La imatge de portada ha sigut extreta de laciutat.cat
Pau Taxonera (col·laborador)
Si, per un cop, d’alguna cosa els hospitalencs hem d’estar satisfets, enfront del que va passar el passat dissabte tres d’octubre, és de la prudència i previsió de la Generalitat, i de la posterior resposta de l’Ajuntament. Òbviament, mai plou a gust de tothom i no tot va ser perfecte; però en línies generals, per a uns barris completament plans i en alguns carrers amb uns desaigües de fireta, que, per cert, quan els van instal·lar, molts veïns i comerciants ja van avisar que això acabaria malament a uns tècnics que, com és habitual en ells, van fer cas omís, les coses no van anar tan malament si comptem que en unes poques hores van caure fins a 220 litres per metre quadrat. Una quantitat que cap ciutat amb les mateixes característiques pot suportar sense danys importants, inclosos els personals.
Però bé, tots sabem el que va passar i quina va ser la previsió de la Generalitat, que va actuar molt abans, dictant el tancament de centres esportius, espectacles, centres comercials i qualsevol classe d’oci, incloses les competicions esportives. Això ens va estalviar molts mals de cap i probablement algun ofegat. S’ha de dir que l’alcalde va sortir per la televisió municipal, aconsellant amb extrema cura per no crear alarma gratuïta, el que s’havia d’evitar; i posteriorment fent acta de presència als carrers més afectats. Almenys aquesta va ser la meva impressió.
Però no tot van ser flors i violes. El transport públic de la ciutat es va convertir en un caos i aquest cop no va ser l’empresa, que va fer tot el possible per donar el servei; i tampoc els conductors, que no només ho van intentar de totes maneres sinó que també van vetllar per la seguretat dels passatgers i la integritat dels vehicles.
Després de parlar amb conductors i usuaris, el missatge era molt clar: el caos va ser producte de la descoordinació entre l’AMB i l’empresa concessionària, i suposem que també amb l’ajuntament. Però això, què voleu que us digui, són bones paraules i ganes de treure el ferro a una realitat que només es pot traduir d’una manera. El dissabte, l’AMB no va existir. Visualitzant-lo des de la ironia, creiem que tant els funcionaris com els directius de l’entitat, van obeir estrictament les directrius generals dels seus grans caps polítics i van tancar la paradeta a les set de la tarda per anar-se’n a casa, això suposant que el seu horari de treball no acabi abans. Altra explicació és impossible d’entendre. Haurien pensat: tots a casa que ja és l’hora de plegar, oblidant còmodament que en un cas com aquest han d’estar al peu del canó, no tant com els bombers o els serveis mèdics, però sí com qualsevol autoritat municipal o autonòmica.
Deixant la ironia de banda, al principi només veiem dues explicacions possibles. La primera, una incompetència tan brutal que demostraria una manca de capacitat mental per dirigir, ja no una entitat com l’AMB sinó qualsevol altre, petita o gran. La segona, una vagància intel·lectual de proporcions increïbles. Però un cop assabentats que després de rebre un toc, per dir-ho d’alguna manera, els directius s’havien posat les piles, perquè a la segona alerta, miraculosament la coordinació va ser perfecta; per la qual cosa ara ja sabem que l’encertada és la segona explicació, la de la vagància intel·lectual.
L’Hospitalet és una ciutat dividida per les vies del tren, i això durarà molts anys, moltíssims, malgrat el que prometen els polítics cada quatre anys, per la qual cosa, quan hi ha un aiguat com el que vam patir el passat dissabte, ens agradi o no la ciutat queda dividida en dos. Els ponts que travessen les vies del tren són els primers a quedar inservibles per la circulació. Només vehicles preparats, com els dels bombers, poden passar; no uns autobusos plens de passatgers, que, malgrat que es veia venir, van intentar passar com si els hi anés la vida, quedant encallats molts d’ells, dificultant el pas dels bombers i els vehicles d’emergències.
Mentre que els funcionaris i els directius de l’AMB, descansaven, segurament mirant les notícies —això és una suposició basada en la seva absència durant els fets—, els conductors dels autobusos van haver de tornar els vehicles a les cotxeres, possiblement molts d’ells amb desperfectes, i després anar a casa seva, ves a saber com. Òbviament, tant els botiguers com els seus treballadors havien de tornar a casa seva, molts d’ells no es podien quedar al seu lloc de treball, encara que això hagués sigut el millor en un cas com aquest.
La primera pregunta és: com ho podem solucionar sense posar en risc tant els conductors com uns vehicles que costen una milionada? I com podem respectar el seu dret de tornar a les seves llars? Creiem que no és tant difícil, només cal imitar els llocs amb fortes nevades, que aïllen pobles i ciutats durant uns quants dies. En aquest cas concret només unes hores.
La segona, encara és més notòria. Després del desgavell que vam patir amb el transport públic durant el conflicte entre Moventis i els conductors, durant el qual l’AMB es va passar pel forro tot i més, a part de mirar a altre costat com si el problema no anés amb ella, què més ha de passar per engegar a prendre vent a tots aquests directius, que aparentment només serveixen per parar la mà cada final de mes?