Categoria: Opinió

No son talps

Cartell conmemoratiu del dia Internacional contra la violència vers les dones

25 de novembre, Dia Internacional contra la violència vers les dones

Reflexions a l’entorn de les violències contra les dones en l’àmbit de la parella, causa principal dels feminicidis i de les víctimes de la violència vicaria, els infants

LLUISA CARMONA I MARTÍNEZ Historiadora. Especialitzada en Estudis sobre les dones. Psicoterapeuta. Co Fundadora de TAMAIA. Dones contra la Violència (1992-2010)

Els homes abusadors, causants de la mort de dones i infants, en un degoteig terrorífic, no son talps. No viuen sota terra, no son invisibles, ni transparents, ni desconeguts. Treballen, es relacionen, tenen aficions, militen en partits o associacions, o son socis de clubs esportius, o dirigents d’empreses, entitats o ex caps de la policia… així doncs, viuen entre nosaltres i, com és que no els veiem?

I sembla, que sense saber massa com, un dia, apareixen i assassinen a les seves parelles o ex parelles, a d’altres familiars o als fills i filles. Brutalment, amb armes o sense, aquelles persones invisibles, un dia maten…

Com pot ser? Des de l’experiència de molts anys acompanyant a les dones i les filles i fills, molt a prop per tant d’aquestes situacions, m’atreveixo a dir algunes de les raons. No els veiem, no els detectem, no els identifiquem perquè no escoltem les dones quan ho expliquen, ni els fills quan evidencien la violència que viuen; no mirem les veïnes ni les companyes de feina que tenen la por als ulls. No deduïm i no acusem quan ens  trobem, creuem o compartim espais amb homes que imposen, que fan por (encara que de forma subtil) que no accepten que les dones opinin, manin, decideixin, a la feina, a les entitats, als partits, als governs, a les comunitats de veïns… no volem veure’ls, no podem, no pensem si son així aquí, com poden ser a casa?. Sovint no podem veure’ls, les dones. Una por atàvica que ens ajuda, des de temps ancestrals, a sobreviure a la violència masculina… Per què les dones, en espais públics, sovint anem acompanyades o en grup als serveis? Per què no tornem soles a casa? Per què els taxis s’esperen a la porta de l’edifici fins que entrem, quan tornem de nit?… perquè fan por. Una protecció inconscient, automàtica que ens protegeix, i a vegades es fa conscient i ens deixa glaçades… allò de “se’ns glassa la sang” quan ens trobem en alguna situació encara més explícita de violència…

No son talps. Els homes els veuen, s’hi relacionen, hi juguen a futbol, tenis, pàdel, bàsquet… son amics de l’escola, la feina o el gimnàs… escolten comentaris ofensius vers les dones, autoritaris o fins i tot poden veure comportaments agressius… i no volen veure’ls… sovint també poden tenir por, sovint poden ser, també, fills de pares violents o autoritaris que han aprés a callar i sotmetre’s… o poden tenir recança d’exposar-se en privat o en públic… i perdre privilegis que li atorga ser un home. No és doncs aquí, on podem esperar una identificació, un senyalament, una reprovació… que trenqui el silenci i la invisibilitat… més enllà de la lenta, sempre, transformació col·lectiva.

Aquesta identificació del risc o perill, aquesta escolta activa de les dones i els fills i filles al menor símptoma, ha de venir principalment de tota la xarxa pública en contacte amb la ciutadania. L’àmbit de la salut, metgesses, infermeres, especialment de l’atenció generalista, primària, ginecòlogues, psicòlogues, etc… tan sols han de ser capaces d’imaginar, o de percebre la por i preguntar… com va tot a casa? O amb l’ex marit?… O si els expliquen algun incident, aprofitar per explorar la situació, no tapar-la ni ignorar-la, normalitzant-la. A l’àmbit escolar, mestres, professors que miren als nois i noies… no veuen la tristor, la por, la ràbia?… no perceben a les entrevistes amb mares i pares la tensió, els conflictes latents… no cal que s’exposin, poden subtilment observar, fer atenció, xerrar amb la criatura… amb la mare…  Els anomenats “cossos de seguretat”, les policies locals, mossos… en tantes i tantes intervencions amb la ciutadania, al carrer i als domicilis poden observar, registrar, oferir… detectar…

I així podem afegir tots i totes, serveis, professionals, agents socials que treballen, actuen, en contacte amb la ciutadania, dones, homes, joves, infants… És clar, això no és possible sinó treballen amb una formació adequada que permeti reconèixer els indicadors de risc de forma inicial, quan més poden passar desapercebuts. Això no pot passar si aquesta formació no inclou, com ja s’ha fet i es fa en molts indrets, una revisió personal i professional dels molts factors que poden dificultar aquesta detecció.

Aquesta formació ha de ser continuada i especialitzada. Alhora, tots aquests professionals i agents socials, han de poder treballar coordinadament amb els serveis especialitzats per poder millorar, ajustar, fer seguiment… Doncs bé, tot això és el que a Catalunya està previst per la Llei 2008 “pel dret de les dones a eradicar les violències” que a diferència de la Llei estatal 2004 “de mesures de protecció per les dones”, situa l’objectiu de l’eradicació i no tan sols de la protecció. Conjuntament amb la Llei es va aprovar el primer protocol marc d’actuació per lluitar i aconseguir l’eradicació. Aquest protocol marc es va elaborar amb el treball que des del 1998 ja es duia a terme en alguns municipis, impulsats pels propis professionals i agents socials, entitats de dones i serveis municipals com una eina, la única, eficaç per la detecció precoç, alhora que també és útil per la formació, la coordinació, etc… Detectar els “talps”, poder intervenir abans que la violència en l’àmbit de la parella s’agreugi i emergeixi en la més terrible de les formes, la mort…

Aquest marc legal i normatiu ambiciós, pioner, és el que regeix en l’àmbit municipal arreu de Catalunya. És obligatori que els municipis tinguin els seus protocols d’actuació actualitzats i les comissions de seguiment en funcionament per accedir a les subvencions de la Generalitat, per exemple. Alguns municipis han actualitzat ja fins a tres vegades els seus protocols… Ara bé, com sempre, no tan sols cal que existeixin: cal que funcionin, no hi ha una altra forma de fer-los eficaços i eficients, i això sovint no passa. La forma substitueix el contingut, professionals sense formació especialitzada, comissions de seguiment que només existeixen sobre el paper… per això no avancem, per això segueixen submergides bona part de les situacions de violència. No les veu ningú o, millor dit, no les mira ningú.

La Llei catalana va aportar moltes eines innovadores que s’han de fer servir si es vol eradicar la violència vers les dones i els feminicidis. Una altra d’aquestes eines van ser la conceptualització i el desenvolupament dels serveis d’atenció especialitzada, SIE’s , que han de treballar en la xarxa d’atenció i detecció, però sobretot, en la recuperació de les seqüeles de la violència en les dones i filles i fills. Actualment, hi ha 24 SIE’ s a tota  Catalunya. Altre cop no és suficient que existeixin, sinó que funcionin bé, dins de la xarxa d’actuació en un territori, municipi o comarca; i queda molt de camí per recórrer en aquest sentit, però hi son, i van ser pioners en la seva definició, impulsats pel treball que fins aleshores feien només les entitats de dones. Com ho van ser el Centres de Planificació Familiar, Planing’s, que primer va ser impulsats per entitats de dones, vocalies, les Cases d’Acollida (Londres, 1973, la primera, a Barcelona, 1986) o com els primers CIUD (Barcelona, 1984) o CAID (L’Hospitalet, 1986) o els PIAD’s que van integrar-se a la xarxa pública de serveis després que les entitats fessin aquesta feina.

La nostra ciutat, l’Hospitalet, va ser pionera en l’impuls per part de les dones feministes, vocalies i associacions en l’atenció a les dones i l’ajut per combatre la violència. El CAID va ser un dels resultats. Des de fa anys però, hem perdut aquest lloc pioner, som gairebé l’únic territori de Catalunya a on no tenim un SIE, encara, després de 16 anys de desplegament de SIE’ s a tota Catalunya… tampoc no tenim un protocol d’actuació local actualitzat, des del 2005, abans de la llei… encara que hi hagin uns papers que diguin que sí. No és un tema de papers, sinó de realitats. Tampoc no hem tingut mai una Casa d’Acollida, malgrat les demandes, ni Centres d’Acollida d’Urgència com cal. Així doncs, encara estem més lluny d’aconseguir la eradicació, encara hi ha més volum de problemàtica submergida… encara tenim més “talps”.

No tenim tantes coses que sabem que ens calen, que la llei ens diu que cal, que l’experiència ens diu que són útils… i també en això no hi ha qui ho escolti, qui ho miri, qui actuï, o que ho faci prou…

I en certa mesura estem com fa 20 anys, les entitats de dones, feministes, portant el pes feixuc de la por, la detecció, la urgència, la recuperació… I això ja ho vam fer, ja està fet. Saber què ha passat, què tenim, d’on venen les eines que existeixen pot ajudar-nos a no repetir camins sinó a ocupar i recórrer els que ja estan fets per continuar fins a l’eradicació.

Aquests camins s’han fet, i encara ara els lluitem tantes i tantes dones, en un persistent relleu des de fa, segurament, alguns milers d’anys. Quan va  imposar-se el Patriarcat com a model social (G. Lerner, La creació del patriarcat. 1986), també va iniciar-se la lluita i la resistència de les dones contra la violència, que és l’eina fonamental d’imposició del patriarcat: sense ella, no existiria. D’allà venim i sinó, no seríem aquí. Avui, especialment, un record emocionat vers les dones, tantes i tantes, que al llarg de la història i arreu del món han, hem lluitat, contra la violència… Som “gotes que fan onades”.

A ver si decimos la verdad, “hospitaletencs” todos!!!

Firma de un acuerdo entre PSC y Comuns.

Lo más nuevo del nuevo equipo Quirós es llamar hospitaletencs a los hospitalenses de toda la vida, hospitalencs en català correcte. Así se lo oí el otro día al gran Husillos en la entrevista que la tele local ha estado haciendo estas semanas a todos los portavoces de los grupos municipales. Nos quieren hacer creer a los hospitaletencs que las cosas están cambiando sobre todo porque hay mucho interés en que lo parezca, pese a que, en la más estricta realidad, todo sigue absolutamente igual que en la época Marín. Si, ya sé que saldrá alguien que lo niegue. Que diga, como dijo el portavoz de los Comunes en la última entrevista de la serie, que es evidente que hay cambios, que el señor Quirós piensa muy distinto que su antecesora y por eso se ha acordado congelar el IBI, se han paralizado las licencias de pisos turísticos, le han arrebatado a Renfe el proyecto de Albert Germans y se van a producir más novedades apasionantes que llevarán finalmente a la imprescindible aprobación de los presupuestos.

No hace mucho, un digital de confianza decía que el acuerdo de gobierno PSC-Comunes estaba a tocar. Ahora ya no se atreven a tanto. Por lo que dijo el portavoz Domínguez en la comentada entrevista, el acuerdo no está a tocar, pero no se descarta. Hay que ir xino xano, porque la puerta de entrada al gobierno está en el ático y los andares se pasean todavía por el semisótano. Ah! y el edificio no hace más que crecer y ya debe estar por los 200 pisos de altura. De modo que no hay nada descartable, pero primero tienen que venir los acuerdos, después que esos acuerdos sean de verdad y no la fantasmada de siempre y finalmente que los Comunes puedan participar de la governança de los presupuestos que debe ser una cosa muy nueva porque resulta incomprensible, es decir, de difícil comprensión para cualquier mortal.

¿Participar en la gobernanza de los presupuestos no es participar en su gestión? Y ¿participar en la gestión de los recursos no es gobernar? Entonces, ¿de qué estamos hablando? Quizás habría que empezar a ser claros y dejar de marear la perdiz. Porque una perdiz mareada no sabe a dónde va y además no para de vomitar bilis.

Para empezar a decir la verdad, habría que decir que la congelación del IBI no merecía ningún acuerdo porque era lo mínimo que se debía de esperar de un gobierno que se veía obligado a colar la tasa de residuos por ley. Lo feísimo fue todo lo que pasó y, que al final se pudiera reparar mínimamente, algo de lo que nadie debería vanagloriarse. O sea que, si esto ha sido un logro, un cambio de rumbo, un gesto distinto, vamos fatal… Ha sido la reparación de una barbaridad que cometieron a medias el gobierno y los Comunes y menos mal que estos últimos acabaron moviendo ficha. Y ya no digamos lo de Albert Germans. Si se leyera más L’Estaca se sabría que fue Renfe la que dijo que lo de Albert Germans no le interesaba. Me ha caído en las manos el documento emitido por la Dirección de Organización y Talento de la compañía donde comunican al Ayuntamiento la decisión de no presentar oferta para la concesión demanial de la Finca de Albert Germans, por lo carísima que le salían las obras de adecuación.

Lo que se publicitó al respecto no era que Renfe desestimaba el proyecto, sino que el gobierno Quirós “acababa” con la cesión de Albert Germans a Renfe. Un signo evidente de cambio, con respecto a las rutinas del gobierno Marín.

O todo eso lo ignoraban los Comunes o algo está fallando en ese ingenio. Y si lo que falle es simplemente la información, tiene fácil arreglo: que lo expliquen de una vez porque si no lo explican, pensaremos que nos están enredando en su propia madeja.

Para concretarlo de algún modo. Con lo que se ha visto hasta ahora, no hay cambio alguno en el equipo de gobierno. Ni en el fondo, ni en las formas. Es más, ni siquiera cambian en la forma de mentir. Mienten igual que antes, porque no se acercan a la oposición porque consideren que las opiniones distintas en momentos de crisis enriquecen, sino porque necesitan un voto más para hacer lo que han hecho siempre: lo que les da la gana, al margen de lo que piensen todos los que no sean ellos. Es más: ni siquiera entienden que están en crisis. Para ellos, la única crisis consiste en tener que dar explicaciones. Y todavía no han llegado a eso.

Pero llegarán. Llegarán si se pone orden en los asuntos de fondo y se dejan de lado las cuestiones de forma. Por lo que se ha visto hasta ahora y que L’Estaca destacó en su información del viernes, los presupuestos del 2025 no aguantan ni siquiera una mirada misericordiosa. Parecen un auténtico desastre, y dar pábulo al desastre es someterse a sus mismas consecuencias. El mismo Domínguez de los Comunes decía que los presupuestos debían enfocarse hacia los espacios libres, la vivienda, la seguridad, la cultura y la emergencia educacional, exactamente todo lo que los presupuestos del 2025 parecen despreciar. Participar en la gobernanza de unas cifras desastrosas que evidencian una gestión que no ve más allá de su ombligo, arrastra al descrédito. Los Comunes y los no comunes, o sea todos, deberían abandonar la filigrana y enfrentarse a la realidad. O se gobierna por consenso o no habrá manera de avanzar de verdad. Gobernar por consenso siempre es más lento. Pero teniendo en cuenta que la lentitud es endémica con este equipo, la ciudadanía no lo notará.

Me temo que no hay otra salida inteligente. Pero teniendo en cuenta que el panorama está lleno de inteligentes, cualquier cosa puede ser posible. Y nos va a costar a los hospitaletencs ser optimistas.

Cessions de sol públic. Per què, per a qui, per a què fer?

Solar del carrer Canigó.

La Junta de Govern local, és  dir, el govern municipal, ha decidit la cessió a l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) de tres solars públics per facilitar la construcció d’habitatge protegit. Aquest fet, que podria tenir un caràcter positiu, obre alguns interrogants.

El primer dels interrogants seria conèixer quins són els criteris pels quals es decideix aquesta cessió a un organisme supramunicipal en lloc d’assumir directament des de l’Ajuntament el que calgui fer en aquests solars.

Els solars en qüestió son el solar entre l’avinguda Carrilet 341-354 i avinguda Mare de Déu de Bellvitge 347-351 (abans c. Príncep de Bergara, núm. 80); .el solar del carrer Canigó núm. 1 i el del mateix carrer Canigó núm. 5. La superfície total d’aquests tres solars és de 2.505,8 m2 i el sostre edificable suma, entre el tres solars, un total de 10.819,65 m2. Aquests xifres de m2 que s’han cedit  a la AMB no son gens menyspreables, sobre tot recordant l’escàs terreny de que disposa en conjunt l’Hospitalet, els ja famosos 12,40 km2.

El segon interrogant apareix quan aquesta cessió obre la porta a noves construccions d’habitatges. Segur que aquesta és la prioritat avui a la nostre ciutat? Cal construir nous habitatges quan, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística, l’INE, hi ha més de 8.000 habitatges buits a l’Hospitalet, del total de 101.000 habitatges censats.

No resulta doncs difícil pensar que la prioritat seria facilitar l’ocupació d’aquests habitatges buits, la majoria d’ells propietat de la SAREB i de fons d’inversió immobiliària, els coneguts com a fons voltor. Uns i altres retenen moltes vegades els habitatges especulant de diverses formes: esperant millors oportunitats per posar-los a la venda o mantenir-los a la espera de canvis urbanístics. En qualsevol cas, l’Ajuntament tindria la possibilitat d’intervenir sobre aquests habitatges ocults.

Ara s’ha anunciat una moratòria d’un any, que començarà el proper 1 de gener, per la concessió de llicències d’habitatges d’us turístic. Per arribar a la moratòria encara hi ha un mes i mig de marge i, a més, la moratòria no afecta a llicències hoteleres o als anomenats lloguers de temporada.

En la situació que viu avui la nostre ciutat, costa molt d’entendre que la prioritat d’ús del sol públic sigui la construcció d’habitatges. A més, el model actual d’habitatges protegits, representa una inversió de diner públic que no suposa creació de cap mena de parc públic d’habitatge assequible; és a dir, d’habitatges de lloguer assequible.

D’aquest tipus de cessions, hi tenim antecedents que expliquen el seu caràcter real. L’any 2007, el govern municipal presidit per Celestino Corbacho va fer cessió de tres solars públics a l’Incasol, que llavors depenia de la conselleria de Medi Ambient a càrrec de Francesc Baltasar.

Aquestes cessions van permetre la construcció de 95 habitatges al barri de Sant Josep, a la cantonada entre Josep Tarradellas i Isabel la Catòlica, En el mateix lloc es va construir el que encara es el Centre Cultural de Sant Josep, en els baixos d’un dels edificis construïts, que l’Ajuntament va adquirir a preu de cost, desprès d’haver cedit gratuïtament el terreny.

En la mateixa cessió de sol públic del 2007, es va construir l’edifici de Can Arús, amb 66 habitatges, el Casal de Gent Gran i el Casal de Joves, també comprats per l’Ajuntament a preu de cost, tot i la cessió gratuïta del sol.

En la mateixa resolució, 2007, es va cedir el sol a la plaça Europa per construir dues torres de 13 pisos, amb 77 habitatges cadascuna, amb una part dedicada al lloguer i una altra a la venda lliure. Finalment es va cedir a l’Incasol, els terrenys del que aleshores era El Gornal i avui és Santa Eulàlia, al carrer Narcís Monturiol cantonada Fortuna, per construir 309 habitatges i una pista poliesportiva a l’aire lliure, un vestuari i un camp de futbol.

Totes aquestes cessions de sol públic municipal s’han fet i es fan directament per la Junta de Govern Local i al ple municipal únicament s’hi dona compte. Cal recordar que el sol que es cedeix formava part del patrimoni de la ciutat i és un patrimoni que es perd. Segurament caldria poder debatre, també entre el veïnat, els millors usos d’aquest patrimoni escàs que és el sol urbà a l’Hospitalet.

Recordem quins son els solars cedits darrerement. En el cas dels dos solars del carrer Canigó estan situats just al marge dels megablocs de Cosme Toda, ben a prop de la piscina municipal on, aquest terreny, podria esdevenir un parc, un espai verd i esportiu. Ben a prop havia estat el camp de futbol de L’Hospitalet.

En el  solar de l’avinguda Carrilet, potser seria útil fer-ne equipaments com ara una nova escola, el museu d’art que la ciutat no te o d’altres. Ara, tota la façana mar del Carrilet s’està convertint en una nova muralla de blocs i més blocs, amb petites places interiors. Més blocs no sembla la millor de les opcions per arribar a fer de l’Hospitalet la ciutat digna que ens cal.

Per cert, com a nota final, hem estat cercant per les pàgines web municipals el llistat o el catàleg de solars de propietat municipal. No n’hem sabut trobar-ne ni tant sols referències…

“Una vegada publicat l’article hem trobat el llistat dels solars propietat de l’Ajuntament:

https://seuelectronica.l-h.cat/1302150_1.aspx”

Impostos municipals: equitat i sostenibilitat per als serveis locals

Façana de l’Ajuntament de l’Hospitalet.

ANTONI GARCÍA

Els impostos municipals són un tema que genera un debat constant a les viles i ciutats de tot el país. Mentre que per a alguns són una eina indispensable per garantir els serveis bàsics, per a molts representen una càrrega econòmica difícil d’assumir. Aquests impostos no només es destinen al manteniment dels carrers, parcs, jardins, la neteja pública, la recollida d’escombraries, el manteniment de la policia local i dels equipaments culturals i esportius… sinó que també serveixen per finançar despeses d’altres administracions que disposen dels recursos i les competències necessàries, però que no les executen.

En el debat polític sobre els impostos municipals a la nostra ciutat, l’any passat vam veure com el PSC i ERC pactaven un augment de l’IBI del 3% per a l’any 2024. Ara, el govern del nou alcalde, David Quirós, ha acordat amb els Comuns la congelació d’aquest impost per a l’any 2025. Aquesta congelació, juntament amb la implementació de la nova taxa de residus imposada per la normativa europea a tots els municipis, ha generat crítiques per part dels partits de l’oposició.

Si mirem al nostre entorn més proper, podem veure com ajuntaments com Sant Boi (PSC), El Prat (Comuns) han congelat l’IBI i creat l’obligada taxa de residus, com ha passat a la nostra ciutat. D’altra banda, en altres ajuntaments com Sant Andreu de la Barca (ERC), l’IBI ha augmentat un 3,5% i la taxa de residus un 10%; a Badalona (PP) han augmentat un 3% l’IBI i la taxa de residus; a Gavà (PSC) un 4,7% de l’IBI i la taxa de residus; i a Martorell, també un augment del 3% i de la taxa de residus.

Tots aquests exemples tenen un patró comú: quan els partits estan a l’oposició, solen criticar l’IBI i la taxa imposada per Europa, considerant-les excessives. Tanmateix, quan estan al govern i han d’aplicar les mateixes mesures, argumenten que són necessàries per garantir la sostenibilitat dels serveis públics.

Per superar aquesta dinàmica de politiqueig partidista, és necessari i imprescindible obrir un debat constructiu sobre els impostos municipals i el finançament dels ajuntaments. Aquest debat ha de ser basat en les necessitats reals de la ciutadania i en la recerca de solucions que equilibrin l’eficiència dels serveis públics amb la capacitat econòmica dels veïns.

Hem de partir de la lògica que els municipis són una peça clau de l’Estat del Benestar, que fa massa anys que estan assumint una part important dels serveis socials, educatius, entre d’altres, que competencialment corresponen a la Generalitat. Tot i els més de 45 anys d’ajuntaments democràtics, continuem sense una llei de finançament de l’Administració Local efectiva, que resolgui la manca de recursos i l’infrafinançament de l’Administració més pròxima a la ciutadania

L’actual model de finançament castiga el món local, és clarament insuficient i repercuteix negativament en el benestar de la ciutadania. A mesura que augmenten les despeses, els ajuntaments veuen com les seves capacitats per fer front a les necessitats de la població disminueixen, cosa que genera una pressió econòmica creixent sobre els serveis públics i la qualitat de vida dels veïns i veïnes.

La reforma del finançament local fa massa anys que s’espera, i aquesta qüestió és urgent si volem que els ajuntaments disposin dels recursos adequats per tirar endavant les polítiques que la ciutadania demanda. Les administracions supramunicipals, com la Generalitat de Catalunya i el govern de l’Estat, han de garantir un finançament just i suficient per als municipis. Si no es reforma aquest sistema de finançament, els municipis seguiran patint, i la manca de recursos afectarà directament la vida quotidiana de la ciutadania, amb un impacte negatiu en la qualitat dels serveis que poden oferir.

Una reforma de la llei de finançament ha d’anar també acompanyada d’una reformulació de l’IBI, les taxes i altres impostos municipals, amb l’objectiu de fer-los més equitatius i que reflecteixin la capacitat econòmica de cada ciutadà.

Només a través d’un debat constructiu i de consens, que posi per davant l’interès general per sobre de l’interès partidista, podrem avançar cap a un model de finançament local més just i sostenible, que permeti als municipis oferir uns serveis de qualitat a tots els ciutadans.

La apertura de los comedores de los Casals de Gent Gran no es urgente según el ayuntamiento

Casal d’avis de la plaça dels Avis, a l’Hospitalet de Llobregat.

Siguen cerrados y están afectados centenares de ancianos. Este servicio les facilitaba una alimentación adecuada, les ayudaba a combatir una soledad no deseada y resolvía situaciones de vulnerabilidad económica

A veces se toman medidas urgentes y se saltan todos los trámites necesarios, o se buscan argucias administrativas para encontrar mecanismos administrativos de urgencia que resuelva unos problemas que la urgencia cuestiona.

¿No es urgente abrir los comedores de los Casals de Gent Gran que llevan cerrados desde la pandemia? ¿Y de los cuales se beneficiaban centenares de personas mayores con una alimentación poco equilibrada, que además debían comer solos en muchos casos y que tenían, no digamos, economías muy sensibles?

Algunos grupos municipales (ERC y PP) ya hicieron visible este grave problema con mociones presentadas donde se requería precisamente recuperar el servicio de comedor para estos centros con carácter urgente, con el compromiso municipal de iniciar la licitación en tres meses como máximo.

Esta moción que se presentó en noviembre del año pasado, fue contestada por la regidora Laura García, cuatro meses después, manifestando que la contratación del Servicio de Comedor en los Casals municipales estaba ya prevista en el Plan de Contratación del ayuntamiento: los pliegos estaban en proceso de elaboración por parte de los servicios técnicos. Aunque se precisaba que se habían de priorizar los servicios de carácter obligatorio, lo que supone que otros contratos se hayan de licitar antes…

Los comedores siguen sin abrirse después de ocho meses, y no sabemos ahora mismo dónde estamos. Un buen número de personas han realizado ya instancias solicitando la apertura de estos comedores. Y no hay respuesta.

Como consecuencia de la pandemia provocada por el Covid-19, y en atención a las medidas y restricciones que se produjeron en aquel momento, el servicio del comedor en los Casals se vio paralizado, junto con el resto servicios como podología, peluquería y otras actividades. Una vez vuelta la normalidad siguen sin funcionar.

Todo parece indicar que esta situación viene provocada por los problemas relacionados con el proceso de tramitación y de licitación del contrato. Algo incompresible para un servicio de este tipo destinado a personas muy concretas con déficits de nutrición, soledad e incluso económicos.

En l’Hospitalet, un 20 por ciento de las personas tienen más de 65 años, unas 54.000, y de éstas, el 35% viven solas. Si hablamos de personas mayores de 80 años, hay unas 5.700, la mayoría mujeres. Y esta es una tendencia que cada vez irá a más.

El servicio de los comedores de la Gent Gran es un servicio básico y esencial, que implica aspectos como “la socialización, el acompañamiento, la detección de necesidades, el abordaje de la soledad o de la feminización de la pobreza, la mejora de la autonomía personal, la salud mental y un envejecimiento digno y activo. Un servicio que nuestros mayores merecen y necesitan, y que hay que recuperar con carácter urgente”, tal como requería la moción presentada por los grupos municipales.

Este servicio municipal garantiza a las personas mayores que lo deseen, al menos una comida en compañía y nutritivamente equilibrada. Una actividad imprescindible, que contribuye a combatir la soledad no deseada y las carencias que a menudo sufren las personas de edad avanzada en situación de vulnerabilidad.

Éste es un servicio de copago, pensado para personas de más de 65 años con rentas bajas, con precios adaptados a las rentas de los usuarios. Es de gran importancia que se devuelva al funcionamiento de este servicio en los Casals de Gent Gran de la ciudad en un contexto, además, de subida generalizada de precios de los alimentos y de incremento de las situaciones de pobreza energética, que dificulta la garantía de una alimentación adecuada y de climatización de los hogares, pasando a ser los Casals espacios de refugio climático para muchos mayores.

Per fer honors a la nostra història, ara que en fem 100…  (II)

L’Hospitalet Centre al 1950.

LLUÏSA CARMONA (Activista en defensa del Patrimoni, historiadora i psicoterapeuta)

Ciutat centenària. En breu celebrarem els 100 anys com a ciutat, que vol dir la “concessió” reial del títol de ciutat al que fins aleshores va ser el poble de l’Hospitalet, i abans, Pobla de l’Hospitalet.

Sens dubte, ens hem fet grans. Fa 100 anys, encara no ho érem de grans, un poblet mil·lenari, això sí, crescut al voltant de dos nuclis històrics: el Centre, amb l’Hospital de peregrins de la Torre Blanca i Provençana, al voltant de l’església que porta aquest mateix nom durant l’edat mitjana. Amb un nucli poblacional des de l’època romana al voltant de l’eix Xipreret. Poble agrícola que a la zona alta, Samontà, era de secà i a la zona baixa, La Marina, de regadiu. Fa un segle també ja hi ha un desenvolupament industrial, bàsicament manufactures, ceràmica, teixits, espardenyes, olis. Fa un segle era encara un poble rural, determinat per un gran riu, el Llobregat, i el mar Mediterrani, la platja de La Farola n’era una part important… Aquest indret rural va ser també pioner en l’exportació internacional de productes agrícoles entre els anys 1918 i 1975, exportant a tota Europa productes agrícoles de La Marina, amb una empenta i creativitat considerables, en una època sense refrigeració i gairebé sense transports (Marce, M. “Pagesos i exportadors a l’Hospitalet de Llobregat”.”2021).

En aquests 100 anys, doncs, ens ha passat de tot:

Barcelona es va annexionar la zona de La Marina, aquesta rica zona agrícola. De fet el títol de ciutat va ser com una “compensació” enverinada. A canvi d’aquest acord, es va deixar la ciutat amb 900 Ha. menys i sense accés al mar. ( Vila, J. “ Quan l’Hospitalet va perdre la platja”.2021). Aquest acord no es va fer efectiu fins als anys 60. Per aquesta raó, durant molts anys encara, les masies (70) d’aquesta zona van continuar produint. Aquesta annexió va tenir com excusa construir un port franc que mai no es va dur a terme: ara aquells terrenys agrícoles son magatzems…

El poble agrícola va perdre camps i aigua, mar i riu, abocat a un desenvolupament industrial i residencial sense control que satisfeia els molts interessos propis i aliens d’un territori a tocar d’una gran ciutat com era Barcelona.

La població va passar de ser 5.000 habitants el 1900, a 12.000 el 1920, arribant a 90.000 el 1955, que ja eren 250.000 el 1970. La població es va multiplicar per 20, amb l’impacte que això va suposar en termes d’habitatge, serveis, llengua, tradicions… sens dubte, una situació traumàtica pels que hi eren i pels que van venir.

De tenir camps agrícoles bàsicament, vam passar a tenir indústria i ciment i unes duríssimes condicions de vida amb barris exprés sense serveis ni identitat, que es van anar construint o reconstruint precisament gracies a la lluita veïnal per aconseguir aquests serveis bàsics.

Els anys de la Transició democràtica i les primeres eleccions lliures van suposar, com arreu, un alè d’aire fresc, un ressorgiment i un al·luvió de conquestes de drets bàsics, així com el desenvolupament d’iniciatives culturals i socials, pioneres a Catalunya. Un exemple podrien ser les Aules de Cultura, que van fer una feina reconeguda dins i fora de la ciutat, els grups de teatre (com ara el GAT) bressol de tants artistes. En el camp social, es va produir l’exemple de les vocalies de dones, els “planings” i el CAID, al capdavant del desenvolupament que el feminisme de primera onada van fer possible. Per les dones de la ciutat, passar de la foscor a la llum… i arreu, l’Hospitalet era coneguda i reconeguda per ser capdavantera, com no podia ser d’altra manera: érem molts i això també genera potencial. I parlant de potencial, cal citar les associacions veïnals que van aconseguir omplir els nous barris de dignitat. L’Hospitalet, ara ja ciutat gran, va ser també un exemple en el model de Serveis Socials i l’atenció a les persones. Ser gran volia dir fer grans coses, tenir grans iniciatives, públiques, privades, amb una riquesa i un dinamisme envejables…

De la “innocència” de la infantessa, al trauma adolescent i l’esplendor de la joventut que semblava poder superar ferides i traumes. Energia, força i creativitat, fabricant una nova identitat des de la diversitat de gent i orígens, amb projectes comuns…

I ja som a la maduresa: 100 anys ja són molts i amb la maduresa pot venir  la decadència… Poden acabar-se les forces, les energies, s’esgota la creativitat, la il·lusió…

El que se’ns ha acabat, segur, és l’espai: 20.000 hab/Km2 de mitjana i, en alguns barris, 50.000 hab/Km2.

Se’ns ha acabat l’espai natural, tenim només 1km de llera del riu Llobregat, el del nostre nom, que només gràcies a entitats com el Padrins del riu, és quelcom més que un abocador… encara ens visiten ocells i hi tenim flora¡. La platja de La Farola, resta abandonada i en silenci, ella i tota La Marina, amb les seves masies sense que ni un trist cartell i camí ens permetin recordar-la.

Tenim una història. La Medusa, Xipreret, el Castell de Bellvís i algunes restes més, poques catalogades i menys restaurades… sense ni un rètol que les expliqui, que ens en faci sentir orgullosos.

Tenim les entitats culturals supervivents d’un tsunami: colles, gegants, castells, esbarts, grups de teatre… sense un espai propi, sense una casa de la cultura… tot de gent que treballa “per amor a l’art” i a la ciutat… sense un auditori a on mostrar-nos i on mostrar al mon tot el que fem.

Tenim les antigues Aules de Cultura dels barris, ara Centres Culturals de proximitat, molt lluny del que van ser: “fàbriques” de cultura popular, espais de relació… La cultura que es fa i es crea, no la que es compra i s’usa…

Tenim espais preciosos fantàstics com Can Trinxet i tants d’altres, que amb històries precioses i heroiques, com les dones de Can Trinxet, es moren lentament sense un centre d’interpretació, ni un museu que les reconegui, per exemple, a les dones que hi van treballar allà i arreu de la ciutat, pageses, obreres…

Tenim un potent moviment associatiu, també heroic, que lluita sense recursos ni espais, ni reconeixement. El que havia estat, i és encara, bressol d’iniciatives, projectes, idees, creativitat… Esplais, entitats i col·lectius que, com han de ser, rebels i agosarats, sovint viuen asfixiats per la burocràcia i la desconfiança.

Així doncs, no tenim espai ni natura, ni sol ni cel, però podem tenir memòria i empenta per recuperar-la.

Hem perdut bous i esquelles però fem 100 anys de ciutat i més de 1.100 d’història i ens ha passat de tot. Podem resignar-nos, entristir-nos, enfadar-nos o potser en podem aprendre o re aprendre.

Hem de decidir què volem ser, ara ja de grans. Podem tornar a intentar ser al capdavant  de les iniciatives per cohesionar i integrar gent d’arreu, alhora que recordem i reconeixem una història, cultura i llengua. Podem fer de la realitat grisa del ciment, un jardí, aprofitant cada racó i cada petit espai per tal que sigui verd de debò, unint la ciutat en un passeig per respirar i saludar-nos… Podem recuperar l’empenta que neix de les dificultats, impulsats per les moltes entitats socials, infants, dones, nouvinguts, joves… per crear models nous d’atenció i de relació entre  les persones. Podem fer de la nostra història i del nostre patrimoni un espai simbòlic i real de trobada i orgull. Podem recuperar la Marina i la seva memòria. Podem tenir i recuperar espais de creació cultural i un gran lloc on mostrar-nos…

El gran patrimoni del temps és l’aprenentatge, la saviesa. Aquesta també és una ciutat que en sap molt dels problemes propis i del mon. Ens fem grans, segur; el que podem escollir és si també, ens fem millors.

Aiguats i crisi climàtica. Pensar-ho, des de l’Hospitalet

La Rambla Marina inundada en 1971.

Quan es veuen les imatges dels aiguats catastròfics a València tornen a la memòria imatges molt similars dels aiguats al Vallès de fa ja 62 anys i obliguen a pensar en els riscos que teníem i tenim.

Llavors, com ara, no vàrem conèixer les xifres reals de morts i de desapareguts, bona part de la resposta va venir de part de la població, de la precària societat civil existent sota la Dictadura. Els aiguats del Vallès, que van ser coneguts com “la rierada”, també van repercutir a l’Hospitalet. La Riera Blanca, el Torrent Gornal i altres rieres que travessen la ciutat, van baixar amb més de dos pams i mig d’aigua i, a La Marina, els terrenys del que poc desprès serien el barri de Bellvitge es van inundar.

Però no va ser la primera i la única vegada que la ciutat va patir les avingudes d’aigua. De fet, la major part dels 12 km2 que té la ciutat són terrenys deltaics, producte de l’arrossegament de terres aportades pel riu Llobregat i, també, dels sediments que al llarg de molts anys han arrossegat les nostres rieres i torrents.

Al llarg del segle XIX hi va haver diversos episodis d’aiguats a la ciutat. A alguns carrers del Centre encara es conserven a les portes, les guies per col·locar fustes com un parapet per impedir que l’aigua entrés als habitatges. Més tard han anat succeint-se inundacions de més o menys amplitud. Així, per exemple, el 1942 la meva àvia paterna, la Rosa, va morir colgada dins d’una cova-barraca a la Riera Blanca, com a resultat d’una tempesta.

Més enllà dels aiguats del 1962, el 1971 Bellvitge es va inundar, afectant a la majoria de baixos dels blocs; el 1974, les rieres i torrents de la ciutat es van tornar a omplir d’aigua. I el 1983, Bellvitge va tornar a patir inundacions dels baixos, inundacions que, com al 1987, van afectar també Granvia Sud i Santa Eulàlia. Al 2016, els carrers del Centre i de Sant Josep van patir els resultats d’un aiguat amb carrers, baixos, pàrquings i locals, negats d’aigua.

I ara?, cal seguir pensant amb inundacions i afectacions diverses a la ciutat?  Tot sembla indicar que una bona part de l’Hospitalet pot patir efectes negatius dels aiguats. Els torrents i rieres que creuen els barris situats en l’àrea de la antigua Marina son susceptibles de patir efectes de gotes fredes o del que ara es coneix com a Dana.

Les rieres i torrents s’han soterrat i canalitzat, però no es segur que puguin suportar efectes de l’emergència climàtica que patim. L’asfaltat i la construcció massiva en el territori impedeix que el terreny absorbeixi de manera natural l’aigua de la pluja i facilita que pugui precipitar-se, tot i buscant la recuperació de la seva llera natural. Encara més, obres com el soterrament parcial de la Granvia i els projectes dels diferents PDU en curs, com l’anomenat Biopol. tallen encara més els camins naturals de l’aigua i bloquegen les aigües freàtiques i la reva recuperació. Encara més. Com denuncien des de la plataforma SOS Baix Llobregat i l’Hospitalet, és tot el marge del Llobregat a dreta i esquerra, tot el terreny del delta el que està sotmès a plans urbanístics més o menys faraònics, com l’ampliació de l’aeroport, o directament especulatius.

Avui, des d’Ecologistes en acció, han demanat del govern de la Generalitat una moratòria immediata del plans i projectes urbanístics previstos al Delta i a la vall baixa del Llobregat, al mateix temps que consideren que l’ACA (Agència Catalana de l’Aigua) ha de revaluar els mapes de la inundabilitat, a la vista del nou panorama climàtic. També demanen un estudi exhaustiu per part del Departament de Territori de les construccions i infraestructures vulnerables als fenòmens extrems del canvi climàtic i la elaboració d’un programa de desconstrucció, adaptació o protecció allà on sigui necessari.

Cal assumir des dels poders públics, i també des de la ciutadania, que vivim a l’Hospitalet en un entorn vulnerable a la crisi climàtica. L’increment de temperatures als estius i l’absència de resistència climàtica als carrers i espais públics i a bona part dels habitatges envellits, és un factor al qual cal trobar solucions. La previsió de creixement de fenòmens atmosfèrics crítics, com les Dana o les tempestes, també demana repensar un model de ciutat basat en el totxo i el ciment.

Sembla doncs que se’ns gira feina per adaptar els nostres barris a la realitat d’una crisi climàtica de la que, tot just, només comencem a patir-ne els efectes.

La catástrofe de Valencia

Valencia vive una de las mayores catástrofes de su historia.

CARLOS GALVE  (activista i peixater)

“Solo el pueblo salva al pueblo”. Ese lema es precioso, es solidaridad, es esperanza, es humanidad y también se utiliza para la perversión. Las noches de insomnio me mantienen expectante y escucho la radio, como hacía mi abuelo y mi padre. Emiten que “solo el pueblo salva al pueblo”.


Emisoras claramente interesadas escupen opiniones. Suceden en el mismo instante que cientos o miles de seres aún no han recibido ni la más mínima ayuda. El drama humano tiene una dimensión dantesca; imagino, por lo que dicen y por las imágenes, que el colapso es absoluto.


En plena fase de trauma por el choque impactante de la catástrofe, aparecen desde los confortables despachos, emisoras o sillones la vieja lucha de la España de las Autonomías. Editoriales que satanizan al contrincante político. Nadie sabe cómo va a acabar este mal sueño hecho realidad y ya están jugando o bien a campañas electorales o bien a abrir paso al fascismo emergente que no para de acusar a la política de su inoperancia.


Doscientos catorce muertos y 1.900 desaparecidos son cifras escalofriantes. Ni les preocupa. La magnitud de la tragedia explica la insoportable levedad del ser. Dos títulos de novela que definen perfectamente lo que están viviendo en Valencia. No hay problema; en vez de ayudar a dar ideas de cómo minimizar el dolor de nuestros vecinos valencianos, repetimos los mismos argumentos de cuando la pandemia del COVID 19. Y tú más.


“Españolito que vienes al mundo te guarde dios una de las dos Españas ha de helarte el corazón”. Lejos de ofender. Opino que de nuevo aparece lo más hermoso del ser humano: la solidaridad de las miles de personas que están ayudando a sus vecinos afectados en esa insoportable fragilidad del ser.


También opino que se me hace insoportable la mezquindad de las opiniones desde la confortabilidad de no tener ni la más mínima responsabilidad para criticar a los responsables políticos. Y remarcó: de todos los signos, en un tiempo donde el caos es casi apocalíptico.


Nunca había oído tantos expertos en meteorología. Nunca habría imaginado que ante semejante desastre hubiera tanta gente también experta para saber qué hacer. 
En 1962 hubo alrededor de 900 muertos, la mayoría de emigrantes andaluces que fueron arrastrados en las cuencas de la riera del Vallés. Recuerdo que me impactó porque mi escuela de Rubí quedó muy afectada, y recuerdo a Joaquín Soler Serrano desde Radio Barcelona llamando también a la solidaridad. Ese es mi recuerdo. Solo unos pocos escribieron sobre la barbaridad de dejar construir junto a las rieras. Después de ayudar.


Los tiempos han cambiado. 62 años parecen mucho, pero es un instante. La ciencia ha evolucionado, las voces de la democracia pueden hablar, pero la Naturaleza es inflexible y sorprende a todos de nuevo. Las opiniones son respetables, siempre y cuando no nos lleven a lo que pasaba hace 62 años en que nadie opinaba en voz alta. 
La ciencia es positiva: ayuda a poder prever. Lo que no prevé la ciencia y nunca preverá es que los que accionan la previsión somos los humanos. De momento.

La queja y la protesta

Algunos vecinos de LaTorrassa se tuvieron que reunir en la iglesia porque a otro vecino de la zona le molestan el ruido de las campanas.

Nos estamos convirtiendo en una sociedad de malcriados. En mis tiempos, un malcriado era un individuo consentido, descortés y maleducado y un sinfín de cosas más que ahora me parecen exageradas o vanas, así que me conformo con las que he citado. Desde luego, consentidos, en grado sumo. Lo digo porque no hace mucho me comentaron que en la pista del Centre Catòlic junto a la Rambla, no se puede jugar a básquet porque un matrimonio que habita en las inmediaciones no soporta el ruido de los partidos. Ahora, hace un par de días, los vecinos de La Torrassa se tuvieron que reunir en la parroquia porque a otro vecino de la zona le molestan las campanas de la iglesia de los Desamparados. Auguro que, dentro de nada, los vecinos de los bloques junto al Tanatorio entre l’Hospitalet Centro y Cornellá, detrás de la barbaridad de la Remunta, van a pedir que soterren el tren porque es un incordio que pasen tantas veces al día en las vías que tienen a 20 metros. Todo nos molesta, para todo queremos soluciones inmediatas, siempre hay alguien o algo a quien echarle la culpa de la insatisfacción individual o colectiva.

No digo que no tenga que ser así en muchas ocasiones. Es más, creo que en demasiadas circunstancias somos tolerantes en exceso y que deberíamos protestar bastante más. Ahora hay incluso quien matiza sobre la protesta o la queja porque a lo que se tiende en esta sociedad de consentidos es cada vez más a la queja y cada vez menos a la protesta, de manera que te puedes quejar desde el sofá un montón de veces, pero resulta del todo imposible protestar cómodamente sentado.

La familia del Centre Catòlic y los vecinos de La Torrassa se han quejado al Ayuntamiento y el Ayuntamiento parece que ha tomado cartas en el asunto, seguramente porque entiende bastante mejor la queja que la protesta y porque parece entender muy bien que las pistas de básquet hacen ruido y las campanas suenan a deshora, pero le cuesta más entender que no se puedan construir viviendas en las que apenas entra el sol o empadronar a recién llegados que reclaman derechos innatos.

Lo substancial de los ejemplos puestos… y los que vendrán, tiene que ver con la aceptación de realidades que ya estaban allí cuando nosotros llegamos o, todo lo contrario, hacer de nuestra llegada el principal motivo para cambiar realidades pre-existentes. La pista del Catòlic ya estaba allí cuando aquellos vecinos quejicas descubrieron que hacían ruido, del mismo modo que la iglesia y sus campanas ya existían cuando el vecino molestoso se fue a vivir a la zona. Igual que los vecinos de los bloques pegados a la vía del tren ya sabían, cuando compraron aquellos disparates, que el tren no desaparecería de la noche a la mañana.

De manera que si no quieres molestias, no te vayas a vivir a un sitio donde las vas a tener, porque las molestias estaban allí antes de que tu llegaras. Para todo hay magnitudes y es verdad que si te compras un piso al lado del tren es de suponer que no te vas a quejar de que suenen los raíles al pasar por allí, igual que si te compras una vivienda en una zona inundable, puedes imaginarte que un día u otro pisarás charcos.

Tendrás que compartir, eso sí, la responsabilidad. Porque no es lo mismo comprarte un piso al lado de una pista de básquet que ya estaba allí cuando tu naciste, que comprarte una vivienda en un barranco que se va a anegar cada vez que la madre naturaleza se cabree. La culpa de que haya viviendas en los barrancos, es de la Administración. La culpa de que tú la compres, es exclusivamente tuya.

Decía que para todo queremos soluciones inmediatas. Queremos que la pista de básquet deje de admitir chavales porque hacen ruido y lo queremos ya y queremos que las campanas dejen de sonar cuando molestan y no queremos que eso se alargue. Y queremos que una Dana que causa centenares de muertos y destrozos extraordinarios, calamidades sin fin y desabastecimientos tremendos se resuelva en una semana. Y si no se resuelve, es que nos han abandonado y nos han dejado a nuestra suerte. Es cierto que pagamos impuestos para tener un Estado protector, pero no es menos cierto que las catástrofes no se pueden digerir en un día. Como que tenemos un Estado protector hay quien se encarga de avisar que la catástrofe se acerca. Pero para que la catástrofe pase de largo hay que hacer caso de los avisos. Y en todo caso, de lo que hay que quejarse es de que los avisos no llegaron a tiempo, no de que el desastre tarde en desaparecer.

Así las cosas, insisto. Somos una sociedad consentida y somnolienta, impaciente y maleducada, irresponsable y caprichosa, capaz de reivindicar desde el sofá todos los derechos, pero incapaz de asumir en la calle todos los deberes, que quiere decir moverse cuando hay abuso de poder y ocultación de la realidad, mala gestión o negligencia y contenerse cuando el mundo parece que no responde a nuestros deseos más íntimos.

Lo peor que se puede hacer es responder a los caprichos, porque responder a los caprichos es hacerlos inacabables. Hoy molesta una pista de básquet o una campana, mañana molestará el ruido de la lluvia sobre un toldo y pasado mañana el murmullo de las palomas en una cerca. Sería mucho más razonable, y justo, no dar permisos de edificación a bloques como los de Cosme Toda o en zonas inundables, pero para eso no hay Comisiones de Mediación ni zarandajas gestuales. Lo que cuenta es el negocio.

Sobre el canvi d’alcalde

David Quirós, acabat de ser nomenat alcalde de la ciutat.

CARLOS GALVE FARRE (activista i peixater)

Des de les eleccions democràtiques del 1979, l’Hospitalet ha tingut quatre alcaldes. Tots del mateix color polític. El color ha estat en la franja del Pantone de colors càlids descolorits del que considerem la història de l’esquerra o alguna cosa semblant.

Reteniu aquesta dada: el color de l’any 2024 és Pantone 13-1023 Peach Fuzz. Té un to a “préssec” sincer, que transmet una sensació d’amabilitat i tendresa, comunicant un missatge de cura i de compartir comunitat i col·laboració”. L’objectiu d’aquest color és aportar notes de calma i serenitat.

El PSC-PSOE a l’Hospitalet ha gestionat, vist el que s’ha vist, perfectament el Pantone del color de les seves propostes per aconseguir majories absolutes o relatives a favor seu. A les seves figures significatives només les conec superficialment. Mai m’ha agradat apropar-me a ells més del compte.

En la política, com en la vida quotidiana, el que és personal i el que és professional tenen coordenades diferents i, generalment, contradictòries.

Ignacio Pujana va ser el primer elegit el 1979. La seva caiguda i la seva decadència van ser dures. És evident que ell va tenir la seva responsabilitat, però vaig comprovar que el seu partit i els seus companys miraven fredament pel forat de l’escala per veure com queia i estavellar-se estrepitosament, provocant-li fracàs i desprestigi. Enteníem que la política no és per a il·lusos ni per a aquells que creuen que en els seus xiringuitos tot ho poden. El cas Pujana va ser impactant.

Celestino Corbacho va emergir el 1994 com a salvador, per superar una de les èpoques més fosques dels socialistes a l’Hospitalet. Va continuar amb la seva majoria i el color d’aquella època tenia un color rosat. Semblava que era una miqueta més d’esquerres. Corbacho estava dotat d’una habilitat especial, exercia l’abraçada de l’os de manera subtil i àgil. El desenllaç del seu període a l’alcaldia va ser diferent. El Ministeri de Treball li va donar una sortida airosa, però la relació amb la seva successora va ser, per dir-ho suaument, nefasta i anòmala. Al final es va embolicar, al meu parer, amb una opció política de poc calat. Ciutadans va ser un experiment electoral increïble per la seva experiència, però demostra clarament que els polítics són humans i també s’equivoquen.

Núria Marín rep l’alcaldia el 2008. És la primera dona i la més jove. Núria és l’exemple de militant de base d’èxit. Assumeix sense problema les polítiques del seu partit i s’adapta a la ductilitat de l’aparell del PSC. Posseeix una capacitat molt important en política, té la virtut de l’empatia, li resulta fàcil ser simpàtica. Les seves polítiques són grises, amb poques accions brillants però amb un element molt rellevant: consolida l’entramat i el control d’entitats i associacions, fent-les depenents del partit que governa. Li tinc una gran estima personal, quasi tanta com la radical discrepància en les seves polítiques.

Al 2024, la ciutat està més desmobilitzada que mai. No només és culpa seva, però la ciutat està amb encefalograma pla, les capacitats de reacció de la protesta reivindicativa són penoses. El cas del Consell Esportiu li va explotar en el tram final i la va salvar el jutge i la justícia, arxivant el cas.

Després de perdre la majoria absoluta amb 13 dels 27 regidors, Núria passa el testimoni d’alcalde a David Quirós. El PSC-PSOE, com sempre, estudia el Pantone del pròxim cap de llista per a les properes eleccions de 2027. Li han donat temps per tal que es consolidi com a candidat.

Es coneix poc de David Quirós. En observar els seus primers dies com a alcalde, es mou amb un factor positiu. Es dona a conèixer i saluda al màxim nombre de veïns i entitats. És un modern madur, té apariència, la imatge de l’home d’avui, sembla que té criteri sobre el digital i practica o li agrada el bàsquet.

Per cert, el bàsquet és un esport de moda en el poder. Sánchez és un estratega que domina a la perfecció els darrers minuts/segons per guanyar les seves partides polítiques. No sé com juga Quirós… la seva expressió no verbal és diferent de la dels seus antecessors.

Està bé que sigui proper, però no només per guanyar eleccions. Hauria de ser proper i, sobretot, coherent.

La ciutat de l’Hospitalet posseeix una característica molt especial: hi ha molts “hospitalets” dins d’ella. És una ciutat diversa en el seu teixit humà i social. Està encastada amb calçador. Té una arquitectura urbana fragmentada, primer per la seva orografia amb un gran contrast entre el Samontà i la Marina, i sobretot per la fractura entre els seus barris provocada per les vies del ferrocarril que divideixen la ciutat de punta a punta en forma de creu.

L’estigma de l’Hospitalet domina com a ciutat dormitori, insegura, conflictiva, de baix rang, amb zones industrials decadents i l’última zona agrícola en perill. Aquesta sensació és força estesa, sobretot entre els ciutadans de Barcelona. La Riera Blanca no només divideix urbanísticament les dues ciutats: la divisió és social, cultural i econòmica.

Aquesta diversitat li proporciona tanta complexitat que la fa imprevisible. Aquesta és la gran dificultat per estimar el conjunt de l’Hospitalet, que és com una malquerida. Si algun dia hi hagués un alcalde que estimés l’Hospitalet tal com és, es convertiria en un alcalde històric.

Li dono idees a Quirós. L’Hospitalet és una ciutat difícil però apassionant. Té totes les característiques necessàries per poder lluir-se. El Pantone de 2024, com diuen, té un to de préssec sincer que transmet una sensació d’amabilitat i tendresa. L’objectiu d’aquest color és aportar notes de calma i serenitat.

David Quirós encaixa amb la descripció del Pantone 2024.

L’Hospitalet necessita urgentment polítiques honestes, valentes, que trenquin la cotilla del color del partit que ha governat durant els últims 45 anys, i que, d’una vegada per totes, sigui un alcalde que domini el Pantone Vermell de la força, per fer un l’Hospitalet més humà en l’urbanisme, en l’aspecte social i en el mediambiental.

Esperem que a la quarta sigui la vençuda.

Seria estúpid no reconèixer que durant aquests 45 anys la nostra ciutat no ha canviat. Seria així mateix cínic si no assenyalés en aquesta reflexió que la societat civil de la nostra ciutat ha estat segrestada per unes polítiques clientelars que han produït el fenomen urbanístic més vergonyós de la nostra història recent. En altres temps, hagués estat impensable que la societat civil de l’Hospitalet hagués romàs gairebé passiva davant d’una barbaritat urbanística com la que ha permès la construcció en els terrenys de Cosme Toda. Si no ho dic, rebento.

Veïns, desperteu-vos! Moveu-vos per forçar l’alcalde a recuperar la dignitat de la ciutat.

Ànims, alcalde! Tens una gran oportunitat; pots fer història i no formar part de la mediocritat dels teus antecessors a l’Ajuntament de l’Hospitalet.

Reivindico el sentiment de l’optimisme i de la raó.