Según un estudio, la ciudad necesitaría cerca de 3.000 plazas. Ahora mismo, apenas hay 300 plazas públicas para una población de 54.000 personas mayores de 65 años

Un nuevo frente ha abierto la Marea Pensionista/Marea Blanca de l’Hospitalet: la lucha para incrementar el número de residencias para personas mayores en la ciudad que sean 100% públicas. En la actualidad, solo existen tres, totalmente insuficientes y aunque existen más, muchas de ellas o son concertadas o son privadas.

Según los datos del Institut Nacional de Estadística del 2024, l’Hospitalet cuenta con una población de 44.739 personas de entre 65 y 84 años y 9.209 de más de 85 años. La suma de los dos grupos son 53.948 personas que representan un 20% del total de la población.

La Marea Pensionista/ Marea Blanca, homenajeada por FIC en la Nit dels Insurrectes por su labor por la lucha por la Sanidad Pública, se concentraron el lunes pasado junto al monumento de l’Acollidora donde leyeron un manifiesto. Además de las reivindicaciones por las pensiones y por una Sanidad Pública digna, añadieron un nuevo motivo de lucha: la reivindicación del aumento de las Residencias Públicas. “Se necesitan servicios públicos que acompañen a las personas mayores y a sus familias. L’Hospitalet, por desgracia, no dispone de equipamientos que satisfagan este derecho”, manifestó Miguel Angel Hernández, de la Marea y añadió: “La ciudad tiene una oferta muy limitada de residencias y de centros de día. La mayoría son privados o concertados”.

“Esta limitación de plazas de residencias públicas está provocando que muchas personas mayores, que necesitan atención continuada, no tengan ninguna posibilidad real de acceder a un recurso público, y se ven obligadas a buscar alternativas, que a menudo no pueden asumir económicamente. Cuando una plaza privada puede superar fácilmente los 2.000 euros mensuales, hablar de elección es una ficción, ya que muchas familias sencillamente no llegan”, dicen en el manifiesto.

En un primer momento, realizaran un estudio para analizar la oferta existente en l’Hospitalet: plazas públicas con gestión pública; concertadas (con convenios con la Generalitat) y privadas. A partir de aquí concretarán las acciones a llevar e incluso podrían poner en práctica una recogida de firmas. “Otros alcaldes nos prometieron que harían residencias para personas mayores en los terrenos de Cosme Toda. Ya se puede ver en qué se ha convertido. Un nuevo punto de hacinamiento sin ningún tipo de servicio”, han manifestado desde la Marea.

La Federación de Asociaciones de Vecinos, con motivo del día Mundial de la Gent Gran el 1 de Octubre pasado, asumió las reivindicaciones de la Coordinadora de Familiares de Residencias 5 +1 y una de ellas era exigir a la Generalitat la construcción de residencias públicas con cumplimiento efectivo y una mejora sustancial de la atención que reciben las personas usuarias de estos equipamientos, desde la calidad de la dieta, hasta la ratio mínima de personal de atención y curas.

En un reciente estudio realizado per la Asociación Estatal de Directores y Gerentes en Servicios Sociales de los datos del Informe Mayores del IMSERSO, sitúa a Catalunya como la tercera comunidad con más déficits de plazas residenciales para personas mayores. Sitúan el déficit en toda Catalunya en 15.761 plazas, para llegar a la ratio de cinco plazas por cada 100 personas mayores, un límite que los expertos consideran mínimo para garantizar un atención adecuada.

Si estas cifras se trasladaran a l’Hospitalet se necesitarían en la ciudad 2.700 plazas de residencias para tener cubierto un servicio adecuado para la atención de nuestros mayores. De las residencias existentes en la actualidad solo existen 3 que sean públicas que no llegan a tener, entre todas, 300 plazas. El resto, casi una docena, o bien son centros privados o bien algunos concertados.

El acceso a los centros públicos o concertados son similares y el paciente paga mediante un baremo que establece la Generalitat que va en función de la renta, del grado de dependencia y del patrimonio. La diferencia entre un centro público y uno concertado, muchas veces está “en el personal”. Al respecto, María José Carcelén Romero, coordinadora del Col·lectiu Residències 5+1 declaró en el mes de octubre que era “imprescindible la titulación homologada de todo el personal de residencias de Gent Gran. En cualquier CAP no hay ni una sola enfermera que no tenga el título homologado, ya sea de aquí, o que haya venido de fuera. Entonces, ¿por qué debemos aceptar en las residencias de personas mayores lo que no encontramos normal en la sanidad pública?”, pregunta la coordinadora.

La promotora s’està donant molta pressa abans no arribi la sentència del TSJC sobre els 34.000 metres quadrats ja construïts de més que vulneren la legalitat vigent

Un insospitat i contundent moviment de terres a la parcel·la 40 en el sector Prat de la Riba/Avda Tarradellas  en el macroprojecte de la Cosme Toda, impulsat per la constructora Stoneweg Barcelona, ha aixecat les alarmes del veïnat pel fet que resulta del tot previsible que es posin en marxa dos nous blocs de 7 i 13 pisos d’alçada que estarien en línia amb els altres blocs de la promoció que han estat denunciats per la vulneració del càlcul d’ombres.

Les tanques ja col·locades, els moviments de terres accelerats i els càlculs sobre el Geoportal municipal indicarien que la constructora té molta pressa per produir uns fets consumats que tornarien a produir una edificabilitat excessiva, molt per sobre del que la llei permet, com ja ha passat amb la resta de la promoció on s’han construït 34.000 metres quadrats més dels legalment previstos. Per aquest fet es van produir denúncies davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que estan encara pendents de resolució judicial, basant-se en la irregularitat del càlcul d’ombres que vulneren bona part dels blocs ja aixecats. Les presses explicarien la clara intenció de tenir ja en marxa les noves edificacions que també vulneren les mateixes regles legals, abans que un tribunal decideixi alguna cosa al respecte. Precisament el que es va dir en el seu dia és que malgrat que el TSJC determini que aquesta promoció és il·legal, seria molt difícil que es determinés ensorrar els edificis que la promotora s’ha apressat a vendre i, d’aquí, les accelerades maniobres abans no es pronunciïn els tribunals.

Però si la celeritat de la promotora encaixa a la perfecció amb la cobdícia dels que només pretenen acumular beneficis, costa d’entendre la negligència o potser la complicitat municipal en aquest àmbit. Pel que han comentat els veïns a aquest digital, el passat 7 de gener es va presentar una sol·licitud formal demanant aclariments sobre les noves llicències dels nous blocs en construcció i la preeminència de les mesures cautelars obligades, sense que, des d’aleshores, l’equip de govern municipal hagi tan sols ni contestat. Una nova queixa a la Síndica de Greuges de la ciutat, explicant la complicitat municipal i el silenci corresponent, ha impulsat l’equip de govern a respondre simplement que s’ha rebut la sol·licitud sense més concreció. Òbviament, la notificació de recepció de la demanda ha excedit tots els terminis legals però, el que és encara més greu, és que no s’hagi actuat en cap sentit respecte el que seria obvi, com seria la paralització urgent i immediata de les obres.

El Foment de la Informació Crítica, l’entitat que edita L’Estaca, ja va convocar al novembre del 2024 una Factoria d’Idees al voltant del “pelotazo” urbanístic de la Cosme Toda, on van participar una representant dels Comuns, l’advocat que va tramitar el recurs per la irregularitat del càlcul d’ombres i un representant dels veïns de Sant Josep de la Cosme Toda que han estat permanentment al capdavant de la resistència veïnal. Aleshores es van detectar dubtes de molts compradors dels pisos en promoció, que van fer trontollar les decisions empresarials per precaució no solament davant les decisions judicials sinó també de les urbanístiques que podrien dependre de l’equip Quirós. A la vista de la negligència municipal, la constructora ha decidit tirar pel dret i accelerar el que li queda de la promoció, sota les mateixes irregularitats manifestes del càlcul d’ombres, a la vista de que la justícia és lentíssima i l’Ajuntament absolutament permissiu.

No es descarta que FIC i els veïns tornin a posar sobre la taula l’abús que representa engegar una nova promoció d’habitatges amb la mateixa volumetria que està denunciada davant els tribunals, sense que l’equip Quirós prengui cap tipus de mesura.

En la trobada es van recordar els 50 anys de la formació del primer col·lectiu d’objectors de consciència a la Casa de la Reconciliació de Can Serra

Sota el lema “Desobediència i Resistències”, l’associació “Llegat Jaume Botey i Vallès”, va celebrar la seva trobada anual, la cinquena, dissabte passat a la Casa de la Reconciliació de Can Serra. L’assistència va ser multitudinària i la sala estava a vessar. A l’acte es va recordar i es va fer al·lusió en diferents intervencions, als 50 anys del primer grup d’objectors de consciència, sorgit precisament en aquests mateixos locals.

La taula inaugural va estar formada per Martí Olivella, Jesús Viñas, Mari Carmen Sánchez i Andreu Trilla que van destacar com a element de transformació social la desobediència civil i el paper que ha tingut al llarg de la història i també a la societat actual.

Un dels exemples que es van exposar va ser el de l’objecció fiscal, com un element que pot utilitzar la població quan fa la declaració de la renda, centrat en les despeses militars, i com una negació a col·laborar amb l’Estat en la preparació de les guerres i en el manteniment de l’estructura militar. És una forma de desobediència activa a l’hora de complir amb la declaració anual.

També va participar, en una segona taula, Anaïs Franquesa, directora d’Iridia, Centre per a la Defensa dels Drets Humans, que va parlar de la situació crítica del món i on els pilars construïts després de la segona guerra mundial cauen dins de la crisi que pateix el capitalisme. També va intervenir Eloi Orihuela, representant del Sindicat de Llogateres, que va explicar la lluita i estratègia que empren l’organització contra els lloguers abusius. Va moderar el debat Homera Rosetti, periodista

Al mateix acte, es va recordar com una acció de desobediència civil, el primer col·lectiu d’objectors de consciència que va néixer precisament a la Casa de la Reconciliació de Can Serra i que va ser un fet molt rellevant per el pacifisme a tot Espanya.

La Setmana Santa del 1975, l’Equip d’Objecció de Consciència (EOC) creat aquest mateix any i format per activistes per la pau, es van reunir en una casa rural entre Castelló i València on es projecta el primer disseny per elaborar un servei civil que substituís el servei militar. Aquest projecte s’hauria de fer en una ciutat gran, en un barri amb necessitats però no un barri marginal, i al marge de qualsevol partit polític. A aquest mateixa trobada van assistir Jaume Botey i Andreu Trilla de l’equip de la parròquia de Can Serra. Allà mateix se’ls va preguntar si acceptarien que Can Serra i la Casa de la Reconciliació acollissin i donessin cobertura a EOC.

Andreu Trilla i Jaume Botey van consultar el sector més proper i actiu del barri de Can Serra i en un principi hi va haver una mica de desconcert ja que hi havia un hàbit, com era el servei militar entre els joves, molt arrelat. D’altra banda, no s’enteniaben bé el que era l’objecció de consciència, però finalment es va acceptar i en una reunió celebrada el 9 de juny entre l’equip del barri i el nucli inicial de l’EOC, s’assumeix convertir Can Serra en la primera seu d’aquest servei.

Va ser l’inici d’una aventura col·lectiva que tindria conseqüències tant pel barri com per les persones que s’hi implicaven. Es tractava d’un enfrontament directe contra l’exèrcit, columna vertebral del franquisme i, en aquell moment, s’estava al final de la dictadura. Pocs mesos abans s’havia produït l’assassinat de Carrero Blanco.

Per a aquells que vulguin ampliar informació sobre aquesta experiència poden consultar el llibre: Can Serra. 50 anys. Historia d’un barri de L’Hospitalet

Can Serra 50 anys. Història d’un barri de l’Hospitalet

La quarta edició d’aquest esdeveniment ciutadà es va celebrar en una sala plena del tot, exponent de l’èxit de la convocatòria i de l’arrelament en la societat hospitalenca

En una sala on, literalment, no hi cabia una agulla, es va celebrar divendres al vespre la quarta edició de La Nit dels Insurrectes a l’hotel Ikonik Lex del carrer Buenos Aires de Santa Eulàlia. Es tracta d’un acte anual que des de fa quatre anys organitza l’entitat Foment de la Informació Crítica, amb l’objectiu d’homenatjar una entitat de la ciutat, una persona a títol pòstum i una persona que recull presencialment el premi que, en aquesta ocasió, va ser una parella d’artistes molt reconeguts a la ciutat.

L’entitat que va rebre el reconeixement dels presents va ser la Marea Pensionista/Marea Blanca per la Sanitat Pública; la persona a títol pòstum, el fundador —i rector fins al seu retir— de la parròquia de Sant Josep, mossèn Leandre Gassó i la parella d’artistes, Xaro Castillo i Agustín Fructuoso, fundadors del Taller de Pubilla Kasas, una de les entitats més reconegudes de la ciutat en l’àmbit artístic que ha ajudat a la formació de unes quantes generacions d’artistes plàstics i que s’ha caracteritzat pel seu dinamisme i la seva capacitat d’innovació. Mossèn Leandre Gassó era una persona molt estimada al barri i a tota la ciutat, que va posar la parròquia al servei de les causes més nobles, durant els anys del darrer franquisme, la Transició i els anys posteriors i, la Marea Pensionista, s’ha destacat per la seva tasca en defensa dels drets dels ciutadans en àmbits tan diversos com la reivindicació d’unes pensions de jubilació justes o una sanitat pública i eficient al servei de tota la ciutadania.

L’acte va començar a quarts de nou amb una copa de cava de benvinguda mentre s’anava concentrant el centenar llarg de persones que es van donar cita en el sopar que s’organitza per donar el màxim relleu ciutadà a la convocatòria. En aquesta quarta edició el nombre d’inscrits va superar el de les tres anteriors convocatòries i no va ser més nombrós perquè la sala de l’Ikonik Lex ja no permetia més comensals. Com ha passat en les ocasions anteriors, la Junta de l’entitat ha rebut felicitacions per part dels assistents per la capacitat d’organització demostrada i per la dignitat amb que se celebren any rere any les diverses convocatòries. Cal recordar que la Nit dels Insurrectes es diu així per replicar l’ocurrència de l’alcaldessa Marín de nomenar Fill Predilecte de la ciutat al CEO del Mobile World Congréss que, de l’Hospitalet, no coneixia només que l’espai que la ciutat ha cedit graciosament a la Fira de Barcelona, mentre que molts dels ciutadans i les entitats de la ciutat son generalment ignorades pels poder públics sense que es faci palès el reconeixement per les seves activitats i les seves actituds reivindicatives.

Després de la benvinguda del President de l’entitat, el periodista Lluís Berbel, que es va referir especialment a la tasca que fa la entitat en el seu àmbit informatiu amb l’edició d’aquest digital, especialment menyspreat pel govern municipal i pel mateix alcalde que mai ha concedit una entrevista al mitjà, es va procedir al sopar. Als postres va començar pròpiament l’acte de lliurement de guardons als homenatjats, amb la intervenció d’un membre de la Junta que va explicar el contingut de La Nit i en aquesta ocasió va explicar la històrica subsidiarietat de l’Hospitalet en relació a Barcelona i, a continuació, la col·laboradora de FIC, l’actriu Mariona Montes va fer la presentació dels homenatjats, explicant els mèrits i fent-los sortir per rebre el diploma i el tradicional objecte artístic de la dissenyadora Paca Hernández. Van parlar representants de la Marea pensionista, l’actual rector de Sant Josep i persones que el van conèixer de molt a prop i que li tenien un afecte molt personal i, per últim, l’Agustín Fructuoso amb la Xaro Castillo, que va agrair l’homenatge i es va referir a la vinculació entre la cultura, l’ensenyament i la democràcia com a fórmula de progrés social més enllà de les fronteres i dels territoris. Al final de la presentació de mossèn Leandre es va poder passar un vídeo on el mossèn recitava el Poema de Nadal i al final de la de Xaro Castillo i Agustín Fructuoso un vídeo sorpresa molt emotiu de la seva neta resident a Alemanya que no va poder estar present però que els va felicitar en la distància. Al final de tot l’acte es va fer una foto de família amb els premiats i representants i, posteriorment, una altra de la Junta Directiva de FIC per recordar aquesta exitosa quarta edició.

Com ja va passar en la primera edició que es va fer en el mateix hotel, la Junta de FIC va felicitar a la direcció i als treballadors de l’establiment que es van comportar amb una gran professionalitat, facilitant l’acollida malgrat l’espai reduït, assenyalant les enormes diferències, tant en el tracte com en el mateix sopar, de les altres edicions que s’han fet fora d’aquest hotel de Santa Eulàlia.

Tots els comensals van trobar en el respectiu seient una bossa amb la revista de la passada edició, un punt de llibre, un llibre de regal i una butlleta de l’entitat per fer-se socis i ampliar la massa social, aspecte en el que va insistir el president en el seu discurs final de comiat. La revista de la present edició és repartirà gratuïtament als assistents a la Festa del Pensament Crític que, de manera tradicional, FIC celebra a la seva seu a mitjans d’abril, en aquesta ocasió previsiblement el dia 16.

Àlbum de Fotos de la Quarta Edició de la Nit dels Insurrectes

Més d’una tercera part dels veïns haurien estat al 2024 víctimes d’un delicte, i la ciutat és la pitjor de l’àrea metropolitana en percepció d’inseguretat

Com ja havíem avançat el passat 24 de gener en aquest mitjà, l’enquesta de victimització de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, situa l’Hospitalet com la primera ciutat del territori amb més impacte, amb un 30,8% de la població que ha estat víctima d’un delicte durant l’any 2024, vuit dècimes per sobre de l’any precedent, quan també era la ciutat metropolitana més conflictiva i més insegura (Gràfics 1 (2023), i 2 (2024)). Si hi afegim els delictes de ciberdelinqüència l’Hospitalet està 4 dècimes per sota de Badalona que és la primera ciutat de l’àrea metropolitana amb un 36,4% de la població afectada. L’Hospitalet passaria d’un 30,8% a un 36% afegint els delictes d’internet. Més d’una tercera part de la població total de promig, hauria estat víctima d’un delicte l’any 2024. Darrere de l’Hospitalet en xifres globals se situaria Barcelona i Badalona per aquest ordre. (Gràfic 2)

Ciutats del nostre entorn més immediat com Cornellà (17,7%), Sant Boi (18,9%) o Santa Coloma (20,9%) —amb delictes sense ciberdelinqüència— estan bastant per sota de l’Hospitalet. (Amb ciberdelinqûència, presenten xifres més altes Però encara substancialment per sota que l’Hospitalet).

L’avaluació dels serveis policials també registre dades significatives. En una escala entre 0 i 10, l’Hospitalet valora els Mossos d’Esquadra i també la Guàrdia Urbana local per sota de ciutats com Cornellà o Sant Boi, però per sobre que Badalona o Barcelona (Gràfic 3), mentre que el sentiment d’inseguretat global torna a situar l’Hospitalet per sobre de qualsevol ciutat del territori metropolità. A l’Hospitalet, el sentiment d’inseguretat és d’un 27,8%, gairebé el doble, per exemple, que a Santa Coloma; més de 4 vegades per sobre de Sant Cugat, i més del doble que a Sant Boi o a Cornellà (Gràfic4).

Els resultats per barris tornen a ser dramàtics a l’Hospitalet. L’avaluació del nivell de seguretat del barri de l’entrevistat es de 5,72 entre 0 i 10 i encara pitjor si es puntua sobre el conjunt de la ciutat: 5,4. Novament, la pitjor xifra d’entre les sis ciutats utilitzades com a model. I això no ha fet més que empitjorar si s’analitzen les comparatives entre el 2024 i el 2025. Baixa considerablement la percepció al barri: del 5,84 (2024) al 5,72 (2025) i també al conjunt de la ciutat. 5,54 (2024) i 5,40 (2025), respectivament. Novament per sota de qualsevol de les altres ciutats analitzades (Gràfic 5).

En aquest sentit, la sensació de que les coses empitjoren és general pels entrevistats de l’Hospitalet. El 38,6% dels enquestats consideren que l’evolució de la seguretat al seu barri de residència ha empitjorat i només un 13,5% pensen que ha millorat. El nivell d’empitjorament és el més alt si es compara amb les altres ciutats i el nivell de millora el més baix (també és molt baix a Sant Cugat o a Sant Boi, perquè el volum dels que pensen que segueix igual és molt majoritari) (Gràfic 6).

Pel que fa a la sensació global de seguretat, les xifres son encara més contundents. El 38,6% dels enquestats pensen que la seguretat al seu barri ha empitjorat mentre que no arriben al 14% els que afirmen que han registrat millores. Aquestes xifres son encara pitjors a la ciutat de Barcelona, considerada globalment, on més de 8 de cada 10 entrevistats pensen que la seguretat a la ciutat comtal segueix igual o ha empitjorat.

Ahora queda en manos de la Generalitat la aprobación definitiva del cambio del PGM que supone la reducción de un 30% de la zona verde prevista

Los concejales de ERC del ayuntamiento de Barcelona han dado el voto a favor del plan urbanístico de la conocida como “Illa Citroën” que supone la reducción de un 30% de la zona verde prevista en esa zona al ser modificado el Plan General Metropolitano. Los vecinos de la barriada de La Bordeta y de Santa Eulàlia habían realizado protestas en contra de la decisión.

Aunque no necesitaban los votos de ERC ya que el resto de grupos PSC, Junts y Vox ya habían manifestado su posición a favor del proyecto, los republicanos finalmente han dado su apoyo mientras Comuns votaron en contra y el PP se abstuvo.

El último trámite que necesita este proyecto es la validación de la modificación del Plan General Metropolitano por la subcomisión de Urbanismo de la Generalitat de Catalunya que evaluará los criterios técnicos del proyecto. Esta decisión está prevista que se realice en el segundo semestre de este año. Según manifestó, Albert Aixalà, conseller de urbanismo del Distrito de Sants-Montjuic al digital el3 “en principio no tiene que haber ningún tipo de problema”.

Los vecinos, desde el mes de julio pasado, vienen realizando concentraciones y manifestaciones en contra del proyecto, el último de los cuales delante del ayuntamiento de Barcelona. Los afectados llevaban pancartas reivindicando “el cien por cien de la Illa Citroën zona verde”. Y otras en donde se podían leer: “No més blocs” y “Amb el barri no s’especula”.

El proyecto proviene del acuerdo entre el Ayuntamiento de Barcelona y la empresa Stellantis, en el 2023, que no se dio a conocer hasta octubre del 2024 cuando se abrió un proceso participativo que nunca se acabó y tampoco nunca se tuvo en cuenta la opinión de los vecinos.

Los Comuns, que se han opuesto desde el principio a este proyecto, ya han manifestado en más de una ocasión que “el convenio está realizado a medida de la multinacional Stellantis”. Esta empresa tiene sede social en Amsterdam y es fruto de la fusión de varias empresas automovilísticas como la propia Citroën, Peugeot, Opel/Vauxhal, Fiat, Alfa Romeo, Dodge y Chrysler. Esta compañía busca revalorizar los terrenos que ha ocupado durante décadas, con una operación claramente especulativa bajo el paraguas de la enésima modificación del Plan General Metropolitano. Los vecinos se quejan de la falta de transparencia en todo el proyecto porque se abrió un periodo de alegaciones y propuestas que nunca se tuvieron en cuenta.

El proyecto contempla dos líneas de edificios en los laterales de la Illa. Una, de dos bloques de vivienda pública al lado de la Rambla Badal, y la otra situada al otro lado, junto a la Riera Blanca de vivienda privada.

La línea de vivienda pública tendrá una altura de 9 plantas y la de vivienda privada serán de 12 y 6 pisos, respectivamente. Este último, el más bajo, estará situado junto a la calle Constitución. Entre las dos líneas de edificios existirá un parque y un equipamiento público de planta baja con un aparcamiento público subterráneo con entrada por la calle Riera Blanca. La previsión del calendario es que una vez sea aprobado por la comisión de urbanismo de la Generalitat, la construcción del edificio privado se haga en unos cuatro años y se urbanice toda la zona del parque.

Las usuarias, las más afectadas, ya han realizado protestas solicitando mejoras en las instalaciones, mientras una moción aprobada en noviembre no se ha aplicado

No hace muchos días, las usuarias de las piscinas municipales de l’Hospitalet, las más afectadas, protestaron delante del ayuntamiento por la situación en que se encuentran las instalaciones. Una situación que viene arrastrándose desde el mes de abril del 2024 cuando se produjo un incendio que dañó buena parte del recinto.

Aunque las obras de rehabilitación tenían que haber acabado en el mes de diciembre pasado, la situación sigue siendo muy poco satisfactoria. Los usuarios se quejan de que las obras van lentísimas y la empresa encargada de la rehabilitación ha solicitado una nueva ampliación del plazo de ejecución, que le ha sido denegada por el ayuntamiento.

Buena parte del incendio afectó sobre todo a los vestuarios. Las usuarias se quejan de que la sustitución provisional que se ha planificado, sobre todo en cuanto a los vestuarios femeninos, no es la adecuada. Han de pasar por una especie de túnel exterior que no evita el aire adecuadamente y en invierno esta situación se agrava. Por un lado, por el frío, y por otro, por el suelo existente donde ya han caído algunas personas. Tampoco tienen secadores para el pelo, un elemento importante por cuanto han de salir a la calle necesariamente con el pelo mojado. Además, el espacio no está adaptado para personas con problemas de movilidad o para madres con criaturas y coches de bebé.

A todo esto, hay que añadir que una de las calderas que proporciona agua caliente, estos días se ha averiado. Y los usuarios, o bien se han de duchar con agua fría, o bien han de acabar duchándose en sus casas. Además, en el mes de septiembre, se tuvo que cerrar la piscina prácticamente un mes al tenerse que realizar un tratamiento de choque por cuestiones de salubridad que ya durante el verano fue denunciado en varias ocasiones por los usuarios.

En noviembre pasado, ERC presentó una moción aprobada por todos los grupos políticos incluyendo el partido del gobierno donde se instaba al ejecutivo municipal a realizar un estudio, en el plazo de un año, en el que se incluyera un presupuesto con previsión de tiempos.

La moción hablaba, también, de una ampliación de los horarios de todas las piscinas municipales de l’Hospitalet, sobre todo en los momentos de más calor ya que el cierre se produce aproximadamente a las siete de la tarde, incluso en pleno verano. En este punto concreto, el grupo socialista se abstuvo.

Otra de las demandas era que entre los meses de mayo a septiembre no se programaran cierres técnicos, como ha sucedido en más de una ocasión. Y también se pedía más control, porque hay personas que acceden a los baños con ropa interior y en ropa de calle. Todo eso va acompañado además de robos —que se han registrado y denunciado— dentro de las instalaciones.

Las Piscinas Municipales de l’Hospitalet se construyeron a principios de los años 70 como un equipamiento destinado a la práctica deportiva acuática. Cuenta con 6.100 metros cuadrados, que incorporan piscinas al aire libre, piscinas cubiertas, salas polivalentes, una sala fitness y una sala cardiovascular. No sólo es un espacio para la práctica deportiva y la salud, también es un espacio educativo y formativo y un equipamiento esencial para la ciudad. Un equipamiento, que se encuentra actualmente en una situación preocupante y muy deteriorada y sobre la cual todo son problemas que se alargan sin que el gobierno lo remedie.

Malgrat el vot testimonial, és evident que el malestar pels nivells de densitat demogràfica dels barris que perjudica la qualitat de vida dels ciutadans, creix en l’opinió pública

Per primer cop en molt de temps, els consellers metropolitans de l’Hospitalet inclòs l’alcalde de la ciutat, més enllà dels partits als quals pertanyen, s’han abstingut en la votació del nou Pla Director Urbanístic Metropolità (PDUM) que, per segona vegada, es portava a aprovació inicial. Els grups d’aquests consellers, ERC i el PSC, han votat a favor, igual que els Comuns i Junts, i altres formacions de municipis petits, mentre que el PP també s’ha abstingut i Vox ha votat en contra.

Tot i la versatilitat del nou PDUM que ha recollit al voltant del 85% de les 5.184 aportacions rebudes en el seu dia, i de l’exhaustiu treball desenvolupat des del 2010, els quatre consellers hospitalencs han considerat que resulta inassumible per la ciutat, la previsió d’incrementar en més de 6.000 habitatges l’espai residencial. Que el Pla Director prevegui crear 220.000 habitatges més a l’àrea metropolitana per superar l’any 2050 els 3,5 milions d’habitants en aquest territori ja suficientment saturat, només explica l’obsolescència del model de desenvolupament urbanístic que es contempla. Això a ciutats com l’Hospitalet resulta encara més aclaparador si es té en compte que estem parlant de la ciutat més densa de tot Europa amb barris al voltant dels 80.000 habitants per Km² i realitats de pobresa endèmica, pèssimes condicions d’habitabilitat i absoluta manca de serveis i equipaments, conseqüència directe d’aquest urbanisme depredador que només té en compte l’ocupació de més sol lliure i el negoci de promotors immobiliaris i constructors.

És significatiu el pronunciament dels consellers metropolitans de l’Hospitalet que han gosat trencar la disciplina de vot dels seus grups respectius, perquè de les quatre abstencions, tres corresponen a membres de la Junta de Govern local i el quart és el líder de l’oposició. Malgrat ser el gest un pur formalisme, és la primera vegada que govern i oposició a l’Hospitalet presenten una imatge uniforme. Ni tan sols han votat en contra, i era evident que l’aprovació inicial estava assegurada. D’altra banda, l’expressió més fidedigna d’aquest urbanisme que contempla el nou PDUM, és el projecte del nou barri d’habitatges que es projecta a tocar del nou Clínic i el desenvolupament urbanístic de la promoció del Biopol Gran Via, contra la qual s’han pronunciat els Comuns de fa anys, mentre que els altres grups s’ho han anat mirant amb una certa distància, excepte el PSC que és un entusiasta defensor.

És veritat que el que contempla el PDUM per l’Hospitalet es fonamenta, en paraules del portaveu d’ERC-EUiA, Jaume Graells, en “supòsits irreals o cronificats en el temps, com és el soterrament de les vies ferroviàries”, promesa eterna en temps de campanya electoral però convertida en paper mullat cada vegada que l’Administració Central ha d’intervenir. També és una evidència com explicava Graells que “basar el futur de la ciutat en infraestructures que no tenen calendari real és irresponsable”, a l’igual que si el PDUM “no és una eina municipalista, equilibradora i socialment justa i no protegeix la ciutadania de la massificació i de la tensió habitacional, no és el pla que la nostra ciutat necessita”.

La conseqüència d’aquesta coincidència d’intencions que cal saludar obertament ha estat aprofitada per Graells per demanar a l’alcalde “un debat de ciutat sobre el model urbanístic per treballar i consensuar aportacions conjuntes de ciutat al PDUM”, que com es va posar de manifest, està obert a la contribució dels municipis. Més inconcretes son les paraules finals del representant republicà quan comentava que “això demostra que quan a l’Hospitalet anem units en defensa dels nostres interessos com a ciutat, ens fem respectar”. No està gens clar que l’abstenció dels quatre regidors hospitalencs tingui més pes que el purament testimonial, però és una sorpresa que aquesta unitat testimonial s’hagi produït.

D’aquí que calgui posar molta atenció en l’argument final del republicà: “El futur metropolità no es pot construir a costa de sacrificar ciutats com l’Hospitalet”, perquè és evident que l’històric sacrifici de l’Hospitalet comença a pesar força sobre l’opinió pública dels ciutadans.

Parte del patrimonio bibliotecario de la Tecla Sala es ya irrecuperable a consecuencia de las goteras que afectan al equipamiento desde hace meses

La situación de las bibliotecas en nuestra ciudad es lamentable y se encuentran sumidas en un abandono absoluto. Falta personal, entre unas 15 o 20 personas, que ha provocado el cierre temporal de algunos centros. Las instalaciones se encuentran con un gran número de desperfectos como goteras, desprendimiento de techos, fallos en la climatización que provocan una situación, en algunos momentos caótica, que ponen de manifiesto la dejadez que sufren.

La incidencia más reciente se produjo los pasados jueves y viernes en la Biblioteca Central Tecla Sala que se vio obligada a cerrar las instalaciones por la rotura de las cañerías que afectó al sistema eléctrico del recinto. Este mismo centro también tuvo que cerrar un día la semana anterior porque no tenía personal para cubrir ese horario. Los Comunes han exigido al gobierno municipal, a través de una comparecencia de prensa, que destine de forma inmediata presupuesto para casos de emergencia de forma que se puedan reanudar, sin más complicaciones, las actividades de esta biblioteca. Y han exigido al equipo de gobierno que deje de mirar a otro lado y asuma de una vez la responsabilidad en la gestión y el mantenimiento de estos espacios esenciales para la ciudadanía. Su portavoz, Manuel Domínguez, manifestó al respecto que las bibliotecas se encuentran en su peor momento desde los últimos años del franquismo. Las goteras que sufren desde hace años están afectando incluso a su patrimonio bibliotecario que, en algunos casos, se ha convertido en irrecuperable.

“Las bibliotecas no son solo equipamientos, son pilares fundamentales para el acceso a la cultura, a la cohesión social y al derecho a la información”, según los Comunes, y en algunas incluso, se realizan otro tipo de actividades. Algunas bibliotecas como la de la Florida tienen que cerrar los sábados porque no tienen personal para mantenerlas abiertas. “Es el distrito con más problemas sociales y donde se deberían de destinar mayores recursos. A pocos metros de aquí se está hablando a bombo y platillo del Pla del Samontà cuando nos olvidamos de elementos tan esenciales como una biblioteca”, manifestó Manuel Domínguez.

La biblioteca de la plaza Europa es otra que se ve afectada por la falta de personal y algunas mañanas ha de permanecer cerrada, así como otras dos bibliotecas más de la ciudad que abren sábados alternos . “Es una situación insoportable la que viven estos centros”, afirman los Comunes. El barrio de Santa Eulàlia se encuentra sin biblioteca desde el año 2021 y todavía no se sabe nada de su apertura.

La falta de personal es una de las causas que está provocando esta degradación. Faltan por cubrir plazas para que las bibliotecas funcionen con normalidad. Y aunque se han realizado las convocatorias y seleccionado el personal, falta que sean llamadas para su incorporación “y todo ello es responsabilidad del gobierno municipal”. No se están cubriendo bajas, días personales de los bibliotecarios, jubilaciones…”este verano, por este motivo, algunas bibliotecas han tenido que cerrar”, según Domínguez.

La climatización de los locales es otro de los grandes problemas que sufren este tipo de equipamientos. En verano, que podrían ser refugios climáticos, algunas bibliotecas han tenido que cerrar porque no funcionaban los aires acondicionados; pero ahora en invierno es todo lo contrario. Algunos estudiantes han tenido que estar en las bibliotecas con ropa de abrigo al mantenerse las salas con temperaturas inferiores a los 17 grados.

La primera vegada que vaig sentir parlar de la Mercè Olivares deuria ser cap a mitjans de 1973 quan aleshores els corresponsals de premsa als diaris de Barcelona cercàvem les persones que s’estaven convertint en motors de les reivindicacions ciutadanes. Cap a mitjans dels 70, l’alcalde d’aleshores, el carlí Matías de España y Muntadas, va impulsar un pla parcial que deixava sense casa a més de 900 veïns de Collblanc —on la Mercè residia— en un suposat i anacrònic projecte d’esponjament que era irrealitzable, bàsicament per la manca de previsió financera, però que havia commocionat la ciutadania del barri i de part de La Torrassa. Contra aquell projecte, una colla de veïns i veïnes van decidir passar a l’acció i crear la primera associació de veïns de l’Hospitalet, amb la dinàmica social que després imitarien moltes altres.

Entre els membres de la junta promotora estava el Felip Gómez —la seva eterna parella—i, tot i que la Mercè no hi figurava, tothom sabia que allà on hi era el Felip hi era la Mercè, en un tàndem que duraria tota la vida. Ben aviat vam assabentar-nos que el Felip i la Mercè eren membres del PSUC en la clandestinitat i que ambdós havien estat organitzant cèl·lules del partit al sud de Barcelona —i el Felip detingut per la policia franquista— quan ningú s’atrevia a aixecar la veu i menys a mobilitzar accions col·lectives de reivindicació i protesta. Una de les primeres eines de mobilització a la ciutat va ser l’AVV de Collblanc, i el Felip i la Mercè eren, per autoritat moral i per energia, persones de gran impacte, respectades i valorades com corresponia per la seva implicació i el seu compromís.

De la Mercè es coneixia el seu carisma personal que venia reforçat aleshores pel coneixement que un germà seu s’havia convertit en un jove i reconegut dirigent obrer de la Seat durant l’ocupació de la factoria aquell mateix 1971. L’èxit de la mobilització veïnal de Collblanc dels anys 70 va fer que el moviment ciutadà es convertís en la punta de llança a la ciutat de l’antifranquisme militant. Davant d’un sector fabril format bàsicament per petita indústria de tallers, que impedia una mobilització obrera de gran magnitud, el pes de les associacions de veïns va marcar el ritme del que seria el moviment reivindicatiu més substancial de la ciutat i el que afavoriria la presa de consciencia antifranquista en els moments claus de la Transició.

La Mercè i l Felip no solament mai van amagar la seva militància comunista sinó que el seu exemple va ser un esperó perquè molts joves d’aleshores ens incorporéssim al partit. El seu prestigi, juntament amb altres noms de la ciutat vinculats a les entitats o al moviment obrer, van convertir l’estructura del PSUC de l’Hospitalet en una eina de transformació cabdal que es veuria ben aviat limitada per uns resultats electorals no suficientment ajustats als esforços esmerçats i per les batalles internes subsegüents de diversos signes que els van succeir.

Malgrat aquesta adversitat, la Mercè i el Felip es van mantenir ferms en les conviccions, i lleials a l’oficialisme comunista que mai abandonarien. La Mercè havia estat la única hospitalenca que, per mèrits reconeguts, formava part del Comitè Central, no ja del PSUC, sinó del Partit Comunista d’Espanya. Per això la Mercè, que va ser regidora en el primer mandat, després seria una dirigent local més d’ICV i es mantindria sempre dins d’aquesta òrbita, Comuns inclosos, fins al darrer dia. Però més enllà de la militància política, la Mercè i el Felip van fer història dins la Coordinadora de les Associacions de Veïns, en l’impuls inicial de l’entitat L’Hospitalet Antifranquista i dins dels moviments de conscienciació ciutadana que van propiciar el Centre d’Estudis de l’Hospitalet i l’Espai de Ciutadania. En el primer d’ells es va incorporar també la seva filla Josefina Gómez Olivares, fins que una sobtada i dolorosa absència ens va privar del seu entusiasme heretat (una col·leció de llibres del Centre d’Estudis porta des d’aleshores el nom de la Josefina). Uns quants anys més tard, la Mercè es va incorporar a la Junta de 3/4×5/4, una de les entitats més actives del moment, especialment pel que fa al dinamisme cultural. Al març, l’entitat Foment de la Informació Crítica, editora d’aquest digital, la va convidar a la taula en la presentació del llibre de la història del servei de Planificació Familiar que ella i la Pilar Ferran van impulsar des de l’ajuntament durant aquell primer mandat, expressió directe de l’altra aspecte del seu activisme social: el vinculat als moviments d’alliberació de la dona i la lluita feminista. Al juny passat van rebre, ella i el Felip, l’homenatge de la ciutadania en un acte entranyable. Allà tots dos van poder mostrar l’agraïment i la felicitat pel merescut reconeixement públic.

Ara, la Mercè ens ha dit adéu quan encara li sobrava claredat i capacitat d’anàlisi per esperonar-nos a seguir avançant. Va mostrar aquest tarannà des d’aquells remots anys del darrer franquisme fins ara mateix. Li va tocar donar la cara per postures oficialistes quan més complexitat exigia el moment, i ho va fer sense defallir. Va saber mantenir-se ferma a unes conviccions de classe que li venien de lluny, demostrant que una cosa és la conjuntura i una altra de ben diferent els orígens. El seu exemple, i el del Felip, son ja patrimoni dels que estimen la ciutat i el progrés social.