Quirós parece que quiere imprimir un sello propio y darse a conocer en la ciudad
David Quirós, l’alcalde.
LLUÍS BERBEL. LA PERLA NEGRA.- Una de las preguntas que muchos se hacen es por qué los Comuns de l’Hospitalet en el último pleno, en el punto del nuevo cartapacio y la remodelación de algunas áreas, votaron a favor y no se abstuvieron tan sólo, cuando el grupo socialista tenía ganado ese punto, sin necesidad de ningún apoyo.
Todo parece que algunos cambios que se produjeron en ese pleno son sustancialmente importantes para el futuro de la ciudad. Y la desactivación o cambio de rumbo de alguno de los organismos todopoderosos de ese Ayuntamiento, que ya provenían de tiempos de Celestino Corbacho también ha sido determinante. Hablamos de la Agència de Desenvoluament Urbà /ADU). Precisamente, ésta había sido una reivindicación clamorosa por parte de los Comuns desde hace ya mucho tiempo.
Por la Gerencia de la ADU han pasado todos los grandes proyectos que ha tenido esta ciudad en los últimos años. Dicen que eran los que mandaban y los que imponían su criterio urbanístico.
Parece que el poder que ejercía hasta ahora ese organismo va a caer próximamente en las manos de los políticos y de su criterio. En esas áreas se ha producido un relevo importante. David Torres o David Gómez, uno de los dos, o los dos.
Otro de los departamentos que van a perder fuelle en el reciente organigrama del gobierno municipal va a ser el que hasta ahora dirigía Blanca Atienza, directora de Serveis d’Espai Públic, Urbanisme i Sostenibilitat, y mano derecha de la hasta ahora alcaldesa, Núria Marín. Cualquier actuación urbanística debía pasar por sus manos.
Según algunas fuentes, este órgano se divide en dos segmentos: planificación y ejecución. Y cada uno de ellos tendrá “su vida propia”, hasta ahora concentrada en una sola persona, que si no estampaba su firma los proyectos a ejecutar no se realizaban.
Dicen que cuando uno sustituye a una persona que dirige un organismo tiende a implementar su propia huella. Otros, lo único que hacen es dar continuidad al proyecto que ya estaba establecido.
Los cambios protagonizados por David Quirós en este nuevo organigrama se han de ver en los próximos meses. Algunas personas van a estar atentas si es sólo una puesta en escena sin más, para decir que algo cambia cuando en realidad no se quiere cambiar nada. O por el contrario, el nuevo alcalde quiere imprimir su sello como nuevo alcalde.
Nuevo alcalde que va a tener como meta las próximas elecciones municipales que se celebrarán dentro de tres años. La máquina publicitaria del ayuntamiento seguro que se va a poner en marcha, sobre todo teniendo en cuenta que David Quirós era un concejal al que solo conocía un 2,6 por ciento de la población de l’Hospitalet, según el último barómetro de opinión pública de la ciudad, presentado en el 2023, y que ahora le da soporte un partido cogido con puntillas, comandado por una gestora tras la última crisis de abril del 2022, donde dimitió el primer secretario del PSC local, Cristian Alcázar, investigado por un caso de corrupción por presuntas irregularidades en el Consell Esportiu.
L’equip femení del L’H Cricket Club, campiones de la Lliga catalana d’aquest esport
Un moment d’un partit.
Article de Jordi Ballart (President de L’Hospitalet Cricket Club)
L’HOSPITALET.- És possible que alguna vegada hàgiu vist en alguns dels (pocs) parcs de l’Hospitalet grups de nois d’origen indi i pakistanès jugant amb bats plans de fusta i una pilota. Estan jugant a criquet, un esport que té els seus orígens a l’Anglaterra de finals del segle XVI. Al llarg del temps aquest joc va ser adoptat a diverses colònies britàniques i avui dia a països com l’Índia i el Pakistan és, amb permís de l’hoquei, l’esport nacional. Aquest és encara un esport molt minoritari al nostre país… però a l’Hospitalet tenim un club.
L’Hospitalet Cricket Club
L’any 2009, al barri de la Torrassa, una assemblea de ciutadans d’origen indi va fundar L’Hospitalet Cricket Club. En els seus inicis el club va ser una entitat de lleure, que no contemplava la participació en partits competitius. Quan els membres fundadors van retornar a l’Índia el club va quedar en via morta, fins que al 2023 una nova junta va revifar l’entitat.
Al llarg d’aquests anys, des del Centre de Normalització Lingüística (CNL) es va iniciar un projecte d’aprenentatge del català a través del criquet, adreçat a famílies pakistaneses i, paral·lelament, el CNL i el centre de terminologia TERMCAT van elaborar un vocabulari oficial del criquet en català, fins aleshores inexistent. Aquesta activitat es va desenvolupar en altres àrees educatives i va acabar formant un projecte d’aprenentatge servei als instituts de la ciutat. En aquest projecte un grup d’alumnes sobretot d’origen indi i pakistanès ensenya a jugar a criquet als seus companys. Els alumnes reben una formació i un acompanyament del CNL, del Servei de Mediació i de l’entitat JIS. El rol d’aquests alumnes és importantíssim, tant pel que fa a la visibilització de la seva cultura com pel que fa al seu protagonisme i consegüent empoderament.
Finalment, a la primavera de 2023 la Federació Catalana, interessada en el projecte, contacta amb un dels centres educatius participants, l’Institut Rubió i Ors, i li ofereix crear dos equips (masculí i femení) per començar a entrenar a Montjuïc. Aquest va ser un pas crucial, ja que permetia que aquests nois i noies continuessin amb la pràctica del seu esport fora del paraigua de l’institut. A partir d’aquí es va crear una nova junta i es van esmenar els estatuts. Però aconseguir un club de criquet a la ciutat no seria un camí fàcil. La gestió administrativa que suposa per una entitat sol·licitar un CIF i obrir un compte bancari és una tasca complexa, plena d’obstacles, i lenta, fins al punt que la sol·licitud del camp de beisbol municipal, on actualment entrena el club, es va endarrerir uns quants mesos. Els nostres equips han hagut de passar més de mig any desplaçant-se a Montjuïc per entrenar al seu camp de beisbol els dissabtes a la tarda. En alguna ocasió trobaven el terreny de joc ocupat i havien de practicar en un aparcament.
L’Hospitalet Cricket Club compta amb dos equips: el femení i el masculí, amb una vintena de membres cadascun. La majoria són d’origen indi i pakistanès, però també hi ha jugadores de països llatinoamericans i africans. Som un club que s’ha format als barris de l’Hospitalet i encara ens falten molts recursos. Hi ha molts jugadors i jugadores en una situació econòmica vulnerable, que ni tan sols poden permetre’s comprar una samarreta i pantalons de xandall per venir a entrenar. Sortosament, fa unes setmanes hem aconseguit samarretes gràcies a un patrocinador. No han estat uns inicis fàcils. Estem parlant d’un esport minoritari en aquest país, un esport en què, a més, el paper de les dones té molt poc reconeixement. Aquesta història, però, té un final feliç. Superant tots aquests obstacles, el passat dissabte 29 de juny l’equip femení de L’Hospitalet Cricket Club va proclamar-se campió de la Lliga Catalana! Ara caldrà ser persistents per obtenir més facilitats per entrenar per part de les institucions.
El Foment de la Informació Crítica reitera la seva queixa a l’escamoteig que han patit els ciutadans de les informacions generades per l’entitat
Logo del Consell de la Informació de Catalunya.
L’HOSPITALET.- Dos mesos i mig més tard que la Junta Directiva de FIC elevés a diferents organismes de Catalunya i també als grups polítics municipals la queixa pública per la vulneració del dret de la ciutadania a rebre informació plural a la segona ciutat de Catalunya, només el Consell de la Informació de Catalunya, que va admetre de seguida la queixa, s’ha pronunciat amb una resolució.
Ho va fer en la sessió ordinària de l’organisme del passat 1 de juliol i va ser comunicat a FIC un parell de dies més tard (s’adjunta el text íntegre de la certificació: Certificado del Consell de la Informació de Catalunya . L’acord al que va arribar el Consell és que “no es pot pronunciar sobre la queixa presentada perquè no pot tenir cap seguretat que els mitjans de comunicació hagin menystingut les activitats d’aquesta entitat, i per tant no pot asseverar que hagin transgredit cap dels principis del codi deontològic.”
Davant aquesta resolució, la Junta Directiva de FIC s’ha mostrat, d’una banda, satisfeta per que l’organisme que vetlla per l’aplicació del codi deontològic de la professió hagi analitzat la queixa, però per l’altra ha enviat de nou al CIC un escrit lamentant-se que la entitat no ha tingut l’oportunitat de respondre a les al·legacions presentades pels Mitjans de Comunicació Públics i sentint que el Consell de la Informació de Catalunya no hagi entrat en el fons de l’assumpte que era la vulneració de drets de la ciutadania, perquè els Mitjans de Comunicació Públics de l’Hospitalet han escamotejat des del 2018 fins al moment de la queixa, una bona part de la informació generada per FIC a la ciutadania de l’Hospitalet.
De fet, la mateixa resolució del Consell fa una valoració errònia de la queixa, des del moment inicial, perquè el problema no es genera pel menyspreu dels Mitjans de Comunicació Públics cap a FIC, sinó per l’escamoteig de la informació generada per FIC a la ciutadania. Aquest error en l’apreciació de l’assumpte és el que ha marcat probablement la resposta i ha obligat a la Junta Directiva de FIC a elevar novament la queixa al Consell a través d’un llarg escrit que també es reprodueix íntegrament (Respuesta de FIC).
Malgrat tot, el Consell de la Informació de Catalunya ha estat, (amb el grup municipal de Vox que va dir que dirigiria la denúncia al ple municipal i al Consell d’Administració de La Farga), l’únic organisme dels 11 interlocutors als quals es va dirigir l’entitat, que ha respost directament la queixa. Cap dels altres grups polítics municipals de l’oposició s’han fet ressò ni han portat cap proposta al ple, malgrat que hi ha hagut des d’aleshores tres plens municipals, ni tampoc el Consell Assessor de MCP, el Consell d’Administració de La Farga, l’Espai de Ciutadania, el Consell de Ciutat, el Consell de l’Audiovisual o el Col·legi de Periodistes han enviat cap comentari al respecte. La sensació, per tant, des de FIC, és que els Mitjans de Comunicació Públics són matèria molt reservada sobre els quals, pel que es veu, costa molt pronunciar-se, i no només dins la ciutat sinó també en àmbits on posar en qüestió els mitjans públics costa de digerir. En aquest sentit, des de FIC es posa novament de manifest que aquest segueix sent un tema d’enorme importància, sobre el qual s’ha de mantenir una visió crítica que garanteixi el control ciutadà de la informació que tots paguem.
En la perspectiva que L’Estaca. com, a través del seu editor, Foment de la Informació Crítica, pugui adherir-se en el futur al Consell de la Informació de Catalunya com a mitjà directament vinculat a les seves directrius professionals i avançant-se als compromisos que s’adquireixen a través del segell de compromís ètic, que obliga a publicar les resolucions del CIC que els afectin, és pel que L’Estaca. com es fa ressò ara de la resolució rebuda i de la nova queixa expressada.
També reclamen l’apertura de l’Auditori, un altre edifici de l’arquebisbat i tancat des de fa un any
L’HOSPITALET. LLUÍS BERBEL.- L’arquebisbat de Barcelona ha decidit posar a la venda l’edifici que és de la seva propietat i que va ubicar durant molts anys la seu de la Acadèmia Cultura. El centre, finalment, va tenir que tancar i distribuir els seus alumnes per diferents escoles de la ciutat.
El grup municipal d’ERC ha demanat a l’Ajuntament que negociï amb l’arquebisbat i destini el recinte als equipaments que el barri necessita i que són molt nombrosos. Pel grup municipal republicà, si aquest edifici cau en mans d’especuladors, es transformarà en pisos turístics como ha estat succeint en algunes zones de Collblanc i La Torrassa “expulsant els veïns i veïnes”.
L’edifici està situat al carrer del Dr Martí i Julià. Jaume Graells, cap de l’oposició, ha demanat a l’Ajuntament “negociar amb l’arquebisbat una solució per aquest edifici pensant en la gent del barri i no en el lucre econòmic i l’especulació immobiliària”.
En aquest sentit, el regidor republicà ha apuntat que aquesta seria una solució òptima “després de com es va gestionar el tancament de l’Acadèmia de Cultura”, on es va reconduir una situació de desaparició del centre escolar per part de l’Arquebisbat gràcies a la lluita de la comunitat educativa, els sindicats i la implicació dels partits, malgrat la manca de solars disponibles per part de l’Ajuntament.
“És molt lamentable que l`arquebisbat, que va rebre l’edifici de la Acadèmia Cultura a través d’una donació dels anteriors propietaris, ara el posi a la venda sembla ser que per més de un milió de euros”. Això ho afirmava un veí que ha fet el seguiment d’aquest centre escolar que existeix des de fa més de 50 anys, que ha sigut emblemàtic pel barri i per on han passat milers d’alumnes.
Des de l’oposició, i concretament des d’ERC-EUiA pensen que “el consistori ha de treballar per aconseguir no perdre l’oportunitat de comprar l’immoble perquè la Torrassa guanyi un nou equipament públic al servei dels veïns”. I, sobre tot, perquè no es converteixi en un edifici més d’habitatges turístics.
Des de fa mesos, el consistori ha rebut propostes i denúncies per tal que d’una forma contundent l’ajuntament intervingui en aquesta situació “limitant i posant topalls màxims al nombre de llicències i llits turístics, especialment en barris com Collblanc-La Torrassa”. De moment, l’ajuntament s’ha negat a actuar.
Jaume Graells, d’altra banda, ha lamentat la situació amb l’Auditori de La Torrassa, també propietat de l’arquebisbat. “Hem reclamat en diverses ocasions que l’Ajuntament ens informi i ens traslladi l’estat de les converses, perquè ara mateix la viabilitat d’aquest auditori està a l’aire”, ha apuntat Graells, i ha afegit que “al darrer Ple ja vam reclamar que donessin compte al consell de districte, però no l’han volgut convocar”.
Fa prop d’un any, l’històric Auditori de La Torrassa va tancar en detectar-se un sèrie de deficiències que van impedir mantenir-lo en funcionament i renovar la llicència d’activitat d’espectacles que tenia fins aquell moment.
Des d’aleshores, tant els veïns com les entitats del barri han reclamat la seva adequació ja que és un dels pocs equipaments que té el barri. Insisteixen que entenen la necessitat de fer reformes estructurals, però que el problema es troba justament en que aquestes reparacions “no es fan”.
La seva història és remunta als anys 60 quan es va constituir el Centre Moral i Recreatiu Santiago Apòstol. Al 2002 va ser reformat i novament inaugurat. Des de llavors, ha estat un punt de trobada clau per a les entitats del barri o les escoles properes i ha arribat a acollir centenars de representacions teatrals.
En la mateixa línia, s’han expressat entitats com la Coordinadora d’AMPAS Endavant de Collblanc-La Torrassa, entitat que demana a la propietat i a l’administració que “lluitin per adequar la situació” i que, en poc temps, “poguem gaudir novament del nostre Auditori ”.
Així, les entitats del barri també assenyalen que, per a molts veïns, hi ha una petició unànime perquè torni a aixecar la persiana l’Auditori ja que era una infraestructura cultural molt més assequible que la que es pot trobar, per exemple, al mateix Teatre Joventut de L’Hospitalet, ubicat al barri de Collblanc.
La publicació es va presentar a Gavà amb la presència de diferents autoritats de la comarca
Públic a la presentació Estiu al Baix 2024 Next Llobregat.
L’HOSPITALET. J.C.VALERO.- Amb el suggerent titular “Inspira’t, descobreix… gaudeix!”, els lectors de lestaca.com tenen accés des d’avui a la guia més completa per assaborir la bona cuina, el mar, la muntanya, la cultura i el turisme a un salt de Barcelona
Per endinsar-se al Baix Llobregat no cal posar-se un salacot o el barret Fedora d’Indiana Jones perquè, diàriament, es poden descobrir noves sensacions i llocs al sud de Barcelona, on hi ha multitud d’ofertes de turisme de proximitat que molts catalans encara tenen pendent d’explorar. La publicació Estiu al Baix 2024 Next Llobregat que els lectors de lestaca.com tenen disponible des d’avui, de ben segur que serà font d’inspiració. Enllaç: https://drive.google.com/file/d/1C8CM9rCHnRrNvMBhiooZXN4lMlYFIjHO/view?usp=sharing
La publicació es va presentar el dilluns 1 de juliol al Catalina de Gavà Mar i proposa infinitat de plans per fer escapades d‘un dia i descobrir tresors propers i també gaudir de la bona cuina de productes del Parc Agrari del Baix Llobregat. Acudir als millors amBAIXadors d’aquest territori perquè exerceixin de guies és la millor solució. L’editorial BCN Content Factory ha entrevistat cuiners, empresaris turístics i responsables de Punts d’Informació Turística de la comarca. Aquests ambaixadors són professionals de la indústria que proporciona felicitat sense necessitat d’embarcar-se en un avió, perquè als seus establiments s’hi pot arribar a Trambaix, Metro, Rodalies, Bus o cotxe particular per obrir i tancar d’ulls.
Els autors d’aquesta guia de més de 300 pàgines també han demanat 21 recomanacions a la família Judit i Dani, que amb el seu petit Eric ha recorregut el territori Llobregat durant uns dies amb el seu bloc lavidanoessolotrabajar. I a l’hora de dinar, es recullen els consells de tres amants de la gastronomia o foodies. Són Laura Conde, Isabel Acevedo i Xavier Rieiro, que recomanen els seus llocs més esglaiadors, tant del litoral com de l’interior.
Però Estiu al Baix 2024 Next Llobregat també es fa ressò del debat sobre el present i el futur del turisme sostenible a partir de recordar com va començar, l’actualitat i plantejar-se cap a on anem, després de constatar que aquesta activitat que ens agrada anomenar “la indústria de la felicitat” ha consolidat la seva recuperació i supera els rècords prepandèmia.
L’era del lleure
Vivim a l’era de l’oci i des de BCN Content Factory proposem fomentar la mobilitat d’agitació perquè els visitants atrets per la marca Barcelona no es concentrin en uns barris de la ciutat i puguin apreciar l’exotisme proper del sud de Barcelona, de l’ Hospitalet i Baix Llobregat, comarca que manté un compromís per la sostenibilitat turística i on molts empresaris i establiments han aconseguit el distintiu Biosphere. A la publicació s’apunta un full de ruta per potenciar el turisme com a segon sector econòmic del Baix, després de la indústria manufacturera.
També s’hi inclouen entrevistes al conseller de Turisme del Consell Comarcal del Baix Llobregat, Javier González Abad, que avança els reptes del turisme de proximitat que tant interessa també a la ciutat de Barcelona amb l’objectiu d’evitar “morir” d’èxit. “Des del Baix Llobregat i l’Hospitalet cal aprofitar que Turisme de Barcelona obre una nova etapa per evitar la massificació i els problemes que comporta per als ciutadans un excés de visitants”, subratlla el periodista i editor Joan Carles Valero. En aquesta estratègia de promoció selectiva que eviti la turismefòbia, afegeix que “pot ajudar el turisme de proximitat i així evitar les conseqüències negatives de la seva concentració a la capital”. La coordinació i promoció digital per modular visites i la creació de productes atractius són les eines per aconseguir-ho, afegeix en la mateixa línia dels especialistes consultats.
Rutes per als més actius
Per als més actius, Estiu al Baix 2024 Next Llobregat proposa consultar el visor de rutes a pedal metropolitanes que gestiona ni més ni menys que 4.000 km d’itineraris ciclistes, consolidant-se la bicicleta com a mitjà complementari del transport públic. També es recomana fer senderisme per recórrer la ruta “Castells i Fonts” després de l’èxit obtingut per la ruta “10 cims”. La iniciativa del Consell Esportiu del Baix Llobregat vol impulsar l’esport popular i els hàbits saludables a través del senderisme, alhora que es potencia el descobriment d’una dotzena de racons fora dels itineraris habituals. Una altra ruta accessible per a tota la família és la dels 7 balcons de Montserrat situats a diferents poblacions que tenen a la muntanya sagrada com a incomparable marc.
Per combatre els rigors estivals propis del canvi climàtic, es destaca com a refugis turístics una xarxa metropolitana que s’ha incrementat amb un centenar de nous espais disposats a aquest efecte, així com un grapat d’activitats culturals. Entre les programades aquest estiu, destaca RE-ART, una exhibició d’art sostenible a Casa Seat, l’exposició de l’escenògraf Alfons Flores a Tecla Sala, una nova mostra al Centre d’Interpretació de la Colònia Güell a Santa Coloma de Cervelló i l’arrencada de Manifesta 15 el 8 de setembre, amb la participació estel·lar de tres espais a l’Hospitalet, Cornellà i el Prat.
I com que l’estiu convida a la lectura, la publicació conclou amb la reproducció d’un dels contes i les il·lustracions de Rafael Bellido i Joana Llordella, pertanyent al llibre commemoratiu del cinquantenari del Centre d’Estudis Comarcal del Baix Llobregat, a més d’un ampli reportatge sobre la Biblioteca Humana de l’Hospitalet, una iniciativa que aconsegueix trencar barreres i desfà estereotips i prejudicis a partir de poder conversar amb “llibres humans”, persones amb una història de patiment que permeten comprendre millor la diversitat humana.
Caldria aplicar i fer realitat el Pacte de Ciutat sobre Educació
Aula de uncol·legi de L’Hospitalet.
Toni García
El canvi climàtic es deixa notar a les escoles, i alumnes i professors pateixen les altes temperatures a les aules. Cada any es repeteix la mateixa història i cada any es fan les mateixes declaracions per part de la consellera de torn, que anuncia inversions per solucionar aquesta greu problemàtica, però que després no es compleixen ni s’executen. De la instal·lació d’aire condicionat anunciada fa uns anys pel govern de la Generalitat, hem passat al pedaç d’instal·lar 3.500 ventiladors per a tots els centres de Catalunya, fet que ha irritat la comunitat educativa.
Les escoles s’han convertit en els únics edificis públics que no estan climatitzats. El més indignant és que, fa més d’un any, el ple de l’Ajuntament de l’Hospitalet va aprovar per unanimitat de totes les forces polítiques destinar més de 2,5 milions d’euros a climatitzar les escoles d’infantil i primària públiques de la ciutat (com ja va informar en el seu moment aquest digital: https://lestacarevista.wordpress.com/wp-admin/post.php?post=5361&action=edit). Un pla acordat, amb una operativa d’execució conjunta amb el gremi d’instal·ladors, per agilitzar l’acondiciament dels centres educatius que mai es va dur a terme perquè des de la Conselleria d’Educació no es va donar el permís.
Aquest conflicte de competències obliga les famílies a comprar o portar ventiladors de casa perquè els alumnes no pateixin la calor extrema. Les mancances de climatització agreugen encara més la situació d’emergència educativa de la nostra ciutat, amb escoles saturades, ràtios que superen els límits, edificis del pla d’urgència que ja tenen més de 50 anys i que esperen una reforma integral, a més de les mancances en l’educació infantil i especial, i la manca de noves escoles i instituts.
Vells problemes que continuen sense solucions efectives per part de les administracions, especialment del Departament d’Educació, que es va comprometre a cobrir les necessitats educatives que s’arrosseguen des de fa anys i a establir un calendari d’inversions i d’execució de millores en els diferents àmbits educatius de la ciutat.
Cada declaració de la Consellera sembla una reiteració de les anteriors, sense accions concretes que millorin realment la situació educativa. Tot al contrari, la situació aquests darrers anys, en lloc de millorar, ha empitjorat.
Acabem el curs escolar amb calor a les aules i el començarem de la mateixa manera i amb els mateixos problemes. Tenim un repte col·lectiu de millorar l’educació pública a la nostra ciutat, i per fer-ho possible és necessari que les diferents administracions, siguin del color polític que siguin, assumeixin la seva responsabilitat i afrontin amb el conjunt de la comunitat educativa els reptes que tenim. Això és el que vam acordar i signar, en un pacte de ciutat, la comunitat educativa, les administracions i els diferents agents socials i polítics de la ciutat.
Jornada de debate de la Alianza de la Izquierda Republicana de España sobre un tema de gran trascendencia en municipios de la corona metropolitana
Reportaje de Javier Marín Vázquez.
La Alianza de la Izquierda Republicana de España (Aires) acaba de celebrar una exitosa jornada de reflexión y debate sobre los migrantes, su inserción social en la cultura de acogida y la utilización que hace la extrema derecha para intentar convertir este fenómeno social en un problema de inseguridad ciudadana.
Participaron como ponentes 3 ex jefes de policía con largos años de militancia en la izquierda política.
Tomás Gil, Doctor en Derecho y profesor en numerosas instituciones universitarias y policiales resaltó que “las sociedades actuales son plurales, diversas y complejas; una de las causas de esta complejidad es la inmigración, que en los últimos años se ha producido en España como consecuencia de la globalización, de los conflictos bélicos que se han desarrollado en numerosas partes del mundo, de la desigualdad y de la falta de oportunidades en la que se encuentran millones de seres humanos”
“Frente a esta situación la izquierda española tiene la obligación de articular un discurso político que le permita explicar a la ciudadanía la necesidad de ordenar y gestionar debidamente el fenómeno migratorio, discurso político que contemple las diferentes aristas que presenta la inmigración, una de ella es la sensación de inseguridad que genera la inmigración, sensación de inseguridad que es alimentada por la extrema derecha de forma indecente y torticera”
“Necesitamos a los inmigrantes por varios motivos, uno de ellos, fundamental, es el crecimiento demográfico negativo que presenta España y que nos condiciona en nuestro desarrollo económico y social, pero, para poder gestionar de forma óptima el fenómeno migratorio es indispensable desarrollar políticas activas que contribuyan no sólo a formar profesionalmente a las personas llegadas de otros países , es necesario fomentar su integración en nuestra sociedad, implicarlos en nuestras comunidades, acompañarlos y hacerles conocedores de los derechos que les protegen en España y de las obligaciones que se les exige como miembros de nuestra comunidad”
Fernando Pradells, Màster en Estudios Policiales, señaló que en las causas del desbordamiento policial para atender debidamente el creciente fenómeno criminalístico, influye decisivamente el recorte presupuestario de las administraciones públicas, en prevención, reacción, derivación y atención del conjunto de operadores sociales para resolverlos con eficacia, en tiempo y forma, incluyendo aquí la exasperante dilación de los tribunales de justicia.
“No es en sí el fenómeno de la inmigración el que altera la seguridad de los pueblos y, sobre todo, en las grandes ciudades, son los movimientos/desplazamientos desbordados y masivos de personas, sean de donde fueren, los que se muestran difíciles de atender y gestionar y que, a su vez, generan incidencias relevantes y negativas en la seguridad ciudadana”
Pradells aportó datos estadísticos del Ministerio de Interior sobre la criminalidad en España, que demuestran que los delitos graves, como los asesinatos, las violaciones, y los secuestros, están creciendo de forma alarmante:
El número global de infracciones penales ha crecido en los últimos 9 años, desde los 2 millones del año 2015, hasta los 2’5 millones en el 2023.
De la misma forma, el nº de infracciones penales por tráfico de drogas prácticamente se dobló, desde los 12.000 casos de 2012, hasta los 21.000 de 2022:
El nº de agresiones sexuales con penetración se ha disparado exponencialmente, entre los 1.200 casos de 2015 hasta los 4.875 de 2023.
En el cierre, Javier Marín, que fue jefe de policía en varios municipios y posteriormente Asesor de Seguridad Pública en la Delegación de Gobierno de Cataluña, y en la Diputación de Barcelona, aseveró que:
“La SEGURIDAD PÚBLICA forma un binomio inseparable con la LIBERTAD y en un estado democrático de derecho, los poderes públicos han de garantizar el engranaje entre ambos elementos, diseñando políticas públicas que permitan a la ciudadanía ejercer su LIBERTAD en un contexto de SEGURIDAD personal integral.
La INMIGRACIÓN en general, en tanto que uno de los sectores poblacionales mas desfavorecidos y con menores ingresos, alcanza niveles estadísticos muy destacados en las tasas de delincuencia de los países europeos, y muy en concreto en España.
La ausencia de políticas de vivienda y cohesión social, está beneficiado la “guetización” (la aumulación por barrios de la inmigración con menores capacidades económicas)
El crecimiento de la extrema derecha en Europa, guarda una relación directa con la utilización política del fenómeno de la inmigración, desde una perspectiva xenófoba y racista.
Países como Suecia; Holanda; Alemania y Francia; modelos en algún momento para la socialdemocracia europea entre los años 1960 y 1990, por sus altos niveles de integración de la inmigración y cohesión social; han caído en picado.
Han ido perdiendo barrios y ciudades enteras, en las que la relación directa entre inmigración e inseguridad ciudadana las hace inhabitables, hasta tal punto que la población autóctona acaba autoexilándose.
Esas ciudades-guetos generan sus propias mafias internas, con bandas organizadas y armadas, que hacen impracticables sus calles para cualquier patrulla de policía, que abandonan el patrullaje preventivo y solo se atreven a entrar cuando se organizan grandes operativos policiales para situaciones excepcionales. Mientras tanto, se convierten en mini estados fallidos, donde las instituciones de la administración del Estado desaparecen.
Cuando esas administraciones están gobernadas por la derecha política, su inacción da lugar al auge de formaciones de extrema derecha, que tampoco les molestan demasiado, porque al final acaban cogobernando con ellas cuando les son necesarias, cómo ya está pasando en España”
Para demostrar sus aseveraciones Marín mostró datos estadíaticos del Ministerio de Interior aportando datos específicos sobre la población reclusa de origen extranjero y afirmó que: “El volumen de población reclusa extranjera ha aumentado en 654 internos en relación con 2021. Al finalizar 2022, el porcentaje de población reclusa extranjera era del 30,1 %, 0,5 puntos porcentuales más con respecto al año anterior. Cifra que no guarda proporción con el nº de población de origen extranjero en España, que es del 10%
Los internos extranjeros en los centros penitenciarios españoles, que pertenecen al ámbito de los países de la Unión Europea, representan en su conjunto, a 31 de diciembre de 2022, el 15,0 % del total de los internos extranjeros. La población reclusa de Rumanía representa el 7,0 % del conjunto de la población reclusa extranjera.
Por proximidad geográfica se destaca que el porcentaje de internos de Marruecos, respecto del total de internos extranjeros es del 21,6 %.
La población reclusa de Colombia representa el 7,4 % y la población reclusa de Argelia el 4,9 %.
El conjunto de la población reclusa en España ascendió a 55.751 personas
en 2022, manteniéndose en cifras estables desde 2015.
Para dejar clara la relación del aumento de la criminalidad, sobre todo en delitos contra el patrimonio, Marín apuntó que: ”en el período álgido de la crisis económica, 2008-2015, la población reclusa, en su conjunto, alcanzó el pico máximo con 76.079 presos en 2009”
En cuanto a propuestas para el mejor tratamiento y gestión de la Seguridad Pública, en su relación con la población extranjera, Marín aportó diversas ideas aprobadas en el Congreso Constituyente de AIRES:
Alrededor del 10% de la población española es de nacionalidad no española. Buena parte de estos inmigrantes vienen buscando trabajo y una vida más segura que en sus países de procedencia. Las dificultades en la regularización de estas personas han creado un mercado de trabajo dual y desregulado que repercute en la pérdida de derechos por el conjunto de los trabajadores. Con ello se ha creado una situación propicia para populismos y extremismos nacionalistas que en nada benefician a la cohesión social ni a la progresión de las clases populares y trabajadoras.
España debe tener soberanía para llevar a cabo su propia política migratoria, estableciendo planes y criterios de recepción de inmigrantes, priorizando países con lazos culturales e históricos, así como colectivos que padezcan cualquier tipo de persecución, ya sea por razones políticas, étnicas, culturales, religiosas o de orientación sexual. Los poderes públicos deben promover, a través de políticas educativas con suficiente dotación presupuestaria, que en los diferentes niveles educativos se impartan clases sobre diversidad cultural, que fomenten el conocimiento y el respeto, por parte de todo el alumnado, de otras culturas y las aportaciones positivas de las mismas, con el objetivo de que progresivamente se vayan erradicando en nuestra sociedad los prejuicios contra tales culturas.
Las redes de tráfico ilegal de personas son directamente responsables de la muerte de centenares o millares de personas cada año, y por ello deben ser perseguidas con toda la fuerza represiva por parte del Estado. Diferenciando siempre entre las personas responsables de ese tráfico y las que son víctimas del mismo, que no buscan más que una vida mejor para ellas y sus familias.
Los poderes públicos deben promover de la manera más rápida y efectiva posible la regularización jurídica y laboral de todas aquellas personas que, hallándose en España de manera irregular, desempeñen trabajos productivos y se vean explotadas laboralmente por su condición de irregulares, para evitar de ese modo tanto el dumping social como la proliferación de la economía sumergida y la defraudación a Hacienda y a la Seguridad Social.
El respeto de los valores de la convivencia democrática, como la libertad religiosa o la igualdad de todas las personas sin discriminación por razón de sexo u orientación sexual, deben ser considerados como requisito indispensable para ser acreedor a la condición legal de residente en España, así como para la adquisición de la nacionalidad.
Por otra parte, las personas de origen inmigrante que hayan hecho de la delincuencia su modo habitual de vida, o demostrado su falta de respeto hacia los referidos valores de la convivencia democrática, deberán perder con la mayor rapidez posible sus permisos de residencia y trabajo, o impedírseles el obtenerlos si aún los hubiesen conseguido, y tramitarse su expatriación a la mayor brevedad legalmente posible.
Destacó, entre los asistentes, la presencia de Carmen San Miguel, que fue Concejal de Seguridad Pública del Ayuntamiento de Barcelona, y que tomó la palabra al finalizar el acto.
Fotografías del acto, celebrado en la Librería Byron, de Barcelona, el 27/6/2024
L’entitat ha tingut en aquests anys set presidents/es i desenes d’activistes culturals han format part de les seves Juntes
A prop de 60 persones van assistir a la trobada del CELH.
L’HOSPITALET.- El Centre d’Estudis de l’Hospitalet, una de les entitats de més prestigi de la ciutat i una de les més transversals, va reunir ahir més d’una seixantena de persones per celebrar, en un acte íntim i molt emotiu, el quarantè aniversari de la seva fundació.
A primers de juliol de cada any, l’entitat convoca als seus associats per acomiadar el curs en una retrobada que té caràcter de confraternització i que acostuma a celebrar-se amb un pica pica a la seu de l’entitat, enmig de les desenes de documents, llibres i materials documentals diversos que són l’extraordinari patrimoni de què disposa l’entitat i que tant ha servit des de fa dècades per conèixer més a fons la història i els problemes de la segona ciutat de Catalunya pel seu pes demogràfic.
En aquesta ocasió, la celebració es va fer en un restaurant cèntric de la ciutat, a tocar del carrer Major que, curiosament, pertany a la ciutat veïna de Cornellà, malgrat que sempre ha estat arrelat a l’Hospitalet perquè forma part del complex de la Masia Serra on els reconeguts ceramistes encara fan bona part de la seva producció. La trobada va servir, encara més que en els anys anteriors, per retrobar-se els antics socis amb els més recents i recordar la vitalitat que encara manté l’entitat després dels seus primers quaranta anys de vida. L’entitat, nascuda a l’abril de l’any 1984, de la mà de Jaume Botey, Joan Camós i una desena més d’activistes de la ciutat, va ser presentada al Centre Catòlic en un acte on, a banda d’aquests dos primers impulsors, va participar l’historiador, també molt vinculat a la ciutat, Casimir Martí, que ens va deixar l’any 2021. D’aquesta desena de primers entusiastes i d’on van sortir els dos primers presidents de l’entitat i la presidenta que feia quatre, ja només queden entre nosaltres la meitat, i d’aquests, Joan Camós i Maria Pilar Massana s’han mantingut molt vinculats a l’entitat des del seu naixement i fins ara mateix i van ser-hi presents, com es tradicional, en aquesta trobada de vells amics i de vells companys.
Com explicava el mateix Jaume Botey l’any 2009 quan es va publicar un extra del Quaderns d’Estudi per commemorar el primer quart de segle del CELH: “…l’objectiu més important de la nova entitat era ajudar a crear identitat de ciutat, i que ens preocuparíem de tot allò que ho afavorís: de la història llunyana i de la recent, de la immigració i de la cohesió social, de la ciutat de les fàbriques i de la ciutat de les persones, de l’Hospitalet en el context proper i de l’Hospitalet en el conjunt de Catalunya, de la cultura i les festes, de la vida associativa, del que quedava de l’antic l’Hospitalet rural, de la ciutat de Puig i Gairalt i del nou urbanisme, etc. Es tractava de divulgar o de crear, si no n’hi havia, instruments de coneixement del medi i posar-los a l’abast dels que hi vivim i ho vulguin conèixer, de les entitats, especialment de les escoles. Volíem una entitat plural en tots els aspectes, ideològicament, políticament, per edats i procedències, i nivells socials. Tot el contrari de fer la competència a ningú, es tractava d’ajudar a tothom.”
L’actual presidenta, Carme Rimbau, que va presidir el brindis per aquest 40è aniversari, va venir a reiterar en les seves paraules aquest missatge que s’ha enfortit al llarg dels anys, convertint l’entitat en un referent del coneixement local, cada vegada més fet servir per aquells que volen immergir-se en la història del municipi, conèixer la ciutat i, en definitiva estimar-la, que era un dels grans objectius del col·lectiu fundador.
Malgrat aquest pes que el CELH ha tingut al llarg d’aquestes quatre dècades en l’imaginari col·lectiu com a nucli de projectes i com a gresol d’impulsos culturals, també ha patit crisis. Una d’elles, a l’entorn del 2007, va estar a punt de liquidar l’entitat que ràpidament es va refer gràcies a la nova empenta que va protagonitzar la Maria Pilar Massana i una nova Junta. Tot i així, l’entitat sempre s’ha mogut entre la necessitat d’estabilitzar la seva economia i la proposta de nous projectes i, per tant, s’ha mogut de manera permanent en una precarietat econòmica que un Ajuntament sensible a la necessitat d’entitats d’aquest gruix intel·lectual, hauria d’haver resolt ja fa molts anys. Lluny d’aquest panorama, l’entitat fa mans i mànigues per mantenir els projectes i la necessària estructura a l’espera que les noves sensibilitats de l’Administració facilitin la vida de l’entitat.
Al llarg d’aquests anys, el CELH ha tingut tres presidents i quatre presidentes, la darrere de les quals va agafar el relleu de l’historiador Manuel Domínguez, l’any 2023. Abans van ser presidents/es Jaume Botey, Carme Arranz, Carles Santacana, Mireia Mascarell, Maria Pilar Massana i Manuel Domínguez i per la seva Junta han passat al llarg dels anys desenes d’activistes culturals que han posat de manifest el seu entusiasme per la feina encomanada.
En la trobada del passat dijous van estar presents tres d’aquests expresidents (els dos primers, Botey y Arranz, ens van deixar massa aviat) i durant els parlaments es va fer un esment a la seva memòria i també el reconeixement dels socis i amics del CELH als tres ex-presidents presents en l’acte commemoratiu.
Caldria que l’Ajuntament fes una campanya de conscienciació per millorar l’economia circular i el reciclatge de les peces de vestir
L’HOSPITALET. PAU TAXONERA.- Contràriament al que es creu, la roba és el símbol consumista per excel·lència. I es que a la boda de la nostra cosina, a la festa de comiat d’un company de feina o, fins i tot, al lloc on anem de vacances, hi podem arribar en un cotxe de segona ma o en un de lloguer, però mai mal vestits o amb una roba que sembli de fa deu anys; en tot cas que sembli d’aquest any o recent comprada.
Però què faríem si sabéssim que la roba s’ha convertit en la segona font de contaminació del planeta? I no només això sinó que, a part de les conseqüències mediambientals, hi ha altres que tenen a veure amb la pobresa que genera als països on acaba com a desaprofitament i també on es produeix.
En aquest article tractarem de la roba que ens posem, la que utilitzem a les nostres llars i, el que és més important, on acaba i la responsabilitat de les administracions locals vers aquest últim punt. Però abans de tot ens agradaria explicar què és la roba, aquesta que utilitzem i llencem, a vegades a les escombraries i de tant en tant als contenidors que alguns ajuntaments i associacions instal·len al carrer, per entendre la dimensió del problema.
La roba que més utilitzem és el polièster y el cotó, per aquest ordre. Del primer, el 71%, i cada cop més pel seu preu i disponibilitat, encara que d’això últim hauríem de parlar-ne molt. Del segon, un material de fàcil reutilització, el 28% a la baixa pels mateixos motius que el primer. Dins la resta, és a dir l’1%, hi podem trobar el niló, que segons l’article es consumeix poc en el tèxtil, però sabem que molt a la indústria, el raió i la viscosa. https://www.modaes.com/entorno/el-poliester-imbatible-ante-el-algodon-que-reducira-su-cuota-de-mercado-al-27-en-2025
Tant el niló com el polièster són produïts a partir de derivats del petroli. De fet, si no els consumíssim, la indústria petroliera —i de retruc nosaltres— tindria un seriós problema, perquè amb el seus derivats poques coses més es poden fer. Amb el polièster, el PET pels tècnics, a part de teixits es fa de tot, des de bosses de plàstic fins ampolles d’aigua, joguines, etc. Aquests productes els reciclem. S’ha de dir que no tenim gaire escapatòria, perquè a prop de la nostra llar segur que hi ha un contenidor groc. Ens ho han posat tan fàcil que s’ha de ser asocial o idiota per no reciclar els plàstics. Però, i la roba? https://polisantafe.com.ar/el-plastico-viene-del-petroleo/
A les nostres ciutats —no a totes, malauradament, podem trobar diversos contenidors on dipositar la roba usada amb la promesa que servirà per a causes benèfiques. No obstant això, la seva majoria s’acaba exportant a diferents països, molta al tercer món, on acaba abandonada al desert o a paratges que havien sigut naturals, contaminant-ho tot, l’aire, la terra i l’aigua. https://www.asirtex.org/wp-content/uploads/2024/05/INFORME-COMERCIO-INTERNACIONAL-DE-ROPA-USADA-EN-ESPANA-MAYO2019.pdf
I no són els únics. Veritables muntanyes de roba en extensions enormes es poden trobar per molts països del que anomenem Tercer Món. I és, sens dubte, la nostra roba, aquesta que portem a un contenidor “social”, la que després del triatge molta s’empaca i s’exporta a aquest Tercer Món, possiblement a 0 €, perquè els diners que necessiten pel seu funcionament provenen de les subvencions institucionals i les donacions particulars, i arriba un punt que la roba molesta i d’alguna manera ha de desaparèixer.
Com podem resoldre aquesta situació? – Primer, pressionant l’Administració perquè ajudi a promoure, no només amb publicitat, la industria circular amb la convicció (no és tan difícil d’entendre) que serà una industria de futur i generadora de riquesa, llocs de treball de qualitat i generadora de pocs residus contaminants. Hem de ser conscients, i l’Administració hauria de ser la primera, que ara mateix no tenim la capacitat d’aprofitar el que es pot i estem obligats a recuperar. – Segon, que l’Administració faci el possible per conscienciar la població sobre els avantatges de l’aprofitament. Fer que les diferents associacions veïnals de la ciutat creïn espais per a compartir la roba, aprofitar-la i reciclar-la. – Tercer, i el més important i que mol pocs saben, ser curosos a l’hora de rentar la roba. Molts de nosaltres creiem que, per demostrar com som de nets, hem de canviar-nos cada dia. La roba ha de fer olor a sabó, deien les nostres mares, sense adonar-se del que representa per a la natura i la nostra salut. I es que el 35% dels microplàstics alliberats als nostres oceans provenen de les nostres rentadores. Cada cop que rentem la roba, es desprenen milers de fibres microscòpiques que acaben al mar. A això cal afegir l’energia i l’aigua emprades que ens podríem estalviar. https://www.miteco.gob.es/es/ceneam/carpeta-informativa-del-ceneam/novedades/microplasticos-oceanos-ropa.html
Donat que aquestes coses porten feina i com que tots sabem que el nostre ajuntament no té gaire idea ni voluntat recicladora, el que nosaltres podem fer és, abans de llençar la roba, mirar la seva composició, i si és de polièster, llençar-la al contenidor groc o dur-la a la deixalleria. Ja sabem que això significa traslladar el problema al concessionari de les escombraries, però sempre hi ha la possibilitat, remota per suposat, que acabi a una productora de PET reciclat. A tot això, ens agradaria recordar al nostre Ajuntament, que al final de la pàgina 133, del PLAN NACIONAL INTEGRADO DE RESIDUOS (PNIR), del 2007 – 2015 (guaita la de temps que han tingut per estudiar-ho),trobaran les recomanacions del govern respecta la instal·lació de contenidors específics per la roba usada; que encara que no siguin obligatòries, no estaria de més fer-hi una ullada, tot pensant que l’Hospitalet és la segona ciutat de Catalunya i, encara que no ho sembli, està al primer món. https://personales.unican.es/estebana/sueloscontaminados_2007/Ficheros/Curso%20verano%202007/PNIR_borrador_memoria.pdf
El cas més greu és el de la Guàrdia Urbana on només hi ha 401 agents actius per gairebé 300.000 habitants
Un vehicle de la Guardia Urbana.
L’HOSPITALET. REDACCIÓ.- A primers del passat mes de juny es va publicar, després de mesos de ser reclamada, la nova plantilla refosa dels treballadors públics de l’Ajuntament que és un dels requisits a que obliga la Llei de Transparència. Per fi es coneix el nombre de places reals que es contemplen, però també les vacants i els diferents nivells de grups i subgrups en funció dels càrrecs directius, de les escales i subescales i dels diferents col·lectius que la integren.
Val a dir que el nombre de places consolidades és de 1838 treballadors que estan dividits entre Personal Directiu, Personal Funcionari, Personal Laboral i Personal Eventual. El nombre de places de cadascun d’aquests àmbits és el següent: 11 treballadors del personal directiu format pel Gerent Municipal, el Gerent de l’ADU (Agència de Desenvolupament Urbà), vuit Directors de servei i un Director de l’Assessoria Jurídica. D’aquests 11 càrrecs, quatre estan vacants: el Gerent municipal, el Gerent de l’ADU i dos Directors de Serveis.
Pel que fa al personal funcionari, el nombre de places vigent és de 1791 treballadors. Es reparteixen entre els càrrecs amb habilitació de caràcter nacional: El Secretari/a General del Ple, el Vicesecretari Tècnic de la Junta de Govern, l’Interventor, l’Interventor adjunt i el Vice-interventor, així com el Tresorer i el Vice-tresorer. D’aquests 7 càrrecs, només està vacant el Vicesecretari Tècnic de la Junta de Govern. Tots aquests càrrecs, directius i habilitats nacionals, formen part del grup A subgrup A-1 de l’Administració.
Si entrem en l’escala d’Administració general hi ha 584 places fixades, de les quals 268 corresponen a les places de la sub-escala administrativa (Grup C, subgrup C-1) i amb un nombre de 21 vacants, mentre que hi ha 207 de la sub-escala auxiliar (Grup C, subgrup C-2) amb 110 vacants. Pel que fa a la sub-escala de subalterns, hi ha 106 places, de les quals 25 vacants (Grup AP, subgrup AP) i tres places d’Ajudants de Serveis Auxiliars (també Grup AP, subgrup AP), totes tres vacants, hores d’ara.
En l’escala d’administració especial, classe de tècnics especials, hi ha una plantilla formada de 16 Arquitectes (Grup A, subgrup A-1) dels quals 7 vacants; 3 Enginyers, dels quals dos vacants i 263 titulats superiors dels quals 89 vacants. En la classe de tècnics mitjans hi ha un ATS, 23 arquitectes tècnics (dels quals 8 vacants); 86 treballadors socials, dels quals 17 vacants; 5 bibliotecaris, dels quals 2 vacants; 50 educadors especialitzats en educació social dels quals 10 vacants; dos enginyers tècnics agrícoles, 4 enginyers tècnics d’obra pública; 16 perits dels quals 6 vacants i 136 titulats mitjans universitaris, dels quals 49 vacants. Tots ells formen part del grup A, sub-grup A-2.
En la classe de tècnics auxiliars hi ha 38 places de les quals 9 vacants (Grup C, sub-grup C-1) i en la classe de comeses especials hi ha 4 agents executius, un projectista de sistemes informàtics, un director de mercat, dos inspectors d’obres, un operador, un preparador, dos programadors i uns altres dos programadors sèniors, 58 tècnics auxiliars de biblioteca, dels quals 11 vacants, un tècnic auxiliar de via pública, un tècnic esportiu i 5 treballadors familiars.
El cas més paradigmàtic de la plantilla municipal és el de la Guàrdia Urbana. Hi ha 425 places, però 75 vacants, de les quals 51 son d’agents, 8 de caporals, 10 de sots inspectors i sergents, dues d’inspectors, i 4 dels màxims càrrecs: superintendent, intendent i intendent major. És a dir, es tracta d’un cos sense caps, només amb dos inspectors, tres sots-inspectors, 14 sergents i 34 caporals per un total de 348 agents actius. En total 401 agents de la Guàrdia Urbana per una població que previsiblement supera els 300.000 habitants reals: un policia més o menys per cada 750 habitants. Aquesta ràtio, al voltant d’1,4 policies por 1000 habitants, està bastant per sota de la que es considera òptima a Europa, per sobre d’1,8 policies per 1000 habitants i això en ciutats sense l’altíssim grau de saturació urbana de l’Hospitalet.
Finalment, en la classe de personal d’oficis hi ha 18 vacants d’un total de 46 places d’oficial, per un mestre i sis ajudants.
A banda del personal funcionarial hi ha les places del personal laboral que son 12 llocs de treball amb sis vacants i el Personal eventual, tots càrrecs assessors, des del nivell d’alcaldia al nivell 4, que el formen 25 treballadors, amb només 3 vacants.
La realitat global és que en el total de places catalogades de l’administració municipal, un quart de la possible plantilla està ara mateix vacant: 476 places d’un total de 1838 treballadors possibles. Pero el pitjor no és això. Algunes fonts sindicals s’han queixat reiteradament que no existeix una relació dels llocs de treball, només el catàleg que és la relació actualitzada que ara s’ha presentat. De fet, fins ara, s’ha funcionant sobre la base de les necessitats que generaven les diferents àrees de gestió, cosa que amb els actuals canvis es pot tornar a repetir. El que caldria, expliquen, és que es fixessin els llocs que calen amb els requisits per accedir-hi i les condicions concretes per tal d’evitar el que ha sigut fins ara mateix una constant: l’arbitrarietat a l’hora d’adjudicar places. No en va, una part substancial dels treballadors municipals són militants socialistes, familiars de militants o afins.
D’altra banda, cal tenir en compte que com expressa el catàleg recentment aprovat, algunes de les places de la plantilla laboral que restin vacants en l’exercici en curs s’amortitzaran en la plantilla prefixada i es crearan dins la plantilla de funcionaris i també les places de treballador/a social s’amortitzaran i es crearan places d’auxiliar. Això mateix es farà amb les de subalterns de biblioteques que es convertiren en places de tècnics auxiliars i les de caporals i agents de la GU que estan en el sub-grup C2 es mantindran en aquest sub-grup fins que restin vacants.
Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos. Contiene enlaces a sitios web de terceros con políticas de privacidad ajenas que podrás aceptar o no cuando accedas a ellos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos.
