Obrir el meló de la comarca natural i ser precisos, no ens pot fer cap mal

Fa uns quants dies que volia escriure sobre la precisió dels conceptes arran d’una sèrie d’inexactituds manifestes que he registrat, que amaguen, en la meva opinió, coses prou interessants. Tot plegat és poc important, però acaba tenint una certa transcendència si no hi ha ningú que ho posi en valor. Arran de l’assassinat l’11 d’agost de cinc periodistes d’Al Jazeera a la franja de Gaza, els companys de Catalunya Metropolitana van incorporar als mitjans i als periodistes que estem al peu del canó (l’únic canó pacifista en aquest combat per la llibertat d’expressió) a un xat col·lectiu que ja aplega, hores d’ara, 836 membres (i alguns més que han marxat), per tal de mantenir el contacte directe per aplicar mesures solidàries allà on sigui possible. A banda de tots els que tenim l’orgull de formar part de la plataforma inspirada per la Fundació Catalunya Plural, van sumar-s’hi mitjans de tot el país i alguns més del Baix Llobregat que no formen part de Catalunya Metropolitana. Mitjans de totes les categories possibles, generalistes i sectorials, en paper i digitals, audiovisuals i de xarxes, privats i públics i un munt de professionals de totes les especialitats, reporters, redactors, locutors, gràfics, tècnics, etc. etc. (Foto de portada. En alguns mapes del Baix Llobregat ni apareix l’Hospitalet)

Arran d’aquesta primera trobada digital al xat multitudinari, es va promoure una convocatòria pel dimecres 13 a la plaça de Sant Jaume que va ser un èxit absolut, de participació i de capacitat organitzativa, es va fer un manifest en protesta pel genocidi sionista i a favor d’una Palestina lliure, i molts dels nostres mitjans de l’àmbit metropolità van publicar una peça conjunta. El manifest era obert a la solidaritat de qui volgués, i del Baix Llobregat es van sumar 17 mitjans que nosaltres haguéssim comptabilitzat. Els nostres col·legues de elbaix.cat, amb qui compartim plataforma a Cat Met i també una voluntat de fer un periodisme engrescador, de progrés, i lligat a la veritat objectiva, va fer una informació explicant l’èxit de la difusió del manifest i citant els 15 mitjans d’onze poblacions diferents del Baix Llobregat que hi van donar suport, a banda d’un parell de mitjans d’àmbit comarcal entre els quals el mateix elbaix.cat. Es va deixar els dos de l’Hospitalet, nosaltres, L’Estaca, i els Mitjans de Comunicació Públics que també es van afegir.

No era cap sorpresa. L’Hospitalet, que en el seu topònim porta el nom del riu que li dona identitat —a l’Hospi de futbol els comentaristes en diuen els riberencs, per alguna cosa serà—, mai ha format part orgànicament de la comarca. A principis de la democràcia municipal, el Baix Llobregat el formaven 28 municipis, des de Collbató fins el Prat i hi havia 3 que havien heretat l’estrafolària divisió republicana de l’àrea urbana de Barcelona convertint-se en municipis d’una comarca artificial que era el Barcelonès-sud. Com que allò era una comarca administrativa però no territorial, Sant Just Desvern i Esplugues aviat van demanar incorporar-se a la comarca natural a la que, territorialment, sempre ha estat vinculat l’Hospitalet. L’Hospitalet no va fer mai el pas i es va quedar en solitari formant part d’una comarca encara més artificial, que ha acabat per desaparèixer fins i tot orgànicament. L’Hospitalet és l’únic municipi, hores d’ara, desvinculat territorialment: ni és del Barcelonès real, ni és del Baix Llobregat. És malauradament, únic. Una unificitat artificial que el manté en el limbe territorial perquè, ni és una barriada de Barcelona, ni és un municipi adscrit oficialment a la seva comarca natural.

El govern socialista de l’Hospitalet, malgrat que en aquells anys de la primera democràcia es va obrir un fort debat entre historiadors, activistes i ciutadans, que reclamaven la incorporació al Baix Llobregat de forma orgànica, mai va voler donar el pas. La veritat és que la immensa majoria dels municipis de la comarca van propiciar exactament el contrari del que aconsellava la racionalitat territorial: no volien a prop un municipi desintegrat i desintegrador, massificat, urbanísticament caòtic i sense identitat pròpia. I així han anat passant els anys.

Molts dels periodistes de l’Hospitalet vam acabar fent periodisme comarcal i fins i tot vam posar en marxa capçaleres històriques que van caure en el mateix parany que imposava la tossuda irracionalitat. I així, molts d’aquests mitjans —i encara n’hi ha algun ben viu que ho proclama— portaven com a sub-capçalera, revista o setmanari “del Baix Llobregat i l’Hospitalet”, com si ambdues realitats territorials estiguessin impossibilitades de la fusió. Va ser un error, i caldria esmenar-lo. L’Hospitalet és Baix Llobregat i, el més normal, és que es promogués una incorporació orgànica des de les institucions per superar la vergonyant solitud.

Per què, després de tant de temps, es podrà preguntar algú? I aquí enllaço amb una altra realitat. La que es desprèn d’una cosa també relativament poc important si no fos perquè posa l’accent en l’absència d’identitat del municipi que és justament el que l’ha convertit en una excrecència fins i tot administrativa. En el ple de juliol es van aprovar les festes locals de l’any 2026. No son les festes locals de l’Hospitalet les que es van aprovar: son les festes locals de Barcelona. A cap població del Baix Llobregat se li passaria per la imaginació fixar les seves festes locals en funció de Barcelona: només és capaç de fer-ho l’Hospitalet, per la seva falta d’essència territorial, justificada sobre la base de la proximitat dels seus residents, com si la proximitat dels residents de qualsevol municipi, avui, que la mobilitat entre municipis és una constant, justifiqués perdre la identitat festiva en benefici de la capital. No s’aguanta la decisió. Igual que no s’aguanta el limbe territorial d’una ciutat que necessita amb urgència separar-se de les influències, sempre negatives, de Barcelona.

Parlava a l’inici, de la precisió dels conceptes per evitar amagar coses que son evidents. L’Hospitalet no és —encara— un barri de Barcelona i segueix sent un municipi riberenc del Llobregat com ho son els divuit municipis (dels 31 que hi formen part) que estan regats per la via fluvial. Excloure’l del llistat de municipis baixllobregatins és amagar l’autèntica realitat territorial: forma tant part de la comarca natural com la resta de poblacions adscrites. Parlar de festes locals si no son locals és una altra imprecisió conceptual que caldria esmenar. I encara podem parlar d’una tercera…

Entre els mitjans de comunicació que es van adherir al manifest dels periodistes catalans farts del silenci sobre el genocidi, ja ho hem dit, es van incorporar els mitjans de comunicació públics de l’Hospitalet. Ells, però, no parlen de mitjans de comunicació públics. Ells son els Mitjans de Comunicació de l’Hospitalet, així, a seques. I ho haurien de modificar perquè mitjans de comunicació de l’Hospitalet n’hi ha, ara mateix en actiu, dos grups de comunicació, un privat (el grup Comunicació 21) i un públic (els mitjans de comunicació públics) i dos mitjans privats (el Tot i L’Estaca). I d’aquests mitjans de comunicació de l’Hospitalet no tots hi han donat suport a la iniciativa i per tant, no tots els mitjans de comunicació de l’Hospitalet s’hi han adherit, en contra del que semblaven afirmar (desinformant) els mitjans públics.

Ja deia que tot plegat em sembla significatiu, possiblement transcendent, malgrat que ja sé que en el llistat de grans problemes, el que aquí es planteja està bastant a la cua. Però està bé reflexionar-hi, considero.

Però, realment existeix l’Hospitalet com a ciutat?

En el que portem d’any el govern municipal intenta ocupar l’espai comunicatiu amb la celebració d’un títol de ciutat inútil i atorgat per una dictadura. Però més enllà de celebracions sense sentit, la qüestió que hauria de preocupar és la pròpia existència de l’Hospitalet com a ciutat.

Fa uns dies, una parella d’”influencers” poc documentades, feien un viatge. Segons elles, per un des barris més perillosos de Barcelona, el barri de La Florida. Realment el seu passeig no va ser per Barcelona, ni tampoc pel barri de La Florida. Van passar per uns quants carrers de Pubilla Cases i de Can Vidalet, ja a Esplugues. Però la polèmica que van aixecar obviava la seva confusió de ciutat; de fet, encara ara un cert gruix del veïnat creu que viu a la capital del país i, especialment la majoria de persones que ocupen per un cert temps els habitatges turístics, el hotels o, fins i tot, les anomenades “residencies d’estudiants” creuen que dormen a Barcelona. (Foto de portada:Mapa de la lluita veïnal a l’Hospitalet)

La confusió pot explicar-se per la pròpia configuració de la ciutat de l’Hospitalet i, també, pel model de ciutat que impulsen els diferents governs municipals. En la pràctica els ajuntaments de la democràcia han desenvolupat un model de ciutat de continuïtat amb els models especulatius i “desarrollistes” dels consistoris franquistes. És cert que aquesta afirmació no seria del tot real pel que fa als primers anys de l’ajuntament democràtic, en el que el model de ciutat a implementar, provocava no poques tensions entre els grups municipals del PSC i del PSUC.

El model que finalment es va aplicar, va centrar-se en facilitar la continuïtat de la construcció de blocs i torres, que només en alguns casos eren frenats o limitats per la mobilització veïnal. Tot sembla valer per augmentar els ingressos per l’IBI o per les llicències de nova construcció. Si això anava escombrant el patrimoni industrial o la història dels diferents barris, poc importava.

Concentració veïnal davant de l’Ajuntament

L’Hospitalet ha tingut una dinàmica de construcció com a ciutat no gaire típica. Habitualment, el desenvolupament urbanístic de les ciutats ha partit d’un centre que s’anava ampliant més o menys en forma concèntrica i que, especialment en l’àrea metropolitana, creava una mena de bolets farcits de blocs i torres com si fossin uns satèl·lits.

En el nostre cas, la cosa no ha anat d’aquesta manera més clàssica, en la que las poblacions es creaven al voltant d’una església, d’un castell o d’un mercat; com li agrada explicar al Manuel Domínguez, el barri del Centre, el que dona nom a la ciutat va créixer al voltant d’un hostal; Santa Eulàlia va deixar de banda la seva ermita i es va desenvolupar al voltant de fàbriques tèxtils; Collblanc, més enllà de ser proper al Sants fabril, va créixer seguint bòviles, com en part ho van fer Pubilla Cases i La Florida. La Torrassa va acollir la immigració d’inicis del segle XX, així com més tard van fer-se operacions especulatives com a Bellvitge, a Can Serra o El Gornal, i així, barri a barri.

És doncs a cada barri on el veïnat construeix una part de la seva identitat, del seu sentiment de pertinença. És en el barri on es participa, de manera conscient o no, en la configuració d’una certa memòria col·lectiva. Quan el barri és estigmatitzat, com era (i en part encara és) el cas de La Torrassa i ara de La Florida i Les Planes, o s’assumeixi o no aquest fet, o difícilment se’n podrà fugir del que acaba sent un realitat, més enllà de la voluntat dels seus protagonistes.

A altres ciutats de l’àrea metropolitana la identitat del veïnat es forja, amb orgull o sense, en la mateixa ciutat i la pertinença a un o altre barri apareix com a secundari. A l’Hospitalet aquesta identitat difícilment supera els límits del barri, de la seva història i de la memòria col·lectiva. La mateixa trama urbana que el veïnat ha anat configurant forma part del seu patrimoni. No resulta casual que l’urbanisme que es practica avui a la nostre ciutat busqui trencar conscientment aquet patrimoni. Els nous blocs trenquen la conservació i la continuïtat d’aquesta trama urbana. Només cal veure el que es construeix a Cosme Toda, al barri de Sant Josep, o els blocs que es fan a la part sud de la Avda. Carrilet.

Segurament no és en absolut casualitat que cap dels grans equips esportius de la ciutat acullin molt suport del veïnat. En el basquet, a diferència de Badalona, l’equip del Centre Catòlic, un dels pioners d’aquest esport a Catalunya, no disposa d’una audiència gaire nombrosa. El Centre d’Esports Hospitalet, al menys fins ara, no provoca cap mena d’allau de suport. L’assistència a l’estadi és força minsa per una ciutat del volum de la nostre. Caldrà veure si ara, amb la iniciativa de transformar el club en una societat anònima esportiva que protagonitza Tomi Garcia, el nou president, l’arrelament del club canvia.

El govern municipal treballa voluntàriament d’esquena a aquesta realitat dels barris de la ciutat. La centralització i la homogeneïtzació és la seva manera de treballar. No resulta casual que la definicio dels districtes passi per damunt dels barris, ni tampoc que es buidin de contingut reals els Consells de Districte que existeixen per mandat legal, més enllà de la voluntat del govern. Que cada regidor o regidora tingui sota la seva responsabilitat dos districtes és una prova clara del lloc que ocupa en les preocupacions del govern municipal.

Caldria doncs assumir que l’Hospitalet només existeix en els seus barris, que malgrat tots els esforços centralitzadors dels diferents governs del PSC és en els barris on s’expressa la vitalitat del veïnat. Sense reconèixer aquesta realitat és fa molt difícil aconseguir bastir una política municipal que atengui les necessitats i les aspiracions del veïnat de cada barri.

Segur que per fer operacions urbanístiques i immobiliàries amb un fort aroma especulatiu com les que s’han fet per exemple a la plaça Europa i a la Fira, com les que s’estan fet a Cosme Toda i les que s’anuncien al Samontà, al voltant de Can Rigal, i en l’anomenat Biopol, la centralitat al barris pot ser un obstacle. Tot els va millor si, com sempre s’ha fet, es prenen les decisions sobre mapes un algun despatx allunyat de la realitat que envolta aquests projectes.

Veïnat reivindicatiu en un Ple Municipal

Fins fa poc, tot es decidia a l’ADU (Agència de Desenvolupament Urbà) tancada en una mena de búnquer a la entrada del carrer Xipreret. Ara, les decisions urbanístiques depenen d’un consorci, com el de la Granvia i el Samontà, on els barris i el seu veïnat resten exclosos. Ni tant sols el Ple municipal hi participa dels projectes que es cuinen, pel que sembla, en una antigua masia rehabilitada a la Marina.

Canviar aquesta dinàmica establerta al llarg dels anys no resulta fàcil. Hi ha tot de dinàmiques establertes entre empreses immobiliàries i d’altres que, lluny dels focus i la llum del veïnat, van fent els seus negocis i definint una ciutat lligada als seus interessos. Quan més lluny de la ciutadania estan els llocs polítics de decisió, més feble és la democràcia i el control dels governants.

El que sembla una certa recuperació del moviment veïnal i dels moviments socials de l’Hospitalet també succeeix fonamentalment des dels barris. Les associacions veïnals renovades; les plataformes en defensa del patrimoni, com Can Trinxet Viu, el Castell de Bellvís o Albert Germans i moviments com No Més Blocs o l’Hospitalet Verd, tenen les seves arrels en els diferents barris. De moment, al menys, les iniciatives de coordinació de tot plegat que vol representar Un Altre L’Hospitalet és possible, només han iniciat el seu camí. Al mateix temps, l’Espai de Ciutadania es consolida com espai de trobada del moviment associatiu de la ciutat.

Per això, també seria bo imaginar una ciutat concebuda com una federació de barris, on les decisions poguessin efectivament ser discutides de manera propera pel veïnat. Les actuals lleis que afecten als ajuntaments no son gaire favorables, per dir-ho finament, a afavorir aquestes possibilitats. Però tot i així, la llei pot estirar-se per apropar la capacitat de decisió als barris, creant uns Consells de Barri realment representatius de cada realitat i amb capacitat de decidir tot allò que els afecta. Només caldria la voluntat de fer-ho, recollint també la tradició llibertària i federal encara present en el nostre país.

D’aquí a un parell d’anys torna a haver eleccions municipals; aquesta concepció podria ser un tema de debat que pot ajudar, ara sí, a construir un l’Hospitalet real, una ciutat concebuda com a confluència de cada un dels seus barris. Llavors, potser sí, podríem considerar que l’Hospitalet ha esdevingut una ciutat real.

La fábula del inútil del capitán y una tripulación que hace aguas

La Capa

Luis Candelas

Dejarme que os explique una historia. Cinco naúfragos en una isla desierta. El barco que los llevaba era un barco de pasaje por la costa del Pacífico, imaginaros al norte de Victoria, en el extremo oeste de la British Columbia, un lugar paradisíaco pero algo inhóspito. El barquito se hundió porque era un catamarán demasiado decrépito y sobre todo porque el capitán era un recién salido de la academia que ya se creía un superhombre en buena medida gracias a que el jefe de la naviera le había elegido a él de entre otra docena posible. El barco hacía aguas, pero él jamás se lo creyó. Al final hizo aguas y tuvo que alcanzar la playa más próxima con otros cuatro pasajeros de última hora: uno que se había formado con él en la academia pero que se alistó a tiempo en otra naviera, aunque se subió al catamarán porque era el único que hacía la ruta que le interesaba; otro pasajero era el piloto con unos cuantos tiros dados, pero siempre en funciones secundarias; el cuarto era la propietaria de un circuito de resorts de cierto nivel y el quinto un bróker de Los Ángeles que se había embarcado un poco por casualidad y otro poco por aventura.

¿Queda claro que entre todos ellos hay pocos nexos de unión? ¿Queda claro también que ninguno de ellos tiene por qué soportar al inútil del capitán que ha contribuido con su estupidez al naufragio de la nave? ¿Queda claro que si quieren sobrevivir tendrán que ponerse de acuerdo?. Incluso si quieren sobrevivir al margen del idiota, no lo podrán hacer solos. Incluso aunque el piloto no soporte la extracción social del bróker y de la empresaria, incluso aunque el segundo capitán tolere fatal los aires exclusivistas del bróker. Está claro que entre el bróker y el piloto no puede haber, en principio, nada que les una y todo que les separe. Que entre el piloto y la empresaria se puede destilar de modo habitual más odio que comprensión, y ya no digamos entre el piloto y el bróker que seguro que ni se quieren hablar, ni se soportan sin conocerse. Pero todos ellos se necesitan, sobre todo cuando descubren que el catamarán está en pésimas condiciones de navegación, pero es lo único que les queda para salir de la isla.

Ahora que están a salvo acaban de descubrir que con todos ellos se coló el loro de la naviera que siempre hizo el trayecto en la misma nave. Es un loro intratable, de esos que no hacen más que molestar, al que no se sabe quien, enseñó a decir las verdades del barquero, nunca mejor dicho. Sabe tanto el loro, que en medio de esa nada que es una isla desierta, les dio un consejo que ninguno de ellos escuchó a la primera: el puto loro…

Para salir de ésta hay una opción posible, insistía : “olvidarse de los orígenes, de las circunstancias y de las verdades intrínsecas. Nadie debe renunciar a nada, ni siquiera a odiar por lo bajini a cualquiera de los cuatro. Se da por descontado que el tontorro del capitán no cuenta: a ese todos lo dan por perfectamente amortizado. Pero una cosa es odiar y otra cosa bien distinta agarrar el mismo remo para empujar en la misma dirección. Eso sí, el piloto no se quiere tropezar con el bróker ni por casualidad y al segundo capitán le cuesta un martirio lo mismo. La empresaria y el bróker tienen sus diferencias, pero nacieron siendo pragmáticos y morirán —sobre todo ella— con la inteligencia puesta.

El loro, que sabe latín, descubrió por sí solo que entre el segundo capitán y la empresaria puede haber un diálogo fructífero y que teniendo en cuenta que el segundo capitán y el piloto deberían poderse entender algún día y la empresaria y el bróker no tienen problemas para circular por el mismo carril, existiría una alternativa posible para la entente cordiale: que la empresaria y el segundo capitán hagan de rótula, para que el piloto y el bróker den vueltas a gran distancia uno de otro, pero en el mismo sentido. Ellos dos pueden ponerse de acuerdo sin mucha complicación y deberían tener la habilidad suficiente para que el piloto y el bróker, que ni se van a mirar, ni falta que les hace, acuerden, cada uno con el más próximo, donde deben agarrar el remo junto con el resto, para volver a la civilización sanos y salvos.

¿Y el inútil del capitán? Ah! Ese no cuenta para salvarse y todos son conscientes. Tampoco le van a dejar morir. Cuando lleguen a puerto lo rescatarán para que nadie olvide que uno puede nacer con pocas luces, pero idiota se hace.

Que la fábula os sirva para reflexionar este verano. Cualquier parecido con la realidad hospitalense es pura coincidencia. Bones vacances y en septiembre empezamos con más fuerza, si cabe.

Afegit de la redacció de L’Estaca:

Benvolguts lectors/es:

A partir de demà 1 d’agost, la redacció de L’Estaca comença les vacances. No obstant això, per mantenir el contacte amb l’actualitat hem decidit, com ja vam fer l’any passat, mantenir el contacte amb els lectors, tots els dimarts i dijous d’aquest proper mes. Per tant, fins al 5 d’agost.

Que tingueu un bon estiu i, els que les feu, unes bones vacances.

Redacció de lestaca.com

La segunda carta abierta al alcalde David Quirós

Carlos Galve (activista i peixater)

El martes 27 de mayo asistí al plenario del Ayuntamiento. En el mismo pleno pensé escribirte de nuevo, alcalde. Confieso que me fui decepcionado. Me reprimí, para no decirte en voz alta lo que ahora voy a explicar.

No he votado socialista. No sé si te puedo resultar sospechoso, alcalde. El otro día perdiste de nuevo otra oportunidad de oro para que confiara en que el gobierno de l’Hospitalet, contigo había cambiado —como mínimo— las formas o las maneras. Pues no . Todo cambia para que nada cambie.

Éramos unos cuantos. Mayoría de ciudadanos profundamente preocupados. Esencialmente, los afectados por la actitud mafiosa de La Caixa. Venían a la asamblea mayor de la ciudad a explicar sus penalidades. Le llamamos pleno, pero es una asamblea de ciudad. Vale, de acuerdo que tiene sus normas. El único sentido que tiene el pleno y en consecuencia las políticas que se discuten y se deciden, es que se trata de defender y mejorar las condiciones de vida de los vecinos y vecinas de l’Hospitalet.

Seguramente, algunos de los que estaban protestando en la sala habían votado socialista.

Cómo es posible que no utilices tú potestad como presidente del pleno o asamblea, y no dejes que la vecina acabe de explicar sus argumentos. Utilizar la tolerancia y ser generoso con los que lo están pasando mal, es clave. Eso es ser demócrata y de izquierdas. Más sencillo aún. Eso es hacer política. Las críticas no iban dirigidas contra tu gobierno. Era un instante de protagonismo de un colectivo angustiado por la injusticia que sufren de La Caixa especuladora.

Lo que tu hiciste, los últimos alcaldes franquistas antes de la Transición, no se hubieran atrevido a hacerlo. Cortarnos la palabra. Cuando reivindicamos la Bóvila de nuestro barrio, tuvieron que aguantar estoicamente nuestras quejas porque eran de justicia. Parecidas a lo que decía la vecina portavoz de los bloques de la Porta Nord de l’Hospitalet.

No hay manera, alcalde, de que rectifiques. Estás mal asesorado. No paras de darte a conocer por las redes. Lo entiendo, eres joven y moderno, es una buena fórmula para que te conozcan. Te pido, desde el máximo respeto, por favor, que te pares a pensar. Cambia las maneras y el estilo político que utilizas. Aceptar criticas es básico para mejorar tu gestión.

Es inconcebible que a estas alturas no lo practiquéis con normalidad. Reitero: es una mala praxis que impide dotar a nuestra ciudad de salud democrática. Es importante que entiendas que tú eres el alcalde de todos. Te hayamos votado o no. No tengo nada contra ti. Estoy profundamente preocupado por tus políticas. Tarde o temprano, lo pagaremos caro. La política es la ciencia del entendimiento: no debemos degradarla. La debemos de respetar para que nadie se la apropie. La política solo es, si es democrática.

Observó multitud de ejemplos, pero te daré el último. Cómo es posible que un gobierno que está aparentemente enmarcado en lo que llamamos la izquierda no haya sido capaz de participar, ni el alcalde, ni un solo concejal del gobierno, en el acto de reconocimiento de la ciudad a dos personas tan significativas y luchadoras como Felipe Gómez y Mercedes Olivares. Han sido referentes de la historia reciente de la izquierda en l’Hospitalet. A nadie de tu equipo se le ocurrió participar, aunque fuese de forma discreta y testimonial. Fue uno de los actos políticos más relevantes y con más pluralidad social de nuestra ciudad. Sinceramente, me produjo preocupación y vergüenza ajena.

Si no te lo explico, me consideraría un mal ciudadano. Mis hijos me dicen que no conseguiré nada, que soy tozudo y pesado y que no va a servir de nada. Que no te voy a convencer. Tampoco me entienden. Aunque nunca me contestes, voy a continuar mandándote cartas hasta que lo entiendas, hasta que lo entendáis. Tengo tiempo para ejercer de gota malaya. No me vais a desanimar. Nuestra ciudad lo merece.

L’Hospitalet amb el poble palestí

Carlos Galve (activista, peixater i membre del col·lectiu L’H amb el poble palestí)

Un dia, cap al final dels vuitanta, a l’aeroport Tunis Cartage vaig tenir l’experiència de creuar-me amb Yassir Arafat, líder de l’Autoritat Nacional Palestina. El vaig mirar als ulls i no oblido la seva mirada. Durant aquells anys l’OLP tenia la seu a Tunísia capital.

Em va impactar de tal manera la seva àuria que vaig començar a seguir la causa palestina. Vaig néixer el 1948, l’any que Palestina va perdre enfront d’Israel el dret a la seva autodeterminació i va començar el drama, avui genocidi, del poble palestí.

Sento Tunísia com un país vinculat a la meva vida. Vaig trobar més que amics, germans i germanes que formen part del cercle sentimental de la meva existència. Les seves gents són molt semblants al poble palestí i a la meva gent.

L’acció d’Hamas em va inquietar perquè va despertar la bèstia i va justificar que el govern feixista d’Israel iniciés el genocidi més gran del nostre segle.

Mai no vaig imaginar que les organitzacions internacionals mantinguessin neutralitzada la comunitat internacional i permetessin la barbàrie que està sofrint el poble palestí a Gaza. Després de molts mesos encara citen el conflicte com a guerra. El genocidi que està sofrint el poble palestí és una barbaritat humana.

Des del primer moment que va esclatar el conflicte vaig intuir que no era una guerra, que seria un genocidi.

El meu vincle amb el col·lectiu L’H amb el poble palestí és la cerca desesperada de trobar-me amb persones a la meva ciutat que reaccionin, que treballin, que busquin resposta a la impotència enfront de la barbàrie més gran de què tinc constància des que vaig néixer.

El col·lectiu, majoritàriament femení, reafirma que el paper de la dona en la nostra societat és imparable i constata la força, el seny i la intel·ligència del sentit comú com a esperança de futur. Sempre han estat, però avui ja són majoria. L’H amb el poble palestí té la força de la raó i de la dignitat. No és un col·lectiu més, sensible a la justícia, és un crit desesperat cridant que pari la deshumanització exercida per un govern genocida contra la gènesi del poble palestí. Faig una crida per venir a participar; fem assemblees obertes per veure què fer entre totes.

Un dels objectius de L’H amb el poble palestí és mobilitzar i sensibilitzar les consciències de les ciutadanes de l’Hospitalet davant la tragèdia humana més gran dels nostres dies, la que està sofrint el poble palestí.

La mà estesa de Quirós era una enganyifa

Com deia l’altra dia el Candelas, la redacció de L’Estaca ens vam creure les paraules de l’alcalde Quirós el dia del ple de l’Estat de la Ciutat quan va dir que calia “una actitud de diàleg i d’entesa” i que tenia “la mà estesa” per arribar a acords. El to emprat i el reconeixement que, per millorar l’estat de l’Hospitalet, cal el concurs de tothom per parlar, reflexionar i arribar a acords, intuíem que obligava a fer un gir de 180 graus sobre el fons de la qüestió, però també sobre les formes. Ho vam comentar a la redacció: ara és el moment de tornar-li a demanar una entrevista perquè és molt possible que hagi entès que ha de tractar tothom amb el mateix respecte, i d’una manera especial a aquells que expliquen el que veuen sense que sempre agradi com ho expliquen, però amb els que precisament caldrien contactes informatius sovintejats per entendre la complexitat del que està passant.

El mateix dia 2 de juliol, aquesta redacció va fer arribar al Gabinet d’alcaldia l’enèsima sol·licitud d’una entrevista amb l’alcalde Quirós (que es pot veure al final d’aquest escrit) fent servir aquest mateix argument de bona voluntat que semblava haver destil·lat el dia del ple extraordinari. Hem esperat tres setmanes, ja no perquè ens concedís l’entrevista en aquest termini, que entenem els problemes d’agenda i les obligacions del càrrec, sinó perquè, com a mínim, ens contestés. Doncs el que hem rebut, un cop més, ha estat el silenci per resposta. La típica resposta que es dona a qui no existeix o millor encara, a qui no voldrien que existís. En el ple de juny havíem demanat la paraula per parlar de la discriminació informativa envers mitjans que fan premsa diària i que és un símptoma de mala qualitat democràtica de les autoritats responsables. Se’ns va prohibir la paraula al·legant, d’alguna manera, que la discriminació informativa només ens interessa a nosaltres. Se’ns va voler fer callar, sense valorar que aquesta és la millor manera de motivar-nos per seguir parlant.

No se sap gaire, però va ser la gent del Foment de la Informació Crítica els primers que van cridar l’atenció de la ciutadania, ja fa més de sis anys, explicant el que les estadístiques europees havien posat de manifest: que l’Hospitalet és la ciutat més densa d’Europa. Aleshores vam tenir, com passa sempre, escèptics i detractors (i gent que va clamar al cel per l’atreviment…). Ara, aquesta pèssima realitat és un lloc comú quan es parla de l’Hospitalet, dada que evidencia que les veritats van agafant relleu per si soles i només cal despertar-les. Fa uns quants mesos vam insistir davant de les forces polítiques —de totes— que el que convenia és diàleg i consens per superar la situació de caos cívic interior que patim. També ens van mirar molts astorats aleshores, perquè semblava impossible que poguessin existir uns mínims acords entre posicions polítiques tan diverses i en molts casos enfrontades sense possibilitat d’aproximació. Ara, fa quatre dies, ha estat el mateix alcalde el que ha demanat diàleg i consens. I pensàvem que ho deia de debò. I que ho deia per a tothom.

No som predictors, però això del diàleg i del consens acabarà sent una matèria obligada en aquesta ciutat, almenys entre interlocutors que no contemplen l’adversari com si fos l’enemic o entre entitats i ciutadans que tenen una visió crítica però especialment constructiva, perquè la crisi és evident i, o ens en sortim plegats, dialogant, consensuant i entenent les posicions alienes i les complexitats globals, o el col·lapse serà inevitable.

No acabem d’entendre la cega tossuderia de l’alcalde Quirós envers L’Estaca i els que hi som darrere. Algun dia haurà de rectificar i esperem que no sigui massa tard. Mentre tant, potser l’ajudarà que l’il·lustrem amb unes informacions que vam fer arribar fa unes setmanes als associats de FIC i als lectors més fidels. Com que es tracta de notícies internes que, no obstant això, ens semblen satisfactòries, no gosàvem fer-les públiques fins que els mateixos associats ens han empès a donar-les a conèixer. (Carta íntegra enviada als socis de FIC el passat 2 de juliol)

Substancialment es tracta d’explicar que al llarg de l’any 2024 (8 mesos) es van registrar 6.075 visitants al web del nostre digital que van veure un total de 18.090 informacions diferents i que en els primers sis mesos d’aquest 2025 ja portem 12.119 visites i gairebé 32.000 informacions llegides (és a dir un 165% mes que a l’any anterior). Seguim sent una publicació modesta, però és evident que la progressió és ascendent i ens entusiasma donar-vos les gràcies, lectors fidels.

No concedir una entrevista a L’Estaca ens sembla, modestament un error, però és, sobretot, una burla a centenars de ciutadans —potser milers si afegim les xarxes— que ens segueixen cada dia.

Carta sol·licitant una entrevista amb l’alcalde Quirós per reproduir al digital de FIC: l’Estaca

La sensació d’inseguretat i la controvertida alternativa de la vídeo vigilància

No fa pas gaire, a una fruiteria del carrer Major va entrar una dona, aparentment de 80 anys o mes, amb un braç embenat. Què t’ha passat, Juanita? (nom inventat). Un noi amb un patinet em va llençar a terra a l’intentar prendrem la bossa. Òbviament, exclamacions, insults i tot el que cal en moments com aquest. Però el més curiós és que dos mesos abans li havien fet el mateix. Llavors sí que es van endur la bossa, amb els seus diners, documents, etc.
On? Li vaig preguntar. Doncs aquí al costat, al carrer Príncep de Bergara (curiosament on ja hi ha alguna càmera). Jo no em bellugo del barri, em va dir. No li vaig preguntar pel suposat origen dels lladres, primer, perquè de sortida ella no ho va dir, només que eren nois; i segon, perquè és irrellevant. Un mal nascut és un mal nascut, i mereix el mateix tractament sigui alt, baix, prim, gros, blanc, groc, etc.
El primer cop ho va denunciar, el segon ja no. Segons ella, no valia la pena. A tot això, el que queda clar és que no cal anar a La Florida, Pubilla Cases o La Torrassa; a l’Hospitalet Centre i molt a prop de l’Ajuntament, es pot sentir la mateixa inseguretat, principalment si ets dona i amb la fragilitat d’una avançada edat. Malauradament per l’extrema dreta, és evident que ser dona comporta un coeficient afegit de risc bastant elevat.

A què ve aquesta explicació? Doncs a que avui, haig de reconèixer que amb retard, he llegit una moció del Grup Popular, del 25 de Juny, que demana instal·lar càmeres de videovigilància per la ciutat.

Per a un Pirata com jo, parlar de càmeres de videovigilància és més que excessiu, viola la part més fonamental de la llibertat individual. I ja sé que se’m dirà, que si no tinc res a amagar, tampoc haig de tenir cap por o recança. Però no és així: les càmeres són com les armes, les carrega el diable. Primer, serveixen per salvaguardar la seguretat de la ciutadania, és a dir, per defendre el seu dret de viure en llibertat; no obstant això, depenent les intencions de qui governa, el seu interès per salvaguardar les llibertats individuals i la democràcia —i tots sabem el que pot pensar sobre això una persona anomenada a dit, que ningú ha escollit com alcalde, o una regidora, que per treballadora i eficient que sigui, va arribar el “poder” traint als seus votants— la vídeo vigilància també pot convertir-se en un arma de persecució política o d’una ciutadania que no està conforme amb ells, molt pitjor si li afegim la Intel·ligència Artificial.

Bé, ja sé que això està agafat pels pèls, però no se’m negarà que és possible i massa factible donat el cas del què parlem. Després de tot, se’m pot dir que ja estem vigilats. De fet, el dia que un de nosaltres es converteixi en un perill pel sistema, a aquest no li costaria res anul·lar-lo. El sistema ho sap tot d’ell.

Dit això, i fora de la meva sensibilitat política, haig de reconèixer que entenc perfectament que el Grup Popular hagi presentat aquesta moció. La situació d’inseguretat dels nostres barris, la impunitat amb que es mouen els que es dediquen a assaltar i robar a dones grans i febles com la meva veïna, és insultant. Les patrulles policials són una solució, però especialment per donar una sensació de seguretat més que per la seguretat en sí. Qui roba anant en patinet, si veu una patrulla passarà de llarg i canviarà de carrer. Els que criden despertant als veïns i malmeten el mobiliari urbà, ho fan de nit i, òbviament, no quan una patrulla passa a prop.
Però no tot acaba aquí. Algú creu que la policia necessita un sistema de videovigilància per saber qui ha robat, estirat la bossa d’una avia, cremat un contenidor, etc? Per suposat que no. La majoria dels qui delinqueixen són coneguts per la policia i, fins i tot, pels seus veïns. La videovigilància no serveix per aquests casos; una justícia més ràpida i de qualitat si. Per moltes càmeres que instal·lem, sense aquesta no servirien de res.

Però anem a la moció! Tot i entendre la seva bona intencionalitat, hem de ser conscients que cap marc jurídic l’avala. En aquest cas la llei és molt clara. Només les forces de seguretat de l’Estat, en aquest cas no la Guardia Urbana sinó els Mossos, tenen potestat per instal·lar càmeres de videovigilància, sempre sota el control i l’autorització del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. En cas d’urgència i gravetat, la policia autonòmica pot avançar-se, però a la vista està que no estem parlant de cap d’aquestes dues coses. Sortosament, no es tracta de terrorisme ni d’assassinats.
Un cop llegit l’anterior i el que diu la llei, també veurem que no es tracta de muntar càmeres que donin avís immediat del delicte. Les càmeres han de ser de gravació per ser utilitzades, si s’escau, per la judicatura. No estem parlant de l’interior d’un habitatge, on la possible violació de la propietat privada no deixa lloc a dubtes, sinó del carrer, que és de tothom.

No hi ha dubte que la llei és millorable des de la perspectiva ideològica de qui ho proposa. Però no estem aquí per discutir, ni tant sols debatre, l’opinió dels nostres representants polítics i, encara menys la seva ideologia, tan respectable com la meva. El que tractem de fer és analitzar la moció i la seva poc probable implementació.

La desvergüenza

Ciudadanía en general: siento decepcionaros. Y eso que muchos lectores me dicen que no les decepciono, que simplemente les cabreo porque solo pongo el ojo en lo feo y nunca sonrío al futuro. Esta vez os voy a cabrear todavía más porque para quienes tenían algunas esperanzas sobre los que parece que mandan, las voy a eliminar de una tacada. Estos, no tienen arreglo. Hasta los chicos de L’Estaca y de FIC se creyeron aquello de la mano tendida que el alcalde dijo y redijo el día del pleno extraordinario. Era mentira. Triple Q y su equipo van a la suya… y a la deriva, que es la única tabla de salvación que nos queda a los habitantes de esta maltratada ciudad.

Solo voy a dar dos datos para que os hagáis una idea de la indignidad. El primero. Acaban de anunciar que van a licitar una serie de contratos para poner velas en 32 áreas infantiles de la ciudad gastándose 1.400.000 euros, con el objetivo de cubrir algo más de la mitad de las superficies del sol aterrador de estos meses. Estamos a mediados de julio, empiezan ahora la licitación y las velas estarán para ponerse sobre el mes de noviembre y diciembre que es cuando el verano está en su punto álgido, por eso l’Hospitalet está tan cerca de Sao Paulo. Y no se les cae la cara de vergüenza ni un milímetro, porque no la tienen. Y como ellos cuando tienen calor se meten en sus despachos, comprenden perfectamente que los habitantes de esta desgraciada ciudad necesiten unas velas en diciembre para soportar el calor de este verano.

El segundo: acaban de anunciar que l’Hospitalet tendrá en tres años y pico —que siempre serán cinco— 131 pisos de alquiler asequible en dos solares que el Ayuntamiento regaló al Àrea Metropolitana —y del que dieron noticia puntual en este digital—. Sobre todo, porque a l’Hospitalet le sobran solares y especialmente, le sobran solares para construir más viviendas porque aquí lo que tenemos de más son parques y jardines y avenidas y grandes zonas de arbolado y espacios deportivos. Acaban de anunciar, como un éxito, que ya se han estudiado a fondo los proyectos. Y han tenido la desvergüenza de explicarlos. Punto 1. Se trata de edificios de siete pisos de altura. O sea, más bloques en la ciudad de los bloques (Por cierto, pasearos por los barrios recientes de ciudades como El Prat, Sant Boi o Cornellà, aquí pegados: lo que construyen no pasa de 4 alturas). Punto 2. Se trata de infraviviendas de una o dos habitaciones que van de 43 a 67 metros cuadrados. Como están pensados para los pobres, con ese espacio tienen de sobra porque van a vivir en una ciudad diseñada y construida para gozar del aire libre, toda verde, sin contaminación y con unos servicios excelentes.

El equipo de triple Q no tiene vergüenza, pero la AMB donde están todos los partidos, los del gobierno y los de la oposición, tampoco. Y ya va siendo hora de que alguien lo diga. De hecho, me encantó el otro día la información de este digital sobre Moventis donde se explicaba que la AMB contrató a la empresa más barata para transportar a los pobres de l’Hospitalet y ahora hacen ver que se echan las manos a la cabeza con el desastre.

Eso sí. Triple Q anunció en el pleno de la carcajada del 1 de julio que van a poner en marcha una Oficina Municipal d’Habitatge —debe haber cola de amiguetes que buscan un sueldo estilo Pedralbes— a la que los pobres tendrán que acudir para solicitar casa. Si esa oficina municipal va a funcionar como la mayoría de oficinas municipales de l’Hospitalet, donde los trámites se acaban alargando meses, si no años, las casas estarán acabadas en el 2030 pero sus habitantes están estudiando ahora mismo primero de ESO.

No hay mano tendida. No se pacta nada. No hay voluntad de revertir las barbaridades diseñadas en los gobiernos precedentes. No hay instinto para la colaboración. Lo que hay es lo de siempre, engaño y palabrería con el objetivo de que vayan pasando los meses hasta conseguir la mayoría absoluta que les permita acabar de destruir la ciudad sin que por lo menos que nadie les tosa. Y mientras tanto, a ver si hay algún incauto que les ayude otra vez a aprobar los presupuestos…

No escuchan. No nos defienden. No nos representan. No existimos para ellos. Como decía aquel filonazi: el que pueda hacer que haga, pero en el buen sentido de la palabra hacer. Aunque me temo, que ya está siendo algo tarde para hacer algo. Es lo que tiene la desvergüenza, que paraliza.

Recuperar Albert Germans per la comunitat

Plataforma Recuperem Albert Germans

Des de RECUPEREM ALBERT GERMANS hem vist amb inquietud com dies enrere, l’Ajuntament anunciava el futur trasllat de la Regidoria del Districte III al complex fabril de Can Trinxet, menystenint el moviment popular de Santa Eulàlia que ha estat anys reivindicant la seva conversió en un espai autogestionat.

Després del tancament de la biblioteca del barri el 2021, la pressió veïnal ha fet reconsiderar aquesta lamentable decisió, encara que ara la solució passa per traslladar la Regidoria, l’Oficina d’Atenció Ciutadana i el Centre Cultural de Santa Eulàlia a les naus de Can Trinxet, i ubicar la nova biblioteca a les instal.lacions que deixaran lliures les dependències esmentades.

Dos milions nou-cents mil euros atorgats per l’AMB, serviran per condicionar quatre edificis de l´històric centre industrial, i acollir aquests serveis que podrien perfectament haver-se ubicat a qualsevol altre local de propietat municipal.

Executar aquest projecte dissol la demanda d’un Can Trinxet autogestionat, un lloc popular i social obert a totes, i exemple significatiu de les lluites obreres de moltes dones de la ciutat, alhora que nega el dret democràtic a decidir com volem que sigui la nostra ciutat.

Si no hi ha canvis de darrera hora, passarà a ser un simple òrgan burocràtic i administratiu incompatible amb la història del recinte.

I no, aquests usos no són acceptables per al patrimoni arquitectònic industrial.

Es banalitzen els seus valors, tant els reals com els simbòlics, es perd l’oportunitat de donar-los un paper rellevant, es trenca amb l’estètica, l’atmosfera i la dignitat dels immobles, s’impedeix que siguin indrets vius i participatius, i es desaprofiten entorns singulars que podrien ser referents.

És un gran error desposseir-los de la seva personalitat i oblidar tot el que han representat.

Cal que Albert Germans o Can Trinxet siguin centres neuràlgics on construir xarxa i vincles veïnals, motors de transformació social on crear COMUNITAT amb majúscules, espais populars i contraculturals bastits des de baix i autogestionats per i per a les veïnes.

Cal que siguin enclavaments plens de vida.

Ara, RECUPEREM ALBERT GERMANS.

S’aconseguirà salvar el Castell de la Pepa?

El Castell de la Pepa, una construcció curiosa i emblemàtica al barri de Santa Eulàlia està en perill.

Aquesta construcció original, imitant la estructura exterior d’un castell medieval va ser construïda en entre els anys 30 els primers anys 40 del segle passat per un llibreter del carrer Aribau de Barcelona com una mena d’homenatge a la seva parella, la “Pepa”.

El 1952 aquest llibreter va donar el edifici a l’Ajuntament t que, a canvi va posar el seu nom al carrer on estava, i està, l’edifici: Blas Fernandez Lirola. La donació del l’edifici, d’una planta i dos pisos, més un àtic, especificava que havia de dedicar-se a activitats educatives.

Primer va acollir una escola de belles arts i entre els anys 60 i 70 del segle XX va ser cedit a OSCUS, una entitat que promovia diverses activitats com una escola de costura o ensenyaments de llengües. Des de mitjans dels anys 70 l’edifici no ha tingut altre us que fer de magatzem municipal o del museu.

A finals del segle XX l’edifici es va oferir a l’agrupament escolta Abat Escarrè, llavors ja Agrupament Quico Sabaté[1], per construir el casal de joves que reivindicaven pel barri i que actualment funciona davant del metro de Provençana.

Els joves escoltes quan van veure l’estat interior de l’edifici, amb un estat semi ruïnós i amb un àtic convertit en refugi de coloms, van renunciar a instal·lar-se.

Des de llavors la inacció ha estat la intervenció municipal en un edifici de la seva propietat, que te un caràcter icònic pel barri i que, a més, pateix un greu dèficit d’equipaments municipals.

En el Ple municipal de juny el grup municipal del PP va presentar una moció reclamant l’adequació del Castell de la Pepa per acollir algun equipament pel barri. Tot i la aprovació de la moció, ningú es fa gaires il·lusions sobre el futur d’aquest edifici. Cal recordar que el 2019 es fa aprovar una moció en el mateix sentit que resta en el calaix de les mocions no realitzades, de la mateixa manera que la inclusió del Castell de la Pepa en el catàleg d’edificis protegits de la Ciutat, casualment conegut com PEPPA.

No fa gaire l’Ireneu Castillo explicava en el seu bloc “Memento Mori” que algun tècnic municipal havia defensat l’enderrocament del Castell. Per part de l’associació veïnal Som Santa Eulàlia es continua reivindicant l’ús del edifici com un centre educatiu en el terreny ocupacional, recordant el seu us anterior.

Cal no oblidar que a hores d’ara el barri de Santa Eulàlia resta orfe del compliment de promeses d’equipaments municipals. Es celebra cada any el més de trenta aniversari del poliesportiu, aprovat sota l’alcaldia de Juan Ignacio Pujana i refermat en l’únic referèndum veïnal celebrar a la ciutat, ja amb la Nuria Marín com alcaldessa.

El barri està pendent també de la reposició de la biblioteca tancada en la post pandèmia pel llavors regidor de Cultura i del Districte III David Quirós. S’està esperant la reforma del Parc de l’Alhambra que s’ha promès comptar amb la participació veïnal per definir-la.

I així, any rere any, veient com les promeses electorals salten de legislatura en legislatura sense acabar de fer-se realitat. Ja fa anys que el barri i el districte no disposen d’aules d’estudi.

Ara és segueix esperant la realització de les obres a Can Trinxet per, segons la informació municipal, adaptar-ne una part aper la nova regidoria i dedicar les naus al nou centre cultural, allunyant la possibilitat de fer del espai del que queda de Can Trinxet un equipament de gestió i us comunitari.

[1] El procés de transformació d’aquest agrupament escolta mereix un dia un estudi a fons.