Avui es compleixen dos anys del relleu a l’alcaldia. Dos anys de l’arrencada de l’època Quirós. I probablement, l’aspecte més significatiu de l’efemèride, sigui constatar la reiteració a l’Hospitalet del mecanisme de continuïtat que es va iniciar l’any 1994 (el 13 de maig) amb el relleu a mig mandat d’un alcalde pel següent. L’objectiu és que les eleccions les guanyi l’alcalde conegut, de manera que l’alcalde programat prèviament per substituir-lo de manera digital, tingui temps d’agafar la mínima experiència, consolidar un nou equip i fer-se conegut entre l’electorat que l’haurà de revalidar amb les mateixes sigles.
Així es va fer entre Pujana i Corbacho (maig de 1994), entre Corbacho i Marín (abril de 2008) i entre Marín i Quirós (juny de 2024). El primer alcalde de la democràcia va exercir durant 15 anys i uns pocs dies; el segon durant 14 anys i un mes, i la tercera durant 16 anys i dos mesos. Tots tres alcalde van encapçalar la llista del PSC en quatre eleccions consecutives: Pujana els anys 1979, 1983, 1987 i 1991; Corbacho, els anys 1995, 1999, 2003 i 2007 i Marín els anys 2011, 2015, 2019 i 2023. Quirós serà el cap de llista socialista en les eleccions de maig de l’any vinent i novament alcalde si les dinàmiques que es mantenen a la ciutat des de fa 47 anys no es modifiquen.
S’ha explicat moltes vegades que el mandat de Pujana va tenir dos períodes molt diferents. El primer entre 1979 i 1983, marcat per tres característiques molt particulars: la il·lusió del nou poder ciutadà democràtic després de dècades de dictadura, la desconfiança entre els socis de coalició amb forces molt igualades (PSC-PSUC ) i la necessitat de fer front a dèficits aclaparadors per les polítiques especulatives del franquisme. El segon període Pujana, a partir del 1983, va ser bastant més diferent: una fase d’inauguració absoluta del monopoli del poder i una progressiva pèrdua de por en l’execució de projectes sense contestació social. Corbacho va inaugurar el seu mandat amb unes característiques més concretes, ajustades a una personalitat més acusada que dimensionava nous projectes de creixement de la ciutat associats a una política més autònoma i que s’autoproclamava més innovadora, mantenint, i fins i tot aprofundint, una autoritat rígida i sense fissures en l’exercici del poder. Marín va ser la continuïtat pel que fa a les maneres, i l’eclecticisme pel que fa a la gestió, de manera que els alts i baixos de l’època Corbacho pel que fa a virtuts i a defectes, van abocar directament a una fase crítica de resolució dels inevitables conflictes, en bona part per la inacció i un continuisme molt poc elaborat.
El resultat final és la ciutat que va heretar Quirós. Una ciutat que va viure uns poquíssims anys de contenció urbanística, alguns períodes de miratges pel que fa al protagonisme de ciutat, per acabar travessant un període llarg de decadències que han portat a la situació de crisi global d’ara mateix. Les formes del govern no han variat al llarg dels anys, conseqüència directa d’un exercici indiscutit del poder, que l’acaba convertint en patrimonial, en la mesura en què no hi ha càstigs electorals siguin quines siguin les polítiques aplicades.
Sempre hi ha hagut problemes en aquesta ciutat. El que s’està produint ara és una situació de bloqueig global que és el que succeeix quan tot deixa de funcionar com caldria i les necessitats ofeguen la ciutadania. Les causes son múltiples, però la realitat és una: sura en l’ambient la sensació que cal un canvi radical que retorni l’esperança a la comunitat, per tal d’assegurar que els drets es mantinguin, que les solucions s’executin i que la qualitat de vida es garanteixi.
Què la sensació sigui de crisi ciutadana global no assegura ni fa preveure, però, cap solució immediata. Ben al contrari, en fases agudes de crisi és quan costa més trobar sortides viables. La imperiosa necessitat de trobar solucions, la veu la ciutadania més activa, la veuen les entitats cíviques i la veu també el govern municipal i les forces que actuen com oposició política. La ciutadania (i les seves entitats), desorganitzada i desestructurada per dècades de passivitat quan no directament de clientelisme dòcil, fa el que pot, que és queixar-se i reclamar solucions, sense exercir la pressió activa que li correspondria pel decaïment de l’activisme social dels darrers temps.
També el govern n’és conscient del moment que travessa. Només cal veure el desassossec amb que alguns regidors afronten el dia a dia i la sensació de creixent disgust de la ciutadania que perceben regularment. Si no han entrat encara en una situació de desesperança és perquè mantenen una majoria considerable enfrontada a una oposició que dona mostres palpables de desconcert i que, a més, es troba dividida per l’artifici ideològic, d’una banda, i per la miopia política, de l’altra.
Tot el que pugui passar en el futur està directament relacionat amb aquest joc dialèctic. D’una banda, l’activisme social, de l’altra, l’oposició política i finalment, la capacitat del govern per ensortir-s’en. El principal problema del govern és que es troba atrapat pels compromisos anteriors i per la paràlisi de gestió i es mou entre la necessitat de fer front al col·lapse, la debilitat interior pel que fa al disseny de projectes i propostes, i la necessitat de mantenir el timó com si res no passés. Sempre li ha passat una mica, això mateix. Només que ara l’executiu és com si hagués anat perdent suport entre la militància més veterana i això li resta capacitat d’engrescament que només podria venir, com ha passat tantes vegades, per la capacitat d’acontentar ambicions. I ara, cada vegada sembla quedar menys per repartir i menys gent que s’entusiasmi simplement amb promeses.
Pel que fa a l’activisme social es troba en un via crucis. D’una banda, creixen els problemes però, de l’altra, cada vegada és més feixuc mobilitzar voluntats al carrer, que és on tenen ressò social els desafiaments. La conseqüència, que cada cop els problemes son més profunds i complexos, però la força per exigir solucions segueix fràgil i poruga.
Així les coses, el canvi polític apareix a l’horitzó com més necessari que mai, però també, per què enganyar-nos, tan complex com el primer dia. Un canvi només seria possible si en les properes eleccions municipals del maig del 27, hi hagués una mobilització important de l’electorat, capaç de trencar el sostre habitual dels 30.000 vots que a l’Hospitalet garanteixen l’estabilitat del govern del PSC. I això només podria ser possible sobre la base d’una candidatura capaç d’engrescar la ciutadania i mobilitzar-la, amb un missatge clar de canvi.
En els darrers cicles electorals, justament el que no han faltat a l’Hospitalet han estat candidatures diverses de tot tipus, però els regidors, des de fa dècades, només pertanyen als partits tradicionals de dimensió supramunicipal. Han anat variant les sigles en virtut de les batalles generalistes, però bàsicament els resultats no s’han modificat: les majories absolutes o relatives sempre han estat en mans del PSC, mentre que les altres formacions, totes elles, fa quatre dècades que es dediquen a fer volar coloms perquè la seva influència sobre la ciutat ha estat nul·la.
La majoria de les forces tradicionals en presència s’han acostumat al resultat i ja se senten còmodes en aquest joc sense sorpreses. El problema és que la ciutadania està farta de la comèdia i, sobretot, està farta de problemes sense solucions. I, com que no té capacitat organitzativa, quan se la convoca a decidir un nou govern, es queda majoritàriament a casa. Van a votar els que sempre voten als mateixos —en molt bona part com a conseqüència de favors directes, indirectes o migpensionistes, al llarg de tants anys—, els que encara confien en alternatives que fa temps que han deixat de ser-ho i els que arriben a creure’s propostes conjunturals que només entusiasmen a molt pocs en cada fase de la lluita democràtica. El resultat, invariable en cada convocatòria.
Hi ha un problema afegit, que s’acumula a la retòrica fallida de cada procés electoral i és que els partits es mouen sovint per estratègies genèriques que en ocasions entren en contradicció directa amb les equacions municipals de cada ciutat o poble. Això, quan no es deixen entretenir per allò que assenyalava al principi com a simple artifici ideològic: el joc d’aparences generalistes que gairebé mai impliquen la resolució de problemes concrets a nivell municipal.
És normal que a la ciutadania soferta li costi entendre, per exemple, que una moció de Vox en un ple municipal reclamant que es posin unes bombetes que fa setmanes que s’han fos en un túnel d’un carrer, sigui rebutjada pels partits d’esquerra aduïnt que a l’extrema dreta no se li vota res a favor: al feixisme, ni aigua. Sobretot, perquè s’ha deixat d’analitzar que, si fa setmanes que el túnel públic està sense llum, és perquè el govern d’esquerres s’oblida dels problemes concrets de la ciutadania que ha de passar per aquella zona.
De la mateixa manera, sembla normal que la ciutadania s’encengui quan Vox posa sovint l’accent en els perills de la migració il·legal (seguint la consigna generalista del partit) en barriades tan multiculturals com les de La Florida-Les Planes o que els Comuns i els republicans es tirin els trastos constantment entre ells com si la baralla de matisacions entre tan fràgils opositors beneficiessin alguna cosa més que a un govern que veu alleugerit com s’afebleixen les escasses forces que els podrien obligar a consensuar mesures.
D’on es dedueix que el canvi, si ha de venir d’algun costat, no vindrà ni per suposat del govern, ni tampoc, mentre no hi hagi reflexió i claredat d’idees, dels que avui configuren una trista oposició claudicant, dividida, feble i enfrontada per l’artifici ideològic que uns quants alimenten, per tal que no s’hagi de parlar de l’altra artifici ideològic: el d’aquells que s’anomenen constantment d’esquerres i que porten dècades, per exemple, afavorint l’especulació immobiliària.
De, per on hauria d’aparèixer el canvi, intentaré reflexionar-ho en un proper article d’aquesta sèrie.