Ha vingut Felip de Borbó,
del braç de Primo de Rivera,
amb els seus aires de senyor,
serradures a la mollera.

Ha vingut a L’Hospitalet,
de la Cova de Moseguellos,
un vampiràs, un vampiret,
que encara borda, borda “a por ellos”.

A la Florida, va al mercat,
i a la parada dels xoriços,
troba son pare empolainat,
entre marfantes i infeliços.

Vet aquí que els socialistes
que abans eren republicans
Han esdevingut, ai, alquimistes,
del seguici reial, els cans.

El discurs de Trump, histèric
a tot Europa ha tronat:
som un continent malèfic,
malastruc i dissortat.

La nostra gran decadència,
és com la d’un vell xaruc:
que tracta amb condescendència,
fent l’ase quan no fa el ruc.

No veiem, no volem veure,
Que el camí és uram Orban.
No volem saber, ni creure
Que en Saliq és Gengis Khan.

Com ben bé sap la Melània,
no hi ha més collons que els meus,
soc el monstre de Tasmània,
per ben poc que me’ls toqueu.

Tota la colla dels Pujol
és a Madrid, a l’Audiència,
per defensar la independència
i/o timar l’estat espanyol.

Sou una banda criminal
Que ha fotut els calés a Espanya
I teniu entre banya i banya
La llibertat “catalanal”.

En M. Rajoy riu molt content
en Juan Carlos vinga riure:
el noi de l’Ayuso va fent
que tot acaba per prescriure.

Abans eren els militars,
però la dictadura dura
el clan de la magistratura
són els qui han passat a manar.

Es passen pel forro la llei,
tot el que pugui pensar Europa,
mentre crida tota la tropa:
viva España y viva el rey!

“Españoles: Franco ha muerto. El hombre de excepción que ante Dios y
ante la Historia asumió la inmensa responsabilidad del más exigente y
sacrificado servicio a España ha entregado su vida, quemada día a día,
hora a hora, en el cumplimiento de una misión trascendental. Yo sé que
en estos momentos mi voz llegará a vuestros hogares entrecortada y
confundida por el murmullo de vuestros sollozos y de vuestras
plegarias. Es natural: es el llanto de España, que siente como nunca
la angustia infinita de su orfandad; es la hora del dolor y de la
tristeza, pero no es la hora del abatimiento ni de la desesperanza.

Es cierto que Franco, el que durante tantos años fue nuestro Caudillo,
ya no está con nosotros, pero nos deja su obra, nos queda su ejemplo,
nos lega un mandato histórico de inexcusable cumplimiento. Porque fui
testigo de su última jornada de trabajo, cuando ya la muerte había
hecho presa en su corazón, puedo aseguraros que para vosotros y para
España fue su último pensamiento, plasmado en este mensaje con que
nuestro Caudillo se despide de esta España a la que tanto quiso y tan
apasionadamente sirvió…”

Tu, de Màlaga el carnisser,
botxí a sou de la dictadura,
vessador de sang innocent:
sí, l’obra de Franco perdura.

Sí, si, perdura als tribunals,
a l’exèrcit i policia,
al parlament dels diputats,
també a la puta monarquia.

Van guanyar la guerra civil,
i van muntar un estat corrupte,
amb dret de cuixa i de pernil
a cada pantà i aqüeducte.

Dels morts sura encara la sang
se’n ha fet befa, desmemòria,
d’aquell assassí repugnant
alguns reivindiquen la glòria.

Brossa, et copiem El final,
Que escup sobre la seva tomba:
Tirà corrupte i criminal
Escruixit al món d’ultratomba.

“Rata de la més mala delinqüència,
t’esqueia una altra mort amb violència,
la fi de tants des d’aquell juliol.

Però l’has feta de tirà espanyol,
sol i hivernat, gargall de la ciència
i amb tuf de sang i merda, Sa Excremència!—“

El ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació ha decretat el
confinament, a partir d’aquest dijous, de l’aviram que es cria a
l’aire lliure a totes les explotacions de l’Estat…”

                                          Leandre Ibar Penaba

(Diari Ara, 13/11/2025)

Fins i tot les nostres gallines
diuen que estan tan malament,
que no es curen amb aspirines
i els hi cal un confinament.

A la plaça l’ou gallinaci
val més que la plata i que l’or,
més que un ovari de cetaci
i que un testicle de tauró.

Avui una truita és un llustre,
Ai, maleït ou de Colom!,
que només pot menjar un il·lustre
membre del govern de tothom.

Les gallines es manifesten,
el galliner està esvalotat,
i galls i gallines s’entesten
en tornar a les eres i els prats.

Joan Carles, el rei barrut,
Publica les seves memòries,
Lladre, putero i tan sorrut
de la història, les escòries.

Sempre fidel al dictador,
Que fou qui el va fotre a la trona,
Amb el “cara al sol” dins del cor,
Rovell de l’ou de la corona.

Malgrat cobrar dels espanyols,
Has defraudat calés a hisenda.
Ai Campechano, amb tants fillols,
I tu anar fornicant de renda.

A 3 de novembre del 2025, data de la dimissió
de Carlos Mazón, president de la Generalitat valenciana, més d’un any
després de la dana del País Valencià, que va destruir el país i matar
229 persones en col·laboració a la ineficàcia del govern,
principalment valencià.

Van anar a dinar al Ventorro.
No van demanar una pizza,
segurament, més d’un porro
que el senderi vaporitza.

Ressonaven llamps i trons,
va ressuscitar el diluvi
i Vilaplana i Mazón
fent de núvia i de nuvi.

Una païda tan forta,
que encara l’estan desfent.
Hi ha tantíssima gent morta
Per culpa del president!

El barrut ha dimitit.
Frívol i desgraciat,
amb un cervell de mosquit,
i encara mig aboiat.

Diu que no ja pot ni bufa,
diu que ja no aguanta més.
És una víctima llufa,
un immens hipòcrita és.

I ara a esperar la pagueta,
pagassa d’expresident,
amb impostos a baqueta
De tots els contribuents.

Hi ha tantíssima gent morta
per culpa del president
que cridem amb veu ben forta:
au Mazón, a Picassent!

(després de la derrota del Barça al camp del Real Madrid el 26
d’octubre del 2025)

Vet aquí que a Rocafonda,
a tocar de Mataró,
han criat una anaconda,
que és un tigre i un lleó.

Pels porters i les defenses
com les plagues és temut,
amb una canguela immensa
tremolen a cada xut.

El pare li fa d’amic,
d’amic i de camarada.
I de pare n’hi fa en Flick,
La mare li fa de mare.

Qui pensa ja amb en Cruyfet,
en Kubala i amb en Messi,
en Ronaldinho i en Pep
en Maradona o Nemessi?

Si pel camí no pren mal,
ens durà cap a la glòria.
Si és qui és: Lamine Yamal.
i no se’l menja l’eufòria.

Pobre Quirós, està de pega,
serà David el dissortat,
perquè no podrà fer mai brega
contra la Generalitat.

Abans els nostres capitostos
sempre ens podien prendre el pèl,
Madrid s’endú els nostres impostos,
i ens foten de soca-arrel.

Prô ara son els socialistes
els qui manen a tot arreu,
de greuges no feu una llista,
perquè ningú no se la creu.

Tant si ens fot el president Sánchez,
o l’Illa o el batlle Quirós,
no ens prenguéssiu pas per comanxes
amb la cançó de l’enfadós!

Molt més letal que els huns d’Atila,
I més mortífer que un obús,
És la mala llet que destil·la,
El Paco amb el seu autobús.

Car, quan circula l’eme dotze,
L’Hospitalet s’acolloneix,
Cranis, fèmurs, canells esbotza
I qui en surt viu sent que reneix.

Ai Paquito, ai Paquito, ai Paco
Amb tons rampells enverinats,
Conduint sembles un macaco,
A qui la xicota ha plantat.

Sí, pel carrer de Tarradellas,
Que té el cementiri a tocar,
Just allà al carrer de l’Estrella,
Més d’un se n’ha hagut de baixar

Serà epigrama o epitafi,
Paco, Paco, pensa-t’ho bé,
Serà la tomba o cenotafi:
Només als advocats convé.