Fa noranta anys l’ambient a la ciutat era especial. Un ambient carregat d’il·lusions, però també d’incerteses o de pors. Llavors, tot semblava anunciar algun esdeveniment important. Els rumors de tota mena omplien converses de taverna o d’ateneu i es feien lloc a les xerrades a les fàbriques, les bòviles o els camps de llaurar. Feia calor, segurament no tanta com la que coneixem avui.
En aquell moment es vivia l’expectativa d’un canvi polític i social. Avui, aquests dies, el veïnat ha estat pendent del resultat del mundial de futbol, de la final entre les seleccions d’Argentina i d’Espanya. Aquest esdeveniment ha omplert les converses entre amistats, famílies i coneguts de tota mena. En el moment del partit que es feia lluny, a Estats Units, la plaça de l’Ajuntament es va omplir de persones que volien compartir les sensacions del partit de futbol, al voltant d‘una pantalla gegant oferta pel govern municipal.
Fa noranta anys la cosa era molt diferent: es participava o es veia com s’aconseguia aturar un cop militar al país i, al mateix moment, el paisatge i la vida canviava. Va començar una guerra civil i, al mateix temps, s’iniciava a la ciutat i a Catalunya una real revolució social. Vist des de lluny, des d’ara, sembla difícil d’entendre com va ser possible tot plegat.
A hores d’ara, la selecció espanyola de futbol s’ha proclamat guanyadora del Mundial. I no ha estat una casualitat. Sense entendre ni un borrall de futbol, aquesta victòria esportiva es segurament el resultar de bastants anys de feina, de preparació de les condicions per fer-ho possible, acumulant experiències de moltes competicions i formant tant els esportistes en sentit estricte, com els seus entorns. El triomf no ha estat, doncs, una casualitat ni un bolet.
Encara més, en el terreny social i polític, els esdeveniments no son gairebé mai casualitats, ni apareixen sobtadament com bolets (tampoc els bolets surten espontàniament. Els calen unes condicions i uns substrats determinats). Així, la victòria obrera i popular del 19 de juliol a Catalunya no va ser cap casualitat. Responia a una llarga trajectòria de lluites, d’acumulació d’experiències, d’èxits o derrotes que van ajudar a conformar un substrat potent sobre el que créixer un moviment obrer segur de si mateix.
A l’Hospitalet, des de l’administració municipal s’ha treballat per poder festejar i compartir el partit final del Mundial amb el triomf de la selecció. Encara que no fos aquest l’objectiu, la concentració a la plaça de l’Ajuntament fins i tot podria servir per millorar la cohesió social a la ciutat. El problema, pot ser, que aquestes celebracions no semblen treballar per crear consciència de comunitat i recollir experiències i memòria acumulada.
A manca d’altres iniciatives, la CNT local va decidir organitzar més que un acte, una activitat per recuperar la memòria del juliol del 1936 i d’allò que va suposar pel veïnat de l’Hospitalet. Va plantejar la realització d’una petita ruta històrica que pogués recuperar memòria de les trajectòries i les lluites que van conformar un l’Hospitalet viu i combatiu. Finalment, se’m va encarregar la conducció d’aquesta ruta a mi mateix, recollint una petita part de la història de les lluites socials a la ciutat.
D’aquesta manera es va voler recordar, des de Can Trinxet, la vaga de les filadores, el 1913, organitzada pel sindicat la Constància, que reivindicava la reducció de la jornada, llavors d’11 hores, tenir festa els dissabtes per la tarda i una augment de sou que acostés els salaris al dels homes. La vaga es va estendre des del barri de la Bordeta, fins a tot Catalunya. A la ciutat van sumar-s’hi especialment les treballadores de Can Rifà, del Cànem, de Can Gras i Can Trinxet i de Can Tries. Van ser més de 2.500 dones en vaga que finalment van aconseguir una jornada de 9 hores, amb dissabte tarda festiu, i un augment de sou.
Aquesta vaga de dones del tèxtil, que va tenir molta força a Santa Eulàlia, va anticipar en part el que seria la famosa vaga de “La Canadenca” que al 1919 va mobilitzar pràcticament tot el país i va aconseguir la jornada legal de 8 hores. Aquesta vaga va tenir un dels seus centres en el Transformador de La Torrassa. Més enllà, però, de les vagues i dels conflictes socials, com el pistolerisme engegat pel governador civil Martínez Anido i l’anomenat “sindicat lliure” que va segar moltes vides de sindicalistes com Salvador Seguí o com el Peronas, cal ressaltar la feina educativa i comunitària feta des de diverses entitats, especialment els Ateneus Racionalistes o Llibertaris, com el “Pau i Amor” de Santa Eulàlia, animat per Francesc Pedra i Lola Peñalver, o l’Ateneu Racionalista de La Torrassa, animat per Josep Peirats, que organitzaven des de cursos d’alfabetització fins a obres de teatre o debats científics de tota mena, convertint-se volgudament en llocs de construcció de comunitat.
També cal esmentar el treball fet des de començament del segle XX fins el final de la guerra civil per les Escoles Modernes, com la Ferrer i Guàrdia del carrer Baró de Maldà del barri del Centre, o l’Escola Moderna de La Torrassa, de les germanes Ocaña, Fèlix Carrasquer i altres, com centres que feien possible l’educació de bon nombre d’infants dels nostres barris.
Els anys 30, des de la proclamació de la Segona República, van ser també anys de conflictes i confrontacions socials arreu del país. Moviments insurreccionals com els de Casas Viejas o els de Fígols també repercutien a l’Hospitalet, que al desembre de 1933 va conèixer un moment en el que es va proclamar el comunisme llibertari durant cinc o sis dies, amb enfrontaments al mercat de Collblanc o als burots de Riera Blanca. L’octubre de 1934 va tenir la seva repercussió a la ciutat que va veure substituït l’alcalde electe per un militar.
Al mateix temps de tot això, es creaven bòviles cooperatives com La Redentora al barri de Collblanc, o vidrieries com la Cooperativa Obrera del Vidre a La Torrassa i, arreu, s’anaven creant entitats i llocs de trobada diversos.
Finalment, el 19 de juliol de 1936 va arribar la noticia de la sortida de diverses columnes de tropes de les casernes amb la voluntat d’ocupar els centres neuràlgics del país. Es van aixecar barricades per barrar-los el pas a diversos llocs, com davant de la casa d’en Peirats a la carreta de Collblanc. Hi van haver combats a Barcelona, especialment a plaça de Catalunya, a les Drassanes i a la Plaça Espanya i, finalment les columnes militars van ser derrotades i les casernes van ser ocupades per milícies.
Però això es ja tota una altra història, la de la revolució social i la guerra civil que llavors van iniciar-se en paral·lel, i que podem trobar més o menys explicada en llibres i materials diversos. Aquí hem intentat resumir una part del que va ser la Ruta Històrica que es va fer dissabte 18 de juliol a l’Hospitalet i que vol donar elements per millor comprendre els coneixements posteriors, i recordar d’on venim.
