El Centre Catòlic va acollir la cloenda dels actes de celebració del 40è. aniversari del Centre d’Estudis de l’Hospitalet

Un moment de l’acte de la celebració del aniversari del Centre d’Estudis.

Desenes de socis, col·laboradors i amics de l’entitat van brindar per la pervivència d’un espai únic per fer ciutat

Dijous passat al vespre, en el mateix lloc on 40 anys abans havia iniciat la seva singladura el Centre d’Estudis de l’Hospitalet, es va celebrar l’acte de cloenda amb la presència de molts socis, amics i gent propera a l’entitat.

L’acte es va iniciar amb la presència a l’escenari d’un personatge històric de la ciutat del XVIII, d’una d’aquelles nissagues de les quals encara es manté dempeus algun edifici patrimonial, en aquest cas Casa España seu del Museu Històric de la ciutat que tantes estretes connotacions manté amb el Centre d’Estudis. Tot seguit, dues de les persones fundadores que s’han mantingut durant quatre dècades arrelades a l’entitat com el primer dia, l’historiador i professor Joan Camós i la històrica activista social M. Pilar Massana, van fer memòria del naixement del Centre entre aquelles mateixes parets i van recordar les persones que es van reunir per primera vegada per endegar un projecte que ha resultat imprescindible per donar-li a l’Hospitalet substància i presència. Després d’aquests parlaments, es va passar un audiovisual que recollia amb imatges la llarga història d’esdeveniments, convocatòries i iniciatives de l’entitat i per últim es va demanar la presència a l’escenari dels cinc presidents i presidentes de l’entitat que encara estan entre nosaltres, alhora que es feia un sentit recordatori dels dos primers presidents, el Jaume Botey i la Carme Arranz. Van pujar a l’escenari i van explicar les seves vivències, pel mateix ordre d’antiguitat, el Carles Santacana, la Mireia Mascarell, la M. Pilar Massana, el Manuel Domínguez i va cloure l’acte amb el seu parlament l’actual presidenta Carme Rimbau. A tots ells es va fer entrega d’un quadre recordatori de les activitats més icòniques de l’entitat en aquest període. Tres homes i quatre dones al front d’una de les entitats més imprescindibles amb una ciutat com la nostra, presidint unes Juntes per les que han passat desenes de persones interessades per la història, per la cultura i, especialment, per fer de la ciutat, un espai de convivència i de reconeixement de les diverses petjades que ens han configurat com el que avui som: una ciutat complexa que encara aixeca passions.

En acabar es va servir una copa de cava per brindar per la pervivència de l’entitat com a mínim 40 anys més, i es van poder intercanviar converses entre el nombrós públic assistent.

Ens plau, incloure a continuació l’article de Joan Camós, escrit recentment i llegit durant l’acte, recordant la figura de Jaume Botey.

Somnis impossibles. 40 anys del celh amb  en Jaume Botey i Vallès

JOAN CAMÓS CABECERAN

En Jaume, deuria arribar a l’Hospitalet el curs 68/69 i els primers anys, mentre vivia a la comunitat escolàpia de Can Serra, el seu àmbit de preocupació i treball era el barri de Can Serra i la seva gent. Així va néixer el llibre  54 relats d’immigració, les lluites al barri, “La Carpa”, l’escola de persones adultes, l’objecció militar… Després de la mort de  Josep Maria Segura i Ferrer, l’any 1978, visqué un any a Vallbona de les Monges seguint el projecte del seu amic i amb la idea de crear una comunitat de vida i treball que integrés persones amb dificultats i, alhora, plantegés una sortida econòmica a partir dels valors de la zona. 

Uns mesos després, tornà a l’Hospitalet i a les eleccions municipals de 1979 sortí elegit,  per el PSUC, assumint la regidoria d’Ensenyament. L’impuls que li donà, encara ara n’és una referència. Un dels fruits fou el Llibre blanc de l’Hospitalet, visió global de la ciutat,  de les deficiències da cada un dels barris, des de la perspectiva de l’educació.

Quan l’any 1983,  deixà l’ajuntament, tenia clara la idea, a la  ciutat de prop de 300.000 habitants li mancaven elements de referencia per poder repensar el passat, analitzar col·lectivament el present i promoure línies de futur des de la diversitat ideològica, buscant complicitats amb gent ben diferent, però amb una voluntat comuna, pensar, analitzar, somniar, per poder fer  una ciutat millor.

Així, el 12  d’abril de 1984, en un acte al Centre Catòlic, va néixer oficialment el Centre d’Estudis de L’Hospitalet, resultat del treball d’un any, on ens anàrem trobant, casi setmanalment, en Pere Piñol, Joan Casas, Carme Arranz, Joan Egea, Juliana Joaniquet, Ferran Navarro, M. Pilar Massana, Francisco José Basilio , jo mateix  i, evidentment  en Jaume Botey.

L’article 2 dels Estatuts diu: «L’objectiu del CEL’H és l’anàlisi i desenvolupament de la identitat de l’Hospitalet en les seves vessants humana, urbana i cultural, per la qual cosa es proposa ser una plataforma potenciadora de múltiples iniciatives, un fòrum, un lloc de debat i discussió sobre el passat, present i futur de la ciutat, en qualsevol dels seus aspectes, problemes i dimensions.»

Aviat vàrem llogar el pis principal de la casa número 57 del carrer Major, a tocar de la plaça de la Constitució, denominada així des de 1836 i davant mateix d’on, des de l’any 1993 tinguérem la segona seu, carrer Major 54, l’edifici modernista conegut com can Casas, fins l’any 2007. Des d’aleshores fins avui, el Centre és a l’edifici del molí paperer de 1854, a l’antiga fàbrica Tecla Sala.

Des del primer moment ens sentírem acompanyats en aquest projecte per gent tant diferent com:  Joan Solé Amigó, Casimir Martí, Lluís Recolons, Jordi Font, Pepe Ituarte, Mercedes González Fanjul, Jesús Vila, Andreu Trilla, Francesc Rodón, Guillem Cansado, Clara Carme Parramon, Jaume Codina, Jacint Borràs, Vicens Capdevila o  Santi Ballesteros.

Només dos anys després, el 1986, érem més de 200 socis. L’amic Xavier Arjalaguer es feu càrrec inicialment de la secretaria, però ben aviat, vàrem veure que només des del treball voluntari, l’entitat podria anar endavant. Recordo, especialment,  d’aquells inicis, la visita al Far del Llobregat.

La gestió administrativa es feia imprescindible per poder tenir accés a les subvencions i convenis amb l’Ajuntament, la Diputació o la Generalitat, única manera de poder tirar endavant projectes com la XXXI Assemblea d’Estudiosos de Catalunya, l’any 1986, el simposi sobre l’ús del català l’any 1987, les Jornades sobre l’Hospitalet i la seva comarca de 1988, o les Jornades sobre l’associacionisme de l’any 1992. Si fem un cop d’ull a les publicacions d’aquells anys, ens donem compte de l’activitat que generàvem. El llibre  de Joan Casas sobre el segle XIX, el de Pilar Massana sobre el segle XVIII, els 54 relats d’immigració d’en Jaume Botey o els dedicats al temps de la II República i la Guerra civil de Joan Camós i de Carles Santacana. Tot plegat ens situava en el mapa d’anàlisi històrica de Catalunya, amb vinculacions amb els altres Centres d’Estudis, però també amb el Servei de Documentació Històrica Local (SDHL) de la UAB i el Centre d’Estudis i Recursos Culturals (CERC) de la Diputació, Arxiu de Cervera i després l’Arxiu Nacional de Catalunya. En Marcel Poblet, des de 1994, ens ha representat a la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana.

En paral·lel estàvem creant el que anys a venir volíem que fos una de les  referències bàsiques  del Centre.  Partíem de les bibliografies locals publicades l’any 1985 i 1991.  Babel’H, el centre de  documentació informatitzat sobre l’Hospitalet, fou  el primer fons d’estudis locals a Catalunya, primer amb la Mercè Artigas i des del 2007 dirigit per  Lídia Santacana.

De fet, són nombroses les publicacions que al llarg d’aquests anys hem anat fent,  com El celh comunica, el Manual d’història, els calendaris, les memòries fotogràfiques, tallers de barris com Collblanc-La Torrassa, Gornal… monografies de barris, Bellvitge, Can Serra, Gran Via Sud, la Florida i les  tres col·leccions: 37 Quaderns d’Estudi, 15 de la col·lecció Josefina Gómez Olivares i 10 de Recerques/Retrats.

La gerència del celh ha estat cabdal per portar a terme els projectes d’aquests quaranta anys: Xavier Arjalaguer, Artur Arranz, Carles Santacana, Montserrat Perelló des de 1989 fins el 2007 quan s’incorporà l’Enric Farreras com a director. També la figura de la presidència ha esta bàsica per l’enfocament de les diferents temàtiques. En Jaume Botey ho fou fins l’any 1992 que el substituí Carme Arranz fins 1997. Carles Santacana 1997-2005, Mireia Mascarell 2005-2008, Pilar Massana 2008-2012, Manuel Domínguez 2012-2023 i Carme Rimbau des d’aquest 2023.

Cal dir també que les juntes han estat molt estables i han sigut espai d‘intercanvi, de trobada sobre les preocupacions a l’entorn de la ciutat i les problemàtiques globals.  El paper d’en Jaume era fonamental, situant-nos en paràmetres, que, a cops, ens sorprenia, però aviat sabíem ressituar en el context de la ciutat, de Catalunya o d’una visió globalitzant. Sovint la primera impressió era d’ingenuïtat, d’utopia, però  a mesura que en parlàvem, anàvem veient les possibilitats reals, immediates o a llarg termini. La seva participació sempre era un alè de proximitat, des d’una certa timidesa, compartint el somriure i un gest pacient. El seu compromís personal,  de per vida,  amb les causes dels més desfavorits, ocupaven el centre de la seva activitat i es concretava social i políticament des d’una gran llibertat interior i solidaritat amb causes concretes tant d’aquí com a nivell internacional.

Les temàtiques que més hem treballat al llarg d’aquests 40 anys, coincideixen,  bàsicament, amb les preocupacions d’en Jaume. Recuperar la història col·lectiva i molt especialment el que significà la dictadura franquista i els seus instruments de control de la població, des de la repressió fins el nacional-catolicisme. Quan encara ningú parlava de de Memòria Democràtica, nosaltres promovíem “L’Hospitalet antifranquista” nascut el 15 de juny de 1995 amb la implicació de Mercè Olivares, Felip Gómez, Jaume Valls,  Garcilaso Aguado, Antonio Mayo i altres.

Si més no, dues temàtiques han estat centrals en la bibliografia d’en Jaume i del celh: l’educació i el fet migratori. Moltes foren les publicacions d’en Jaume sobre l’ensenyament de persones adultes i sobre l’educació com eina d’alliberament, així mateix , des del celh , es volgué donar eines per treballar a les aules, com fou :  la Història de l’Hospitalet i l’Hospitalet és escola. D’altra banda, tothom coneix el llibre 54 relats d’immigració, un estudi antropològic sobre l’arribada dels veïns i veïnes a Can Serra entre 1955-1975. La preocupació sobre immigració i identitat ha estat, al llarg de tots aquest anys, un element central de les investigacions del celh, els anys trenta a La Torrassa, la immigració dels anys seixanta, i la immigració d’aquest segle XXI, amb un moment clau, l’any 2014 amb  la publicació  de: Els Paisatges d’en Paco Candel. Altra  fita important foren les actes  de les Jornades d’Història de l’Hospitalet celebrades l’any 2015.

Aquest darrers anys, des de  l’edifici del molí, han significat també una altra manera de presència a la ciutat, des de l’entorn del Centre Cultural Tecla Sala, utilitzant sovint l’auditori i la col·laboració amb la Biblioteca Central. També ha estat un temps de renovació de l’equip impulsor, la junta, amb les incorporacions de Genis Pasqual, Josep Maria Valero, Miquel Solana, Carles Ferrer, Assun Roviralta, Núria Toril, Vicens Sabaté…

Vull destacar que en Jaume era profundament creient, amb un compromís espiritual que emmarcava tota la seva vida, compromís religiós des d’una societat laica i  considerant sempre que els arguments teològics, ho són per els que comparteixen creences o espiritualitat, però que no tenen sentit fora d’aquest marc. No recordo haver escoltat mai cap argument de tipus religiós en l’àmbit del celh i més, si algú demanava alguna resposta des d’aquesta perspectiva, ell es negava a donar-la. No era el lloc. Si bé, després  del Fòrum Social Mundial celebrat a Brasil l’any 2001, en contraposició al Fòrum Econòmic de Davos, impulsà el Fòrum català de Teologia i Alliberament a Barcelona,  des del 2010 fins el 2017, volent portar a la pràctica el compromís espiritual, des d’una perspectiva interreligiosa i conviccional, creant una xarxa des de la diàspora, de col·lectius que mantenen un compromís amb els sectors marginals i un compromís amb la pau.

En tornar de les vacances de Nadal de l’any 2017, en Jaume no es trobava bé, però en aquell moment estava absolutament implicat en aconseguir l’aprovació i aplicació  de  la Renda Bàsica Garantida i anava per tot arreu donant conferències sobre el significat solidari i  promovent un fort moviment social a l’entorn d’aquesta proposta. Al gener de de 2018, un dimarts, teníem reunió de junta i la Pilar ens comentà que en Jaume seguia sense trobar-se bé, però que pensava anar a la xerrada que s’havia compromès, potser a Igualada. Recordo que li vaig dir, si no estàs en condicions, hauries de pensar en una altra persona i em respongué, m’ho sé prou be, i ho tinc molt memoritzat, ho puc fer.  Va fer la xerrada i poc després ingressà a l’Hospital de Bellvitge fins el 15 de febrer del 2018.

Ben segur que somriu, en veure que, un dels seus somnis, el Celh, celebra  els 40 anys.

A l’acte és va recordar d’en Jaume Botey.

Un semáforo con una programación que no facilita el tráfico

El semáforo de la imagen situado en la calle Levante esquina con Torrente Gornal, en la plaza del Cadí, tiene una programación que no ayuda en absoluto a la circulación y lo único que hace es entorpecer al tránsito, por cierto bastante complicado en la zona de La Florida con Collblanc.

Este semáforo funcionaba cuando se ponía en rojo para los vehículos al cabo de unos segundos cambiaba en ámbar para facilitar la circulación de los vehículos cuando no pasaba peatones, los cuales siempre tenían prioridad.

Tras la instalación de unos barracones para ampliar la escuela Pere Lliscart, la programación cambió y el paso al rojo quedó de forma permanente sin cambiar al ámbar al cabo de unos segundos como sucedía anteriormente.

Muchos vecinos se quejan ya que han de esperar sin ningún sentido, ya que no pasa ningún peatón, y además se forma una cola a la espera que se ponga verde.

Debería de modificarse para dar más movilidad a esa zona.

Impostos municipals: equitat i sostenibilitat per als serveis locals

Façana de l’Ajuntament de l’Hospitalet.

ANTONI GARCÍA

Els impostos municipals són un tema que genera un debat constant a les viles i ciutats de tot el país. Mentre que per a alguns són una eina indispensable per garantir els serveis bàsics, per a molts representen una càrrega econòmica difícil d’assumir. Aquests impostos no només es destinen al manteniment dels carrers, parcs, jardins, la neteja pública, la recollida d’escombraries, el manteniment de la policia local i dels equipaments culturals i esportius… sinó que també serveixen per finançar despeses d’altres administracions que disposen dels recursos i les competències necessàries, però que no les executen.

En el debat polític sobre els impostos municipals a la nostra ciutat, l’any passat vam veure com el PSC i ERC pactaven un augment de l’IBI del 3% per a l’any 2024. Ara, el govern del nou alcalde, David Quirós, ha acordat amb els Comuns la congelació d’aquest impost per a l’any 2025. Aquesta congelació, juntament amb la implementació de la nova taxa de residus imposada per la normativa europea a tots els municipis, ha generat crítiques per part dels partits de l’oposició.

Si mirem al nostre entorn més proper, podem veure com ajuntaments com Sant Boi (PSC), El Prat (Comuns) han congelat l’IBI i creat l’obligada taxa de residus, com ha passat a la nostra ciutat. D’altra banda, en altres ajuntaments com Sant Andreu de la Barca (ERC), l’IBI ha augmentat un 3,5% i la taxa de residus un 10%; a Badalona (PP) han augmentat un 3% l’IBI i la taxa de residus; a Gavà (PSC) un 4,7% de l’IBI i la taxa de residus; i a Martorell, també un augment del 3% i de la taxa de residus.

Tots aquests exemples tenen un patró comú: quan els partits estan a l’oposició, solen criticar l’IBI i la taxa imposada per Europa, considerant-les excessives. Tanmateix, quan estan al govern i han d’aplicar les mateixes mesures, argumenten que són necessàries per garantir la sostenibilitat dels serveis públics.

Per superar aquesta dinàmica de politiqueig partidista, és necessari i imprescindible obrir un debat constructiu sobre els impostos municipals i el finançament dels ajuntaments. Aquest debat ha de ser basat en les necessitats reals de la ciutadania i en la recerca de solucions que equilibrin l’eficiència dels serveis públics amb la capacitat econòmica dels veïns.

Hem de partir de la lògica que els municipis són una peça clau de l’Estat del Benestar, que fa massa anys que estan assumint una part important dels serveis socials, educatius, entre d’altres, que competencialment corresponen a la Generalitat. Tot i els més de 45 anys d’ajuntaments democràtics, continuem sense una llei de finançament de l’Administració Local efectiva, que resolgui la manca de recursos i l’infrafinançament de l’Administració més pròxima a la ciutadania

L’actual model de finançament castiga el món local, és clarament insuficient i repercuteix negativament en el benestar de la ciutadania. A mesura que augmenten les despeses, els ajuntaments veuen com les seves capacitats per fer front a les necessitats de la població disminueixen, cosa que genera una pressió econòmica creixent sobre els serveis públics i la qualitat de vida dels veïns i veïnes.

La reforma del finançament local fa massa anys que s’espera, i aquesta qüestió és urgent si volem que els ajuntaments disposin dels recursos adequats per tirar endavant les polítiques que la ciutadania demanda. Les administracions supramunicipals, com la Generalitat de Catalunya i el govern de l’Estat, han de garantir un finançament just i suficient per als municipis. Si no es reforma aquest sistema de finançament, els municipis seguiran patint, i la manca de recursos afectarà directament la vida quotidiana de la ciutadania, amb un impacte negatiu en la qualitat dels serveis que poden oferir.

Una reforma de la llei de finançament ha d’anar també acompanyada d’una reformulació de l’IBI, les taxes i altres impostos municipals, amb l’objectiu de fer-los més equitatius i que reflecteixin la capacitat econòmica de cada ciutadà.

Només a través d’un debat constructiu i de consens, que posi per davant l’interès general per sobre de l’interès partidista, podrem avançar cap a un model de finançament local més just i sostenible, que permeti als municipis oferir uns serveis de qualitat a tots els ciutadans.

Comença amb fortes expectatives la negociació dels pressupostos del 2025: o pactar, o dividir

Imatge d’uns dels darrers plens de l’Ajuntament.

El govern local, entre la necessitat de mostrar una altra manera de fer o la realitat de no governar amb majoria

La urgència més immediata que té ara el govern local és l’aprovació dels pressupostos per l’any 2025 que molt probablement es portarà al ple ordinari de desembre —si és que no cal convocar un d’extraordinari el mateix mes—. Tots els darrers moviments de la política local de les últimes setmanes semblen anar encaminades a aconseguir un mínim acord que permeti aprovar-los sense ensurts, com ja va passar l’any 2023. Sembla molt clar hores d’ara —ja veurem més endavant— que els socialistes tindran seriosos problemes per acordar pressupostos amb els grups municipals, excepte els Comuns, amb els que encara hi hauria possibilitats d’apropar postures.

Està clar que amb Vox no es plantegen res, mentre que el PP i ERC-EUiA ja han posat sobre la taula algunes de les seves condicions. En el cas de la portaveu popular, en l’entrevista a la TV local, ja va explicar que una de les condicions sine qua non era la rebaixa d’impostos i ara han estat els republicans els que, en una nota de premsa, han exposat les seves condicions. Tan objectivament draconianes, que tampoc sembla que es pugui a arribar a acords amb el govern.

De fet, els republicans, només es mostren sensibles a negociar amb el govern Quirós si es fa marxa enrere a dues mesures “acordades amb els Comuns” —com especifiquen a la nota de premsa enviada—, com son la “pujada abusiva d’impostos” i la “creació de quatre nous càrrecs de confiança innecessaris”. Per parlar de pressupostos, el portaveu Jaume Graells ha afirmat que “abans el govern ha de fer marxa enrere a aquestes dues decisions”. Més en concret, ERC es plantejaria negociar i donar suport als pressupostos “si el govern es mostra predisposat a negociar la reducció de l’IBI en un 20% de mitja” i tira enrere el nomenament de quatre nous càrrecs de confiança que tenen un cost salarial de més de 400.000 euros/any.

Aquesta perspectiva només deixa en mans dels Comuns, la possible aprovació dels pressupostos per l’any vinent. Parteixen però, d’una pèssima experiència: el document de 46 mesures firmat al desembre de l’any passat amb el govern socialista per garantir els pressupostos d’aquest any, on el balanç un any després resulta altament negatiu. Aleshores els Comuns van confiar en el govern socialista, però el govern socialista ha estat del tot incapaç de demostrar que allò que és un compromís signat, acaba complint-se en els terminis fixats. Hi ha algunes d’aquelles mesures que, segons els Comuns, estan en procés, però n’hi ha una immensa majoria que porten un any sencer convertides en paper mullat. Aquesta rèmora fa molt difícil la renovació de la confiança i malgrat que els Comuns continuen mostrant una gran paciència per mantenir l’aproximació amb el govern socialista, la realitat no ajuda gens.

Gairebé no hi ha símptomes específics que posin de manifest que el govern socialista comença a ser conscient de les seves enormes debilitats, i això que cada vegada son més evidents. Sembla que el govern està disposat a perdre votacions acusant l’oposició d’irresponsabilitat, abans de fer marxa enrere en algunes decisions que ningú comparteix. Això es podria veure en el ple ordinari d’aquest mes de novembre on el govern, per exemple, pensa portar al ple l’aprovació del Consell Executiu i de Programació tal com el va proposar fa setmanes, malgrat algunes opinions en contra de l’oposició clarament manifestades des d’aleshores. El mateix va passar amb les modificacions de crèdit del ple d’octubre que l’oposició va tombar, i que es van haver de renegociar mentre es portaven al ple extraordinari de fa pocs dies.

Dèiem que no hi ha símptomes que el govern estigui disposat a canviar la seva dinàmica política acceptant la necessitat de negociar per aconseguir que les propostes s’aprovin, però hi ha excepcions. Només ho intenta amb els Comuns i això posa a aquest grup polític moltes vegades entre l’espasa i la paret. L’espasa d’entendre que hi ha propostes que només pot endegar el govern i no li poden semblar negatives i la paret d’observar que un cop assolits els acords, no es compleixen.

Hi ha acords que no deixen de ser més que simples desitjos i aquí és on sembla estar la trampa. Per exemple, congelar l’IBI és congelar l’IBI però posar en marxa un pla d’usos dels habitatges turístics és directament una aspiració mentre no es concreti res mes. Això és el que ha passat amb una gran part dels 46 acords signats al desembre passat. No han deixat de ser enunciats de propostes i per això globalment es van poder signar sense que el govern tingui la sensació real que ha incomplert. Allò que es considerava desitjable aleshores, continua en la majoria dels casos sent igualment desitjable en l’actualitat. Aquesta evidència posa sobre la taula l’altra gran realitat: la total incapacitat en la gestió municipal. Massa vegades els acords no es compleixen perquè ningú fa el seguiment i perquè no hi ha una estructura professional que garanteixi la gestió. Això ho afirmen des de dintre de l’Administració municipal on les queixes son reiterades i la sensació que no hi ha ningú al front de la maquinaria és insistent.

L’últim graó del conflicte és l’objectiu soterrat del govern d’aconseguir que si no hi ha pacte amb algun grup que li pugui donar la majoria, al menys que no pugui haver acord de l’oposició per sortir derrotat. I aquí està l’altra tàctica que sembla estar triomfant: si no pots pactar, al menys evita que els altres pactin. Qualsevol cosa menys el que ja s’anomena l’estratègia del 14/13, molt dèbil en aquest cas per la presència al Consistori de l’extrema dreta. Sembla, però, que no hi ha prou amb el cordó sanitari contra Vox perquè Vox en ocasions pensa coses semblants a la resta de grups municipals i vota en conseqüència. Per tant, del que també es tracta és d’incomodar a la resta de grups del Consistori que tindrien més possibilitats d’estar d’acord amb moltes qüestions. La debilitat de l’oposició, doncs, està en relació directa amb la confrontació, per exemple, entre Comuns i ERC-EUiA o entre Comuns i PP, en la que sovint cauen els diferents portaveus. Debilitar l’oposició sembla que és, en tots els casos, enfortir el govern, i si no pot arribar a acords amb alguns, al menys el govern intentarà que l’oposició no s’entengui entre ella. De la mateixa manera que abstenir-se davant de propostes del govern és exactament igual que votar a favor, evitar que l’oposició voti conjuntament, és aconseguir que el govern segueixi funcionant sense necessitat de negociar gaire coses.

Tenim a tocar els pressupostos. Veurem què passa.

Més habitatges acabats, més llançaments, més inseguretat i menys salaris: dades d’impacte de l’Hospitalet en el conjunt metropolità

Imatge dels gran edificis de l’Hospitalet.

A la cua dels municipis de l’AMB pel que fa a la despesa neta per habitant

L’any 2023 es va iniciar a l’Hospitalet la construcció de 220 habitatges nous (223 segons l’Idescat), que caldrà sumar als 110.500 que ja existeixen a la ciutat, i es van acabar 708 —tots d’obra nova—, una mica menys de la meitat dels que es van acabar a Barcelona, segons les dades de l’Institut Metròpolis pel conjunt de l’AMB.

La mitjana d’edificis acabats d’obra nova a l’àrea metropolitana es va incrementar un 4% respecte de l’any anterior. A l’Hospitalet, per contra, la variació va ser d’un 73%. A Barcelona l’obra nova va disminuir un 9% i a ciutats tan compromeses demogràficament com la nostra, com ara Santa Coloma o Sant Adrià, la variació va ser d’un 23% menys a Santa Coloma i d’un 13% més a Sant Adrià. Les xifres parlen soles.

Mentre en el conjunt de l’àrea metropolitana el preu mitjà dels pisos de lloguer ha augmentat un 9,3%, passant de 952 a 1.040 euros/mes, a l’Hospitalet ha augmentat un 8,7% però en un ventall molt més assequible econòmicament: ha passat de 731 euros/mes l’any 2022, a 795 euros/mes l’any 2023. L’Hospitalet es troba en la franja baixa de lloguers, molt lluny dels preus d’Esplugues, Castelldefels, Barcelona, Begues, Sant Cugat, Montgat, Sant Joan Despí, Sant Just Desvern o Tiana, els municipis més rics de l’AMB.

Hi ha una dada també curiosa en aquest apartat de l’habitatge: les persones inscrites en el Registre de Sol·licitants d’Habitatge amb Protecció Oficial (RSHPO). A Pallejà, per exemple, o a La Palma, el Papiol, Sant Andreu de la Barca o Santa Coloma de Cervelló, la variació de sol·licituds entre el 2022 i el 2023 presenta xifres molts significatives: entre el 116 i el 793% d’increment per cada 1.000 habitants. Hi ha, en canvi, 9 municipis de 36, on la demanda ha estat negativa d’un any a l’altra. Un d’ells l’Hospitalet: quasi bé un 30% menys. En canvi l’Hospitalet és el municipi de tota l’AMB amb més llançaments per impagament de lloguers —un 0,78 per cada 1.000 habitants— seguit de Badalona (0,74) i Barcelona (0,65).

Pel que fa a qüestions de seguretat pública, un 23,2% de la població metropolitana ha estat víctima d’un o més fets delictius durant el 2023. A l’Hospitalet, l’any passat, aquest índex s’eleva uns punts per sobre d’aquesta mitjana (26,6%). En termes absoluts, l’índex ha augmentat 1,6 punts de mitjana entre el 2022 i el 2023: el pitjor municipi, Santa Coloma de Gramenet, amb un increment de quasi bé el 10% (tot i així, Santa Coloma tenia, el 2023, un índex del 23,6%, tres punts més baix que l’Hospitalet). El segon municipi amb pitjors xifres, un altra cop l’Hospitalet, amb un increment del 3,5% entre el 2022 i el 2023.

Si els salaris mitjans totals per sexe a municipis més grans de 40.000 habitants de l’any 2022 eren, en el conjunt de l’AMB, de 31.869 euros (34.866 en homes i 28.714 en dones) a l’Hospitalet eren de 24.519 euros (26.628 en homes i 22.178 en dones), el segon més baix després de Santa Coloma de Gramenet. Però, a més, més baix que la mitjana del conjunt de l’Estat: 26.765 (29.067 en homes i 24.147 en dones) i també del conjunt de Catalunya: 29.313 euros (31.984 en homes i 26.361 en dones).

Allà on la ciutat registre xifres més encoratjadores és en el nombre d’empreses i en la variació positiva entre el 2022 i el 2023. Tot i això, l’Hospitalet, que és el segon municipi amb més empreses inscrites, després de Barcelona, és el tercer en creixement després de Barcelona i Badalona. També va darrere de Barcelona i Badalona en el registre de persones sense feina, amb 12.061 aturats l’any 2023 i amb un augment tan sols del 0,2%, quan a Barcelona és del 3,4 i a Badalona del 0,3%.

Finalment, les xifres de consum elèctric, en consonància amb la riquesa ciutadana, situen l’Hospitalet a la cua dels municipis de l’AMB, acompanyat de Santa Coloma de Gramenet, Badia i Sant Adrià. A tots els municipis el consum domèstic per habitant supera els 1.000 Kwh/habitants tret de Badia del Vallés, l’Hospitalet i Santa Coloma (Sant Adrià registra 1.007 Kwh/hab.). A Barcelona el consum està en 1.213 i a la Palma de Cervelló en els 1.729 per posar dos exemples singulars. Una cosa del tot semblant passa amb el consum d’aigua. L’Hospitalet, Santa Coloma i Badia tornen a estar a la cua dels 36 municipis.

I finalment en l’apartat de governança, on s’analitza la despesa municipal per habitant, l’Hospitalet torna a estar en la franja inferior. Mentre hi ha 15 municipis dels 36 de l’AMB amb despeses de 1500 euros/habitant l’any 2022, i una dotzena mes amb despeses d’entre 1.201 i 1.500 euros per habitant, l’Hospitalet se situa entre els 9 municipis on la despesa va ser entre 901 i 1.200 euros/habitant.

Podeu consultar l’estudi metropolità aquí.

L’Hospitalet entre els quatre pitjors municipis de l’AMB en els indicadors de saturació demogràfica, renda familiar, pobresa i exclusió social

Una perspectiva de la ciutat.

Dades de l’Institut Metròpoli que mostren la realitat social, més enllà de les operacions de marketing polític del govern local

Les darreres dades acabades de presentar de l’Institut Metròpoli sobre la realitat metropolitana de Barcelona, no es pot dir que deixin la ciutat de l’Hospitalet en un lloc massa favorable. L’estudi fa una anàlisi sobre la realitat demogràfica, el nivell de cohesió social i urbana, l’habitatge, la convivència i seguretat, l’economia, la mobilitat, la sostenibilitat i la governança, en bastants dels seus apartats a nivell municipal.

Des del punt de vista demogràfic, l’Hospitalet és la segona ciutat en nombre d’habitants dels 36 municipis de l’AMB, amb 274.455 habitants censats l’any 2023 —i probablement amb una població no empadronada per sobre dels 10.000 habitants— i el segon municipi que més ha crescut en població (després de Barcelona) entre el 2022 i el 2023, amb un creixement de 9.011 habitants en un any. El tercer municipi amb més creixement absolut després de l’Hospitalet és Badalona, amb 2.451 habitants mes en un any. Pel que fa a la variació relativa en percentatge, l’Hospitalet és, de llarg, el que més ha crescut de tot l’AMB.

Si a això afegim la densitat de població, és a dir el nombre d’habitants per Km2, obtenim novament que l’Hospitalet és la ciutat més densa amb més de 22.300 hab/Km2, mentre que Badalona té una densitat global de 10.176 hab/Km2 i Barcelona uns 16.000 hab/Km2. De fet, si a Badalona s’exclou la serra de Marina, la densitat en la zona urbanitzada supera fins i tot la mitjana hospitalenca, amb més de 24.700 hab/Km2, cosa que també passaria, si a Barcelona si li exclou la part forestal del Tibidabo i Montjuic.

De tota manera, el fet que l’Hospitalet creixi gairebé 10.000 habitants en un any, posa de manifest la barbaritat demogràfica que s’accentua greument amb el nombre de promocions immobiliàries en marxa (Cosme Toda, Vanguard, Avda Carrilet, Remunta, etc) i projectades (biopol Gran Via). I fins i tot el disbarat de l’ocupació permanent de sol lliure, com ara la cessió a l’AMB de fa només uns dies de tres solars de propietat municipal per la nova edificació de blocs de protecció oficial.

Per fer-nos una idea de la comparativa en la saturació urbana de l’Hospitalet, només cal analitzar el volum de densitat demogràfica de ciutats com Cornellà o Esplugues (per sobre dels 10.000 hab/Km2), mentre que altres municipis de l’AMB fortament urbanitzats com Castelldefels, Sant Andreu de la Barca, Sant Boi, Sant Vicenç dels Horts, Sant Joan Despí o Viladecans tenen una densitat d’entre 3.000 i 5.000 hab/Km2.

L’Hospitalet també es la segona població de l’AMB (després de Barcelona) on es van registrar més defuncions que naixements l’últim any analitzat, 2022, amb un creixement vegetatiu, per tant negatiu, cosa que certifica que el creixement és bàsicament de nous residents que s’instal·len a la ciutat. Pel que fa al contingent de població estrangera, de nou l’Hospitalet és la segona ciutat darrere Barcelona de tota l’àrea metropolitana en números absoluts, amb més població registrada, però la primera, per sobre de Barcelona, percentualment: gairebé la quarta part de la població registrada a l’Hospitalet és d’origen estranger, més de la meitat dels quals d’origen llatinoamericà.

Pel que fa a la cohesió social i urbana que l’estudi analitza, la renda mitjana de l’Hospitalet era de 18.303 euros l’any 2021, la quarta renda per la cua de 36 municipis analitzats. Pitjor renda que l’Hospitalet només la tenen Badia del Vallés, Sant Adrià del Besós i Santa Coloma de Gramenet. Respecte de l’índex de Gini que mesura la desigualtat d’ingressos, entre la màxima igualtat que és 0 i la màxima desigualtat que és 100, l’Hospitalet se situa en el nivell 30,5. En nivells de major desigualtat que l’Hospitalet en tota l’AMB només hi ha 9 municipis de 36. Pel que fa a la població amb ingressos inferiors als 7.500 euros/any, l’Hospitalet torna a tenir els registres més alarmants juntament amb Sant Adrià i Santa Coloma. Un 12,6% de la població hospitalenca es troba objectivament en risc d’exclusió social. (No deixa de ser una dada ben destacable, que mentre la renda mitjana per unitat de consum a la ciutat és de 18.303 euros/any, la remuneració dels càrrecs públics amb tinença d’alcaldia o portaveus superi els 70.000 euros/any, gairebé quatre vegades mes).

Pel que fa al nivell de pobresa infantil, que es registra tenint en compte la població menor de 18 anys amb rendes inferiors al 60% de la renda mitjana espanyola, de tota l’àrea metropolitana, l’Hospitalet apareix novament en tercera posició només per darrere de Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià. Una cosa semblant es posa de manifest també pel que fa a la pobresa de la gent gran, el sisè municipi pel que fa a les dones i el vuitè pel que fa a les homes, de 36. Si mirem el tipus d’ingressos principals de les famílies, l’Hospitalet apareix en tercer lloc pel que fa a les transferències socials, és a dir, subsidis i pensions i altres ajuts públics, per darrere de Badia del Vallés i Santa Coloma de Gramenet.

També l’Hospitalet apareix en tercera posició, darrere de Santa Coloma i Badia del Vallés, pel que fa a població aturada sense cap prestació econòmica i en canvi és la vuitena pel que fa a la població beneficiària de la Renda Garantida de Ciutadania, amb un 13,9% de la mitjana de la població, molt lluny d’altres municipis precaris com ara Sant Adrià, Badia o Badalona.

Per últim, malgrat que entre l’any 2021 i 2022, la població sense llar a l’Hospitalet ha disminuït un 15%, encara dormien al carrer en aquesta ciutat l’any 2022, 74 persones (d’aquestes gairebé un 3% dones), sent la quarta ciutat amb més població sense llar darrere Barcelona, Badalona i El Prat.

Tampoc l’Hospitalet s’escapa en el registre de l’índex de vulnerabilitat urbana (IVU), només per sota, novament de Santa Coloma, Sant Adrià i Badia. Dades, totes elles, que mostren la realitat social de la segona ciutat de Catalunya, més enllà de les grans operacions de marketing que promou l’Ajuntament.