“Avalot d’esperits
que prorrompen dels llimbs
per fer-se veure.
Prenen hostatges:
la sang, la tinta o el cafè.
S’hi escuden i s’estimben
contra bruses, llençols
i cobretaules.
O qualsevol matèria
que els deixi emetre
senyals de foc.
Pregàries indelebles
espargides en la Terra
que taca l’univers
del cos d’un déu
que viu en el replec
d’una altra taca
d’un altre déu
de llet, de fang o de carmí.”
Cèlia Sànchez Mustic (“Taques-I”)
Consti que jo no parlaré d’aquestes taques gairebé excelses als que es refereix la poeta. La Cèlia te un lirisme profund i conrea una poesia que va a parar al moll de l’ós de l’univers. Jo em refereixo, simplement, a les taques que es produeixen als àpats. D’oli, de vinagre, de salses i també de vi i de cafè. Sí, poeta.
El tema de les taques, pel que fa a la meva experiència vital, que no crec que sigui única perquè en realitat jo, encara que sigui únic, tinc experiències la mar de corrents, te a veure amb les taques, però també amb les senyores. Perquè jo penso que les taques derivades dels àpats estan bàsicament relacionades amb les senyores amb les que mengem.
Davant d’una taca masculina, l’actitud de la senyora que l’acompanya pot ser d’emprenyamenta, de burla o d’indiferència. Normalment, la indiferència vers la taca es l’actitud de la senyora que està interessada –pel que sigui- en nosaltres. En aquell moment incipient de la relació –que encara no se’n pot dir relació- potser fins i tot i fa gràcia que ens taquem. Ja va dir el vell La Bruyère, que no som estimats per les nostres virtuts sinó pels nostres defectes, encara que jo crec que seria més precís que som estimats quan els nostres defectes li fan gràcia a la senyora en qüestió. En aquest cas, les nostres taques.
La senyora que se’n fot de la taca és com un escurçó que ens deixa clar que ens té per un idiota i un pagafantes. És cruel. Nosaltres pensàvem que potser aconseguiríem fer-li un petó o acaronar-li el pit esquerre o fins i tot fer l’amor amb ella. Ella, ha demanat els plats més cars de la carta, el vi més exòtic, ens ha anat deixat clar que ens considera un pigmeu i al final bé l’estocada final de la riallada amb la taca.
La mestressa, és a dir la dona de la que som seus, és la que ens munta un acte sagramental quan ens fem una taca. Li passa a tothom. Jo vaig veure la Marta Ferrussola cantant-li les quaranta al MHP Pujol perquè s’havia tacat la camisa en un dinar del Consell Nacional de Convergència. I, de Pujol, cap avall tots els mortals. Estic segur que Trump també ha de capejar aquestes envestides de la Melània i no m’estranyaria que al Papa de Roma hi hagués alguna monja que li posés les peres a quarto.
Per això, quan la Marina es taca, la veritat és que sento una profundíssima satisfacció. Crec que és una lleu i dolça venjança que ha de suportar la meva reina i senyora. És clar que ella es taca infinitament menys que jo i, precisament, una de les coses que m’agradaria saber és el perquè les dones, en general, es taquen menys que els homes –això de que diuen que som iguals, és mentida: les taques ho demostren-. Hi ha qui diu que és perquè mengen amb més delicadesa, hi ha qui diu que és perquè ancestralment han estat les encarregades de rentar la roba, hi ha qui diu que és perquè tenen més sentit de l’equilibri. No ho sé. El cas és que es taquen menys.
Jo he intentat protegir-me de les taques –i de la mestressa- de totes les maneres que m’han passat pel magí. Des de posar-me el tovalló en forma de pitet –cosa que tampoc no agrada les senyores, perquè diuen que no fa senyor- fins a dur sempre un llevataques amb mi a tot arreu. El problema és que les taques són traïdores i sempre estan a punt. Les tens sense adonar-te’n i, quan tu estàs tranquil·lament deglutint el que sigui, de sobte irromp en els teus ulls una mirada furiosa i una veu acusatòria: “T’has tacat! T’hauria de posar un pitet d’una criatura de dos anys!” Tu abaixes la vista. No dius res. Justament avui t’has deixat el llevataques a casa. Un drama, una tragèdia. Que no ho tornaràs a fer mai més…, dius.
Tomàs-Maria Porta i Calsina