Sota el crit “Volem aules, no saunes”, les famílies disposades a mobilitzar-se contra el regidor Quirós

L’HOSPITALET. JOAN FONT.- La crisi climàtica ens afecta. La temperatura del planeta augmenta i d’una o altre manera aquest increment ens afecta. De manera especial les altes temperatures que vivim afecten molt específicament les escoles i els espais de jocs infantils.

Cal recordar que la majoria d’escoles i de centres educatius de la ciutat van ser construïts segons el pla d’urgència de la ciutat en els anys setanta del segle passat, és a dir son unes edificacions que, en general, tenen 45 o més anys d’antiguitat, amb molt poques reformes i adaptacions, i gens pensades per afrontar la crisi climàtica, tant per l’augment de les temperatures com a l’hivern.

La pandèmia del COVID va posar en evidència les deficiències estructurals de la majoria de centres educatius per funcionar amb un mínim de garanties de benestar i de salut, tant pels alumnes com pel personal educatiu i de serveis. Paradoxalment, el centres en barracots, com el Paco Candel del barri de Santa Eulàlia, malgrat les seves deficiències estructurals, son els únics que tenen sistemes de climatització a les aules.

En aquesta situació, el curs passat hi van proliferar les queixes de les direccions i de les associacions de famílies de les escoles sobre la situació de calor quer es patia a les aules, fins el punt d’arribar en algun cas a mobilitzacions al carrer, com la protagonitzada per l’escola Prat de la Manta, amb una considerable participació, més àmplia fis i tot que les pròpies famílies de l’escola i els seus fills.

Com recordava recentment en unes declaracions la portaveu del grup municipal del PP, el 2023 el ple municipal va aprovar, poc abans de les eleccions municipals sota la formula d’una modificació de crèdit, la suma de dos milions i mig d’euros per.la climatització d’espais a les escoles de la ciutat.

Encara abans d’aquesta data, l’any 2019, es va aprovar en un ple municipal, la instal·lació de tendals i d’elements d’ombra en les àrees de jocs infantils de la ciutat. Cinc anys més tard, només coneixem algun tendal instal·lat a la plaça interior de les Vidrieries, a l’interior del carrer Llobregat. A la resta d’espais de jocs, no s’ha instal·la lat cap element d’ombra.

Tampoc s’ha avançat ni un mil·límetre en la naturalització i l’ombreig dels patis de les escoles, on l’alumnat suporta unes temperatures altíssimes, especialment en aquells patis o sectors dels patis que tenen terra de ciment que, per desgràcia, son la majoria.

Tornant a la famosa modificació de crèdit de 2,5 milions d’euros, decidida el maig de 2023, quan el responsable de l’àrea d’educació de l’Ajuntament era el regidor David Quirós, és del tot evident que les escoles no n’han vist ni un cèntim. Davant d’aquesta situació extrema, les escoles han començat a mobilitzar-se. Dilluns 3 de juny, l’escola La Carpa del barri de Can Serra va fer una protesta al carrer per exigir la climatització de les aules, fent evident que hi ha aules que arriben fins el 40 graus, especialment en el mòdul prefabricat que es va construir fa 14 anys i que ara ocupen uns 150 alumnes de dos cursos de primària.

El departament d’Educació s’ha compromès, segons informen fons fe les famílies, a enviar-hi ventiladors, però les mateixes famílies ho consideren insuficient per climatitzar realment els llocs d’estudi i de treball de la escola. El professorat també  es queixa, segons informa L’Hdigital,  perquè els decrets sobre riscos laborals afirmen que la temperatura en els centres de treball no hauria de superar el 27 graus.

El recorregut dels 2,5 milions d’euros decidits en un passat ple municipal resulta també revelador del sistema habitual de funcionament de la nostre administració municipal. Com succeeix des de fa ja uns anys en els serveis socials de l’Ajuntament, les seves accions es limiten estrictament a allò que marca la lletra de las lleis sobre les seves competències, i això de manera limitada.

En aquest cas les explicacions del regidor David Quiros han estat que les obres necessàries per instal·lar tendals als patis de les escoles o per instal·lar aire condicional a alguna àrea de les escoles seria una competència de la Generalitat i no de l’Ajuntament. Això explicaria aquest any d’inacció sobre aquesta qüestió, tot i que en el darrer Consell del Districte III va afirmar que havia hagut reunions amb la consellera Anna Simó i existia ja un acord sobre aquesta inversió, que estava pendent únicament de la signatura.

Tot i així, fonts del Departament d’Educació informen que l’Ajuntament disposa de la autorització, dins les seves competències, per invertir en la climatització de les escoles de la seva titularitat per fer front a  la crisi climàtica. Mentre tant, entre aquestes discussions poc clares, la temperatura segueix augmentant a les escoles de la ciutat i alguns centres i associacions de famílies, com son el casos de les escoles Joan Maragall i Ausiàs March, han pagat amb els seus recursos tendals, ventiladors i aparells d’aire condicionat. Però no totes les escoles disposen d’aquesta possibilitat, cosa que trenca amb els principis d’equitat de la educació pública.

Segons el Pla Local d’Adaptació al Canvi Climàtic de l’Hospitalet de Llobregat 2019-2030, “La calor excessiva i sostinguda suposa un augment de la mortalitat i la morbiditat, especialment en els grups més vulnerables (gent gran, nadons, persones amb patologies cròniques, etc.). S’estima que una calor elevada i sostinguda durant uns dies provoca un excés de mortalitat que oscil·la entre el 12% i el 40% als països desenvolupats”

Hores d’ara, l’increment de temperatures a la ciutat ja superen 1,26 graus sobre el que seria habitual. Segons el mateix document: “un 34,4% dels habitants del municipi formen part de la població en risc de patir els efectes més negatius de les variacions tèrmiques”. La infància és una part no gens petita d’aquest 34,4% més vulnerable per la calor. Aquesta realitat fa encara més evident i més urgent la climatització de les escoles i la climatització i naturalització de les àrees de jocs infantils.

Les escoles tancaran la seva activitat reglada el proper 21 de juny, però llavors començaran els casals d’estiu a la majoria de centres escolars i augmentarà paral·lelament l’ocupació de les àrees de joc infantil a les places i parcs. De moment no hi ha tendals ni elements de climatització en aquests llocs i l’aigua segueix sent un element escàs, malgrat les pluges d’aquestes darreres setmanes.

No sembla que des de la nostre administració municipal existeixi una consciencia clara de la situació de calor que tenim i la que s’anuncia en els propers mesos i la dotació de recursos per fer-hi  front: climatitzacions d’espais públics, naturalització de places i parcs amb ombres, etc. que, en el millor dels casos, són clarament insuficients.

Hi ha hagut contactes fomentats pels socialistes, però encara no converses.

És curiós que en l’actualitat política de l’Hospitalet cada vegada es compleix més aquella màxima que diu que quan els gossos borden, alguna cosa senten. Ara està sonant amb persistència la brama que el nou alcalde de la ciutat, tan aviat agafi les regnes, una de les primeres coses que farà serà iniciar converses amb els Comuns per tal d’aconseguir un pacte d’estabilitat pel que resta de mandat, ve sigui incorporant-los al govern, ve sigui amb acords concrets. De moment no hi ha res més concret que el missatge que David Quirós llença a qui el vulgui escoltar, afirmant que el pacte amb els Comuns és qüestió de dies. I això que encara en queden 11, de dies, perquè ell sigui el nou alcalde.

La brama s’ha intensificat en les darreres hores i la confraternització entre els regidors dels Comuns —al menys les dues regidores— i els regidors socialistes més fidels al que serà el nou equip de govern, s’estan convertint en el motiu central de les sospites. Que si les regidores dels Comuns se’n van a prendre una cervesa en acabar els plens, que si alguna coincideix en trobades de cafè amb el que serà nou alcalde al que uneix una bona amistat… rumors probablement interessats que, de tota manera, no amaguen una certa sintonia entre les parts.

Que alguna cosa s’està movent —i que la cosa va en serio— ho posa de manifest un dinar a Barcelona on van participar regidors de la ciutat de totes dues formacions, a la que es van afegir dirigents dels aparells. Probablement allò no era purament una reunió, però és evident que no es queda a dinar amb protagonistes del futur govern municipal si no hi ha, d’entrada, una certa sintonia i, de sortida, alguna voluntat d’enteniment. No hi ha res encara, perquè un dinar d’aquestes característiques no es convoca en un lloc públic on qualsevol periodista pot ser espectador de la trobada, com és el cas; però que encara no hi hagi res, no vol dir que no s’intenti.

Pel que ha pogut saber aquesta redacció, els intents són evidents des del primer dia. La mateixa alcaldessa en el discurs de presa de possessió, reconeixent que no tenia majoria absoluta, va venir a dir que el programa del PSC i el dels Comuns coincidien, en esperit, més d’un 80%. Després d’aquell primer llançament de salvavides —salvavides compartit, segons pensava l’alcaldessa— es va fer el silenci, que només es va trencar quan calia aprovar els primers pressupostos. Un reguitzell molt ràpid de converses va propiciar un acord de 46 punts que els Comuns reclamaven per permetre l’aprovació de pressupostos. El document es va signar, els pressupostos es van aprovar amb l’abstenció dels Comuns, i dels 46 punts no se n’ha tornat a parlar. Bé, algunes vegades els Comuns treuen el tema per recordar l’incompliment…

Ara, el que ha de ser nou alcalde ja els ha començat a prometre coses, pel que ens han pogut comentar. El primer que els ha promès és que hi haurà canvis. Sembla obvi, perquè no només marxa l’alcaldessa: també el primer tinent d’alcalde. Per tant, els canvis seran imprescindibles. Al menys, de persones. Però Quirós també ha promès, pel que ens diuen, canvis en les propostes, en el tarannà, en les mesures socials.

Hem preguntat als Comuns si els canvis previstos suposaran l’oblit de l’aventura del Biopol, modificacions en el planejament del Cosme Toda o de la promoció prevista a la línia de Vilafranca, l’oblit en l’alienació d’Albert Germans, les modificacions en la política de cessió de l’arquitectura patrimonial; canvis en el planejament per la recuperació de sol públic; canvis en la política de cessions pel Districte Cultural o el Cirque du Soleil; canvis en el destí de les terres de Can Trabal; canvis pel que fa als espais de la Fira de Barcelona a l’Hospitalet, etc. etc. Ho desconeixen del tot, i sembla que tenen clar que no tornaran a acceptar promeses sinó realitats i que primer esperaran a veure com es comporta el nou equip de govern, abans de prendre qualsevol decisió de futur.

L’aproximació del PSC als Comuns no sembla haver-se produït igual respecte d’ERC-EUiA. Representants d’aquest sector ens han negat qualsevol contacte afirmant que ells no consentirien només un canvi d’equip, sinó només un canvi de règim. És a dir, una nova manera de fer. Tot i que una nova manera de fer enfocada cap al futur, tampoc resoldria els enormes problemes pendents de present, com tots els que hem esmentat anteriorment als que caldria sumar molts altres de caràcter estratègic i una infinitat de dèficits de gestió. Probablement un canvi d’equip és molt poca cosa, però tampoc està clar que un canvi de règim fos del tot suficient…

El que pugui passar en endavant, malauradament, no sembla cosa que es pugui resoldre des d’aquesta ciutat, si valorem els indicis. Si és veritat que l’elecció de Quirós s’ha decidit fora de l’Hospitalet i si, com sembla, l’aparell socialista és conscient de la crisi interior de l’organització aquí, amb una gestora que porta més de dos anys en funcions i un govern municipal en hores baixes, també resulta evident que els moviments d’aproximació als Comuns han de tenir una lectura més amplia en clau de país (la investidura d’Illa, els governs de l’AMB, la Diputació i alguns ajuntaments importants…). Això vol dir que, en última instància, si des de Barcelona es diu als Comuns que han de pactar amb Quirós, hi haurà aquí, previsiblement, molt poca resistència. Ja s’ha vist en molts altres casos, des de l’aprovació final d’alguns projectes que han passat el filtre de l’AMB, fins les polítiques d’acotament del cap respecte temes tan complexos com la Fira, etc.

El problema de l’autonomia territorial de les organitzacions i dels grups municipals continua sent un llast que no s’acaba de resoldre a nivell intern i això explica moltes coses que passen a nivell general i a nivell municipal.

El que sí sembla evident és que Quirós comença a ser conscient de les enormes dificultats de seguir governant en minoria i no només per la geometria del plenari sinó especialment per la debilitat de l’equip, pel cansament que es detecta en la ciutadania i pel perill de perdre algunes de les votacions en qüestions essencials. No acostuma a passar, és cert, que el govern perdi votacions essencials, entre altres coses perquè l’oposició s’ho passa d’allò més bé combatent dialècticament a VOX cada vegada que pot. Per cert, VOX ho paga, deixant en minoria l’oposició i facilitant la feina al govern, també cada vegada que pot, una mica incomprensiblement.

Passa habitualment, excepte en alguna ocasió, com va passar amb la reobertura de Ràdio L’Hospitalet avalada des d’aquesta casa, dit sigui simplement a tall d’exemple. Cosa que significa, alçant una mica el vol que, en general, quan s’assenyala la lluna, resulta bastant intel·ligent no mirar gaire el dit.

El Reglament d’Organització i Funcionament s’ha convertit en un document obsolet deu anys després de la seva aprovació

Un any després de l’aprovació per part del ple municipal del Contracte Programa dels Mitjans de Comunicació Públics de l’Hospitalet continuen sense estar aprovats els dos organismes de gestió que, segons l’article 7 de l’actual Reglament d’Organització i Funcionament dels Serveis de Comunicació Municipal de l’Hospitalet han de “garantir la participació dels grups socials i les entitats sense ànim de lucre més representatius a la ciutat, així com de les formacions polítiques amb representació al Consistori” com són el Consell Assessor i el Consell Executiu i de Programació.

En sentit estricte això vol dir que des de fa un any els Mitjans de Comunicació Públics funcionen sota el criteri exclusiu del Director dels Mitjans i, en conseqüència sota els dictats directes de l’empresa municipal que els empara, La Farga GEMSA, que vol dir en última instància sota les directrius de l’equip de govern socialista.

Els Mitjans de Comunicació Municipals (MCM) es regeixen des d’octubre del 2018, per un document que es coneix com a Contracte-Programa, al qual obliga la Llei de l’Audiovisual de Catalunya (LCAC) i que contempla els objectius del servei públic, les missions, l’abast i els termes de la prestació de serveis, la provisió de fons imprescindibles i la participació social en els dos organismes (Consell Assessor i Consell Executiu) que preveu el Reglament. A l’octubre del 2018 es va aprovar un primer contracte programa de dos anys de durada, 2019-2020, i no va ser fins al maig del 2023 que el ple va aprovar el segon contracte-programa en aquesta ocasió per una durada de quatre anys, 2022-2025. L’aprovació del contracte-programa exigeix la constitució prèvia dels dos organismes de representació i gestió com son el Consell Assessor i el Consell Executiu, de manera que per aprovar el primer contracte-programa, 2019-2020, es van haver de constituir els consells a finals del 2016, i pel segon a primers del 2022, com a conseqüència de la provisionalitat en el nomenament del Director dels Mitjans que no es va resoldre fins a primers del 2018. Això vol dir que els MCM van funcionar sense Contracte-Programa durant tot l’any 2021 i fins el maig del 2023 que no es va aprovar el segon, malgrat portava data de 2022-2025.

Ara, hi ha Contracte-Programa fins a finals del 2025, però en canvi no existeix ni el Consell Consultor, formalment, ni el Consell Executiu, perquè ambdós organismes acaben el mandat, reglamentàriament, quan es renova el Consistori després de les eleccions. És a dir, ambdós organismes estan caducats des de fa un any.

Un d’aquests organismes, el Consell Assessor, que com el seu nom indica té com a objectiu les tasques consultives i assessores, la concreció de les condicions d’ús dels diferents mitjans de comunicació i la promoció de l’Estatut Professional entre d’altres, va ser aprovat en la seva composició actual, per la Junta de Govern en la sessió del passat 9 de maig, però ja ha incomplert l’article 10 del Reglament que obligava l’equip de govern a donar compta al Ple municipal d’aquest nomenament en la primera sessió posterior, és a dir en el ple del passat dia 27. I no serà estrany que es vulneri el que esmenta l’article 13.1 sobre les sessions d’aquest organisme que està obligat a reunir-se al menys dues vegades l’any i que tan sols arribarà a estar vigent quan estigui a punt d’acabar-se aquest mes de juny si és que el govern el porta a aprovació en la propera sessió plenària. Fer dues reunions entre juliol i desembre d’aquest 2024, no sembla el més probable.

Mentre tant, de l’altra organisme preceptiu, el Consell Executiu, inexistent des de maig del 2023, no se’n sap res de res. Falta un any i mig perquè acabi l’actual Contracte-Programa, que el Consell Executiu té l’obligació de sancionar, malgrat que l’ideal fora no que voti l’esborrany sinó que l’elabori i que, per tant, compti amb la participació de la representació de partits polítics municipals, de les entitats de la ciutat, dels professionals dels mitjans i dels especialistes a l’hora de debatre el document i no només de votar-lo.

L’experiència dels dos anteriors Contractes-Programes posa de manifest que el Reglament d’Organització, que el Contracte-Programa i per suposat els dos Consells a que obliga la llei, són absolutament paper mullat perquè tot funcionaria exactament igual en els MCM si no existissin. En els dos processos per redactar el Contracte-Programa, les reunions dels organismes només van servir per afegir unes poques esmenes acceptades (i una bona quantitat directament rebutjades) i per votar el document final elaborat des de la direcció del MCM. De fet, poca cosa més es podria haver fet per dues raons fonamentals: la primera, per les presses a l’hora de convocar els organismes, ja que s’estava funcionant de feia mesos vulnerant la legalitat perquè no hi havia contracte-programa. La segona perquè la mateixa constitució dels organismes deixa molt que desitjar. En moltes d’aquestes reunions el reglament permet que un assistent acumuli els vots de representants absents, de manera que, en general, entre el director dels mitjans de comunicació, els tècnics del departament amb veu i vot, i els representants de l’equip de govern, sumen sempre una majoria qualificada que impedeix el debat obert i els canvis de criteri en la línia argumental de la direcció que, normalment, porta els textos elaborats simplement perquè es votin.

Tot plegat converteix en paper mullat el reglament d’organització, aprovat ja fa deu anys, el contracte-programa i els organismes representatius i seria imprescindible que per ajustar-se als objectius del que proclama la llei catalana de mitjans audiovisuals es posessin a debat tots aquests instruments: el reglament, el contracte-programa i els mateixos organismes que han de gestionar col·laborativament, un tema tan sensible com és la informació de titularitat pública.

Ara mateix, el funcionament dels MCM, no és només un oligopoli de l’equip de govern. És, més enllà d’això —que és una realitat—, un monopoli de la direcció unipersonal dels mitjans, sense que ni tan sols l’equip professional dels MCM tingui cap possibilitat d’exercir un control sobre la seva feina que vol dir sobre l’enfoc dels seus materials informatius, com es posa de manifest cada vegada que es parla off the record amb els treballadors de l’organisme.

En la ciudad están previstas tan solo 179 viviendas de alquiler asequible a corto plazo

L’Hospitalet bate muchos records. Tener las barriadas con mayor densidad de población de Europa, la ciudad con menos metros cuadrados verdes por habitante… ahora otro más: el precio del alquiler. Según un estudio de Fotocasa, el precio en la segunda ciudad de Catalunya se ha disparado en un 127%, superior a la media nacional que se sitúa en un 78%.

En otros municipios del Área Metropolitana de Barcelona, como Badalona, y la propia capital de Catalunya también han sido significativos los incrementos de los precios de los alquileres, en un 106%, aunque l’Hospitalet los supera.

“Estamos asistiendo al mayor encarecimiento del arrendamiento de los últimos años. En algunas comunidades, el precio ha crecido más de un 150% en tan solo una década, lo que indica un contexto de sobreprecio de la renta. Esta tendencia supone una dificultad muy importante en el acceso a la vivienda», dice María Matos, directora de estudios y portavoz del portal inmobiliario.

Según Matos, el precio del alquiler ha aumentado considerablemente desde la recuperación económica, impulsado por la promoción de la vivienda en alquiler como principal opción habitacional después de la crisis de 2008. El resurgimiento de la demanda, junto con la falta de oferta disponible, ha llevado a una creciente presión sobre los precios. Esta tensión ha intensificado progresivamente los costes del alquiler, superando en un 33% los niveles alcanzados durante la burbuja inmobiliaria de 2007.

La proximidad a Barcelona influye como elemento negativo

Manuel Domínguez, historiador y político de la ciudad, ya manifestó su preocupación por este tema en un artículo en Quaderns d’Estudi, publicación del Centre d’Estudis de l’Hospitalet: “En los años 2015 y 2016 el precio del m2 del suelo se situó por debajo de los 2.000 euros, en el 2022 se enfiló hacia arriba hasta llegar a los 3.411 euros”.

Existe una burbuja del alquiler: en el 2014 se situaba en 505 euros al mes, en el 2022 llegó a los 731 euros (un incremento del 45%) hasta el actual marcado por firmas inmobiliarias como Todocasa que lo sitúan en un 127%.

“La coincidencia de una mala situación urbanística y altos precios de la vivienda sólo se explica por la incidencia de otro factor: la proximidad al centro de Barcelona. La centralidad de l’Hospitalet en el área metropolitana, la mejora de los medios de transporte, la proximidad al puerto, aeropuerto y estaciones de ferrocarril, la localización de la Fira, etc, hacen que la ciudad se encuentre dentro de la zona delimitada por las primeras isócronas de la mayor parte de los principales elementos de la capital catalana”, dice Manuel Domínguez en su artículo, y añade: “La accesibilidad de los barrios de l’Hospitalet desde el centro de Barcelona es muy grande. Esta tensión suele resolverse con la expulsión de los más pobres y la transformación urbanística en función de los intereses de las empresas que entienden la ciudad como un negocio y el territorio como una mercancía, es decir, con la gentrificación”.

Aunque no existen estudios específicos, otras experiencias parecidas nos sugieren que dos fenómenos que se están produciendo en l’Hospitalet pueden ser consecuencia de la gentrificación: el Districte Cultural que ofrece 25 hectáreas del polígono de la Carretera del Mig a artistas y en segundo lugar el turismo. En l’Hospitalet se pueden encontrar decenas de hoteles y edificios de apartamentos turísticos, a los que hay que sumar los ilegales, todo ello influenciado por Barcelona que se ha convertido en uno de los principales polos de atracción turística del mundo.

La construcción de vivienda social, la única solución

La única solución es la construcción de vivienda pública. “Tanto la Generalitat como el propio Ajuntament han invertido 0 euros en vivienda social en la ciudad durante unos cuantos años”, dice Manuel Domínguez

No se aleja mucho de las cifras que se barajan a nivel de toda España, un 2,5% la vivienda pública cuando en Europa, el nivel es bastante superior: un 9,3 %. Los países de la UE con mayor proporción de vivienda social en relación con su parque de viviendas son Países Bajos, con un 30% del total; Austria, con un 24% y Dinamarca, con un 20,9%. En el extremo opuesto se encuentran Grecia, Letonia, Lituania, Chipre y Malta, con un 0%, Rumanía, con un 1,5%; Estonia, con un 1,7% y Croacia, con un 1,8%.

En l’Hospitalet, el año pasado se acordó una ridícula e insuficiente promoción en el barrio de Sant Josep de 179 viviendas protegidas de alquiler asequible. La Generalitat ya ha prometido 10.000 pisos de alquiler social en 82 municipios del territorio para el 2026 y la ciudad de Terrassa será la más agraciada tras un acuerdo Estado-Generalitat.

Con todo, todavía falta para ver colocar las primeras piedras en las promociones de l’Hospitalet, dado que se prevé que se puedan licitar las obras en el segundo trimestre de 2025. Las promociones se construirán en los solares que el ayuntamiento cederá al INCASÒL con un derecho de superficie gratuito de 75 años de duración.

En una primera fase, se desarrollarán tres promociones situadas en la calle de la Muntanya núm.17-19 y en la avenida Pau Casals, núm. 32 y 48. En fases posteriores, y “en el plazo de vigencia de este convenio”, se determinará la construcción de nuevas promociones de vivienda hasta completar el potencial de 350 viviendas ubicadas en diferentes lugares del municipio, explican tanto desde el Departament de Territori como desde el consistorio hospitalense.

La inversión prevista para su desarrollo asciende a 20.570.000 euros y, antes de final de año está previsto que se convoque el concurso para seleccionar al equipo de arquitectos que redactará el proyecto y que dirigirá las obras de construcción.

La promoción de 21 viviendas de la calle de la Muntanya se destinará a alojamientos dotacionales sometidos al régimen de las viviendas de protección oficial de alquiler para gente joven.

El primer tinent d’alcalde, Fran Belver, entregarà l’acta de regidor el mateix dia de l’elecció de nou alcalde

A les 13,30 h. d’ahir divendres 31 de maig, el primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de l’Hospitalet i portaveu socialista, Francesc J. Belver, donava a conèixer la seva voluntat de deixar el càrrec. Ho feia en el transcurs d’una reunió del Grup Municipal Socialista explicant que es tractava d’una decisió personal que s’aplicaria durant el ple extraordinari del 15 de juny, el mateix en el que s’ha de produir el relleu a l’alcaldia. La Comissió Gestora que des de fa dos anys és el màxim òrgan de direcció del partit, ho comunicava a la militància a les 14h, i una mica abans ja se’n feien ressò els portaveus dels grups municipals d’oposició als quals els havia arribat també la notícia. Més tard, el propi Fran Belver ho feia públic a través d’un comunicat a les xarxes socials on explicava “la decisió de renunciar a la meva acta de regidor i tornar al meu antic lloc de treball, donant compte d’això al pròxim ple extraordinari del 15 de juny”. Aprofita en el mateix comunicat per “agrair de tot cor el vostre acompanyament, i us demano disculpes per si alguna vegada no he estat a l’altura del que esperàveu” i acaba: “Per descomptat, desitjar el millor al nou alcalde i a tot l’equip de govern, i molts encerts en la nova etapa.”

Que amb només 10 dies, els dos principals noms propis del govern municipal socialista hagin anunciat, separadament i per sorpresa, la seva voluntat de dimitir, no es pot considerar una decisió ni normal ni esperada. Malgrat que el tercer tinent d’alcalde i previsible nou alcalde, David Quirós, ja feia més d’un mes que havia airejat que seria el successor in pectore de l’alcaldessa, no se sabia quan es faria públic el possible relleu. I encara menys es podia suposar que uns dies després d’anunciar l’alcaldessa que abandona el càrrec, ho faria el primer tinent d’alcalde i la persona que, per llei natural, per coneixement, per pes polític i per condicions, l’havia de substituir. Per llei natural, perquè la pròpia Núria Marín va substituir Celestino Corbacho perquè era la primera  tinent d’alcaldia; per coneixement, perquè tothom coincideix que Belver era la persona que tenia al cap la gestió municipal i que de fet actuava com si fos un alcalde en funcions quan Marín es va ocupar de la presidència de la Diputació; per pes polític, perquè l’organització reconeixia la seva experiència i la seva autoritat moral i per condicions, perquè Belver, que va entrar com a regidor l’any 1999 havia adquirit les taules suficients per enfrontar-se com a portaveu del grup municipal a les habituals batusses i perquè domina els recursos necessaris per fer-se respectar.

És cert que havia tingut darrerament problemes de salut, però això no el va fer renunciar a figurar a les llistes a les municipals, que recordem es van celebrar un any i cinc dies abans de l’adeu de l’alcaldessa i un any i 15 dies abans de la dimissió de Belver. Les raons concretes del per què Belver no va aconseguir fer-se creditor del relleu no han transcendit oficialment i no és pas esperable que ell les expliqui en primera persona almenys fins que no passin els mesos pertinents. La realitat és que malgrat el proposés l’alcaldessa sortint, l’autoritat de Marín al partit sempre ha estat vinculada a les decisions dels pesos pesants, abans Miquel Iceta i ara Salvador Illa, cosa que, per exemple, no passava amb Corbacho. Els rumors en aquest sentit posen de manifest que Belver no era el millor vist per l’aparell, especialment perquè es buscava un perfil molt més jove i sobre el qual tenir una absoluta ascendència i Quirós és jove, inexpert i amb ambició, elements imprescindibles per garantir que des de l’aparell se’l pot modular sense ensurts.

De tota manera el panorama, probablement imprevist, al menys a curt termini, ofereix una imatge gens favorable. Si la gestió municipal en els assumptes socials ha estat molt millorable en els últims anys, el tema urbanístic, patrimonial i climàtic pot ensorrar el govern municipal en una crisi de difícil sortida, tenint en compte les enormes dificultats de la geometria representativa del plenari que podria plantejar una alternativa. La ciutat fa aigües en molts aspectes, l’oposició té majoria absoluta, les entitats estan en general sol·liviantades i el clientelisme cada vegada resulta més car de mantenir perquè el partit està debilitat a nivell de ciutat, l’estructura socialista ja no ho domina tot i les subvencions no resolen totes les demandes.

No tot s’ha explicat. Falta saber per què Belver no va dimitir el mateix dia que l’alcaldessa i falta saber per què farà efectiva la renúncia el mateix dia de l’elecció d’alcalde. Sembla clar que l’alcaldessa dimitirà del càrrec però no entregarà l’acta, per tant no dimitirà com a regidora i podrà elegir, cosa que no està gens clara en el cas de Belver que, específicament, ha declarat que entregarà l’acte i que, per tant, dimitirà com a regidor. Ara caldrà veure si ho fa abans o després d’elegir el nou alcalde perquè si ho fa abans, en el mateix ple extraordinari, el previsible nou alcalde no tindrà majoria i la cosa es podria complicar… Que Belver hagi volgut dimitir aquest mateix dia i no abans ni després, complica la incorporació del seu regidor substitut (que, per cert, sembla que podria ser Cristina Santón, una exregidora amb molta història). Si dimiteix després de ser elegit David Quirós, que és el més probable, Belver avalaria més que ningú el nou alcalde, perquè ho seria justament gràcies a ell, molt més que gràcies a Marín i al mateix aparell del partit. Probablement per aquestes coses Quirós li està tan agraït per tot el que l’ha fet créixer, com afirmava ahir a les xarxes socials. Créixer, fins fer-lo alcalde.

L’oposició en pes considera aquest fenomen de la dimissió una mostra de la crisi municipal del PSC i un signe del dramàtic futur que li espera a la ciutat. ERC ho considera “la crònica d’una mort anunciada, d’una agonia que fa mesos que s’allarga i que únicament fa mal a la ciutadania de l’Hospitalet.” I afegeix en una nota de premsa: “Al capdavant de l’Ajuntament tenim avui un partit en crisi i sense lideratge, que es troba dirigit per una gestora des de fa més de dos anys per conflictes interns i per la dimissió del fins llavors primer secretari, implicat en el cas del Consell Esportiu. Un escàndol de presumpta corrupció que ha esquitxat i afeblit també Núria Marín i el seu govern. Tot això ha provocat una greu crisi que ha afectat directament la gestió municipal, amb un Ajuntament, paralitzat des de fa mesos, amb una gestió del dia a dia bloquejada sense direcció ni lideratge. Amb aquesta renúncia, que arriba després de la designació de David Quirós per part de Salvador Illa, esclata una nova crisi, que no fa més que reflectir el malestar i el descontentament d’una part del PSC amb la imposició per part de la direcció nacional de qui ha de succeir l’alcaldessa Núria Marín.”

També els Comuns per part del seu portaveu i el PP han explicat a xarxes la seva sensació de crisi i l’agonia que es transparenta a la ciutadania: “com si es tractés d’un transatlàntic sense capità”.

L’Ajuntament és accionista de Fira 2000 SA, una empresa de les administracions públiques, que ja hauria estat declarada en fallida sinó fos pel permanent drenatge de recursos dels accionistes

L’HOSPITALET. REDACCIÓ.- Entre el 2022 i el 2029 l’Ajuntament de l’Hospitalet està compromès a invertir 20 milions d’euros en el capital d’una societat mercantil anomenada Fira 2000, que s’elevarà a gairebé 58 milions abans del 2049, sense que hi hagi cap garantia que aquestes inversions tinguin cap repercussió per la ciutat. El pitjor no són les previsions,  que hipotequen bona part del futur econòmic de la ciutat, el més incomprensible és que l’Ajuntament ja ha invertit entre l’any 2000 i el 2016, a prop de 26 milions d’euros en una mercantil que registra pèrdues anuals sistèmiques que es mantindran, segons les previsions de l’esmentada societat permanentment fins l’any 2035.

Com s’explica aquest drenatge sense fons dels recursos municipals?. L’explicació no és senzilla, però tot comença a entendres si s’explica que la societat Fira 2000 SA es va crear per garantir la compravenda, la inversió, la urbanització, la parcel·lació, la construcció i l’aprofitament dels terrenys i edificacions destinats a espais firals, que a la ciutat li comporten, segurament algun actiu immaterial, però indefectiblement molts passius materials i financers.

El que coneixem com Fira de Barcelona està formada en realitat per dues societats, una que mercantilitza l’activitat firal, és a dir que genera guanys, de prestigi i d’ingressos financers i una societat, Fira 2000, que està pensada fonamentalment per subministrar ingressos que puguin fer rendibles algun dia, les propostes barcelonines vinculades a unes infraestructures que puguin garantir espais firals de gran relleu per motivar el creixement econòmic especialment de les grans multinacionals globalitzades. Per dir-ho ras i clar. Es tracta que hi hagi una mercantil d’inversions alimentada amb diner públic, per tal de generar plusvàlues a les grans multinacionals i de retruc a la capital de Catalunya, al menys en un futur de mitjà o llarg recorregut.

La prova del cotó està en l’estructura de l’accionariat d’ambdues societats. Fira Internacional de Barcelona té com a accionistes a l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat i la Cambra de Comerç, mentre que Fira 2000, a més d’aquestes entitats, inclou l’Ajuntament de l’Hospitalet, la Diputació de Barcelona i l’AMB. És a dir, en l’horitzó de l’objecte hi ha l’Ajuntament de Barcelona, la Cambra de Comerç i la Generalitat que formarien part de la societat inversora però també de la societat beneficiària i l’Ajuntament de l’Hospitalet, la Diputació i l’AMB, que haurien de suportar la sagnia econòmica durant anys i panys. Que la Diputació i l’AMB siguin dues administracions que drenen recursos amb objectius de futur compensatoris podria entendre’s. Que això ho faci l’Ajuntament de la ciutat resulta incomprensible, si no fos perquè es tracta d’una proposta que el gabinet Marín sempre ha considerat un aparador de primer ordre, i si no que li recordin als amics del Mobile Word Congress, el tracte descomunal que reben cada vegada que trepitgen els pocs metres quadrats de l’Hospitalet que estan al servei dels rics a la Fira de Barcelona.

L’estructura de Fira 2000, SA resulta incomprensible pels economistes més experimentats, bàsicament perquè esta dissenyada per generar pèrdues mitjançant mecanismes d’arquitectura financera que tenen a veure amb els derivats financers i els actius subjacents, que són termes de manipulació financera opacs, incontrolables i gens entenedors. Si els diners que posa l’Hospitalet sortissin dels sous dels polítics enlloc de sortir, com surten, dels impostos de la ciutadania, és evident que l’Ajuntament no seria accionista d’aquest embornal de recursos.

A banda d’aquestes evidències n’hi ha d’altres encara més abassegadores. Els representants de Fira 2000 de fa exercicis no disposen dels comptes anuals de l’altra societat (FIB) i per tant els és impossible saber si es compleixen o no les condicions per exigir el cànon anual que obliga en cas de pèrdues a reduir el capital i cobrir per tant una descapitalització que legalment l’hauria de declarar en fallida any rere any. Aquesta opacitat, denunciada vàries vegades als plens municipals de l’Hospitalet i no resolta, inclou també les dificultats d’accés dels auditors als comptes anuals signats pels administradors, la impossibilitat d’accedir a la documentació sobre el procés de contractació del director general, per exemple o les raons per les quals tenint l’any 2015 un 6,2 % de les accions l’Ajuntament de l’Hospitalet ves va veure obligat a ser objecte d’una reducció de capital del 7,4%, de manera que va perdre percentatge d’accionariat a partir d’aquell exercici.

Les dades sobre les irregularitats administratives que es detecten en els informes als que s’ha pogut accedir són més nombroses, però es fa difícil d’esbrinar la dinàmica de la societat des del primer dia i fins avui, per la densa arquitectura financera de tot plegat. És evident, però, que les forces polítiques de la ciutat s’haurien d’interrogar sobre tres eixos: 1. L’interès que pot tenir per la ciutadania hospitalenca tenir una part molt extensa del maltractat terme municipal, cedit per un projecte firal que, fins ara, ha comportat una ruïna econòmica per les arques municipals. 2. L’acceptació de formar part d’una empresa destinada a generar pèrdues, com a mínim, fins al 2035 segons la documentació consultada i 3. La importància d’afavorir un tipus d’economia de serveis que beneficia fonamentalment a sectors no vinculats a la ciutat.

Si l’administració municipal hagués declarat en ruïna l’edifici abandonat de fa anys en un estat lamentable, s’haguessin estalviat a l’erari públic més de 700.000 euros

El ple municipal de l’Hospitalet va aprovar gastar-se més d’un milió d’euros en la compra d’un solar al carrer Torns, 15 del barri de Collblanc, annex al recent estrenat Parc de Los Diablos, d’una extensió de menys de 700 metres quadrats i que podrà ser dedicat a zona verda per ampliar l’esmentat parc en una zona densament poblada i on la necessitat de zones verdes és urgent i indispensable. Aquest acord formava part d’una modificació de crèdit del pressupost municipal de l’exercici 2024, que va ser aprovada per tots els grups municipals amb l’abstenció de VOX.

El solar inclou una edificació de l’any 1910 de planta baixa amb terrat edificat amb vigues de fusta de 75 metres quadrats i altres corrals en estat de ruïna i apareix qualificat com a sistema d’equipament (7b). L’equip de govern que, d’acord amb el planejament, mantenia com a sistema de gestió per aquesta finca el sistema d’expropiació, va iniciar al maig de 2023 l’inici de l’expedient expropiatori, l’aprovació individualitzada de bens i drets i la necessitat d’ocupació i tots els tràmits legals que acompanyaven la mesura.

Com és preceptiu en aquests casos, per tal de valorar el preu just, es va demanar a un especialista en peritatges immobiliaris, l’emissió d’un Full d’Apreuament dels bens i drets de la finca que ha comportat la darrere aprovació del plenari per fer efectiva la liquidació de l’expropiació i el domini municipal de la finca. I l’informe pericial va valorar finalment que el preu de l’expropiació s’elevava a 954.454, 82 euros (malgrat que l’acord de ple suposa 1.050.000 euros de despesa).

El que resulta més sorprenent de la valoració final és que, sobre la base que l’habitatge existent de 75 metres quadrats de l’any 1910 sense rehabilitar i desocupat de fa anys, no és una ruïna, el mecanisme de càlcul del preu just segons la llei, pel que sembla, no es fa sobre la qualificació recent del solar que en aquest cas és del 2016, sinó sobre la qualificació original de l’any 1976, que la propietat va posar de manifest en un escrit de l’any 2018, avisant del procediment expropiatori.

Malgrat que la finca es troba lliure d’ocupants i arrendataris des de fa molts anys l’Ajuntament ha hagut d’abonar l’expropiació a preu de solar edificable de 700 metres quadrats, malgrat que es tracta d’un solar requalificat com d’equipaments sobre el que era del tot impossible poder edificar des del 2016.

La declaració de rüina d’un habitatge es fa realitat quan la despesa de rehabilitació supera en un 50% el que costaria l’obra nova. Un habitatge s’ha de considerar abandonat quan passa mes de 30 dies desocupat sense que operi una causa puntual o temporal. I, en tots dos casos, correspon a l’Ajuntament actuar convenientment. Si l’Ajuntament, que sabia des de 2016 que havia d’expropiar el solar, hagués iniciat un expedient de ruïna del que objectivament és una ruïna, les finances públiques és probable que s’haguessin estalviat més de 600.000 euros.

Cal dir que el perit del Full d’Apreuament fa una valoració del preu de la construcció aixecada sobre el solar expropiat d’uns 100.000 euros, al marge de les característiques interiors del que havia estat un modestíssim habitatge i que avui no és més que una ruïna. El que no es troba per enlloc en l’informe pericial és per què els corrals exteriors del solar són declarats ruïnosos i, en canvi, no és declarat com a ruïna l’habitatge que està en les mateixes condicions pel que es pot veure a les fotografies.

Tal com posa de manifest la llei:

“Article 25

Valoració en situació de sòl urbanitzat sotmès a operacions de reforma o renovació de la urbanització.

El valor del sòl urbanitzat sotmès a operacions de reforma o renovació de la urbanització es determina d’acord amb el que estableix l’article 22 d’aquest Reglament si el sòl no està edificat o si l’edificació existent o en curs d’execució és il·legal o està en situació de ruïna física, i d’acord amb l’article 23 d’aquest Reglament si el sòl està edificat o en curs d’edificació. En aquest sentit, el mètode residual a què es refereixen els articles esmentats considera exclusivament els usos i edificabilitats atribuïts per l’ordenació en la seva situació d’origen, tal com defineix l’apartat 2 de l’article 20 d’aquest Reglament.”

Si l’Ajuntament —o potser el peritatge— hagués considerat que l’edifici existent (que ocupa una desena part de l’espai del solar) està en ruïna física, l’import d’expropiació hagués estat molt inferior. Considerar que l’edifici no està en ruïna física ha convertit el que hauria estat una expropiació raonable en una expropiació com si en el solar es poguessin haver edificat una vintena d’habitatges.

A la mateixa zona hi ha una finca amb un habitatge desocupat i encara no declarat en ruïna, en un solar d’uns 100 metres quadrats, ara mateix a la venda, on es poden construir 3 habitatges (en total 269 metres quadrats útils) que no arriba als 200.000 euros. A la zona industrial (carrer Cobalt) hi ha un solar edificable 100%, amb capacitat per baixos i tres plantes que costa 2.200.000 euros i que té una superfície de 2.470 metres quadrats. És a dir, més de 3 vegades el del carrer Torns i només la meitat del que caldrà pagar a la propietària del solar expropiat.

Aquesta barbaritat, que la llei contempla i empara, mostra una vegada més la desídia d’un Ajuntament —no declarar com a ruïna un antic habitatge que és una ruïna, quan ha d’expropiar el solar en el que està ubicat— que només opera políticament en l’adquisició dels espais que la ciutat reclama i necessita, no com una qüestió estratègica, sinó simplement com un argument de pressió conjuntural.

La plataforma ciutadana, en contra de perdre més patrimoni tal com ho té previst l’Ajuntament

L’HOSPITALET. LLUÍS BERBEL.- Una iniciativa veïnal s’ha convertit en el moviment Recuperem Albert Germans que, després de l’anunci realitzat per l’Ajuntament de l’Hospitalet, propietari de les instal·lacions, de cedir l’antiga fàbrica a RENFE per crear una escola de formació de conductors, s’ha aixecat contra aquesta decisió i sol·licita que sigui lliurat a la ciutadania.

El moviment Recuperem Albert Germans és una iniciativa integradora que aplega propostes socials, culturals i artístiques de diversos col·lectius de l’Hospitalet tal com s’autodefineixen els seus responsables. Actualment s’està fent difusió de la proposta reivindicativa i el proper dia 15 de juny faran un acte per donar a conèixer la petició i les iniciatives que es preveuen per l’edifici.

Les instal·lacions, després d’haver estat ocupades durant gairebé un any i mig per un col·lectiu juvenil, van ser desallotjades policialment fa unes quantes setmanes i tornades a clausurar per ordre municipal. Representants del moviment veïnal manifesten que ha arribat el moment de reclamar una cessió al veïnat.

L’edifici té una superfície de 288 metres quadrats i un espai lliure de 1750 metres i està ubicat al carrer Rodés, 60 a la barriada de Sant Josep.

“Volem transformar aquest antic complex fabril de principis del segle XX en un espai multidisciplinari, en un projecte obert al barri i a tota la ciutat, i amb l’ambició de convertir-lo en un motor social i cultural en benefici de la comunitat local”, diuen en un manifest que s’està distribuint per tot el barri.

La idea del moviment és, de forma col·lectiva, una manera d’establir nous vincles, compartir idees amb “un enfocament inclusiu i participatiu que serà clau per al seu èxit”.

L’ideari del moviment el tenen clar: “Recuperem Albert Germans ha de ser un exemple inspirador de com la rehabilitació d’un indret en desús pot convertir-se en una oportunitat per a la revitalització social, cultural i creativa, que abasti diversos projectes, impulsant iniciatives sorgides dels veïnat”. 

L’any 2016 l’antiga fàbrica tèxtil va ser adquirida per l’Ajuntament de l’Hospitalet, i no va ser fins el 2022 que va aprovar-ne la cessió demanial a Renfe per 40 anys, amb un cànon anual de 275.000 euros. “Rebutgem l‘actual projecte de l’Ajuntament de privatitzar l’espai cedint-lo a RENFE per la creació d ́una escola privada absolutament inútil per a la ciutat i que res aporta al benestar ni a les necessitats del barri”, diu la Plataforma. I afegeix: “Defensem la protecció del patrimoni i advoquem per un model de ciutat no capitalista, tot reivindicant el nostre dret a decidir sobre el nostre barri i la ciutat”.

El col·lectiu té mol clar que vol transformar aquest recinte per tal que veïns, veïnes, col·lectius i entitats puguin trobar-se i fer-lo seu, de forma autogestionada, realitzant activitats i gaudint, d’entre altres, d’un espai amb biblioteca, una botiga gratuïta d’intercanvis, una àrea d’estudi i treball, una sala d’exposicions, un taller de bicicletes, un espai d ́assaig, un hort urbà, un jardí comunitari, un locutori, una zona familiar i de cures i un gimnàs popular o ludoteca, sempre accessibles a tota la ciutadania”.

La fábrica Albert Germans és un edifici catalogat com a bé cultural d’interès local.

El 1918, els germans Enric, Josep i Esperança Albert i Rulduà, naturals de La Bisbal d’Empordà i residents a Barcelona (on els seus pares havien establert botigues de cotilleria) van adquirir la Fàbrica El Tajo d’Aranjuez, que produïa cordons, cintes, trenes i teixits elàstics. Al 1926, amb l’arribada del metro a l’Hospitalet i la millora de comunicacions que representava, van decidir a traslladar-la a la nostra ciutat. Tot i que els plànols presentats per Josep Albert foren signats per l’arquitecte Antoni Puig i Gairalt, l’obra s’atribueix al seu germà Ramon, arquitecte municipal de l’Hospitalet en aquella època. Alguns treballadors d’Aranjuez es van instal·lar al barri de Sant Josep (aleshores força despoblat) en habitatges proporcionats pels mateixos empresaris, i la fàbrica va començar a funcionar el 1928.  Durant la Guerra Civil espanyola, la fàbrica va ser col·lectivitzada i l’any 2007 va tancar definitivament.

Les normes i ordenances sobre les quals es demana opinió són molt importants per la vida diària de la població

La Síndica de Greuges de l’Hospitalet, Merche Garcia, ha fet arribar a la ciutadania una carta on s’informa d’una enquesta pública que està en marxa des del passat 3 de maig i que durant tot el mes està disponible al web de la Sindicatura per tal que els hospitalencs i hospitalenques la puguin contestar. L’objecte de l’enquesta és demanar als ciutadans que facin aportacions i/o valoracions sobre la normativa (ordenances i reglaments) aprovada per l’Ajuntament al llarg dels anys 2022 i 2023.

Com informa la Síndica, l’enquesta recull un total de set normes municipals que es van aprovar durant aquests anys o que van ser objecte de modificacions i es demana a la ciutadania que expliqui si les coneix (és a dir, si l’Ajuntament ha fet prou difusió), si considera que la regulació aprovada per l’Ajuntament ha estat suficient, i com les valora. Les set normes en procés de valoració regulen temes de notable importància com ara les bonificacions de l’IBI, les bonificacions de les quotes de l’IAE, la utilització de les zones esportives municipals, els preus públics dels aparcaments i les tarifes de les zones verdes i blaves, la regulació dels mercats no fixes (mercadillos…) o la modificació de l’impost sobre el valor dels terrenys de naturalesa urbana, la coneguda plusvàlua.

L’enquesta (https://forms.office.com/pages/responsepage.aspx?id=Hg-4RvHwYEGAd5vTlHrjMCg_CDprVFRKnUAhf3f94CJUNkxZVTEwUVRXRFRVRUdRMkE4SVJJOFdDTC4u&wdLOR=c54A1D40D-1FCE-3347-864C-458D26E2900A) requereix la identificació dels qui vulguin participar, el districte i l’adreça completa així com el telèfon i el correu electrònic. El full de participació el podreu trobar també a la seu electrònica/Normatives municipals/Informe d’Avaluació Normativa i des de l’enllaç de la Síndica de Greuges del web municipal.

En cada una de las pàgines de l’enquesta s’ofereix un enllaç amb l’ordenança concreta i es fa un resum del seu contingut. A continuació es demana als hospitalencs i hospitalenques si coneixen la norma, si consideren suficient o no la modificació o l’aprovació concreta, i les raons al·legades que justifiquen la seva opinió.

Sens dubte, la iniciativa de la Sindicatura suposa una considerable aportació a l’aprofitament real d’aquestes modificacions de les normes, de manera que a través de les respostes es podrà saber no solament si la ciutadania és conscient dels beneficis socials dels reglaments sinó si els considera suficients, insuficients o simplement resulten desconeguts per la majoria de la població.

És d’esperar que la resposta de la ciutadania sigui suficient per poder fer un informe que posi blanc sobre negre la satisfacció o insatisfacció, el coneixement o el desconeixement i l’eficàcia o no de les mesures aplicades en les aprovacions o modificacions d’aquestes normes i reglaments.

Per cert, l’encomiable treball de la Síndica va tenir el passat 29 d’abril un nou reconeixement del que paga la pena fer-se ressò. Amb motiu del Dia de les Esquadres de la Regió Policial Metropolitana Sud, la Síndica de la ciutat, Merche García Villatoro, va rebre un reconeixement dels Mossos d’Esquadra pel treball conjunt en benefici de la ciutadania hospitalenca. Des de la redacció de L’Estaca ens sumem al reconeixement.

La inmobiliaria pertenece a fondo de inversión norteamericano desde hace 4 años

Desde hace cosa de un mes, los compradores que ya han firmado el contrato de arras en la promoción de la inmobiliaria Culmia Can Batllori en los terrenos de la antigua fábrica Tecla Sala, están recibiendo de la comercializadora Redes Promotora 9, una información según la cual daban cuenta a esos clientes del inicio de procedimientos judiciales cuestionando la legalidad de la Modificación Puntual del Plan General Metropolitano en el sector comprendido entre las calles Prat de la Riba, Tarradellas, Batllori y Canigó, que les podía afectar en la adquisición de sus viviendas.

Se trata de la interposición de una denuncia sobre la ilegalidad del planeamiento en base a lo que la ley garantiza respecto de las horas de sol que cualquier vivienda de nueva construcción debe tener como ya se informó en su momento en este medio (https://lestacarevista.wordpress.com/2024/03/28/).

En la carta remitida a los clientes se les comunica que Redes Promotora 9 se ha personado en los procedimientos judiciales con el objetivo de defender la validez del planeamiento tal como está construido, de forma tal que su actitud pone de manifiesto que la promotora estaba absolutamente al corriente de la supuesta vulneración de la ley. Lo más significativo, sin embargo, es que la comercializadora afirma que la existencia del procedimiento judicial no afecta en estos momentos al plazo de entrega de las viviendas y no limita los derechos de quienes ya se han comprometido al pago de arras en el proceso de escritura ni en la posesión de lo adquirido, pese a que, si la justicia da la razón a los demandantes, varios de los pisos de la promoción estarían fuera de la ley.

La Inmobiliaria, que se ha visto obligada a transmitir a los compradores los imprevisibles obstáculos que se han producido con la denuncia, se compromete, en la carta, a mantener a sus clientes informados de lo que pueda ocurrir.

La promotora inmobiliaria Culmia que estuvo vinculada en sus inicios al Banco Sabadell, fue el resultado de la compra de la antigua Solvia Desarrollos Inmobiliarios (Sdin) por el fondo norteamericano Oaktree Capital Management, y ahora es totalmente independiente del banco. La venta tuvo lugar formalmente en septiembre de 2020 y generó una plusvalía de 8 millones de euros después de impuestos. La operación, valorada en 882 millones de euros, se cerró una vez obtenidos los permisos pertinentes de las autoridades. La entidad presidida por Josep Oliu y ahora en plena actualidad por la Opa hostil del BBVA, dio en su momento poderes a la promotora para que gestionara los proyectos residenciales que ya estaban en marcha antes de la venta junto con los suelos urbanos adquiridos, entre ellos este de la Cosme Toda.

De hecho, por lo que esta redacción ha podido comprobar, las obras de construcción no se han paralizado en la mayoría de las promociones pese a que la venta y la ocupación de viviendas se han ralentizado notablemente, aunque no se ha podido comprobar que la causa directa haya sido el procedimiento judicial ahora en curso, pero tampoco es descartable.