Categoria: Opinió

Somnis llunyans

El Pla Gran Via Sud: destruir la ciutat.

15 de març de 2019

El dia 3 d’abril de 1979 es van celebrar a tot el país les primeres eleccions municipals democràtiques, que s’havien aturat abruptament després de la victòria de les tropes rebels del General Franco al febrer de 1939. Es va trigar 40 anys a fer noves eleccions democràtiques i ara, just el 3 d’abril d’aquest any, fa 40 anys que en tenim. A l’Hospitalet sempre s’ha presentat el ventall de les principals forces polítiques catalanes com a la gran majoria de les ciutats importants però, des de fa quatre dècades, en aquesta ciutat han guanyat els socialistes i han governat els socialistes, com a molts dels principals municipis de la comarca a la qual pertanyem i de la resta de l’Àrea Metropolitana i de les primeres corones. La majoria de regidors d’aquests deu mandats successius han estat membres del PSC malgrat que hi ha hagut gairebé sempre regidors que calia situar a la seva esquerra, regidors nacionalistes i darrerament independentistes, representants de la dreta liberal espanyola i fins i tot esporàdicament algun regidor ultradretà, difícilment comprensible en una societat com la nostra, plena de gent amb recursos econòmics ajustats i evidents necessitats d’emancipació social.

La societat ha anat canviant força en aquests 40 anys i molts dels que enteníem els ressorts d’aquell municipi dels anys 80, ens costa entendre per què suportem coses que aleshores ens semblaven inassolibles. I tal com hem canviat nosaltres han canviat els partits. I no només perquè el clàssic eix de les esquerres i de les dretes està en crisi permanent, sinó perquè ens ha esclatat als morros un eix encara més incontrovertible, que no entén de classes socials sinó de pertinences territorials. Aquelles diferències en l’escala social, allò que ens feia diferents en funció de si pertanyíem a les classes subordinades o les poderoses, corre perill de diluir-se en una altra diferència, la del lloc on hem nascut i la del sentiment que acompanya aquest accident del destí. Un accident del destí, que es diferencia de l’altra — la classe on has nascut—, perquè canviar de classe o eliminar les classes pot convertir-se en un objectiu vital, mentre que canviar el lloc on has nascut és, simplement una quimera.

Tinc la sensació, que de la mateixa manera que l’èxit vital es correspon amb la capacitat per amollar-te a les circumstàncies que se’t presenten sense avisar, l’èxit de la pervivència dels partits juga en la mateixa lliga. El partit socialista, que s’ha mostrat incombustible amb els anys, continua sent, en les formes, el mateix PSC dels inicis, mentre que tots els altres han anat desapareixen, han canviat de nomenclatura, de praxis política i fins i tot d’ideologia. La seva pervivència, al menys pel que fa a la realitat municipal d’aquestes ciutats grans que han sabut renunciar a la qualitat de vida a base de generar riquesa i fer veure que la  repartien, resulta molt il·lustrativa de la seva capacitat d’adaptació a les noves realitats. Abans la gent reclamava zones verdes i ara reclama notorietat internacional, que és una cosa etèria que només afavoreix realment als que viuen del llustre i de fer tractes amb les personalitats rellevants. Interessa el pool mèdic i la fira del mòbil, per sobre de la preservació dels darrers pams de territori verge per respirar com déu mana. Per això segueixen guanyant quatre dècades després.

Mentre tant, aquells que podrien pensar amb un autèntic disseny de la ciutat del futur, vinculada a les necessitats autèntiques de la gent que hi viu i que es desenvolupa, i que pensa en un futur per a ells i els seus fills al lloc on sempre han viscut i on volen continuar vivint, ni hi són, ni se’ls espera.

Quaranta anys després d’aquell 1979, els somnis estan més lluny que aleshores. O potser som nosaltres els que estem massa lluny de la realitat.

Todo es suyo

15 de febrero 2019

Cien años justos después de la pérdida obligada de la Marina de l’Hospitalet para construir el puerto franco de Barcelona, esta saturadísima ciudad está a punto de entregar con una amplia sonrisa otros 60.000 metros cuadrados de espacio ciudadano para otro magnífico proyecto ajeno por completo a sus habitantes —añadiéndolos a los otros 240.000 metros que ya se entregaron entre 1990 y el 2011. Está claro que nos van a vender como un éxito extraordinario el recientísimo acuerdo sobre la ampliación de la Fira de Barcelona que ha ayudado a que la alcaldesa de l’Hospitalet se haya sentado a la derecha del president de la Generalitat compartiendo tribuna con la alcaldesa de Barcelona, el presidente de la Diputación, el de la Cámara de Comercio y los de la Fira de Barcelona económica y patrimonial para así demostrar que la ciudad ya es el segundo motor económico de Cataluña, como dice la propaganda municipal, y que su alcaldesa empieza a ser una importante autoridad nacional.

A cambio de todo ello, sin que la Fira de Barcelona pierda su nombre, como debe ser, lo que fue la Fira de Barcelona desde el siglo XIX en la montaña de Montjuic, se va a reconvertir en espacio público para la ciudad condal. Barcelona ganará miles de metros públicos —que necesita con urgencia— para esponjar la ciudad y para beneficio de sus ciudadanos en una zona privilegiada entre la plaza España y los antiguos palacios feriales, que ni siquiera tendrán que remozarlos para cumplir su antigua misión ferial: para eso ya está el suelo hospitalense. A todo el mundo, incluso a la alcaldesa Marín, todo eso le parece muy bien. Barcelona necesita ganar espacios que para algo es el primer motor económico de Cataluña, su capital, y una ciudad que reclama visitantes. L’Hospitalet sigue siendo, con más ahínco incluso, la ciudad subsidiaria de la gran Barcelona, el patio trasero, la ciudad dispuesta a ceder suelo y a no reivindicar nada, aunque mantenga a sus ciudadanos hacinados, sin espacios verdes suficientes y vendiendo quimeras para mantener la fantasía.

Cuando se puso la Fira en la Gran Vía de l’Hospitalet, cuando se armó la Ciutat de la Justícia, algunos ya imaginábamos que la gran avenida que se inventó Corbacho terminaría siendo, no la puerta de l’Hospitalet, sino la de Barcelona en terreno ajeno. Una puerta que han diseñado para que llegue hasta el río, con esa hazaña que supone el PDU de Gran Vía que va a llenar de rascacielos de oficinas y similares lo poco que queda de l’Hospitalet todavía no edificado. Lo terrible no es solo esto. Lo dramático es que mientras Barcelona expulsa instalaciones que sigue capitalizando para rehabilitar sus propios lugares libres obsoletos, l’Hospitalet cede territorio a cambio de honores para su alcaldesa. Y nada más.

La política lo puede todo, solo es necesario tener ambición y ser tenaz. Nadie dice que la Fira de Barcelona no pudiera ampliarse todavía más en el Pedrosa. Lo que se defiende es que para que la Fira se amplie todavía más quizás habría que hacer un esfuerzo suplementario de esponjamiento ciudadano, adquiriendo suelo ocupado a cambio del suelo libre que se libera a beneficio de inventario para la economía productiva de los grandes empresarios de Barcelona. Todo el mundo entendería eso y si no, una visita guiada por los barrios del Norte de la ciudad con los mismos que ocuparon la mesa de presidencia durante la enajenación de los 300.000 metros cuadrados totales, hubiera resultado muy ilustrativa de las necesidades de la ciudad.

Pero esta ciudad está por otras cosas. Ser el segundo motor económico no sé en que beneficia a los hospitalenses que continúan con una de las rentas per cápita más bajas de entre los municipios catalanes. No hace falta más que acudir al Idescat y hacerse una idea. L’Hospitalet tiene un PIB (Producto Interior Bruto) por habitante en el año 2017 de 25.800 euros, cuando la media catalana está en 31.300 y la media del Barcelonès en 37.100 (ahí está Barcelona, pero también Sant Adrià, Badalona y Santa Coloma junto con l’Hospitalet). La Renta Familiar disponible bruta que es lo que las familias pueden destinar al consumo o al ahorro, todavía es mas elocuente porque se encuentra 10 puntos por debajo de la media catalana y 23 puntos por debajo de la media del Barcelonés. Es decir, somos una ciudad más bien pobre, con rentas más bien bajas y con un nivel familiar de consumo y ahorro más bien lamentable. Pero somos, según el ayuntamiento, el segundo motor económico de Cataluña. Hemos regalado ya 240.000 metros cuadrados a la Fira de Barcelona para ser ricos, pero vamos a regalar otros 60.000 porque la economía debe crecer y el Mobile ese famoso, da prestigio. A unos cuantos, y a Barcelona. Si, claro, como aquí hemos abierto hoteles, que ya está bien, los congresistas del Mobile se alojan aquí, como se alojarían en Matadepera, sin saber donde están. Quienes sí saben donde están los hoteles es el Ayuntamiento a quienes cobra el IBI, igual que ocurre con la Ciutat de la Justicia que también paga aquí, salvando muchas veces a la tesorería municipal de las tensiones internas que sufre a menudo.

Pero el Ayuntamiento sigue quejándose de que no hay dinero o al menos no hay dinero para todo aquello que la ciudad necesita. Y las familias tampoco tienen dinero, al menos el dinero que correspondería para vivir en la ciudad que es el segundo motor económico de Cataluña. Se cerró la tele por que no había dinero, se subvenciona ligeramente a las entidades porque no hay dinero, no se ayuda a la edición de libros porque no hay dinero. Nunca hay dinero para lo que interesa poco. Hace 40 años que en el Ayuntamiento no hay dinero más que para lo que al Ayuntamiento le parece bien. En realidad ese dinero no es nuestro. Es suyo. Hay que acordarse que cuando se les vota, se les está dando permiso para que consideren nuestros impuestos, su propio capital. Al menos, a estos que mandan. Todo es suyo: el presupuesto y el territorio.

L’avorriment electoral (II)

15 de febrer 2019

Dèiem, en l’anterior article d’aquesta sèrie, que hi havia tres evidències que explicaven 40 anys de PSC al capdavant de l’Ajuntament de l’Hospitalet i també tres contraposicions que expliquen en bona part aquest èxit. La primera donava fe d’una ciutadania que es va despertar tard, de manera significativa però tampoc massiva, en les darreries del franquisme reclamant democràcia i millors condicions de vida als barris. Molts van donar el seu suport a la gent que coneixien a les entitats reivindicatives, als sindicats i als partits, especialment la gent del PSUC, però també molts vots van anar a parar al partit socialista que tenia una imatge més acceptable després que el règim franquista dediqués anys i anys a presentar els comunistes com gent autoritària, disposada, com a mínim, a implantar la dictadura del proletariat. També molts vots que podrien haver anat al PSUC van anar a parar a candidatures comunistes minoritàries però també molt actives en aquests anys i tot plegat va fer que l’alcaldia recaigués en el PSC i ja se sap que el poder consolida moltes coses i a l’oposició fa molt de fred.

En resum, la majoria dels votants de l’Hospitalet van votar, en el seu municipi, molt més en sintonia amb la imatge que es tenia del PSOE y del PCE a nivell general, que pel que coneixien de la ciutat. Des del 1979, aquesta tendència no ha fet més que créixer, fins el punt que el PSC de l’Hospitalet si ha d’entrar en crisi, serà per causa del desprestigi latent del socialisme a nivell de país, molt més que no pas pel que han fet o han deixat de fer els seus consistoris a la ciutat. De fet, el ciutadà mitjà de l’Hospitalet no dona símptomes d’estar amoïnat per viure en una ciutat sense espais lliures, sense zones verdes, sense un urbanisme aclaparador. Es queixa, potser, de la inseguretat, de l’atur, generalment dels efectes i no tant de les causes. Aquesta és la ciutat que tenim: una ciutat de rendes baixes i de gent acostumada a viure atapeïda, en el sentit figurat i en el sentit literal. Acostumada a ajustar-se el cinturó, i a la saturació demogràfica.

El tercer corol·lari que anunciava en l’article anterior, afirmava que les aspiracions socials d’una ciutat com l’Hospitalet no permeten determinades ambicions. Si d’alguna cosa serveix el baròmetre municipal és per fer una fotografia sociològica de la ciutat que tenim. Més enllà del fet, constatable, que molt del veïnat original dels anys 60 i 70 de les barriades de La Florida, Pubilla Cases o fins i tot Collblanc-La Torrassa ha canviat radicalment, l’evidència ens mostra que l’Hospitalet segueix sent una ciutat de gent que no planta arrels, que marxa tan aviat com li milloren les circumstàncies econòmiques. Aquest fet tan elemental el va il·lustrar d’una manera fantàstica el que va ser alcalde de la ciutat durant 14 anys i després ministre durant el govern de Zapatero: Celestino Corbacho.

En el sopar crític de febrer, celebrat al Celler del Museu de la Masia Serra i que va organitzar FIC, explicant per què el Centre d’Esports l’Hospitalet no pot aspirar realment a un espai més competitiu en la Lliga de futbol professional, va fer aquesta reflexió que va passar gairebé desapercebuda: “En el moment que surti un futbolista de primer nivell, el primer que farà serà marxar del club per buscar millors condicions, i el segon marxar de la ciutat”. Ho va dir amb naturalitat, entenent que tothom que hi era present entendria a la perfecció l’evidència. I tothom ho va entendre. Un bon futbolista, un futbolista amb futur ni es mantindrà al Centre d’Esports l’Hospitalet, ni voldrà viure a la ciutat. L’exemple de Jordi Alba. Va jugar al Cornellà, tan aviat el van cridar d’altres clubs va marxar sense pensar-s’ho, continuava vivint a la ciutat fins no fa gaire, però quan li va sortir l’oportunitat va optar per viure a la part alta de Barcelona. I això que a l’Hospitalet vivia en un edifici nou i en un espai relativament ampli i lluminós: l’avinguda del Carrilet molt a prop de la Rambla Marina. Però resulta evident que aquell que pot no es manté com a resident…

No és una regla exhaustiva, és clar. Hi ha molta gent amb molts recursos i amb molta capacitat per marxar de l’Hospitalet, que no ha marxat i que no marxarà mai. És la garantia que la regla sempre presenta excepcionalitats. Però la regla és la regla: qui pot marxa. I això no passa només als barris més precaritzats, passa arreu, si és que arreu no està ja, hores d’ara, prou precaritzat. Especialment a La Florida, a Pubilla Casas i a Collblanc, on els habitatges eren més rònecs, molts d’ells d’autoconstrucció, els carrers més estrets i la saturació desbordant, els que han tingut oportunitat de fugir ho han fet. Molts han marxat als seus llocs d’origen on, amb les pensions de la indústria, viuen en unes condicions molt millors de les que mantindrien aquí. I altres no marxen perquè tenen els fills, els nets, però són prou conscients que són els llaços familiars allò que veritablement els lliga, no pas la ciutat.

Per això no resulta eloqüent el que diuen els baròmetres ciutadans, que presenten, en molts aspectes i sobretot pel que fa a la percepció personal i familiar, una imatge idíl·lica de l’Hospitalet. En l’aspecte general, per als ciutadans que responen, el principal problema que segons ells pateix la ciutat és la inseguretat, lligada —dramàticament— a l’existència d’emigració estrangera. Que els hospitalencs detectin com a problemes que té la ciutat, en els dos primers llocs de la llista, la inseguretat i la immigració, només mostra dues coses reals i lamentables: que aquesta és una ciutat pobre i que, alhora, és una pobre ciutat.

Seria magnífic que les eleccions afavorissin els màxims canvis possibles, en el govern i en la percepció de la ciutat, però molt em temo que aquestes avorrides eleccions ens depararan “más de lo mismo.”

Prensa funcionaria, narcótico civil

15 de enero 2019

No estuve, claro, porque yo a estos eventos no voy aunque me inviten, pero siempre tengo alguna garganta muy profunda que me da detalles apasionantes de los pesebres a los que soy resueltamente contrario. Los chicos y la chica del FIC le montaron una cena a Pujana para que se explicara, como antes se la montaron al viejo Capdevila para lo mismo, y lo único que consiguieron fue que, en la última, los del PP de toda la vida se lo pasaran en grande, y que los que esperaban alguna locuacidad del ugetista, se lo pasaran en pequeño. Parecía que Pujana estaba presto a hablar y a explicar las puñaladas recibidas cuando literalmente le echaron a patadas del Ayuntamiento, pero sigue siendo el cagarín de toda la vida, que se raja en los momentos cumbre. Acepta lo de las puñaladas pero sigue sin atreverse a explicar quien andaba engolado tras el antifaz y eso que lo conoce bien, de cerca y de antiguo. No nos hace ninguna falta a los mortales que nos diga quien ideó la trama, quien la desmadejó hasta dejarle sin hilo y quien fue con el cuento a las autoridades sociatas que le podían forzar a decir adiós, porque todos lo sabemos. Él, el primero. Pero sigue sin querer hacer un feo público, lo que no sé si interpretar como cortesía o como prevención, de modo que el día de la cena dijo que sí, que le habían hecho la cama, pero no quiso identificar al jefe de los camareros. Muy previsible, conociendo al personaje.

Lo patético no fue eso, sin embargo. Lo patético fue que sigue proclamándose socialista sin partido pero dispuesto a socializarse con sus antiguos correligionarios para lo que se tercie, después de que ninguno de sus correligionarios rompiera el carnet del PSC cuando lo pusieron al pie de los caballos. ¿Se lo tenía merecido? Yo no tengo dudas al respecto. Nunca se pudo probar que se llevara 40 millones en un maletín, como él mismo se encargo de recordar en la citada cena, pero tampoco hacía falta la prueba. A muchos no nos queda un ápice de duda de que aquel ayuntamiento y los de después, fueron un festín de prebendas, abusos y libertinajes, porque no hubo control y porque hubo, como mínimo, disimulo por parte de todos los participantes, el alcalde el primero. El dinero público y todo lo público que no era dinero, tenía un solo dueño que hacía y deshacía en virtud de los caprichos, de las servidumbres o de las corrupciones, que de todo hubo. Y no es un invento mío. No hay más que asomarse a la hemeroteca de todos esos años para ver cómo se multiplicaron las denuncias en prensa que se acabaron cuando acabaron con los periodistas críticos, esos que pierden siempre. Muerta la prensa libre, se acabó la rabia coyuntural.

Lo que había que hacer después era inventarse la propaganda. Ya lo habían hecho antes, pero mientras hubo algo de prensa sin control, los instrumentos de propaganda resultaron caros e ineficaces. Caros, lo han sido siempre en l’Hospitalet, porque para dirigirlos han traído gente de fuera, próxima ideológicamente, o simplemente comprable. Ineficaces, porque la prensa municipal sin control público no es prensa creíble. No lo ha sido nunca. Ni siquiera cuando ejerce el monopolio, como pasa ahora. Lo que no quiere decir que no sea útil. Sería eficaz si realmente informara. Es útil, sin embargo, precisamente por todo lo contrario, porque no informa pero atonta. Y ese es el objetivo.

Para informar sobre la realidad es imprescindible sumergirse en ella. Vivirla profesionalmente. Y ello implica dos cuestiones: apasionarse por la misión social y poder vivir del trabajo que uno desarrolla. En l’Hospitalet, los que diseñaron desde el poder la prensa que querían, tenían claro exactamente cuál debía ser el objetivo: que los periodistas pudieran vivir más o menos de su trabajo pero, sobre todo, que no se apasionaran con su misión social. Un poco lo que se les exige a los funcionarios: que practiquen el servicio a la ciudadanía pero sin implicarse demasiado, no sea que terminen poniéndose en el lugar de los ciudadanos y se alarmen por tanta incompetencia.

Y eso es lo que tenemos: periodistas funcionarios. Sin pasión, pero con un sueldo para ir tirando. Viene a cuento porque los asistentes a las dos cenas que ya ha organizado FIC y a los actos previos que la entidad organizó el año pasado, me refirieron, un poco conformados por la circunstancia, que no vieron a ningún periodista municipal cubriendo la información. ¿Alguien se imagina una cena pública con Narcís Serra, con Pasqüal Maragall o con Joan Clos para hablar de su período como alcaldes en Barcelona, sin que BTV se hubiera siquiera presentado para informar? No, claro. Porque todavía hay estilos y dignidades. Los periodistas funcionarios de l’Hospitalet ni tienen estilo, ni tienen dignidad. Así de dramático, pero así de evidente. Lo siento por los chicos y la chica de FIC porque, a partir de ahora, aún cubrirán menos sus actos. Y el Consistorio extasiado, porque esos mismos periodistas funcionarios son los que consiguen que la gente de l’Hospitalet esté encantada de la ciudad en la que viven, ya que de ellos es de quien reciben la información sobre la ciudad, de la que se dotan prioritariamente según el barómetro demoscópico hecho público hace cuatro días.

Deben pensar que teniendo a tanta gente aturdida, narcotizada por la propaganda, nos engañan a todos. Quizás consigan los votos para no salir rebotados en la próximas elecciones, pero ocuparan el mismo lugar en la historia de la ciudad que el desdichado Pujana.

L’avorriment electoral (I)

15 de gener 2019

Si el baròmetre que acaba de presentar l’Ajuntament fa ben poc diu la veritat, no s’entén gaire el nerviosisme que tothom apunta que manifesta el PSC davant les properes eleccions municipals, com no sigui que pateixin per no obtenir la majoria absoluta. Quan guanyin les eleccions aquest 2019 —i si les dades demoscòpiques no són inventades, així serà— hauran repetit victòria durant quatre dècades consecutives, una dada extraordinària que posa de manifest, al menys, tres evidències.

La primera, que el partit ha sabut mantenir-se fort i unit i renovar-se, malgrat les inevitables crisis i conflictes que es produeixen al llarg de 40 anys. La segona, que han estat capaços de produir confiança en els governats i donar una imatge de solvència, de fer les coses bé, i la tercera, que saben com afrontar el futur i fer-se imprescindibles en la governació. Aquestes tres evidències favorables tenen, lògicament, tres corol·laris annexes, sense els quals tampoc s’entendrien del tot les evidències. El primer, que la ciutat té una estructura social que facilita el triomf d’un partit com el PSC. El segon, que o bé l’oposició no ha sabut dissenyar una alternativa, o simplement que l’oposició no ha sabut consolidar-se com a tal. El tercer, que les aspiracions socials d’una ciutat com l’Hospitalet no permeten determinades ambicions.

Deixeu-me que aprofundeixi una mica en cada aspecte.

Pel que fa a les evidències, no hi ha dubte que el partit ha sofert en aquests 40 anys un moviment de consolidació interna progressiu que l’ha permès renovar les persones i mantenir el relat de progrés. Ha ajudat, probablement molt, aquesta mena de ciment indestructible que és el manteniment del poder. Si hi ha poder, hi ha recursos i hi ha perspectives. És fàcil d’apuntar-se a un partit amb poder on només es demana disciplina i respecte a la jerarquia i, fins ara, el PSC ha pogut repartir moltes prebendes entre els fidels.

Ha calgut, malgrat tot, una certa visió de com avançar sense provocar desfetes, sense l’ànim caïnita destructiu que ha caracteritzat tants fracassos a l’esquerra. El PSC no ho tenia fàcil amb dues ànimes que el temps s’ha encarregat d’evidenciar que eren irreconciliables: la que va menar la Federació Catalana del PSOE i la que va donar llum al PSC Congrés. A l’Hospitalet, uns i altres van tenir la perspicàcia d’acceptar que el catalanisme no tenia futur i suportar altres estils i altres cultures, les que no eren pròpies. Això ha permès arribar fins aquí i és mèrit dels espanyolistes i dels catalanistes del PSC, segurament a parts iguals, de manera que avui com ahir són, en el PSC local, bastant indistingibles uns i altres: impera el pragmatisme de conservar el poder. El mateix pragmatisme que van practicar els catalanistes perdedors des del primer dia.

No solament s’ha mantingut la unitat. S’ha encertat a l’hora de projectar un missatge de progrés on la propaganda ha jugat un paper fonamental. Propaganda a dos nivells. Per una banda, fent coses d’imatge de cara al ciutadà. Per una altra, promovent un clientelisme actiu amb la societat civil mínimament organitzada. Cap d’aquestes coses no costava gaire, és veritat, perquè la ciutat necessitava un bon rentat de cara i tenia una estructura social —acabada la fase icònica de la reivindicació antifranquista— bastant fàcil de conformar amb un lleuger missatge d’esquerres. El PSC local ho ha sabut fer al llarg dels anys i encara ho fa en part. Justament el darrer baròmetre d’opinió del municipi assenyala encara, com un encert de l’Ajuntament, l’arranjament de carrers per exemple. Ha descuidat, en canvi, en aquesta darrera fase, aquesta xarxa clientelar, però la veritat és que la clientela ja està feta i no calen tantes carícies com s’esmerçaven abans.

Pel que fa a la governació, el PSC ha estat capaç d’acomodar-se molt bé a les circumstàncies. Quan va convenir fer servir dràsticament les majories absolutes, ho va fer sense misericòrdia i quan va convenir mostrar un tarannà col·laboratiu, sense perdre el timó, ho va fer, incorporant una part de l’oposició i aconseguint eliminar la possibilitat de qualsevol alternativa de cara al futur.

Tot plegat va ser possible pels encerts, però també per les circumstàncies que ja es van manifestar al mateix abril del 1979. L’Hospitalet encara es defineix avui en dia com una ciutat d’esquerres. És legítima aquesta adscripció sobretot perquè van ser les diferents organitzacions d’esquerra les que van ser capaces d’organitzar fa més de 40 anys la resistència a la ciutat i la reivindicació veïnal. Van existir, articulades i actives, més d’una dotzena d’organitzacions d’esquerra i ultraesquerra a la ciutat entre 1974 i 1979, però la principal va ser l’ala catalana del comunisme espanyol, el PSUC. El socialisme militant va arribar dividit (PSC/PSOE), tard i tímidament però amb una enorme avantatge respecte dels comunistes: feien molta menys por, tenien una imatge molt més moderada i moderna i reclamaven sobretot un compromís electoral i no pas cap responsabilitat activista que, en canvi, si que formava part de la cultura del PSUC. El PSC podia guanyar les primeres eleccions municipals democràtiques per aquests factors, però podia no guanyar perquè el PSUC va presentar un equip d’activistes coneguts —“gent de l’Hospitalet per a l’Hospitalet”— només amb un petit inconvenient que malgrat tot es va llegir positivament: l’encapçalament de la candidatura per l’escriptor Paco Candel, que no era de l’Hospitalet però que ho hagués pogut ser d’haver-s’ho proposat. Al final va guanyar el PSC, i va ser més sorpresa per ells mateixos que no pas per el PSUC, que coneixia molt més la ciutat que els socialistes.

Les altres circumstàncies esmentades al principi ja són més particulars. El PSUC es va trencar l’any 1980 en una lluita fratricida de les dues ànimes, desconcertades i irreflexives, que ja s’havien trobat a l’organització des del 1974: els que volien mantenir les essències i els que volien mantenir les existències. Des d’aleshores no hi va haver cap alternativa d’esquerres factible a la ciutat. I cap novetat específica fins a l’aparició de l’independentisme. Un independentisme que no podrà governar mai una ciutat on encara avui la immensa majoria de la gent se sent tant catalana com espanyola, no és independentista, i fa servir força el castellà com a llengua vehicular. Ni el PSUC, ni el PCC, ni Iniciativa, ni Esquerra Unida van poder aspirar mai a res mes que a la representació nostàlgica del comunisme d’altres temps. Poc després del 15-M podria haver hagut una alternativa possible i engrescadora que era Podem, però es va malbaratar per la inconseqüència organitzativa d’aquest moviment de gent interessant, però notablement inexperta. La seva inconseqüència va fer que en les darreres eleccions democràtiques molts dels vots que li anaven dirigits es perdessin per la despreocupació a l’hora d’homologar etiquetes, fins el punt que dos regidors de Guanyem L’Hospitalet que molts votants pensaven que eren de Podem, en realitat eren aprenents de bruixot massa proclius als cants de sirena.

Ara anuncien que les coses seran diferents i que la gent que voti Podem votarà candidatures homologables i controlades. Ara, quan el partit morat viu les seves hores més baixes…

Acabo —de moment— com he començat. Si fem cas del que diu el baròmetre, el PSC guanyarà les properes eleccions municipals. Com en la majoria de les altres convocatòries dels darrers 40 anys excepte la primera, molt més per les debilitats alienes que per la fortalesa pròpia. Haurem de resignar-nos a que la ciutat més densificada d’Europa tingui el futur que li han dibuixat aquests 40 anys de monopoli lleugerament rosat? Serà possible sostreure’ns a aquest avorriment electoral tan anunciat? Parlem-ne, si de cas…

Un hotel de cinco estrellas en Can Buxeras

El parque de Can Buxeres, un espacio libre para construir…

15 de diciembre 2018

Ya decía Rajoy que los catalanes hacen cosas. Pues bien, se nota que los hospitalenses no son muy catalanes porque en l’Hospitalet si algo falta son cosas. Diversas y variadas. En esta ciudad se va a rachas y por eso suele haber, según las épocas, mucho de unas cosas y poco de otras. Y, como es natural, para poner unas cosas hay que sacar otras para que quepan. Por ejemplo, en el siglo XIX, en l’Hospitalet les dio por poner muchas fábricas. Había fábricas en cualquier sitio, pero para poner las fábricas primero tuvieron que sacar los campos. Y eso ocurrió en unos sitios más que en otros pero en todos los casos la industria se ponía donde cabía y cabía generalmente donde antes se cultivaban tomates o se recogían algarrobas. Después, como había fábricas, y las fábricas solo funcionaban si había obreros, se pusieron obreros como si fueran cosas. Obreros que venían, no de la Cataluña interior o de los pueblos limítrofes como Sants o Cornellà, sino de Extremadura, de Andalucía y de Castilla. Eran obreros, no que trabajaban en l’Hospitalet y se volvían a su pueblo, no. Eran obreros que venían para quedarse. Y como tenían que quedarse, se ocuparon más espacios para poner casas. Pero como había tantas fábricas y se necesitaban tantos obreros —lo mismo que pasaba en l’Hospitalet, pasaba más o menos en los alrededores— no hubo suficiente con hacer casas donde había calles. Se inventaron los polígonos de viviendas que era una manera de hacer casas amontonadas, sin calles ni nada, porque lo principal era que los obreros tuvieran un lugar donde dormir. Un lugar para vivir, un lugar con calles y servicios, ya se iría construyendo con el tiempo.

Siempre, lo primero ha sido lo primero. Y en la lógica del capital, poco importaba el campo si lo que había que levantar eran fábricas y poco importaba que no hubiera calles, lo importante era hacer casas que las pudieran comprar los obreros gastándose mucho del dinero que ganaban en las fábricas. Lo de vivir tampoco era tan urgente. Lo urgente era producir que había que levantar Cataluña (y de paso España).

Así pasaron un montón de años hasta que algunos descubrieron que vivían en una dictadura pero que tenían cerca un ayuntamiento al que podía responsabilizar, con toda la razón del mundo, de tolerar que en su municipio se durmiera, pero no se pudiera vivir. A aquellos barrios y ciudades se les llamó barrios y ciudades dormitorio, con toda propiedad, y desde entonces la reivindicación de la ciudadanía pasó por conseguir que además de dormir, se pudiera vivir, es decir, hubiera escuelas, infraestructuras, servicios, equipamientos, calles urbanizadas, saneamiento adecuado, espacios de relación, culturales, etc, cosas que había que hacer no demasiado lejos de donde se dormía, porque si no, dejaban de ser útiles para la cuestión fundamental: convertirse en ciudadanos —a ello contribuían las necesidades familiares— y no solo en productores al servicio del capital.

Y como aquellos ayuntamientos estaban demasiado atados a los que habían permitido este estado de cosas, se vinculó la construcción de las ciudades para vivir, con la lucha por los derechos democráticos. Con una esperanza demasiado indeterminada: ser ciudadanos con derecho a mantener la vigilancia sobre las cosas que se hacían, porque se acabó comprendiendo que, para poner unas cosas, hay que quitar necesariamente otras.

Bueno, ahora se están quitando las fábricas y parece que ya no hacen falta más cosas para vivir, por lo que donde había fábricas estamos permitiendo, tolerando sin vigilar, que pongan casas, porque sigue siendo necesario dormir en algún sitio.

Pere hete aquí que acaba de saltar la noticia. Los vecinos de Santa Eulalia que hace un siglo vienen reivindicando un polideportivo en condiciones porque el de la calle Jacint Verdaguer se ha hecho viejo y hay que reformarlo y porque, cuando se construyó, vivían en Santa Eulalia la mitad de vecinos que ahora, acaban de descubrir esa ley inevitable. Para hacer un polideportivo hace falta un lugar —para poner unas cosas hay que sacar otras— y ya no hay lugares libres en Santa Eulalia, así que el Ayuntamiento ha tenido una idea genial, muy propia de quienes nos gobiernan. Metemos el polideportivo en un parque. Total, un parque solo es un sitio libre, a menudo lleno de niños ruidosos cuando no de perros que sueltan bolas negras. Y para compensar, en lo que había sido una pista a pie de calle, en la que no se puede edificar porque pasa un canal subterráneo —calle Gasómetro— se levanta el cemento y se ponen unos bancos o ni siquiera eso, que total, un parque con cemento siempre parece más limpio que lleno de hierbas. Total, para pelarse las rodillas, lo mismo vale una pista de cemento que un solar de gravilla y los perros no suelen hacer miramientos a la hora de defecar.

Así que para el polideportivo de Santa Eulalia el ayuntamiento ya ha encontrado el mejor sitio: el parque de la Alhambra. Es más, si me apuran, al lado del polideportivo que solo ocupará un tercio del espacio libre, podrían hacer un párquing subterráneo y usar los árboles, una vez bien cortaditos —ya se sabe aquello de hacer leña del árbol caido—, para la calefacción escolar, que hemos de aprovecharlo todo.

De paso, ahora que nos está llegando la fiebre de los hoteles —la Marbella del Llobregat—, yo propongo construir el mejor hotel 5 estrellas de la ciudad en el parque de Can Buxeras, con vistas al antiquísimo Camí de la Fonteta, una reliquia del pasado que los turistas valorarán muchísimo y con una casa señorial muy auténtica que se podría convertir con poca inversión en un spa de lujo del que no se querrían ir los millonarios. Y ya puestos, un bloquecito de vivienda protegida en la plaza Mosén Homar aprovechando que se le mueren los dos magnolios y las palmeras y una hilera de adosaditos en el paseo central de la Rambla Marina —con entrada en el lado sol y jardincito en la parte posterior— porque es un derroche de espacio ese paseo tan opulento.

Y ya iremos pensando cómo aprovechar lo que quede libre porque siguen haciendo falta cosas y ya se sabe: para poner unas, hay que sacar otras. Las más prescindibles, claro.

La república Marín

15 de desembre 2018

Les dates de Nadal i les de final de curs acostumen a ser les mes adequades perquè les escoles ensenyin a les famílies totes les coses que els nens i nenes aprenen, més enllà de les rutinàries feines curriculars. Ja fa uns quants anys que els hospitalencs que tenim fills o nets en edat escolar som joiosament convocats a concerts, exhibicions de dança i teatre, gimnàstica, malabarismes i altres meravelles artístiques. Dieu-me desgraciat, però en les dues darreres convocatòries, la família hem hagut de desplaçar-nos a les veïnes poblacions de Cornellà i Sant Joan Despí per veure el que fan els nostres escolars de l’Hospitalet. La raó: que no hi ha un espai en tota la ciutat que pugui acollir-los i acollir-nos, i les escoles han de llogar teatres als municipis de l’entorn, amb les condicions idònies, per mostrar, com cal, les activitats de la canalla.

Aquesta és una realitat que no s’explica al Diari de l’Hospitalet ni a la tele local, ni al digital, ni sembla ser motiu de reflexió per part de les autoritats corresponents. I això no és cosa d’avui. Fa temps que dura. Moltes escoles i acadèmies de la ciutat pensen en l’Auditori Miquel Martí i Pol, de Sant Joan Despí o en l’Auditori de Cornellà, per ensenyar-nos el que aprenen a les escoles o acadèmies de la ciutat els respectius alumnes.

Això passa a l’Hospitalet quaranta anys després del primer govern socialista que, en paraules de l’alcaldessa “li ha donat la volta a aquesta ciutat”. És una anècdota, sí. La ciutat ha millorat en els darrers 40 anys, potser també, malgrat que no n’estigui convençut del tot. Però el que resulta flagrant és que el “Model l’Hospitalet”, que Núria Marín defensa, té menys a veure amb el “model d’esquerres i progressista que garanteix la igualtat d’oportunitats, la cohesió social i la qualitat dels serveis de benestar” que amb el model acrític i autosatisfet que garanteix que es construeixi una ciutat sense el concurs dels seus habitants, en benefici d’una idea megalòmana que casa poc amb la fràgil realitat d’un municipi desestructurat des de qualsevol punt de vista que se l’observi.

Tornem a les paraules de l’alcaldessa en el recent acte de commemoració del 40 aniversari dels socialistes hospitalencs, quan agraïa l’esforç per transformar la ciutat: “Una ciutat —deia— que ha passat de ser un suburbi, on no hi havia equipaments ni zones verdes, a convertir-se en una ciutat amb personalitat pròpia, emergent, moderna i dinàmica”.Ja ens agradaria que fos així. Probablement una ciutat moderna i dinàmica, ni que fos una mica emergent i amb un xic de personalitat, tindria com a mínim, espais de sobres perquè totes les escoles de la ciutat no haguessin de pensar en equipaments externs a l’hora de convocar les famílies. A banda que el contrari d’un suburbi sense equipaments ni zones verdes és una ciutat amb equipaments i zones verdes, no una cosa tan etèria com una ciutat moderna, dinàmica, emergent i amb personalitat pròpia, que només són paraules simpàtiques que sempre sonen bé, malgrat siguin retòriques, buides de contingut i amb una consistència discutible. Ja ho diu el refrany: diga’m d’alló que pressumeixes i et diré on són les teves carències.

I es que una cosa són les paraules i l’altra el que es pot constatar.

Per exemple: dos hospitals propers i uns quants centres de recerca que van néixer aquí per causalitat i sense cap impuls municipal, es converteixen en un pool biomèdic; uns quants hotels i oficines a prop de la Fira de Barcelona, que van aparéixer per la conjuntura territorial més que no pas per una qüestió estratègica, en un districte financer; un conglomerat de jutjats generals i forans més alguns de propis, sorgits de la planificació barcelonina, en una ciutat de la justícia; unes quantes naus llogades a bon preu i uns quants espais regalats d’un polígon industrial en liquidació, en un districte cultural; que l’alcaldessa de la ciutat aparegui al costat de diverses personalitats per causa que vam regalar algunes hectàries del nostre escadusser patrimoni territorial per fer la Fira, converteix immediat a la primera autoritat municipal en una figura emergent i la ciutat pren, de cop i volta, personalitat pròpia. Que regalem un espai prèviament ordenat i pagat amb recursos municipals, al Cirque de Soleil perquè guardin aquí els seus espectaculars estris i caravanes, ens converteix en una ciutat dinàmica. Que uns quants artistes facin un mural —o dos cents— i que s’activin els bars de tapes, ens converteix en una ciutat moderna…

Que no ens enganyin. Alguns es pensen que vivim temps republicans justament perquè som qualsevol cosa menys realistes. No confonguem ser realistes amb ser monàrquics, carai! No cal ser monàrquics per veure que la república és una entelèquia, com va explicar d’una manera diàfana un mosso d’esquadra l’altra dia: “La república no existeix, idiota”. Doncs bé, aquesta ciutat amb personalitat pròpia, emergent, moderna i dinàmica… és la república Marín.

Tres vegades insensibles

Núria Marín i Martínez, l’Alcaldesa de l’Hospitalet.

15 de novembre 2018

No hi ha dubte que l’actual equip de govern s’està guanyant a pols algunes definicions que s’imposen a la ciutat sense aturador i que desllueixen els esforços del Consistori per fer veure que vivim en una ciutat de primera línia, fent ombra a una Barcelona amb la que compartim porta d’entrada (plaça Europa), fira i missatges postmoderns i beatífics. El cert és que no paren de venir ministres a fer veure que volen aprendre coses de les experiències de l’Hospitalet, gràcies a que l’alcaldessa li cau bé a Miquel Iceta i a que Miquel Iceta segueix sent un dels baluards més preuats del socialisme perifèric.

Per causa d’aquest cúmul de casualitats que corona la presència de la senyora Marín a la cúpula del PSOE, l’alcaldessa s’està convertint en una estrella mediàtica, a la que conviden a opinar i a fer anàlisis com si es tractés d’una estadista de primer nivell amb un futur esplèndid. Ha de tenir una agenda atapeïdíssima, que no li deixa temps per mirar-se de prop les coses menors que passen a la seva ciutat. Si l’escoltes, potser sí que conclous que pot tenir un futur esplèndid. Amb Zapatero vam aprendre que qualsevol podia ser ministre i amb Sánchez comencem a veure que qualsevol pot ser un talent polític. Només cal guanyar eleccions i estar en el lloc adequat en el moment oportú. És la crisi, amics. Abans es discrepava fàcil dels referents diversos per qüestions ideològiques o estratègiques, però hi reconeixies una solidesa. Avui la solidesa consisteix a sortir per la tele, evitar les declaracions estridents i aparèixer tan com sigui possible al costat dels que manen.

Coincidireu amb mi que la definició que L’Hospitalet és la ciutat més densa d’Europa ha fet forat, ha tocat fibra. Costarà desempallegar-se d’aquesta evidència que esquitxa dolorosament la realitat. En el darrer ple d’octubre, el primer tinent d’alcalde es va veure en la necessitat de negar-ho radicalment, però no va poder contraposar arguments sòlids. Senzillament perquè no existeixen. Perquè segons dades que es poden trobar a internet amb una mica de paciència, l’Hospitalet té una densitat de més de 20.000 habitants per Km2. La mitjana del Barcelonès, que és la zona més poblada de Catalunya, és de 15.000, mentre que la del global de Catalunya no arriba als 250 habitants/Km2. Si ens fixem en la Europa de les grans poblacions, Londres té una densitat de 5.600 hab/Km2; Madrid de 4.700; Barcelona de 4.400; París de 3.700; Moscou de 3.100; Berlín de 3.000; Lisboa de 2.800 i Brusel·les de 2.600. La densitat es fixa, naturalment, relacionant el nombre d’habitants empadronats amb l’espai del terme municipal que, en alguns casos, inclou zones obertament forestals, com és el cas del Tibidabo a Barcelona. Si delimitem les àrees urbanes exclusivament, les xifres poden variar una mica, però ja es veu que, en qualsevol cas, costarà molt que arribin als 20.000 habitants per Km2 de l’Hospitalet. I això, abans que s’ompli el miler llarg de nous habitatges que s’estan construint a la ciutat, gràcies als generosos permisos que ha atorgat el consistori per omplir espais que fins ara estaven ocupats per zones industrials en desús i que podrien haver servit per esponjar una ciutat que cal estar cec per no veure que ratlla el col·lapse urbà.

Si l’etiqueta de ciutat record en densitat, resulta hores d’ara irreversible, correm desbocats cap a una nova realitat que rebla el clau dramàticament: L’Hospitalet, ciutat destructora de patrimoni. Un govern que destrueix patrimoni any rere any i que edifica febrilment, corre el greu perill de passar a la història com una plaga de difícil digestió. Sobretot perquè cada dia sembla més insensible a la conservació i l’ús racional del patrimoni i cada dia és mes favorable a l’ocupació de sol per edificar, sigui nou —com l’agrícola del PDU de Gran Via— o sigui vell —com l’immens solar del Salamandra2 a la Rambla Marina i adjacents, o els de l’antiga Cosme Toda.

Insensible a la conservació i insensible a l’ús. Que és una doble insensibilitat a sumar a la insensibilitat respecte dels espais lliures. De la conservació del patrimoni es feia ressò en aquesta mateixa plataforma el president del Centre d’Estudis de l’Hospitalet quan parlava del pràctic abandonament de l’antic Peppa (pla especial de protecció del patrimoni arquitectònic) que catalogava el patrimoni protegit. Segons el Manuel Domínguez, des de l’any 1983 fins el 2001 s’havien perdut 65 peces protegibles del patrimoni local, gairebé 4 conjunts per any que, en una ciutat com l’Hospitalet, que tenia tanta història rural, una abundosa tipologia industrial i moltes peces de l’urbanisme popular del XIX i el XX, resulta simplement una autèntica barbaritat.

El pitjor ja no és que desapareix el patrimoni perquè s’allibera espai per construir febrilment, el més dramàtic és que l’Ajuntament no sap que fer amb el patrimoni que li queda i ha optat des de fa uns anys per comprometre’l a canvi de publicitat elitista amb aires d’avantguardisme de pa sucat amb oli. No fa gaire, un enorme edifici públic al bell mig del barri Centre, davant per davant de l’estació de Renfe de la Rambla, va ser cedit a la multinacional Planeta per fer negoci. Tampoc no fa gaire, un enorme espai amb vocació agrícola a Bellvitge però del tot abandonat pel propietari municipal va ser cedit, afegint-hi recursos a sobre per adequar-lo, al Cirque de Soleil. Fa poc, com que la fressa de construir al solar del Salamandra2 s’estava convertint en un escàndol per la pèrdua de la millor sala de concerts a la ciutat, ha previst invertir un dineral dels nostres recursos per una nova sala que, com passa sovint, serà gestionada des de la iniciativa privada. I fa quatre dies, en el darrer ple, s’ha consolidat la cessió del complex industrial de Can Godó per instal·lar-hi un Centre Europeu de Medicina Xinesa sota la batuta de la Generalitat. De què li servirà al ciutadà hospitalenc aquest Centre Europeu, que el Cirque de Soleil treballi a Bellvitge o que Planeta faci negocis al carrer Josep Tarradellas? De molt, naturalment. Se sentirà molt ufà que la seva alcaldessa sigui entrevistada arreu i que el nom de l’Hospitalet ja no surti vinculat, com ha estat habitual, amb la inseguretat, la contaminació o els pisos patera. Repartir l’ús del poc patrimoni que ens queda és un gran rèdit per l’esquerra caviar que ens mana, que viu en la permanent idolatria de la frivolitat i el prestigi. I als ciutadans que ens donin…

La lluita pel que queda de la història material i mobiliària i per l’ús responsable dels bens públics no ha fet més que començar. El primer que ens caldria es exigir que qualsevol proposta de nova regulació del patrimoni es faci al marge dels Activistes de la Depredació Urbana (ADU), la agència sobreprotegida que ens està destruint la ciutat.

Ciudadanos profetas

El edicto B del Ayuntamiento, un nido de… funcionarios.

15 de noviembre 2018

Lo mío es tremendo porque no estoy al día. La prueba es que sigo utilizando la misma capa de hace un siglo que brilla por las rozaduras tanto como la sotana de Dómine Cabra, de la que no se conocía la color. Y no estoy al día, porque me aburren mis circunstancias que son una parte de mi yo, los manejos cansinos de los que mandan y la reconocida incapacidad que tenemos para cambiarlos de una cartesiana vez. Fijaros si estoy arrumbado, que un amigo que se enteró de que había vuelto a coger el pincel de escribir, me envió esta semana unos papeles acompañados de unes fotocopias notariales sobre un sucedido de junio de este año, que yo, que entonces estaba inactivo de incordiador, no vislumbré.

Y el tema, que os voy a exponer, tiene enjundia. Y tiene más enjundia todavía, que la cuestión fuera a parar hace seis meses a la Oficina Antifraude de Cataluña y que esta Oficina no se haya pronunciado, sobre todo porque dos meses antes recibió otra denuncia contra los mismos, por la misma cuestión. Que no se haya pronunciado, o que se desconozca. Porque parece que sus dictámenes no llegan al denunciador sino al denunciado y de este modo se suprime el altavoz de la publicidad.

Vayamos al ajo. Parece que en abril del 2017 se convocaron seis plazas de altos cargos directivos en el Ayuntamiento de l’Hospitalet y también parece que, en algunos casos, sino en todos, esos cargos estaban ocupados por personal que lo estaba haciendo muy bien pero a los que les vencía el contrato de comisión de servicios en agosto de ese mismo año. La comisión de servicio es un nombramiento temporal de un funcionario que ejerce en otro destino y que es requerido por urgencia o necesidad, a juicio de la Administración, para desempeñar otro cargo, sin que legalmente existan muchas dificultades para el nombramiento porque es la propia Administración quien lo regula. Eso sí, el plazo es de un año y a su término, el citado funcionario se vuelve por donde ha venido o… gana una plaza en concurso. Una plaza que también es la propia Administración quien la convoca, la regula y la otorga.

Estas maniobras estaban pensadas para facilitar la urgencia de determinadas funciones, solo que si se deja al albur de la propia Administración pasa lo que pasa. Y lo que pasa es que los equipos municipales priman la confianza por encima de la competencia. Y a veces ni siquiera la confianza. A veces se trata de dar trabajo a quienes lo han perdido en otros puestos, también de confianza. A veces se trata de hacerse favores entre jerarcas. A veces se trata simplemente de poner a los tuyos… Solo que todo esto se hace con el presupuesto público y podría ser ahí donde se esconde el delito: dinero empleado de manera perversa y para objetivos espurios.

Este plumilla no sabe de delitos. Quien lo puede saber es la Oficina Antifraude que no se ha pronunciado, pero lo que parece claro es que, si no ha habido delito, lo que si ha habido ha sido mucha chiripa.

Los denunciantes, el grupo municipal de Ciudadanos, tuvo la pericia —y los cuartos— de irse al notario antes incluso de que se publicase la lista de aspirantes y señalar los nombres de los ganadores a los cargos respectivos. Acertó plenamente. Es decir, hizo un pleno de seis. De donde se deduce que todo el mundo sabía que el concurso era una filfa o que, por el contrario, los de Ciudadanos son unos pitonisos del copón. Unos profetas de altura que lo mismo pronostican el resultado de un concurso que el indulto de unos que no han sido todavía juzgados.

Como era previsible, el ayuntamiento dijo en su momento que el procedimiento era tan pulcro que, afirmo yo, el acierto pleno de Ciudadanos tenía que ser un milagro. Para avalar el prodigio afirmaron que en los tribunales que otorgaban había referentes de la gestión pública y catedráticos, como si eso no diera hoy un poco de risa y otro poco de lástima. Y que todo el procedimiento es tan transparente que si lo miras de cerca quedas obnubilado y te estalla la retina.

Es lo que tiene eso de ostentar el mismo poder durante décadas, que todo el mundo ve al rey desnudo pero resulta obligado afirmar que va con armiño, no sea caso que nos lluevan los delitos por todas las esquinas y nos ahogue el hedor. Porque este caso no es de ahora mismo: se repiten los mismos síntomas prácticamente desde el principio de la democracia y ya en otros tiempos la prensa denunció lo mismo que acaba de ocurrir ahora sin que se haya hecho nada por remediarlo. Más bien todo lo contrario. Siguen hablando de transparencia, de pulcritud y de honradez pero esta pantomima provoca la carcajada. La fúnebre carcajada del payaso.

Me tienta poner los nombres y los apellidos de los listillos de todos los niveles, aunque solo sea porque ha habido gente muy anónima que se sigue creyendo que los concursos son abiertos, pulcros, vigilados de cerca por catedráticos y referentes honestos, que se han preparado a conciencia y de los que se han reído los convocantes, los ganadores, los referentes, y ya veremos si también los antifraudes.

Ahí van pues, todos juntos y con diversas responsabilidades, pero todos implicados de un modo u otro en el artefacto: Núria Marín, Manuel Brinquis, María Rosa Alarcón, Laia Claverol, Blanca Atienza, Raül Blanco (que se lo llevó Pedro Sánchez), Antonio Rivera, Patricia Moreno, Ferran Daroca (que ya murió, el pobre), Maite Vilalta, Carles Ramió y seguramente que me dejo muchos.

Hay mucho más, claro, porque los mismos profetas Ciudadanos hablaron hace un cuanto, de un montón de empresas públicas y privadas que también se benefician de esos amores corrompidos, ante el insondable despecho al que se ven sometidas muchas otras.

No soy quien, pero un modo de higienizar, ventilar y renovar los vientos del poder pasa por cambiar los culos de las sillas. Un culo sentado en la silla de siempre, destroza el culo, que es de ellos, pero también la silla: que es nuestra.

Enseñar los dientes

El consorcio mirando lo bonitos que son los rascacielos vistos desde arriba.

15 de octubre 2018

Desde luego está claro que el mundo ha cambiado mucho en poco tiempo y que nada es lo que era y sobre todo la prensa, que hoy es más nada que nunca. Aquí, entre nosotros. En otras latitudes, las cosas son distintas. Nuestros periodistas nunca fueron gran cosa, la verdad. Hacían lo que podían y solo se atrevieron a meterse con el poder cuando el poder hacía aguas y entonces alimentaron la fantasía de que ellos solos se habían cargado al franquismo. Cosa errónea. El franquismo se lo cargó la modernidad. Los franquistas imperiales y nacionalcatólicos fueron educando a sus hijos en la pijotería europea y ellos se fueron muriendo. Al final, los hijos de los falangistas, de los carlistas y de los estraperlistas, se hicieron del PP si habían ido a escuelas de curas y de los socialistas si frecuentaron la escuela pública. Y entre ellos, con los hijos de los que perdieron la guerra como invitados de tercera, trajeron la democracia y hasta vendieron la ilusión de que habían hecho una Constitución para todos y al gusto de la mayoría.

Después han venido estos lodos y los periodistas se pasaron la historia aplaudiendo a la modernidad, excepto cuando algunos que se ahogaban en su mala leche empezaron a sacar pequeños escándalos, luego escándalos medianos y así hasta hace cuatro días en que los escándalos amenazan con el desborde. Eso en la Celtiberia, porque aquí en Cataluña la mayoría de los periodistas se mantenían callados cuando Pujol, en las ruedas de prensa, les decía aquello tan atrevido del “això no toca”.

Nada de extrañar, pues, la noticia de estos días en la prensa hospitalense que habla de que en los últimos diez años han cerrado 44 de los 75 quioscos de prensa que había en la ciudad. Ya era extraño que en una ciudad donde se lee muy poco hubiera 75 quioscos en la calle. Ahora quedan 31 y la razón no es otra que la caída insuperable y abrumadora de las ventas de periódicos. Los quiosqueros y la gente bien pensada dicen que se debe a que los lectores consumen prensa digital por internet que les sale casi gratis y por eso no compran papel. La razón me temo que sea otra: la gente se ha hartado de la prensa de declaraciones, de las complicidades con el poder. Ya decía que nuestros periodistas nunca fueron gran cosa. Y el poder lo sabe bien. Ni les temen, ni les respetan.

Un ejemplo. Explican los chicos del FIC, esa cosa que se han inventado a medias entre la nostalgia y el voluntarismo que, entre otros sueños, apoya esta plataforma donde leéis esto, que desde que fundaron la entidad, no han conseguido audiencia con la alcaldesa de la ciudad, pese a sus peticiones reiteradas. La primera autoridad de la ciudad suspendió el encuentro tres veces por una la Junta del FIC hace pocas semanas y todavía no hay fecha para presentarle una entidad de profesionales de prensa y otra gente activa de cierto nivel que, en cualquier urbe digna de tal nombre, sería saludada con el respeto que se merece.

Y es que los periodistas y sus aparatos, entre nosotros, no le dan ningún miedo al poder. Y sin miedo a la prensa, no hay respeto a la prensa. Por eso se venden pocos periódicos y cierran tantos quioscos. No porque se lea gratis, sino porque han dejado de interesar. Y han dejado de interesar porque la prensa debe explicar crudamente qué se esconde tras los vicios ocultos del poder, porque la prensa libre es un servicio público y el poder sin control una lacra social.

Amigos del FIC, el día que expliquéis quien y como se reparten las plusvalías de las operaciones que esconde el Consorcio para la Reforma de la Gran Vía que se ha convertido en un instrumento depredador y especulativo disfrazado de promotora de vivienda protegida, ese día la alcaldesa y los que la rodean —sobre todo los que la rodean que conocen mejor a los medios que ella misma— os mandarán llamar para interesarse por vuestros proyectos.

Por cierto, este Consorcio administra, licita, adjudica, etc. todo lo que se ha construido/destruido en la Remonta; se encargarse por vuestros proyectos.n Viacho administrativista abierto para lo que se tercie.era tiene exclusividad en su cargo, de maneó en su día de los negocios millonarios del sector financiero de la Plaza Europa y dirige en la luz y en la sombra el proyecto de la última zona agrícola de Can Trabal. El que piensa en el Consorcio es un abogado de Barcelona que ni siquiera tiene exclusividad en su cargo, de manera que a ratos libres tiene despacho administrativista abierto para lo que se tercie. Con permiso municipal, claro, que para eso es el que piensa y no se entretiene con minucias. No vive en la ciudad, naturalmente. De los 8 o 10 cargos ejecutivos cubiertos de ese Consorcio, solo la alcaldesa y el primer teniente de alcalde viven en la ciudad. El resto deciden cómo hemos de vivir nosotros, porque a ellos, que quepamos o dejemos de caber, no les afecta en lo más mínimo.

Amigos del FIC, paciencia. Los periodistas, como los sabuesos, solo son respetables si enseñan los dientes.