Según el gobierno municipal, deberían ser los vecinos los encargados de requerir la eliminación del cableado aéreo y sufragar los gastos

Una de las imágenes que dan un aspecto tercermundista, es ver una amalgama de cables en las paredes de las fachadas de los edificios. Cada vez quedan menos, pero todavía podemos verlas en alguna de nuestras barriadas. A pesar de que hace unos años se aprobó una normativa para que se obligara a las grandes compañías a soterrar el cableado aéreo, en l’Hospitalet todavía existen zonas con esta imagen. Una moción presentada por el Partit Popular exigía al equipo de gobierno de la ciudad a hacer cumplir la normativa existente en este aspecto y destinar una partida económica para tal fin y modificar las ordenanzas para su cumplimiento.

Hace dos años entró en vigor la Ley 11/2022, de 28 de junio, General de Telecomunicaciones, para regular, entre otras cosas, la instalación de cableado aéreo y en superficie por parte de los operadores eléctricos y de telecomunicaciones, grandes culpables de la situación caótica en la que se encuentran nuestras calles donde se pueden ver enjambres de cables sin ningún orden ni protección.

“Los operadores eléctricos, de fibra, y de teléfono, utilizan la instalación de cableado aéreo o en fachada como una herramienta rápida y barata para llevar a cabo sus trabajos, y precisamente el impacto estético, el más evidente, es el que genera una oposición más fuerte por parte de los vecinos de las comunidades y calles afectadas”, denunciaba el grupo municipal del PP en la moción.

La maraña de cables que se amontonan en las fachadas de miles de edificios de la ciudad no solo son un problema estético, sino que también puede suponer un problema para la seguridad de los vecinos.

En una interpelación anterior al ayuntamiento sobre el mismo tema, el gobierno local se quitó la responsabilidad de encima manifestando que son los vecinos los que pueden proponer soterrar u ordenar el cableado de las fincas, siendo éstos los que han de sufragar su coste. También manifestó en julio de 2023 que no existía en aquel momento ningún plan de paisaje urbano que contemplara el soterramiento del cableado eléctrico aéreo, ni relativo a las instalaciones de fibra o cableados grapados en fachadas.

El Partido Popular ha instado al gobierno municipal no solo a que destine una partida económica anual para la retirada de postes eléctricos y la ordenación del cableado en las fachadas de los edificios históricos del patrimonio de la ciudad, sino que también se abra una línea de ayudas a aquellas comunidades de propietarios que presenten un proyecto privado para soterrar el cable de las fachadas de sus fincas.

Varios ayuntamientos de Catalunya se han preocupado por el soterramiento de cables, y la eliminación de postes, y lo están regulando en sus ordenanzas. Un ejemplo es Lleida, o Barcelona, que recientemente anunció una partida de más de 10 millones de euros para soterrar líneas eléctricas y eliminar postes.

La necesidad de una ordenanza municipal ha motivado al grupo popular a instar al gobierno municipal que en el periodo de seis meses presente una propuesta que contemple la regulación del cableado aéreo y en fachadas en la ciudad. Y que de forma inmediata se establezca un calendario de reuniones entre el Ayuntamiento y las operadoras eléctricas y de telecomunicaciones para informarles de las regulaciones que se van a aplicar en cuanto a cableado en la ciudad, buscando la colaboración de todas ellas.

La de Sant Josep ha estat retirada a Renfe, però no està clar el futur de la del Gornal

Dues decisions de l’equip de govern al voltant de dos acords que el govern Marín havia portat a terme darrerament, la cessió de dos espais patrimonials de primer ordre com son les fàbriques Godó i Trias i Albert Germans, han fet pensar que, en efecte, s’estan produint canvis substantius en la política municipal. En el darrer ple, el punt de l’ordre del dia que havia d’aprovar provisionalment el pla especial urbanístic regulador del Centre Cultural destinat a les Arts Visuals i Media Art que estava previst obrir a les instal·lacions de la fàbrica Godó i Trias a la Gran Via, va ser retirat pel govern i, més o menys pels mateixos dies, la Junta de Govern va decidir tirar enrere el procés de cessió de les instal·lacions de la fàbrica Albert Germans per fer una escola de formació de Renfe.

En el cas de la fàbrica Albert Germans, sembla ser que la tardança per part de l’ajuntament en determinar la cessió va fer buscar a Renfe alguna alternativa que, tot i que no s’ha fet pública, podria afectar algun altre municipi del Baix Llobregat. Pel que fa a la retirada del punt de Godó i Trias, fonts municipals han afirmat que l’objectiu era donar tots els elements necessaris als grups municipals d’oposició per tal que tinguessin el màxim d’elements que els ajudés a prendre una decisió. L’explicació resulta certament insòlita pel fet que l’equip de govern sap perfectament l’opinió que el projecte ha merescut al conjunt de l’oposició municipal des del primer moment. Si s’escolta als grups d’oposició, el punt de l’Ordre del Dia del passat ple es va retirar justament perquè era molt difícil que prosperés. Tant en un cas com en l’altra, la majoria de les entitats veïnals i cíviques de la ciutat han mostrat el seu rebuig a mantenir la política de cessió de bens immobiliaris patrimonials a empreses o iniciatives privades, especialment en una ciutat on permanentment calen espais per desenvolupar activitats socials i culturals de tota mena. L’oposició en el seu conjunt, sempre que ha tingut oportunitat, ha fet sentir la seva veu en la mateixa direcció.

De tota manera, el govern ha decidit tirar enrere la cessió d’Albert Germans a Renfe, però segueix en l’aire a què es destinarà.

Aquests projectes de cessió no son un cas únic. Només cal recordar la cessió per una barbaritat d’anys dels edificis dels antics jutjats, davant l’estació de Renfe a l’Avinguda Josep Tarradellas, que es va fer a Planeta Formación ja fa una colla d’anys. Aquest edifici dels jutjats es va construir en l’època de l’alcalde Capdevila davant la insostenible situació dels jutjats de la ciutat que estaven repartits en baixos de diferents blocs a diversos barris. Aleshores, aquella necessitat imperiosa, va fer canviar el primer propòsit d’aquell solar que era, segons havia explicat en el seu dia l’exalcalde, construir el teatre municipal —que 50 anys més tard encara no existeix— en un lloc cèntric i en un edifici especialment dissenyat a l’efecte.

Mentre la ciutat no té el teatre o l’auditori que una ciutat de 300.000 habitants es mereix, ni un Museu d’Història a l’alçada de les necessitats, ni unes instal·lacions municipals pròpies aptes per tots els serveis —molts dels locals que fa servir l’ajuntament per qüestions administratives son de lloguer— ni una caserna de la policia local en condicions, ni tants equipaments imprescindibles per una ciutat digna d’aquest nom, el govern fa anys que aliena bens municipals a iniciatives privades i entrega una enorme quantitat d’espai públic per bastir una Fira que, a quina dona prestigi i a qui beneficia especialment, és a la ciutat de Barcelona.

Ja veurem si el punt de l’aprovació provisional del projecte urbanístic de Godó i Trias, que sembla que incorpora la construcció de dos edificis dins l’espai que contempla la cessió, arriba finalment al ple. De moment sembla que el fons d’inversió Valia Investment que és la societat que ja va intentar establir l’Hermitage al port de Barcelona, no està preocupada. No queda tan clar que el govern municipal estigui igual de tranquil perquè novament necessita una majoria absoluta que ara no té. Segurament no estaríem parlant el mateix si el govern tingués els 14 vots necessaris per aprovar els punts del plenari municipal. És molt probable que tant el projecte Godó i Trias com la cessió d’Albert Germans, ja estarien en marxa.

Desenes de socis, col·laboradors i amics de l’entitat van brindar per la pervivència d’un espai únic per fer ciutat

Dijous passat al vespre, en el mateix lloc on 40 anys abans havia iniciat la seva singladura el Centre d’Estudis de l’Hospitalet, es va celebrar l’acte de cloenda amb la presència de molts socis, amics i gent propera a l’entitat.

L’acte es va iniciar amb la presència a l’escenari d’un personatge històric de la ciutat del XVIII, d’una d’aquelles nissagues de les quals encara es manté dempeus algun edifici patrimonial, en aquest cas Casa España seu del Museu Històric de la ciutat que tantes estretes connotacions manté amb el Centre d’Estudis. Tot seguit, dues de les persones fundadores que s’han mantingut durant quatre dècades arrelades a l’entitat com el primer dia, l’historiador i professor Joan Camós i la històrica activista social M. Pilar Massana, van fer memòria del naixement del Centre entre aquelles mateixes parets i van recordar les persones que es van reunir per primera vegada per endegar un projecte que ha resultat imprescindible per donar-li a l’Hospitalet substància i presència. Després d’aquests parlaments, es va passar un audiovisual que recollia amb imatges la llarga història d’esdeveniments, convocatòries i iniciatives de l’entitat i per últim es va demanar la presència a l’escenari dels cinc presidents i presidentes de l’entitat que encara estan entre nosaltres, alhora que es feia un sentit recordatori dels dos primers presidents, el Jaume Botey i la Carme Arranz. Van pujar a l’escenari i van explicar les seves vivències, pel mateix ordre d’antiguitat, el Carles Santacana, la Mireia Mascarell, la M. Pilar Massana, el Manuel Domínguez i va cloure l’acte amb el seu parlament l’actual presidenta Carme Rimbau. A tots ells es va fer entrega d’un quadre recordatori de les activitats més icòniques de l’entitat en aquest període. Tres homes i quatre dones al front d’una de les entitats més imprescindibles amb una ciutat com la nostra, presidint unes Juntes per les que han passat desenes de persones interessades per la història, per la cultura i, especialment, per fer de la ciutat, un espai de convivència i de reconeixement de les diverses petjades que ens han configurat com el que avui som: una ciutat complexa que encara aixeca passions.

En acabar es va servir una copa de cava per brindar per la pervivència de l’entitat com a mínim 40 anys més, i es van poder intercanviar converses entre el nombrós públic assistent.

Ens plau, incloure a continuació l’article de Joan Camós, escrit recentment i llegit durant l’acte, recordant la figura de Jaume Botey.

Somnis impossibles. 40 anys del celh amb  en Jaume Botey i Vallès

JOAN CAMÓS CABECERAN

En Jaume, deuria arribar a l’Hospitalet el curs 68/69 i els primers anys, mentre vivia a la comunitat escolàpia de Can Serra, el seu àmbit de preocupació i treball era el barri de Can Serra i la seva gent. Així va néixer el llibre  54 relats d’immigració, les lluites al barri, “La Carpa”, l’escola de persones adultes, l’objecció militar… Després de la mort de  Josep Maria Segura i Ferrer, l’any 1978, visqué un any a Vallbona de les Monges seguint el projecte del seu amic i amb la idea de crear una comunitat de vida i treball que integrés persones amb dificultats i, alhora, plantegés una sortida econòmica a partir dels valors de la zona. 

Uns mesos després, tornà a l’Hospitalet i a les eleccions municipals de 1979 sortí elegit,  per el PSUC, assumint la regidoria d’Ensenyament. L’impuls que li donà, encara ara n’és una referència. Un dels fruits fou el Llibre blanc de l’Hospitalet, visió global de la ciutat,  de les deficiències da cada un dels barris, des de la perspectiva de l’educació.

Quan l’any 1983,  deixà l’ajuntament, tenia clara la idea, a la  ciutat de prop de 300.000 habitants li mancaven elements de referencia per poder repensar el passat, analitzar col·lectivament el present i promoure línies de futur des de la diversitat ideològica, buscant complicitats amb gent ben diferent, però amb una voluntat comuna, pensar, analitzar, somniar, per poder fer  una ciutat millor.

Així, el 12  d’abril de 1984, en un acte al Centre Catòlic, va néixer oficialment el Centre d’Estudis de L’Hospitalet, resultat del treball d’un any, on ens anàrem trobant, casi setmanalment, en Pere Piñol, Joan Casas, Carme Arranz, Joan Egea, Juliana Joaniquet, Ferran Navarro, M. Pilar Massana, Francisco José Basilio , jo mateix  i, evidentment  en Jaume Botey.

L’article 2 dels Estatuts diu: «L’objectiu del CEL’H és l’anàlisi i desenvolupament de la identitat de l’Hospitalet en les seves vessants humana, urbana i cultural, per la qual cosa es proposa ser una plataforma potenciadora de múltiples iniciatives, un fòrum, un lloc de debat i discussió sobre el passat, present i futur de la ciutat, en qualsevol dels seus aspectes, problemes i dimensions.»

Aviat vàrem llogar el pis principal de la casa número 57 del carrer Major, a tocar de la plaça de la Constitució, denominada així des de 1836 i davant mateix d’on, des de l’any 1993 tinguérem la segona seu, carrer Major 54, l’edifici modernista conegut com can Casas, fins l’any 2007. Des d’aleshores fins avui, el Centre és a l’edifici del molí paperer de 1854, a l’antiga fàbrica Tecla Sala.

Des del primer moment ens sentírem acompanyats en aquest projecte per gent tant diferent com:  Joan Solé Amigó, Casimir Martí, Lluís Recolons, Jordi Font, Pepe Ituarte, Mercedes González Fanjul, Jesús Vila, Andreu Trilla, Francesc Rodón, Guillem Cansado, Clara Carme Parramon, Jaume Codina, Jacint Borràs, Vicens Capdevila o  Santi Ballesteros.

Només dos anys després, el 1986, érem més de 200 socis. L’amic Xavier Arjalaguer es feu càrrec inicialment de la secretaria, però ben aviat, vàrem veure que només des del treball voluntari, l’entitat podria anar endavant. Recordo, especialment,  d’aquells inicis, la visita al Far del Llobregat.

La gestió administrativa es feia imprescindible per poder tenir accés a les subvencions i convenis amb l’Ajuntament, la Diputació o la Generalitat, única manera de poder tirar endavant projectes com la XXXI Assemblea d’Estudiosos de Catalunya, l’any 1986, el simposi sobre l’ús del català l’any 1987, les Jornades sobre l’Hospitalet i la seva comarca de 1988, o les Jornades sobre l’associacionisme de l’any 1992. Si fem un cop d’ull a les publicacions d’aquells anys, ens donem compte de l’activitat que generàvem. El llibre  de Joan Casas sobre el segle XIX, el de Pilar Massana sobre el segle XVIII, els 54 relats d’immigració d’en Jaume Botey o els dedicats al temps de la II República i la Guerra civil de Joan Camós i de Carles Santacana. Tot plegat ens situava en el mapa d’anàlisi històrica de Catalunya, amb vinculacions amb els altres Centres d’Estudis, però també amb el Servei de Documentació Històrica Local (SDHL) de la UAB i el Centre d’Estudis i Recursos Culturals (CERC) de la Diputació, Arxiu de Cervera i després l’Arxiu Nacional de Catalunya. En Marcel Poblet, des de 1994, ens ha representat a la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana.

En paral·lel estàvem creant el que anys a venir volíem que fos una de les  referències bàsiques  del Centre.  Partíem de les bibliografies locals publicades l’any 1985 i 1991.  Babel’H, el centre de  documentació informatitzat sobre l’Hospitalet, fou  el primer fons d’estudis locals a Catalunya, primer amb la Mercè Artigas i des del 2007 dirigit per  Lídia Santacana.

De fet, són nombroses les publicacions que al llarg d’aquests anys hem anat fent,  com El celh comunica, el Manual d’història, els calendaris, les memòries fotogràfiques, tallers de barris com Collblanc-La Torrassa, Gornal… monografies de barris, Bellvitge, Can Serra, Gran Via Sud, la Florida i les  tres col·leccions: 37 Quaderns d’Estudi, 15 de la col·lecció Josefina Gómez Olivares i 10 de Recerques/Retrats.

La gerència del celh ha estat cabdal per portar a terme els projectes d’aquests quaranta anys: Xavier Arjalaguer, Artur Arranz, Carles Santacana, Montserrat Perelló des de 1989 fins el 2007 quan s’incorporà l’Enric Farreras com a director. També la figura de la presidència ha esta bàsica per l’enfocament de les diferents temàtiques. En Jaume Botey ho fou fins l’any 1992 que el substituí Carme Arranz fins 1997. Carles Santacana 1997-2005, Mireia Mascarell 2005-2008, Pilar Massana 2008-2012, Manuel Domínguez 2012-2023 i Carme Rimbau des d’aquest 2023.

Cal dir també que les juntes han estat molt estables i han sigut espai d‘intercanvi, de trobada sobre les preocupacions a l’entorn de la ciutat i les problemàtiques globals.  El paper d’en Jaume era fonamental, situant-nos en paràmetres, que, a cops, ens sorprenia, però aviat sabíem ressituar en el context de la ciutat, de Catalunya o d’una visió globalitzant. Sovint la primera impressió era d’ingenuïtat, d’utopia, però  a mesura que en parlàvem, anàvem veient les possibilitats reals, immediates o a llarg termini. La seva participació sempre era un alè de proximitat, des d’una certa timidesa, compartint el somriure i un gest pacient. El seu compromís personal,  de per vida,  amb les causes dels més desfavorits, ocupaven el centre de la seva activitat i es concretava social i políticament des d’una gran llibertat interior i solidaritat amb causes concretes tant d’aquí com a nivell internacional.

Les temàtiques que més hem treballat al llarg d’aquests 40 anys, coincideixen,  bàsicament, amb les preocupacions d’en Jaume. Recuperar la història col·lectiva i molt especialment el que significà la dictadura franquista i els seus instruments de control de la població, des de la repressió fins el nacional-catolicisme. Quan encara ningú parlava de de Memòria Democràtica, nosaltres promovíem “L’Hospitalet antifranquista” nascut el 15 de juny de 1995 amb la implicació de Mercè Olivares, Felip Gómez, Jaume Valls,  Garcilaso Aguado, Antonio Mayo i altres.

Si més no, dues temàtiques han estat centrals en la bibliografia d’en Jaume i del celh: l’educació i el fet migratori. Moltes foren les publicacions d’en Jaume sobre l’ensenyament de persones adultes i sobre l’educació com eina d’alliberament, així mateix , des del celh , es volgué donar eines per treballar a les aules, com fou :  la Història de l’Hospitalet i l’Hospitalet és escola. D’altra banda, tothom coneix el llibre 54 relats d’immigració, un estudi antropològic sobre l’arribada dels veïns i veïnes a Can Serra entre 1955-1975. La preocupació sobre immigració i identitat ha estat, al llarg de tots aquest anys, un element central de les investigacions del celh, els anys trenta a La Torrassa, la immigració dels anys seixanta, i la immigració d’aquest segle XXI, amb un moment clau, l’any 2014 amb  la publicació  de: Els Paisatges d’en Paco Candel. Altra  fita important foren les actes  de les Jornades d’Història de l’Hospitalet celebrades l’any 2015.

Aquest darrers anys, des de  l’edifici del molí, han significat també una altra manera de presència a la ciutat, des de l’entorn del Centre Cultural Tecla Sala, utilitzant sovint l’auditori i la col·laboració amb la Biblioteca Central. També ha estat un temps de renovació de l’equip impulsor, la junta, amb les incorporacions de Genis Pasqual, Josep Maria Valero, Miquel Solana, Carles Ferrer, Assun Roviralta, Núria Toril, Vicens Sabaté…

Vull destacar que en Jaume era profundament creient, amb un compromís espiritual que emmarcava tota la seva vida, compromís religiós des d’una societat laica i  considerant sempre que els arguments teològics, ho són per els que comparteixen creences o espiritualitat, però que no tenen sentit fora d’aquest marc. No recordo haver escoltat mai cap argument de tipus religiós en l’àmbit del celh i més, si algú demanava alguna resposta des d’aquesta perspectiva, ell es negava a donar-la. No era el lloc. Si bé, després  del Fòrum Social Mundial celebrat a Brasil l’any 2001, en contraposició al Fòrum Econòmic de Davos, impulsà el Fòrum català de Teologia i Alliberament a Barcelona,  des del 2010 fins el 2017, volent portar a la pràctica el compromís espiritual, des d’una perspectiva interreligiosa i conviccional, creant una xarxa des de la diàspora, de col·lectius que mantenen un compromís amb els sectors marginals i un compromís amb la pau.

En tornar de les vacances de Nadal de l’any 2017, en Jaume no es trobava bé, però en aquell moment estava absolutament implicat en aconseguir l’aprovació i aplicació  de  la Renda Bàsica Garantida i anava per tot arreu donant conferències sobre el significat solidari i  promovent un fort moviment social a l’entorn d’aquesta proposta. Al gener de de 2018, un dimarts, teníem reunió de junta i la Pilar ens comentà que en Jaume seguia sense trobar-se bé, però que pensava anar a la xerrada que s’havia compromès, potser a Igualada. Recordo que li vaig dir, si no estàs en condicions, hauries de pensar en una altra persona i em respongué, m’ho sé prou be, i ho tinc molt memoritzat, ho puc fer.  Va fer la xerrada i poc després ingressà a l’Hospital de Bellvitge fins el 15 de febrer del 2018.

Ben segur que somriu, en veure que, un dels seus somnis, el Celh, celebra  els 40 anys.