Mes: març de 2026

L’Hospitalet, a la cua en el reciclatge de piles i en sensibilització municipal per canviar la dinàmica

Imatge de portada: a l’esquerra una de les moltes minideixalleries de Cornellà, a la dreta el «contenidor» de piles del Mercat de Collblanc

Ciutats veïnes, com Barcelona, Cornellà o Esplugues, donen exemple i posen de manifest la negligència del govern municipal.

Abans de tot ens agradaria puntualitzar una cosa. Res ens agradaria més que parlar del temps i de les agradables vicissituds que viuen els nostres veïns, però per una banda estem a l’Hospitalet i d’això ja s’encarreguen els mitjans controlats pel govern i pagats per tots nosaltres; mentre que per altra, mirem on mirem, analitzem el que analitzem, només trobem desgovern i, el que és pitjor, censura i manca de democràcia. Tot això fa que els nostres articles siguin tan crítics, quan, com abans hem dit, ens agradaria que tinguessin només caràcter informatiu i, fins i tot, lúdic. Però, què hi farem!, algú ha d’informar del que realment passa, com i per què, i no escorrent l’embalum com fan uns altres.

Si dies enrere vam escriure sobre el desgavell i la manca d’interès del govern municipal en relació amb el reciclatge de l’oli usat, almenys en comparació amb la resta de ciutats i pobles del nostre país, avui, malauradament, i després de veure un cop més unes piles a terra, ens toca parlar sobre com es reciclen les piles alcalines a la nostra ciutat i les campanyes publicitàries que l’ajuntament fa al respecte, si és que les fa.

Imatge presa a la cruïlla del carrer Barcelona amb el carrer Xipreret

Segons tots els estudis ambientals que hem trobat, una pila alcalina típica pot contaminar entre 167.000, i 175.000 litres d’aigua, mentre que el Portal d’Enginyers Espanyols l’estima en 100.000 litres, és a dir, 100 vegades més que un litre d’oli. Òbviament, això és en el pitjor dels casos, però en essència és així. Si aquesta pila arriba a un riu —no es poden imaginar el que es pot trobar a la ribera del Llobregat—, a un abocador a cel obert o s’incinera, allibera zenc, diòxid de manganès, hidròxid de potassi, i, en menors quantitats, níquel, cadmi i plàstic.

La Generalitat de Catalunya, a través de l’Agència de Residus de Catalunya (ARC), gestiona el reciclatge de piles com un servei públic, seguint la normativa estatal. Els fabricants estan obligats a finançar i gestionar la recollida i tractament mitjançant Sistemes de Responsabilitat Ampliada del Productor (SRAP) autoritzats. Un cop recollides són enviades a plantes de tractament de piles. La mateixa Generalitat és titular d’una, situada a El Pont de Vilomara, gestionada per Pilagest, S.L. Però donat que no dona l’abast, també s’envien a empreses d’altres comunitats, certificades pel Govern de l’Estat i controlades pel SRAP.

La recuperació dels materials s’aconsegueix després de classificar les piles. Un cop separades es trituren per separar els components mitjançant piscines, electròlisi, immersió en àcids, etc. Segons el Ministerio para la Transición Ecológica, per cada tona de piles alcalines, es recuperen més de 300 kg. de zinc i 250 kg. de ferro i níquel, i una part que no hem pogut valorar de manganès i cadmi. La resta es converteix en combustible o acaba a un abocador.

Com podeu imaginar, el tractament és complex i molt car, les matèries primeres recuperades no paguen el cost resultant; per la qual cosa, les empreses productores han creat fundacions i altres empreses subsidiàries que, sens dubte, reben subvencions o això suposem. En principi, a cap empresa productora li deu fer massa il·lusió finançar el reciclatge de les piles que ha venut, per la qual cosa, tampoc es matarà perquè la gent les dipositi als contenidors especialitzats; possiblement per això que es parla tan poc sobre el reciclatge de piles. El que no és lògic, és que l’Ajuntament tampoc ho faci, oblidant el més important, vetllar pel benestar de la ciutadania, que és qui els paga —una cosa de la qual, molts dels nostres representants sembla que obliden amb sorprenent facilitat—.
Si busquem per les xarxes, només hem trobat una campanya realitzada el maig de 2024, creada per als més petits. Sorprèn, perquè al contrari del que puguem pensar, des de fa molts anys, a les escoles s’ensenya a reciclar. Es pot dir que tant els petits com els joves de la nostra ciutat estan prou sensibilitzats. Els qui no ho estan, malauradament, són els més grans, entre els quals i pel que sembla, estan els regidors del govern municipal; o és així o ho fan veure.

Ens preguntem el per què d’aquesta dèria en amagar els contenidors o traslladar la responsabilitat als supermercats que, per no molestar, els posen a un racó. Què costa posar uns quants petits contenidors al carrer, conjuntament amb una bona campanya de conscienciació? Aquest cop no els marejarem amb un llistat de ciutats, ni de l’estranger ni espanyoles. Només cal anar aquí al costat, a Cornellà, per trobar-los.

Contenidor per a piles, a l’Avinguda del Baix Llobregat, de Cornellà

No coneixem les dades exactes de l’Hospitalet, referents al reciclatge de piles, però pel tarannà de la ciutat i del seu govern local, podem imaginar que és dels pitjors. La mitjana europea està en el 55%, mentre que a l’Estat espanyol s’aconsegueix entre el 45 i el 50%. D’altra banda, el nou reglament de la UE 2023/1542 obligarà a reciclar el 63% en el 2027 i el 73% en el 2030.
A manca de dades, l’únic que sabem de la nostra ciutat és que està dins els últims llocs de tot Catalunya respecte del reciclatge en general, amb un vergonyós 28%, molt lluny del 40% de Barcelona, i encara més del 49% de Catalunya. És molt trist que ciutats com la nostra facin baixar el coeficient del país i que, qui ho fa bé, hagi de pagar pel desgovern i l’estultícia d’altres. Això, com ja vam explicar a l’anterior reportatge, es podria solucionar penalitzant la ciutat amb sancions exemplars o, el que seria millor, directament als regidors i a l’alcaldia.

Per descomptat, l’Hospitalet no és l’única ciutat catalana amb problemes de manca de conscienciació i mala gestió, però sí de les pitjors. Fa pensar les importants diferències amb les veïnes, Barcelona, com ja hem dit, amb el 40%, Cornellà amb el 35%. o Esplugues amb el 38%, un 10% més!
Les dues últimes, les més punyents per la similitud del tipus de població i la diferència de salaris dels seus regidors al govern. Per exemple, el salari d’un regidor de Cornellà, que sobre el paper i els resultats, treballa millor, amb més professionalitat i ganes, està al voltant de 55.455 € l’any; mentre que el d’un de l’Hospitalet, amb uns resultats que evidencien menys professionalitat i capacitat, és de 71.400 €.
En quant els alcaldes, el Sr. Balmón, alcalde de Cornellà, guanya 76.625 €, mentre que el de l’Hospitalet, per fer la mateixa feina, però pitjor pel que es veu i es pot comprovar, 81.610 €

Jutgin vostès si es mereixen el que guanyen.

L’ARRÒS I ELS LLAGOSINS DE LES SET PORTES

La veritat és que es que estava enfadat amb les Set Portes. Sé –ja tinc uns quants anys de més- que un dia dolent el pot tenir qualsevol, també un cuiner. Sé que un cuiner pot estar de baixa. I sé que no es pot deturar tota la maquinària d’un restaurant per això. Sé que hi ha moments en que has d’improvisar i tirar endavant com puguis. I també sé que quan un restaurant te el prestigi que te les Set Portes no pots tancar d’avui per demà, ni dir que faràs un descompte als clients d’aquell dia perquè et passa alguna de les coses que he dit o mil d’altres, tot això ho

El que passa és que quan tu vas allà i veus que et donen gat per llebre, però et cobren llebre, t’emprenyes. I més si hi has anat a presumir amb amics o, sobretot, amb la xicota. Perquè et sap greu que els amics et prenguin per ruc i que la xicota pensi que, primera, no saps menjar i, segona, et deixes aixecar la camisa. És una situació
molt desagradable. Probablement el més honest seria dir als comensals el problema i llavors tot plegat seria més comprensible.

En aquella ocasió vam demanar un arròs i quan ens van preguntar si el sobrant volíem que ens el poséssim en un taper, vam dir que no, que no calia. No valia res. El cambrer es va posar vermell –és important tenir un cert orgull professional, tenir vergonya vaja- i  va callar. Em vaig prometre que no tornaria mai més a les Set Portes, que passaria a ser un més dels grans restaurants barcelonins esborrats de la meva llista per haver esdevingut cínics i viure del seu nom i de l’engany als guiris incauts.

El cas és però que tinc un amic, en Josep Vila, d’Horta, que és un fanàtic de les Set Portes. Quedo amb ell per dinar de tant en tant i, a banda d’explicar-nos les penes pàtries i altres maldecaps més íntims, ens agrada menjar bé. I ell, ves per on, ja dic, és un fanàtic de les Set Portes. Per a ell, sense cap mena de dubte, és el nostre millor restaurant. Com que la darrera vegada que havíem quedat havia triat jo, en aquesta ocasió li tocava a ell. Va triar les Set Portes. Vaig rondinar, però ell em va sortir amb allò del  pacta sunt servanda i jo vaig haver de baixar del ruc.

Ens van rebre molt amablement –el Josep diu que hi va a dinar com a mínim un cop al mes- i ens va tocar la taula on es veu que havien dinat l’Ava Gadner, en Màrius Cabré i en Woody Allen. Jo hauria preferit la Sofia Loren, la Sharon Stone i l’Ariadna Gil, però no era qüestió de començar a posant pegues.

De primer vaig demanar un còctel de llagostins, de segon un arròs Perelada i de postres nyaps. Un Viña Esmeralda blanc per beure.

La primera cosa que em va agradar fou l’excel·lència del pa. Un pa simple però sòlid, molt ben fet, d’un gust perfecte. Ni és fàcil fer un pa així, ni, encara menys, trobar-lo als nostres restaurants. A més, aquest pa està servit amb oli de les Borges Blanques, que com se sap, és el millor oli del món. Això, aquesta delicadesa tan simple i nostrada, ja dóna una categoria extraordinària al restaurant i fa que em tregui el barret abans de començar.

El còctel de llagostins també era excel·lent. Des de sempre llagostí, gamba i escamarlà mantenen una batalla culinària que sembla que guanya la gamba. Però jo crec que és perquè sovint anomenem gamba al que no ho és, sobretot, si ens la serveixen pelada, és a dir, sense el cap i la closca. En aquest cas eren llagostins. Perfectes.

L’arròs Perelada, la veritat és que em va sorprendre molt positivament. No perquè no el conegués: ara és anomenat “arròs sense feina” i te’l fan a tot arreu (no estic gens en contra de la còpia i el plagi: així és construeixen les cuines nacionals). Però, on jo m’esperava la tragèdia del meu darrer àpat, vaig tenir una gratíssima sorpresa: un dels millors arrossos que he menjat a la meva vida. I mira que n’he menjat. Tan suau, que gairebé semblava un rissoto. Haydn. Potser Chopin o Schuman. Una meravella. En Josep va veure com, en menjar-lo, se m’escapava una furtiva lagrima. Va somriure
tendrament. Sap que sóc una persona sensible i m’emociono davant les obres d’art. Rendiment i agraïment incondicional. I consciència que aquestes coses, aquests sentiments gairebé místics, no es poden pagar amb diners.

Seguidament, quan tu encara estàs passejant pel setè cel, la cirereta. Et porten un carretó amb els postres per a que triïs. Jo sóc golafre de mena i en triaria un de cada, però no pot ser. Ha de ser un. A més, estic força tip. Trio nyaps, que em son servits amb nata. Els nyaps són avellanes torrades recobertes de xocolata negra. La nata –que és el meu postre favorits, sense cap mena de dubte- torna a ser perfecta.
De la que et servien a les lleteries abans, quan encara no s’havien inventat aquests esprais on ves a saber què hi posen. Jo, quan vaig a una granja, demano nata amb xocolata i no xocolata amb nata (la xocolata desfeta amb nata que els esnobs anomenen suís). Em torno a emocionar. La nata i els nyaps em tornen a arribar a l’ànima. Em sento molt més bona persona que abans de dinar, em marxen tots els dubtes sobre l’existència de Déu i sobre la seva bondat, malgrat que ara mateix el món estigui fet un fàstic.

El vi, el Viña Esmeralda,  de la casa Torres. Una garantia, també, d’excel·lència. Algun dia ja parlarem de vins amb més calma. A mi m’agraden els fàcils i relativament barats, què hi vols fer? El descafeïnat, és un descafeïnat, normal i corrent. No pot fer gaire gust de cafè, pobret. És més un hàbit, que una altra cosa. Ens serveixen un parell de licors. Ratafia.

S’apropa a la nostra taula la mestressa del restaurant. Una dona jove, amb empenta, simpatiquíssima, l’Elisabet. Es veu que fa temps que es coneixen amb el Josep perquè es tracten amb complicitat.  Després ve el metre, en Fernández, que ens explica que d’aquí un mes es jubila i que no sap si ha d’estar content o trist, perquè a les Set Portes hi va entrar disset anys i s’hi ha passat tota la vida. No ho sé. Jo crec que s’hauria de trobar una fórmula per aprofitar tot el coneixement, tot el talent de la gent gran que no es volen jubilar o que, tot i voler-se jubilar, voldrien, d’alguna manera compartir aquest talent i aquest coneixement amb les generacions més joves. Potser es fa. No ho sé.

En tot cas, aquesta experiència gastronòmica a les Set Portes ha estat extraordinària. Gràcies.

La il·lusió de canvi

Avui, 13 de març, es compleixen mil dies de govern local, des de les darreres eleccions municipals. Si es descompten els 20 dies abans de la presa de possessió i les setmanes de vacances, estem aproximadament a 400 dies de les noves eleccions municipals del 23 de maig de l’any vinent. No ens hem d’enganyar: si l’actual mandat ha donat una mica de joc no ha estat pel canvi d’alcalde al juny del 2024 —que va produir el relleu de la Núria Marín i l’entrada de David Quirós— ja què un canvi d’alcalde a mig mandat s’havia produït també amb el relleu de Pujana a Corbacho i amb el de Corbacho a Marín. Si ha donat realment una mica de joc, ha estat exclusivament perquè l’actual govern està en minoria.

No ha estat la primera vegada que això s’ha produït sinó la quarta. El PSC va guanyar les eleccions però va quedar sense majoria absoluta els anys 1979 (les primeres), 2011, 2015 i les darreres del 2023. La diferència entre les tres primeres (1979, 2011, 2015) i l’actual, és que a l’any 1979 es va produir un govern de coalició de 25 regidors amb només la UCD a l’oposició; el 2011, el quart govern de coalició consecutiva amb IC-EUiA, amb 15 regidors; i el 2015 —en realitat el 2016— un nou govern de coalició amb Guanyem de 13 regidors, que no arribava a la majoria absoluta, però amb una oposició formada per 6 partits diferents que sumaven en total 14 regidors (Ciutadans i PP 7 regidors i ICV, ERC, CiU i CUP, 7 regidors més).

Això vol dir que entre el 1979 i el 2023, de les 12 eleccions municipals fetes fins ara, el PSC les ha guanyat totes a l’Hospitalet, 8 amb majoria absoluta i les altres tres governant, excepte aquesta darrera, en coalició. Només entre el 2016 i el 2019 va governar en coalició però en minoria, amb una oposició tan nombrosa i dividida que feia impossible qualsevol possibilitat d’ombra política.

Això ha canviat radicalment a partir d’aquest 2023. És la primera vegada en la història democràtica, que el PSC de l’Hospitalet governa en minoria, sense coalició de govern i amb una oposició fragmentada entre esquerra i dreta, però amb quatre partits enlloc dels sis del 2015.

Aquesta realitat explica moltes coses. La primera, que aquest PSC hospitalenc, que ha anat variant de persones però molt poc de mètodes, portava 11 mandats consecutius sense cap possibilitat d’oposició real. La segona, que la nova realitat ha implicat algunes —molt poques— derrotes, difícilment digeribles per gent que sabia que tenia totes les votacions guanyades abans de començar qualsevol projecte, qualsevol proposta o qualsevol pressupost.

Avui fa 1.000 dies, des d’aquell remot any 1979, que el PSC local ha començat a notar el vertigen de no disposar d’un poder absolut. Acceptar que el poden derrotar és encara més difícil que consensuar acords, perquè un pot consensuar acords i cedir en algunes coses, però la derrota significa que l’únic que pots fer és acceptar-la. I derrotar, en aquest context, suposa una victòria pel futur.

El pes electoral del PSC a la ciutat continua sent notable, no és possible enganyar-se, però les coses han variat substancialment des del 2011. Quan aquelles eleccions es van produir, Núria Marín portava 3 anys d’alcaldessa i els seus resultats, tot i que contundents, mai van ser ni els de Pujana (cau el 1994 acusat de corrupció i el PSC baixa a 14 regidors el 1995) ni els de Corbacho (sempre va guanyar per majoria absoluta, amb entre 16 i 18 regidors). Marín, només a l’any 2019 va aconseguir 14 regidors, mentre que a les altres dues eleccions, 11 i 13 respectivament.

Mentre que l’època Pujana va ser la de la modesta recuperació del desproporcionat creixement del franquisme i la de Corbacho, la dels projectes estrella de la Gran Via, l’època de la Núria Marín només es podrà caracteritzar per la de l’increment de la saturació urbana i les operacions de prestigi, amb una enorme càrrega immobiliària especulativa. Si parlem de gestió, la lectura ofereix uns dents de serra molt complexes: alts i baixos en l’època Pujana, una pujada més sostinguda en la fase Corbacho i una baixada més contundent en l’època Marín, que no s’ha aconseguit apaivagar en aquests 1.000 dies del dotzè mandat.

Si bé sempre va haver descontentament social en algunes àrees, ara la situació s’ha anat convertint en insostenible i el clima de malestar s’ha generalitzat pràcticament en tots els barris, de manera general en tots els àmbits (seguretat, educació, sanitat, neteja, habitatge, zones verdes, enllumenat, equipaments, manteniments, infraestructures, etc) i aplegant totes les capes socials, especialment les més precàries.

La idea que sura en l’ambient és que la ciutat precisa un canvi. Un canvi que es podria considerar com un canvi de mecanismes de resposta o un canvi més dràstic: un canvi de polítiques i de mentalitats. El canvi de mecanismes de resposta s’ha demostrat impossible en el que portem de mandat. No es poden canviar les maneres quan els poders s’han acostumat a imposar el seu criteri sense discussió. La única alternativa és, doncs, un canvi de polítiques i de mentalitats, que comporta un canvi de lideratges, d’instruments de poder i de polítiques de gestió.

Si un mira l’evolució dels resultats electorals a la ciutat des de la perspectiva municipal, observa una contundència dels resultats que probablement té a veure amb tres raons objectives. La primera, relacionada amb l’estructura de la població metropolitana d’àrees com la nostra, de majoria immigrant i extracció social obrera, amb poca incidència nacionalista i inclinada majoritàriament a alternatives centristes poc radicalitzades, malgrat que ara s’observa una certa inclinació als populismes d’extrema dreta.

La segona tindria a veure amb les dinàmiques electorals majoritàries dels partits d’Estat i amb la preocupació electoral. Quan les hegemonies corresponien al centre-dreta i al centre-esquerra, l’electorat municipal poc implicat en les realitats immediates, votaven majoritàriament les tendències globals: PSOE, PP a nivell nacional, CiU a nivell autonòmic i molt minoritàriament l’esquerra marxista. És a dir, en molt bona part, l’electorat més compromès, però poc arrelat al municipi, es deixava endur sovint per les dinàmiques generalistes. Quan això va canviar a partir del 2014, el que s’ha produït ha estat una divisió de sigles molt significativa i una dispersió molt notable del vot. D’altra banda, cal considerar també la despreocupació electoral d’un món, el municipal, que una gran part de residents ignora del tot. La conseqüència? no van a votar, factor que possibilita majories de govern amb uns pocs milers de vots de tots els possibles.

Si bé aquestes dues conseqüències resulten molt complicades de modificar des d’una visió municipal, la tercera visió del problema, en canvi, obliga a parar-hi la màxima atenció. Aquesta tercera raó que explicaria l’evolució dels resultats electorals a ciutats com la nostra, té molt a veure amb l’absència d’una opció capaç de competir amb el que les dinàmiques precedents imposen. Per dir-ho ras i clar. Al llarg d’aquests 40 anys, si exceptuem les primeres eleccions democràtiques del 1979, no hi ha hagut a la ciutat una candidatura alternativa capaç de fixar l’atenció de l’electorat.

Quan les pròpies forces polítiques en presència no s’acaben de creure ni el missatge, ni la proposta, l’energia decau, el lideratge no entusiasma i el projecte no té vigor. Quan passa justament el contrari, es creu en l’alternativa, es presenta un bon equip, es proposa un programa efectiu i realitzable, s’injecta positivisme i voluntat, s’engresca el personal i l’organització… i es prepara amb temps, han d’anar molt malament les coses perquè no es produeixi l’efecte sorpresa.

Segur que no n’hi ha suficient amb una candidatura alternativa que aplegui gent disposada a canviar les coses. Pesen molt els dos condicionants indicats, l’estructura demogràfica i la inèrcia electoral o l’absentisme, i fins és possible que l’energia no arribi a modificar els pronòstics. El que sí sembla clar és que el projecte que va guanyar el 1979 i que s’ha mantingut fins ara mateix, ni entusiasma, ni és creïble, ni presenta cap possibilitat real de trencar amb les pèssimes dinàmiques de gestió que s’han imposat en aquest temps. I que només si la ciutadania hi creu, pot haver una il·lusió de canvi.

Fa ara mil dies, que tot el que es podia fer s’ha perdut en el desert de les retòriques buides. Falten 400 dies per preparar aquesta il·lusió de canvi.

PREGÀRIA AL COLOM DE LA PAU

Sacrosant colom de la pau,
allunya’ns de totes les guerres,
i esborra les bombes, si us plau,
o aquest món serà una desferra.

Déu nos en guard d’un ja esta fet!
No veus colom com m’escagasso?
Quedaries ben plomadet,
no com et va pintar en Picasso.

En Trump és un xulo perdut,
sí, li ha fet mal la coca-cola,
perquè ja és com un vell mamut
i no se l’alça la titola.

Sort tenim del torer sanchut,
que sembla que li planta cara:
Espanya és sobirana, ruc:
o és que no ho has entès encara?

Si envio un porta-avions
cap a les costes xipriotes,
sols és perquè em surt dels collons,
perquè aquí jo faig em que em rota.

I aquells del PP que sempre abans
tenien per dogma la llei,
ara lluiten pels drets humans,
Prô sols a l’Iran i a Tapei.

I tu que vas de cap a cap,
solemne com una gavina,
pots ben cagar-te en el seu cap,
i en el del murri de la Xina.

Al de Netanyahu, també.
i en el de Putin i tants d’altres,
en els pèrfids del món sencer,
ja que ells es caguen en nosaltres.

Sacrosant colom de la pau,
allunya’ns de totes les guerres,
i esborra les bombes, si us plau,
o aquest món serà una desferra.

Un futur feminista per l’Hospitalet

Sílvia Casola (Sociòloga. Activista feminista. Ha estat responsable de l’àrea d’Igualtat i Ciutadania de la Diputació de Barcelona, i assessora en polítiques d’igualtat i feministes en l’àmbit local. Actualment, regidora del grup municipal d’ERC+EUiA.)

Parlar de feminisme és parlar de present i de futur però,, sobretot és necessari i revolucionari en un moment en què alguns volen posar en qüestió si hem anat massa lluny.

El feminisme és una aposta radicalment democràtica per ampliar drets, repartir poder, redistribuir recursos i reconèixer les cures. No és un projecte contra ningú, sinó a favor d’una societat més justa. Però hem de reconèixer que el feminisme avui viu un moment paradoxal. Després de la gran onada feminista viscuda ara fa deu anys, hi ha forces que intenten qüestionar que hem anat massa enllà i fins i tot voldrien fer marxa enrere en alguns drets aconseguits.

I si, des d’una perspectiva històrica, el feminisme mai abans havia tingut tanta presència pública, tanta incidència legislativa ni tanta capacitat de mobilització, però tampoc mai havia patit un atac reaccionari cultural tan organitzat com ara. El debat avui no es centra tant en qüestionar una certa igualtat formal, com per exemple que les dones puguem votar, si no en evitar els canvis estructurals en el sistema patriarcal que poden fer canviar realment les coses. I ens cal assumir que això genera resistències i moviments reaccionaris, perquè l’objectiu del feminisme és transformar privilegis.

Les dades confirmen la necessitat del feminisme: segons l’Informe de Bretxa Salarial de Gènere 2026 d’UGT Catalunya (2023), la bretxa és del 16,75%, més de 5.000 euros anuals menys per a les dones. És a dir, treballem gairebé un mes i mig gratis. CCOO també assenyala que les dones es concentren en sectors més mal remunerats i tenen més dificultats d’accés a complements i càrrecs directius. La precarietat i les cures continuen tenint rostre majoritàriament femení.

Però entre els joves el debat es fa molt evident. L’estudi “Rebel·lies que no transformen”, de la Fundació Irla, aporta una mirada actualitzada sobre aquest debat: mentre que les joves mostren un suport ampli als principis feministes, entre una part significativa dels homes joves creix la percepció que el feminisme “ha anat massa lluny”. I aquest fenomen no pot ser ignorat ni simplificat. Si volem un futur feminista real, necessitem entendre per què i a través de qui, una part dels nois joves percep el moviment com una amenaça o com una exclusió.

L’estudi destaca, entre d’altres, el paper de les xarxes socials com a amplificador dels discursos antifeministes, com ho pot ser la irrupció de la IA, i de com, a través d’aquests espais els joves busquen respostes a les preguntes de sempre, però troben odi i antifeminisme com a resposta.

Es dona una fractura real que no podrem resoldre amb eslògans o gestos sols simbòlics. I aquí és on el feminisme ha de saber donar resposta, sense dogmes ni imposicions, sinó convencent col·lectivament. Aquesta batalla cultural només es guanyarà si es dona a tots els nivells, també des dels ajuntaments, que, com a administració més pròxima a la ciutadania, hi tenen molt a dir.

En el cas concret de l’Hospitalet, el govern municipal sembla més preocupat pel postureig que per impulsar canvis reals i efectius. Un any més, l’acte principal del 8 de març ha estat una classe de Zumba, mentre l’ajuntament continua sense pla d’igualtat, tal com denuncien els sindicats.

La falta de lideratge del govern municipal pel que fa a les polítiques de dones es fa evident al dia a dia, amb qüestions com la falta de coordinació i transversalitat o la manca de recursos suficients. Perquè, no n’hi ha prou amb actes simbòlics cada 8 de març o 25 de novembre. Per transformar, cal que la perspectiva de gènere impregni l’urbanisme, l’ocupació, la cultura, l’esport, l’educació i totes i cadascuna de les polítiques municipals.

Per exemple, dotant les entitats de dones i feministes d’espais dignes i suficients. Impulsant xarxes de cures, millorant els recursos i l’efectivitat dels serveis de teleassistència i suport a la gent gran. Creant espais de criança, i polítiques per les famílies. Reforçant la xarxa de punts lila fent-los presents a tots els espais d’oci de la ciutat. Promovent la formació en sectors tecnològics per a noies joves. Analitzant els seus pressupostos amb perspectiva feminista, preguntant-se qui es beneficia realment de cada partida i com ho podem millorar.

O des de l’àmbit intern de l’Ajuntament, impulsant mesures de conciliació i flexibilitat horària per a situacions de menstruació que suposen un impediment de la feina del dia a dia, com ja fa la Generalitat i diversos municipis, o incorporar un permís especial per al dol gestacional i neonatal, com ja va impulsar el govern de la Generalitat quan estava encapçalat per Esquerra Republicana.

Són moltes les coses que podem fer en l’àmbit local i que no es fan per manca de voluntat política. El futur feminista de l’Hospitalet passa, necessàriament, per un govern valent que aposti per les polítiques feministes, no un que sols vol viure en el postureig.

Igualdad real sin postureos

Sónia Esplugas González (Portavoz del Grupo Municipal del Partido Popular, y ex portavoz de la Comisión de Igualdad en el Parlament de Catalunya. Licenciada en Relaciones Públicas y Publicidad, Diplomada en Turismo y Máster en Comunicación Corporativa.)

El compromiso con la igualdad entre hombres y mujeres exige algo más que gestos simbólicos. Requiere políticas coherentes, también desde el Ayuntamiento de l’Hospitalet, recursos suficientes y voluntad real de actuar. Sin embargo, en nuestro municipio vemos con demasiada frecuencia una contradicción evidente: mientras el gobierno municipal socialista se llena la boca defendiendo políticas en favor de las mujeres, al mismo tiempo reduce la partida presupuestaria destinada al área de lucha contra la violencia de género.

La defensa de la mujer empieza, ante todo, por garantizar su seguridad. Para ello es imprescindible reforzar la presencia policial y mejorar la seguridad en nuestras calles. Los datos son preocupantes: según la última Junta de Seguridad Local, las agresiones sexuales con violencia e intimidación han aumentado un 12 %. Hace apenas unas semanas se produjo incluso un intento de violación por la tarde en el barrio de Sant Josep. Situaciones como esta no pueden normalizarse ni quedar silenciadas, como si de una anécdota se tratase. Cada tres días hay una violación en l’Hospitalet, es un tema muy serio que hay que abordar desde la educación, la concienciación y la seguridad.

Por eso resulta difícil comprender que el Ayuntamiento se permita teñirse de morado cada 8 de marzo mientras sigue sin poner en marcha la unidad de violencia de género de la Guardia Urbana. Hablamos de una unidad especializada que ya existe en muchas policías locales y que permitiría mejorar la atención a las víctimas y la prevención de este tipo de delitos.

Los gestos, los lazos o las declaraciones institucionales no sustituyen a las políticas públicas efectivas. De hecho, el PSC pretende dar lecciones de feminismo, cuando en su partido durante años se han estado silenciando actitudes machistas y, cuanto menos, reprobables de algunos miembros de la cúpula socialista.

A la evidente falta de compromiso, se suma una preocupante ausencia de planificación. El Ayuntamiento de l’Hospitalet mantiene caducado el convenio con la Generalitat en materia de políticas de igualdad y feminismo, con una partida económica además congelada. Lo mismo ocurre con el convenio con el Institut Català de la Dona. Y, por si fuera poco, el municipio ni siquiera cuenta actualmente con un plan de igualdad vigente, incumpliendo lo que establece la propia ley.

La incoherencia también se observa en otros ámbitos. El Ayuntamiento paga millones de euros a empresas concesionarias de limpieza, pero las trabajadoras que desempeñan esos servicios continúan percibiendo salarios precarios. Hablar de igualdad implica también dignificar las condiciones laborales de quienes sostienen servicios esenciales.

Desde el Partido Popular apostamos por una defensa integral de la mujer: proteger a las mujeres no puede quedarse en discursos de buenas intenciones o campañas puntuales. Significa priorizar su seguridad, garantizar recursos reales, cumplir la ley y asegurar oportunidades laborales dignas. Solo así la igualdad dejará de ser un lema para convertirse en una realidad tangible en nuestras calles.

Finalmente, conviene recordar propuestas que en su momento se pusieron sobre la mesa y que siguen siendo necesarias. Hace años el Partido Popular presentó una moción para prohibir el uso del velo integral en equipamientos municipales. No se trataba de una iniciativa contra ninguna fe religiosa, sino de una defensa de la dignidad y la visibilidad de la mujer en el espacio público.

El Consorci del Bio-Pol ven la reconstrucció de dues masies que s’estan caient, per compensar les males vibracions sobre el projecte especulatiu

Les obres no començarien fins al 2031 i les entitats de preservació del patrimoni ja han parlat de burla a la ciutadania

L’anunci que les obres de rehabilitació o reconstrucció de dues de les poquíssimes masies que queden a la Marina de l’Hospitalet no es portarà a terme fins d’aquí a cinc anys com a mínim, ha provocat malestar, irritació i indignació a entitats de la ciutat dedicades a la preservació del patrimoni històric com Perseu, però també a la ciutadania en general que veu com s’arrasa el passat de la ciutat amb el beneplàcit del govern local.

Dues d’aquestes masies, la Torre Gran i Can Masover Nou, catalogades però abandonades de fa anys pels seus propietaris, es troben en un estat força lamentable de manera que, o s’aplica un pla d’urgència de reconstrucció que les pugui salvar o, probablement, ja serà massa tard, no només per rehabilitar-les sinó fins i tot per reconstruir-les. La Torre Gran és actualment propietat de l’Agència Catalana de l’Aigua, per tant d’una Administració amb recursos, i Can Masover Nou és propietat d’un conglomerat empresarial que, segons algunes informacions, té al darrere personatges com Joan Laporta, actual pre-candidat a la presidència del FC Barcelona.

L’anunci del director del Consorci per la Reforma de la Gran Via i del Samontà afirmant que les obres es posaran en marxa quan ambdues masies siguin propietat municipal, previsiblement cap el 2031, no ha fet més que corroborar la sensació que, davant el malestar que provoca el projecte especulatiu del Biopol Gran Via, estretament vinculat al soterrament de la Gran Via, un dels objectius dels promotors es vendre a la ciutadania quelcom que aquesta aprecia notablement com és la recuperació del patrimoni històric.

No obstant això, la publicitat en aquest cas, enlloc d’afavorir la perspectiva del projecte, està aconseguint l’efecte contrari: resulta vergonyant que s’hagi d’esperar a que el projecte especulatiu sigui una realitat, per tal que les masies abandonades de fa anys pels respectius propietaris puguin passar a mans municipals per ser recuperades. Coneixent la celeritat que aplica el govern local en qüestions d’urgència, no hi queda cap dubte a la ciutadania que, tant la Torre Gran com Can Masover Nou, acabaran caient a trossos més d’hora que tard.

Com ha fet avinent el president de Perseu, l’equip Quirós té instruments legals suficients per haver obligat de fa mesos als actuals propietaris a preservar allò que està catalogat com a bens d’interès local. Contràriament, sembla haver-se assumit que hauran d’estar dempeus els enormes edificis i les torres de tot el controvertit projecte del Biopol Gran Via, perquè alguna administració posi l’atenció en el patrimoni històric. Segurament quan fixin l’atenció en aquestes masies, l’únic que es podrà veure és una pila de pedres amuntegades que donaran testimoni que alguna vegada allà va existir un edifici que s’havia alçat segles enrere. Si governen els mateixos que avui, sembla evident que l’únic que faran és retirar el pedregar per no deixar cap petjada de la desfeta.

El director del Consorci ha parlat de tres milions d’euros per la reconstrucció de les masies i ha afirmat que el projecte tècnic no es farà fins al 2029, de manera que les obres puguin començar al 2031. Tot plegat és com no dir res perquè, de fet, el que interessa clarament és possibilitar la percepció a la ciutadania que la destrossa prevista del territori, al costat de l’actual ICO, tindrà alguna compensació social. El que és evident és que tot el projecte del Bio-Pol Gran Via és una operació de gran magnitud immobiliària, que beneficiarà als propietaris dels terrenys, entre els quals algunes administracions públiques. Fins ara, a més, sempre s’havia parlat que el projecte del Bio-Pol tenia una vocació purament comercial i hotelera, a banda de la propaganda bio-sanitària. Les darreres informacions, però, posen de manifest que un 5% de la promoció també tindrà un contingut residencial. Més habitatges en oferta al mercat lliure, a la ciutat més saturada d’Europa i amb menys espai útil pels serveis i els equipaments imprescindibles.