Quim Cervera i Duran

Amb l’experiència d’anys de voluntariat penitenciari hem observat i patit una insuficiència i ineficàcia dels recursos socials, a més d’una sèrie d’obstacles per una veritable reinserció social de les persones mancades de llibertat.

Una primera apreciació, verificada de temps, és la supeditació de la dimensió rehabilitadora, humana i de reinserció, a la dimensió de vigilància, disciplinar i punitiva, en els Centres Penitenciaris. És a dir, totes les persones professionals que es dediquen a l’atenció psicològica, al treball, a l’educació social, a la formació ocupacional i a la reinserció laboral estan sotmeses, elles i les seves decisions, a les indicacions, gestions i decisions del sector funcionarial dedicat a la vigilància, amb les conseqüències que se’n desprenen.

Una segona observació, vinculada a aquesta és la manca de personal de tractament per a un veritable acompanyament i seguiment dels processos humans, psicològics, socials, laborals, formatius de les persones mancades de llibertat i de la seva, sempre difícil, re-socialització. Cada professional ha d’atendre a moltes -masses- persones internes, el que dificulta el seu bon treball i les persones se senten poc ateses.

Un tercer convenciment del voluntariat és que és quasi impossible reinsertar  (com diu la Constitució que és tasca bàsica dels Centres Penitenciaris) quan una persona està “engabiada”. Està verificat que les persones que estan en règim obert o semi-obert, reincideixen menys. Aquest fet demostrat fa pensar que en uns centres oberts amb menys persones i amb suficients professionals de tractament, el camí estaria millor traçat. A més seria més barat per a l’erari públic. Els Centres Penitenciaris deixarien de ser un negoci per a les empreses que hi ofereixen treball amb sous molt baixos i indignes, per a les botigues interiors amb preus dels productes més alts que a l’exterior, i altres negocis que lucren els de sempre.

Una quarta percepció és la incomunicació entre els treballadors/es i educadors/es dels Centres Penitenciaris i les persones professionals del treball i educació social del territori (Serveis Socials Municipals) on anirà la persona quan surti en tercer grau o en llibertat definitiva. Si la salut d’una persona que viu dins un Centre Penitenciari depèn de Justícia i quan surt depèn de Salut i no hi ha relació entre els dos departaments, es produeixen disfuncions. Si no es traspassen documents, perfils, historials, processos i tractaments seguits en el Centre Penitenciari, als serveis socials del municipi on la persona anirà a viure, es fa pràcticament impossible fer un seguiment adequat, continuat i coherent, per tal de seguir un camí de dignificació i autonomia, per no parlar també del camí que s’inicia aleshores ple d’entrebancs per a la persona que hi vol accedir.

Una cinquena observació és el que en podríem dir una  certa “infantilització” de les persones dins dels Centres Penitenciaris, ja que en tenir tota la vida bàsica solucionada (menjar, roba, llit, medicació, escola, esports, neteja..) en surt perjudicada l’ autonomia personal, provocant que ben sovint els interns es troben sols i desemparats quan surten del Centre, sobre tot si no tenen una xarxa familiar, amical o associativa propera. Aquest fet pot portar a algunes persones a tornar a delinquir per entrar de nou al Centre i estar així ateses, o també a tenir intents de suïcidi o d’autolesió. No parlem de memòria, n’hem conegut uns quants.

Una sisena qüestió que sovint ens preguntem els voluntaris i voluntàries penitenciàries fa referència a les causes i condicions que no fan possible que molts tràmits o passos que permetrien encarrilar la reinserció amb molt més èxit (DNI, passaport, targeta sanitària, targeta de transport, empadronament, dependència, disminució, lloc de residència, llocs de formació, llocs de treball, llibreta bancària, alguna paga o renda, etc.) es puguin fer amb temps dins del Centre Penitenciari quan ja es pot saber aproximadament el temps que la persona estarà mancada de llibertat i quan sortirà en tercer grau o en llibertat definitiva.

Una setena apreciació que arriba a la indignació de l’escàndol és la manca de recursos socials (laborals, formatius, sobre tot de residència, d’obtenir una paga, etc.) que hi ha a les nostres ciutats i pobles. Si la persona té una malaltia mental o/i és estrangera les mancances s’agreugen. Tots sabem les espectaculars despeses dels governs en armament, en publicitar-se, en propaganda, sense tenir en compte la corrupció política i la ineficàcia i malversació de diner públic per mala gestió i ineficiència o inexpertesa. Totes aquestes despeses contrasten enormement amb la negada atenció a les necessitats bàsiques de persones que mereixen, com a tals, tot el respecte a la seva dignitat. Estem parlant de la impossibilitat de tenir com a mínim un sostre estable i l’aliment de cada dia.

Una vuitena, relacionada amb l’anterior, és la lentitud dels tràmits, l’allargament en el temps per aconseguir una resposta positiva a la demanda d’un recurs, d’un paper, la manca d’una “oficina” única o d’algun espai on orientin sobre els tràmits a fer, dins de l’immens maremàgnum laberíntic en que s’ha convertit la burocràcia administrativa. Un país que ha passat en uns vint anys de sis milions a més de vuit milions, en no haver respost amb adequats pressupostos a més necessitats humanes i socials,  els serveis socials, educatius i sanitaris estan col·lapsats. Ho pateixen els professionals, els funcionaris públics i sobre tot les persones més vulnerables i desemparades. S’arriba a la perversió d’instruir als servidors públics, en la seva formació, perquè sàpiguen dir que no, quan els hi arriben demandes.

Una novena observació és la quantitat de protocols i normatives que hi ha en els Centres Penitenciaris i que es van descobrint al cap dels anys de visites als Centres com a voluntaris (cada visita és un aprenentatge nou de més normatives i protocols, molts d’elles difícils d’entendre). Aquest fet dificulta la col·laboració i complementarietat entre professionals de tractament i voluntariat penitenciari, en detriment de l’atenció i acompanyament dels interns.

Finalment, una dècima – per completar el decàleg-. Ens preguntem quin és el paper del voluntariat, sobre tot quan un intern surt de permís, o en tercer grau, o en llibertat definitiva. Quin és el paper de la persona voluntària (què li pertoca fer i que no li pertoca fer, segons cada cas), en relació a la persona interna, als professionals dels Centres Penitenciaris i en relació a tot el laberint d’entitats a connectar i de tràmits que cal fer (o no fer).

En definitiva, els sentiments i sensacions del voluntariat penitenciari davant de tot això són d’indignació, impotència i escàndol davant d’una solemne injustícia totalment denunciable. El resultat final de moltes de les persones que surten dels Centres Penitenciaris és el desemparament, la soledat, el maltractament, l’exclusió, la vulnerabilitat total i el dormir al carrer amb forces possibilitats de ser manipulats i de ser víctimes de la violència. Això no és reinserció. Tot el que aquí s’exposa ha estat experimentat pel voluntariat penitenciari.

Rosa Cañadell

Molta tristesa per la mort de la Maria Pau Trayner. Amiga entranyable amb la que he compartit treball, viatges il·lusions i lluites per un  món millor. Estarà sempre amb nosaltres. Una dona forta, valenta, coherent, lluitadora i solidària.

Vàrem treballar juntes a l’Institut públic PEDRAFORCA, de l’Hospitalet de Llobregat, i ella em va ensenyar que l’educació era una eina de futur i que educar era una manera de lluitar.  Ens vàrem emocionar amb la Revolució Sandinista a Nicaragua dels anys 80. Ella s’hi va quedar un any fent costat a les mares que havien perdut els fills en la guerra que EEUU va orquestrar contra la revolució. I d’aquí va néixer el nostre afany per conèixer i compartir les lluites dels pobles d’Amèrica Llatina i allà vam viatjar durant més de 20 anys.

No eren viatges de caritat, no anàvem a donar res. Era solidaritat. Anàvem a aprendre i compartir: la lluita de les dones contra la dictadura de Pinochet a Xile. La resistència de les comunitats indígenes a Guatemala. El canvi social i el fervor popular a l’època de Chávez a Veneçuela. El retorn de la dignitat als indígenes de Bolívia amb Evo Morales. La lluita del MST per la terra i l’educació a Brasil. La gran tasca apostòlica i social de Pere Casaldàliga, el Foro Social Mundial a Porto Alegre… i així vàrem viatjar per a tot Amèrica Llatina.

I tot això, la M. Pau, amb la col·laboració de l’Antonia Sabater i jo mateixa, ho va deixar escrit en un llibre. “Pels camins del món”, que el SETEM ha publicat.

Però no per viatjar va deixar de preocupar-se per la seva gent de Can Serra. Va estar en la construcció de la Casa de la Reconciliació i en totes les lluites veïnals per un barri digne. Va fer classe fins a l’últim moment a les dones de Can Serra i amb els i les immigrants. Va col·laborar activament amb el SETEM. Va escriure, va organitzar, va compartir, va animar i va ajudar, allà on fora que estigués.

Avui ens ha deixat, en moments complicats i difícils, però, tal i com ella deia : «potser nosaltres no arribarem a veure aquest món millor que desitgem, però hem estat al costat dels qui ho han intentat».

El seu record, el seu llegat, el seu coratge ens anima a seguir intentant-ho. Gràcies per tot, MARIA PAU!! Et trobarem molt a faltar.

Pedro Luna

A principis del mes d’agost La Florida va ser un cop més notícia als mitjans de comunicació d’arreu de l’Estat. Aquesta vegada no es devia a cap succés esdevingut al barri o que tingués com a protagonista algun dels nostres veïns. Més aviat va ser tot el contrari. Dues noies van publicar un vídeo a la xarxa social tiktok fent veure que corrien pels carrers de La Florida. Durant el trajecte ambdues van fer comentaris despectius cap al nostre barri perquè segons elles aquest era el “barri més xungo de Barcelona”, perquè feia pudor a kebab i perquè fins i tot van veure com es creuava una rata pel mig. En els dies posteriors molts se’n van fer ressò per denunciar el classisme de les dues noies. El mateix alcalde de l’Hospitalet va fer un vídeo de resposta on se’l veia preparant-se per córrer a la vegada que parlava de les excel·lències dels barris de la ciutat.

El cas és que pocs van centrar-se en un detall prou significatiu del vídeo i que aquells que vivim a La Florida no vam trigar gaire en adonar-nos: que el vídeo no estava gravat a La Florida i que ni tan sols apareix cap carrer del barri durant la projecció. No era La Florida sinó Can Vidalet el barri que vam poder veure al vídeo de les dues noies. A nivell mediàtic, però, això va ser secundari perquè la qüestió era assenyalar el barri de La Florida i, per extensió a l’Hospitalet, encara que el vídeo no fos gravat a la nostra ciutat sinó al municipi d’Esplugues. Òbviament el nostre tampoc és un barri de Barcelona tal i com s’afirmava al vídeo, fet que va deixar palès el grau de desconeixement de qui va publicar-ho. No serà la primera ni l’última vegada que passi. Podríem restar-li importància perquè al cap i a la fi només va ser un vídeo d’una joveneta al tiktok. Tanmateix, la seva transcendència va anar més enllà d’una simple gracieta en el context a d’un ecosistema tan tòxic com el de les xarxes socials.

Mariona Pujol, la noia que va penjar el vídeo, és una influencer amb 1,6 milions de seguidors a tiktok. És a dir, cada cop que publica un vídeo arriba a milions de persones, no només als seus seguidors sinó a moltíssima més gent que alhora en fa difusió. La credibilitat és el de menys en aquest món de joves influencers amb milions de seguidors. Però el seu ressò és cada cop més gran. Molt sovint això s’utilitza per transmetre discursos lligats a l’extrema dreta, ja siguin missatges xenòfobs, classistes o d’estigmatització dels immigrants així com dels barris on hi viuen. Les fakes news i la mentida com a eines mediàtiques es fan servir avui dia per construir un relat de criminalització de la pobresa i dels més vulnerables amb la finalitat de fer hegemònics els discursos d’odi d’una extrema dreta que pretén arrelar als nostres barris.

No sols es tracta de les xarxes socials sinó també d’una sèrie de mitjans de comunicació que responen a determinats interessos. Mitjans de grans grups empresarials però també petits digitals que han sorgit als últims anys amb l’afany de convertir el sensacionalisme i les fake news en gairebé un nou gènere pseudoperiodístic. Al barri de La Florida ho sabem perfectament, acostumats a ser notícia per la inseguretat als nostres carrers, generalment amplificada perquè es tracta d’incidir en la percepció de la ciutadania. Partits polítics, mitjans de comunicació i empreses d’alarmes han contribuït a construir aquest relat. Que l’Estat Espanyol sigui el primer país de la Unió Eurpea, i el quart del món darrere d’Estats Units, Japó i Xina en venda d’alarmes privades no és pas una casualitat. Perquè el relat de la seguretat i d’estigmatització dels barris de la classe treballadora no només té una arrel política sinó també comercial. En aquest sentit, ambdues s’interrelacionen. O és que potser ens hem de creure que empreses d’alarmes com Movistar Prosegur o Securitas Direct que diàriament ens aclaparen amb la seva publicitat no tenen cap interès?

El cas de vídeo de tiktok de Mariona Pujol va ser possible perquè s’ha consolidat aquesta visió dels “barris xungos”. I com deia anteriorment, la veritat passa a un pla secundari. Tant fa que els influencers o periodistes tinguin o no un mínim grau de coneixement del barri del que parlen o sí les dades oficials de delictes contradiguin la seva percepció dels nostres barris. En cas contrari no hauria estat possible que un personatge sense escrúpols com Alvise Pérez aconseguís arribar a ser diputat del Parlament Europeu gràcies a l’altaveu que el va proporcionar tenir un canal de telegram amb milers d’usuaris que utilitzava per difondre fakes news, assetjar i filtrar dades personals.

Les aplicacions de missatgeria instantània són una de les principals vies per les quals es difonen les fakes news i el relat xenòfob de l’extrema dreta. El que va passar al barri de Bellvitge fa uns mesos és un bon exemple. Determinats col·lectius van fer servir un grup de facebook amb una comunitat de 42.000 membres per generar una percepció de delinqüència al barri a la vegada que es reclamava la necessitat d’organitzar patrulles urbanes per garantir la seguretat. Precisament aquests que van instigar la creació de les patrulles no eren veïns ni veïnes de Bellvitge sinó agitadors de l’entorn de l’extrema dreta que van pensar en aprofitar l’ocasió per treure profit polític. La reacció del veïnat i de les entitats d’un barri històricament lluitador van poder capgirar la situació demostrant un cop més que el més gran antídot per fer front als discursos d’odi és comptar amb un teixit associatiu i un moviment veïnal prou forts i organitzats.

Youtubers com Wall Street Wolverine amb residència a Andorra i prop d’un milió de subscriptors o Jan Sin Miedo que va ser denunciat per la Fiscalia per delicte d’odi contra els immigrants són dos dels influencers que han atiat l’odi especialment contra la població d’origen magribí dels nostres barris. De manera molt freqüent tots dos han fet referència a l’Hospitalet i molt concretament a La Florida. El mateix Jan Sin Miedo, conegut per ruixar amb gas pebre a persones migrants, ha gravat vídeos als Blocs de La Florida amb l’objectiu de provocar incidents i després publicar-ho a les seves xarxes. El documental “La Xarxa Ultra” de TV3 de 2024 parla d’aquest fenomen dels anomenats fachatubers i de com el seu impacte s’ha deixat sentir sobretot entre els més joves amb continguts obertament xenòfobs, aporofòbics, misògins, islamofòbics o contra la diversitat sexual.

Les fakes news no són només una pràctica habitual a les xarxes socials o als digitals de nova creació. També ho són al periodisme més tradicional. Recordo com fa un parell d’anys el diari La Razón va publicar una informació sobre una presumpta baralla als carrers de La Florida. El titular va ser el següent: Nueva batalla campal entre magrebíes en el barrio de La Florida en l’Hospitalet para controlar el narcotráfico y la delincuencia. La crònica es completava amb un vídeo on es podia veure efectivament una baralla al carrer encara que distava molt de ser una batalla campal. Això sí, aquesta no va ser la informació més errònia perquè al cap i a la fi es tracta d’una qüestió d’apreciació. El més greu és que una vegada més els carrers que sortien al vídeo no eren de La Florida sinó que es tractava de l’Avinguda Josep Tarradellas al barri del Centre. Però encara hi ha més: el vídeo que va publicar el diari La Razón era d’un compte de twitter conegut per les seves fakes news i per la seva islamofòbia. La mateixa Associació de Veïnes i Veïns de la Florida va denunciar i exigir a La Razón la correcció de l’article però com podeu imaginar el diari va fer orelles sordes i de fet dos anys després l’article segueix publicat sense cap modificació.

Les xarxes socials i l’esclat d’internet com a espais que han democratitzat l’accés a la informació ens han donat eines per fer arribar la nostra opinió a milers de persones. Però a la vegada també s’han convertit en un regal enverinat perquè ha permès la difusió de discursos que creiem superats com a societat suposadament democràtica. Aquest ús pervers de les noves comunicacions ha promogut la xenofòbia, el masclisme o la criminalització dels sectors més vulnerables de la població. L’estigmatització dels barris obrers i culturalment diversos mitjançant les fakes news i la tergiversació és una de las constants en aquest pou d’influencers i pseudoperiodistes. Davant d’aquesta deriva hem de saber identificar i denunciar a qui utilitza la mentida per promoure la divisió i l’odi entre el veïnat d’un mateix barri. Aquesta és ens dubte la nostra tasca: defensar els nostres barris i la dignitat de tots els que hi viuen.

Carles Galve Farré

La nit de dijous 11, a les 22 hores, ens van assignar la nostra zona d’observació per al recompte al barri de Pubilla Cases (entre l’Avda. Isabel la Catòlica i l’Avda. Manuel Azaña). Érem la Maria, una jove de Sant Adrià de Besòs; la Marga, una activista social de Santa Eulàlia i en Jerson, un jove peruà acabat d’arribar, sense papers.

Una cosa que em va semblar significativa era que l’únic càrrec electe del Consistori que va participar aquella nit va ser el Manuel Domínguez, regidor dels Comuns. És preocupant que cap dels 26 regidors restants s’interessés per aquella tasca.

Sensibles i preocupats per la justícia social, vam rastrejar els carrers d’un barri pobre intentant trobar encara més pobres. La pobresa té infinitat de cares. La fam i la manca de sostre tenen, al meu entendre, una dimensió veritablement cruel. És la constatació més propera a la mort.

Des del principi vaig tenir la sensació de participar en una acció solidària, però no exempta d’un cert dolor. Volíem conèixer, o millor dit, constatar i comptar el nombre de persones que dormien a la intempèrie. Comptàvem, en cadascun d’ells o elles, el fracàs d’una societat amb clars signes de decadència.

És profundament dur i trist veure éssers humans adormits, en una posició de màxima vulnerabilitat, al terra dels carrers o, en el millor dels casos, resguardats per caixes de cartró o en cotxes abandonats, encongits gairebé en posició fetal.

Volíem fer saber, als qui dormien a casa seva, que a l’Hospitalet hi ha molts veïns que estan vivint de manera inhumana. Vaig sentir una contradicció: volia tenir l’experiència de veure una cosa que ja coneixia.

Essencialment, crec que la meva intenció era reforçar les bases de la meva opinió radical per denunciar la hipocresia i el cinisme. No podia evitar un cert sentiment de frustració per no rebel·lar-me contra una injustícia semblant i sentir-me culpable per només comptar quants estan vivint d’aquesta manera inhumana.

A l’Hospitalet, entre les persones empadronades i l’altíssim nombre de persones que viuen i treballen sense estar comptades i/o registrades en el nostre cens, crec que no devem estar lluny dels tres-cents mil (300.000) habitants.

El Centre dels Alps depèn de l’Ajuntament. És l’únic lloc que acull les persones «sense llar». Disposa de quaranta-tres (43) llits per acollir persones en màxim grau de vulnerabilitat.

A la xerrada on vam participar per poder ser voluntaris i dotar-nos de criteris bàsics, ens van avançar l’últim cens del 2024. Si no m’equivoco, se situava al voltant de les 100 persones, a banda de les 43 dels Alps. Total: 143 persones dormint al carrer. Per pal·liar la diferència, sembla que s’han creat 9 llits l’últim any.

Em vaig sentir agent voluntari de l’Ajuntament per una nit. La proporció és esgarrifosa: en una ciutat amb gairebé 300.000 habitants, només disposem de 43 llits als Alps per gent sense llar, de manera que em va semblar, claríssimament, que les polítiques socials del nostre govern són obscenament insuficients.

Vam caminar els quatre voluntaris per tot el barri; vam veure quatre persones al costat de l’escola Josep M. Folch i Torres que dormien a terra, arran de paret. L’assentament que vam descobrir més colpidor està situat darrere d’un llarg mur, entre la carretera N-340 —és a dir, la carretera d’Esplugues/Collblanc— i la zona est de l’estació elèctrica de la FECSA, a Pubilla Cases.

Les dades seran esgarrifoses. Es coneixeran la setmana vinent. Vam finalitzar el recompte cap a les dues de la matinada. Adreço la conclusió a l’alcalde David Quirós: la pobresa i l’exclusió social, no es poden combatre només amb caritat. De la mateixa manera, que la policia no pot ser l’única solució per reduir la inseguretat.

No és decent no mirar de cara aquest gravíssim problema. La primera autoritat local hauria d’haver liderat l’organització de la nit.

L’autoritat s’obté donant exemple. Ho ha de prioritzar a l’agenda. La crisi habitacional no hauria d’emmascarar ni justificar un problema de característiques humanes d’arrel completament social i ètica. Una administració municipal sense sensibilitat social és una administració, un govern, pràcticament mort.

Sonia Esplugas (Portavoz del Grupo Popular en el Ayuntamiento de l’Hospitalet)

L’Hospitalet es una ciudad insegura, una ciudad hostil donde los delincuentes actúan sin miedo. Un miedo que, sin embargo, sí sienten los vecinos: de salir a la calle por la noche, de ser víctimas de un robo, de ver okupadas sus viviendas y un largo etcétera de hechos delictivos que se dan a diario en nuestro municipio.

El gobierno municipal socialista ha perdido el control de las calles. El alcalde, David Quirós, sigue noqueado por la reciente y multitudinaria manifestación que no se esperaba y que coreaba al unísono: ¡Alcalde dimisión, alcalde cobarde!

Están sobrepasados, se les nota. Y el negacionismo es su errática respuesta al problema: “No tenemos un problema de inseguridad, tenemos un problema de incivismo”, decía el alcalde hace tan solo unos meses, mientras los datos de la criminalidad se disparan cada trimestre. Según el último informe del Ministerio del Interior, la criminalidad ha aumentado un 9,7% en el último trimestre, los robos con violencia se han disparado un 28,3% y los delitos sexuales han crecido casi un 10%. Es injustificable.

Y no, no compramos la excusa de que Quirós lleva poco más de un año al frente de la alcaldía. No la compramos porque no heredó el cargo a ciegas: es concejal de gobierno desde hace nueve años y, por lo tanto, corresponsable de las malas decisiones que los gobiernos socialistas han ido tomando y que nos han traído hasta aquí. 

El hecho de que los vecinos recurrentemente nos expresen su deseo de marcharse a vivir fuera de L’Hospitalet solo puede ser interpretado como un fracaso de las políticas socialistas, que han llevado a la ciudad a un punto de decadencia que solo podrá revertirse con un cambio de rumbo en la gestión municipal. Ese cambio pasa, necesariamente, por el fin de la era socialista al frente del gobierno local. 

Y si todo esto no fuera suficientemente inquietante, el Ayuntamiento ningunea a la Guardia Urbana, manteniendo un conflicto laboral latente hace años, por mantenerles en condiciones materiales, tecnológicas, laborales y salariales precarias. Hasta ahora se han negado a solventarlo, y ha tenido que ser como consecuencia de la convocatoria de un Pleno Extraordinario de Seguridad -impulsado de manera conjunta por el Partido Popular y ERC- cuando finalmente los socialistas se han abierto las negociaciones con nuestra policía local. 

Lo que está claro es que si la seguridad es un problema, la policía es parte de la solución. La receta es clara: se necesita más presión policial en la ciudad y trabajar la seguridad de manera preventiva. Para ello, es imprescindible una convocatoria ambiciosa de plazas de Guardia Urbana. Actualmente, solo contamos con un agente por cada mil habitantes, una proporción claramente insuficiente. Necesitamos, como mínimo, 140 agentes más.

Desde el Partido Popular hemos presentado en reiteradas ocasiones mociones al Pleno municipal proponiendo recuperar la Unidad de Proximidad: el agente que patrullaba a pie era el referente en la seguridad del barrio y conocía palmo a palmo sus calles. Sin embargo, pese a que estas propuestas fueron aprobadas, el PSC decide no llevarlas a cabo. ¿Qué podemos esperar de un gobierno municipal que ni tan siquiera respeta los mandatos del Pleno de la institución a la que representa?

Pero nosotros no vamos a cesar en la defensa del derecho que supone la seguridad. Por eso forzamos una sesión extraordinaria de seguridad, para que el alcalde y los responsables municipales pudieran dar explicaciones sobre la situación actual y, asimismo, poner sobre la mesa una vez más medidas concretas: recuperar la policía de proximidad, reforzar la plantilla de Guardia Urbana, instalar cámaras de vigilancia, combatir la okupación y luchar contra la multirreincidencia. 

Y cuando nos reunimos todos los representantes municipales, de todos los partidos, de todas las sensibilidades, para votar propuestas concretas de seguridad, es cuando VOX, optó por montar un ‘teatrillo’ y abandonar la sala de plenos durante las votaciones, impidiendo que se aprobaran medidas en favor de la seguridad, alineándose así con las políticas fallidas del PSC.  Flaco favor a los ciudadanos.

Lo que tengo claro es que yo, Sonia Esplugas, portavoz del Grupo Municipal del Partido Popular, no voy a dejar de trabajar por la seguridad de los vecinos, escuchándoos a todos, porque creo que un L’Hospitalet más seguro es posible.

El passat 28 d’octubre, durant el ple que cada mes ens regala l’ajuntament —i diem que ens regala perquè encara no sabem per què serveix, donat que el que allí es decideix, el govern municipal s’ho passa pel forro— vam tenir l’ocasió d’escoltar la intervenció del delegat de Comissions Obreres a l’empresa Moventis, fent una crida desesperada perquè l’ajuntament faci alguna cosa per resoldre el problema del transport públic a la ciutat, no només en relació a les moltes famílies dels treballadors sinó també respecte dels usuaris del servei d’autobusos. I una cosa ens va crida molt l’atenció, el “no pot ser normal” que el representat sindical va expressar durant el seu parlament. Malauradament, la frase està equivocada, almenys el segon cop que es diu, perquè aquest no pot ser normal, en realitat és no hauria de ser normal, perquè normal sí que ho és. I és que, els que vivim en aquesta ciutat, ens hem acostumat a una normalitat estranya, diferent, si més no, a la resta de ciutats i o poblacions, ja no del nostre entorn sinó de pràcticament tots els països d’Europa i bona part de la resta del món.
A l’Hospitalet, la normalitat no és el mateix que a la resta. I el pitjor és que la ciutadania ho ha normalitzat, s’ha de dir que no sabem el perquè. S’hauria de fer un estudi sociològic en profunditat per entendre-ho, tant pel que fa a la ciutadania com a la seva classe política (no a totes, sortosament).

Però anem al que importa perquè, si es llegeix bé, la intervenció té un objectiu molt clar, interpel·lar a aquesta classe política sobre de quin costat es posiciona. Les respostes les poden trobar al vídeo adjunt. Escoltin-les bé, perquè no tenen pèrdua, al minut 1:38:25. Però la que més ens ha cridat l’atenció, és clar, és la de l’alcalde i el seu regidor. Després d’escoltar-los, no podem més que preguntar-nos si ens consideren beneits; o, ves per on, hi cap la possibilitat que ells ho siguin i no ho sabíem.
Hauran oblidat que ells són l’AMB, que els màxims responsables d’aquesta entitat són el Sr. Collboni com a president i el Sr. Balmón com a vicepresident, ambdós del PSC, i que aquest últim llença pilotes fora i ve a dir que és cosa de l’empresa i dels treballadors. No ho diem nosaltres, sinó ell mateix en una entrevista en El Periódico: “que todas las líneas metropolitanas que han cambiado de manos han tenido problemas al inicio porque su gestión es “complicada”, así como lo han sido las respectivas adaptaciones entre empresas y trabajadores”. “Esperemos que unos y otros lo puedan reconducir”, tal com expliquem al nostre article del 21 d’octubre.

Potser que quan tant el regidor com l’alcalde ens diuen que pressionen l’AMB, dient, a sobre, que ells no tenen competència en el tema, s’obliden que tots dos, són membres del Consell Metropolità, que és el màxim organisme de govern de l’AMB; i, finalment, que en aquest organisme el PSC té majoria absoluta, 47 de 91 consellers. Sincerament, això només té una explicació, se’ls en fot tot, principalment la ciutadania.

INTERVENCIÓ – CCOO L’HOSPITALET (PLE MUNICIPAL, 28 D’OCTUBRE DE 2025)

“Bona tarda,

El servei de bus a L’Hospitalet No funciona,
I per això des de CCOO de L’Hospitalet, volem tornar a denunciar davant aquest Ple municipal la situació greu e insostenible que pateix el transport públic urbà de la ciutat durant l’últim any i mig des de que Moventis, va assumir el servei el 6 d’abril de 2024.
El resultat és clar: el servei degradat, els treballadors perdent cada dia els drets laborals guanyats durant dècades i la ciutadania abandonada per el mal servei.
Aquest desastre no és casual. L’AMB va adjudicar el contracte a Moventis que va presentar una oferta temeràriament a la baixa, sabent que era impossible complir les condicions sense retallar drets als treballadors i qualitat als usuaris. Al nostre parer això és una irresponsabilitat.
Aquest no és un cas aïllat. El model de gestió de Moventis — basat en l’estalvi a costa del manteniment, la seguretat i els drets laborals— s’està repetint a altres llocs on també opera Moventis, com Girona, Mataró, Pamplona i Mallorca on també hi ha denúncies i sancions per vulneració de drets laborals i per deficiències greus en el servei per part de MOVENTIS.
Des del primer dia que Moventis va començar a operar el servei a L´Hospitalet, hem vist retards constants, aglomeracions, busos fora de servei, conductors sense formació que no coneixen les rutes i es perden, vehicles amb falta de manteniment i fins i tot la paralització del servei per la intervenció de la guàrdia urbana per el mal estat dels neumàtics posant en una clara situació de perill els usuaris i els treballadors.
Els usuaris ja s’han acostumat al mal servei, però això no pot ser normal.

A nivell laboral, la situació és igualment greu:
Persecució sindical i repressió, acomiadaments de delegats i treballadors i expedients disciplinaris per exercir el dret de vaga.
Des de que va entrar a operar Moventis hem patit una substitució de la plantilla, el que s’anomena acomiadament silenciós, mes de 80 conductors professionals amb molta antiguitat han marxat farts de les males condicions laborals i de conciliació a la que ens sotmet Moventis.
Aquesta plantilla s’està substituint per treballadors mes vulnerables contractats majoritàriament en origen a Perú, venen amb contractes de residencia subjectes al contracte de treball i al pagament d’un lloguer l voltant d’uns 400€ per una habitació compartida que se’ls treu de la nòmina, però un cop son aquí no son formats adequadament i aquesta situació també provoca un empitjorament del servei.
Tot això, mentre Moventis acumula sancions: l’última sanció molt greu, de 325.000 euros imposada per l’AMB pels incompliments del contracte a la línia M12. Però aquestes multes no compensen el que han perdut els treballadors ni els usuaris. Són sancions simbòliques que l’empresa assumeix perquè el benefici obtingut de les retallades es molt superior al cost de les multes.

Nosaltres entenem que les multes haurien de servir per corregir la conducta de Moventis en relació als incompliments del servei, però cap de les multes imposades per l´AMB han sortit l’efecte desitjat.
La veritat és que Moventis guanya diners incomplint, estalviant en manteniment, en salaris i en drets.
El propietaris de Moventis tenen un patrimoni al voltant dels 300 milions d’euros i un volum de negoci de 1.500 milions, de veritat pensen que aquestes multes els hi fan repensar la seva actuació?
No pot ser que una administració pública permeti que un servei essencial per a milers de veïns funcioni en aquestes condicions. No pot ser normal.
No pot ser que una empresa denunciada repetidament per vulnerar drets fonamentals —com ha reconegut tant la inspecció de treball com un jutjat de Barcelona en una sentència recent— continuï gestionant el transport de la segona ciutat més gran de Catalunya.

Nosaltres, des de CCOO, no venim aquí només a queixar-nos. Venim a exigir responsabilitat i acció immediata, per part de l’ajuntament i de les administracions. Demanem a aquest Ple municipal, que es revoqui la concessió i es recuperi una gestió pública i de qualitat del transport.
El transport públic no hauria de ser mai un negoci. És un servei essencial, al igual que ho es la sanitat o l’educació, es un dret que ha de garantir la igualtat, la seguretat, la dignitat i la mobilitat de totes les persones i això Moventis ho incompleix tots els dies des de que va aterrar a la ciutat de L´Hospitalet.
Des de CCOO, continuarem defensant els drets dels treballadors i treballadores de Marfina Bus, però també als usuaris de L’Hospitalet, que mereixen un transport segur, puntual i digne.

Aquest Ajuntament té una responsabilitat directa i la pregunta es molt clara per tots els aquí presents,
De quin costat es posicionen? Del costat dels treballadors i dels usuaris? o del costat d’una empresa com Moventis que vulnera drets laborals i que incompleix sistemàticament el servei de bus a la ciutat de l’Hospitalet a milers d’usuaris cada dia?
Avui els demanem que es posicionin del costat correcte: del costat dels treballadors i de la ciutadania.
Si us plau per el bé de tots demanin al AMB que faci fora a Moventis de L’Hospitalet, no ens mereixem ni un minut mes aquest tipus d’empresa.

Moltes gràcies.”

Ens perdonaran si els hi diem que tot el que passa per l’AMB i Moventis comença a fer massa pudor, una administració supramunicipal, i una empresa de transport de persones que pretén, sense cap simulació, convertir el transport metropolità de la ciutat en tercermundista, donat, i aquí ens hauran de tornar a perdonar, que l’Hospitalet és, a Catalunya, allò més semblant que hi ha al Tercer Món. Se suposa que Moventis, a través de la seva filial Marfina Bus, ho ha tingut present com assaig, ben agafadeta de la mà de l’AMB que, després de tot, és la que li va donar la concessió, tot i saber que no podia complir el contracte. Això, o els que ho van aprovar superen un incomprensible nivell d’ineptitud perquè, des de la seva posició i experiència, forçosament havien de saber que era impossible complir el contracte, a menys que obliguessin els treballadors a fer més hores que un rellotge, en condicions de treball tercermundistes i amb autobusos que es cauen a trossos. En el món dels negocis, ja se sap que ningú dona duros a quatre pessetes, i si els acceptes sense analitzar el per què, o ets un negligent o ets un corrupte i en alguns casos, totes dues coses alhora.

Siguem malpensats. Entra la possibilitat que això sigui un assaig de l’AMB per veure si es poden anar privatitzant tots els serveis de transport metropolità, a preu, repetim, tercermundista. I on millor que intentar-ho a la ciutat que més s’adapta a aquesta situació? Ens diran exagerats, però pensin que precisament acabem d’arribar d’un país africà molt pobre, i, vet aquí, que excepte en seguretat, que en això l’Hospitalet és bastant pitjor, en la resta, molts barris de la nostra ciutat s’hi assemblen massa.

També és casualitat que el vicepresident executiu de l’AMB sigui el Sr. Antonio Balmón, alcalde de Cornellà, del PSC com el de l’Hospitalet, ciutat, la de Cornellà, que també pateix el desgavell de Moventis. Encara rai que gent molt propera al Sr. Balmón agafa cada dia el bus i el posa al dia, perquè si no encara s’estaria preguntant què passa amb part del transport públic de la seva ciutat. No ho diem nosaltres, sinó ell mateix, si El Periódico no menteix. De fet, si el Sr. Balmón o el Sr. Quirós, alcalde de l’Hospitalet, agafessin els autobusos de la ciutat, descobririen no només que van amb retard i uns quants d’ells circulen escacharrats, com diuen per Fraga i els seus voltants, sinó que a vegades canvien el recorregut inopinadament. Dono fe. Per exemple, en la línia M11 se salten parades i no a propòsit, sinó perquè els conductors, molts d’ells peruans, no coneixen el recorregut ni la ciutat. A voltes prou fan a arribar. El més sorprenent és la paciència o, millor dit la resignació dels usuaris, que ja ho donen tot com a normal.

I no s’ho perdin, segons El Periódico, el Sr. Balmón també diu “que totes les línies metropolitanes que han canviat de mans han tingut problemes a l’inici, perquè la seva gestió és complicada, així com ho han estat les respectives adaptacions entre empreses i treballadors. Esperem que els uns i els altres ho puguin reconduir”. És a dir, que la rebaixa de drets, de salari real i la violació sistemàtica de la conciliació familiar, només és un problema d’adaptació entre empresa i treballadors que, de fet, és entre l’AMB que ho permet i provoca, acceptant propostes impossibles de complir, als mateixos treballadors.

Dit això, ens assabentem que dies enrere l’AMB va imposar una sanció de 325.000 € a Moventis. https://www.elperiodico.com/es/barcelona/20250930/imponen-nueva-sancion-moventis-incumplimientos-contrato-buses-hospitalet-multa-300000-euros-122081805
S’ha de dir que aquesta sanció, si finalment arriba i es paga, és molt inferior a les quantitats que els treballadors han deixat de percebre pels canvis dictats per l’empresa. A això se li hauria de sumar el que aquesta s’ha estalviat en el manteniment d’un material que, com anteriorment hem explicat, es cau a trossos. Per descomptat, en cas de fer-se efectiva la sanció, els diners no acabaran en mans dels treballadors i dels usuaris, que són els que l’han acabat pagant i patit. Volem creure que, tot i la seva incompetència, aquests diners no serviran per pagar dietes o àpats pel personal directiu i assessors que pul·lulen per l’AMB, sinó per millorar altres serveis. I també, en cas de fer-se efectiva, l’empresa tampoc cal que es preocupi gaire, el govern municipal del Sr. Quirós ja trobarà la manera de compensar-la, tal com va fer després de la primera sanció https://dinamitzaciolocal.l-h.cat/detallNoticia.aspx?1hwUgyLw00eZ617ZqazCVUZ0MLGHyGb9Cy0YAfuA0mJJGn8qazB (recordem que aquesta serà la tercera), regalant-li cursos de formació pels treballadors vinguts del Perú, amb condicions altre cop tercermundistes i amb salaris de pura supervivència.

Perquè es facin una idea del tarannà de l’empresa a la qual l’AMB tan alegrement li va entregar la concessió, a primers d’aquest mes va ser sancionada pel Jutjat Social núm. 16 de Barcelona, per haver vulnerat el dret a la vaga de tres dels seus treballadors. https://www.elperiodico.com/es/barcelona/20251007/sentencia-estima-vulnero-derecho-huelga-conductores-buses-hospitalet-122241233
Suposem que l’empresa, a causa de la seva inèrcia de manca de respecte als drets dels treballadors o a la ciutat on presta servei, es va despistar i pensava que estava a un altre país, on els drets sindicals i de vaga són inexistents.

Carlos Galve (activista i peixater)

Creo que deberíamos tener más en cuenta la manifestación del día 1 de octubre en l’Hospitalet. Fue la manifestación más política y multitudinaria, aparentemente no partidista, desde hace más o menos cuarenta y seis años. Los convocantes eran la Asociación de Comerciantes de Pubilla Casas y vecinos anónimos.

En política, como en muchas otras actividades humanas, analizar es fundamental para conocer la raíz de donde nacen los movimientos y sus consecuencias. El lema, aparentemente, en la pancarta reivindicaba seguridad en nuestros barrios. Había diferentes lemas, algunos contra el equipo de gobierno. El aspecto más interesante: ninguna formación política aparecía en ningún papel ni pancarta. Creo que asistieron todos los representantes de la oposición en el Consistorio. Más tarde, el alcalde inclusive reconoció y compartió el lema de la manifestación, afirmando que se comprometía a solucionar estas carencias.

Desde hace varios meses sigo grupos de L’H en Facebook que van relatando aconteceres o hechos que, bajo mi punto de vista, tienen el objetivo no solo de informar, sino de crear con distintos relatos la opinión de que nuestra ciudad es insegura, incómoda y sucia. Curiosamente, cuando se describen personas, normalmente siempre suelen ser emigrantes.

Lo más interesante de esta manifestación es la aparente neutralidad. Manifiestan que no son políticos, confundiendo partidismo político con política. Por supuesto que han hecho política, y de la buena: la que la gente cree que es auténtica porque no hay partidos detrás de ella. Eso es sutil, pero sobre todo útil, y una de las razones del éxito de la convocatoria.

Esta manifestación tiene una clara característica: es como una bomba de efecto retardado. Ningún partido la ha criticado frontalmente o públicamente. Nadie se atreve. Todos tienen miedo. Nadie dice la verdad. Creo que es un embrión para el cambio del futuro político de nuestra ciudad.

No voy a cometer el error de juzgar a mis vecinos por sus sensaciones frente al miedo, sus conceptos ideológicos y menos por sus creencias de distinto rango. Tanto es así que, como he dicho, desde el alcalde hasta el último concejal de los veintisiete, todos aceptaron que los vecinos tenían sus razones. Unos de una forma, otros de otra, pero todos se apuntaron a la manifestación.

De lo que no tengo duda es de quién se beneficiará electoralmente en los próximos comicios. También voy a utilizar la discreción: no quiero pensar en apriorismos y correr el riesgo de no respetar a los miles de vecinos que fueron desde la Bòbila a la plaza del Ayuntamiento, la mayoría de buena fe. Me faltan datos, pero tengo miedo de equivocarme y por eso elijo la prudencia para dar mis opiniones.

Reitero otro aspecto muy de moda actualmente, pero claramente sospechoso: confundir fácilmente el partidismo político y la política. Cuando alguien dice que es apolítico, tengo claro meridianamente cuál es su característica política.

Eché en falta saber qué opinaba la AAVV de Pubilla Casas. Por cierto, una de las más activas del pasado reciente.

Hospitalet no es insegura. Lo que produce inseguridad es el miedo al diferente. La ola migratoria es imparable y no es difícil entender el porqué: los humanos buscamos la mejor manera de sobrevivir. El eslogan “Date cuenta primo, todos somos clase obrera” es magistral y útil para explicar qué está pasando. Los que somos inseguros somos las personas pobres que nos creemos que somos ricos. El racismo surge generalmente entre pobres y más pobres. Los ricos tienen sus barrios/guetos para ricos. Allí no tienen inseguridad: existe la valla de los precios del coste de sus viviendas. Allí los emigrantes solo entran para servir.

La cara del capitalismo aparece claramente en una sociedad desigual, empeñada —y lo consigue— en hacer desaparecer o diluir el concepto de la lucha de clases.

Hay diversas miserias sociales. La primera, como ya he dicho, el conflicto entre pobres y más pobres: el racismo. La segunda, la inactividad o, mejor dicho, la indiferencia de los responsables y poderosos: el neoliberalismo. La tercera, el desprecio al sistema, aunque deficitario, el más evolucionado: la democracia está en juego.

El otro día, apoyado en un árbol en la avenida Isabel la Católica, quise ver quién participaba en la manifestación significativa y multitudinaria después de tantos años. Eran buena gente cabreada. Me preguntaba las razones de fondo. No es lo mismo la agresión violenta de un chico en patinete eléctrico, robando y tirando de una cadena o un monedero a una señora mayor con el riesgo de herirla, que el volumen de la música o la práctica de bailes en los parques públicos haciendo barbacoas. No es lo mismo zonas con bolsas de basura rotas y enseres junto a los contenedores, que creer que los comerciantes “nou vinguts” —que, por cierto, evitan la desertización urbana de nuestras calles— se crean dueños exclusivos de los contenedores.

Tengo edad de tener miedo de la inseguridad ciudadana y de un montón de cosas más, pero sobre todo me inquieta la estupidez humana.

Desde el máximo respeto a las personas que piensan diferente, no voy a dejar de decir lo que considero una trampa: la convocatoria, sin decirlo, asociaba inseguridad con emigración. Este binomio es el argumento para segregar, expulsar, rechazar, sospechar, temer y, sobre todo, reprimir.

Al alcalde le acusan de falta de policía, por eso no para de hacerse fotos con la policía. Recuerdo que le di un sobresaliente. No le acusan de la falta de programas sociales que investiguen y analicen qué está pasando en nuestros barrios. Nuestros problemas son el reflejo de la sociedad. Si un rey emérito está implicado en casos de corrupción y robo y solo pasa que tiene que vivir en Abu Dabi, y algunos ricos poderosos y políticos roban y corrompen y tampoco pasa casi nada… ¿De qué manera podemos aumentar la paz social con semejantes ejemplos?

La violencia y el robo son un tema claramente policial, no tengo duda, pero sobre todo también es de responsabilidad social. Igual que tenemos que reivindicar más policía, tenemos que hacer lo mismo exigiendo que el delito se reprima y, al mismo tiempo, exigiendo más educadores de calle, más trabajadoras/es sociales que expliquen a los nuevos vecinos —que han llegado para quedarse— que el civismo y el respeto por lo comunitario en nuestros barrios es indiscutible: todos somos clase trabajadora. Educación y reinserción de grupos de jóvenes.

¿Cuántos pequeños pero violentos delincuentes tenemos? Los grandes, algunos salen en los telediarios.

Hablar del pasado puede ser anecdótico, pero ayuda al análisis. La gran diferencia es que en nuestros barrios existían AAVV que atenuaban y evitaban las reacciones de los que proponían patrullas vecinales. En eso sí veo una clara responsabilidad. En nuestros barrios tenemos muchas entidades que trabajan cada una por problemas diferentes, y el pulso social —salvo excepciones— de nuestros barrios en la sociedad civil, no lo tiene nadie. Las entidades domesticadas y clientelares no hacen nada más que desmovilizar.

Va a resultar que los que creen que se debe repatriar, expulsar, repudiar si están indocumentados, tienen hoy la sartén por el mango. Tenemos leyes y normas obsoletas y estúpidas que benefician a los poderosos, manteniendo una multitud de personas que acusan de ilegales para abaratar los costes de la mano de obra y tener un mercado negro laboral y económico de proporciones más altas de lo que imaginamos.

Bajemos de la nube de nuestro bienestar y analicemos que el tsunami que viene o lo paramos con argumentos radicales y profundamente democráticos, o el futuro de nuestros barrios será mucho peor.

Los amantes de la política estamos aletargados, divididos y discutiendo si son galgos o son podencos. ¿Tendremos que sufrir la propuesta reaccionaria para proponer algo con sentido común?

No tener en cuenta y leer la música de la manifestación del otro día no es solo ser sordo y ciego: es no ser responsable. Esto es un clarísimo aviso. A ver si somos capaces, entre todos, de entender de qué va el tema.

L’ESTACA VOL MOSTRAR LA SEVA SOLIDARITAT AMB EL POBLE PÀLESTI I S’ADHEREIX A LA VAGA DE AVUI DIA 15 QUE S’HA CONVOCAT PER DIFERENTS ORGANITZACIONS PER LA FI DE L’OCUPACIÓ A PALESTINA I DELS ATACS A LA LLIBERTAT DE PREMSA

Pedro Luna (Activista veïnal de l’Hospitalet i membre de la Junta de la CONFAVC)

A l’abril de 1979 es va publicar a la revista Els Marges un manifest sobre l’estat i el futur de la llengua catalana. El text estava signat per un grup d’intel·lectuals catalans de gran prestigi acadèmic com Joaquim Molas, Jordi Castellanos, Enric Sullà, Joan Albert Argenter, Josep Maria Nadal, Manuel Jorbà i Josep Murgades, tots ells filòlegs i lingüistes especialitzats en la història de la llengua i literatura catalanes. El manifest que es va presentar amb el títol Una nació sense estat, un poble sense llengua va generar en aquell moment un debat intens al sí de l’opinió pública i del món polític català. Els signants assenyalaven que la situació del català a 1979 era més molt més precària que en les dècades anteriors i feia responsables a la classe política catalana, al paper dels mitjans de comunicació i a les migracions procedents d’arreu de l’Estat espanyol. Alhora, s’afirmava que el bilingüisme a Catalunya era asimètric, és a dir, bilingües eren els catalanoparlants mentre que la població castellanoparlant era en la seva majoria monolingüe. En aquest sentit, s’afegia que calia un tracte preferent per la llengua catalana per tal de protegir-la i garantir el seu ús social. Val a dir que l’anàlisi respecte a l’existència d’un bilingüisme diglòssic era prou encertada i que els autors del manifest tenien bona part de raó.
El problema, potser, era que la reflexió obviava la realitat material i de classe de l’emigració que hauria servit per posar en context i explicar aquest desequilibri lingüístic.

En tot cas, la controvèrsia al voltant del manifest es va orientar més cap el marc de la identitat nacional que no pas cap al de la lingüística. Segons el text, Catalunya era una societat dividida en dos grups diferents escindits entre sí des d’un punt de vista lingüístic, cultural i ètnic. Es situava en la demografia i en les grans migracions de la segona meitat del segle XX les causes d’aquesta fragmentació. La visió binacional del manifest no deixava de ser una esmena al concepte d’Un sol poble i a les tesis de Francesc Candel expressades al seu llibre Els altres catalans publicat l’any 1964. Òbviament, és legítim el desacord vers l’assaig de Candel de la mateixa manera que seria un error mitificar Candel fins al punt de convertir la seva obra en una mena de textos sagrats esculpits en pedra. Però parlar a finals de la dècada dels 70 de la conformació de dues comunitats nacionals separades per raó de llengua i identitat, d’alguna manera, abonava el terreny a discursos d’ulsterització de la societat catalana encara que aquesta no fos la pretensió del manifest publicat a Els Marges.

Més enllà de les intencions, però, el manifest que va veure la llum l’any 1979 argumentava, i són paraules textuals, que “les migracions dels darrers decennis no tan sols havia originat una sèrie de problemes pràctics relatius a la convivència d’uns i altres, sinó que també feia trontollar les bases d’homogeneïtat ètnica en què sempre s’havia fonamentat el catalanisme històric.”
Gairebé mig segle després, aquestes teories tornen a ressonar amb força als debats sobre les actuals onades migratòries, la llengua i la identitat catalana. De fet, podríem assenyalar el manifest del Grup Koiné de març de 2016 com la represa de les línies argumentals del manifest de 1979. El text titulat Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent arribava a considerar als emigrants dels anys 60 i 70 com un instrument involuntari de colonització lingüística, tornant a ignorar el component social, econòmic i sistèmic de les migracions, les desigualtats territorials i el perquè d’uns fluxos migratoris com a expressió de l’extractivisme poblacional i laboral de l’economia franquista.

Tant el manifest d’Els Marges de 1979 com el del Grup Koiné de 2016 descrivien una Catalunya fragmentada a nivell lingüístic i nacional. Es teoritzava un país compost per “nosaltres” i “ells”, catalanoparlants autòctons d’una banda i castellanoparlants emigrants de l’altra. Aquesta divisió, aparentment antagònica, sustentada en un bilingüisme amb clar predomini del castellà, ha permès que molts sociolingüistes auguressin un futur no gaire alentidor pel català. L’any 1990 es va publicar El futur de la llengua catalana de Modest Prats, August Rafanell i Albert Rossich. En aquesta obra, els autors predeien que el procés d’extinció del català podia quedar sentenciat al cap de cinquanta anys “quan l’última generació que haurà tingut el català com a llengua materna, clarament minoritària al conjunt del país, l’abandoni per adreçar-se als seus fills.” Tenint en compte que el text es va escriure a 1990, la data de defunció del català es fixava per 2040 arran d’un procés de substitució lingüística causat pel bilingüisme i el fenomen migratori.
La temptativa de relacionar el fet migratori amb la davallada de l’ús social del català no és nova i avui dia està tornant a situar-se com una de les raons principals de la caiguda del català com a llengua habitual. En aquest punt no serè jo qui em posi una vena als ulls: és evident que els canvis demogràfics tenen una incidència directa en l’ús d’una llengua minoritzada. Negar-ho seria intel·lectualment deshonest per la meva part. Ara bé, davant d’aquesta realitat tenim tres opcions: 1ª) cridar als quatre vents que no hi res a fer i que la fi del català és qüestió de temps, 2º) preservar el català només entre la població catalanoparlant amb doble xarxes escolars i 3º) passar a l’ofensiva amb polítiques actives de formació perquè la llengua arribi a tothom. No cal dir que hem d’apostar per la tercera opció. Bàsicament perquè és molt necessari defugir de les visions més apocalíptiques i segregadores, i perquè no hem de veure la immigració com una amenaça per la llengua i als immigrants com un col·lectiu intrínsecament contrari al català.

Lluny d’idealitzar una realitat que és sens dubte complexa, sí que crec que hem de posar en valor les contribucions dels immigrants, dels que van arribar fa cinquanta anys i dels mes recents, al procés de normalització lingüística del català. Molt sovint parlem que la immersió lingüística a Catalunya va néixer a Santa Coloma de Gramenet i als barris castellanoparlants de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Perquè molts d’aquells emigrants andalusos, castellans o murcians, sent majoritàriament monolingües, van mobilitzar-se perquè els seus fills aprenguessin el català a les escoles. Possiblement no ho van fer perquè fossin més o menys catalanistes o per una idea de país sinó per un raó més material: volien un futur millor pels seus fills i el català era una llengua associada a l’ascensor social. Fer del català una eina per la cohesió social i la igualtat d’oportunitats va articular als anys 80 una sèrie de campanyes institucionals com la fita generacional El català, cosa de tots! de l’any 1982 que va afavorir que s’arribés a un ampli consens social i polític que va permetre l’aprovació de la Llei de Normalització Lingüística al cap d’un any. Aquesta llei establia el català com la llengua pròpia de Catalunya esdevenint vehicular a l’ensenyament mitjançant la immersió lingüística que, com dèiem en línies anteriors, es va aplicar per primer cop a Santa Coloma de Gramenet a dinou centres educatius, sent l’escola Rosselló-Pòrcel la pionera, i estenent-se poc després a escoles de Badalona, Rubí, El Prat i l’Hospitalet de Llobregat.
L’any 2017 Plataforma per la Llengua va publicar l’estudi La immersió lingüística a Catalunya: un model eficaç i exitós. A l’esmentat estudi es destacava que la implementació de la immersió lingüística havia evitat el risc d’un procés de fractura social i de segregació lingüística a Catalunya. Certament aquest va ser i hauria de seguir sent el pal de paller de la immersió.

Després es podrà debatre sobre l’aplicació real de la immersió al llarg del temps. Perquè fins i tot aquells que han posat en dubte l’èxit de la immersió han centrat les seves crítiques no tant en el model sinó en la seva falta d’aplicació. Aquestes crítiques s’han accentuat arran dels nous canvis socials i demogràfics de les últimes dècades que han fet revifar de nou el debat lingüístic. Entomem, doncs, aquest debat cíclic sobre el català i la immigració.
A l’horitzó s’entreveu un nou repte que haurà d’afrontar el català com va fer fa quaranta anys a la Catalunya dels sis milions. Però la realitat social ha canviat i avui el repte és majúscul: la Catalunya dels vuit milions. El català a l’era de la globalització i de les noves migracions s’enfronta a la paradoxa de veure com s’ha reduït la diversitat lingüística al món mentre creixia a Catalunya. S’estima que avui dia a Catalunya es parlen unes 300 llengües de parlants procedents d’uns 200 països d’arreu del món. Segons la darrera Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població de 2023, el català és la llengua habitual del 32% d’habitants mentre que a 2018 ho era del 36%. Però la qüestió no és tant que el català hagi perdut parlants, perquè de fet va guanyar 267.000 nous parlants entre 2018 i 2023, sinó que aquest increment va ser inferior al creixement de població que va ser de 398.500 persones en aquell lustre. Per tant, el català guanya nous parlants però a la vegada és insuficient perquè no s’arriba a tota la població nouvinguda. No per falta d’interès dels immigrants per aprendre la llengua sinó pel fet que l’oferta s’ha vist àmpliament superada per la demanda.

Òmnium Cultural ja va alertar al maig de 2024 que actualment hi ha a Catalunya 2,3 milions de persones que volen aprendre o millorar el seu català però no poden fer-ho perquè només hi ha 120.000 places anuals de formació disponibles. No són dades menors, parlem de 2,3 milions, que representen el 35,7% de la població de Catalunya. D’aquests més de 2 milions de persones que s’han interessat per accedir als cursos de català hi ha un total de 800.000 immigrants nascuts fora de l’Estat espanyol. Aquestes dades trenquen clarament amb la percepció de la presumpta animadversió de la immigració cap el català i desmunta els discursos de l’extrema dreta sobre la també suposada falta d’arrelament dels immigrants. Ho tornarem a dir: la immigració representa una oportunitat de futur per la llengua i no pas una amenaça com alguns ens volen fer creure.
Campanyes com la del Català per a Tothom impulsada per Òmnium Cultural aquest mateix any situen la necessitat de revertir el dèficit estructural de formació amb l’increment de l’oferta de cursos de català fins arribar a les 200.000 places anuals durant el pròxim decenni. Aquesta campanya, que ha rebut l’adhesió d’unes 200 entitats catalanes, vol erigir-se com un moviment de país transversal en defensa de la universalització del català i del seu ús social entre tots els sectors de la població. Crec que aquestes són les iniciatives que hem de treballar en relació a la immigració i el català. De la mateixa manera que a la dècada dels 80 es va entendre que el català era un element d’integració i vertebració social, avui hem de recuperar aquell esperit de construcció de poble per tal d’evitar el risc de la fractura interna i d’una Catalunya de dues velocitats amb l’enquistament de les desigualats socials. Això passa, efectivament, per
incorporar a la població immigrant tots els àmbits de la vida comunitària, al teixit associatiu, a les lluites veïnals, socials, polítiques i evidentment, a la llengua com a vincle de cohesió. És tracta d’un gran repte que requereix centrar totes les nostres energies en allò que és veritablement important.

Al darrers mesos hem vist com les polèmiques lingüístiques a casa nostra s’han multiplicat a causa d’una sèrie d’episodis de catalanofòbia i d’hostilitat cap a la llengua catalana. Ja sigui una obra de teatre, un metge que no vol atendre als pacients en català o un gelater argentí que va menysprear un client catalanoparlant, les denuncies per discriminació lingüística, especialment al comerç i l’hostaleria, són cada cop més nombroses. Plataforma per la Llengua va recollir al mes d’abril més de 450 queixes per discriminació lingüística als comerços en només 15 dies, fet que evidència que hi ha problemàtica i que han de ser les administracions les encarregades d’actuar i sancionar, si cal, en compliment de la Llei de Política Lingüística. Sí que penso que hem de defugir dels debats estèrils i tòxics de les xarxes. Sincerament, crec no aporta gaire al debat lingüístic haver estat mig estiu parlant del gelater de Gràcia a Twitter i articles d’opinió. Perquè ni el cas del gelater ni d’altres són representatius de cap col·lectiu o nacionalitat. El que sí es representatiu és que hi ha 800.000 immigrants en llista d’espera per aprendre català. Fer front a aquesta emergència lingüística hauria de ser la nostra prioritat i on hem de d’adreçar els nostres esforços atès que és aquí on realment ens hi juguem el futur de la llengua.

Per anar acabant aquest article m’agradaria recordar que la batalla pel català no només es limita a Catalunya. És una obvietat que sovint oblidem. De tant parlar de la Catalunya dels 8 o 10 milions i de com podria afectar aquesta realitat a la llengua, passem per alt que la població de les terres de parla catalana és de 14,5 milions d’habitants. Els atacs contra la llengua al País Valencià, a les Illes i a la Catalunya Nord posen en relleu que també ens enfrontem al perill de la fragmentació territorial. Parlàvem abans dels risc de la segregació lingüística a Catalunya i de la necessitat d’anar cap a la construcció d’un “nosaltres” on hi càpiga tothom davant dels qui volen construir un “nosaltres” fossilitzat. Doncs bé, aquest “nosaltres” opera en diferents àmbits: a nivell social, amb igualtat i drets fonamentals per a tothom; a nivell lingüístic, fent del català la llengua d’acollida i cohesió social; i a nivell nacional, amb la vertebració territorial i cultural com a poble. Construint aquest “nosaltres” podrem aspirar a ser un país més just socialment i a preservar un dels nostres llegats més preuats: la llengua.

Manuel Domínguez, historiador i Portaveu de L’Hospitalet En Comú Podem

Som en L’any Candel. Per què seguim parlant de Paco Candel? Cent anys després del seu naixement, seixanta anys després d’Els altres catalans, seguim parlant d’ell, de la seva obra, de la seva trajectòria vital, per què? Perquè és necessari per entendre la Catalunya que va viure, entre les dècades de 1920 i 2000, perquè és necessari per construir la Catalunya d’ara i del futur.

Candel, per sobre de tot, va ser un cronista. Va començar com novel·lista, amb novel·les que relataven esdeveniments reals que passaven o havien passat al seu entorn. És ben conegut que el veïnat del seu barri no va acollir gens bé que descrivís tant explícitament, amb noms reals, les seves misèries a Donde la ciudad cambia su nombre (1957).

La transformació dels barris de la Marina de Barcelona des d’abans de la Guerra és magistralment descrita a Han matado a un hombre, han roto un paisaje (1959) de la mà d’El Grúa, un personatge que trobo que és dels millors de la literatura catalana del segle XX, una mena de Buscón contemporani.

El grapat de novel·les que va escriure al voltant de 1960 el projectaren com la veu de la immigració i dels suburbis, en uns anys en els que a l’àrea metropolitana de Barcelona (com a totes de les ciutats d’Espanya) arribaven desenes de milers de persones cada any. Tot això, en el context de la dictadura franquista, un règim gens favorable a la cultura catalana i a Catalunya en general.

D’aquí va venir l’encàrrec d’Els altres catalans, on es consagrà com cronista d’unes situacions que estaven passant, sovint molt a prop, però que eren desconegudes per part de moltes persones. Candel va donar veu a la població immigrant de les barraques, de les habitacions a pisos compartits, de les cases d’autoconstrucció, dels barris que eren uns fangars.

Ho va fer prenent partit, posant-se del costat de qui havia hagut de marxar del seu poble i vivia en condicions precàries i indignes, denunciant les injustícies socials. És a dir, amb consciència de classe. Recordem que hi havia una terrible censura que va prohibir fragments de les seves obres, tot i la autocensura prèvia que, com la resta d’escriptors i escriptores, s’havia d’imposar a si mateix. Per tant, les denúncies i crítiques havien de ser ja inicialment difuses i indirectes.

I també ho va fer per evitar el trencament de la societat catalana en dues comunitats lingüístiques, com sabia que havia estat a punt de passar durant l’episodi immigratori anterior, en les dècades de 1920 i 1930. Va eixamplar el concepte de catalanitat, començant pel títol de l’obra, que ha esdevingut una categoria històrica i social.

A partir d’aquí, ja va ser més periodista que novel·lista, però també quan practicava aquest ofici s’apropava a la literatura, de la mateixa manera que quan feia de literat s’apropava al periodisme. I també va ser polític, al voltant del PSUC, el partit comunista, el més important de l’antifranquisme. Quan era novel·lista deien que escrivia com es parlava, quan era periodista escrivia fent literatura.

D’aquesta trajectòria va deixar petjada a tota Catalunya, i un dels llocs on va ser més present i on és més recordat és l’Hospitalet, on hi va arribar a ser regidor.

Candel és vigent, el que va escriure és aplicable a l’actualitat. Cal candelitzar l’anàlisi de la realitat i l’acció cultural, social i política de la Catalunya dels 8 milions. Ara és la nostra responsabilitat, entre totes i tots hem de fer de petits candels perquè l’extrema dreta xenòfoba guanya espai als mitjans de comunicació i les xarxes, que ja sabem de qui són, i també a les urnes.

Hem de promoure el candelisme i conjugar el ver candelitzar per acabar amb el racisme, que compleix dues funcions, assegurar una mà d’obra barata i difondre una concepció del món en el que es justifiquen les desigualtats. Candel pot ser un dels pals de paller de la reunificació de l’esquerra i la reconstrucció ideològica contra el nou feixisme.

Mentre l’Ajuntament de l’Hospitalet no fa res per commemorar l’any Candel, malgrat que l’alcalde se`n va comprometre en la Diada de l’any passat davant la seva filla, moltes persones i col·lectius recordem i fem servir les seves obra i trajectòria. Perquè s’ho mereix i perquè ens pot ser molt útil.