Ahir, amb la meva senyora, la Marina, vam anar a veure “Tristany i Isolda”   de Richard Wagner al Liceu. No és qualsevol cosa. La broma dura quatre hores i escaig i les butaques i el teu cul s’han d’entendre raonablement bé per aguantar-ho. No és qualsevol cosa, ja ho he dit. Cal resistència física amb Wagner. No n’hi ha prou amb resistència musical. Wilde deia que Wagner era tan sorrós que era impossible sentir la seva música. I tenia raó, Wagner és tan bèstia, tan excessiu, tan brutal que surts del teatre sense saber si allò que has vist t’ha agradat, t’ha desagradat o què. Només saps  que estàs exhaust, que vols arribar a casa, prendre’t una aspirina o un tranquimazin i adormir-te tan aviat com sigui possible.

Després ve el wagnerisme, que aquí va començar sent una mena de religió i ara és pur esnobisme (sí, com en gairebé tot, els esnobs nostrats van una mica endarrerits). Mirem que va escriure el meu admirat Mark Twain fa cent anys després de veure “Tristany i Isolda”: “Conec alguns, i n’he sentit a parlar de molts, que no van poder dormir i es van passar tota la nit plorant després d’haver assistit a la funció. Em sento ben desplaçat en aquest lloc i arribo a pensar que soc l’única persona sensata entre aquesta comunitat de bojos; altres vegades em sento com l’únic cec entre una congregació de vidents; el salvatge que va les palpentes entre l’assemblea dels erudits, i sempre, mentre dura la celebració, com un heretge extraviat en el cel.”

El wagnerisme, fins al nazisme, fou una religió. Una religió que, per cert, arribà a Barcelona perquè els catalans, quan ens convé, som mediterranis i, quan ens convé som francs (és a dir, germànics). El wagnerisme va tenir molta força i molts dels primers catalanistes modern foren germanòfils.  Per exemple Enric Prat de la Riba o Joan Maragall. Ara, no. Potser hi ha una minoria a la que li agradi Wagner –no dic que no- però la majoria de la gent que omple els teatres d’òpera per veure’l són esnobs. Esnobs que consideren que que t’agradi Beethoven és fiqui i que t’agradi Verdi és hortera.

Wagner fou el rovell de l’ou, la clau de volta del nacionalisme alemany que, com tothom sap, va desembocar en el nazisme, moviment en el que la música wagneriana tingué un paper important. I als que ens diguin que no te res a veure una cosa amb l’altra ens hi podem recordar l’antisemitisme visceral de Wagner, que es posava guants per interpretar al piano les obres del jueu Mendelssohn

Naturalment una cosa és la vida d’un home, un altra la seva ideologia i una altra, encara, la seva obra. Hi ha artistes amb una vida d’un egoisme egocèntric concentrat o directament males persones, amb una ideologia autoritària o racista o imperialista al darrera que han creat una gran obra. Una cosa és una cosa i una altra és una altra. En el cas de Wagner, si es vol intentar apreciar-lo una mica, fer aquestes distincions és imprescindible.

Total, que anar a veure Tristany i Isolda no és qualsevol cosa. És estar assegut a una butaca sentint esgarips, intentant desesperadament trobar els seus 46 leitmotivs, posant paciència a un argument que no te ni cap ni peus i que és , en definitiva, una obra que no et dona cap facilitat per tal que tornis a casa xiulant una ària, un duo. Res.

És en aquest context infernal on la fam entra en escena i et tortura sense compassió. Hi ha un moment que no et pots concentrar en els esgarips brutals, les harmonies revolucionàries, els versos apassionats i la trama ridícula que t’estan oferint. Agafes els prismàtics i et fixes una estona en la directora d’orquestra, una senyora rossa que la condueix enèrgicament, wagnerianament. Després et fixes en la noia que toca la flauta travessera, bellíssima, amb els braços descoberts. Isolda… Però no et pots enganyar a tu mateix: tens gana, tens fam. Ni Wagner, ni Isolda, ni romanços: tens gana!

I, finalment, arriba la mitja part. Els més elegants va a prendre una copa de cava al saló dels miralls. Tu vols un entrepà de pernil. Et poses a la cua. N’hi ha molta, de cua. Tothom fa la mateixa pinta d’afamat que tu. I si quan sigui el teu torn resulta que s’han acabat els entrepans? Et tiraries un tret? No, mai tant! Li diries a la dona que te n’anaves a menjar un entrepà a qualsevol lloca, que ella ja t’explicaria com acaba la pel·lícula, cosa que, per una altra banda, tots sabem.

Finalment, ens toca. Vull un entrepà de pernil i una copa de cava. La copa de cava és un copa de cava digna, encara que el preu són el que valen tres ampolles de cava digne al súper. Però el que el presenten com a entrepà és més ridícul que el llibret que va escriure Wagner – sigui dit en honor a la veritat-. Jo necessitaria mitja dotzena d’aquells entrepans per calmar una mica la fam. I això, en euros, equivaldria a un àpat al Via Veneto, posem per cas. Li pregunto a la noia si m’està oferint el Sant Grial. Em mira i somriu sense saber de què li parlo. La meva senyora fa una ganyota. Necessito menjar. Menjo. Bec. I callo.

Quan tornem a la butaca queden encara dues hores de show.

Tomàs-Maria Porta i Calsina

Fa temps corria per les xarxes una caricatura de l’evolució humana segons la qual venim del mico i hem anat a parar a l’homo obessus, és a dir, a l’home gras. Pel que es veu mengem massa i malament. El nostre cos està pensat per empaitar conills, cabirols o bous. Com que a Occident i del món desenvolupat en general, la major part de la fa anys que, en general, no perseguim físicament cap bèstia per poder menjar. Si que hi ha quatre caçadors malvistos –i pitjor compresos- i uns quants pescadors que es veu que, a la Mediterrània, se’ls hi acaben els peixos. Però la majoria de les bèsties que devorem han crescut a la granja i no han vist un bosc o una selva a la seva puta vid

Per intentar, harmonitzar les condicions del nostre cos de caçador i la vida sedentària que, després d’anys i panys de progrés, hem aconseguit viure, es van inventar els esports i, finalment, els gimnasos. Fent esport, en comptes de perseguir un conill o un cabirol perseguim una pilota o fins i tot no perseguim ningú, sinó que simplement intentem arribar els primers a un lloc o, també, fer el mateix espai, amb menys temps.   Pel que fa als gimnasos, com que vivim en grans urbs, fan possible que el nostre cos sigui sotmès a tota una sèrie de tortures a canvi de rebaixar teòricament el pes i la panxa. Dic teòricament perquè sovint passa que després de fer una hora de gimnàs tens una gana que et mores, vas al bar i et fots un entrepà de pernil amb una cervesa i descremes tot el que havies cremat.

Jo penso que el Nadal, al solstici d’hivern, i més enllà de lescreences religioses de cadascú, absolutament respectables i de les que no parlarem aquí per no posar-nos en un esbarzer, el Nadal, dic, ens torna als orígens, quan la espècie humana caçava el que podia i s’ho havia de fotre ràpid per dues raons: la primera perquè no sabia quan tornaria a caçar alguna cosa –la nostra espècie ha passat molta, molta fam- i perquè, a més, el menjar o es feia malbé o venia qualsevol altre bèstia més forta i amb més mala llet i t’ho fotia i  s’ho menjava.

Tinc la sensació que per Nadal tornem a aquest punt de la nostra evolució: mengem com uns famèlics desesperats. I no només un dia, sinó pràcticament durant quinze. I no són aliments precisament baixos en calories –només cal pensar en els torrons, les mantegades o els alcohols diversos- sinó tot el contrari. És a dir, no ens que ens fotem una perdiu o un conill o un gat, ni tant sols un vedell, no ens fotem un bou o una vaca. O un porc d’aquells que diuen que alimenten amb glans i que tenen orgasmes estratosfèrics (algun dia haurem de parlar de la intel·ligència i la sensualitat del porc, molt per sobre, ambdues, de la humana).

Però les festes passen i els dies, poc a poc o sobtadament, van tornant, gràcies a Déu, a la normalitat. La feina és allà on la vam deixar. Al món passen les mateixes desgràcies de sempre (sembla que els líders dels països més importants del planeta fan unes digestions horribles: per què no els hi cuiden l’estomac? Tots viurem millor) i els veïns són com eren. Ara, hi ha dues coses que durant aquests dies han pujat exponencialment –que es diu, sense que se sàpiga massa què vol dir- la nostra panxa i el nostre pes. No el de tothom és clar, perquè hi ha humans que, mengin el que mengin i beguin el que beguin, no s’engreixen mai de mai, tocat els ous (o els ovaris, tan hi fa). Perquè això que els humans tots som iguals és una mentida podrida i piadosa que es desfà com un terrós de sucre només sortir al carrer i mirar-nos al mirall.

En general, tots ens engreixem per Nadal. Després, no és que recuperem el senderi, sinó que el tornem a perdre. Correm a apuntar-nos al gimnàs, o hi tornem si feia mesos que no hi anàvem. Anem a veure el dietista i ens prometem que el 2026 el passarem amb bledes, coliflors, una miqueta de pernil dolç o gall dindi i aigua mineral sense gas, perquè el gas també engreixa, pesa i, a més, fa pets. Maleit gas!

I arriba el dia de la primera classe. Tothom hi va optimista, content, satisfet d’ell mateix, de ser una persona responsable que es cuida i que segurament viurà molts anys més fort que un roure. Tot i això hem optat per la prudència –que és la mare de la ciència i l’enemiga de la inconsciència- i ens hem apuntat a fitnes suau i a altres activitats del gimnàs on també surt la paraula “suau”. No cal matar tot el que és gras, ni voler-se aprimar de cop el primer dia. Piano, piano se va lontano…

Però tot i aquesta prudència exemplar –que contrasta amb la imprudència ancestral a l’hora de devorar carns d’olles, pollastres i mariscos- sortim del gimnàs baldats. La dutxa ens reconforta uns instants, però al cap de no res notem uns cruiximents arreu del cos que volíem cuidar i un any més, que això de cuidar-se fa mal i costa. Lliga amb allò que ens deien de petits que “quien bien te quiere te hará llorar.”

Per si no n’hi hagués prou, engegues la tele i hi ha el boig d’en Trump fent ximpleries arreu del planeta.

Però quan veus que la vida potser ha deixat de tenir sentit, que res no funciona com hauria de funcionar, que el món està mal muntat etc…és quan et serveixen un plat de bledes enorme –com si fossis un conill, no et fot?-, una poma Golden i una ampolla d’aigua nostrada.

I, encara, et diuen que després de dinar hauries de pujar i baixar
quatre vegades l’escala  que això crema molt…

“Fill del cingle, Vell, petit,
Un poble, un Poblet: Rupit.

Un cinturó de riera
empedrat amb roques blanques,
quatre cases, un vell pont
i, en un raconet, la font
amb un cel folrat de branques.
Un crit de teules vermelles
damunt dels rocams corcats,
humitat a les clivelles,
heures negres als forats
i l’aigua que boc, lleugera,
com si portés un cabrit,
com si portés, la riera,
l’entranya del vell petit,
del vell poblet, de Rupit…”

Josep Punsola (“Rupit”)

Abans d’arribar a Rupit ja et preguntes si allò és Catalunya o Suïssa. Prats verdíssims. Vaques, ovelles i cavalls pasturant (no vaig veure rucs, ni mules, la veritat). Muntanyes imponents. Creus veure a Dalt d’un turó la Heidi, amb el seu avi i en Peter. I el gos, que ara mateix no sé com es deia. El paisatge era tan idíl·lic que podía sentir sense dificultat la Pastoral de Beethoven que, com sabeu, és la millor obra de Mozart.

Passejar per Rupit és passejar per “un poble de postal”. A vegades -deixeu-m’ho dir- jo trobo que aquest pobles són tan perfectes, están tan cuidats, són tan pulcres, que semblen de mentida. Com si fossin un escenari de cinema. Una mica el mateix que li passa a la Rambla, que els que ens hem criat a la vora d’ella ja fa molts anys que no la sabem reconèixer. De tant típica i tòpica que vol ser ha esdevingut un escenari de cartró pedra. Aquests pobles, que viuen majoritàriament del turisme, sembla que encara visquin dels animals i de la terra, però estic gairebé segur que només els tenen per a que facin bonic.

Perquè un prat bucòlic és un prat amb bèsties pasturant-hi. No sé on Sant Josep Pla va escriure que els pobles de pagès rics són pobles bruts, que fan catipén i caòtics, mentre que els pobles pobres solen estar nets com una patena, són ordenats i fan olor a colònia. Però el turisme ha canviat les tornes. Ara els pobles turístics són impecables i esperen als metropolitans amb els seus establiments oberts de bat a bat, ja siguin museus, restaurants, xarcuteries, forns, bodegues o botigues de records fabricats a la Xina. Als pobles no turístics, en canvi, no hi queda ni una ànima. Continuen sent nets i sense fer pudor, mentre els sostres de les cases van caient de forma inexorable.

En arribar a Rupit ens esperava la guia. Ens va fer una visita didàctica i entretinguda.  Des dels seus orígens prehistòrics fins als nostres dies passant per l’Edat Mitjana i el Barroc (la majoria dels edificis són dels segles XVI i XVII). De la importància del riu, els molins i els oficis, que van fer que hi hagués durant molts anys notari en un dels edificis més nobles de la vila. Ja sabem que Sant Josep Pla -i en això era molt reiteratiu- deia que el paisatge català l’havien fet els notaris, notaris com, per exemple, el senyor Dalí de Figueres, que li va pagar i hagué de suportar al geni del seu fill, en Salvador, tan amic del nostre sant palafrugelenc. També ens va parlar del castell i de les cases adossades, que l’ajuntament ha de comprar
per poder accedir-hi. De que durant molts anys va estar administrativament separat de Pruit encara que només els separés un carrer i que hi havia veïns que havien de pagar doble tribut, encara que també rebien el doble de llenya. Però el que més impressiona de Rupit – Pruit és el paisatge.

Una vegada feta la visita ens esperen una munió de botigues. Se suposa que aquí tot és més bo, més autèntic, més natural. El que és més probable és que la gran majoria de productes que venen siguin de fora. Alguns de la mateixa comarca, d’altres de les quimvambes, però el metropolità que surt de l’urbs necessita creure que allò és més de debò que el pa, la carn, el peix, l’oli o el vi que et venen a L’Hospitalet. I quan descobreix que ha comprat un nino que representa un pastor català amb la pell i la samarra, menjant ous i botifarra, però made in China, té un petit disgust. Pensava que l’havien fet a Rupit.

La Brasseria Can Coll del Coll de Rupit és un restaurant d’una estètica i d’una gastronomia simples. No és al poble de Rupit -que està ple de restaurants, suposo que molt més cars i sofisticats- sinó a cinc minuts. O sigui que si ha d’anar expressament i l’has de conèixer. Només entrar per la porta t’adones que allà no estan per romanços i no et donaran gat per llebre, cosa que als llocs turístics és absolutament excepcional perquè es pensen que als metropolitans ens han parit idiotes i no sabem distingir un ou de perdiu d’un ou d’estruç, quan resulta que els millors restaurants del país -i els pitjors també, sí- són a Barcelona. Molts pensen que fent veure que ens donen quelcom molt autèntic, posant-nos a taula un porró i fent anar els cambrers amb espardenya i barretina ja tornarem a casa contents. Potser n’hi ha que sí, però no és el meu cas.

Ara bé, no és aquest el cas de la Brasseria Can Coll. A Can Coll et fan una cuina simple, autèntica, generosa i de qualitat. D’entrada serveixen porrons de vi blanc i vi negre i jo em temo que ens fotrem de quatre potes al folclorisme més tronat. Però m’equivoco de totes, totes: els vins són excel·lents. Això sí, fa tants anys que no bec a galet – a casa dels meus pares, ells hi bevien cada dia- que em tiro la meitat del vi per sobre. Quan això passava abans, ma mare reia i deia: salut!

El pa -lleugerament torrat- és notable. No podem dir que sigui el millor pa de restaurant que hem menjat en la vida, però sí que és millor que el de la majoria. L’amanida, és de quilòmetre zero. L’enciam, el tomàquet i la ceba són frescos i l’oli i el vinagre són notables. La safata d’embotits és excel·lent. Pernil, bull, botifarra blanca i negra, fuet, llonganissa i tot en abundància. Gairebé ploro de l’emoció quan ho tinc al davant. Perquè la perfecció és això. A més, porten una safata amb patés -també notables- i una ració una mica esquifida -les coses com siguin- de formatges. Per les experièncieque estic tenint darrerament amb els formatges arribo a la conclusión que deuen haver pujat molt de preu perquè te’ls serveixen amb pinces.

Una vegada t’has fotut tot l’anterior -i has anat menjant pa i bevent vi- gairebé et podries donar per dinat. Seria raonable. Però el cas és que la cosa continua i continua de valent: mitjanes i costelles de xai i botifarres. Tantes com vulguis. I una safata amb pèsols -que la veritat és que sembla que no hi pinten gaire cosa en tot aquest festival- i unes patates rosses, que podrien estar fetes millor, però com que estàs gaudint tant, ni te’n recordes. Aquest país ha desaprès a fer patates rosses, què hi farem.

Pels postres, tampoc no és compliquen gaire la vida: ens porten cassoletes amb fruits secs. Ametlles, avellanes, nous. Hi trobo a faltar les panses i les figues seques, però suposo que amb tot el que ens hem menjat, el pressupost no donava per més. A més, reparteixen porronets de moscatell que bebem com a cosacs mediterranis.

La sensació en sortir del restaurant és una mena d’èxtasi místic i golafre difícil de descriure. Jo penso que els bons tiberis ens fan més bones persones i per això, en general, la gent grassa som millors persones que els prims. El gras està content com a mínim tres cops al dia i per la seva pròpia natura no se li acudeix ni fer ponting, ni treaking, ni totes aquestes coses que només necessiten aquells que són incapaços de trobar sentit a la vida amb plaers més civilitzats. I entre els plaers civilitzats probablement el de la cuina és el més important. Per això, en general, i per poc bon gust que tinguin, els grassos són les persones més civilitzades de qualsevol societat.

Encara ens quedava un altre lloc per visitar abans de tornar a casa. Tavertet, el poble dels Pàniker i de les llegendes. No vam trobar ni follet, ni fades, però sí unes vistes abracadabrants en les que ressonava aquella cançó dels Esquirols, que tantes vegades havia cantat:

“Del cor de les Guilleries
Sortirà un gran espetec
Que en faran ressons de guerra
Les parets de Tavertet

Des de Sau a la Cellera
Des del far al Matagalls
El trabuc d’en Serrallonga
Tornarà als amagatalls

Torna, torna, Serrallonga
Que l’alzina ens cremaran
Que ens arrencaran les pedres
Que la terra ens robaran…”

                       Els Esquirols (“Torna, torna, Serrallonga”)

Tomàs-Maria Porta i Calsina

Tan el meu pare com la meva mare havien passat la guerra i la post-guerra. La guerra fou la guerra i la post-guerra fou dura, malgrat que ells, com a flequers s’hi van guanyar bé la vida (treballant de valent, tot s’ha de dir).

La seva teoria de l’alimentació era simple. A casa s’havia de menjar el millor possible. I menjar el millor possible no tenia a veure amb la salut, sinó amb la excel·lència gustativa del menjar. Si m’apureu, de la seva categoria i prestigi de la teca. Als antípodes del que passa ara, una criatura grassa es considerava ben alimentada i sana; una de prima, no.

No recordo haver menjat gaire verdura a casa dels meus pares. Algunes llegums (els cigrons amb xoriç i les llenties amb botifarra els agradaven), sí que es menjaven amanides i mai de mai no recordo a ver vist una ampolla de aigua mineral, ni una gerra amb aigua de l’aixeta a taula. L’aigua com a beguda era inexistent. Una altra cosa eren els glaçons que refrescaven els vermuts o els refrescos. I, els dies que algú estava malalt, entrava a casa una ampolla d’aigua de Vichy com una medecina més.

Jo no sé què bevien els meus amics. Jo de petit bevia coca-cola, fanta, trinaranjus i tota aquesta mena de coses. Els meus pares, ordinàriament, vi negre amb porró. I els dies de festa, més enllà dels vermuts amb sifó, vi blanc embotellat, que donava categoria.

Vull dir que jo he crescut sense tastar pràcticament l’aigua. De criatura, d’adolescent i fins i tot de jove. Quan algú em deia d’anar d’excursió a la font no entenia perquè coi hi havíem d’anar: de la font només rajava aigua. I quin interès podia tenir l’aigua, sense gust, sense color, sense olor, sense res. Una altra cosa és que hagués rajat ni que fos suc de taronja o un batut de xocolata, però fer quilòmetres per trobar un rajolí d’aigua, a què treia cap?

La cosa va continuar així fins que a la ex se li va posar al cap que havíem de caminar. De fet, ho deien els metges. Era una putada perquè quan més temps tenies per caminar era a l’estiu, que és quan fa més calor. I va ser en aquestes excursions estiuenques que vaig descubrir l’aigua. És a dir, vaig fer un descobriment increïble: quan camines el que més et ve de gust és beure aigua. Ni coca-cola, ni vi, ni vermut, ni ratafia. Ni tan sols aigua amb gas. Aigua.

Temps a venir, què ha passat? Han passat dues coses. La primera és que la meva dona, la Marina és professora de gimnàs i l’exercici físic a casa és pràcticament diari. I la segona és que, amb el canvi climàtic cada vegada fot més calor. La conseqüència és que ara, a seixanta tres anys, bec més aigua que mai. Litres.

El meu criteri a l’hora de triar l’aigua és simple. La vull embotellada, és clar. Soc urbanita i no me’n refio de la de les fonts. Per una altra banda, el clor de l’aigua de l’aixeta fa que tingui el mateix gust de l’aigua de la piscina i no mola. El segon criteri, és semblant al del vi: vull que sigui catalana. Tenim un Munt d’empreses que embotellen aigua nostrada. No veig la necessitat de beure’n de fora.

No sé quants litres d’aigua bec cada dia, però jo diria que un parell com a mínim no me’ls treu ningú. Penso que els meus pares, que en pau descansin, estarien molt desconcertats, que no pas orgullosos. Pensarien que he reculat, que, per beure aigua, no calia estudiar tant.

Tomàs M. Porta Calsina

Avui la Marina m’ha deixat sol. Se n’ha anat amb la seva filla i el nostre net a uns tobogans aquàtics. M’han dit si hi volia anar i he dit que “no gràcies”. Jo ja estic a aquella edat en que vius pendent de si et trencaràs o no el fèmur. I encara penso que el més fotut no és trencar-se el fèmur, sinó que després venen no sé quants mesos de rehabilitació amb futurs fisioterapeutes en pràctiques. Prefereixo dedicar el meu temps a d’altres coses, francament.

Com que fa una calor de Maria Santíssima tampoc no tinc ganes d’anar a dinar fora de casa perquè que tornaré estabornit i fet una figa. Tampoc no tinc ganes que em portin el menjar a casa perquè la majoria
de vegades que ho fan no val res i te’l presenten que no fa ni una mica de goig. Podria fer-me un pa amb tomàquet, amb embotits i formatges, un parell de cerveses i seria l’home més feliç del món…

Però és massa simple. La meva dona vol que vagi a demanar el dinar al Kebbab que han obert a la cantonada de casa, concretament al carrer Torrent Gornal de L’Hospitalet a tocar de Rosalía de Castro. Diu que puc demanar mig pollastre, unes patates fregides i un kebab, que ho fan la mar de bé. El que ella digui. Hi vaig d’hora i carregadíssim d’escepticisme. Jo no soc gens partidari de l’exotisme en cap àmbit de la meva vida i menys en els àmbits més íntims, com el gastronòmic. Menjar no és un joc: el que et
fots passa a formar part del teu cos i, per tant, és una cosa molt seriosa. Molt més seriosa que el que llegeixes, si vas a mirar. Jugar a ser exòtic amb allò que serà carn de la teva carn i sang de la seva
sang és agosarat, per no dir ximple.

Ara, en els temps del feminisme que ens ha tocat viure, què hem de fer sinó fer cas a la dona, no sigui cas que ens diguin que som patriarcals i tota la pesca? Així que demano mig pollastre, unes patates fregides –la dependenta sud-americana no entén el català i me’n posa dos racions- i un kebab de vedella. Allà dins fa una calor de María Santíssima. Sembla una sauna. En comparació al carrer s’està fresquet.

Suposo que el propietari del restaurant deu ser musulmà perquè no serveixen porc, ni begudes amb alcohol. Suposo que la vedella deu haver estat morta mirant a La Meca. Cap problema. Però sí que el tenim amb l’alcohol. Em ve de gust beure una cervesa. Per això i per la calor que fa decideixo anar a dinar a casa, on dino en calçotets l’aire condicionat al màxim i un parell de Voll-Damms sobre la taula (m’agraden les cerveses fortes).

Em quedo sorprès positivament, la veritat.

Les patates, sense ser excepcionals, són millors que les que serveixen a la majoria dels restaurants. Com pot ser els que països musulmans o els australians hagin après a fer patates fregides i nosaltres n’haguem desaprès d’una forma tan contundent.

El pollastre a l’ast, és pollastre a l’ast i no li pots demanar meravelles. Però és bo. No és estellós, com solen ser la majoria dels pollastres a l’ast que et serveixen en rosteries improvisades arreu del país. Qui els ha fet, sap l’ofici.

Una vegada m’he menjat el mig pollastre i les patates, tinc la panxa plena i no tinc més gana. Queda un kebab de vedella que sóc totalment incapaç de menjar-me. Tot i que penso que no valdrà res, i a la nit encara menys, el guardo a la nevera per a que doni fe que li he fet cas a la meva dona i que el kebab no val res.

Però la Marina posa el kebab al microones per sopar, en fa dues parts i resulta que es bo. M’agradaria rondinar sobre el kebab i tota la patuleia d’exotismes que ens envolten, però el cas és que era bo. I que, com que no estic a sou de ningú, he de procurar ser honest amb el que escric i qui em fa el favor de llegir-me.

No, no acabo d’entendre perquè a aquest país hi ha kebabs, McDonalls, Kentuckys i tota la faramalla de restaurants de menjars de cuina ràpida quan aquí tenim uns entrepans atàvics, ancestrals, collonuts. No entenc com aquesta cuina estrangera ha pogut competir amb els nostres entrepans que, quan són bons –i no sempre ho són, això també és cert- són exquisits.

Naturalment, no tinc cap prejudici –més enllà del meu nacionalisme gastronòmic català de pedra picada- contra cap tipus de cuina d’arreu del món. Simplement la cuina catalana és la cuina del meu paisatge, la
cuina en la que he estat educat i la meva zona de confort. A més, els que hi entenen, diuen que és una gran cuina. Donant-li voltes al tema del kebab –perquè el kebab era bo- penso que potser la cuina arabigo-musulmana no està tan lluny de la nostra. Nosaltres també som mediterranis i probablement hi ha forces coincidències. No sé què en diria la Sílvia Orriols. Tampoc no sé si ha tastat mai un kebab o els torrons (se sap que són d’origen àrab). Ni idea. Tampoc no en tinc ni idea de cuina àrab. Què en sap el gat de fer culleres? El cas és que el kebab era bo.

Tomàs Maria Porta Calsina

Ma mare, en pau descansi, solia dir que la humanitat premiava persones que havien fet descobriments que donaven molts diners i que sovint eren perillosos i dolents i s’oblidava dels seus grans benefactors. Aquells que, en les coses quotidianes, ens havien fet un món millor. Sovint, no sabíem ni qui eren. Per a ella l’exemple paradigmàtic era l’inventor del llit. Qui havia estat? Quan? On? Ningú no ho sabia i, malgrat això, va haver-hi un abans i un després de l’invent. Després, les persones van poder descansar i procrear com Déu mana.

Sempre he pensat que, a la cuina popular, li passa exactament el mateix. No sabem el nom dels seus genis més importants, els que més han aportat al nostre gaudi i aliment. Quan parlem de cuina -en diuen gastronomia, ells- ens venen al cap quatre galls dindi que s’estarrufen amb el seu plomatge. Però les grans creadores de la cuina catalana -perquè estic segur que foren dones, perquè eren elles les que cuinaven- romanen anònimes, com si mai no haguessin existit.  És una enorme injustícia.

Personalment, i amb comptadíssimes excepcions, és aquesta cuina popular la que m’agrada. Les collonades les deixo pels sofisticats, els esnobs i els rics. Jo soc qui soc: el fill d’uns flequers del Raval barceloní descendents de famílies de l’Urgell i del Bages.

I és aquí on sorgeix la coca de recapte, que, a Santa Coloma de Queralt, li diuen coc. És un menjar que jo venero. Tant que en preparo un parell la Nit de Nadal mentre moltes cases metropolitanes i de la
resta del país no celebren res (com mana la tradició catalana) o s’inflen d’un marisc dolent i caríssim.

Fer una coca de recapte em recorda la meva tradició flequera familiar. Diuen que la meva àvia Maria, d’Alentorn, el poble de les forques, en feia d’esplèndides. En aquella època -va morir quan jo tenia sis anys-no m’agradaven. Ja se sap: a la canalla es difícil que li agradi l’escalivada. I s’ha de reconèixer que el toc de l’arengada de tant potent és quasi wagnerià per canalla que ha crescut a base de macarrons, musiquetes i d’altres galindaines.

Per fer una coca de recapte es necessita pasta de pa, pebrot i albergínia escalivada, arengades i botifarra. Ja està. Òbviament és un plat de pobres -i tant pobres com som!, que diria el poeta- i els rics en poden fer totes les variants que vulguin. Poden canviar la pasta de pa per qualsevol pasta del súper, l’arengada per llagostins, la botifarra per entrecot agnus i tot el que se’ls vagi acudint per adulterar el plat. Això sí, l’escalivada més val que no la toquin.

El paral·lelisme entre la pizza i la roca de recapte és evident. M’imagino la inventora de la pizza -una senyora paupèrrima de Nàpols- intentant donar de menjar d’alguna manera al seu marit i als seus nou
fills. No podia imaginar, ni en el més creatiu dels seus somnis, que el que se li acabava d’acudir esdevindria universal i mouria milions de milions de milions de lires. O que seria espatllat de totes les maneres imaginables. Perquè els italians això sí que ho tenen: són capaços d’exportar arreu els seus productes, amb independència de la seva qualitat. Pots pensar en el lambrusco, en la pasta o en la pizza.
L’òpera o el cantenaccio o en el Papa de Roma o en el que sigui. Tot el que toquen es transforma en or. Són els mercaders més brillants de la història de la humanitat, uns genis del màrqueting.  Mentrestant
els catalans, guardem els nostres tresors ben amagats: el pa amb tomàquet, la ratafia, els torrons o la coca de recapte.

“Amb cada paper, interpreto la meva ànima.”
Juliette Binoche

El primer que s’ha de dir d’aquesta pel·lícula és que és deliciosa. No pas com un plat contundent després del qual necessites urgentment bicarbonat -potser això era abans i avui es recepta una altra cosa,
què en sap el gat de fer culleres?- o anar-te’n imperativament al llit a fer una migdiada digestiva de com a mínim tres hores. L’exquisidesaconsisteix en una menja sofisticada, sí, però no excessiva. Per dir-ho
en termes musicals, tot i ser romàntica, està més a prop de la subtilesa de Chopin o Schumann que de la contundència de Wagner o Verdi.

El director vietnamita Anh Hung Tran per a la trama es va inspirar en la novel.la “La passió de Dodin-Boufant, gourmet” de l’escriptor suís Marcel Rouff. La novel.la porta com a subtítol “l’epicuri apassionat”.
Un epicuri, en principi, no pot ser un apassionat. Epicur deia que per ser feliç només cal tenir l’imprescindible per viure, uns quants bons amics i allunyar-se de les passions humanes i col·lectives, des de l’amor fins la política. Pel que fa referència al menjar, Epicur considerava que n’hi havia prou amb un tros de pa i formatge, cosa que als que ens agrada la teca no hi podem estar gens d’acord, tot i que
jo i fet -i en parlaré algun dia- uns àpats de pa amb formatge excelsos, concretament a Vigo. Sugurament Rouff confonia epicureisme i hedonisme -que te com a màxima fita vital la recerca del plaer- com
passa sovint. En aquest cas, el subtítol ja és més raonable: els protagonistes de la pel·lícula son uns apassionats de la gastronomia i gaudeixen cuinant, menjant i compartint les seves creacions amb els seus amics (suposo que devien ser clients, però a la pel·lícula no queda clar).

La pel·lícula pràcticament no te trama. El gran cuiner és Dodin. Qui l’ajuda és l’Eugène. Tots dos comparteixen una passió extraordinària per la cuina i a l’hora són amants, però dormen en llits separats i
tot i que Eugenie estima Dodin, no sempre li deixa la porta oberta per a que pugui anar al seu llit. Tampoc no vol casar-se amb ell. Tot i estimar-lo es vol sentir lliure i no vol caure en la monotonia matrimonial. Tot i que Dodin es desespera, l’estratègia d’Eugenie funciona perquè la passió de Dodin no deixa de créixer. Però és una passió sana. L’erotisme de la pel·lícula és acaronador i tendre. Un lleu tel de sensualitat heterosexual. La pel·lícula tampoc no té dolents, ni antagonistes. Només la mort, que és presentada com un destí sinistre, colpidor i cruel capaç de trencar la felicitat perfecta de dues bones persones que només volen ser felices i fer feliços als altres. L’entrada en escena de la nena que apunta a ser un geni dels fogons i de la gastronomia ens treu una mica del mal gust de boca que ens deixa la mort d’Eugenie.

La pel·lícula visualment és espectacular. Et passes una bona estona contemplant com els dos protagonistes gaudeixen de la seva passió culinària i després la comparteixen amb els seus amics, uns apassionats a la gastronomia. Vist des de la perspectiva d’avui, sobta que els comensals siguin exclusivament masculins, com si a les dones no els agradés menjar bé o estigués mal vist que mengessin fora de casa. Segurament devia ser així. Cosa que és una doble enorme injustícia. Primer, perquè les dones han de tenir dret a gaudir de tot. I, segona, i més paradoxal, perquè les dones són les veritables
creadores de la cuina. Mentre els mascles anaven a caçar o a la guerra, elles van crear l’agricultura i es van fer càrrec de la llar, cosa que incloïa la cuina.

Finalment, jo soc un gran admirador de la Juliette Binoche -les tres actius que m’hauria agradat convidar a sopar son la Sharon Stone, la Juliette Binoche i l’Ariadna Gil, tot i que estic segur que no hauria
estat capaç de dir ni “hola” i, en cas d’haver estat capaç de menjar, se’m hauria posat malament-. Veure la Binoche cuinant és espectacular.
L’energia, la força, l’ànima que hi posa és impressionant. Potser ella no cuina mai a casa seva. No ho sé i tant se val.

Finalment, com diu Bill Croll, de The Wrap: “Es convertirà en la pel·lícula favorita de ma mare, i és una autèntica delícia.” Si, mama, és exactament això.

Tomàs-Maria Porta i Calsina

De criatura anava a passar uns dies d’estiu a Pessonada, allà al Pallars Jussà. És el poble del cèlebre i magnífic escriptor Pep Coll, que llavors era per mi en Pep de Ca la Rita. Si la nostra pàtria és la nostra infantesa, com crec que va escriure Dostoievski, Pessonada encara és la meva pàtria llegendària, fantàstica, quasi irreal, mentre que a Barcelona li correspon la banda de la quotidianitat, el realisme i els deures.

Aquella Pessonada d’ara fa mig segle per mi era una mena de Far West, amb les seves mules, els seus rucs, les seves vaques, les seves escopetes, els seus porcs senglars i teixons, els seus voltors, els seus conills salvatges, les seves guineus…. El seu Roc imponent, com una mena d’Uluru nostrat. El seu llac d’una elegància tan fina que sembla suís o austríac. I, encara, una vitalitat humana bondadosa, oberta, senzilla i alhora un punt màgica. És, alhora, el país dels pagesos i les tremendinàires,  

En aquella vida llegendària els àpats eren lleugerament diferents als de Barcelona. Les gallines, els ous, els conills i la major part de la fruita i verdura que menjàvem era de collita pròpia. Una vegada a la setmana compraven un pa rodó enorme a La Pobla de Segur -ves a saber si al forn del Pepe Borrell (avui declarat persona non grata)- . Vinc d’una família de dos generacions de flequers per banda de pare i mare i el pa de La Pobla de Segur era millor que el nostre. 

Ara, i amb això arribem al rovell d’ou d’aquest article: a Pessonada em donaven per esmorzar i berenar pa amb vi sucre, una menja que m’agradava moltíssim i que a Barcelona mai ningú no m’havia donat, ni m’ha donat mai. Ni a Barcelona, ni a la resta del país. A Barcelona hi havia pa amb tomàquet amb diferents embotits o formatges o, simplement, pa amb una peça de xocolata. O pa torrat amb codonyat, quan no anaves bé de la panxa. També rebosteria artesanal i industrial i, tot i que nosaltres en fèiem i en veníem, jo en menjava poca, com ara.  

A Pessonada, a banda del pa amb vi i sucre, també ens donaven pa amb mantega i sucre, que és quelcom que tampoc mai he menjat enlloc més. Però aquesta menja m’enfarfegava i no li acabava de veure la gràcia, encara que de nutritiu segur que ho era. 

Quan penso el perquè ens donaven pa amb vi i sucre em venen diverses idees al cap:  per estalviar-se la vianda? Perquè el vi estoa el pa? perquè ho consideraven un aliment excel·lent? Perquè pensaven que era bo que la canalla s’anés acostumant al vi? Ves a saber…

Doncs bé, el cas és que l’altre dia em vaig fer pa amb vi i sucre. La meva dona -de L’Hospitalet de segona generació- no ho havia vist mai i li va semblar que feia quelcom estrany, perquè exòtic no ho era gens. No, dona, que això és més vell que l’anar a peu. I ho farem sovint. Sí, tasta-ho i ja em diràs el què. Bo, oi?

Per què, sabeu què passa? Passa que, al nostre país la gent diu assegura i dictamina que el millor vi és el vi negre. El vi blanc és subaltern. Poc vi. Però quan tu, a taula, poses vi blanc i vi negre, serveixis el que serveixis, la gent es fot el vi blanc. Tan se val que el vi negre sigui de Bordeus, del Priorat, del Penedès, de l’Empordà o dels Costaners del Segre. La gent no se’l beu a no ser que aprofitis l’avinentesa de només treure ampolles de vi negre per treure’t de sobre totes les que t’han anat regalant (cosa que no deixa de ser sospitosa). Has de tenir vi negre perquè si no sembla que no hagis perdut el campanar de vista i no sàpigues ni què és una coca de recapte. L’has de tenir per passar l’examen tot i saber que no se’l fotran. 

I, l’endemà, amb el vi que ha sobrat i que tu trobes aspre, terrós, amarg, incòmode, l’aboques a un parell de llesques de pa de pagès, si pot ser amb un porró, i escampes una mica generosa de sucre i, gràcies a l’alquímia, has transformat un monstre en un esmorzar, berenar o postre sensacional. 

Tomàs Maria Porta

“Se machacan de un ajo cuatro dientes
con sal, miga de pan, huevo y tomate
y en aceite de oliva bien se bate, 
majando con los ritmos convenientes. 

Se junta el agua con los ingredientes
para que, así, la masa se dilate
y se echan al conjunto, por remate, 
chorrillos de vinagre intermitentes. 

Cuando quede diluida bien la pasta, 
afile el colador su noble casta
y, para guarnecer plato tan fino, 

démosle ya su peculiar acento, 
echándole trocitos de pimiento, 
de cebolla, de pan y de pepino.”

                        Miguel Salcedo Hierro (“Gazpacho”)

Veig que en el món de la gastronomia catalana s’està produint un intens debat sobre si el gaspatxo pot ser considerat cuina catalana o no. De moment es veu que guanya el “no” per golejada. El gaspatxo és andalús i, per tant, una mena de plat invasor a la gastronomia nostrada. 

Amb aquest debat se’m desperta un profund remordiment de consciència. Vet aquí que jo soc  un enamorat del gaspatxo i podria passar l’estiu amb gaspatxo i crostons, si més no per sopar. Però ara resulta que és un plat espanyol, més espanyolista que els toros, el flamenc i l’Ayuso quan es vesteix de folklòrica. En pensar en això el gust del gaspatxo es torna agre i he de fer un esforç per pensar que els tomàquets, el pebrot, els cogombres i els alls poden ser del Maresme, l’oli d’Arbeca, l’aigua de Ribes de Fresser o de Viladrau, el pa de Can Baltà i la sal de Cardona. Llavors per força la imatge de l’Ayuso desapareix i de cop se m’apareix la Moreneta, la sardana i la Pilar Rahola. Continua sent potent, però si més no és l’Ayuso. 

Jo no sé si aquesta dèria identitària que turmenta aquest país és dona a tot el món, a les nacions petites o només a les nacions sense estat. No, no: és a tot arreu. De fet, com més gran son les nacions, més xovinisme. Ja veus en Trump amb allò de “Make America Great Again”. Estic segur que als USA si en comptes de beure coca-cola (o pepsi-cola) beus un Penedès o un Risling o un Burdeus t’assenyalen amb el dit i et diuen que ets un traïdor a la pàtria. Tot i això, hi ha aliments foranis que hi han triomfat com l’hamburguesa d’Hamburg, el frankfurt de Frankfurt o la pizza de Nàpols. 

La gastronomia tradicional catalana, conscient que som una nacioneta petititona, ha seguit un camí eclèctic: importar el millor de tot arreu i adaptar-ho a les nostres característiques gastronòmico-nacionals.  I, molt important; al nostre paisatge. Perquè el paisatge és el que ens hem menjat i el que hauríem de menjar. Ara se’n diu kilòmetre zero. Els canelons Rossini  (del cèlebre compositor de “El barber de Sevilla”) de Sant Esteve. I el torró, que és un invent àrab. I del vi  que és d’origen georgià i va ser dut a la Tarraconense pels fenicis. 

A casa dels meus pares el gaspatxo no hi tenia entrada, no per ser un plat espanyol o espanyolista -fills meus, els plats no tenen ideologia, simplement ens agraden o no ens agraden- sinó perquè ma mare feia cuina tradicional catalana i per molt que li agradés el Manolo Escobar mai se li va passar pel cap fer-lo, ni comprar-lo fet. Una amanida líquida no entrava en els seus esquemes culinaris com una amanida. Així de simple. 

Si vas a mirar el gaspatxo és originàriament romà – de caccabus, calderó- i era una sopa calenta a la que hi afegien pa (se’n feien a mils a aquest país). A l’Edat Mitjana el plat evoluciona i s’hi tiren altres ingredients com el vinagre, l’oli o la sal. I passa a servir-se freda o calenta. No fou fins al segle XIX -o sigui fins fa dos dies- que se li va afegir el tomàquet -que recordem que va venir d’Amèrica al segle XVI com a molt d’hora-. Se sap que els jornalers del camp  de tota la península ibèrica han ingerit caccabus a punta pala. Des de l’any de la picor. Potser sí va posar-hi primer tomàquet era andalús. Podria ser. No sé si això li dona dret a Andalusia a apropiar-se d’una sopa ancestral o no, però tant és. Ni el nom, ni el gentilici fan la cosa. És molt comprensible que la imatge dels jornalers andalusos fonent-se a 40 graus centígrads resultés atractiva per a l’èpica del producte.  Ja coneixem el poema de Miguel Hernández “Andaluces de Jaen”: 

…Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos,
decidme en el alma: ¿quién
amamantó los olivos?

Vuestra sangre, vuestra vida,
no la del explotador
que se enriqueció en la herida
generosa del sudor….

A Catalunya tenim un problema amb la identitat que no ens deixa ni menjar tranquils. Què és gastronomia catalana i què no és gastronomia catalana? La coca-cola és gastronomia catalana? I per què la coca-cola no i el bacallà d’Islàndia sí? I amb això torno al començament: a què treu cap menjar-se el coco amb aquestes cabòries? És gastronomia catalana tota la que es fa a Catalunya i que els catalans acceptem com a nostra. I punt. He dit.