“…Deutsche Frauen, deutsche Treue,
Deutscher Wein und deutscher Sang
Sollen in der Welt behalten
Ihren alten schönen Klang…
Uns zu edler Tat begeistern
Unser ganzes Leben lang…”
(«…Dones alemanyes, lleialtat alemanya,
vi alemany i cançons alemanyes
haurien de conservar al món
El seu antic i bell so…
Inspireu-nos accions nobles
Per a tota la vida…»)
August Heinrich Hoffmann von Fallersleben / Joseph Haydn (“Das Deutschlandlied”)
Aquesta part de l’himne alemany – gloriosament musicat per Haydn- l’han acabat traient perquè se l’ha considerat massa frívola per formar part de l’himne de la nació. Primer, fa riure pensar que Hitler –tan abstemi, ell- cantés això del vi i, ara, en plena època del feminisme, això de les dones, justament a més. sembla políticament incorrecte pel cap baix. Si hom pensa les barrabassades que acostumen a dir els himnes nacionals – “que tremoli l’enemic”, per no parlar de l’agressivitat sanguinolent de La Marsellesa- pensar que han canviat un himne perquè parla de dones, vi i cançons ens retrata com espècie.
La veritat és que m’agrada el vi –ja ho he dit- i els alcohols en general. Deia Nietzsche que Occident ha tingut dos narcòtics: l’alcohol i el cristianisme. Mai tant! Ni l’una cosa ni l’altra ha parat l’empenta occidental i tant una cosa com l’altra han ajudat a fer una vida més amable i còmoda. Parlo, és clar, de l’alcohol i del cristianisme presos sense excessos. No estic defensant ni l’alcoholisme, ni l’Opus Dei.
Si hagués de fer una classificació dels alcohols que més m’agraden, primer posaria el vi, després la cervesa i, finalment, els licors. Però hauria de puntualitzar i concretar: primer, els vins blancs afruitats, després les cerveses d’alt contingut alcohòlic i, finalment, els licors dolços. Considero el cava com un vi i, per tant, també el prefereixo semi-sec que no pas sec o brut o súper brut, per molt que els que hi entenen –i jo he tingut família treballant a unes caves de Sant Sadurní de Noia- em diuen que això és un pecat mortal imperdonable. És igual. No vindrà d’un.
Alguna persona m’ha dit que això pressuposa – sobretot pel que fa al vi i als licors- tenir un gust femení. Es veu que el gust masculí posa en primer lloc el vi negre, després el vi blanc sec, després les cerveses potents –com jo- i, finalment, els licors secs No tinc cap problema per ser femení el moltes coses, jo. També sóc de lletres, quan la majoria dels mascles de la meva promoció eren de ciències. I m’agrada llegir i visitar exposicions, mentre la majoria de mascles es veu que prefereixen fer esport. No tinc cap complex per això: cadascú per allà on l’enfila.
A la meva edat – 64 anys- jo miro de fer la mínima comèdia imprescindible –que tot i així és molta, si hom vol ser una mica civilitzat i això que ara se’n diu empàtic- tant a l’hora de viure, com a l’hora d’escriure. Per tant, no es tracta tant de fer el fatxenda, “de fer veure que…”, sinó de dir la teva veritat, els teus gustos, les teves opinions. Amb tota la modèstia i humilitat que calgui, però sense disfressar-te de res que no et plagui. I a mi el que em plau és gaudir de la taula quan menjo i després escriure sobre això, perquè així el plaer és triple: quan menjo, quan ho recreo i quan ho escric, perquè escric perquè m’agrada escriure, igual que menjo més perquè m’agrada menjar que no pas per cobrir la necessitat de menjar.
Quan el viatge va arribant a la fi, quan albires que alguns cims ja no els faràs, et sents alliberat de moltes coses, de molts comportaments. Has tingut prou ensopegades amb la veritat per saber que no sempre tens la raó, però encara més amb la comèdia tan civilitzada d’haver-te empassat gat per llebre. I la conclusió és fàcil: el que per a uns és gat, per a altres és llebre, perquè de gustos i paladars tothom te el seu. És literalment així. Per això, un vi caríssim de gran renom, francès i tot el que vosaltres vulgueu, al nostre paladar li pot semblar una merda amb un cordill i un vi d’aquí, barat, de bota al nostre paladar li pot semblar el més excels. Hem d’optar, sobretot quan ja som vells, per ser honestos amb el paladar, és a dir, amb l’essència del que som.
Tomàs-Maria Porta i Calsina