Josep Pla i Néstor Luján són els dos escriptors gastronòmics contemporanis que més es citen en parlar de literatura gastronòmica catalana. Jo crec que el més important crític gastronòmic que tenim al país –i que ha escrit un munt de llibres sobre el tema- és en Jaume Fàbregas, de qui ja en parlarem un altre dia. I, si ençà de Pla i Luján hi ha Fàbregas, enllà hi ha Domènec Llorens , que va intentar bastir el nacionalisme gastronòmic català i, més enllà, els Arnau de Vilanova i els autors del Llibre del Coc o del Llibre de Sant Soví,
Malgrat tota aquesta tradició de receptaris i crítica gastronòmiques Pla i Luján continuen sent els autors que continuen tallant el bacallà en aquest tema.
Parlem de Josep Pla. Comencem per tres cites de “El que hem menjat”, probablement el llibre d’assaig més llegit de la cuina catalana contemporània:
“…Nosaltres tenim una cuina modesta, petita, si voleu precària i monòtona, plena de defectes i de qualitats, però que en definitiva ha alimentat un país. Podrà agradar més o menys, estar més o menys considerada. Què hi farem? Però, en definitiva, és l’única que tenim. No en tenim d’altra. Desviar-se, en aquest punt, de la realitat no és pas al meu abast.
Així, en aquest llibre, farem referències constants a la nostra vella cuina familiar, que en definitiva és l’única que caldria mantenir i continuar. En aquests últims anys, aquesta manera de cuinar ha sofert grans embats…”
Josep Pla és un escriptor enorme, però que no deixa mai d’enganyar-nos. Pla va fer una vida poc convencional –només cal pensar, per exemple, en la seva relació amb les dones- però, quan escriu, gairebé ho fa sempre a base de tòpics. És a dir, Pla aconsegueix el miracle d’esdevenir original defensant sempre tòpics, llocs comuns i, d’alguna manera, ironitzar, sovint cruelment, contra la originalitat, la modernitat o el progressisme. Com que en el fons tots portem un conservador dins i Pla domina com ningú el llenguatge de la ironia, que ha après dels moralistes francesos del segle XVII i XVIII i dels italians en general, Pla ens entusiasma. Calca Le Bruyère o Montaigne o Leopardi, ho passa pel sedàs d’una fingida catalanitat pagesívola i la gent li compra el producte entusiasmada. I el producte s’ho val perquè estilísticament és d’una gran qualitat. Pla, repeteixo, és un gran estilista. Ara, com diria Joan Fuster, “puix que parla en català, veja’m què diu”. Que ho diu insuperablement bé, ja n’estem tots convençuts.
Al primer paràgraf Pla diu:
– Tenim una cuina modesta, petita, si voleu precària i monòtona….
– Però ha alimentat el país…
– Podrà ser més o menys considerada…
– Però és l’única que tenim…
Pla escrivia això als anys 70 del segle passat, es a dir, fa uns 50 anys, ho dono com a referència perquè em sembla obvi que no es el mateix parlar de fa 50 anys, de 100, de 200 o d’ara. Les coses canvien, les persones canvien i la cuina també.
Per afirmar que Catalunya te una cuina modesta, petita, precària, monòtona s’hauria de dir comparat amb un altre territori. Pla no ho fa. I jo dic que fa comèdia. Crec que en els pocs quilòmetres del territori català, la nostra cuina és rica, àmplia, generosa i molt variada. Muntanyes, prats, valls, rius i mar. Horta riquíssima, clima benigne. En el marc europeu, crec que només poden competir amb la cuina d’aquest país les cuines mediterrànies que, lògicament, tenen la mateixa riquesa que la nostra, malgrat que, a algunes els manca el Pirineu. A més a més, venim de la tradició gastronòmica dels grecs i romans. I sobretot als romans menjar els agradava molt. Insisteixo: aquí Pla fa comèdia.
Que la cuina catalana ha alimentat els catalans era cert fins fa dos dies, perquè ara ens venen coses de tot arreu. Abans la cuina tradicional catalana era l’única que hi havia i ens ha alimentat quan no ens hem mort de gana. Està clar.
Jo tinc la sensació que la cuina catalana –quan s’ha conegut- sempre ha tingut una gran consideració. El que passa és que no se’n deia cuina catalana, ni cuina espanyola, sinó mediterrània. Potser la discòrdia bé quan s’ha comparat la cuina catalana amb la francesa, que sempre ha estat considerada la millor del món. I aquí el cert és que els catalans, fins i tot amb la nova cuina, hem estat els únics capaços de fer-li ombra. Només cal pensar en Ferran Adrià. O sigui que Pla aquí torna a fer comèdia.
Quan Pla diu que és l’única que tenim, és obvi que això era abans. Ja fa molts anys que a Catalunya hi ha restaurants de tot arreu. Des de portuguesos fins a xinesos passant per àrabs, japonesos, coreans, suecs, ianquis o de la Conxinxina. Hi ha de tot. I, normalment, dolent. I sovint és més difícil trobar un lloc que et facin escudella i carn d’olla (recomano la de Ca l’Estevet del Carrer Valldonzella de Barcelona) que sushis, huacamoles, kebabs i altres collonades…
Tomàs-Maria Porta i Calsina