“…Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l’onada del mar sempre riu,
Primavera d’hivern – Primavera d’istiu.
I tot és Primavera.
i tota fulla verda eternament...”
Joan Salvat-Papaseit (“Res no és mesquí”)
Amb tot això, em trobo que escriure sobre vins em resulta dificilíssim. Per això en la majoria de les meves cròniques culinàries pràcticament mai no ho faig. Demano un vi blanc, afruitat i fresc i així és com el descric, sovint sense ni tan sols haver mirat la marca. Els que bec normalment – Tres Erres i Bach semi-sec- semblen horrorosos als meus amics que se les donen d’experts. I la solució que he trobat és el Riesling, que es pot trobar –baratíssim- per exemple als Lidl. Però com que el nom és alemany –alsacià- vesteix i sembla que els serveixes un vi que t’ha costat un ull de la cara. Vull dir digne d’ells.
A l’article que dedico a Josep Pla ja explico que la dificultat més important a l’hora d’escriure sobre el menjar són els adjectius qualificatius. Sobre el vi que m’agrada, el meu repertori és molt limitant: blanc, afruitat i fresc. Suficient per a que els cambrers m’entenguin però indiscutiblement insuficient per a escriure amb una certa propietat sobre vins. Bàsicament –crec- tocaria parlar, a més de la seva acidesa. D’acord. Ara bé: jo llegeixo descripcions de vins que literalment em fan riure, però no perquè pretenguin fer-me riure –jo ho pretenc sovint quan escric- sinó perquè em semblen d’una ridiculesa o d’un grotesc extraordinari. Jo no sé què us passa a vosaltres quan beveu vi: trobeu de debò un regust a plum cake o reminiscències de mango o de fluxos femenins efervescents? Francament, a mi no em passa, no crec que li passi a ningú i, repeteixo, em sembla grotesc. Molt grotesc. Grotesquíssim. Lamentablement ridícul. Ridiculíssim.
El meu ideal com escriptor seria ser capaç d’escriure sobre vins amb un cert coneixement, amb una certa originalitat (en els adjectius qualificatius, sobretot) i alhora sense extravagància i, sobretot, amb naturalitat, és a dir, sense pedanteria. Tot això és molt complicat i miraré d’anar-ho aconseguint de mica en mica.
La veritat és que el que he llegit sobre vins fins ara no ajuda gaire: els llibres o bé utilitzen reiteradament els mateixos adjectius o se’n van a l’altre extrem i llegeixes autèntiques collonades. Sense mestres és difícil aprendre un ofici. I aquí estem.
Ara bé, jo soc d’aquells que troba “ric” el vi (i també “la galta conrada”) i que, a més, està pel carpe diem horacià sense gaires manies, ni deixar que ningú li amargui l’existència. Deixen que siguin els versos del poeta Hafez de Xiraz, traduïts per Manuel Forcano, els que acomiadin aquest article:
“Aquest vi és d’una bona collita.
Beu-ne. Aprofita l’hora propícia.
Qui sap si hi haurà
Cap més primavera.”
Tomàs-Maria Porta i Calsina