Ara farà un any, coincidint amb els dotze primers mesos de la presa de possessió del nou alcalde David Quirós, vam preparar des de L’Estaca un dossier analitzant aquest primer període, que vam titular “David Quirós cumple un año de incumplimentos”, posant de manifest la quantitat de promeses incomplertes durant aquest període.
En ser molt greu en l’exercici de la política incomplir qualsevol promesa feta, encara resulta molt pitjor observar el tarannà amb que s’aplica la gestió del dia a dia. No s’haurien de fer promeses si se sap que no es podran complir o que hi haurà dificultats per fer-les efectives, però fins i tot, en moments de relleu dels equips dirigents, es podria disculpar. L’entusiasme amb que sovint s’ocupa el poder, pot abocar a pensar que les coses son molt més senzilles del que després resulten i, per tant, les ganes de fer coses i de canviar dinàmiques, en ocasions provoquen imprudències que des de la perspectiva dels ciutadans que han d’observar les capacitats de gestió, podrien ser valorades com un simple error de voluntarisme.
Resulta més difícil d’entendre la imprudència quan es tracta de regidors que es coneixen l’Ajuntament per dintre, que porten uns quants anys exercint el poder i que han format part dels mateixos equips polítics en els anteriors mandats, però fins i tot en aquests casos es podria arribar a entendre. Només els que han observat l’exercici del poder per dintre, saben com de complicat és en ocasions descobrir les interrelacions entre els que manen i els que s’acomoden. I com de lluny poden estar uns dels altres.
Per tant, una cosa son les promeses incomplertes, i una altra de molt diferent la manera com s’exerceix el poder. Substancialment hi ha dues maneres d’afrontar la representació que els ciutadans atorguen a les urnes: considerar que el poder no pertany a les persones sinó a les institucions i exercir-lo sobre la base del que aporten les reflexions col·lectives. El més normal és, però, que el poder es consideri una cosa que la ciutadania atorga cada quatre anys amb una dimensió absoluta i, per tant, es pot exercir amb absoluta discrecionalitat entre procés electoral i procés electoral. Això és al que ens tenen acostumats els partits tradicionals —i també malauradament els no tan tradicionals que han heretat les maneres i l’arbitrarietat— i és justament el que s’ha de denunciar si volem que la democràcia tingui l’ànima que li correspon: un sistema de representació on la ciutadania té dret a participar de manera permanent. Votar no és elegir representants i desentendre’s. Votar és elegir representants perquè ens permetin opinar, debatre, plantejar alternatives… participar del procés polític, en definitiva.
Hem de dir que, igual que va passar amb el període Pujana, molt semblant —amb algunes matisacions— amb el que va passar en el període Corbacho i d’una manera clamorosa en el pitjor sentit de la paraula amb el que va passar en el període Marín, és el que estem vivint avui amb l’etapa Quirós.
És una anècdota, però prou significativa. Setmanes abans de prendre possessió l’alcalde Quirós, aquest digital li va demanar una entrevista. Aquesta petició s’ha anat repetint al menys sis o set vegades més, la darrere per escrit fa molt poc. No l’ha concedit mai, però en una ocasió que un dels nostres redactors va tenir l’oportunitat de demanar-li explicacions de tú a tú, va afirmar que L’Estaca era un digital que li donava molta canya, com excusa per negar-nos la possibilitat d’entrevistar-lo. Un dret —demanar respostes a preguntes concretes— no només de qualsevol mitjà de premsa, sinó de qualsevol ciutadà que hi tingui algun interès i coses que aportar.
El problema és que, el que l’alcalde diu que és “donar canya”, l’interpreta erròniament com una voluntat de perjudicar-lo a ell personalment, al seu partit, o a la ciutat. Hauria d’entendre que el periodisme crític no té interessos específics: no vol desgastar la persona ni el càrrec, no vol perjudicar un partit o altre i encara molt menys desprestigiar la nostra ciutat. El periodisme crític només té un interès: explicar-li al poder que el seu exercici és una delegació de la representació popular que no pot fer el que li sembla i que té l’obligació d’actuar amb consensos, amb participació i amb explicacions exhaustives que justifiquin clarament les seves accions. Accions, sovint irreversibles, i que marquen ineludiblement el desenvolupament i la història d’una ciutat.
L’Estaca, a diferència dels partits polítics que defensen ideologies o mecanismes d’acció política amb idees pròpies que volen aplicar legítimament des del poder, no té cap més objectiu que contribuir a que les coses es facin millor i es facin amb el màxim acord possible de la ciutadania. I per això resulta imprescindible posar a disposició d’aquesta, les eines de coneixement necessàries per expressar una opinió i fer que aquesta s’arribi a tenir en compte.
El govern Quirós s’equivoca amb L’Estaca considerant-la un enemic. No li volem disputar el poder. I fins que no ho entengui, les seves dificultats per la gestió pública creixeran. No per la nostra acció mediàtica —que també— sinó perquè aquesta incomprensió sobre el periodisme crític afecta decisivament la seva imatge sobre la discrecionalitat en l’exercici del poder.
Aquest dossier que avui obrim, parla de les emergències que pateix la ciutat. Es parla d’emergències als barris, als diferents sectors socials, al propi Ajuntament entre la plantilla i els departaments… no hi ha una esfera pública a l’Hospitalet que no tingui la sensació d’aquesta emergència. És possible que l’únic que no parli, ni vegi l’emergència —i tenim els nostres dubtes— sigui el govern municipal. I això ho explica tot.
Per fer un repàs de l’emergència global hem dissenyat un repartiment temàtic que afrontarem en dies successius. Com vam fer amb l’anterior dossier de fa un any, el conjunt de treballs elaborats estarà a disposició dels lectors un cop elaborat, en aquesta mateixa web per descàrrega gratuïta. Ens consta la magnífica acollida dels dos anteriors dossiers elaborats fins ara, el d’un any d’incompliments i el del mes de març sobre la lluita feminista i per això la redacció en bloc s’ha posat mans a la fein a.
Les emergències que tractarem seran les següents: l’emergència migratòria i social; l’educativa; la climàtica; la patrimonial; la sanitària; la de seguretat; la del comerç local, la urbanística i la demogràfica. Amb totes elles no esgotem la sensació de crisi. Simplement posarem sobre la taula el que més apreta a la societat hospitalenca amb l’objectiu de buscar-hi alternatives i solucions. Malgrat que moltes d’elles hagin de passar necessàriament per un canvi d’actituds, de mentalitats i de capacitat de l’actual govern o, directament, per un canvi de govern en les eleccions de maig del 2027.