La meva filla ha tingut molt clar, des del primer moment, que havíem de demanar un menú degustació i és el que hem fet tots:
-Croquetes cremoses amb pernil ibèric.
-Torrades de blat de moro amb tataki de tonyina vermella, alvocat i salsa ponzu.
-Burrata amb tomàquets confitats, ruca i pesto de festucs.
-Salmó a la planxa amb cremós de coliflor i verdures ecològiques.
-Filet de vaca a la brasa.
De postres: escuma de coco, amb pinya osmosi, granissat de menta, crema de llimona, iogurt grec i sorbet de llimona.
Per beure he demanat un Gramona Gesamí del Penedès.
El preu del menú és de 55 €, al que se li ha d’afegir el vi (l’aigua està inclosa).
El primer que he de dir és que he sopat extraordinàriament bé i que, pel que he menjat, el preu gairebé em sembla barat. També he de dir que, malgrat que la gran majoria dels cambrers semblen asiàtics, tots han fet un esforç no ja per entendre’m en català, sinó per parlar-me’l. Per a mi això és fonamental, ja ho he dit altres vegades. Si soc a Catalunya, vull ser atès en la meva llengua, que és la llengua pròpia del país i oficial. També vull menjar bé, és clar. I avui ho he fet d’una manera excel·lent i raonablement abundant malgrat que la teca fos sofisticada.
Anem a pams.
Les croquetes amb pernil ibèric m’han semblat delicioses, excepcionals, cosa que te molt de mèrit perquè jo tinc avorrides les croquetes. La seva finor i la qualitat del pernil sumaven una matrícula d’honor.
Les torrades i el tataki. Li he hagut de preguntar a la meva dona i a la meva filla què collons era un tataki -si no ho he entès malament tonyina crua- i he pensat “ja hi som!”, però el cas és que allò -salsa de ponzu (?) inclosa- era bo. Semblava un carpaccio.
La burrata amb tomàquets, no estava ni bé ni malament, però tirant a bé.
-El salmó, honestament, el tinc avorrit. Quan ma mare va començar a cuinar salmó a casa aconseguia uns plats extraordinaris, ara la majoria dels salmons que et serveixen no valen una merda. No dic que aquest fos el cas, però el salmó fa molts anys que no em fa trempar.
-El filet de vaca a la brasa era esplèndid. Estava fet com a mi m’agrada i era contundent i melós a l’hora. Absolutament tradicional. Excel·lent.
Pel que fa als postres a mi -que soc un amant del coco en totes les seves formes- m’han entusiasmat. La Marina ha dit que a ella és l’única cosa que li ha fallat de l’àpat, però quan li he preguntat si m’ho donava m’ha dit que no…
Pel que fa al vi, l’he triat jo d’una manera una mica dictatorial. Com que el vi que més m’agrada és el blanc lleugerament afruitat i això és el que he entès que era el Carmona Gessamí he encertat de ple. Ja sé que els que hi entenen diuen que és millor el vi negre que el blanc i millor el blanc sec, que l’afruitat, però és que jo no hi entenc i m’agrada el que m’agrada i no el que determinen els savis.
Enmig del sopar hi ha hagut un incident. He volgut anar al lavabo i resulta que a la planta catorzena no n’hi ha cap. Penso, francament, que això en un restaurant d’aquesta categoria, qualitat i preu és inadmissible. M’han dit que havia de pujar al pis de dalt. El problema és que cap dels quatre ascensors no s’aturava -no sé perquè collons no ho feia!- i passava de llarg. Jo tenia una urgència, així que he decidit pujar per les escales, però m’he trobat que les escales eren exteriors. De ferro -d’aquells ferros foradats per a que s’hi escoli l’aigua i el vent- i que qui havien xarxes metàl·liques. Però el vertigen que he passat ha estat molt desagradable. He pujat i baixat els collons d’escales aferradíssim a la barana, intentant no mirar avall. La mala estona que he passat fins que he trobat en Roca que els hi perdonaré mai. No he explicat la desventura a la família perquè estic segur que s’haurien posat a riure i a mi no m’ha fet gens ni mica de gràcia, us ho puc ben jurar.
Després de sopar a la meva dona i a la meva filla els ha fet gràcia anar a prendre una copa al terrat. Hi feia fresca, és clar. Jo tenia son. I això dels còctels mai no ho he acabat d’entendre (trobo que la gran majoria desgracien els licors que barregen i acaben fotent gust de medecina). He demanat un daikiri, que m’han dit que duia ginebra, mango i no sé què més. I tant de bo que hagués demanat Aromes de Montserrat o Ratafia perquè allò, efectivament, semblava un xarop.
Tomàs-Maria Porta i Calsina