Pedro Luna (Activista veïnal de l’Hospitalet i membre de la Junta de la CONFAVC)

A l’abril de 1979 es va publicar a la revista Els Marges un manifest sobre l’estat i el futur de la llengua catalana. El text estava signat per un grup d’intel·lectuals catalans de gran prestigi acadèmic com Joaquim Molas, Jordi Castellanos, Enric Sullà, Joan Albert Argenter, Josep Maria Nadal, Manuel Jorbà i Josep Murgades, tots ells filòlegs i lingüistes especialitzats en la història de la llengua i literatura catalanes. El manifest que es va presentar amb el títol Una nació sense estat, un poble sense llengua va generar en aquell moment un debat intens al sí de l’opinió pública i del món polític català. Els signants assenyalaven que la situació del català a 1979 era més molt més precària que en les dècades anteriors i feia responsables a la classe política catalana, al paper dels mitjans de comunicació i a les migracions procedents d’arreu de l’Estat espanyol. Alhora, s’afirmava que el bilingüisme a Catalunya era asimètric, és a dir, bilingües eren els catalanoparlants mentre que la població castellanoparlant era en la seva majoria monolingüe. En aquest sentit, s’afegia que calia un tracte preferent per la llengua catalana per tal de protegir-la i garantir el seu ús social. Val a dir que l’anàlisi respecte a l’existència d’un bilingüisme diglòssic era prou encertada i que els autors del manifest tenien bona part de raó.
El problema, potser, era que la reflexió obviava la realitat material i de classe de l’emigració que hauria servit per posar en context i explicar aquest desequilibri lingüístic.

En tot cas, la controvèrsia al voltant del manifest es va orientar més cap el marc de la identitat nacional que no pas cap al de la lingüística. Segons el text, Catalunya era una societat dividida en dos grups diferents escindits entre sí des d’un punt de vista lingüístic, cultural i ètnic. Es situava en la demografia i en les grans migracions de la segona meitat del segle XX les causes d’aquesta fragmentació. La visió binacional del manifest no deixava de ser una esmena al concepte d’Un sol poble i a les tesis de Francesc Candel expressades al seu llibre Els altres catalans publicat l’any 1964. Òbviament, és legítim el desacord vers l’assaig de Candel de la mateixa manera que seria un error mitificar Candel fins al punt de convertir la seva obra en una mena de textos sagrats esculpits en pedra. Però parlar a finals de la dècada dels 70 de la conformació de dues comunitats nacionals separades per raó de llengua i identitat, d’alguna manera, abonava el terreny a discursos d’ulsterització de la societat catalana encara que aquesta no fos la pretensió del manifest publicat a Els Marges.

Més enllà de les intencions, però, el manifest que va veure la llum l’any 1979 argumentava, i són paraules textuals, que “les migracions dels darrers decennis no tan sols havia originat una sèrie de problemes pràctics relatius a la convivència d’uns i altres, sinó que també feia trontollar les bases d’homogeneïtat ètnica en què sempre s’havia fonamentat el catalanisme històric.”
Gairebé mig segle després, aquestes teories tornen a ressonar amb força als debats sobre les actuals onades migratòries, la llengua i la identitat catalana. De fet, podríem assenyalar el manifest del Grup Koiné de març de 2016 com la represa de les línies argumentals del manifest de 1979. El text titulat Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent arribava a considerar als emigrants dels anys 60 i 70 com un instrument involuntari de colonització lingüística, tornant a ignorar el component social, econòmic i sistèmic de les migracions, les desigualtats territorials i el perquè d’uns fluxos migratoris com a expressió de l’extractivisme poblacional i laboral de l’economia franquista.

Tant el manifest d’Els Marges de 1979 com el del Grup Koiné de 2016 descrivien una Catalunya fragmentada a nivell lingüístic i nacional. Es teoritzava un país compost per “nosaltres” i “ells”, catalanoparlants autòctons d’una banda i castellanoparlants emigrants de l’altra. Aquesta divisió, aparentment antagònica, sustentada en un bilingüisme amb clar predomini del castellà, ha permès que molts sociolingüistes auguressin un futur no gaire alentidor pel català. L’any 1990 es va publicar El futur de la llengua catalana de Modest Prats, August Rafanell i Albert Rossich. En aquesta obra, els autors predeien que el procés d’extinció del català podia quedar sentenciat al cap de cinquanta anys “quan l’última generació que haurà tingut el català com a llengua materna, clarament minoritària al conjunt del país, l’abandoni per adreçar-se als seus fills.” Tenint en compte que el text es va escriure a 1990, la data de defunció del català es fixava per 2040 arran d’un procés de substitució lingüística causat pel bilingüisme i el fenomen migratori.
La temptativa de relacionar el fet migratori amb la davallada de l’ús social del català no és nova i avui dia està tornant a situar-se com una de les raons principals de la caiguda del català com a llengua habitual. En aquest punt no serè jo qui em posi una vena als ulls: és evident que els canvis demogràfics tenen una incidència directa en l’ús d’una llengua minoritzada. Negar-ho seria intel·lectualment deshonest per la meva part. Ara bé, davant d’aquesta realitat tenim tres opcions: 1ª) cridar als quatre vents que no hi res a fer i que la fi del català és qüestió de temps, 2º) preservar el català només entre la població catalanoparlant amb doble xarxes escolars i 3º) passar a l’ofensiva amb polítiques actives de formació perquè la llengua arribi a tothom. No cal dir que hem d’apostar per la tercera opció. Bàsicament perquè és molt necessari defugir de les visions més apocalíptiques i segregadores, i perquè no hem de veure la immigració com una amenaça per la llengua i als immigrants com un col·lectiu intrínsecament contrari al català.

Lluny d’idealitzar una realitat que és sens dubte complexa, sí que crec que hem de posar en valor les contribucions dels immigrants, dels que van arribar fa cinquanta anys i dels mes recents, al procés de normalització lingüística del català. Molt sovint parlem que la immersió lingüística a Catalunya va néixer a Santa Coloma de Gramenet i als barris castellanoparlants de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Perquè molts d’aquells emigrants andalusos, castellans o murcians, sent majoritàriament monolingües, van mobilitzar-se perquè els seus fills aprenguessin el català a les escoles. Possiblement no ho van fer perquè fossin més o menys catalanistes o per una idea de país sinó per un raó més material: volien un futur millor pels seus fills i el català era una llengua associada a l’ascensor social. Fer del català una eina per la cohesió social i la igualtat d’oportunitats va articular als anys 80 una sèrie de campanyes institucionals com la fita generacional El català, cosa de tots! de l’any 1982 que va afavorir que s’arribés a un ampli consens social i polític que va permetre l’aprovació de la Llei de Normalització Lingüística al cap d’un any. Aquesta llei establia el català com la llengua pròpia de Catalunya esdevenint vehicular a l’ensenyament mitjançant la immersió lingüística que, com dèiem en línies anteriors, es va aplicar per primer cop a Santa Coloma de Gramenet a dinou centres educatius, sent l’escola Rosselló-Pòrcel la pionera, i estenent-se poc després a escoles de Badalona, Rubí, El Prat i l’Hospitalet de Llobregat.
L’any 2017 Plataforma per la Llengua va publicar l’estudi La immersió lingüística a Catalunya: un model eficaç i exitós. A l’esmentat estudi es destacava que la implementació de la immersió lingüística havia evitat el risc d’un procés de fractura social i de segregació lingüística a Catalunya. Certament aquest va ser i hauria de seguir sent el pal de paller de la immersió.

Després es podrà debatre sobre l’aplicació real de la immersió al llarg del temps. Perquè fins i tot aquells que han posat en dubte l’èxit de la immersió han centrat les seves crítiques no tant en el model sinó en la seva falta d’aplicació. Aquestes crítiques s’han accentuat arran dels nous canvis socials i demogràfics de les últimes dècades que han fet revifar de nou el debat lingüístic. Entomem, doncs, aquest debat cíclic sobre el català i la immigració.
A l’horitzó s’entreveu un nou repte que haurà d’afrontar el català com va fer fa quaranta anys a la Catalunya dels sis milions. Però la realitat social ha canviat i avui el repte és majúscul: la Catalunya dels vuit milions. El català a l’era de la globalització i de les noves migracions s’enfronta a la paradoxa de veure com s’ha reduït la diversitat lingüística al món mentre creixia a Catalunya. S’estima que avui dia a Catalunya es parlen unes 300 llengües de parlants procedents d’uns 200 països d’arreu del món. Segons la darrera Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població de 2023, el català és la llengua habitual del 32% d’habitants mentre que a 2018 ho era del 36%. Però la qüestió no és tant que el català hagi perdut parlants, perquè de fet va guanyar 267.000 nous parlants entre 2018 i 2023, sinó que aquest increment va ser inferior al creixement de població que va ser de 398.500 persones en aquell lustre. Per tant, el català guanya nous parlants però a la vegada és insuficient perquè no s’arriba a tota la població nouvinguda. No per falta d’interès dels immigrants per aprendre la llengua sinó pel fet que l’oferta s’ha vist àmpliament superada per la demanda.

Òmnium Cultural ja va alertar al maig de 2024 que actualment hi ha a Catalunya 2,3 milions de persones que volen aprendre o millorar el seu català però no poden fer-ho perquè només hi ha 120.000 places anuals de formació disponibles. No són dades menors, parlem de 2,3 milions, que representen el 35,7% de la població de Catalunya. D’aquests més de 2 milions de persones que s’han interessat per accedir als cursos de català hi ha un total de 800.000 immigrants nascuts fora de l’Estat espanyol. Aquestes dades trenquen clarament amb la percepció de la presumpta animadversió de la immigració cap el català i desmunta els discursos de l’extrema dreta sobre la també suposada falta d’arrelament dels immigrants. Ho tornarem a dir: la immigració representa una oportunitat de futur per la llengua i no pas una amenaça com alguns ens volen fer creure.
Campanyes com la del Català per a Tothom impulsada per Òmnium Cultural aquest mateix any situen la necessitat de revertir el dèficit estructural de formació amb l’increment de l’oferta de cursos de català fins arribar a les 200.000 places anuals durant el pròxim decenni. Aquesta campanya, que ha rebut l’adhesió d’unes 200 entitats catalanes, vol erigir-se com un moviment de país transversal en defensa de la universalització del català i del seu ús social entre tots els sectors de la població. Crec que aquestes són les iniciatives que hem de treballar en relació a la immigració i el català. De la mateixa manera que a la dècada dels 80 es va entendre que el català era un element d’integració i vertebració social, avui hem de recuperar aquell esperit de construcció de poble per tal d’evitar el risc de la fractura interna i d’una Catalunya de dues velocitats amb l’enquistament de les desigualats socials. Això passa, efectivament, per
incorporar a la població immigrant tots els àmbits de la vida comunitària, al teixit associatiu, a les lluites veïnals, socials, polítiques i evidentment, a la llengua com a vincle de cohesió. És tracta d’un gran repte que requereix centrar totes les nostres energies en allò que és veritablement important.

Al darrers mesos hem vist com les polèmiques lingüístiques a casa nostra s’han multiplicat a causa d’una sèrie d’episodis de catalanofòbia i d’hostilitat cap a la llengua catalana. Ja sigui una obra de teatre, un metge que no vol atendre als pacients en català o un gelater argentí que va menysprear un client catalanoparlant, les denuncies per discriminació lingüística, especialment al comerç i l’hostaleria, són cada cop més nombroses. Plataforma per la Llengua va recollir al mes d’abril més de 450 queixes per discriminació lingüística als comerços en només 15 dies, fet que evidència que hi ha problemàtica i que han de ser les administracions les encarregades d’actuar i sancionar, si cal, en compliment de la Llei de Política Lingüística. Sí que penso que hem de defugir dels debats estèrils i tòxics de les xarxes. Sincerament, crec no aporta gaire al debat lingüístic haver estat mig estiu parlant del gelater de Gràcia a Twitter i articles d’opinió. Perquè ni el cas del gelater ni d’altres són representatius de cap col·lectiu o nacionalitat. El que sí es representatiu és que hi ha 800.000 immigrants en llista d’espera per aprendre català. Fer front a aquesta emergència lingüística hauria de ser la nostra prioritat i on hem de d’adreçar els nostres esforços atès que és aquí on realment ens hi juguem el futur de la llengua.

Per anar acabant aquest article m’agradaria recordar que la batalla pel català no només es limita a Catalunya. És una obvietat que sovint oblidem. De tant parlar de la Catalunya dels 8 o 10 milions i de com podria afectar aquesta realitat a la llengua, passem per alt que la població de les terres de parla catalana és de 14,5 milions d’habitants. Els atacs contra la llengua al País Valencià, a les Illes i a la Catalunya Nord posen en relleu que també ens enfrontem al perill de la fragmentació territorial. Parlàvem abans dels risc de la segregació lingüística a Catalunya i de la necessitat d’anar cap a la construcció d’un “nosaltres” on hi càpiga tothom davant dels qui volen construir un “nosaltres” fossilitzat. Doncs bé, aquest “nosaltres” opera en diferents àmbits: a nivell social, amb igualtat i drets fonamentals per a tothom; a nivell lingüístic, fent del català la llengua d’acollida i cohesió social; i a nivell nacional, amb la vertebració territorial i cultural com a poble. Construint aquest “nosaltres” podrem aspirar a ser un país més just socialment i a preservar un dels nostres llegats més preuats: la llengua.

Manuel Domínguez, historiador i Portaveu de L’Hospitalet En Comú Podem

Som en L’any Candel. Per què seguim parlant de Paco Candel? Cent anys després del seu naixement, seixanta anys després d’Els altres catalans, seguim parlant d’ell, de la seva obra, de la seva trajectòria vital, per què? Perquè és necessari per entendre la Catalunya que va viure, entre les dècades de 1920 i 2000, perquè és necessari per construir la Catalunya d’ara i del futur.

Candel, per sobre de tot, va ser un cronista. Va començar com novel·lista, amb novel·les que relataven esdeveniments reals que passaven o havien passat al seu entorn. És ben conegut que el veïnat del seu barri no va acollir gens bé que descrivís tant explícitament, amb noms reals, les seves misèries a Donde la ciudad cambia su nombre (1957).

La transformació dels barris de la Marina de Barcelona des d’abans de la Guerra és magistralment descrita a Han matado a un hombre, han roto un paisaje (1959) de la mà d’El Grúa, un personatge que trobo que és dels millors de la literatura catalana del segle XX, una mena de Buscón contemporani.

El grapat de novel·les que va escriure al voltant de 1960 el projectaren com la veu de la immigració i dels suburbis, en uns anys en els que a l’àrea metropolitana de Barcelona (com a totes de les ciutats d’Espanya) arribaven desenes de milers de persones cada any. Tot això, en el context de la dictadura franquista, un règim gens favorable a la cultura catalana i a Catalunya en general.

D’aquí va venir l’encàrrec d’Els altres catalans, on es consagrà com cronista d’unes situacions que estaven passant, sovint molt a prop, però que eren desconegudes per part de moltes persones. Candel va donar veu a la població immigrant de les barraques, de les habitacions a pisos compartits, de les cases d’autoconstrucció, dels barris que eren uns fangars.

Ho va fer prenent partit, posant-se del costat de qui havia hagut de marxar del seu poble i vivia en condicions precàries i indignes, denunciant les injustícies socials. És a dir, amb consciència de classe. Recordem que hi havia una terrible censura que va prohibir fragments de les seves obres, tot i la autocensura prèvia que, com la resta d’escriptors i escriptores, s’havia d’imposar a si mateix. Per tant, les denúncies i crítiques havien de ser ja inicialment difuses i indirectes.

I també ho va fer per evitar el trencament de la societat catalana en dues comunitats lingüístiques, com sabia que havia estat a punt de passar durant l’episodi immigratori anterior, en les dècades de 1920 i 1930. Va eixamplar el concepte de catalanitat, començant pel títol de l’obra, que ha esdevingut una categoria històrica i social.

A partir d’aquí, ja va ser més periodista que novel·lista, però també quan practicava aquest ofici s’apropava a la literatura, de la mateixa manera que quan feia de literat s’apropava al periodisme. I també va ser polític, al voltant del PSUC, el partit comunista, el més important de l’antifranquisme. Quan era novel·lista deien que escrivia com es parlava, quan era periodista escrivia fent literatura.

D’aquesta trajectòria va deixar petjada a tota Catalunya, i un dels llocs on va ser més present i on és més recordat és l’Hospitalet, on hi va arribar a ser regidor.

Candel és vigent, el que va escriure és aplicable a l’actualitat. Cal candelitzar l’anàlisi de la realitat i l’acció cultural, social i política de la Catalunya dels 8 milions. Ara és la nostra responsabilitat, entre totes i tots hem de fer de petits candels perquè l’extrema dreta xenòfoba guanya espai als mitjans de comunicació i les xarxes, que ja sabem de qui són, i també a les urnes.

Hem de promoure el candelisme i conjugar el ver candelitzar per acabar amb el racisme, que compleix dues funcions, assegurar una mà d’obra barata i difondre una concepció del món en el que es justifiquen les desigualtats. Candel pot ser un dels pals de paller de la reunificació de l’esquerra i la reconstrucció ideològica contra el nou feixisme.

Mentre l’Ajuntament de l’Hospitalet no fa res per commemorar l’any Candel, malgrat que l’alcalde se`n va comprometre en la Diada de l’any passat davant la seva filla, moltes persones i col·lectius recordem i fem servir les seves obra i trajectòria. Perquè s’ho mereix i perquè ens pot ser molt útil.

Tota persona activista sap que l’arribada de l’estiu significa una aturada de les activitats i les mobilitzacions. Contra tot pronòstic, no ha estat així per al col·lectiu de L’Hospitalet amb el poble palestí. Si bé no totes les accions s’han desenvolupat a la ciutat, membres del col·lectiu han estat molt actives de diferents maneres i en llocs diversos.

Suport a la vaga de fam de l’artista Mi Hoa Lee a la plaça Catalunya de Barcelona. L’1 d’agost començava la vaga de fam de l’artista i activista a la plaça Catalunya de Barcelona. Durant els quinze dies que va durar la vaga, la seva tenda de campanya en un racó de la plaça va ser punt de reunió d’activistes i ciutadanes de tot origen que passaven a mostrar el seu suport. Membres del col·lectiu de l’Hospitalet vam compartir moltes estones amb la Mi Hoa Lee, i fins i tot vam fer allà mateix una assemblea del nostre col·lectiu.

Cassolades dels dimecres a plaça Sant Jaume. Tots els dimecres d’agost s’han fet cassolades de denúncia a la plaça Sant Jaume de Barcelona. Sempre hi ha hagut un grup de membres de l’Hospitalet en aquestes mobilitzacions que, després de la concentració a la plaça, feien un recorregut per les vies properes i al seu pas s’aturaven davant comerços còmplices d’Israel (Zara, Carrefour, Burger King…), promovent el boicot.

Boicot a Zara. Fent-nos ressò de la campanya de boicot a les empreses còmplices amb el govern sionista d’Israel, hem estat diversos dies fent una acció informativa no violenta davant diversos establiments de Zara, repartint fulletons i explicant a les persones que entraven o sortien de la botiga les raons per al boicot.

Difusió en xarxes i accions arreu de Catalunya. Malgrat estar de vacances, companyes de l’Hospitalet han continuat fent una difusió entusiasta i permanent en xarxes de les possibles accions que es podien fer allà on cadascú estigues passant uns dies de descans. Així han sorgit iniciatives a festes majors de pobles i barris, presència en les protestes contra la participació de l’equip israelià a la Volta ciclista a Espanya i suport a la vaga de consum de tots els dijous, a més de la presència de membres del col·lectiu en tota mobilització convocada.

Suport a la Global Sumud Flotilla. A més del suport a les accions proposades per la Comunitat Palestina de Catalunya, la Coalició Prou Complicitat o el moviment BDS de boicot a Israel, una nova iniciativa ha entrat de ple en el nostre espai de denúncia aquest mes d’agost.

Després dels intents infructuosos de trencar el setge de Gaza per mar amb el vaixell Madleen, per terra amb el Comboi Sumud i per aire amb milers de participants en la Marxa Global a Gaza des del Caire, els organitzadors d’aquestes tres iniciatives van decidir fer un pas més: llançar la Global Sumud Flotilla, amb l’objectiu de desafiar la violació de drets humans a través d’una acció directa humanitària coordinada i no violenta.

Desenes de vaixells salparan des de diverses ciutats amb el propòsit de trencar el bloqueig imposat sobre Gaza, lliurar la major quantitat possible d’ajuda humanitària i obrir un corredor humanitari que permeti finalment a països, organitzacions i institucions internacionals no còmplices d’aquest genocidi proporcionar l’ajuda que el poble palestí necessita amb màxima urgència.

Barcelona és un dels ports de partida escollits i calia organitzar-se amb urgència. Es va fer una crida a la col·laboració i la resposta ha estat enorme. Persones que s’oferien per viatjar en els vaixells, persones i entitats que oferien casa seva per a l’allotjament de qui viatgés a Barcelona des d’arreu del món abans de la sortida i munts de persones voluntàries disposades a ocupar-se de les mil i una tasques necessàries els dies previs i en especial els dies 29, 30 i 31 d’agost en les activitats i concerts organitzats al Moll de la Fusta per acompanyar la partida de la flotilla des del port de Barcelona el diumenge 31.

Des de l’Hospitalet amb el poble palestí estem donant suport a aquesta gran iniciativa no violenta protagonitzada per persones comunes que ens neguem a romandre en silenci davant d’aquest genocidi assassí que se’ns mostra dia a dia amb la pretensió de fer-nos més febles, atemorides i desesperançades. Sabem que lluitar pel poble palestí és lluitar per tants altres pobles objecte de tot tipus de violència, lluitar per la vida a Palestina és lluitar per les condicions de vida digna per a totes les persones, arreu del món.

Davant de tanta violència desfermada contra éssers humans,sigui quin sigui el seu origen i condició; davant de tanta impunitat de governs i centres de poder violents i corruptes; davant de tanta complicitat governamental i empresarial, no callem, no ens conformem, i continuem en una lluita no violenta per aconseguir la transformació social. Pel poble palestí, per tots els pobles oprimits i violentats, per totes nosaltres, el silenci i el pessimisme que immobilitza no són una opció. Contacta’t, informa’t, difon i participa a l’Hospitalet amb el poble palestí. T’esperem!

L’Hospitalet amb el poble palestí
Instagram: lhambpalestina
X: @LHambPalestina
Email: lhospitaletambpalestina@gmail.com
Canal de telegram: lHospitalet amb el poble palestí

Carlos Galve (activista i peixater)

El martes 27 de mayo asistí al plenario del Ayuntamiento. En el mismo pleno pensé  escribirte de nuevo, alcalde. Confieso que me fui decepcionado. Me reprimí, para no decirte en voz alta lo que ahora voy a explicar.

No he votado socialista. No sé si te puedo resultar sospechoso, alcalde. El otro día perdiste de nuevo otra oportunidad de oro para que confiara en que el gobierno de l’Hospitalet, contigo había cambiado —como mínimo— las formas o las maneras. Pues no . Todo cambia para que nada cambie.

Éramos unos cuantos. Mayoría de ciudadanos profundamente preocupados. Esencialmente, los afectados por la actitud mafiosa de La Caixa. Venían a la asamblea mayor de la ciudad a explicar sus penalidades. Le llamamos pleno, pero es una asamblea de ciudad. Vale, de acuerdo que tiene sus normas. El único sentido que tiene el pleno y en consecuencia las políticas que se discuten y se deciden, es que se trata  de defender y mejorar las condiciones de vida de los vecinos y vecinas de l’Hospitalet.

Seguramente, algunos de los que estaban protestando en la sala habían votado socialista.

Cómo es posible que no utilices tú potestad como presidente del pleno o asamblea, y no dejes que la vecina acabe de explicar sus argumentos. Utilizar la tolerancia y ser generoso con los que lo están pasando mal, es clave. Eso es ser demócrata y de izquierdas. Más sencillo aún. Eso es hacer política. Las críticas no iban dirigidas contra tu gobierno. Era un instante de protagonismo de un colectivo angustiado por la injusticia que sufren de La Caixa especuladora.

Lo que tu hiciste, los últimos alcaldes franquistas antes de la Transición, no se hubieran atrevido a hacerlo. Cortarnos la palabra. Cuando reivindicamos la Bóvila de nuestro barrio, tuvieron que aguantar estoicamente nuestras quejas porque eran de justicia. Parecidas a lo que decía la vecina portavoz de los bloques de la Porta Nord de l’Hospitalet.

No hay manera, alcalde, de que rectifiques. Estás mal asesorado. No paras de darte a conocer por las redes. Lo entiendo, eres joven y moderno, es una buena fórmula para que te conozcan. Te pido, desde el máximo respeto, por favor, que te pares a pensar. Cambia las maneras y el estilo político que utilizas. Aceptar criticas es básico para mejorar tu gestión.

Es inconcebible que a estas alturas no lo practiquéis con normalidad. Reitero: es una mala praxis que impide dotar a nuestra ciudad de salud democrática. Es importante que entiendas que tú eres el alcalde de todos. Te hayamos votado o no. No tengo nada contra ti. Estoy profundamente preocupado por tus políticas. Tarde o temprano, lo pagaremos caro. La política es la ciencia del entendimiento: no debemos degradarla. La debemos de respetar para que nadie se la apropie. La política solo es, si es democrática.

Observó multitud de ejemplos, pero te daré el último. Cómo es posible que un gobierno que está aparentemente enmarcado en lo que llamamos la izquierda no haya sido capaz de participar, ni el alcalde, ni un solo concejal del gobierno, en el acto de reconocimiento de la ciudad a dos personas tan significativas y luchadoras como Felipe Gómez y Mercedes Olivares. Han sido referentes de la historia reciente de la izquierda en l’Hospitalet. A nadie de tu equipo se le ocurrió participar, aunque fuese de forma discreta y testimonial. Fue uno de los actos políticos más relevantes y con más pluralidad social de nuestra ciudad. Sinceramente, me produjo preocupación y vergüenza ajena.

Si no te lo explico, me consideraría un mal ciudadano. Mis hijos me dicen que no conseguiré nada, que soy tozudo y pesado y que no va a servir de nada. Que no te voy a convencer. Tampoco me entienden. Aunque nunca me contestes, voy a continuar mandándote cartas hasta que lo entiendas, hasta que lo entendáis. Tengo tiempo para ejercer de gota malaya. No me vais a desanimar. Nuestra ciudad lo merece.

Carlos Galve (activista, peixater i membre del col·lectiu L’H amb el poble palestí)

Un dia, cap al final dels vuitanta, a l’aeroport Tunis Cartage vaig tenir l’experiència de creuar-me amb Yassir Arafat, líder de l’Autoritat Nacional Palestina. El vaig mirar als ulls i no oblido la seva mirada. Durant aquells anys l’OLP tenia la seu a Tunísia capital.

Em va impactar de tal manera la seva àuria que vaig començar a seguir la causa palestina. Vaig néixer el 1948, l’any que Palestina va perdre enfront d’Israel el dret a la seva autodeterminació i va començar el drama, avui genocidi, del poble palestí.

Sento Tunísia com un país vinculat a la meva vida. Vaig trobar més que amics, germans i germanes que formen part del cercle sentimental de la meva existència. Les seves gents són molt semblants al poble palestí i a la meva gent.

L’acció d’Hamas em va inquietar perquè va despertar la bèstia i va justificar que el govern feixista d’Israel iniciés el genocidi més gran del nostre segle.

Mai no vaig imaginar que les organitzacions internacionals mantinguessin neutralitzada la comunitat internacional i permetessin la barbàrie que està sofrint el poble palestí a Gaza. Després de molts mesos encara citen el conflicte com a guerra. El genocidi que està sofrint el poble palestí és una barbaritat humana.

Des del primer moment que va esclatar el conflicte vaig intuir que no era una guerra, que seria un genocidi.

El meu vincle amb el col·lectiu L’H amb el poble palestí és la cerca desesperada de trobar-me amb persones a la meva ciutat que reaccionin, que treballin, que busquin resposta a la impotència enfront de la barbàrie més gran de què tinc constància des que vaig néixer.

El col·lectiu, majoritàriament femení, reafirma que el paper de la dona en la nostra societat és imparable i constata la força, el seny i la intel·ligència del sentit comú com a esperança de futur. Sempre han estat, però avui ja són majoria. L’H amb el poble palestí té la força de la raó i de la dignitat. No és un col·lectiu més, sensible a la justícia, és un crit desesperat cridant que pari la deshumanització exercida per un govern genocida contra la gènesi del poble palestí. Faig una crida per venir a participar; fem assemblees obertes per veure què fer entre totes.

Un dels objectius de L’H amb el poble palestí  és mobilitzar i sensibilitzar les consciències de les ciutadanes de l’Hospitalet davant la tragèdia humana més gran dels nostres dies, la que està sofrint el poble palestí.

No fa pas gaire, a una fruiteria del carrer Major va entrar una dona, aparentment de 80 anys o mes, amb un braç embenat. Què t’ha passat, Juanita? (nom inventat). Un noi amb un patinet em va llençar a terra a l’intentar prendrem la bossa. Òbviament, exclamacions, insults i tot el que cal en moments com aquest. Però el més curiós és que dos mesos abans li havien fet el mateix. Llavors sí que es van endur la bossa, amb els seus diners, documents, etc.
On? Li vaig preguntar. Doncs aquí al costat, al carrer Príncep de Bergara (curiosament on ja hi ha alguna càmera). Jo no em bellugo del barri, em va dir. No li vaig preguntar pel suposat origen dels lladres, primer, perquè de sortida ella no ho va dir, només que eren nois; i segon, perquè és irrellevant. Un mal nascut és un mal nascut, i mereix el mateix tractament sigui alt, baix, prim, gros, blanc, groc, etc.
El primer cop ho va denunciar, el segon ja no. Segons ella, no valia la pena. A tot això, el que queda clar és que no cal anar a La Florida, Pubilla Cases o La Torrassa; a l’Hospitalet Centre i molt a prop de l’Ajuntament, es pot sentir la mateixa inseguretat, principalment si ets dona i amb la fragilitat d’una avançada edat. Malauradament per l’extrema dreta, és evident que ser dona comporta un coeficient afegit de risc bastant elevat.

A què ve aquesta explicació? Doncs a que avui, haig de reconèixer que amb retard, he llegit una moció del Grup Popular, del 25 de Juny, que demana instal·lar càmeres de videovigilància per la ciutat.

Per a un Pirata com jo, parlar de càmeres de videovigilància és més que excessiu, viola la part més fonamental de la llibertat individual. I ja sé que se’m dirà, que si no tinc res a amagar, tampoc haig de tenir cap por o recança. Però no és així: les càmeres són com les armes, les carrega el diable. Primer, serveixen per salvaguardar la seguretat de la ciutadania, és a dir, per defendre el seu dret de viure en llibertat; no obstant això, depenent les intencions de qui governa, el seu interès per salvaguardar les llibertats individuals i la democràcia —i tots sabem el que pot pensar sobre això una persona anomenada a dit, que ningú ha escollit com alcalde, o una regidora, que per treballadora i eficient que sigui, va arribar el “poder” traint als seus votants— la vídeo vigilància també pot convertir-se en un arma de persecució política o d’una ciutadania que no està conforme amb ells, molt pitjor si li afegim la Intel·ligència Artificial.

Bé, ja sé que això està agafat pels pèls, però no se’m negarà que és possible i massa factible donat el cas del què parlem. Després de tot, se’m pot dir que ja estem vigilats. De fet, el dia que un de nosaltres es converteixi en un perill pel sistema, a aquest no li costaria res anul·lar-lo. El sistema ho sap tot d’ell.

Dit això, i fora de la meva sensibilitat política, haig de reconèixer que entenc perfectament que el Grup Popular hagi presentat aquesta moció. La situació d’inseguretat dels nostres barris, la impunitat amb que es mouen els que es dediquen a assaltar i robar a dones grans i febles com la meva veïna, és insultant. Les patrulles policials són una solució, però especialment per donar una sensació de seguretat més que per la seguretat en sí. Qui roba anant en patinet, si veu una patrulla passarà de llarg i canviarà de carrer. Els que criden despertant als veïns i malmeten el mobiliari urbà, ho fan de nit i, òbviament, no quan una patrulla passa a prop.
Però no tot acaba aquí. Algú creu que la policia necessita un sistema de videovigilància per saber qui ha robat, estirat la bossa d’una avia, cremat un contenidor, etc? Per suposat que no. La majoria dels qui delinqueixen són coneguts per la policia i, fins i tot, pels seus veïns. La videovigilància no serveix per aquests casos; una justícia més ràpida i de qualitat si. Per moltes càmeres que instal·lem, sense aquesta no servirien de res.

Però anem a la moció! Tot i entendre la seva bona intencionalitat, hem de ser conscients que cap marc jurídic l’avala. En aquest cas la llei és molt clara. Només les forces de seguretat de l’Estat, en aquest cas no la Guardia Urbana sinó els Mossos, tenen potestat per instal·lar càmeres de videovigilància, sempre sota el control i l’autorització del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. En cas d’urgència i gravetat, la policia autonòmica pot avançar-se, però a la vista està que no estem parlant de cap d’aquestes dues coses. Sortosament, no es tracta de terrorisme ni d’assassinats.
Un cop llegit l’anterior i el que diu la llei, també veurem que no es tracta de muntar càmeres que donin avís immediat del delicte. Les càmeres han de ser de gravació per ser utilitzades, si s’escau, per la judicatura. No estem parlant de l’interior d’un habitatge, on la possible violació de la propietat privada no deixa lloc a dubtes, sinó del carrer, que és de tothom.

No hi ha dubte que la llei és millorable des de la perspectiva ideològica de qui ho proposa. Però no estem aquí per discutir, ni tant sols debatre, l’opinió dels nostres representants polítics i, encara menys la seva ideologia, tan respectable com la meva. El que tractem de fer és analitzar la moció i la seva poc probable implementació.

Plataforma Recuperem Albert Germans

Des de RECUPEREM ALBERT GERMANS hem vist amb inquietud com dies enrere, l’Ajuntament anunciava el futur trasllat de la Regidoria del Districte III al complex fabril de Can Trinxet, menystenint el moviment popular de Santa Eulàlia que ha estat anys reivindicant la seva conversió en un espai autogestionat.

Després del tancament de la biblioteca del barri el 2021, la pressió veïnal ha fet reconsiderar aquesta lamentable decisió, encara que ara la solució passa per traslladar la Regidoria, l’Oficina d’Atenció Ciutadana i el Centre Cultural de Santa Eulàlia a les naus de Can Trinxet, i ubicar la nova biblioteca a les instal.lacions que deixaran lliures les dependències esmentades.

Dos milions nou-cents mil euros atorgats per l’AMB, serviran per condicionar quatre edificis de l´històric centre industrial, i acollir aquests serveis que podrien perfectament haver-se ubicat a qualsevol altre local de propietat municipal.

Executar aquest projecte dissol la demanda d’un Can Trinxet autogestionat, un lloc popular i social obert a totes, i exemple significatiu de les lluites obreres de moltes dones de la ciutat, alhora que nega el dret democràtic a decidir com volem que sigui la nostra ciutat.

Si no hi ha canvis de darrera hora, passarà a ser un simple òrgan burocràtic i administratiu incompatible amb la història del recinte.

I no, aquests usos no són acceptables per al patrimoni arquitectònic industrial.

Es banalitzen els seus valors, tant els reals com els simbòlics, es perd l’oportunitat de donar-los un paper rellevant, es trenca amb l’estètica, l’atmosfera i la dignitat dels immobles, s’impedeix que siguin indrets vius i participatius, i es desaprofiten entorns singulars que podrien ser referents.

És un gran error desposseir-los de la seva personalitat i oblidar tot el que han representat.

Cal que Albert Germans o Can Trinxet siguin centres neuràlgics on construir xarxa i vincles veïnals, motors de transformació social on crear COMUNITAT amb majúscules, espais populars i contraculturals bastits des de baix i autogestionats per i per a les veïnes.

Cal que siguin enclavaments plens de vida.

Ara, RECUPEREM ALBERT GERMANS.

Carlos Galve Farré (activista i peixater)

Después de la muerte de José Mujica he leído muchos artículos y reflexiones sobre su legado. Me gustaría argumentar por qué Pepe Mujica me parece un personaje apasionante.

Es de esas personas excepcionales que impactan por la forma de comunicar. Habla de los conflictos de la gente, sobre todo explica la raíz del porqué de esos conflictos.
Lo lees —o le escuchabas— y genera una sensación de oxígeno, de esperanza. Te hace sentir que no todo está perdido. Los medios le permiten explicar sus experiencias. Resulta inverosímil. No lo vetan. No pueden frenar su relato. Mujica es un personaje muy potente, es peculiar, no tienen más remedio que respetarle. Desarrolla un relato crítico contra la sociedad de consumo haciendo llamamientos contra el mercado y el poder. Tiene la capacidad de comunicar desde su profunda convicción. Sus opiniones superan ideologías, niveles políticos y sociales y se convierte, seguramente sin pretenderlo, en un referente y en un político de dimensión universal. La figura de Pepe Mujica perfora el corazón de algunos poderosos que no pueden evitar convertirse en vulnerables. Les gustaría ser como él, de humanos.

Salvando las distancias, y sin la más mínima intención de comparar, me recuerda a Julio Anguita. También tenía esa propiedad. La poseen solo unos pocos. Consiguen hacer sobresalir a su personaje por encima de sus ideas. Las transmiten con tanta coherencia y claridad, que personas que nunca los han votado y posiblemente jamás los voten, en el fondo los admiran.

Pepe Mujica, dicen, es el ex-marxista más marxista de nuestra época. No utiliza la lucha de clases y declara que esta vida solo vale la pena vivirla si se ejerce la solidaridad con los más necesitados. Su ortodoxia es perfecta. El ejemplo de su vida lo explica: pertenezco a una generación que queríamos cambiar el mundo. Nos aplastaron, pero sigo soñando que vale la pena seguir luchando.

Sería un sueño que la izquierda adoptara la frecuencia política, o sea, el relato de Mujica. He seguido y he admirado al ex-presidente de Uruguay, sobre todo por el mensaje de austeridad y crítica a un sistema alienante y destructor del pensamiento o, mejor dicho, de la vida humana: el capitalismo. Tengo la impresión de que Pepe Mujica ha sido el más incisivo, el más sutil. Ha conseguido, con autoridad moral y predicando con el ejemplo, poner en cuestión a la política y a la clase política dominante: les ha puesto frente al espejo y contra las cuerdas.

Sus llamadas, o sus reflexiones, sobre la utilización del tiempo en pos de la libertad. Cuando se refiere a lo indispensable de la educación y la formación. La contínua llamada a cultivar y desarrollar el espíritu crítico.

Las intervenciones en los distintos foros internacionales eran piezas magistrales que ayudaban a vivir y compartir con el mundo la vida de un personaje fascinante. Su etapa militar contra el poder de las oligarquías uruguayas. Su juventud comprometida y enfrentada a la dictadura formando parte de la guerrilla de los Tupamaros, hizo de Pepe Mujica un personaje increíble, casi mitológico.

¿Cuántos compañeros y compañeras habrán caído por el camino? José Mujica es de los personajes que emergen en la adversidad. Cumple su ciclo vital con fuerza. Los contrastes humanos de su vida son ciclos verosímiles y son fruto de circunstancias pero, sobre todo, de coherencia, que no persigue acabar siendo un líder mundial de la coherencia y la honestidad.

La vida de Mujica es como de película. Recibir más de seis balazos en su cuerpo y sobrevivir. Permanecer trece años encarcelado —varios incomunicado en un espacio reducido de forma infrahumana, y no sucumbir ni volverse loco— es la evidencia de su característica v ital. Posee una capacidad humana extraordinariamente excepcional.
Los años de lucha. Los años de soledad y el tiempo de encontrarse con la posibilidad de llegar a ser presidente y no escoger la venganza o el odio, como ajuste de su pasado, le ha impulsado a la historia como un político único.

Los últimos años de su vida junto a su compañera, eligiendo la última morada con su pequeña perra bajo el árbol cerca de su casa, lo elevan hacia la historia como uno de los políticos más significativos y relevantes de los siglos XX y XXI. Ojalá la izquierda se pareciera más a Mujica.

Manuel Domínguez (portaveu de LHECP-Compromís)

El passat dimarts, dia 20 de maig, van començar els actes de celebració del 60 aniversari de Bellvitge, amb una sala d’actes del Centre Cultural ple de gom a gom.

60 anys no és una xifra rodona que s’acostumi a commemorar especialment, però Bellvitge no és un barri com els altres. Ja quan els 50 anys, va ser capaç de generar una celebració ben sonada i organitzada des de sota, des del teixit associatiu.

En aquesta ocasió, també, tot parteix d’unes persones organitzades en diverses entitats o des de fora d’elles, però que tenen consciència de barri i se l’estimen.

Fa anys que a Bellvitge hi ha en marxa un procés participatiu concebut i portat a terme des de la base, Bellvitge 2030. Per tant, ha estat relativament fàcil convocar i mobilitzar, perquè hi ha confiança. I ningú com el Kiko Segura per generar confiança i aconseguir mobilització.

Enguany, es vol tirar endavant alguns projectes que no van fer-se fa deu anys. Sobretot, tenen a veure amb la recollida de testimonis de la població, del passat i del present, amb la voluntat, per exemple, de fer una biblioteca humana.

La presentació del projecte del 60 aniversari ha coincidit amb una convocatòria, uns dies abans, d’una manifestació típicament feixista, d’aquestes que diuen anar contra la delinqüència i la immigració. A l’acte ja es va dir que a Bellvitge no ha de venir ningú a explicar com han de solucionar els seus problemes.

Vaig tenir l’honor de participar en l’acte, tot fent un rapidíssim repàs del moviment veïnal, al que no hem de mitificar, però al que sí hem de reconèixer la seva gegantina importància en la millora de la vida de totes les generacions que hi viuen al barri. I no hem d’oblidar que aquest moviment veïnal es va crear i s’ha desenvolupat amb els principis totalment oposats als que ara venen a salvar-nos amb la pàtria a la boca i la bandera a la polsera (i sobretot a la cartera).

Estigueu atents perquè els actes començaran aviat i tothom està convidat, perquè, com es va recordar a l’acte, de Bellvitge és qui vol ser-ho.

En relació al centenari de l’atorgament de la distinció de “ciutat” a l’Hospitalet de Llobregat, s’ha d’entendre que les situacions i la visió de les coses canvien amb el temps i les persones, que són les que escriuen la veritable història. Cap soci d’un equip de futbol, bàsquet o fins i tot de petanca, es pregunta, abans d’afiliar-se, per les circumstàncies del seu naixement o nom; l’interessa més la vinculació que pot tenir per la part familiar o territorial. Dubto que algun soci del Reial Club Deportiu Espanyol o del Real Madrid es preguntin com van aconseguir la seva “distinció”. De fet, a cap d’aquests dos clubs mai se’ls hi ha ocorregut celebrar el centenari de la seva reialesa. El cas del Futbol Club Barcelona és diferent, penso que seria difícil trobar a Barcelona un seguidor que no sàpiga que el club va ser clausurat per Severiano Martínez Anido, com a càstig pel seu caràcter republicà i democràtic, precisament el mateix any que aquest senyor va signar el títol de ciutat a l’Hospitalet.

Pel que fa al títol de ciutat, s’ha de dir que no té cap valor administratiu, econòmic o territorial. Per exemple, la denominació de ciutat no impedeix que l’Hospitalet pugui ser engolit tranquil·lament per Barcelona, convertint-se en un barri més de la Ciutat Comtal —ja em direu llavors quina gràcia tindria un barri que s’anomenés “Ciutat de l’Hospitalet”. Tampoc li dona dret a més pressupost, a més ajuts o més capacitat de gestió: això només depèn del nombre d’habitants. A partir del 2003, la Generalitat de Catalunya va decidir que tots els municipis de més de 20.000 habitants podien portar la denominació de ciutat, sense que el títol aporti cap distinció o privilegi. No coneixem la llei a la resta d’Espanya, però entenem que, com a Catalunya, és voluntari considerar-se ciutat o vila, o poble o llogarret. Per exemple, Madrid no és ciutat, ja que no ha estat mai designada com a tal, i continua tenint el títol de vila: la villa de Madrid (Wikipedia).

La història de l’atorgament del títol de ciutat a l’Hospitalet comença, de fet, dos anys abans, quan en Josep Muntané i Almirall, d’Unió Republicana, elegit alcalde democràticament dins els paràmetres que regien la democràcia en aquells moments (que no serien molt vàlids avui, dit de passada), va ser destituït pel règim de la dictadura de Primo de Rivera per mediació del general Severiano Martínez Anido, a les hores ministro de la Gobernación —que havia perseguit uns anys abans, amb assassinats i tortures al sindicalisme anarquista—, anomenant com a alcalde a Tomás Giménez Bernabé, un tipus egocèntric i exhibicionista, de la Unión Patriótica, un partit d’ideologia feixista fundat pel dictador. També s’afirma que l’alcalde destituït va ser Just Oliveras, assassinat durant la Guerra Civil per un desconegut.

En qualsevol cas, ens agradaria fer un incís que explica bastant bé l’actual tarannà democràtic d’aquesta ciutat. L’Hospitalet només té tres carrers amb noms d’antics alcaldes, un és la Rambla Just Oliveras, oberta per ell mateix sobre terrenys de la seva família; un altre l’Avinguda de Tomàs Giménez, de qui estem parlant, i per últim l’avinguda Doctor Ramón Solanich i Riera, elegit a dit durant la dictadura del general Franco, com es va fer durant 40 anys. La qual cosa ens fa pensar que si el Just Oliveras no hagués obert ell mateix la Rambla que porta el seu nom, no tindria cap carrer dedicat: potser era massa democràtic per això.

Com a alcalde, Tomás Giménez Bernabé va aconseguir l’atorgament del títol de ciutat, a través, com no, del ministre Severiano Martínez Anido.

“S.M. el rey (q.D.g.) se ha servido expedir por este Ministerio el Real Decreto siguiente:

Queriendo dar una prueba de mi Real aprecio a la villa de Hospitalet de Llobregat, provincia de Barcelona, por el creciente desarrollo de su agricultura, industria y comercio, así como su constante adhesión a la Monarquía, vengo a concederle el título de Ciudad.

Dado en Palacio, a quince de diciembre de mil novecientos veinticinco.

El Ministro de la Gobernación, Severiano Martínez Anido.”
(Extret del Museu de l’Hospitalet)

S’ha de dir que, durant el seu mandat, l’alcalde Tomás Giménez va fer unes quantes coses, com empedrar quaranta carrers de la ciutat, construir trenta kilòmetres de clavegueram i, amb l’ajut de l’arquitecte Ramon Puig i Gairalt, preparar la ciutat pel seu primer creixement. Dit això, ens hauríem de preguntar per la fal·lera de l’actual equip de govern a celebrar una cosa sense cap valor, si no és pel fet de ser atorgada per un patètic reietó que va signar el que li va escriure un sanguinari ministre, que per la seva historia sociopolítica només podia odiar a mort a la població de l’Hospitalet.

Si ens endinsem dins la personalitat de l’actual govern municipal, amb l’alcalde al davant, el que molts percebem es que hi ha massa similituds amb el tarannà d’aquella època i la seva gent. Un govern que rebutja la participació ciutadana perquè no l’entén, com tampoc a les entitats socials, que li sobren, que per ell són un destorb. Pel que fa l’alcalde, com s’ha vist darrerament, amb els treballadors municipals quasi bé no es parla. De fet ha aconseguit el que ningú mai hagués somiat, que tots els sindicats es posessin d’acord. No sap d’on treure un o una interventora que signi tot el que vol. Per suposat, no sabem si és presumptament o no, tan egocèntric i exhibicionista com el seu ídol del títol de ciutat, però segons les vinyetes que corren per l’ajuntament —i que aquest digital ha mostrat fa uns dies—, se suposa que no para de fer-se selfis, l’Instagramer entusiasta. I, com el Giménez, tampoc ha aconseguit el lloc a través d’unes eleccions sinó a dit,  des de la direcció del partit, allà a Barcelona.

Massa coincidències, creiem, que ens porten a entendre el per què l’ajuntament de l’Hospitalet celebra un anacronisme tan superlatiu, però igualment lògic per un govern d’una tendència amb complexa de ser partit únic, que somnia governar com en una dictadura semblant a la de Primo de Rivera, i amb el vist i plau d’un descendent directe d’Alfons XIII.

I és que tot… té la seva explicació.