Les deficiències en el registre dels vots dels regidors sembla no preocupar les autoritats ni els tècnics, pel que es va poder observar en el ple d’abril

Una de les mocions que va resultar rebutjada pel ple municipal de l’abril té a veure amb una qüestió que, no per secundària, deixa de ser curiosa. Resulta que, el vot de qualitat de l’alcalde va determinar que l’Ajuntament no demanarà a l’Institut d’Estudis Catalans que la paraula hospitalenc/a s’inclogui al diccionari com a gentilici de l’Hospitalet de Llobregat. És que l’alcalde està en contra que els hospitalencs i les hospitalenques s’identifiquin amb la seva procedència de naixement o residència? Probablement no. Simplement no es va aprovar perquè el govern local va decidir votar en contra de totes les mocions d’aquest mes. Si aquesta moció es torna a presentar al mes de maig és molt probable que s’aprovi per unanimitat. Ves per on.

Resulta, a més, que al llarg de tot el plenari, una gran part de les votacions registraven un total de vots emesos que no coincidia amb el nombre de regidors presents. En la majoria de resultats, el nombre de vots era de 26 però en molt pocs casos (tret del moment de les mocions) va haver disputa sobre el còmput global (tot i que hi havia 27 regidors presents). En el cas de la moció dels Comuns sobre el gentilici hospitalenc va haver dues votacions consecutives i en totes dues es va registrar un 13 a 13 que, com hem dit, es va resoldre amb el vot de qualitat de l’alcalde, en aquest cas, negatiu. De fet, ni al plenari en el seu conjunt, ni al secretari de la Corporació, li importen gaire els còmputs dels resultats de les votacions. El que sembla comptar és només si el punt s’aprova (cosa que passa gairebé sempre, excepte en algunes mocions de l’oposició) o si es rebutja. Cosa bastant increïble, perquè tant important com si s’aprova o no s’aprova qualsevol punt, és saber qui l’aprova, qui el rebutja i qui s’absté. I saber com queden oficialment aquests resultats.

La cosa del gentilici hospitalenc és purament una anècdota que es donava al final de la nit de dimarts 29 i ja tothom estava amb moltes ganes de marxar. El cas és que el DIEC2, que és com es coneix el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, no contemplarà encara el gentilici de l’Hospitalet de Llobregat i, en conseqüència, molts dels sistemes de software que fan servir els ordinadors, per exemple en el que això s’escriu, no accepta el gentilici hospitalenc i el subratlla en vermell perquè el que l’escriu sàpiga que el nom és inexistent.

De diccionaris normatius en llengua catalana n’hi uns quants, però els més acreditats son el DIEC2, el Gran Diccionari de la Llengua Catalana d’Enciclopèdia Catalana (GDLC), el Gran Diccionari de la llengua catalana d’Edicions 62 (GD62) i el Diccionari Normatiu Valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. N’hi un parell més d’autoritzats, com son el Diccionari descriptiu de la llengua catalana que és el successor del DCVB (Diccionari Català, Valencià, Balear), també en mans de l’IEC, i el Diccionari Manual de la Llengua Catalana, editat l’any 2015 per Vox (no confondre l’editorial amb el partit que no fa diccionaris).

D’aquests diccionaris, son els de l’IEC els més reticents a contenir gentilicis. De fet, el gentilici de l’Hospitalet no hi és, però tampoc el de Sant Cugat, ni el de Rubí, ni el de Castelldefels, ni el d’Esparreguera, Cambrils o Camprodon, ciutats molt grans, grans o mitjanes. La raó segueix sent un misteri; per això tenia força sentit demanar que el gentilici hospitalenc, per una ciutat com aquesta que ratlla els 300.000 habitants, enganxada a Barcelona com a eixida dels seus mals endreços, i amb un dèficit de moltes coses, entre elles del sentiment genuí de pertinença arrelat entre molts dels seus habitants més nous, fos aprovat per l’Ajuntament.

Però la “pataleta” o rebequeria municipal no contempla necessitats peremptòries i els hospitalencs seguim sense ser formalment objecte d’adscripció normativa al nostre poble. Algú ho pot entendre?

Insistència sobre la necessitat que el govern deixi d’actuar per lliure i s’avingui al pacte d’alguns aspectes claus de la gestió municipal

“Això és pur teatre. Fa res que el grup municipal d’ERC-EUiA va qüestionar el nou sistema d’aparcaments de les bicicletes a la ciutat que porta instal·lat fa a prop d’un any sense posar-se en funcionament, i ara diu el govern local que aquest sistema estava previst que entrés en funcionament a principis del mes de juny”. L’anunci de l’ajuntament ha provocat estupor dins el grup republicà i el seu portaveu, Jaume Graells, ja pensa que, efectivament, l’oposició municipal comença a influir decisivament en les accions del govern. Estan convençuts que la pregunta en el ple municipal i l’anunci de la convocatòria de premsa sobre el tema de la mobilitat, ha produït aquesta insospitada reacció municipal.

Els aparcaments de bicicletes motiu de l’anunci del govern es financen amb els fons Next Generations amb un cost aproximat de 550.000 euros. El portaveu republicà lamenta un cop més, la falta de planificació del govern municipal: “Hem vist com durant mesos, des de fa més d’un any, instal·laven aquestes estacions sense posar-les en servei, i algunes ja estan vandalitzades”, i ha afegit que “això evidencia la absoluta incompetència amb la que opera aquest govern”.

Per Graells, a més, la iniciativa és un malbaratament escandalós dels recursos europeus, perquè no hi ha demanda d’aquest tipus d’instal·lacions i perquè ja existeixen aparcaments gratuïts. De fet, aquests nous aparcaments competiran amb el sistema metropolità del BICIBOX sense que estiguin integrats en l’entorn metropolità. Per tant, segons els republicans, és tracta d’un servei innecessari i una despesa de recursos que podrien haver-se dedicat a altres necessitats més peremptòries.

A banda de la despesa, fins ara absolutament inútil, que ha suposat la instal·lació d’aquests aparcaments, s’haurà que comptar amb els diners del manteniment i amb la seva restauració perquè ja existeixen algunes d’aquestes instal·lacions que han patit actes vandàlics i que estan inservibles. Jaume Graells va confirmar a banda que, en el seu moment, ningú va preveure la seva connexió amb el sistema general de l’AMB, cosa absolutament incomprensible.

Més enllà de les denúncies realitzades per part del portaveu republicà, l’aspecte clau a tenir en compte és que a l’hora del disseny d’aquesta xarxa, segons Graells, no s’ha consultat als usuraris dels estacionaments i a les associacions d’usuaris de les bicicletes urbanes. El grup municipal republicà ha sol·licitat novament al govern municipal la creació d’una Taula d’Usuaris de la Bicicleta on puguin participar tots els afectats: entitats, partits i persones usuàries.

Finalment els republicans denuncien que “les ocurrències del govern ens surten molt cares i la factura l’acabarem pagant tots els veïns i veïnes de l’Hospitalet” i assenyalen altres fracassos dels socialistes a la ciutat com el fallit model Mobike “la posada en marxa de la bicicleta compartida metropolitana amb un any de retard perdent les bonificacions per a les persones usuàries de l’Hospitalet i sense que s’hagi desplegat correctament, o una xarxa ciclable encara amb forats i deficiències.”

La insistència al govern per tal que “deixin de fer polítiques d’esquenes a la ciutadania, improvisant des del despatx, i sense tenir en compte les necessitats reals de la gent”, torna a posar novament sobre la taula la necessitat que el govern local abandoni la política de l’arbitrarietat i l’ensimismament i s’avingui a consensuar amb tota l’oposició aspectes de la gestió que, segons Graells, ja és ben evident que ells sols son incapaços de fer prosperar.

Van estar presents també Ana González i Manuel Piñar, els guardonats l’any passat en la primera edició

La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca Ciutat de l’Hospitalet, una de les entitats que més ha lluitat al municipi pel dret a l’habitatge i el suport a les famílies desnonades de l’Hospitalet, va entregar ahir els Premis “Si se puede”, destinats a dues persones, un home i una dona, que s’han distingit per la seva defensa dels drets dels mes desafavorits i que s’han mostrat propers a l’entitat i li han donat suport i ajut per fer front al seu objectius.

Aquest és el segon any que s’entreguen aquest premis i en l’acte d’entrega, fet a l’altell del mercat de Bellvitge on la PAH treballa habitualment, han participat desenes de persones vinculades a l’entitat. En la primera edició, els premiats van ser l’Ana González, que havia estat l’anterior portaveu del grup municipal dels Comuns, —i que va ser desplaçada de manera unilateral per aquesta organització abans de les darreres eleccions—, i el que havia estat durant una colla d’anys president de la Federació d’Associacions de Veïns de l’Hospitalet, Manuel Piñar. Tots dos es trobaven també en l’acte d’entrega d’aquest any juntament amb les persones elegides per aquesta segona edició: el nostre company de la redacció de L’Estaca, Pau Taxonera, tresorer de la Junta Directiva de FIC, que durant molts anys va estar col·laborant de manera intensiva i desinteressada amb la PAH Ciutat de l’Hospitalet fins l’extrem que el consideren un dels seus i un exemple de solidaritat envers les famílies més desprotegides i amb més necessitats. 

L’altra persona elegida en aquesta segona edició ha estat la Síndica de Greuges de la ciutat, Merche García, que més enllà de la seva tasca institucional, d’enorme transcendència per garantir els drets de tota la ciutadania, és —tothom qui la coneix ho sap de primera mà— un exemple d’empatia, de sensibilitat social envers les persones més vulnerables, d’una calidesa humana excepcional, propera, compromesa i molt activa. La portaveu de la PAH Ciutat de l’Hospitalet, Estrella Ambrojo, que va llegir el relat de fets i mèrits dels dos homenatjats, va destacar de Pau Taxonera la quantitat de treballs de voluntariat que havia portat a terme a la PAH, la seva qualitat humana i la defensa dels drets a l’habitatge i a una vida digna que ell defensa i que formen part del moll de l’os de la Plataforma. Va assenyalar també l’important paper que la companya del pau, la Xeli, ha jugat també amb aquesta dedicació del Pau a les causes justes.

Sobre la Merche García va destacar la seva força, la seva calidesa personal molt per sobre del càrrec que ostenta amb professionalitat i competència. I va assenyalar que quan les institucions donaven l’esquena a les seves reivindicacions, allà estava la Merche Garcia per animar-los a no defallir i a mantenir amb força i constància la defensa d’aquests drets socials de gran importància per aconseguir una societat més justa i més igualitària.

Tant el Pau com la Merche van destacar, en els seus parlaments d’agraïment, la sorpresa majúscula per haver estat elegits. El Pau Taxonera va afirmar que havia estat una sorpresa immerescuda perquè les coses que ell ha fet per la PAH “es fan des del cor i sense adonar-te. La meva sensació és que hi ha coses que s’han de fer necessàriament i això és el que jo he fet: actuar d’acord amb el que em dictava el cor” i va assegurar que veritablement qui es mereix aquest reconeixement és la gent de la PAH que, com exemple del seu esperit, ahir omplia la sala de Bellvitge. La Merche García també va explicar que es va quedar astorada quan ho va saber, perquè no era conscient d’haver fet res extraordinari, assegurant que si ha donat suport als drets que defensa la PAH és perquè aquests drets son imprescindibles en una societat igualitària, estan reconeguts a la Constitució i no pot haver cosa més terrible que perdre la llar familiar i sentir-se desemparat per les institucions que haurien de vetllar per la ciutadania. Va explicar que “vosaltres m’heu donat molt més a mi, del que jo us he donat a vosaltres” i va mostrar-se segura de que el Pau encara s’ho mereixia més que no pas ella.

Minuts abans de l’homenatge, van parlar també els premiats de l’any passat, Anna González i Manuel Piñar, i també van mostrar el seu agraïment al treball que desenvolupa la PAH i el seu convenciment respectiu que no s’apartaran mai ni de les seves creences ni dels seus principis.

L’acte, que va tenir un contingut molt entranyable i emocionant, es va allargar al final per la quantitat de persones que van voler expressar personalment als homenatjats el seu respecte i agraïment.

Un comunicat conjunt de republicans i populars representa un avís contra l’actitud inflexible, autoritària i sectària mostrada durant el darrer ple municipal

La intransigència del govern en el darrer ple d’abril sobre el tema de les mocions dels grups municipals ha tingut noves conseqüències. Els dos grups que es van mostrar més bel·ligerants a l’hora d’evitar que el grup socialista forcés a que les mocions quedessin sobre la taula, van signar ahir un comunicat conjunt (que s’inclou al final d’aquesta informació) on consideren inadmissible l’actitud de l’alcalde de tractar en el darrer ple només la part resolutòria i deixar les mocions pel ple de maig.

Sobre el que ja va informar L’Estaca (veure lestaca 30 d’abril) el comunicat explica que “van remarcar la inconveniència de suspendre la part de participació i control” i que van plantejar “tota mena de propostes alternatives”, com ara “suspendre i traslladar tot el Ple a un dia immediatament posterior o traslladar només la part de participació, mocions i control al govern”.

Es queixen en el comunicat que “l’alcalde es va tancar en banda i va negar tota possibilitat d’assolir un acord consensuat” i l’acusen d’“una actitud totalment inflexible i mancada de voluntat de diàleg” i d’una posició “autoritària i sectària” que es va concretar en la no intervenció en cap de les mocions presentades i el vot contrari sense argumentació a totes les mocions presentades per l’oposició.

En aquest sentit, els grups municipals d’ERC-EUiA i PP denuncien l’actitud poc democràtica de l’alcalde i el govern local per la manca de respecte a la ciutadania, ales regles del joc democràtic, a la institució municipal i als grups d’oposició que representen, en conjunt, a la majoria de la població que va votar en les darrers eleccions municipals.

En aquest sentit, el comunicat demana una rectificació en la manera d’actuar i reclamen treballar sobre la base dels consensos necessaris i el diàleg. Molt concretament, el comunicat afirma que “els veïns i veïnes mereixen uns representants polítics dialogants, que treballin constructivament cercant el màxim de consensos per tirar endavant els grans temes de ciutat” i aboguen per traslladar a la ciutadania una “imatge de diàleg i tolerància”.

Pel que hem pogut constatar, es tracta de la primera vegada que es produeix un comunicat on es demana directament al govern que deixi de tenir actituds autoritàries i arbitràries i s’avingui al consens, tot i que la demanda de diàleg i d’acords ha estat present de manera sistemàtica en moltes de les intervencions de l’oposició dins i fora del plenari. També ha estat aquesta la primera vegada en què el govern municipal ha mantingut una actitud radical en la seva relació amb l’oposició. Això de votar en contra de totes les mocions, sense ni tan sols intervenir en el debat aportant raons a favor o en contra de les mesures proposades, és tant com trencar relacions de debat i diàleg amb l’oposició, malgrat sigui puntualment.

De tota manera, el fet que el comunicat no hagi estat subscrit pel conjunt dels grups municipals d’oposició, potser debilita l’oposició, per una banda, però ajuda als grups majoritaris a fer-se més intransigents per l’altra, i explica l’atreviment del govern que es mostra radical només amb els dos grups més potents de l’oposició, però no així amb els dos grups menors, com son Vox i els Comuns. De fet, si hi hagués el mínim consens entre els grups d’oposició, en resposta a la radicalitat mostrada pel govern, a partir d’ara el govern local no podria governar sense el consens global de totes les forces. Només que qualsevol de les propostes resolutòries del ple, que és la part més substancial de la gestió municipal, es votés sistemàticament en contra per part de l’oposició —imitant tan sols el que va fer el govern amb les passades mocions d’abril—, el resultat seria, o el col·lapse de la governabilitat, o l’imperatiu del consens imprescindible per prendre qualsevol mesura. De fet, estaríem parlant d’una mena de govern de concentració municipal (un govern socialista auxiliat per la majoria de l’oposició o per tota), només imaginable en moments de forta crisi en qualsevol institució. No és el cas, probablement, però no seria descartable si continuen produint-se els típics errors dels que estan acostumats a governar amb majoria absoluta i els costa aprendre que sense majories absolutes la única manera útil de governar és negociant. Potser podrien aprendre de l’insigne treball de Pedro Sánchez al respecte.

Comunicat conjunt ERC-EUiA/PP Comunicat-ERCEUiA-i-PP

En el darrer ple d’abril, els grups d’ERC-EUiA i del PP van recordar la importància de la ràdio durant l’apagada i van criticar que s’abonés una retribució complementària al director dels mitjans

Dintre de pocs dies es compliran tres mesos des que es va fer públic l’informe sobre la reobertura de Ràdio l’Hospitalet que s’havia encarregat al director dels mitjans a l’octubre passat i que es va comprometre a presentar abans de Nadal. En aquella mateixa sessió del Consell Consultiu dels mitjans on es va fer públic l’informe, el director dels mitjans es va comprometre a agilitar l’acondicionament de les infraestructures de la ràdio que havien quedat arrasades després que el govern Marín la desmantellés l’any 2012. No es tenen notícies que s’hagin reprès els arranjaments de les instal·lacions ni ha arribat la informació que s’hagin destinat recursos a aquestes tasques per la qual cosa és previsible que tot continuï exactament igual que quan es va encarregar el reinici del procés a l’octubre de l’any 2024.

En aquell informe es proposava una plataforma d’àudio, que era la fórmula més senzilla i econòmica de les tres possibles. La primera, descartada del tot, era reobrir la ràdio convencional per FM, mentre que la segona era establir una emissora on line amb un pressupost extraordinàriament elevat. La tercera opció, la de la plataforma d’àudio, era a la que s’havia compromès el director dels mitjans, sense data de funcionament, no obstant. Tres mesos després de l’informe, el silenci al voltant d’aquest projecte continua inalterable.

Resulta curiós pel fet que en el passat ple es va recordar, per part dels grups de l’oposició que, durant l’apagada elèctrica del 28 d’abril, el principal recurs al que s’havia acollit la majoria de la ciutadania, tal com estaven les coses, va ser la ràdio convencional. És a dir, la ràdio per ones, especialment per FM. A l’Hospitalet, més que mai, aquest dia es va trobar a faltar una emissora que, en els seus darrers anys, s’havia distingit per apropar-se a ser el recurs informatiu i de contacte d’una bona part de la ciutadania hospitalenca. Es va recordar al ple, i es va demanar tornar a posar l’atenció en el projecte, però el projecte, tres mesos després d’haver-se anunciat resta inèdit.

Talment com resta inèdita la proposta, aprovada fa ara 15 mesos, de celebrar debats polítics a la televisió pública que no es fan des de fa gairebé una dècada. Al març del 2024, l’oposició havia demanat que, aprofitant l’inici de la campanya electoral per les Europees, la televisió de l’Hospitalet estrenés aquests debats polítics electorals que son comuns a la majoria de televisions del país, tan públiques com privades, tan generalistes com locals. Naturalment, no es va fer cap cas. I fins avui.

En el passat ple d’abril, el grup popular també va criticar l’acord al que va arribar el Consell Consultiu de La Farga Gemsa, l’empresa pública encarregada de la gerència dels mitjans de comunicació públics, pel qual s’acordava liquidar al director dels mitjans un complement retributiu per objectius d’11.252,16 euros. Si els objectius eren posar els mitjans de comunicació al servei de la ciutadania o complir amb els projectes que l’oposició ve reclamant des de fa anys, és evident que restaven incomplerts, com va suggerir el regidor popular. No obstant això, el complement es va aprovar i el sou brut anual del director dels mitjans l’any 2024 va ser de 76.485,47 euros (5.463,24 euros bruts al mes per catorze pagues). Cal considerar que és l’únic professional dels mitjans amb aquesta variable i que els periodistes multimèdia van cobrar l’any 2024 un sou brut anual de 35.184,54 euros (2.513 euros bruts al mes per catorze pagues).

De 75 quioscos que hi havia a la ciutat l’any 2010, s’han quedat en només 17 i alguns d’ells pateixen problemes d’humitats i altres deficiències

Si ja resulten gairebé extemporànies les mocions que s’aproven o es rebutgen als diferents plens municipals de la ciutat, en la darrere sessió el seu interès encara va decaure més, tenint en compte que no va haver participació del grup que ostenta el poder local (el grup socialista) i que totes les va votar en contra. Així i tot, algunes es van aprovar però en el cas que alguna força política s’abstingués o votés en contra o fins i tot votés en contra algun punt concret de la moció, ja se sabia que el resultat seria la no aprovació.

Això va passar amb la moció que va presentar ERC-EUiA demanant l’elaboració d’un pla de xoc per la rehabilitació i la regulació dels quioscos de la ciutat. Ja se sap que la caiguda aclaparadora de la venda de premsa al carrer, arran de l’aparició dels digitals, han convertit els espais on es comprava la premsa en una mena de relíquia dels temps passats. Els quioscos, que van començar venent la premsa en espais estables, estalviant la feina dels venedors ambulants de primers del segle XX que voceaven les capçaleres directament al carrer tan aviat sortien les edicions, van veure com les tirades de les principals capçaleres del país disminuïen a marxes forçades i disminuïa el principal reclam d’aquests establiments. Amb els diaris van anar decreixent les tirades de la resta de papers impresos (revistes, còmics…) i la diversificació immediata (la venda de llibres, de col·leccions editorials, de llaminadures, de cromos, etc) tampoc ha estat capaç de mantenir a la superfície aquests comerços.

És veritat que els quioscos s’havien convertit en un espai de trobada on els clients habituals de la premsa compartien amb el quiosquer les salutacions diàries i el venedor es transformava en un motor de la convivència habitual dels barris on s’ubicaven, però també és veritat que han canviat tant els hàbits de consum, que els quioscos han viscut una davallada constant en els darrers anys. Dels 75 quioscos oberts que hi havia a la ciutat l’any 2010 (i ja n’havien tancat uns quants i havien desaparegut espais que també en èpoques anteriors estaven tolerats, com escales d’habitatges o petits locals comercials on es venia premsa juntament amb els articles menors), en quedaven només 29 una dècada després (l’any 2020) i ara només en queden 17 supervivents, a alguns racons de la ciutat, però especialment els barris del nord.

La crisi de la premsa en paper ha estat la perdició d’aquests establiments, però no només. L’Ajuntament, que n’ha ostentat la concessió administrativa, només va congelar els impostos a partir del 2016 i va eliminar les taxes de traspàs a partir del 2017 com es va explicar al ple. Des d’aleshores, els grups municipals d’oposició no han fet més que posar sobre la taula la greu problemàtica d’aquests establiments i la negligència absoluta del govern que els està deixant caure pel que fa a les infraestructures. Va haver mocions reclamant actuacions directes l’any 2018, l’any 2019, l’any 2020 i l’any 2023, en els darrers anys amb mocions presentades pel grup popular, aprovades per la majoria dels regidors. Fins avui, l’únic que està passant és que no paren de desaparèixer, l’Ajuntament els elimina d’on eren per ampliar les voreres.

En les darreres mocions es defensava la possibilitat que els propietaris aconseguissin alguns recursos extres gràcies a poder permetre publicitat comercial als seus exteriors. Es va aprovar però l’Ajuntament, poc sensible a aquestes demandes i a aquestes aprovacions, mai ha tingut la delicadesa de posar publicitat institucional en aquests espais. La guarda per alguns llocs on té major influència com, per exemple, els mitjans de comunicació que han rebut de fa anys l’esquena de la immensa majoria de la societat probablement, entre altres moltes raons, perquè resulten poc confiables com altaveus dels problemes socials.

El cas és que la moció es va tornar a aprovar amb els vots favorables dels 14 regidors de l’oposició, amb el vot contrari del grup socialista, excepte el punt quatre de la moció on es demanava que l’Ajuntament no segueixi enderrocant quioscos abandonats, sinó que els rehabiliti i obri una convocatòria pública per fer-los rendibles.

El punt quart va ser votat en contra per Vox, de manera que els quioscos que es vagin enderrocant a partir d’ara, portaran el segell de Vox a les excavadores.

El grup d’ERC afirma que hi ha manca de voluntat política i els Comuns es comprometen a defensar les esmenes de les entitats de la ciutat

No deixa de ser curiós que davant el simple anunciat de l’Ordre del Dia on Foment per la Informació Crítica havia demanat la paraula al ple per parlar del Reglament de Participació Ciutadana, una part dels grups municipals tinguessin ja preparada la seva intervenció posterior. Una de les més destacades, la de la segona tinenta d’alcaldia Laura García que va agrair la intervenció del president de FIC, però va lamentar d’alguna manera que no s’haguessin valorat suficientment tant els procediments com el calendari, com la forma de participar en el procés obert per la reforma d’un Reglament que, efectivament, també pel govern és obsolet, com va reconèixer. En aquest sentit va convidar l’entitat a seguir la dinàmica empesa què és, justament, allò que criticava en la seva intervenció el president de l’entitat.

La qüestió sobre la que FIC va centrar la intervenció no era sobre la falta de transparència, sobre el calendari o sobre la manera de participar, sinó sobre el fons de la qüestió perquè, en les diverses sessions que s’han fet sobre el procés de participació, els participants opinen sobre la globalitat i els criteris, sobre allò que falta i allò que hi és en el reglament però que caldria millorar, però no entren en les esmenes concretes que son les que després es contemplen en l’articulat. De manera que es recullen les mancances del reglament, es recullen les coses que cal millorar, però no se sabrà ben bé si tot el que s’ha recollit es contempla en l’articulat fins que aquest no estigui redactat. I el que queda clar és que la ciutadania que participa, participa en el debat, però no en la redacció final del text, que queda reservada probablement als tècnics. És evident que la ciutadania en general no té els coneixements jurídics necessaris per la redacció d’un Reglament, però això no pot ser excusa, en un autèntic procés de participació ciutadana, perquè no s’expressin les concrecions del que cal recollir. Precisament els tècnics que tenen coneixements jurídics son els que haurien d’adaptar les concrecions a la norma i no, com està ara mateix previst, que siguin els tècnics els que concretin sobre l’esperit del que es vol modificar per part de la ciutadania.

En aquest sentit, la intervenció del president de FIC posava l’accent en que la participació s’encamini directament a recollir esmenes a l’articulat i que siguin aquestes esmenes les que es reformulin perquè no hi hagi impediments jurídics que les impedeixin exercir. I, en aquest sentit, va anunciar que l’entitat farà esmenes concretes a l’articulat del Reglament per tal que es prenguin en consideració i va fer una crida a la resta d’entitats de la ciutat, plataformes i ciutadans en general per tal que facin esmenes concretes a l’articulat que serveixin efectivament per incentivar la participació social i que siguin els tècnics els que finalment les adaptin per fer-les viables.

En les intervencions posteriors dels grups municipals, on VOX no va prendre la paraula, els Comuns van donar la raó a FIC en la preocupació per la poca utilitat de l’actual reglament, va anunciar algunes esmenes pròpies del grup pel que fa en concret a la viabilitat dels Consell de Districte i es va comprometre a fer-se ressò de les esmenes que presentés FIC i altres entitats de la ciutat. Va reclamar que es fessin efectives les previsions de la tinenta d’alcaldia socialista en el sentit que abans que acabi l’any el nou Reglament de Participació es pogués aprovar, aspecte en el que van incidir també els portaveus dels altres grups. En concret, el regidor d’ERC-EUiA, Coque García, va mostrar la seva preocupació perquè en el seu parer ni es concreta ni s’avança en el nou Reglament, va referir-se a les vegades que el seu grup ha reclamat un canvi en el Reglament que el faci més útil i va denunciar la manca de voluntat política per part del govern perquè amb una aplicació més flexible i generosa del mateix, es podria facilitar de manera immediata la participació ciutadana. Per la seva banda, la portaveu popular es va mostrar convençuda que cal ajustar el nou reglament a la demanda ciutadana i va animar FIC a seguir treballant per millorar les condicions de tots plegats.

Text de la intervenció del president de FIC sobre el Reglament de Participació Ciutadana.

Document Intervenció de FIC al ple del mes d’abril

El Consorci, del qual es van ratificar els Estatuts, és el màxim responsable del Biopol-Gran Via i de l’enorme promoció immobiliària del Parc de la Remunta

El ple municipal d’abril va ratificar amb els vots favorables del grup socialista, els Comuns i Vox i l’abstenció del PP, la modificació dels estatuts del Consorci per la Reforma de la Gran Via que ara inclou en el seu enunciat també els barris del nord de la ciutat que ara s’han fet famosos amb el nom de Samontà. Així doncs, l’antic Consorci per la Reforma de la Gran Via que el govern municipal ja va decidir que ara es diria també del Samontà arran de l’activació de la parcel·la de Can Rigalt i el seu entorn, va ser ratificat pel ple. La ratificació pel ple l’únic que ha aconseguit és que l’instrument sigui avalat per bona part de la Corporació municipal si hi excloem al grup que lidera l’oposició municipal, el d’ERC-EUiA, que ha estat l’únic que s’ha declarat obertament en contra.

El Consorci per la Reforma de la Gran Via es va constituir l’any 2002 amb l’objectiu d’afrontar el soterrament de la Gran Via entre Barcelona i el carrer de Can Trias i urbanitzar tot l’entorn, especialment tot el que després ha estat la plaça Europa i la part nord de l’antic polígon Pedrosa. La urbanització de tot aquest espai va canviar la fisonomia de la ciutat, va millorar especialment l’entrada a Barcelona, va afavorir la creació d’una mena de districte econòmic al voltant de la Fira de Barcelona i va beneficiar la ciutat exclusivament pel que fa a l’ingrés de nous recursos econòmics provinents dels tributs i taxes de tot aquest espai. Ho va ordenar, va produir probablement uns quants milionaris i va servir per desenvolupar una part de la ciutat afavorint especialment el sector negocis.

Després d’això, el Consorci, que havia funcionat perfectament com un instrument de reordenació urbana en benefici dels sectors comercials, immobiliaris, hostalers i de serveis exclusivament, va ampliar la seva perspectiva perquè l’Ajuntament tenia en els seus plans dues operacions més de gran envergadura urbanística: el PDU Gran Via, que després degeneraria en l’actual Biopol-Gran Via, i la saturació i successiva desaparició del recinte de la caserna de la Remunta, a través del disseny de la Llei de Barris de Joaquim Nadal que pretenia resoldre el problema de l’habitatge a zones especialment sensibles a la demanda.

És justament a partir del 2008 que el Consorci per la Reforma de la Gran Via modifica a través del ple de l’1 de juliol l’objecte, les finalitats i especialment l’àmbit d’actuació, que deixa de circumscriure’s a la part de la Gran Via ja urbanitzada, per aplegar ja no solament el que quedava de Gran Via sense soterrar a la zona hospitalenca sinó tot el terme municipal de la ciutat. D’aquesta manera, el Consorci, que ja havia demostrat la seva eficàcia urbanitzadora, es converteix —mitjançant una nova modificació d’Estatuts al desembre del 2009— en el principal instrument de planificació del Biopol-Gran Via i del projecte immobiliari de la Remunta on avui hi ha centenars de nous habitatges que es van menjar literalment un enorme espai lliure que es podria haver convertit en un pulmó verd i en un extens espai d’equipaments per una ciutat ja extraordinàriament saturada.

Des del 2010, el Consorci manté les seves funcions dins l’altra gran instrument de disseny de la ciutat, l’Agència de Desenvolupament Urbà, que va adquirir al llarg dels anys una autonomia de funcionament tan elevada, que ha estat vista pel propi govern municipal actual com un obstacle. Un obstacle, fins el punt que en el darrer ple, l’alcalde va anunciar la seva desaparició immediata.

Aquest digital ja va observar tan aviat com es va anunciar l’ampliació del nom del Consorci (30 i 31 de gener de 2025), els dubtes que l’elecció de l’instrument de planificació podien generar sobre el veritable objectiu de l’operació. Ara, amb la ratificació de la modificació dels Estatuts del Consorci, els dubtes s’accentuen. El Consorci ja podia exercir la planificació a tot el terme municipal des de l’any 2010. Ara, l’únic que sembla modificar-se és la presidència, que abans era rotativa cada sis mesos entre el Conseller de Territori i l’alcalde, i ara serà fixa per part del conseller i fixa la vicepresidència per l’alcalde de la ciutat. Al ple no es va explicar en què consistia realment la modificació dels Estatuts. No s’acaba d’entendre aquest canvi en la presidència tot i que és evident que deu importar força perquè les modificacions d’Estatuts no son pas gratuïtes en aquest tipus d’instrument. Tampoc s’entén aquesta fixació amb el Samontà quan el Consorci ja podia actuar sense limitacions en tot el terme municipal. Potser algun dia ho explicaran.

Davant tots aquests dubtes que en el plenari no es van aclarir i, tenint en compte d’on venim i de quin instrument estem parlant, el més lògic des de qualsevol punt de vista hagués estat prendre alguna prevenció i no ratificar res. Qui més coneix l’instrument (el Consorci) que son els Comuns, perquè és el grup municipal que més s’hi ha oposat històricament, va sorprendre a molts quan el seu portaveu va dir que malgrat la mala fama de l’instrument li donarien un vot de confiança. Un vot que li va negar ERC-EUiA i fins i tot el PP que, sense oposar-s’hi frontalment al Biopol (ERC sembla que té aquest tema en revisió, però tampoc s’hi havia oposat frontalment fins ara), es va abstenir.

Un altra tema en el que van votar junts el PSC, Comuns i Vox, ves qui ho diria.

Los peatones de la calle Floridablanca denuncian el incumplimiento continuo de los conductores que circulan sin problema alguno por una zona declarada libre de coches

Ya he escuchado en más de una ocasión que a las personas hay que decirles la verdad, aunque a veces no les guste oirlo, porque lo peor de todo es sentirse engañado. Y esto es lo que ha pasado con los vecinos de la calle Floridablanca de Pubilla Casas. Les prometieron una calle pacífica y lo único que han conseguido con la transformación es convertirla en más peligrosa que antes, cuando era una calle más de las miles que hay en l’Hospitalet. Los vecinos han denunciado el caso sin que nadie les haga ni caso.

El proyecto aprobado e informado a los vecinos era idílico. Una zona restringida al tráfico en la calle Floridablanca entre Belchite y Tomás Giménez. El propio proyecto ya justificaba la viabilidad del cambio puesto que el tráfico que debía pasar por esta calle se podía desviar por otras, concretamente por Belchite/Amadeu Vives y por lo tanto “era factible cerrar este vial al tránsito de paso”.

El proyecto señalaba que para el corte del tráfico era necesario crear zonas de estancia. Además, tenía facilidades, como que no existía ningún vado en la misma por lo que no habría ningún impedimento para hacer todo el tramo escogido pacífico, libre de coches.

Una de las sugerencias era que para hacerlo efectivo y libre de aparcamiento, se había que ocupar el espacio con mobiliario urbano. Podría contarse con la colaboración de la escuela para llenar la zona. El único problema era buscar la reubicación de los contenedores.

Los vecinos están indignados. Desde hace años se han quejado al ayuntamiento y a las diferentes organizaciones políticas “pero no sirve para nada”. “Los vecinos fuimos engañados. Se nos prometió que fuera una calle pacífica, libre de circulación, pero los coches siguen pasando como antes. Un proyecto inútil, incluso. El mismo grupo municipal que gobierna esta ciudad nos ha contestado, ante las reclamaciones de los vecinos por el paso del camión de la basura, que este tenía que pasar sí o sí por esa calle habiendo otros posibles recorridos”.

La calle tienes dos señales que impiden la circulación, pero los coches y las motos siguen pasando a menos de un metro de las personas que se sientan en el mobiliario urbano, precisamente con la intención de hacerlo más inaccesible. “Algunos conductores se permiten aparcar e insultan, incluso, a los que caminamos por la calle”, dice uno de los vecinos afectados.

Pero los coches y motos siguen pasando a menos de un metro de las personas que se suelen sentar en los dados que hacen de bancos. “En l’Hospitalet existen algunas calles con la misma problemática que la nuestra, pero los vecinos no se quejan”, se lamentan los vecinos.

Una situación indignante por el incumplimiento de los conductores que circulan por la calle cuando lo tienen prohibido sin que nadie les diga nada. “Es la zona por donde salen los niños de la escuela y donde juegan de manera general. Los fines de semana sobre todo, hay muchos niños que se ponen a jugar a la pelota en esta zona, pero los coches siguen pasando sin que nadie los sancione”, dice un representante de los vecinos.

“Es un escándalo que esto pase, pero es más escándalo que no tenga respuesta política”, sentencia este vecino. “Ya hubo un accidente el año pasado y seguramente en el futuro habrá más porque esta situación se repite de manera habitual y nadie le pone remedio. Lo peor es el dinero que se gastó el ayuntamiento para nada y encima está claro que nos engañaron y ahora no se quieren hacer responsables de la situación”.

El PSC volia que les mocions del ple d’ahir quedessin sobre la taula i, en no aconseguir-ho, les va votar en contra i es va negar a participar en la seva discussió

El conjunt de les 19 mocions que anaven a l’Ordre del Dia del ple ordinari d’ahir i que finalment es van llegir, defensat i votat, va estar un motiu de desavinences i bronques des del matí de dimarts, quan el grup municipal socialista proposava que el ple deixés totes les mocions sobre la taula (i el punt de precs i preguntes) i es plantegés només la part dispositiva i les peticions de paraula. No va haver acord, malgrat que els Comuns i Vox (i el PP, amb dubtes) no van posar obstacles a la proposta socialista, mentre que ERC considerava que s’havien de tractar íntegrament tots els temes de l’Ordre del Dia o bé posposar-los per un ple extraordinari que es podia fer avui dimecres o fins i tot algun dia del proper mes, però sense esperar al ple ordinari de maig que és el que volia el PSC.

Les raons del PSC, exposades a la Junta de Portaveus, van ser diverses, la principal de les quals era el cansament per la jornada de dilluns, tant de l’equip de tècnics com dels membres de l’equip de govern, algun dels quals afirmava que només havia dormit 3 hores atenent les situacions d’emergència de la crisi elèctrica. L’altra raó fonamental era que fallaven alguns aspectes tècnics com la megafonia, alguns aplicatius del plenari i potser altres instruments per facilitar la connexió on line dels espectadors de fora del ple.

La veritat és que, a jutjar pel relaxament que han mostrat els membres del govern durant el plenari, no semblava que el cansament els pogués afectar gaire, la megafonia va funcionar més o menys com sempre i no es van observar problemes d’aplicatius ni cap dificultat per seguir el plenari per streaming, com no fos alguna distracció d’algun regidor que es va oblidar de votar.

Com que, finalment, no va haver unanimitat (sembla que imprescindible) per tal d’eliminar la segona part del plenari (les mocions que presenten els grups municipals), el ple va funcionar amb normalitat fins al punt 23 on començava la lectura i aprovació de les mocions, quan el grup municipal del PSC va expressar el seu malestar per l’absència d’acord respecte de deixar sobre la taula totes les mocions i va anunciar que, en aquesta part del ple, renunciava a prendre la paraula i votaria totes les mocions en contra.

El PSC va votar favorablement només la conjunta amb els Comuns i ERC, sobre el Primer de Maig, va deixar sobre la taula la seva sobre la commemoració dels 80 anys de l’alliberament del camp de concentració de Mauthausen que se celebra el 5 de maig i va votar la resta de mocions en contra sense participar en els debats.

La intransigència del grup municipal socialista posa en evidència la falta de costum a l’hora de consensuar. Normalment son els seus criteris el que s’acaben imposant i son escassíssimes les ocasions en què es produeix una votació de 14 vots contra els 13 del grup del govern i, per tant, on el govern no aconsegueix que s’aprovi el que proposa. En el ple d’ahir es va produir en el punt que demanava l’aprovació provisional del pla de millora per la implantació de l’ús hoteler en una parcel·la del sud de la Granvia. El PSC es va quedar sol amb els seus 13 vots i els 14 de l’oposició van tombar l’aprovació provisional.

Aquesta debilitat que l’oposició en conjunt va exposar com una oportunitat que té el govern per deixar d’imposar la seva voluntat i aconseguir acords pactats, va saltar pels aires poc després, amb la radical resposta del grup socialista sobre la segona part del ple. La seva postura va posar de manifest que no tolera que no es faci el que proposa i no és la primera vegada que passa. És curiós que aquesta posició de radicalisme no sigui replicada per la mateixa oposició que podria respondre de la mateixa manera en conjunt per imposar de manera permanent els seus criteris. Per exemple. Tots els grups municipals acostumen a queixar-se en privat (i a vegades en públic) d’algunes imposicions del govern: la limitació dels temps en les intervencions dels plens, el paper propagandístic dels mitjans de comunicació públics, la no aplicació de les mocions que s’aproven, amb penes i treballs, als plens, etc.

De seguir el mateix exemple del govern en el ple d’ahir, és possible que algunes d’aquestes imposicions s’acabessin i, per tant, es milloressin algunes coses: plens sense tantes interrupcions ni limitacions que semblen imposar criteris de censura més que no pas de control del temps; una posició més neutre dels mitjans públics o l’exigència de que tot allò que s’aprova s’apliqui en un període de temps determinat. Ves per on, algunes mesures poc pensades del grup del govern local podrien donar pistes de com acabar amb dinàmiques fortament criticades pels que, en l’actualitat, són majoria al Consistori.