Malgrat el vot testimonial, és evident que el malestar pels nivells de densitat demogràfica dels barris que perjudica la qualitat de vida dels ciutadans, creix en l’opinió pública

Per primer cop en molt de temps, els consellers metropolitans de l’Hospitalet inclòs l’alcalde de la ciutat, més enllà dels partits als quals pertanyen, s’han abstingut en la votació del nou Pla Director Urbanístic Metropolità (PDUM) que, per segona vegada, es portava a aprovació inicial. Els grups d’aquests consellers, ERC i el PSC, han votat a favor, igual que els Comuns i Junts, i altres formacions de municipis petits, mentre que el PP també s’ha abstingut i Vox ha votat en contra.

Tot i la versatilitat del nou PDUM que ha recollit al voltant del 85% de les 5.184 aportacions rebudes en el seu dia, i de l’exhaustiu treball desenvolupat des del 2010, els quatre consellers hospitalencs han considerat que resulta inassumible per la ciutat, la previsió d’incrementar en més de 6.000 habitatges l’espai residencial. Que el Pla Director prevegui crear 220.000 habitatges més a l’àrea metropolitana per superar l’any 2050 els 3,5 milions d’habitants en aquest territori ja suficientment saturat, només explica l’obsolescència del model de desenvolupament urbanístic que es contempla. Això a ciutats com l’Hospitalet resulta encara més aclaparador si es té en compte que estem parlant de la ciutat més densa de tot Europa amb barris al voltant dels 80.000 habitants per Km² i realitats de pobresa endèmica, pèssimes condicions d’habitabilitat i absoluta manca de serveis i equipaments, conseqüència directe d’aquest urbanisme depredador que només té en compte l’ocupació de més sol lliure i el negoci de promotors immobiliaris i constructors.

És significatiu el pronunciament dels consellers metropolitans de l’Hospitalet que han gosat trencar la disciplina de vot dels seus grups respectius, perquè de les quatre abstencions, tres corresponen a membres de la Junta de Govern local i el quart és el líder de l’oposició. Malgrat ser el gest un pur formalisme, és la primera vegada que govern i oposició a l’Hospitalet presenten una imatge uniforme. Ni tan sols han votat en contra, i era evident que l’aprovació inicial estava assegurada. D’altra banda, l’expressió més fidedigna d’aquest urbanisme que contempla el nou PDUM, és el projecte del nou barri d’habitatges que es projecta a tocar del nou Clínic i el desenvolupament urbanístic de la promoció del Biopol Gran Via, contra la qual s’han pronunciat els Comuns de fa anys, mentre que els altres grups s’ho han anat mirant amb una certa distància, excepte el PSC que és un entusiasta defensor.

És veritat que el que contempla el PDUM per l’Hospitalet es fonamenta, en paraules del portaveu d’ERC-EUiA, Jaume Graells, en “supòsits irreals o cronificats en el temps, com és el soterrament de les vies ferroviàries”, promesa eterna en temps de campanya electoral però convertida en paper mullat cada vegada que l’Administració Central ha d’intervenir. També és una evidència com explicava Graells que “basar el futur de la ciutat en infraestructures que no tenen calendari real és irresponsable”, a l’igual que si el PDUM “no és una eina municipalista, equilibradora i socialment justa i no protegeix la ciutadania de la massificació i de la tensió habitacional, no és el pla que la nostra ciutat necessita”.

La conseqüència d’aquesta coincidència d’intencions que cal saludar obertament ha estat aprofitada per Graells per demanar a l’alcalde “un debat de ciutat sobre el model urbanístic per treballar i consensuar aportacions conjuntes de ciutat al PDUM”, que com es va posar de manifest, està obert a la contribució dels municipis. Més inconcretes son les paraules finals del representant republicà quan comentava que “això demostra que quan a l’Hospitalet anem units en defensa dels nostres interessos com a ciutat, ens fem respectar”. No està gens clar que l’abstenció dels quatre regidors hospitalencs tingui més pes que el purament testimonial, però és una sorpresa que aquesta unitat testimonial s’hagi produït.

D’aquí que calgui posar molta atenció en l’argument final del republicà: “El futur metropolità no es pot construir a costa de sacrificar ciutats com l’Hospitalet”, perquè és evident que l’històric sacrifici de l’Hospitalet comença a pesar força sobre l’opinió pública dels ciutadans.

Parte del patrimonio bibliotecario de la Tecla Sala es ya irrecuperable a consecuencia de las goteras que afectan al equipamiento desde hace meses

La situación de las bibliotecas en nuestra ciudad es lamentable y se encuentran sumidas en un abandono absoluto. Falta personal, entre unas 15 o 20 personas, que ha provocado el cierre temporal de algunos centros. Las instalaciones se encuentran con un gran número de desperfectos como goteras, desprendimiento de techos, fallos en la climatización que provocan una situación, en algunos momentos caótica, que ponen de manifiesto la dejadez que sufren.

La incidencia más reciente se produjo los pasados jueves y viernes en la Biblioteca Central Tecla Sala que se vio obligada a cerrar las instalaciones por la rotura de las cañerías que afectó al sistema eléctrico del recinto. Este mismo centro también tuvo que cerrar un día la semana anterior porque no tenía personal para cubrir ese horario. Los Comunes han exigido al gobierno municipal, a través de una comparecencia de prensa, que destine de forma inmediata presupuesto para casos de emergencia de forma que se puedan reanudar, sin más complicaciones, las actividades de esta biblioteca. Y han exigido al equipo de gobierno que deje de mirar a otro lado y asuma de una vez la responsabilidad en la gestión y el mantenimiento de estos espacios esenciales para la ciudadanía. Su portavoz, Manuel Domínguez, manifestó al respecto que las bibliotecas se encuentran en su peor momento desde los últimos años del franquismo. Las goteras que sufren desde hace años están afectando incluso a su patrimonio bibliotecario que, en algunos casos, se ha convertido en irrecuperable.

“Las bibliotecas no son solo equipamientos, son pilares fundamentales para el acceso a la cultura, a la cohesión social y al derecho a la información”, según los Comunes, y en algunas incluso, se realizan otro tipo de actividades. Algunas bibliotecas como la de la Florida tienen que cerrar los sábados porque no tienen personal para mantenerlas abiertas. “Es el distrito con más problemas sociales y donde se deberían de destinar mayores recursos. A pocos metros de aquí se está hablando a bombo y platillo del Pla del Samontà cuando nos olvidamos de elementos tan esenciales como una biblioteca”, manifestó Manuel Domínguez.

La biblioteca de la plaza Europa es otra que se ve afectada por la falta de personal y algunas mañanas ha de permanecer cerrada, así como otras dos bibliotecas más de la ciudad que abren sábados alternos . “Es una situación insoportable la que viven estos centros”, afirman los Comunes. El barrio de Santa Eulàlia se encuentra sin biblioteca desde el año 2021 y todavía no se sabe nada de su apertura.

La falta de personal es una de las causas que está provocando esta degradación. Faltan por cubrir plazas para que las bibliotecas funcionen con normalidad. Y aunque se han realizado las convocatorias y seleccionado el personal, falta que sean llamadas para su incorporación “y todo ello es responsabilidad del gobierno municipal”. No se están cubriendo bajas, días personales de los bibliotecarios, jubilaciones…”este verano, por este motivo, algunas bibliotecas han tenido que cerrar”, según Domínguez.

La climatización de los locales es otro de los grandes problemas que sufren este tipo de equipamientos. En verano, que podrían ser refugios climáticos, algunas bibliotecas han tenido que cerrar porque no funcionaban los aires acondicionados; pero ahora en invierno es todo lo contrario. Algunos estudiantes han tenido que estar en las bibliotecas con ropa de abrigo al mantenerse las salas con temperaturas inferiores a los 17 grados.

La primera vegada que vaig sentir parlar de la Mercè Olivares deuria ser cap a mitjans de 1973 quan aleshores els corresponsals de premsa als diaris de Barcelona cercàvem les persones que s’estaven convertint en motors de les reivindicacions ciutadanes. Cap a mitjans dels 70, l’alcalde d’aleshores, el carlí Matías de España y Muntadas, va impulsar un pla parcial que deixava sense casa a més de 900 veïns de Collblanc —on la Mercè residia— en un suposat i anacrònic projecte d’esponjament que era irrealitzable, bàsicament per la manca de previsió financera, però que havia commocionat la ciutadania del barri i de part de La Torrassa. Contra aquell projecte, una colla de veïns i veïnes van decidir passar a l’acció i crear la primera associació de veïns de l’Hospitalet, amb la dinàmica social que després imitarien moltes altres.

Entre els membres de la junta promotora estava el Felip Gómez —la seva eterna parella—i, tot i que la Mercè no hi figurava, tothom sabia que allà on hi era el Felip hi era la Mercè, en un tàndem que duraria tota la vida. Ben aviat vam assabentar-nos que el Felip i la Mercè eren membres del PSUC en la clandestinitat i que ambdós havien estat organitzant cèl·lules del partit al sud de Barcelona —i el Felip detingut per la policia franquista— quan ningú s’atrevia a aixecar la veu i menys a mobilitzar accions col·lectives de reivindicació i protesta. Una de les primeres eines de mobilització a la ciutat va ser l’AVV de Collblanc, i el Felip i la Mercè eren, per autoritat moral i per energia, persones de gran impacte, respectades i valorades com corresponia per la seva implicació i el seu compromís.

De la Mercè es coneixia el seu carisma personal que venia reforçat aleshores pel coneixement que un germà seu s’havia convertit en un jove i reconegut dirigent obrer de la Seat durant l’ocupació de la factoria aquell mateix 1971. L’èxit de la mobilització veïnal de Collblanc dels anys 70 va fer que el moviment ciutadà es convertís en la punta de llança a la ciutat de l’antifranquisme militant. Davant d’un sector fabril format bàsicament per petita indústria de tallers, que impedia una mobilització obrera de gran magnitud, el pes de les associacions de veïns va marcar el ritme del que seria el moviment reivindicatiu més substancial de la ciutat i el que afavoriria la presa de consciencia antifranquista en els moments claus de la Transició.

La Mercè i l Felip no solament mai van amagar la seva militància comunista sinó que el seu exemple va ser un esperó perquè molts joves d’aleshores ens incorporéssim al partit. El seu prestigi, juntament amb altres noms de la ciutat vinculats a les entitats o al moviment obrer, van convertir l’estructura del PSUC de l’Hospitalet en una eina de transformació cabdal que es veuria ben aviat limitada per uns resultats electorals no suficientment ajustats als esforços esmerçats i per les batalles internes subsegüents de diversos signes que els van succeir.

Malgrat aquesta adversitat, la Mercè i el Felip es van mantenir ferms en les conviccions, i lleials a l’oficialisme comunista que mai abandonarien. La Mercè havia estat la única hospitalenca que, per mèrits reconeguts, formava part del Comitè Central, no ja del PSUC, sinó del Partit Comunista d’Espanya. Per això la Mercè, que va ser regidora en el primer mandat, després seria una dirigent local més d’ICV i es mantindria sempre dins d’aquesta òrbita, Comuns inclosos, fins al darrer dia. Però més enllà de la militància política, la Mercè i el Felip van fer història dins la Coordinadora de les Associacions de Veïns, en l’impuls inicial de l’entitat L’Hospitalet Antifranquista i dins dels moviments de conscienciació ciutadana que van propiciar el Centre d’Estudis de l’Hospitalet i l’Espai de Ciutadania. En el primer d’ells es va incorporar també la seva filla Josefina Gómez Olivares, fins que una sobtada i dolorosa absència ens va privar del seu entusiasme heretat (una col·leció de llibres del Centre d’Estudis porta des d’aleshores el nom de la Josefina). Uns quants anys més tard, la Mercè es va incorporar a la Junta de 3/4×5/4, una de les entitats més actives del moment, especialment pel que fa al dinamisme cultural. Al març, l’entitat Foment de la Informació Crítica, editora d’aquest digital, la va convidar a la taula en la presentació del llibre de la història del servei de Planificació Familiar que ella i la Pilar Ferran van impulsar des de l’ajuntament durant aquell primer mandat, expressió directe de l’altra aspecte del seu activisme social: el vinculat als moviments d’alliberació de la dona i la lluita feminista. Al juny passat van rebre, ella i el Felip, l’homenatge de la ciutadania en un acte entranyable. Allà tots dos van poder mostrar l’agraïment i la felicitat pel merescut reconeixement públic.

Ara, la Mercè ens ha dit adéu quan encara li sobrava claredat i capacitat d’anàlisi per esperonar-nos a seguir avançant. Va mostrar aquest tarannà des d’aquells remots anys del darrer franquisme fins ara mateix. Li va tocar donar la cara per postures oficialistes quan més complexitat exigia el moment, i ho va fer sense defallir. Va saber mantenir-se ferma a unes conviccions de classe que li venien de lluny, demostrant que una cosa és la conjuntura i una altra de ben diferent els orígens. El seu exemple, i el del Felip, son ja patrimoni dels que estimen la ciutat i el progrés social.

Els veïns reclamen que els Consell de Districte puguin tractar en l’ordre del dia aspectes de l’actualitat dels barris que habitualment no s’inclouen

Ara fa 13 mesos que l’equip de govern va assegurar que abans que acabés el 2025 s’aprovaria un nou reglament de participació ciutadana, adaptat als canvis tecnològics i a les noves propostes de consultes populars, amb la intenció de donar veu a cada vegada més persones i col·lectius. La idea era actualitzar un document que es va aprovar al 2013 per tal d’adequar-lo al nou marc normatiu que s’ha anat fent realitat en els darrers anys, i que volia respondre al desig de l’equip de govern de prestar més atenció a l’opinió ciutadana. En paraules concretes de Laura Garcia, fa més d’un any: “volem governar escoltant la ciutadania, que és una cosa que ja fem, però hem d’ampliar aquesta escolta”.

Per tot plegat es va iniciar un procés de participació, amb sessions als Consells de Districte, —que va costar els seus recursos a les arques municipals— i es va obrir una enquesta en línia que es va tancar a 31 de març de l’any passat per tal que la ciutadania hi pogués expressar les seves opinions i les seves propostes. Posteriorment es va elaborar un document resum que calia aprovar-se provisionalment per tal que es poguessin fer les oportunes al·legacions amb la idea d’aprovar-lo definitivament al desembre i que pogués estar en funcionament actiu a partir de primers d’any.

La realitat és que des de l’estiu que es coneix el document… i fins aquí hem arribat. Ni s’ha aprovat, ni s’ha obert període d’al·legacions ni hi ha cap termini al respecte. Això vol dir que a 14 mesos d’acabar-se l’actual mandat, es manté el mateix reglament de participació del 2013 —de fa 4 mandats enrere—, considerat il·legal en algunes de les seves proposicions per les sindicatures de greuges tant de la ciutat, com del conjunt de Catalunya. I amb la creixent indignació de la ciutadania que ja ha manifestat en diverses ocasions que el govern restringeix la participació especialment pel que fa als Consell de Districte i també a l’hora de preveure les peticions de paraula en els plens municipals.

Una recent roda de premsa del grup municipal d’ERC-EUiA denunciava “el bloqueig del procés participatiu” i la “constant interpretació restrictiva de les normes vigents” que s’han fet velles i que ja no responen a l’interès creixent d’una ciutadania que vol, cada vegada més, mostrar obertament el seu enuig i la seva decepció envers l’equip Quirós.

Pel que fa a als Consells de Districte, fa temps que els grups d’oposició li reclamen al govern que es pugui incloure en l’ordre del dia d’aquests consells, un punt que permeti la intervenció ciutadana sobre qualsevol qüestió d’interès general. Aquesta interpretació restrictiva que s’ha posat de manifest en alguns Consells de Districte ja ha ocasionat protestes dels veïns que han obligat en alguns casos a la intervenció directe dels tinents d’alcalde i del mateix alcalde per evitar conseqüències funestes.

En aquest capítol de la participació restrictiva s’incardinen també les maniobres dilatòries de l’equip Quirós pel que fa als acords sobre l’apertura de Ràdio l’Hospitalet o la reiterada aprovació de mocions que reclamen l’organització de debats polítics oberts a la televisió local.