L’experiència del mapeig colaboratiu sobre el Biopol, posa negre sobre blanc la distància entre administracions i ciutadania
Divendres a la tarda va tenir lloc a l’espai 3 del Centre Cultural Bellvitge una experiència força interessant per tots els que hi van participar. L’Estaca va ser-hi allà per prendre nota de com es desenvolupava la jornada i per observar l’interès dels participants. Es tractava d’una trobada entre el veïnatge de Bellvitge i l’alumnat de Planejament i Gestió dels Espais Urbans de la Universitat de Barcelona, que és una assignatura obligatòria de 5 crèdits ECTS que forma part del Pla d’Estudis del Màster en Planificació Territorial i Gestió Ambiental de la Facultat de Geografia i Història de la UB.
La convocatòria havia estat feta a través de xarxes per l’entitat No Més Blocs, convidant la ciutadania a col·laborar amb els estudiants amb un mapeig crític colaboratiu sobre un projecte de gran transcendència pel barri de Bellvitge i pel conjunt del municipi: el projecte sobre el Biopol Gran Via que afecta a la franja sud de la Gran Via tocant a Bellvitge, més tot el tram de la zona agrícola de Can Trabal i bona part del nus del Llobregat, el camí del riu i la zona de laminació de la Torre Gran i adjacents.
Com és obvi, tot aquest enorme projecte urbanístic del sud de la ciutat, àmpliament criticat per les entitats i algunes forces polítiques, que ja va ser reformat per les demandes judicials que es van realitzar en el seu dia i que manté la seva vigència, juntament amb el projecte de soterrament de la Gran Via fins arribar al riu, segueix estant en el punt de mira tant de les administracions com de molta de la ciutadania, entre altres raons perquè, amb l’excusa del Biopol sanitari, es projecta un monstre urbanístic d’enorme concentració edificatòria justament en un àrea inundable, que és l’únic espai lliure que li queda a la ciutat a la zona de Marina.
L’espai 3 del Centre Cultural Bellvitge estava repartit en sis àmbits amb plànols del projecte, dividit en parts, on interactuaven els untament amb els veïns procedents de No Més Blocs i de l’Associació de Veïns a través de Bellvitge 2030, per tal de posar negre sobre blanc tot allò que els veïns proposaven i que els estudiants requerien. L’interès dels estudiants era observar les demandes cíviques i la manera com les diverses parcel·les d’estudi reflectien les necessitats del barri o mostraven justament les contradiccions inherents. Interessava conèixer com afectaven al barri les realitats actuals i recollir les aspiracions que no reflectien els mapes objecte d’anàlisi.
Era curiós constatar com algunes de les realitats actuals que els mateixos estudiants posaven sobre la taula eren directament desconegudes pels veïns participants. El cas d’un Data Center ben a prop de la zona esportiva, per exemple, va causar perplexitat perquè no hi havia coneixement explícit de la seva existència, una existència que, tal com van explicar alumnes i professors de la UB que hi participaven, era molt probable que afectés en gran manera, per exemple, al consum d’aigua de la zona. O, per exemple, a l’hora de contextualitzar la Residència de Bellvitge, als estudiants els interessava molt conèixer l’efecte de l’hospital al barri, quan va quedar clarament constatat que tindria una repercussió sobre el barri i el conjunt de la ciutat si fos un hospital de referència ciutadà, cosa que avui en dia no és així. És útil pels veïns de Bellvitge —es va posar clarament de manifest la importància de la sanitat pública, en aquest punt— però hauria de ser un equipament imprescindible per una ciutat de 300.000 habitants, més enllà que els usuaris visquessin a tocar de les seves dependències o uns quants kilòmetres més al nord.
El cert és que la Residència de Bellvitge és un hospital de dimensions comarcals i fins i tot de servei als ciutadans de Barcelona, mentre que molts hospitalencs han d’anar al Moisés Broggi de Sant Joan Despí enlloc de poder fer servir la residència que està en el seu municipi.
Aquestes opinions, la problemàtica expressada sobre els dèficits de mobilitat i aparcament de la zona, la brutícia de les zones on aparquen els vehicles o el camí del riu, deixaven prou estorats als estudiants que prenien nota amb gomets sobre els plànols i amb puntualitzacions escrites que, després, els haurien de servir per fer-se una idea precisa de la pèssima gestió dels espais urbans que actua sobre la realitat.
De fet, el que planteja l’assignatura universitària és justament analitzar la sostenibilitat urbana d’equipaments i serveis i la seva interrelació amb la ciutadania resident i polir eines per analitzar críticament projectes de planificació com el PDU.
És molt possible que la idea que s’emportessin del Biopol no s’ajustés exactament a la que han venut les administracions públiques sobre aquest projecte en el que, curiosament, hi participa la mateixa UB a través del campus universitari de la Residència Sanitària de Bellvitge. Molt probablement als estudiants els va servir força el mapeig contrastat amb els veïns, de la mateixa manera que als veïns expressar sobre els plànols les contradiccions i les aspiracions de les infraestructures els van servir per verificar la distància existent entre el que algunes administracions ofereixen i el que en la realitat es rep.
