La imatge de la portada és d’un frigorífic abandonat a la vorera del carrer Barcelona, el dissabte sis de juny; la de sota d’aquestes línies és del dilluns vuit… No hi haurà tercera, el mateix dilluns, suposem que a la tarda, els serveis municipals la van retirar. Tot un rècord s’ha de dir, i és d’agrair.
Som conscients que l’ajuntament no fa la seva feina, la prova és que estem cansats de denunciar-ho; així com que molt pocs hospitalencs fan quelcom per solucionar-ho. Això no només ho podem comprovar l’endemà de les eleccions sinó també en el dia a dia o durant la campanya electoral, on es reflecteix la sobirana indiferència de la població sobre l’estat de la seva ciutat, la neteja, les llars d’infants, la seguretat o, fins i tot, la salubritat dels carrers, on rates i cuques comparteixen els espais de joc amb els seus fills.
Un dia de campanya electoral vaig assistir a la conversa, divertida segons el meu momentani criteri, però possiblement terrible pel qui repartia propaganda. Una senyora, si l’individu en qüestió es pot definir com a tal, li va etzibar, “todos roban”, una frase típica de la pallussada que ens envolta, almenys a l’Hospitalet. Però el que més em va agradar i fer somriure, va ser la resposta de l’activista: “señora, serán los suyos quienes roban”.
Però, per quins set sous ve això? Doncs molt senzill. Com explicàvem abans, el govern de l’Hospitalet és molt criticable, de fet és el pitjor de tots els que hem conegut, no només dins el nostre entorn sinó més enllà, des de Galícia fins a Andalusia, passant per Astúries, la Manxa, Aragó, etc. però el que no podem negar és que, deixant de costat les rates i les cuques, que semblen participar de la vida política i ciutadana, la neteja de la ciutat ha millorat ostensiblement, encara no sabem el per què. Intents i ganes no ens han faltat, perquè innumerables cops hem intentat entrevistar a la gent que neteja, (ningú millor que ells per saber-ho, perquè del regidor no ens hi fiem, i de l’alcalde, aquest senyor anomenat a dit, encara menys) i s’han negat a parlar. Una llàstima, perquè a través d’ells ens podríem haver assabentat dels canvis a peu de carrer, a part del que cobren per la seva feina i les hores que treballen; mentre que amb els sindicats podríem haver conegut les negociacions, com s’ha aconseguit la concessió i com han anat les negociacions. En fi, el mateix que vam fer amb el transport municipal i Moventis.
Simplificant. Per molt que l’ajuntament presumptament faci la seva feina, si la ciutadania no s’involucra, la ciutat seguirà sent el que sembla o, millor dir, el que malauradament és, un suburbi de Barcelona, on els carrers fan mala olor, almenys fins no fa pas gaire; els nens i nenes han de jugar al carrer per manca d’espais; els pares i mares els han de portar a llars d’infants de les ciutats veïnes; els malalts de la zona nord han de desplaçar-se a un altra ciutat per ser atesos. sense ni tan sols un transport públic que els porti; i així una llarga llista de fets i desfetes que mostren una ciutat que es mou entre el Primer i el Tercer Món, que a vegades intenta semblar del primer, però en quant el miratge desapareix, la realitat la posa a lloc, no per manca de pressupost sinó de ganes o pot ser per basta incompetència.
No obstant això, hem de confessar que s’han aconseguit moltes coses. No fa ni un any vaig tornar de l’Àfrica, que en qüestió de neteja i salubritat està millorant a passes gegants, on vaig prendre unes quantes fotografies dels carrers d’una petita ciutat. Per què? Em preguntareu. Doncs perquè sorprenentment estava tan neta que no m’ho podia creure. I és que un any abans feia pena. Les vaig prendre per publicar-les en mode comparatiu. I vet aquí que en quant vaig arribar les vaig eliminar, perquè ja no servien per al meu propòsit. Dins el lapsus de temps entre la meva sortida i la meva arribada, els carrers de l’Hospitalet havien passat de calamitosament deixats a nets, tant o més com els fotografiats. Un altre s’hauria tirat els cabells, tantes fotos per res, però mira per on, a mi em va donar per posar-me content. Malauradament, la felicitada va durar poc, el temps just per sentir i veure les desfetes diàries, sumades a les típiques cacicades a les quals ens tenen acostumats.
Però tot i això, el que es fa bé s’ha de dir. Ara només cal que els hospitalencs s’ho creguin i es conscienciïn de què entre merda no és agradable viure. I sí, ja sabem que és una minoria la que embruta, la mateixa que podem trobar en qualsevol ciutat, però no només es tracta de fer les coses bé sinó també, tal com es fa a la resta d’Europa, de denunciar als incívics, encara que sigui amb fotografies o vídeos perquè se sentin “retratats”.