“…Un dels buits més importants és l’absència quasi total de documentació procedent de la casa reial espanyola. En la desclassificació no hi apareixen agendes, notes internes ni ordres relacionades amb la gestió de la crisi al palau de la Zarzuela ni tampoc registres de les comunicacions internes de l’equip del monarca…”
Alexandre Solano
Quaranta-cinc anys i uns quants dies d’aquell cop d’estat reeixit amb el rei caqui i eixerit rifant-se ultres i policia.
Ali-Babà és aquest monarca però vol semblar molt bon jan, les fot pel darrera i davant pixant-se en les lleis i pancartes.
La senyora de el del bigoti li dit estúpid i cretí, això és el que donen de sí els papers fets un poti-poti.
Tinent coronel-idiota, mamut, carcamal i Quixot, sols has estat un borinot fins quan has estirat la pota.
Al Milans del Bosch i l’Armada, en JC els va ben prendre el pèl, a la presó han vomitat fel, rucs, cagant-se en l’ensarronada.
En Juanito es de la broma, en Juanito es fa l’heroi i diu que, sense ell, que recoi, tota Espanya estaria en coma.
I tots els fills de la gran puta, que van conspirar d’amagat: Felicitats, tal com ha anat, Espanya es quedarà a la gruta.
La tarde del pasado 24 de febrero, en el pleno del Ayuntamiento de l’Hospitalet, casualmente y por causas distintas, «el Circo”, jugó un papel relevante.
Primero, fue en el debate con los Comunes. Manel Domínguez explicaba el porqué del error de la renovación del Cirque du Soleil. Los terrenos, anteriormente viveros de plantas municipal, fueron cedidos por el equipo socialista de Marín-Belver. Los asfaltaron con el consecuente impacto medioambiental. Pactaron suelo público para uso privado. El equipo actual reconoce el fracaso de esa operación pero, sin mucho sentido, el alcalde ha renovado un año más el contrato. Esos terrenos están llamados a ser equipamientos deportivos por puro sentido común al servicio público, gestionado por clubs para que cientos, por no decir miles de jóvenes, practiquen deporte en nuestra ciudad.
El argumento del jefe del gobierno municipal fue que sería el último, negando que había renovado el contrato un año más. Ahí ya empezó, o continuó el juego malabar del alcalde. No pasó a mayores y los dos se acusaron de mentirosos. No voy a decir a quien creí.
El Cirque du Soleil tiene virtudes artísticas fantásticas. Contrasta con el circo antiguo, esencialmente porque no somete ni a animales ni a humanos a una actuación degradante. Diríamos que ha dignificado y modernizado al circo. Es un paradigma de cambio. Aunque, por el precio de las entradas, es claramente elitista o poco popular.
No hay domadores, ni animales sometidos, no hay enanos para hacer reir, es un espacio para desarrollar valores positivos. Todo lo contrario que el circo de la política que está sufriendo una degradación salvo dignísimas excepciones.
Desde bien niño, los payasos me han enternecido y me parecen seres que utilizan su propio esperpento para que nos veamos reflejados en ellos. Todos somos un poco payasos. El otro día, en el pleno, cuando se hablaba tanto de circo tuve una elucubración. El día que fui a la Feixa Llarga a ver el Cirque du Soleil salió un payaso blanco, elegante, guapo, deportivo, que se creía superior a los otros payasos. Utilizaba la música y la acrobacia con aparente habilidad.
No sé bien porque esa tarde me vino a la memoria esa experiencia/escena de aquel día de circo. Curiosamente, el pleno continuó con la misma tónica: acrobacia, piruetas y música algo aburrida. En la mitad del pleno, antes de empezar las mociones de los diferentes grupos políticos, generalmente las entidades toman la palabra, previa anterior diligencia administrativa. Nos habían injustificadamente negado el derecho a hablar a los de FIC. Es casi un clásico.
Ese grupo de personas extraterrestres y con más moral que «el Alcoyano» nos presentamos frente el alcalde con unas armas que no le hicieron ninguna gracia. Tenían forma de pancarta y sus correspondientes eslóganes. Esas personas, desconocidas aparentemente por el alcalde montaron, según el regidor, una segunda referencia al circo al considerar que los de FIC habíamos planteado, no una reivindicación, sino una performance circense.
Increíblemente, cuales enanos toca narices, nos pusimos de pie y salimos junto el lugar de intervenciones. «El Jefe» de pista del pleno se enfadó, y esta vez tanto, que hasta le crecieron los enanos y tuvo que parar el espectáculo/pleno. Suspendió el pleno durante más de media hora. Pensé si debería tener que hacer algún recado.
El alcalde Quirós tiene la habilidad de complicarse la vida. Soy un ciudadano anónimo, quizás algo payaso, sin más pretensión que aportar un granito de arena al debate/espectáculo…
Lo voy repitiendo, y no me hacen ningún caso. Literalmente, me ignora mi alcalde, nos ignora especialmente a los de FIC. Da la sensación, como si nos tuviera miedo o manía, y me parece increíble.
Como que es mi alcalde, el alcalde de mi ciudad, no voy a dejar de decirle lo que pienso. Es como si fuera un amigo sin serlo personalmente, pero al que aprecio. Resulta ridículo y absurdo que nos niegue la palabra. Estúpido que nos ningunee como si tuviera alguna posibilidad de éxito. Los de FIC somos como los viejos rockeros, que nunca mueren.
En el informativo de la tele de l’Hospitalet fue de traca, el broche de oro. Recogieron y emitieron dos cortes. El primero, diciendo que “unas personas” hicieron/hicimos una acción de circo y el segundo donde «El», tan listo y democrático, no llamó a la policía para desalojarnos, como en los viejos tiempos por violentos y rojos.
Resulta insólito. Un despropósito más de nuestro querido alcalde. No es capaz de entender y activar la empatía, para entender que con su absurda cerrazón no solo nos da sentido de existir si no que, además, nos da más energía. Me cuesta entender a David Quirós y a sus asesores.
La política es dialéctica, es pactar, es comprender y convencer y siempre democráticamente, no negando a nadie la palabra, excepto al fascismo deshumanizador.
Lamento profundamente que la política del gobierno de l’Hospitalet vaya en dirección contraria. Como decía el poeta «somos muchos más de los que dicen y creen» y los de FIC somos incansables y vamos a continuar denunciando lo que nos parece mal y explicando lo que nos parece bien.
Utilizando la metáfora de Manuel Vicens, en la vida hay tres caballos. Cuando vamos a galope, cuando cambiamos al trote y los de FIC, que vamos al paso. Lentos, pero seguros. Lo que debemos hacer, sin perder el paso, es reclamar más democracia y más complicidad para frenar al fascismo que viene a galope por el horizonte.
El que avisa no es traidor. Aunque ojalá me equivoque.
Els Comuns reclamen aules d’estudi que funcionin les 24 hores del dia durant tot l’any, com ja és una realitat a altres municipis propers
Les obres d’ampliació, millora i reparació a les biblioteques de la ciutat són d’una urgència extraordinària. Una moció aprovada a l’últim ple municipal així ho va requerir a l’actual govern municipal, seguint el Pla de Biblioteques aprovat el 2023 amb durada fins al 2028. L’actuació se sol·licita que sigui ràpida pels perjudicis que està provocant als usuaris i al fons patrimonial, tant bibliogràfic com arquitectònic, alguns malmesos de manera irreparable.
La setmana passada, en aquest mateix digital, es va denunciar la situació d’algunes biblioteques, com la de la Tecla Sala, que va haver de tancar per una avaria a les canonades que va afectar el sistema elèctric.
No ha estat l’única incidència d’aquesta magnitud que s’ha produït a les biblioteques de la ciutat. Can Sumarro i el Bibliomercat de Santa Eulàlia, també ho han patit i només s’ha posat solució a les goteres de Bellvitge.
Altres problemes que presenten les biblioteques és la climatització. Gairebé totes les instal·lacions funcionen malament, tant a l’estiu com a l’hivern. I això que algunes, entre d’altres centres culturals, són a més, refugis climàtics. La calor insuportable a l’estiu perquè no funciona l’aire condicionat ha provocat que s’haguessin de tancar alguns d’aquests equipaments i, a l’hivern, alguns usuaris han fet ús de l’equipament amb els abrics posats, per problemes en els aparells de refrigeració.
El cas concret d’algunes biblioteques és especialment greu. Una és la de La Florida-Les Planes. Té els indicadors més baixos de compliment dels estàndards indicats al Pla de Lectura de Catalunya, tenint en compte a més que es troba en un dels districtes amb la renda més baixa, la densitat de població més alta i amb unes mancances escolars aclaparadores. La necessitat que s’iniciï d’una vegada el procés per construir una nova biblioteca a La Florida és un altre dels requeriments més urgents al govern municipal que es manté des de fa anys.
El tancament de la biblioteca de Santa Eulàlia el març del 2021, continua cinc anys després sense solució ni avenços significatius. I recentment s’hi ha afegit una altra petició: l’obertura d’un equipament d’aquest tipus al barri de Can Serra que va ser aprovat al ple del mes passat.
La manca de personal ha provocat el tancament d’algunes biblioteques, almenys en quatre, inclosa la central, durant determinades franges horàries. Aquest fet s’estava produint des de fa uns mesos, sobretot en els períodes de vacances, però ara ja s’estén als horaris habituals. La raó és que no s’han cobert més de 15 places d’auxiliar, tot i tenir desenes de persones amb l’examen aprovat, dels quals només se n’han anomenat cinc. La moció aprovada al darrer ple municipal va més enllà i demana un increment de les plantilles i que les baixes de personal es cobreixin de manera immediata.
Durant aquests dies, els Comuns han fet una altra petició a l’actual govern municipal: que es posi en marxa una xarxa de dos o tres espais d’estudi oberts durant tot l’any i les 24 hores del dia. Un grup de joves ha fet aquesta reclamació davant de la Sindicatura de Greuges de la ciutat.
Hi ha determinades biblioteques de l’Hospitalet que durant el període d’exàmens amplien l’horari. Des de Comuns, consideren que això és insuficient i que els joves estudiants haurien de disposar d’aules d’estudi a la ciutat durant les 24 hores del dia, al llarg de tot l’any.
A Cornellà, per exemple, l’experiència ja és una realitat i per entrar a les aules s’han habilitat uns dispositius tecnològics mitjançant codis d’accessos, que permeten entrar a les aules d’estudi a qualsevol hora. Però ja se sap que l’Hospitalet no és Cornellà i aquí el que és normal a altres llocs resulta del tot irrealitzable.
Jo diria que m’agraden tots els arrossos, menys l’arròs bullit. L’arròs bullit l’associo a estar malalt. I el trobo insípid, pesat i trist. Quan me’l serveixen -si no va acompanyat amb una salsa on ofegar-lo- me’l deixo. I quan m’expliquen els acadèmics que l’arròs bullit és el pa de la Xina, penso que els xinesos deuen ser molt desgraciats. Jo no sabria viure sense pa, però de l’arròs bullit en podria prescindir sense cap problema.
L’arròs te a favor seu la bellesa de les seves plantacions. Passejar pel Delta de l’Ebre o per l’Albufera de València al setembre o a l’octubre és una autèntica meravella. Veure com els ocells van seguint els tractors a veure que pesquen és un gran espectacle. Si a això hi afegim que forma part del setanta per cent de la humanitat, ja es veu que se l’ha de tractar amb un mínim de respecte i consideració.
Tot i que l’arròs fa aproximadament uns quatre anys que es conrea –es va començar a fer a Corea i al Japó- a nosaltres ens va arribar fa aproximadament l’any 800 de la nostra era. Ens el van dur els àrabs. És una de les moltes coses que els hi devem. Per això la paraula arròs, en la majoria de les llengües europees, per no dir totes, prové de l’àrab.
Abans he fet referència que el setanta per cent de la humanitat menja arròs. Nosaltres aquí estem acostumats a uns plats d’arròs que, tot i ser exquisits, són alhora populars. Però ha estat un plat de pura supervivència durant temps fam. Només cal pensar que a l’Albufera es feia arròs amb rata i al Pirineu arròs amb esquirol.
En aquest recull d’articles ja he fet unes quantes referències a plats d’arròs i suposo que en faré unes quantes més. Al cap i a la fi, l’arròs és un plat habitual a la nostra cuina. Els restaurants de menú en solen fer un cop a la setmana -crec que sol ser el dijous- i a moltes famílies era el plat del diumenge.
Avui, però, voldria parlar d’un altre tipus d’arròs cada vegada més estès a casa nostra: el rissoto, no tan a les cases particulars -ja hi arribarà, tot el que és italià tard o d’hora entra a formar part de la nostra cuina- com als restaurants. Per sort, molt més que la cuina francesa, més afectada i més esnob. Si més no la meva experiencia -que, efectivament, és aleatòria- és que sovint he sortit decebut dels restaurants francesos, amb tant glamour i tanta conya; en canvi, no hi he sortit gairebé mai dels restaurants italians, que quasi mai no intenten donar-te gat per llebre (excepte a Venècia).
Ma mare, ara deu fer uns cinquanta anys en feia sovint de rissoto. Ella en deia “arròs a la milanesa” i jo me’n vaig fer un tip. En feia molts dies -suposo que devia ser fàcil de fer- mentre vigilava la botiga des de la cuina. Jo crec que, a banda de l’arròs, hi posava mantega, brou i talls petits de pernil salat. Després, un cop servit, hi posàvem arròs ratllat. No sé si era parmesà o un altre, el que sí que sé és que m’ho menjava molt a gust i no em cansava de menjar-lo.
Les principals diferències que jo trobo als rissotos que avui fan als restaurants i al que feia ma mare són dos. La primera és que crec recordar que el rissoto de ma mare tenia un color més blanc que el que fan als restaurants. L’altra és que, mentre ma mare sempre feia el mateix tipus de rissoto, avui als nostres restaurants ens el serveixen amb diferents ingredients. Per exemple jo avui he menjat un rissoto de gambes notable. L’altre dia en menjar un de bolets i suposo que n’hi ha de mil i una coses. Com les nostres paelles, si fa no fa.
El rissoto, doncs, és pura poesia. Deixem que ens ho expliqui Giovanni Pascoli:
Occorre di carbone un vivo fuoco; la casseruola; cento grammi buoni di burro e di cipolla qualche poco. Quando il burro rosseggia, allor vi poni il riso crudo; quanto ne vorrei e mentre tosta l’aglio e scomponi. Del brodo occorre poi: ma caldo assai; messine un po’ per volta, che bollire deve continuo, né asciugarsi mai. Nel tutto, sulla fine, diluire di zafferano un poco tu farai perché in giallo lo abbia a colorire. Il brodo tu graduare ben saprai, perché denso sia il riso, allor che è cotto. Di grattugiato ce ne vuole assai. Così avrai di Milan pronto il risotto.
La meva traducció al català, si fa no fa, seria:
Necessiteu carbó, foc viu; una cassola; uns bons 100 grams de mantega i una mica de ceba. Quan la mantega rosseja, posa l’arròs cru; quant voldria i mentre es cou l’all, piqueu-lo. A continuació, necessiteu el brou: molt calent; afegiu-lo a poc a poc, de manera que ha de continuar bullint, per no assecar-se mai. A tot això, al final, diluïu-hi una mica de safrà perquè es torni groc. Gradueu el brou amb coneixement, perquè l’arròs quedi espès quan estigui cuit. Necessiteu molt de formatge ratllat. D’aquesta manera tindreu el risotto de Milà a punt.
L’any 2016, el govern municipal de l’Hospitalet va decidir la cessió com a concessió demanial per 25 anys, prorrogables per altres cinc, la finca dels antics jutjats de l’Hospitalet a Planeta Formación y Universidades.
Es tracta d’una finca de més de 11.000 metres quadrats, situada gairebé en front de la estació de la Renfe, a l’Avinguda Josep Tarradellas molt a prop de la Rambla Just Oliveras. Fa vint anys, la finca estava valorada en més de 10 milions d’euros, i el cànon que Planeta Formació ha d’abonar anualment a l’Ajuntament és de 722.022,516 euros.
En el mateix acord s’explicita que la empresa adjudicatària, Planeta Formació, podrà compensar amb beques fins a 505.400,76 euros a restar del cànon i, a més, podrà també compensar fins a un 30% (216.621,76 euros) del cànon anual, en concepte de les inversions fetes per les obres d’adequació de l’edifici.
En els primers anys de la concessió, aquesta compensació podia comportar, com va dir Francesc Belver llavors primer tinent d’alcalde, desgravar la totalitat del cost de les obres. Un cost que, segons José Creuheras, llavors president del Grup Planeta, pujava entre 7 i 10 milions d’euros.
Les beques previstes, entre 200 o 300 a concedir entre residents a la ciutat, han de ser per a cursos oficialment homologats, presencials o on line. Els ajuts son atorgats per una Comissió de Seguiment de les Beques de la convocatòria, formada pel mateix regidor de Govern i de l`àrea econòmica, en qualitat de President, o la persona en qui delegui, dos tècnics de l’ajuntament i un secretari, a més de dos representants de “Planeta, Formación y Universidades”
Enguany, la Junta de Govern, extraordinària i urgent del 31/12/25, va validar per l’any 2025 el cànon per la concessió de l’edifici per 755.648, 67 euros, el que suposa només un increment del 4,4% en vint anys. L’any 2025, l’import del percentatge corresponent a la compensació per inversions ha estat de 226.694,67 euros i es van concedir 128 beques per un import de 520.150,00 euros. Les beques son per cursos de la mateixa Planeta Formación y Universidades distribuïdes en 77 beques per Formació Professional, 39 per Màsters i 12 per Escola de Negocis.
El resultat de tot plegat seria el següent:
Cànon del 2025: 755.648,67 euros
Import compensat en beques: 528,954,22 euros
Import auditat: 520.150 euros
Diferencia a favor de l’Ajuntament: 8.804,22 euros
És a dir, finalment l’ús de l’edifici dels antics jutjats per tot l’any 2015 ha estat per Planeta Formació de només 8.804,22 euros, o el que seria el mateix, 80 cèntims d’euro per metre quadrat, el que suposa un molt bon negoci pel Grup Planeta i un malbaratament per la ciutat de l’Hospitalet.
Hi ha qui recorda que, en temps de l’alcalde Capdevila, a les acaballes del franquisme, existia el projecte de construir en aquest edifici un teatre per la ciutat. Avui és tota una altre cosa.
Francesc Belver, aleshores tinent d’alcalde, Nuria Marín, llavors alcaldessa de L’Hospitalet i José Creuheras, president del Grup Planeta a la presentació de la concessió.
Però aquest no és, per desgracia, l’únic cas de concessió demanial feta per l’ajuntament amb resultats dubtosos o retorns molt febles per la ciutat. Així, el 2020 es va acordar la concessió demanial de la Masia de Can Nadal i els antics dormitoris de la Remunta per crear una Escola Superior de Gastronomia, restaurant i centre d’investigació. Sis anys després, encara està per concretar-se.
El 2022 es va acordar la concessió de les instal·lacions de l’antiga fàbrica Godó i Trias a Varia Investiments per fer un projecte de “museu d’art físic i digital multidisciplinar, amb exposicions immersives”. Més enllà, la masia de Can Gotlla, just darrera de l’Ikea, ha estat cedida al Consorci de la Granvia, avui Consorci de la Granvia i el Samontà.
Fa més temps, el complex del Tenis Municipal va estat cedit a la Federació Catalana de Tenis i posteriorment a la empresa “Futbol de nuestra Vida”.
El tristament desaparegut (esperem que provisionalment) col·lega digital Districte 7, explicava que la concessió demanial “és una fórmula jurídica que permet la cessió d’equipaments de titularitat municipal, durant períodes molt llargs, entre els 4 i els 99 anys a entitats, empreses o organitzacions que puguin disposar de l’ús privatiu i exclusiu d’aquest bé municipal. És així, sempre que les concessionàries puguin fer encaixar la seva activitat amb la clau urbanística que els edificis tinguin a l’actual Pla Urbanístic de la ciutat. L’esperit és que l’Ajuntament trobi un agent que pugui desenvolupar de la forma més adient l’activitat proposada per l’equipament en qüestió.
Aquesta cessió es regula amb unplec de condicions o amb un conveni de cooperaciói es fixen els compromisos, drets i deures de cada part. Per tant, es fa una valoració patrimonial de l’immoble i es calcula també l’aprofitament de l’edifici per tal d’establir el pagament d’un cànon, tant en diners, com en serveis o intercanvis, que suposin un benefici pel conjunt de la ciutadania.
Una de les particularitats d’aquesta fórmula és que l’empresa concessionària, tot i no assumir la titularitat o propietat de l’immoble, si podrà disposar d’ell com a aval patrimonial o actiu financer podent, fins i tot transferir o traspassar -o vendre- la concessió a altra empresa que cal que assumeixi els mateixos acords i cànons que la concessionària original. Aquest és el cas del Complex Municipal Tenis Granvia. La Federació va vendre la seva concessió fa uns 5 anys a l’empresa Fútbol es Nuestra Vida per un import de 500.000 euros”.
Jaume Graells (portaveu del grup municipal d’ERC+EUiA)
Hi ha decisions que marquen una ciutat durant dècades. Destinar el solar de 10.000 metres quadrats de Pau Casals amb Carrilet a una comissaria és, al meu entendre, un error històric. És l’únic solar que el departament d’Educació considera viable avui a tota la ciutat per construir-hi un gran equipament educatiu: una escola, un institut o un centre de formació professional.
Sempre he pensat que aquest solar podia ser part de la solució —no tota, perquè l’Hospitalet necessita més equipaments— però sí una peça clau per donar resposta a la manca estructural de places educatives que arrosseguem. També en l’àmbit dels estudis postobligatoris i de la formació professional, que han d’estar alineats amb les necessitats laborals reals de la nostra ciutat i amb les oportunitats que mereixen els nostres joves.
En 10.000 metres quadrats es pot projectar un gran centre educatiu, amb capacitat per oferir una àmplia oferta formativa i alleugerir la pressió que avui pateixen diversos barris. No parlem d’un equipament menor, sinó d’una infraestructura estratègica per al futur educatiu de l’Hospitalet.
A més, l’entorn de la rambla Marina, així com zones properes del barri del Centre i de Sant Josep i carrers adjacents, estan experimentant un creixement urbanístic molt important. Amb la gran quantitat de nous habitatges que s’hi estan construint, no és descartable que aquestes àrees necessitin més oferta educativa en els propers anys. Planificar ciutat és anticipar necessitats, no limitar-se a gestionar el present.
L’Hospitalet necessita una nova comissaria, i des ERC+EUiA fa temps que en reclamem la construcció. És una reivindicació sostinguda, no oportunista. Precisament per això sorprèn que, després d’anys anunciant que s’estava buscant un emplaçament, la solució sigui ocupar l’únic solar educatiu disponible. Per aquesta proposta tan evident no calia esperar tants anys: aquest solar sempre ha estat aquí. Si la conclusió final és utilitzar l’únic espai estratègic per a educació, això no demostra planificació; demostra poca capacitat d’imaginació i de gestió.
La resta de solars que ha posat sobre la taula l’Ajuntament per fer noves escoles estan per sota dels 2.500 metres quadrats. Amb aquestes dimensions no es pot projectar un centre educatiu amb ambició. Aquest, en canvi, en té 10.000. La diferència és determinant. Perdre aquesta oportunitat seria hipotecar durant dècades la capacitat de resposta educativa de l’Hospitalet.
Estic convençut que es poden trobar alternatives reals per ubicar la comissaria, que no necessita tants metres, si hi ha voluntat política i capacitat tècnica. No hauríem de posar en competència dues necessitats essencials, com són la seguretat i l’educació. L’Hospitalet mereix totes dues coses, i mereix també governs que planifiquin amb rigor i visió de futur.
Com a portaveu d’ERC+EUiA, expresso aquesta opinió amb la convicció que encara som a temps de rectificar. El que està en joc no és només un solar, sinó el futur educatiu, social i econòmic de la nostra ciutat.
Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos. Contiene enlaces a sitios web de terceros con políticas de privacidad ajenas que podrás aceptar o no cuando accedas a ellos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos.
