s’ha produït aquest mes de gener, no s’ha explicat de cap manera al veïnat, més enllà d’una nota informativa de la regidora Iman als membres del Consell del Districte.
Notes en una sessió participativa per la reforma del reglament de participació
Tots aquests canvis s’estan fent al mateix temps que està en marxa un determinat procés participatiu a la ciutat per definir un nou reglament de participació. En la majoria de sessions d’aquests procés participatiu, s’ha fet evident la demanda de dotar de més capacitats als Consells de Districte, obrint-los a la participació més clara i fàcil del veïnat. Però la definició del cartipàs municipal que s’està desenvolupant sembla anar en tota una altra direcció. Els districtes apareixen marginats per part del govern municipal.
Amb les dobles assignacions de responsables polítics al davant de les regidories de districte, el caràcter institucional dels districtes es devalua i només es consideren com instàncies merament administratives en mans dels corresponents coordinadors de districte, sotmesos a una verticalitat de les decisions que, en la pràctica, rebaixen la utilitat i el paper dels Consells de Districte.
En la pràctica s’està reforçant la idea que el govern municipal ha d’inspirar.se en les formes organitzatives de les empreses i es considera que la ciutat i l’Ajuntament constitueixen una mena de propietat del govern municipal. Des del govern s’administra la ciutat al marge del veïnat, amb una millor o pitjor voluntat, però afrontant la feina amb una certa mentalitat empresarial. No per casualitat, en Paco Candel, que va ser regidor a l’Hospitalet en els primers anys de democràcia, va escriure un llibre recollint part de les seves experiències dins del Consistori que té per títol “Un Ajuntament anomenat Ells”.
I aquest “Ells” és la forma com des del govern municipal es veu al veïnat de la ciutat i és també el mateix “Ells” com bona part del veïnat veu l’Ajuntament. Així és com es veu a sí mateix el govern municipal, com un ens extern al veïnat que administra la ciutat gairebé en nom propi. En aquest context, els processos participatius i els organismes de participació tenen una rellevància força escassa.
Quan s’afronta un procés de elaboració d’un nou reglament de participació a l’Hospitalet, en lloc d’eixamplar la participació es limiten encara més les possibilitats de fer sentir veus del veïnat en els plens municipals, com es desprèn d’un informe dels secretari municipal.
La democracia municipal per ser efectiva demanda acostar al màxim possible els llocs de decisió política a la participació del veïnat; la participació necessita, per ser efectiva, la proximitat. L’actual configuració dels districtes, sumat a l’actual reglament, fan molt difícil la participació efectiva del veïnat, una participació quer va més enllà de la simple informació vertical. Seria millor i més democràtic que la base de participació fossin més els barris, que no deixen de ser uns espais vius, que no pas uns districtes dissenyats massa vegades sobre un plànol des d’un despatx.
La concentració de responsabilitats polítiques en organismes cada vegada més allunyades de la ciutadania està sent una dinàmica molt practicada des del poder. Es fa valer una suposada eficàcia i una simplificació administrativa, per justificar aquest allunyament. No fa tant de temps quan els governs de Jordi Pujol i Roca Junyent defensaven suprimir molts ajuntaments en nom d’aquesta eficàcia. Un govern progressista hauria d’anar en una direcció oposada, en el nostre cas, dotant de capacitats de decisió a Consells de Barri en tot el que té a veure amb el seu entorn.
Hi ha dates que són oportunitats. N’hi ha que ens conviden a mirar enrere per recordar el passat i n’hi ha que ens animen a mirar endavant i proposar-nos reptes per encarar el futur. De totes, el duet format pel dia de cap d’any i el primer dia de gener és la data oportunitat més universal.
Enguany, la xifra ‘2025’ del nou any hi afegeix solemnitat i commemoració. D’una banda és una xifra matemàticament perfecta, un any quadrat (452=2025), i de l’altra, és una xifra rodona, una bona data per reivindicar que, a l’Hospitalet, ‘2025’ es pot escriure amb lletres perquè hi ha molt a celebrar.
Commemorar és fer memòria.
La vila transformada
El gener de 2001, tot just iniciat el segle XXI, s’hi van fer a la ciutat les jornades El segle XX a debat. L’Hospitalet, 75 anys de ciutat, organitzades pel Centre d’Estudis de l’Hospitalet i l’Arxiu Municipal. Es va aprofitar la commemoració dels setanta cinc anys de la concessió del títol de ciutat a l’Hospitalet per, en paraules dels organitzadors, “revisar el conjunt del segle XX d’un l’Hospitalet que ha traspassat la frontera del segle XXI sense assemblar-se gens al de cent anys abans”.
Les ponències van girar al voltant de tres àmbits: les transformacions econòmiques i urbanístiques, els canvis en l’estructura política i social i, finalment, la interculturalitat i els processos de creació d’identitats. Van participar sociòlegs, antropòlegs, historiadors, geògrafs, economistes, urbanistes, i gairebé 300 persones inscrites.
Les jornades El segle XX a debat. L’Hospitalet, 75 anys de ciutat[1] va ser un èxit, gràcies a la participació, a la qualitat de les ponències i a les reflexions generades als debats. El que portem de segle XXI ens mostra que l’evolució del món i, de retruc, de la nostra ciutat, segueix en un estat accelerat de transformació continua. Els avenços tecnològics, els moviments demogràfics i els canvis de l’economia multipliquen els reptes que la política ha de resoldre, i de moment no se’n surt. Les aportacions del pensament i la reflexió són més necessàries que mai.
Tant de bo el gener de 2026 es pogués debatre i aprendre sobre les transformacions de l’Hospitalet dels primers 25 anys de segle XXI amb el rigor, la participació i la transversalitat amb què aquelles jornades van analitzar el segle XX a la nostra ciutat.
Fer memòria és aprendre.
La ciutat transformadora
Les Festes de Primavera 2025 celebraran els 100 anys del títol de ciutat de L’Hospitalet, ha anunciat la tinenta d’alcaldia de Ciutat Transformadora en declaracions al programa Taquilla Inversa de L’H Digital[2].
És un lligam curiós perquè, en realitat, el títol de ciutat de 1925 no va transformar en res la vida de la ciutat, ni va millorar en res la vida dels seus habitants, tot el contrari del que va suposar la creació de les Festes de Primavera, una decisió que sí va ser transformadora.
Les Festes de Primavera van néixer l’any 1980 amb una clara vocació de fer ciutat, van ser creades amb la voluntat de transformar el calendari festiu de la ciutat (en el què només hi havia les festes majors dels barris) al servei de l’autoestima col·lectiva i la creació d’identitat com a ciutat. Es va triar organitzar-les al voltant de la diada de Sant Jordi, la festa del llibre, l’exemple més clar de participació ciutadana, tradició popular i celebració de la cultura.
La cultura transforma. Arrelar-se és un encert, sempre.
Els llibres són la clau
El segle XVIII, James Lackington, conegut com el ‘llibreter sabater’ pel seu anterior ofici, va regentar la llibreria The Temple of the Muses de Londres i va transformar el món de les llibreries amb diverses innovacions que afavorien l’accés a la lectura de la possible clientela. Aquesta era la seva premissa:
“Els llibres són la clau del coneixement, de la raó i de la felicitat, i qualsevol persona ha de tenir dret d’accedir-hi a preus assequibles, sense importar el seu nivell econòmic, la seva classe social o el seu sexe”.
L’any 1994, el primer manifest de la UNESCO sobre la biblioteca pública incideix en la idea de servei públic i accès universal al coneixement, la raó i la felicitat:
“Per assolir el seus objectius, la biblioteca pública ha de ser d’accés fàcil, i les portes han d’estar obertes a tots els membres de la comunitat, sense distinció de raça, de color, de nacionalitat, d’edat, de sexe, de religió, de llengua, de situació social ni de nivell d’instrucció”.
A l’Hospitalet, al llarg dels anys, diverses iniciatives i projectes, públics i privats, han posat la paraula, els llibres i la lectura al centre. L’objectiu: col·laborar al coneixement, la raó i la felicitat de tothom.
“El contrari de la paraula no és el silenci, sinó la violència”[3].
L’Hospitalet, múltiples aniversaris de lletres
Dos mil vint-i-cinc és una oportunitat.
És un bon any per recordar aniversaris de lletres amb números rodons -25, 50, 75, 100, 150, 40, 20, 5- que, quan pensem en commemoracions, són especials. Aquests números però, en realitat són una excusa per explicar històries de lletres, de gent nascuda -viscuda o treballada- a l’Hospitalet, entusiasta de la paraula i coneixedora de la seva força.
25 anys de la Biblioteca Central Tecla Sala. Sens dubte és l’aniversari més rellevant. La inauguració de la biblioteca Tecla Sala, el 17 de desembre de l’any 2000, fou un fet cabdal per dos motius: d’una banda, recuperà un valuós patrimoni històric de la ciutat, i de l’altra banda, certificà l’èxit del Pla Municipal de Biblioteques aprovat l’any 1997, un pla elaborat per la cap de biblioteques, Nelly Peydró, per dotar l’Hospitalet d’una ambiciosa xarxa de biblioteques que pogués donar servei de proximitat a tots els districtes de la ciutat. L’Hospitalet fou el primer municipi de Catalunya a tenir un pla de biblioteques aprovat al ple municipal.
50 anys de laLlibreria La Florida. L’aniversari més valent i compromès. El dia de Sant Jordi de 1975 va obrir portes la llibreria La Florida, la primera llibreria de llibres i amb vocació de dinamització cultural que es va obrir a la ciutat als anys 70. Era el final del franquisme, i en aquell moment els llibres i la cultura eren especialment importants per l’educació i el coneixement de la població, i els feixistes ho sabien. Entre 1971 i 1976 va haver unes 200 llibreries atacades per grups d’extrema dreta amb total impunitat. En aquest context van néixer tres llibreries[4] a l’Hospitalet: La Florida, la llibreria Catalunya a Santa Eulàlia i Els Pins al Centre.
75 anys de la Biblioteca de La Caixa. L’any 1950 es va inaugurar la biblioteca de La Caixa al carrer Baró de Maldà. Fou la primera biblioteca oberta des de l’any 1932, en plena República, quan Francesc Macià inaugurà el primer centre de lectura pública a l’Hospitalet, i que va ser tancat poc després d’acabada la guerra civil.
100 anys del naixement de Francesc Candel. La celebració més entranyable és la del centenari de Paco Candel, nascut al Rincón de Ademúz valencià el 31 de maig de 1925. Candel va ser el narrador de la nostra perifèria, dels marges on la ciutat va canviar el seu nom. D’altra banda, també va ser el primer regidor de cultura de l’Hospitalet de la nova etapa democràtica. Del seu pas per la política municipal hospitalenca va néixer la novel·la Un ayuntamiento llamado Ellos.
150 anys de la primera biblioteca frustrada. La commemoració més trista. La proclamació de la primera República espanyola l’any 1873 va facilitar, entre altres coses, la concessió de noves i nombroses biblioteques públiques. El diputat Josep Rubau Donadeu, escollit pel Districte de Sant Feliu (al qual pertanyia l’Hospitalet), va aconseguir per la nostra ciutat una d’aquestes biblioteques, i així es va anunciar l’any 1874. Malauradament, la biblioteca no es va arribar a fer, s’hagués obert l’any següent si no s’hagués produït el cop d’estat de Pavía contra la república.
40 anys de la Sala Mossèn Homar. Una commemoració justa i necessària. El mes de març de 1985 es va inaugurar la Sala Mossèn Homar a la Biblioteca Can Sumarro. Josep Homar i Duran fou, a banda de mossèn i rector de la parròquia de Santa Eulàlia de Mèrida, un apassionat dels llibres, col·leccionista, bibliòfil i un lector en veu alta excepcional. El seu fons bibliogràfic fou un dels més importants de Catalunya i, des de 1963, la planta baixa de l’ajuntament va acollir una biblioteca amb el nom i el fons de Mossèn Homar. La inauguració de la Sala Mossèn Homar dins la biblioteca de Can Sumarro feia justícia a la figura singular de Josep Homar, el bibliòfil que va exercir de mossèn però també d’hospitalenc els darrers 19 anys de la seva vida. Recordar-lo és just i necessari.
20 anys de la ‘La biblioteca, el cor de l’escola’. Celebrar aquest aniversari és encara més just i més necessari. La feina de mestres i educadors per fer descobrir el plaer de la lectura és fonamental i en Jaume Centelles és un dels mestres que més s’hi ha dedicat, i amb èxit. L’any 2005 va publicar el llibre La biblioteca, el cor de l’escola, guanyador del Premi Rosa Sensat de Pedagogia. El llibre recull l’experiència de la biblioteca de l’escola Sant Josep el Pi de l’Hospitalet i deixa constància que és possible convertir la biblioteca escolar en un espai acollidor i central que faci bategar tota l’escola. Vint anys després, moltes biblioteques escolars han desaparegut o malviuen per falta de recursos de l’administració educativa, reivindicar la seva importància és del tot necessari.
5 anys de l’Espai Llavors. El més inesperat i agosarat. El mes de desembre de l’any 2020, l’any de la pandèmia, es va inaugurar l’Espai Llavors al barri de Collblanc, una llibreria cooperativa especialitzada en editorials independents i llibre crític que, al mateix temps, es reivindica com a llibreria de barri. Tenen una especial cura en la tria de llibres que fomenten la justícia social, la diversitat, el respecte pel medi ambient, el feminisme i els valors comunitaris.
“La lectura és una de les pràctiques de la resistència”.[5]
Fer memòria. Història del llibre a l’Hospitalet
El llistat de les històries de llibres i ciutat que aquest 2025 celebren aniversaris rodons ens deixa sobre la taula un repte inajornable i evident: escriure la “Història del llibre a l’Hospitalet”. Una història que expliqui la ciutat fent memòria de la història de les biblioteques de l’Hospitalet, de les llibreries, de les editorials, dels bibliòfils, de la festa del llibre,…
Hi ha dates que són oportunitats i no es poden deixar perdre. Commemorar és fer memòria i fer memòria és aprendre, també sobre nosaltres.
[1] Les ponències i els debats, així com el contingut dels seminaris previs, han quedat recollits a Quaderns d’estudi 17. El segle XX a debat. Jornades l’Hospitalet. 75 anys de ciutat. Centre d’Estudis de l’Hospitalet, 2001. Consultable a: https://raco.cat/index.php/QuadernsCELH/issue/view/15545
José María García (vecino cabreado) No hace mucho l’Estaca publicó un artículo denunciando cómo hacía cosa de un mes, un camión de la empresa que recoge la basura de la ciudad chocó con un árbol en la avenida del Carrilet y como consecuencia de ello hubo unos desperfectos en la vía pública y en la acera y quedó una papelera torcida, consecuencias muy fáciles de solucionar que el Ayuntamiento no había llevado a cabo todavía. Este artículo generó en redes sociales varios comentarios. Algunos decían que comunicándolo al Ayuntamiento a través de una app que tienen para comunicar desperfectos en la vía pública hacían caso y se solucionaban, otros muchos en cambio, decían que las quejas que se efectúan a través de la app tienen el mismo recorrido nulo que cuando se efectúan a través de cualquier otra comunicación clásica al Ayuntamiento. En cualquier caso, ¿es adecuado que el Ayuntamiento de l’Hospitalet esté haciendo esfuerzos, al menos publicitarios, en disminuir la brecha digital entre la ciudadanía y contradictoriamente, venda un contacto más rápido y eficaz a través de nuevas tecnologías como es esta app? ¿Qué pasa entonces con los que no cuentan con teléfonos inteligentes, con los que la antigüedad de nuestros teléfonos no nos permite cargar más app, o simplemente con los que no nos queremos pasar la vida comunicando el innumerable número de desperfectos de las calles de la ciudad, que es el mismo Ayuntamiento el que tendría que detectar y resolver? En la batería de contenedores que tengo cerca de mi casa y donde tiro la basura habitualmente, dos de ellos están en un estado lamentable desde hace semanas —y me quedo corto— y no se cambian. El de cartón está en un estado lamentable, aunque se puede utilizar, pero uno de los dos que se utilizan para el resto no se puede abrir. En la foto se ve que, con el aire de estos días, se volcó por no tener peso y el otro que queda, se llena en exceso. Si ni siquiera la empresa que hay contratada para la limpieza de la vía pública soluciona sus propios desperfectos ¿lo tenemos que hacer los ciudadanos? Esta misma empresa que lleva mostrando muchas deficiencias en cuanto al servicio de limpieza de la ciudad, ¿cómo puede ser la misma que va a seguir estando encargada en la próxima contrata que se ha negociado para la limpieza de la ciudad? Si los méritos que ha mostrado y demostrado esta empresa no es dar un buen servicio eficaz de limpieza, las razones para continuar dando este servicio no pueden explicarse más que por sospechas sobre otros intereses que no están nada claros. Habrá que pedir a los Reyes Magos, a punto de llegar, una ciudad más amable y con políticos honestos, sensatos, coherentes y que estén a la altura de las circunstancias, pues los que se mantienen con David Quirós de alcalde, incluido él, además de ser casi todos los mismos que estaban en los tiempos de Núria Marín de alcaldesa y demostrar su ineptitud por la lamentable situación en que están dejando la ciudad, ya llevan el tiempo suficiente en sus cargos como para que se vislumbre que no van a traer cambios sustanciales.
ENRIC ROLDAN BERMEJO (Participant a l’Espai de Ciutadania com persona vinculada al Casalet)
Va ser durant el 2013 quan algunes Entitats de l’Hospitalet van decidir crear un espai de relació, de coordinació per intentar unir esforços per contribuir a fer possible una ciutat millor. Estàvem en un “context d’agressió permanent als pilars que sustentaven el nostre incipient Estat del Benestar que tant d’esforç i temps havien costat construir; en un moment en què la brutal crisi econòmica —que havia estat provocada pels interessos especulatius dels bancs i operadors financers— posava en risc que milers de persones de la nostra Ciutat quedessin excloses del sistema; en què les desigualtats augmentaven de manera insostenible; és des del municipi on es fan paleses, de manera més pròxima, totes aquestes conseqüències de la crisi. I és des del municipi, el lloc millor per tractar de fer-hi front a aquestes situacions. És per aquest motiu que creiem necessària la creació d’un Espai que serveixi com a instrument per que la societat civil de L’Hospitalet pugui defensar els valors bàsics com els que avui dia corren perill: …elements com ara l’Estat del Benestar, les llibertats civils, el municipalisme, o l’identitat pròpia i diferenciada de la ciutat de L’Hospitalet. És a dir, el plantejament d’una ciutat sostenible en termes mediambientals, cívica, compromesa, solidària, etc. Això vol ser, Espai de Ciutadania, un espai on fomentar l’intercanviï d’iniciatives i recursos entre el teixit associatiu de la ciutat, i també els ciutadans compromesos que ho desitgin, que vagin encaminats a defensar i posar en pràctica els valors anteriorment citats. Aquesta proposta vol esdevenir un instrument… · Per la defensa de tot d’allò que mes afecta a la vida quotidiana dels ciutadans de L’Hospitalet: Sanitat, Ensenyament, Atenció Social, Treball, Habitatge, etc. És a dir, el que anomenem Estat del Benestar. · Per la defensa del municipalisme com el millor instrument per una política de proximitat. · Un instrument positiu per a la realització de propostes que tendeixin a aconseguir un reforçament de la identitat de Ciutat, i la millora del model de Ciutat de Progrés que volem; sostenible, solidària, educadora, inclusiva, respectuosa, tolerant i cívica, etc. · També un instrument per la col·laboració i reforçament de l’associacionisme i l’esperit cívic, crític i compromès dels ciutadans de L’Hospitalet. Un Espai integrat per: · Entitats de caràcter transversal · Coordinadores d’entitats · Plataformes de temes generals – (Sanitat, Ensenyament, Desnonaments, etc.) · Ciutadans compromesos. En definitiva, es pretén crear un Espai de trobada de les entitats de la ciutat, on puguin treballar de forma coordinada amb uns objectius específics, sumant esforços, recursos i iniciatives, per acabar esdevenint una eina de defensa dels valors que es reivindiquen, i que avui dia sentim amenaçats. ESPAI DE CIUTADANIA
Aquest era el preàmbul del Manifest que el 2013 van signar les tretze Entitats, fundacions, associacions, coordinadores i comissions diverses de l’Hospitalet van donar el seu suport (Tres Quarts per Cinc Quarts; Centre d’Estudis de l’H; Fundació Akwaba; El Casalet; Esplai la Florida; Taller Pubilla Kasas; A.E. Itaca; Plàudite Teatre; Creu Roja de l’H; Coordinadora d’Entitats Collblanc – La Torrassa; Associació d’Estudiants de l’H; Tro-Entitats de Foc de l’H; Comissió de Pensionistes de l’H.).
Aquest manifest en les seves últimes línies deia : “volem fer sentir la nostra veu preocupada i indignada i exigim un canvi radical en las polítiques que ens han portat a aquesta situació… I ens comprometem, des de la ciutadania, a seguir treballant per una societat mes justa i per una democràcia de qualitat”. Des de llavors s’han anat incorporant noves Entitats de diversos àmbits (social, esportiu, educatives, cultural, salut, lleure, artístic, informatiu, empresarial, religiós, sindical….) augmentant d’aquesta forma la diversitat de l’Espai de Ciutadania. A data d’avui, són 54 les entitats que formen part d’aquest Espai.
Recordem que el 2013 estàvem patint les conseqüències de la crisi econòmica, financera… amb les mesures d’austeritat que van dictar els governs del món capitalista per superar-la amb les greus conseqüències per a la majoria de la població…. les desigualtats entre classes (existeixen encara que en el relat dominant es digui el contrari…) no van parar d’augmentar, vèncer-les hauria de ser la primera prioritat de qualsevol govern honrat, respectuós amb les persones, sobretot amb les més necessitades. També l’administració més propera a la ciutadania, els ajuntaments, van patir la seva capacitat per tirar endavant projectes degut a l’aprovació de la llei de racionalització i sostenibilitat de l’administració local (LRSAL) aprovada el mateix 2013…
Sense cap dubte la raó principal del perquè l’Espai de Ciutadania continua existint, continua fent propostes, prenent iniciatives, ha estat que des del primer moment totes les entitats participants han buscat allò que ens uneix no allò que ens diferencia, buscant el consens, cercant l’acord.
A l’any següent de la creació de l’Espai de Ciutadania i a petició de Creu Roja es va organitzar la Primera Setmana de la Solidaritat degut a una de les conseqüències de la crisi econòmica que s’estava patint: l’escassetat d’aliments que afectava a moltes famílies amb moltes necessitats i que no les arribaven. La Setmana de la Solidaritat pretenia cobrir una mica aquesta necessitat bàsica però sobretot el que pretenia era que la ciutadania tingués consciència de la situació precària de moltes persones… durant dos anys més es va fer la Setmana de la Solidaritat dedicada a la mateixa temàtica. A partir de 2016 es van dedicar a altres temes que també calia que la gent de la nostra ciutat tingués consciència. La primera d’aquestes es va dedicar a les Persones Refugiades, sobretot per contrarestar el discurs de molts que es negaven a acollir a persones que fugien dels seus països, així com per criticar l’acord vergonyós que la Unió Europea havia signat amb Turquia per evitar l’arribada de persones de països com Síria, Afganistan… Paral·lelament, l’Espai de Ciutadania va organitzar, i continua fent-lo, unes concentracions mensuals, cada últim dilluns de mes, davant de l’Acollidora, per reivindicar el dret de les persones que fugen dels seus països on la seva vida és insostenible. Recordem a cada concentració el que diu l’article 14 de la Declaració de Drets Humans: “En cas de persecució, tota persona té dret a cercar asil en altres països i a beneficiar-se’n”.
Comptem amb la col·laboració de joves de l’EMMCA, una de les millors “coses” que tenim a la nostra ciutat, amb persones d’Entitats que elaboren els Manifestos que es llegeixen en cada concentració i amb persones que fan lectura del Poema “Podries” de Joana Raspall , proposta que va sorgir del nostre company Eloi Moliner Cortés. Posteriorment, les Setmanes de la Solidaritat s’han dedicat a posicionar-se contra la violència masclista, a favor de la gent gran, a la salut mental i, aquesta última, a l’Emergència Climàtica…
Vull destacar una altra de les qualitats que han tingut i tenen les Entitats que formen part de l’Espai de Ciutadania: la Persistència. Moltes de les propostes, acords, iniciatives que han sorgit, s’han trobat amb més d’un entrebanc; menciono alguns com l’aconseguir que les “paraules” als Plens Municipals, no es deixessin per al final, donant la imatge de que en lloc de potenciar la participació es castigué , a vegades les preguntes es podien fer a quarts d’onze de la nit…. des de fa uns anys es fan molt més a prop del principi del Ple Municipal, així com aconseguir que les Taules Sectorials es poguessin fer de forma telemàtica durant la pandèmia de la Covid o modificar resolucions de l’Ajuntament fent que el Gerent eliminés algunes exigències excessives per a les Entitats, i tot això, gràcies al suport de la Sindicatura de Greuges de la nostra ciutat.
L’Espai de Ciutadania ha contribuït de forma clara a la constitució de les Taules Sectorials del Consell de Ciutat pensant que serveixen per tirar endavant propostes i iniciatives que suposen una millora pel funcionament de la nostra ciutat. Hem col·laborat amb la Taula Sectorial de Drets de la Ciutadania i amb l’equip tècnic de Participació per fer possible els dos Congressos d’Entitats que s’han fet a l’Hospitalet durant l’any 2018 i 2022. L’Oficina d’Entitats i el Mapa d’Entitats podem dir que són fruit d’haver fer el primer Congrés. Persistents, perquè sabem que tot costa molt en aquesta ciutat, hem de lluitar amb una excessiva burocràcia que dificulta la feina de les Entitats de la ciutat, burocràcia que no permet fer allò que l’Administració hauria de ser : “Facilitadora”, per fer fàcil la vida de les Entitats i de les persones de l’Hospitalet i fàcil per poder accedir-hi. Malgrat tot això, l’Espai de Ciutadania té una manera de fer caracteritzada per una barreja d’exigència, de reivindicació i de col·laboració amb l’Administració, que no sempre resulta fàcil de gestionar i de ser entesa. Una prova d’aquesta manera d’actuar ha estat la participació de forma molt activa en el Pacte de Ciutat de novembre de 2020, en plena pandèmia de la Covid 19.
Tot el que us he dit fins ara ha estat com una mena d’excusa per felicitar a l’Espai de Ciutadania, per felicitar-nos a totes les Entitats i Persones que formen part, per la seva existència, per la seva continuïtat, per la seva persistència durant aquests 10 + 1 anys… Podem sentir-nos contentes i contents de la feina que hem fet fins ara, malgrat que segur tenim marge de millora, i que la feina que tenim per endavant és gran i feixuga.
No voldria deixar de dir que hauria d’haver un reconeixement clar del valor que tenen les Entitats de l’Hospitalet. Us podeu imaginar si, de cop i volta, d’un dia per l’altra, les Entitats de la ciutat deixessin de funcionar? No cal que es faci gaire esforç per arribar a la conclusió de que la nostra ciutat seria, sense cap dubte, pitjor, menys complerta, menys acollidora, menys activa, menys solidària, menys respectuosa.
I ara tenim per davant saber què podem fer per fer front a les diverses emergències que tenim a la nostra ciutat: L’Emergència Social , amb la de l’Habitatge i l’empadronament de tothom que viu a l’Hospitalet com temes prioritaris. L’Emergència Climàtica que patint amb períodes de sequera i temperatures elevades cada vegada més llargs o de tràgiques inundacions i l’Emergència Educacional amb la necessitat urgent de noves escoles i un Institut per escolaritzar a totes les criatures i joves en bones condicions amb espais i ràtios adequades.
Una vegada més FELICITATS i continuem intentant millorar l’Hospitalet, millorant la vida de les persones que hi viuen.
Per concloure, vull recordar a dues persones que van format part de l’Espai de Ciutadania i que la mort se’ls va dur massa d’hora. Un, l’Eloy Moliner Cortés, que va ser uns dels impulsors més decisius d’aquest Espai, formava part de Tres Quarts per Cinc Quarts i de Creu Roja. L’altre, l’Eugeni Cea Estrada que va participar molt activament des de la seva Entitat Assat 50 a l’Espai de Ciutadania.
I un desig tant de bo es puguin incorporar més Entitats a l’Espai de Ciutadania, resultaria més fàcil aconseguir els objectius previstos.
Ramón Carbó Ferré (Jubilat del Metro. President d’Andana Central i membre de la Junta del Centre d’Estudis de l’Hospitalet)
El dia 30 de Desembre del 2024 el Metro de Barcelona ha fet 100 anys.
Cal recordar el projecte de Paul Muller i Octavi Sarragossa l’any 1907 de fer una línia de Metro des del parc de la Ciutadella fins a la Bonanova passant pel passeig d’Isabel II., el Passeig Colom, les. Rambles, el Passeig de Gràcia, Gran de Gràcia i Avinguda Tibidabo fins arribar Plaça de la Bonanova.
La primera guerra mundial va endarrerir el projecte .Finalment l’any 1921 es constitueix el Gran Metropolitano de Barcelona i Santiago Rubió i Tudurí va ser-ne director d’obres .
El primer tram Catalunya- Lesseps va ser inaugurat el 30 Desembre del 1924. El 1925 les estacions Fontana i Liceu; el.1926 el ramal línia 2 del GMB (Gran Metro de Barcelona) que anava de Jaume I a Lesseps i anys més tard es va perllongar fins l’estació de Correus.
El 10 Juny del 1926 inauguració del Metro Transversal, Ferrocarril Metropolità de Barcelona. Aquesta societat, creada el 1920, era en principi un enllaç ferroviari entre les línies Madrid- Saragossa – Alacant i la companyia del Nord. En Fernando Reyes i Esteves Terradas ho van fer possible.
L’1 de Juliol de 1932 es va inaugurar la macro estació de Catalunya i les estacions d’Urquinaona- Triomf Nord i Bordeta Cotxeres. A partir d’aquí es va desistir de fer l’enllaç i va passar a ser línia de Metro.
En els anys de la guerra civil el Metro es autogestionat per la CNT.
L’any 1941 en la Llei de bases d’ordenació ferroviària ,va suposar la creació de Renfe. El Metro Transversal va passar a dependre de Renfe al ser línia d’ample ibèric antic.
L’any 1943 el Ferrocarril Metropolità de Barcelona (FMB) recupera la titularitat.
En els anys 50 es fa la municipalització del Metro.
L’any 1961 absorció per fusió del FMB al GMB i neix el Ferrocarril Metropolità de Barcelona com a societat privada Municipal.
L’any 1959 es fa la primera línia municipal, la,Línia 2 de Sagera a Vilapiscina.
L’any 1961 funciona primer Metro de conducció automàtica al Metro de Barcelona en la línia 2.
Anys 60/70/80 expansió del Metro al àrea Metropolitana.
El 13 Desembre 2009 es fa la primera línia automàtica al Estat Espanyol de Can Zam a Can Peixauet.
A partir d’aquí, Integració tarifària, accessibilitat universal i trens sense amiant.
Gran reptes de Futur: Tancament de l’anella de les línies 9 i 10. Línia 2 fins al aeroport i de Trinitat Nova-Trinitat Vella.
Enllestir l’accessibilitat universal a totes les estacions i correspondències de la xarxa del FMB.
Tot això no seria possible sense les persones que hem treballat i treballen al Ferrocarril Metropolità de Barcelona.
Englobat des de 1979 a TMB. Som un gran equip. La nostre missió: millorar la qualitat de vida de les persones, que és el principal actiu en tota activitat humana.
L’Associació Andana Central te convenis amb la Fundació FMB i FGC i relacions de germanor amb el CELH, el Metro de Madrid i entitats associatives ferroviàries. Col·laborant activament amb la Fundació de Ferrocarrils Espanyol.
Andana Central dona suport a col·laborar activament amb la Fundació de TMB. Centenari Metro Barcelona
Podeu trobar més informació a: andanacentral.wordpress.com
Aquest any una pel·lícula catalana, La Casa en Flames, està tenint força èxit. Però, ara i aquí, toca escriure d’altres flames i, sobre tot, d’altres cases. Primer va ser un baix al carrer Mestre Carbó a Santa Eulàlia, poc després un entresòl a la avinguda Miraflores de La Florida, dijous un local al carrer Sauri del Centre. Tres incendis a infrahabitatges que han afectat a famílies vulnerables. Tant li fa si les arrels d’aquestes famílies estan a l’Hospitalet, a Berga o a Sofia, a Tànger o a Oruro; totes elles eren veïnes de la nostre ciutat.
Tots els casos son una mostra del que implica viure en infrahabitstges, en locals que massa vegades ni tant sols disposen de cèl·lula d’habitabilitat; que no tenen els serveis bàsics ni la ventilació necessària per un habitatge o que desborden la superfície habitable de l’edifici o del sector.
Son subproductes de la especulació immobiliària que s’estén com una teranyina pels barris de l’Hospitalet. En molts casos els propietaris d’aquests locals o d’aquests baixos els lloguen o els venen sabent que, segons les normes, no s’haurien d’habitar. L’absència d’inspeccions municipals fa que puguin operar amb total impunitat. En altres casos es tracta de baixos abandonats que son ocupats per famílies amb un grau ampli de vulnerabilitat. Aquestes famílies, moltes vegades surten d’un o de diversos desnonaments. Son situacions en les que administracions no ofereixen recursos ni sortides viables per disposar d’un sostre en mínimes condicions.
Segons Habitatge de la Generalitat: “La cèdula d’habitabilitat és un document administratiu que acredita que un habitatge és apte per ser destinat a residència de les persones i té les condicions tècniques d’habitabilitat, segons la normativa vigent. La pot sol·licitar el propietari de l’habitatge, l’administrador o un representant autoritzat. És necessària per: transmetre un habitatge en venda, lloguer o cessió d’ús, en primera transmissió o en transmissions posteriors. Donar-se d’alta dels serveis d’aigua, electricitat, gas, telecomunicacions i altres serveis…”
No cal fer una recerca especialitzada per saber que la majoria o molt bona part dels locals o baixos utilitzats com habitatge no disposen d’aquesta cèl·lula i, tot i així, tenen accés als serveis d’aigua, electricitat i gas. Moltes de les altes a aquests serveis es fan com si els locals i els baixos tinguessin alguna activitat comercial o industrial. En altres, pocs casos, l’accés a aquests serveis bàsics es fa fraudulentament. En cap d’aquestes possibilitats arriba cap mena d’inspecció per part de la Generalitat o del Ajuntament.
En la pràctica, aquesta especulació immobiliària que ara s’ha pogut apreciar amb claredat, compta amb el sobreentès d’una impunitat manifesta. No per casualitat en els portals immobiliaris l’oferta de locals és molt amplia. Per exemple, en el mateix carrer Mestre Carbó s’oferia un local pel 242 euros de lloguer mensual Els propietaris que lloguen o venen aquests locals son conscients de la escassa legalitat de tot plegat, però tenen la experiència d’una llarga impunitat. La manca d’habitatge social, els elevats preus dels lloguers d’habitatges legals i la pressió sobrevinguda dels habitatges turístics, estan en la base d’aquesta ja no tant nova forma de barraquisme urbà.
Me temo mucho que el laberinto es un recinto sinuoso donde el objetivo es liar al que se adentra y eso es lo que le está pasando al secretario del Ayuntamiento de l’Hospitalet, que lo lían y él se deja liar. No es que sea un inexperto porque el hombre ejerció de lo mismo en el Ayuntamiento de Sitges, pero allí las cosas debían de ir de otra manera porque en solo tres meses ya ha conseguido ser protagonista de un par de decisiones que se podría haber ahorrado. Recuerdo una de octubre, cuando el señor Aragonés Seijo, don Fernando (FAS), se ve que dijo, según me han dicho porque no estaba, que él emitiría el informe preceptivo de evaluación de la capacidad, el mérito y la idoneidad de los candidatos del Consell Executiu de los medios de comunicación públicos que se debatía en el Consell Consultiu de esos mismos medios, cuando él no tiene ninguna atribución al respecto porque ésta le compete, según el propio Reglamento de Organización y Funcionamiento de los medios de comunicación públicos, al plenario de ese organismo y no al secretario. Por decirlo llanamente: el señor secretario se metió donde no le tocaba y, naturalmente, no hubo informe (no lo hizo) y mejor que no lo hubiera, porque en el siguiente pleno la idoneidad de los propuestos saltó por los aires porque la oposición se opuso como debe ser y derrotó al gobierno. Y de paso, al susodicho Aragonés.
Y ahora una segunda, porque el secretario de marras acaba de hacer un informe donde parece argumentar que la entidad Foment de la Informació Crítica no tiene como objeto nada que haga referencia a favorecer que cualquiera pueda tomar la palabra en su nombre en cualquier instancia. Es curioso, porque entre las obligaciones de un secretario municipal —que para eso cobran algunos 100.000 euros brutos al año, y no quiero mirar a nadie— están las del asesoramiento legal preceptivo y para ello lo principal es leerse los textos normativos. Por ejemplo, leerse, antes de hablar, el Reglamento de Organización y Funcionamiento de los medios de comunicación públicos, o los Estatutos de una entidad que se acoge al Reglamento de Participación Ciudadana en virtud del artículo 10 del mismo, donde las entidades debidamente inscritas en el registro podrán pedir la palabra en relación a temas de interés general de la ciudad.
Es verdad que FIC ya hace unos cuantos plenos que permite —y no solo permite, sino que fomenta y avala— que hablen, en nombre de la entidad, personas que representan a parte de la ciudadanía que quiere expresar temas de interés general que les afectan, y al que pone trabas un Ayuntamiento tan deslumbrantemente democrático como el de l’Hospitalet. Es verdad también que hace meses que al alcalde humanista no le gustan según qué clase de humanismos y que ya ha intentado recabar por qué “esta entidad de la que usted me habla” da la palabra en su nombre a todo aquel que quiere sencillamente expresarse con libertad en el espacio más representativo de su municipio sobre temas que le incumben y que tienen relevancia comunitaria. Y es verdad que finalmente Triple Q, ha metido a su secretario en un berenjenal laberíntico usándolo para lo que más le satisface que es salirse con la suya.
Decidme lectores, en qué complica la existencia, que unos vecinos expliquen sus reivindicaciones o sus sugerencias en el pleno, con un tiempo tasado de 5 minutos máximo, como no sea que es un instante incómodo en el que se evidencia que hay mucha insatisfacción social respecto de quienes debieran estar ahí para responder a las demandas ciudadanas. Que para eso cobran. Y mucho.
Lo vi el otro día en el pleno, desde el mismo rincón de siempre. Los vecinos venían pitando desde la calle y a mí me recordaron otros tiempos de vecinos con pito y alcaldes con respeto porque les temblaba la silla.
Ahora echan mano de los secretarios corporativos no avezados a las operaciones de silencio. Y naturalmente se equivocan porqué, además, los estatutos de FIC lo dejan muy claro, según me han mostrado los que mandan ahí. Parece que el artículo 2 afirma que los fines de la asociación y a los cuales se comprometen sus socios y socias son, entre otros muchos, “defender la libertad de información, la libertad de expresión y el derecho a la información de los periodistas y de los ciudadanos y ciudadanas”. Y defender la libertad de expresión de los ciudadanos y las ciudadanas pasa por ceder la palabra siempre que se pongan obstáculos, aunque sean obstáculos reglamentados, a esa libertad de expresión. Cosa que el susodicho FAS no ha tenido en cuenta para satisfacer a su alcalde, cuando lo que debiera es satisfacer al conjunto de la ciudadanía que es quien le paga.
Es verdad que don FAS se quejó a la oposición, afirmando que había sido el alcalde el que insistió tanto, que tuvo que intervenir. Justo lo contrario que dijo Jesusillos el otro día en el Consell de Ciutat, que había sido cosa del secretario porque chirriaba bastante que una entidad que se denomina Foment de la Informació Crítica, pidiera la palabra en el pleno para explicar que la Escuela de Adultos de Can Serra tiene problemas con los lavabos y con los ascensores del centro.
O sea, que hay que decirle al secretario FAS, que deje de confiar en los políticos que le atosigan, que utilice la autonomía que le permite el cargo y que se ponga al servicio de la ciudadanía que es la que no le va a liar nunca. Y que se lea las cosas, sobre todo que se las lea y que se ajuste a la lectura sin interpretaciones, porque hasta ahora se le ha dado muy bien interpretarlas de manera que el alcalde y los suyos se pongan contentos.
El laberinto es un lugar inhóspito propicio a las críticas. Y ya le asegura el Candelas que, si no sale del laberinto, no se las vamos a ahorrar.
La Navidad debe ser una de las fiestas que más nostalgia deben generar en el recuerdo. La edad es determinante y el contexto social aún más.
Aquella España ha cambiado más para lo bueno que para lo contrario. Solo el tiempo no juega a favor, pero es cuestión de aceptar y aprender que eso es la vida.
Aunque nací en Poble Sec mi infancia vital la pasé en una portería del eixample de Barcelona.
La evocación de mi casa en Navidad no solo me produce recuerdos y ternura, me produce sobre todo sensación de luz. Mi abuelo era generosidad en estado puro, era tan pobre como digno, tan tozudo como clarividente. En casa siempre había comida caliente para quien llegara. Aquel edificio de 28 vecinos fue mi República, yo estaba y participaba en la cabina o la torre de control de las 28 realidades.
Les repartía su correspondencia y ayudaba a bajar las basuras desde sus pisos a la calle. Hice una licenciatura por inmersión en Ciencias Políticas que me ayudó a ser, entender y distinguir entre el rico y el pobre, y entre lo que aprendí de los míos y lo que yo decidí, pronto diferencié entre lo que está bien y lo que está mal.
En aquellos tiempos de sotanas y braguetas de mil botones, en que la Iglesia jugaba un papel preponderante, la Navidad, excepto el Belén y algún villancico que otro, era fiesta, era familia, era comida y por ello muy laica. No íbamos a misa del gallo ni tampoco había regalos. Por supuesto que no conocía ni los abetos ni mucho menos el Caga Tió. Eso apareció ya crecido y con hijos.
Pasaba un poco como la Semana Santa andaluza. Es tradición, cante y mucho cachondeo, pero poca misa.
Lo esencial era matar el gallo, la preparación de la comida por parte de mi tía María para que al día siguiente nos la zampáramos en un visto y no visto. Beber y cantar toda la tarde. Recuerdo mi primera mona infantil en Navidad: ahora sería motivo de responsabilidad civil por parte de mis padres.
Siempre, en los recuerdos, te invaden imágenes que son difíciles de explicar porque las tienes grabadas en tu retina. Una de ellas es curiosa.
La luz Azul indirecta que mi abuelo Jaume instalaba dentro de la cueva del nacimiento del Pesebre, me estremecía, y aún hoy lo vínculo a un sentido místico casi celestial. La molsa verde fresca, los caminos con arena, y los trozos fantásticos de corcho haciendo de montañas, eran un juego y una tradición fantástica. Las figuras de barro, algunas mutiladas, tenían vida propia. Aquel rincón con mi hermano Jorge, lo recuerdo como un espacio de introversión inolvidable.
Aunque ya los he citado, los gallos llegaban vivos en una cesta de mimbre desde Oliete (por un transportista exprés), el pueblo de mis antepasados paternos, aragoneses del Teruel también existe.
Mi tía María era la encargada de matar y desplumar, yo era el ayudante que debía sujetar sus patas para que no se escaparan.
El desmontar camas y muebles para colocar la mesa en la habitación de mayor tamaño… Pedíamos sillas a los vecinos. Éramos como una multitud. Siempre recuerdo que los niños para salir o entrar teníamos que hacerlo por debajo de la mesa. Toda la tarde era un constante entrar y salir de amigos y familia que venían a felicitar al abuelo Benito. Las jotas aragonesas y la guitarra del abuelo y mis tíos, no paraban en toda la tarde.
La comida familiar del 25, comiendo juntos todos y todas, seguimos manteniéndola exactamente igual como la heredé de mi abuelo y de mi padre: bebiendo y cantando durante toda la tarde.
Siempre el 25. Mi familia, tanto la aragonesa como la catalana, lo celebramos ese día que me ha resultado siempre muy especial. Estar toda la familia junta ese día, tampoco se mucho por qué pero me sigue emocionando.
El tiempo, la sociedad, el consumo configuran otro tipo de Navidades.
No pienso resignarme, mientras pueda, a que sea encuentro, fiesta, amistad y motivo para celebrar la vida.
David Quirós, el dia de la seva possesió com alcalde de la ciutat.
Diumenge passat va fer sis mesos que l’alcalde és alcalde i la setmana anterior va fer sis mesos que aquest digital li va demanar una primera entrevista —quan encara no ho era— sense resposta, que ara hem tornat a reiterar, amb menys resposta encara que fa mig any. Mentre tant, l’alcalde ha donat entrevistes a diversos mitjans i s’ha abocat a la finestra de la tele local també reiteradament, de manera que no és una qüestió de temps ni d’agenda. És una qüestió de prevenció. No li agrada la informació crítica, les preguntes que li pugui fer un mitjà —segurament l’únic en tot el panorama mediàtic de l’entorn— que no rep un sol cèntim del pressupost públic. En això no es diferencia gens ni mica del govern anterior, que tampoc no volia saber res de L’Estaca, ni de l’entitat que l’edita, el Foment de la Informació Crítica, com es va posar de manifest reiteradament.
El pretès humanisme que l’alcalde cita cada vegada que té oportunitat, deixaria de ser un simple recurs dialèctic expressament genèric i sense contingut explícit, si s’apliqués, per exemple, en un aspecte que rep crítiques sistemàtiques fins i tot dels més propers: la participació ciutadana. Son tan evidents les mancances i restriccions, que el mateix equip de govern ha impulsat la reforma del Reglament de Participació que regula la intervenció de veïns i entitats. Però alhora que reconeix que caldria millorar-lo, restringeix la participació dels veïns en el ple municipal, com es veurà en el d’aquest divendres on havien de parlar representants de l’Associació de Veïns de Bellvitge, de l’Escola d’Adults de Can Serra i de l’Associació de Comerciants de Pubilla Casas i Can Serra, però on se’ls ha denegat el permís. En això no es diferencia gens ni mica de l’equip anterior, que també posava tantes restriccions com podia a la lliure expressió de la ciutadania allà on legalment tenia el dret d’expressar-se: al ple municipal, als Consells de Districte, a les Taules Sectorials…
L’arbitrarietat en la presa de decisions afecta a una gran part de la vida política del municipi. L’equip de govern està acostumat a decidir sense consensos perquè així ho ha fet tota la vida, des de l’any 1979 fins ara mateix, excepte quan no gosava de les majories absolutes que ha anat repetint des de l’any 1983, amb poquíssimes excepcions. Ara mateix ha decidit acabar amb la Cavalcada del Pare Noel que formava part de la tradició de barri des de feia 8 anys, impulsada per l’Associació de Comerciants i iniciada de manera voluntarista per ells mateixos fins que l’Ajuntament se’n va fer càrrec. Quan l’entitat es va assabentar que la Cavalcada no es faria aquest any, van intentar organitzar-la ells mateixos ni que fos improvisadament, però la setmana passada l’Ajuntament la va prohibir al·legant problemes de mobilitat i transport. Uns problemes que semblen superats quan la Confraria 15+1 organitza la Processó de Setmana Santa tan ben vista per l’Ajuntament socialista o quan s’organitzen les rues de Carnestoltes també impulsades des de l’Ajuntament. En tot això no es diferencia gens ni mica de l’equip anterior, que decidia unilateralment, sense tenir en compte les raons alternatives.
L’autèntica realitat és que aquest alcalde conserva els mateixos tics que la predecessora Marín, que no dona senyals reconeixibles de voluntat de canvi ni en les formes ni, molt menys, en el fons, i que presenta les mateixes singularitats fantasmals de fer servir les paraules per no dir res, com quan parla d’humanisme i de ciutat verda perquè volen plantar 3.000 arbres, o assegura que tot va molt bé perquè manté una fantàstica relació amb els Consellers de la Generalitat. O quan explica, com va fer a la darrera entrevista a la TV de l’Hospitalet, que confia que els pressupostos s’aprovaran el 30 de desembre en un ple extraordinari, perquè hi ha hagut molt de diàleg amb els Comuns amb els que hi ha un històric de 15 anys de governs conjunts tan beneficiosos per la ciutat. Caldria explicar a qui no ho sàpiga, que —tret del primer mandat: 1979-1983— tots els governs que s’han fet amb els Comuns —amb els diferents noms amb que s’ha anat presentant l’esquerra alternativa— han estat governs col·laboratius, és a dir, governs de suport que no resultaven imprescindibles als socialistes per governar, perquè ho haurien pogut fer en solitari. Han estat, per tant, governs on el PSC ha fet el que ha volgut, si da cas permetent algunes opinions complementàries, però en cap cas disruptives. Ara és molt diferent. Per primera vegada, l’equip socialista necessita el suport dels Comuns per governar amb una certa tranquil·litat. Això sol ja seria suficient per fer una anàlisi reflexiva de la nova situació.
Els Comuns semblava que ho podien haver fet l’any passat quan van donar el seu suport a canvi d’un document signat amb 46 mesures, de les quals, un any més tard, no n’hi una sola que s’hagi portat a terme de manera exhaustiva i completa. La darrere informació que aquest digital tenia sobre el pressupost d’enguany és que s’havien iniciat negociacions amb totes les forces, però que només es mantenien amb els Comuns. I es mantenien perquè els Comuns semblaven confiar amb les noves formes i els nous fons de l’equip Quirós. Aquell acord de 46 mesures signat amb Núria Marín va ser un fracàs, però l’humanisme, la ciutat per les persones, els 3.000 arbres i els contactes amb els Consellers de la Generalitat, obren enormes perspectives.
En realitat només queden 4 dies hàbils per tancar acords i, a quatre dies de tancar acords, l’alcalde confia que el vot dels Comuns serà favorable. Molt haurien d’haver canviat les coses perquè fos comprensible per la ciutadania l’aprovació final dels pressupostos. Els 15 anys de governs conjunts col·laboratius han convertit l’esquerra alternativa en la cinquena força municipal, amb menys vots que Vox. És possible que, si continuen els errors, aquesta esquerra alternativa acabi desapareixent per complet del proper Consistori.
Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos. Contiene enlaces a sitios web de terceros con políticas de privacidad ajenas que podrás aceptar o no cuando accedas a ellos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos.
