Entrevista amb Pietat Hernández al voltant del paper de la dona en l’ambient pagès.
Pietat Hernández Llicenciada en Ciències de l’educació Gestora Cultural experta en Gestió Publica
Com va néixer la idea d’organitzar l’exposició Dona a Pagès?
L’exposició Dona a Pagès va néixer d’un sentiment d’admiració cap a les dones que ens han precedit i que han contribuït silenciosament a sostenir i fer créixer l’Hospitalet.
Amb aquesta exposició volíem mostrar la ciutat i l’estil de vida que elles havien conegut, i assegurar que els seus records i vivències no es perdessin. Volíem donar a conèixer com l’Hospitalet ha crescut i s’ha consolidat com a ciutat en paral·lel a les seves vides i esforços, i reconèixer el seu paper, que ha estat fonamental.
Quin és el principal missatge que vol transmetre l’exposició?
L’objectiu de l’exposició és retre un merescut homenatge a tota una generació de dones que han viscut en condicions difícils, però també reflexionar sobre els guanys feministes aconseguits i la importància de la igualtat de drets, així com alertar sobre el risc inherent al retrocés de tots aquests avenços.
En relació amb el rol de la dona, a vegades em sorprèn com actualment pensem que hi ha coses que hem superat de fa molt de temps, però en realitat ni les hem superat del tot ni fa tant de temps de tot això.
Què la va sorprendre més durant la recerca?
Durant tot el procés d’investigació, i gràcies al testimoniatge de totes les dones que hi han participat, vam poder aprendre moltíssim. Potser el que més em va sorprendre és conèixer més a fons com era l’Hospitalet: la fertilitat dels camps de la Marina, la gran quantitat de centres culturals que tenia la ciutat durant la República o la gran afició al cinema que hi havia.
Com era la vida de les dones pageses a l’Hospitalet?
Eren —i són— dones cuidadores que feien tots els papers de l’auca: des de cuinar per als treballadors, cuidar els avis i els fills de la família, cosir la roba, fins a preparar les verdures per vendre. A més a més, moltes d’elles també tenien altres feines a banda de portar la casa, ajudant al camp i treballant a les fàbriques.
El seu dia a dia era intens, i li hem de donar el valor que es mereix. Sense tota aquesta feina, era impossible sostenir ni la família, ni la societat, ni la ciutat.
Quines tasques desenvolupaven i per què la seva feina ha estat tan poc reconeguda?
En general, les feines de cura han estat tradicionalment silenciades i poc valorades. La feina d’aquestes dones ha estat poc reconeguda perquè sovint han viscut sotmeses a la voluntat dels homes: primer, del pare i, després, del marit. Elles han viscut temps realment difícils i exigents; recordem que l’arribada de la guerra va deixar moltes dones a càrrec de les cases, i que la cura dels grans i els petits va prendre una dimensió molt dura.
Quines fonts i testimonis han utilitzat per reconstruir aquesta història?
L’exposició Dona a Pagès parteix d’un treball previ recollit en el llibre Memòria de Dona. Com el seu propi nom indica, és un treball de memòria històrica elaborat a partir d’entrevistes a 30 dones de la ciutat que ens van explicar la forma de vida de tres generacions diferents: la seva, la de les seves mares i la de les seves àvies.
Els seus testimonis es van agrupar en cinc àmbits temàtics: ser dona, l’escola, l’amor, la feina i la vida social. Per completar aquests àmbits, també es va fer un treball d’investigació documental addicional.
En l’exposició veureu que, a més a més, tots aquests testimonis s’acompanyen d’objectes, mobles, tèxtils… que ajuden a visualitzar com era la vida diària d’aquestes generacions de dones.
Hi ha alguna història o algun personatge que l’hagi emocionada especialment?
Més que un personatge, el que m’ha impressionat més és tot l’entramat de suport entre veïns i veïnes que existia a la ciutat, i la seva capacitat d’ajudar-se mútuament. Per exemple, tenien sistemes de comunicació propis a partir de l’enllumenat exterior de les cases, que servia per comunicar-se entre masies i s’ajudaven quan algú emmalaltia, ja que no existia un sistema de seguretat social ni metges a l’abast de tothom.
Quina importància va tenir l’agricultura en la història de l’Hospitalet?
L’agricultura va ser essencial! Quan encara la ciutat no estava industrialitzada, ja tenia un potencial econòmic molt important: era l’horta de Barcelona, i l’exportació de producte agrícola era molt reconeguda. Una anècdota que em va sorprendre és que l’enciam trocadero, o francès, es feia al Baix Llobregat per exportar-lo directament, ja que aquí no tenia sortida.
Quins elements d’aquest passat agrícola encara es conserven?
L’Hospitalet ha canviat moltíssim des de l’època que ens relaten les dones protagonistes de l’exposició, però encara podem reconèixer el passat agrícola de la ciutat en diversos racons. Hi ha famílies de la ciutat que encara conserven camps al Parc Agrari i viuen de la terra, es conserven cases, masies i fins i tot trams del Canal de la Infanta. És obvi, però, que l’agricultura ha deixat de tenir la importància econòmica que va tenir en el passat.
Creu que els veïns i les veïnes coneixen prou aquesta part de la història de la ciutat?
L’Hospitalet és una ciutat que ha crescut i s’ha transformat molt en els últims anys. Molts veïns i veïnes se sentiran identificats quan vegin l’exposició; potser fins i tot reconeixeran les persones de les fotografies i desbloquejaran records d’infantesa. Però també crec que les generacions més joves desconeixen el passat de la ciutat. L’exposició tracta el que crec que és el passat més desconegut d’Hospitalet: el seu passat agrícola.
Quina és la peça, fotografia o document més significatiu de l’exposició i per què?
L’exposició està feta a partir d’una selecció precisa i pensada d’objectes, fotografies i testimonis; per tant, tots ells són importants. Algunes de les peces que considero més destacades són: el plànol de la construcció de la casa amb el seu corresponent permís d’obres, que es troba a l’inici de l’exposició; un sonall de nadó antic exposat a l’apartat de ser dona; un conjunt de llibres de mestres republicanes cedits per l‘Arxiu Municipal dins de l’àmbit de l’escola; el recull de fotografies de boda dins de l’àmbit de l’amor; un tallant per matar animals domèstics dins de l’àmbit de la feina; i la bicicleta femenina, com a símbol d’autonomia, dins l’àmbit de la vida social.
Si els visitants es poguessin quedar amb una sola idea en sortir de l’exposició, quina li agradaria que fos?
M’agradaria que l’exposició serveixi per reflexionar sobre l’esforç invisibilitzat, que aquestes generacions de dones van fer per sostenir la ciutat en temps difícils, per pensar sobre el paper que les dones hem tingut en la construcció del present, i per valorar les transformacions viscudes des d’una perspectiva crítica en el bon sentit de la paraula, intentant consolidar els avenços que aquestes generacions van iniciar.
Per què recomanaria visitar aquesta exposició a qui encara no l’ha vista?
És una exposició que ens acompanya a conèixer més el passat de la ciutat i dels nostres veïns i veïnes. Recomano venir en grup, en família i amb amics, ja que espero que serveixi per continuar transmetent aquesta memòria d’una generació a una altra, i perquè, entre tots, puguem seguir parlant, recordant i valorant la feina d’aquelles dones que, sense saber-ho, van fer possible la ciutat que som avui.