Sant Honorat d’Amiens és el patró del meu gremi -el Gremi de Flequers de Barcelona- de la mateixa manera que Sant Raimon de Penyafort és el patró del meu col·legi professional -el dels advocats- i Sant Joan Baptista de Lasalle el de la meva escola, La Salle Bonanova.
Durant la meva vida, d’aquests tres patrons, a qui he estat més fidel és a Sant Honorat. Sant Joan Baptista de Lasalle el vaig celebrar en una festa que s’allargava tota una setmana durant el mes de maig mentre vaig anar a l’escola, la festa de Sant Raimon de Penyafort, pràcticament no l’he celebrat mai i, en canvi, Sant Honorat l’he celebrat tota la vida.
Com ja he explicat diverses vegades els meus pares eren flequers de segona generació. Els avis materns tenien una fleca al Poble Sec, carrer del Roser -el del Molino- i els meus pares tenien dues fleques al Raval: una al carrer Hospital davant de L’Hospital de la Santa Creu, l’Escola Massana i la Biblioteca de Catalunya i una altra al carrer de Sant Rafael, al qui fa dos dies l’ajuntament barceloní ha canviat de nom per posar-li el de l’escriptora Maria Casas Mira. Aquesta fleca del carrer Sant Rafael era, a més, casa meva. Vull dir que la meva vinculació amb la flequeria anava més enllà de ser un estricte negoci per encabir el sentit de llar. La meva casa era una fleca. Amb totes les seves peculiaritats.
Els meus pares van fer una vida gremial relativa. Estem parlant de l’època en que era obligatori estar agremiat per tenir una fleca oberta a Barcelona-. M’ha mare hi anava a fer totes les gestions administratives, el meu pare hi anava a jugar a cartes -es veu que feien unes timbes considerables- i, a més, invertia en diversos productes financers o d’altres tipus recolzats pel Gremi, des de la Mutual Flequera i l’Hospital de Sant Honorat, a la Farinera catalana o el CAPSA. Algunes d’aquestes entitats ja no existeixen o no existeixen amb domini flequer, però d’altres, com CAPSA, sí. Per la meva banda la relació amb el Gremi de Flequers ha estat de per vida. Vaig començar anant a la Joventut Gremial Flequera -fou la primera colla que vaig tenir fora de l’escola, car jo vaig estar molts anys intern -, en vaig ser el president, vaig ser-ne un dels enterradors quan no vam aconseguir que tingués continuïtat i, després, he estat col·laborant amb la Revista del Gremi – Panorama Panadero i ara Revista del Gremi de Flequers- tota la vida. D’ençà que m’ho va demanar el senyor Xavier Vilamala ara farà aproximadament uns trenta-cinc anys.
Sant Honorat era la festa grossa dels flequers i es feia una missa a l’església de Santa Maria del Mar i un sopar a un dels restaurants de més renom de Barcelona de l’època. Venien convidats polítics importants que feien grans discursos fent-li la pilota al sector, mentre que el president del Gremi, senyor Xavier Vilamala -en va ser durant més de 35 anys- els criticava i els feia la pilota alhora, de manera que tant els polítics, com els agremiats quedessin més o menys conformes. Jo hi he participat gairebé sempre que s’ha fet: com a membre de la Joventut, com a president de la Joventut i com a col·laborador de la revista. Vol dir que és una celebració a la que he assistit durant tota la meva vida, amb pocs parèntesis.
He vist, per tant l’evolució d’aquesta celebració al llarg de cinquanta anys. Els nostres pares i els nostres avis celebraven Sant Honorat omplint l’església, fent unes ofrenes esplendoroses i amb una devoció cristiana general que avui s’ha perdut. Tot i que la missa s’ha continuat fent, igual que les ofrenes, els assistents cada vegada eren menys. Res que no passi a la majoria de les parròquies de Barcelona, per no dir totes. Pel que fa al sopars, queden molt lluny aquells sopars multitudinaris on els homes duien els seus millors vestits i les senyores anaven elegantíssimes i brillaven amb una quantitat de joies que avui és impossible de veure ni tan sols al Liceu. Llavors, triaven la Pubilla flequera i les seves dames d’honor entre les mosses de la Joventut i tothom s’ho prenia com el més natural i tendre del món. Suposo que avui les feministes ho trobarien impresentable, però llavors, si més no al Gremi de Flequers de Barcelona, les feministes ni hi eren, ni se les esperava. I val a dir, per a qui no ho sàpiga, que a les fleques barcelonines l’autoritat gairebé sempre ha estat femenina. Però no feminista, sinó tradicionalista i menestral. Un altre aspecte important d’aquest sopar era els sortejos que la indústria relacionada amb la flequeria, les farineres, etcètera, feien. No només eren notables, sinó que ajudaven a finançar aquells sopars luxosos i una mica exagerats. Jo recordo que els plats que ens servien eren d’una sofisticació excessiva pel que sol ser el paladar menestral, que sovint gaudia més de l’aperitiu que no pas del ravioli solitari però amb un nom llarguíssim que li servien al plat principal.
Els sopars van anar evolucionant. Els partits polítics van deixar-hi d’enviar primeres espases per enviar desgraciadets que no podien refusar el sacrifici d’un sopar el cap de setmana, fins que es va decidir deixar de convidar-los. Poc a poc, la missa va esdevenir testimonial i el sopar va anar esdevenint el sopar d’una colla d’amics. Cada vegada amb menys assistents, amb menys sortejos i, això sí, amb uns àpats infinitament més raonables i substanciosos. I així fins que va venir la pandèmia i es va decidir deixar de fer la celebració de Sant Honorat, fins que s’ha reprès, aquest 2026.
Tomàs-Maria Porta i Calsina