La justícia espanyola no respecta les regles de la democràcia. No es tracta de casos aïllats, sinó d’una extralimitació institucional, col·lectiva i fins i tot organitzada per reprimir la dissidència política i molt especialment el sobiranisme.

JOSEP FERRER (GENTS PEL CANVI).- Així va quedar ben palès en el Debat celebrat a l’Ateneu el proppassat 11 de juny, on es van denunciar diverses línies d’actuació que desacrediten l’aparell judicial espanyol. Principalment quan el tema afecta a la unitat d’Espanya, però també contra altres dissidències polítiques.

En efecte, en una democràcia plena el poder judicial ha de vetllar pel compliment de les lleis aprovades pel parlament, respectant la lletra i fins i tot l’esperit del legislador. Ben al contrari, assistim sovint a la crítica i fins i tot al boicot de determinades lleis. Ho estem vivint ara mateix contra l’amnistia, i recentment contra la llei coneguda com la del “no és no” referent a agressions sexuals. Però ha estat constant, per exemple, l’encobriment de les tortures i de la violència policial..

D’altra banda, és escandalosa la falta d’imparcialitat respecte a “grups objectivament identificables”, en paraules dels tribunals europeus: no solament condemnes abusives, sinó també acusacions de terrorisme, traïció, espionatge, malversació i altres, clarament injustificades i fins i tot fantasioses. Ben al contrari, les agressions neonazis han estat reiteradament ignorades,

Igualment, l’ús sistemàtic d’una llarga llista de pràctiques il·lícites: investigacions prospectives, falsos testimonis, coaccions, filtracions interessades, informes falsejats….  Pràctiques policials i administratives que s’han vist emparades i sovint impulsades pels mateixos fiscals i jutges.

Els resultats de tot això han estat greus perjudicis personals i col·lectius (empresonaments, multes, embargaments, descrèdit públic, inhabilitacions, pèrdues electorals…) que de fet eren l’objectiu d’aquestes actuacions repressives i que no han estat reparats ni tan sols quan finalment s’ha arribat a l’arxivament o l’absolució.

Es important insistir en que aquests comportaments antidemocràtics no afecten a la totalitat de la magistratura, però tampoc es limiten a casos aïllats o a circumstàncies excepcionals (com la lluita contra ETA), sinó que han estat exercits de forma sistemàtica per les cúpules judicials i un molt ampli col·lectiu de magistrats, de manera que es tracta d’un problema institucional i estructural.

Més encara, han comptat amb la col·laboració activa d’instàncies policials per una banda, i per una altra, d’importants sectors polítics, mediàtics, eclesiàstics, empresarials i de la monarquia mateixa. En definitiva, de la tristament tradicional Espanya negra, hores d’ara representada per PP/Vox, amb una notable implantació institucional.

Sembla que finalment l’altra Espanya s’ha adonat que si permets la persecució judicial del sobiranisme, després s’acaba perseguint tota mena de dissidència. La justícia espanyola s’ha erigit en guardiana de les essències, desafiant al poder legislatiu i al poder executiu, en una autocràcia contrària a les regles democràtiques.

Es hora de reconèixer que el règim del 78 no és una democràcia plena. Ja sabíem que la monarquia escapava al control democràtic. També que una segona excepció explícita atorgava a l’exèrcit la salvaguarda de la unitat d’Espanya. Ara veiem que la continuïtat i pervivència de l’aparell judicial creava de fet una tercera excepció.

El procés sobiranista ha estat el detonant per desemmascarar les arrels franquistes de la transició. Persistir en la nostra demanda d’autodeterminació és, doncs, una forma de provocar la necessària catarsi democràtica espanyola. Mentre tant, cal que els partits sobiranistes catalans neguin credibilitat a la justícia espanyola, i en particular que les seves actuacions i sentències no siguin criteris de referència en els nostres reglaments i decisions internes. Ben al contrari, cal malfiar sistemàticament dels tribunals espanyols: quan són afectades persones sobiranistes, més val partir de la “presumpció de lawfare”.

El ayuntamiento ha hecho mediciones de contaminación acústica pero todavía no han entregado los resultados

L’HOSPITALET. LLUÍS BERBEL.- Cerca de 600 vecinos, próximos al centro comercial La Farga, padecen desde hace varios años ruidos ensordecedores de las máquinas de refrigeración del recinto, además de los producidos por la apertura de una coctelería cuya terraza da a la avda Isabel la Católica, como si fuera un balcón. También denuncian la luminosidad que producen dos cúpulas del edificio, cuyos rayos se reflejan en las casas. Alguna de ellas ya ha sufrido la quemadura de un sofá y una persiana, por la intensidad de la luz.

“Queremos vivir tranquilos” es el reclamo de estos vecinos, algunos de ellos herederos de las molestias de la antigua Farga (Altos Hornos de Catalunya), empresa siderúrgica instalada en 1900 en la ciudad, y que tras las protestas de los vecinos en los años 80 tuvo que cerrar por esas fechas, por la contaminación que producía en la ciudad.

“Sobre todo durante el verano, tenemos que tener las ventanas y las persianas cerradas, y también por las noches, porque no se puede dormir”, manifiestan los afectados. “El ruido de la gente que se encuentra en la coctelería llega a nuestras viviendas como si estuviéramos en el mismo lugar”, dicen los vecinos, quienes denuncian también falta de intimidad, ya que muchas veces han sido objeto de fotografías por parte de los clientes que frecuentan las terrazas del recinto de La Farga y que quedan justo enfrente de sus viviendas.

A pesar de existir soluciones para evitar estos ruidos, la actual gerencia no está siendo receptiva a las quejas que les han hecho llegar los afectados de la avda Isabel La Católica, 12, 14 y 16, que son los más perjudicados por estos inconvenientes que produce el Centro Comercial La Farga.

Las quejas han llegado incluso hasta la Síndica de Greuges de l’Hospitalet. “Existen soluciones para estos ruidos, pero no se quieren implementar”, dice German Saavedra, portavoz de los vecinos.

La colocación de filtros y medios para insonorizar los aparatos de refrigeración son algunas de las soluciones. La apertura de las terrazas por el lado de la calle Girona, hubiera sido otra solución ya que el vecindario está muy lejano, existiendo por medio el instituto Can Vilumara que por las tardes/noches y durante el fin de semana, no tiene actividad alguna.

También las cúpulas y su diseño afectan a los pisos situados en frente ya que sufren el reflejo de los rayos del sol que dan directamente a las ventanas y a los balcones. Una de las cúpulas tuvo que ser modificada, colocando material antirreflejante tras una denuncia del propietario de una de las viviendas cuyos reflejos le quemaron un sofá y una persiana.

El vecindario está cansado y han hecho diferentes protestas solicitando soluciones. “El ayuntamiento, por el contrario, ha modificado los niveles de contaminación acústica de esta calle”, dice una vecina, “y se les permite hasta los 65 decibelios”. Vamos a ir hasta la Conselleria de Sanitat si es necesario: “no se puede vivir”, insisten.

La modificación del recinto de La Farga se produjo en el año 2022 con la apertura de las terrazas lateraales donde, entre otros establecimientos, existe una coctelería que es la que más molestias produce. Los establecimientos de restauración, más tranquilos y que producen menos ruidos, los situaron justamente en el lado de Josep Tarradellas donde menos perjuicio producen, ya que no existen viviendas: “deberían de haberlo hecho al revés”, comenta uno de los afectados.

Todos los documentos y denuncias se han puesto en manos de los diferentes grupos municipales para que presionen con el fin de encontrar una solución definitiva. “Alguno de los grupos ha solicitado las últimas mediciones realizadas para saber el alcance de la contaminación acústica y luminosa, pero por lo que parece todavía no se las han dado”, dice Germán Saavedra. Una vecina manifestó inmediatamente: “esperemos que no suceda como en una de las últimas pruebas realizadas donde, sorprendentemente, las máquinas de refrigeración dejaron de funcionar”.

A la festa major de Santa Eulàlia, l’Ajuntament va impedir un sopar al carrer demanat amb temps i forma

Ara estem en plena temporada de festes majors als barris de l’Hospitalet. Va començar Sant Josep el maig i tancarà els blocs de Ciutat Comtal el setembre. Hi haurà un total de dotze festes majors al llarg d’aquests cinc mesos.

Però les festes majors a l’Hospitalet tenen, com la mateixa ciutat, unes característiques que poden ajudar a entendre moltes coses, més enllà del mateix cicle festiu.

L’Hospitalet és, si no l’única, de les poques ciutats que no té una festa major global pròpia. Barcelona, Badalona, Cornellà, etc. tenen unes festes de ciutat que el veïnat reconeix com a pròpies. A la nostra ciutat, ja en l’època Pujana, s’ha intentat des del consistori potenciar aquesta festa global, que s’impulsa sota el nom de Festes de Primavera. L’èxit de la iniciativa és, al menys, discutible. El veïnat utilitza més o menys els espectables proposats, però no sembla considerar l’esdeveniment com una cosa pròpia.

La nostra ciutat disposa d’un centre de la vila que, per raons històriques, està situat en un extrem del territori, amb una comunicacions amb el conjunt dels barris que, malgrat les millores dels darrers anys, segueix sent força deficitària.

De sempre, l’Hospitalet ha estat una ciutat suma de barris, de barris amb trets diferencials uns dels altres. Fruit del seu caràcter històricament suburbial respecte de Barcelona, cada barri ha anat creant, mal que bé, la seva identitat. De fet, els nostres barris tenen, en general, una història relativament curta. Només el barri del Centre, Santa Eulàlia o Collblanc tenen arrels anteriors al primer terç del segle XX. La Torrassa va aparèixer just en aquest primer tram del segle i, la resta de barris, son molt posteriors.

Aquesta realitat s’ha vist reflectida en les festes majors. Al centre, a Santa Eulàlia, a Collblanc i posteriorment a La Torrassa, va existir una certa tradició festiva, marcada al mateix temps per la festa dels pocs sectors benestants, agrupats en les entitats que acabarien constituint-se en casinos, i les festes organitzades pels sectors menestrals i obrers de cada barri. Tot i el trencament que va suposar la guerra civil, aquesta tradició va perviure fins els primers anys 60.

La forta emigració arribada a partir d’aquests anys i la creació de nous barris va modificar la situació festiva. Mal que bé, van perviure un anys els tradicionals envelats i les festes de carrer, però ja amb moltes dificultats.

Van ser les primeres associacions veïnals en els anys 70 les que van assumir la recreació o la creació de les festes majors als nous barris, com a Can Serra La Florida o Bellvitge, així com la represa de les festes a La Torrassa i Collblanc, encara que fos unint les festes dels dos barris en una única festa amb calendari propi.

Amb l’arribada dels ajuntaments democràtics es va voler, des de l’administració municipal, donar suport a les festes majors, estimulant la creació a cada barri de Comissions de Festes formades per les entitats locals, amb una forta dependència econòmica del pressupost municipal. Es va anar creant un nou model de festa que ja no partia del veïnat dels carrers, i el gruix de les activitats festives se centrava o en un únic recinte.

D’aquesta manera, des de l’Ajuntament es van anar controlant les diferents festes, malgrat la molta feina i la creativitat de bon nombre de les entitats que formen o han format les comissions de festes de cada barri. Bàsicament, el model que es va repetint consisteix a concentrar activitats festives i concerts en un únic indret de cada barri, acompanyat de tenderols de menjar d’algunes entitats o partits polítics, al costat dels firants.

Els darrers anys s’arriba a oferir des del propi Ajuntament una mateixa imatge gràfica de la festa major de cada barri. Des de fa més de dotze anys el govern municipal encarrega la imatge de les festes a col·lectius o artistes de la ciutat. Enguany, la proposta gràfica i de comunicació ha estat adjudicada al cicle formatiu de màrqueting i comunicació de l’INS Provençana.

També son corrents, últimament, en els programes de les festes, els dies de botigues al carrer, tot i que no estan exemptes de polèmiques sobre si, més enllà dels comerços del barri, hi poden participar entitats que puguin també oferir a la venda els seus productes.

Aquest any hi ha hagut un conflicte en els dies de Festa Major de Santa Eulàlia. Mitjançant l’associació veïnal Som Santa Eulàlia, un grup de veïnes d’un carrer va demanar, en temps i forma, poder fer un sopar a la fresca com un instrument de relació entre veïnes i veïns del carrer. Tot just 24 hores abans, va rebre la negativa de poder realitzar el sopar al carrer, argumentant, entre altres qüestions, que la realització hauria d’estar consensuada amb la Comissió de Festes, considerant que “la Comissió de Festes és la entitat encarregada durant aquests dies d’organitzar tots els diferents actes i activitats de la Festa Major”. Es a dir, que l’àrea de via pública del govern municipal no només denega poder fer un sopar de festa major, sinó que considera a la Comissió de Festes, amb la que l’associació veïnal col·labora organitzant diferents activitats, com justificació de la prohibició d’una activitat festiva d’un grup de veïnes i veïns. Evidentment, la Comissió de Festes del barri no va tenir cap mena de responsabilitat en aquesta denegació.

Mentre tant, en el barri del Centre que farà la seva festa major en els propers dies, no hi ha hagut cap mena d’impediment a que, en diferents carrers, el veïnat pogués organitzar els seus sopars col·lectius a la fresca. Segurament la intervenció de l’administració municipal en aquestes festes de barri hagi de ser menor, per tal que el veïnat pugui fer seva la activitat festiva d’una manera menys rígida i més oberta.

Segurament, caldria abordar un debat amb el conjunt del moviment associatiu dels barris per definir de quina manera les festes majors poden ser una ocasió per reforçar l’activitat comunitària del veïnat, i com poden ser una eina útil per fer de la diversitat dels barris de la ciutat un element d’identitat creativa.

.

El calendari de les festes majors d’enguany a l’Hospitalet és el següent:

• Festa Major de Sant Josep, l’1 de maig i del 16 al 19 de maig.
• Festa Major de Santa Eulàlia, del 29 al 31 de maig.
• Festa Major del Centre, del 14 al 24 de juny.
• Festa Major de Can Serra, del 14 al 16 de juny.
• Festa Major de Collblanc-la Torrassa, del 14 al 16 de juny.
• Festa Major de Granvia Sud, del 15 al 16 de juny i el 23 de juny.
• Festa Major de Sanfeliu, del 21 al 24 de juny.
• Festa Major de Pubilla Cases, del 27 al 30 de juny.
• Festa Major de Gornal, del 27 al 30 de juny.
• Festa Major de la Florida, del 4 al 7 de juliol.
• Festa Major de Bellvitge, del 7 al 15 de setembre.
• Festa Major de Ciutat Comtal, del 20 al 24 de setembre.

Podemos adelanta a Comuns Sumar en votos, y Ara Repúbliques a Junts

Con una participación del 41,8% de los votos, el PSC ha ganado las elecciones europeas en la ciudad, muy por encima del resto de fuerzas presentes, como viene siendo habitual desde el año 1987 en que se celebraron las primeras. En estas elecciones, el PSC ha obtenido, no obstante, su peor resultado si excluimos las del año 2014 en que tan solo consiguió algo más de 20.000 votos. Ahora ha conseguido 32.491, el 44,3% del total de votos válidos. La segunda fuerza más votada ha sido el PP con 12.418 votos y casi un 17%. Las fuerzas soberanistas englobadas en Ara Repúbliques (6.427 votos) i Junts (4.036) han conseguido algo más del 14%, mientras que las dos extremas derechas españolas han obtenido un poco más de 7.500 votos (Vox: 5385 y SELF: 2141) y algo más del 10%. Como en otros lugares de Catalunya —y en el global de la Comunidad— Podemos ha superado en votos y porcentaje a Sumar (Podemos: 3.453/Sumar: 3.153) y ambas fuerzas de la izquierda transformadora han obtenido en conjunto el 9% de los votos válidos emitidos.

Las cinco fuerzas que han seguido en votos y porcentaje al clarísimo vencedor de estas elecciones en la ciudad, no han sumado todas ellas lo que ha conseguido el PSC, dato que demuestra la solvencia electoral de los socialistas en l’Hospitalet.

En 2019 la abstención fue un punto más alta (42,8%) y el PSC sacó unos 5.000 votos más mientras que la segunda fuerza no fue el PP sino ERC (con algo más de 14.600 votos). La tercera más votada fue Podemos con 11.500 votos, CiU fue la cuarta con más de 11.200 votos y Ciudadanos la quinta con algo más de 11.000. Ya puede verse en cinco años cómo ha cambiado el panorama. Ciudadanos solo ha obtenido algo más de 550 votos en l’Hospitalet, mientras que las fuerzas soberanistas han pasado de conseguir más de 25.000 votos a obtener en estas elecciones algo menos de 10.500. Entre Sumar y Podemos han conseguido un poco más de 6.600 votos, mientras que el PP casi ha doblado su apoyo electoral. Vox también lo ha doblado.

Pese a que estas elecciones no pueden compararse con ninguna de las demás, entre otras cuestiones porque son las únicas cuya circunscripción es todo el Estado, se producen cada 5 años y se postulan cosas distintas a por ejemplo las generales, las autonómicas o las municipales, hay datos que resaltan significativos. Más allá del análisis de bloques, se puede ver aquí que los republicanos han superado a Junts en l’Hospitalet, mientras que hay exactamente 300 votos más en Podemos que en Sumar. Y ambos resultados, por su curiosidad, debieran ser analizados por todas las fuerzas implicadas con detenimiento.

Pese a la distorsión que supone la comparación entre las europeas con respecto a cualquier otra, no estará de más observar que el PSC prácticamente ha igualado votos en las municipales y en las europeas, ERC ha perdido unos 4.000 (y eso que en Ara Repùbliques habría que sumar las otras fuerzas soberanistas de la península), mientras que Junts ha ganado unos mil votos. Por lo que respecta al PP, esta fuerza ha ganado alrededor de 2.000 votos en las europeas con respecto a las municipales, mientras que VOX ha perdido unos 3.000 votos con referencia a mayo del año pasado. Los Comuns, por su parte, han perdido del 2023 a aquí 5.000 votos, claro que en las municipales no hubo una candidatura autónoma de Podem, que ahora se ha llevado casi 3.500.

En el darrer ple, l’abstenció socialista va impedir aprovar una moció que buscava resoldre el problema

La constatació que ni tan sols l’acord número 1 del pacte de desembre del 2023 entre el PSC i els Comuns, el referit als dèficits d’empadronament, s’havia complert, es va viure en el ple de maig quan els socialistes es van abstenir en la moció que sobre aquest tema va presentar el grup municipal d’ERC.

L’empadronament no només és un dret en la legislació espanyola sinó que és una obligació. Segons l’article 15 de la Llei 7/1985, de 2 d’abril, reguladora de les bases de règim local estableix que “Qualsevol persona que visqui a Espanya està obligada a inscriure’s al padró del municipi en el qual resideixi habitualment” i, per garantir aquest dret, les administracions públiques estan obligades a facilitar-lo.

Com és sabut, si un no està empadronat al lloc on resideix habitualment, té enormes dificultats per accedir als serveis públics bàsics, com ara l’educació, la salut o els serveis socials d’atenció primària. I aquesta eïna es converteix de facto en un element imprescindible per la integració social fomentant la inclusió i evitant la discriminació Social.

La realitat afecta especialment a persones nouvingudes sense papers i el no empadronament retarda la regularització de la seva situació administrativa i els arrossega a la precarietat perquè acaben sent víctimes de la desregulació en el treball, l’economia submergida i la misèria.  Els problemes es generen principalment quan hi ha dificultats alhora d’establir una adreça residencial, però el tractament d’aquestes situacions especials està recollit en el punt 3 de la Resolució de 17 de febrer de 2020, per la qual es dicten instruccions tècniques als ajuntaments respecte a la gestió del padró municipal. Com recorda la moció presentada “en els darrers anys, des del departament de Feminismes i Igualtat, s’han realitzat accions de sensibilització per tal de garantir que totes les administracions municipals empadronin els seus veïns i veïnes i facilitar la resolució de casos que poden ser complexes”.

A una ciutat com l’Hospitalet aquests fets són constants i les dificultats també han estat constants des de fa mesos, agreujades per els dèficits de gestió administrativa en serveis socials, responsabilitat directa de l’equip de govern. L’Espai de Ciutadania, ha tractat intensament aquesta situació a la ciutat des de fa mesos, perquè una gran part de les entitats que agrupa, dedicades a l’auxili a les persones migrades, pateixen cada dia aquest descontrol. L’acord dels Comuns va apretar l’equip de govern a afrontar el tema, però mig any després, s’està encara lluny d’haver-se resolt el problema. I d’aquí la moció que el grup d’ERC+EUiA, va presentar en el ple de maig. Allà, en set punts, es demanava el reconeixement del dret de la ciutadania a ser empadronada, la revisió i l’actualització del protocol d’empadronament així com la revisió dels casos desestimats per veure si s’està complint amb la normativa d’aplicació. Incorporar en el protocol la possibilitat d’empadronar en domicilis ficticis sota la responsabilitat municipal, formar al funcionariat per convertir-lo en facilitador i no en obstaculitzador, fer campanyes informatives a la ciutadania i organitzar una comissió de treball en la taula sectorial de Drets de Ciutadania, per fer un seguiment de l’aplicació de la normativa del padró i de totes les incidències que es produeixin.

Com es pot veure, res que s’aparti massa de l’acord del desembre. Pel PP, que va ser l’únic grup de la dreta que va participar en el debat posterior, això del domicili fictici pot comportar corrupteles i empitjorar encara més el que caldria resoldre i, en aquest sentit, es va mostrar contrari a l’aprovació de la moció. Però el PSC, que ja tenia el compromís pactat amb els Comuns i que tal com van reconèixer els regidors del grup en el debat de la moció s’han estat donant passes en el bon camí però s’està lluny de resoldre els problemes de molts veritables residents al municipi amb conflictes d’estabilitat residencial, es va abstenir en la votació final.

Com que el resultat final va ser de set vots a favor (els d’ERC+EUiA i el dels Comuns) i set vots en contra (els del PP i VOX) i l’abstenció dels 13 vots socialistes, es va tornar a votar com és preceptiu, amb el mateix resultat. I, per tant, la moció va ser rebutjada. L’alcaldessa ja va explicar en la seva intervenció que hi ha alguns temes que no cal portar al ple per tal de resoldre-l’s. Però el que està clar és que alguns temes no es resolen, com s’ha vist, ni portant-los al ple. I tot i reconeixent que el problema és complex, cada dia que passa per alguns demandants de normalització residencial és un suplici. I aquest suplici a l’Hospitalet ja dura mesos: sis al menys, des que es va pactar que es resoldria el més aviat possible.

Nerviosisme polític entre les forces d’oposició per les possibles negociacions per estabilitzar el govern Quirós

L’acord entre el Grup Municipal del PSC i dels Comuns a l’Ajuntament, signat al desembre del 2023 per tal de possibilitar l’aprovació dels primers pressupostos de l’actual mandat, mig any després de la seva signatura, no sembla que hagi fructificat gaire i això que era un pacte a exercir al llarg dels 12 mesos del 2024. Hi havia dos apartats diferenciats en el pacte: per una banda, els acords d’àmbit polític i per una altra, els acords per àrees; i uns compromisos finals que obligaven el PSC a complir-los i als Comuns a abstenir-se en la votació dels pressupostos, cosa que aquestes últims van exercitar en el seu moment.

El document signat comprometia també a posar tots els acords en marxa en aquest 2024 i a fer possible que tots ells estiguessin complerts abans d’acabar l’any. I s’anunciava la creació d’una comissió de seguiment per avaluar l’execució dels acords, que s’havia de reunir com a mínim una vegada cada tres mesos i cada vegada que una de les parts ho demanés durant el període d’execució dels pressupostos, obligant alhora a celebrar una reunió d’avaluació final que podria perllongar els acords cas que els que signaven en aquest moment no haguessin estat finalitzats a l’acabar l’any.

La veritat és que, repassats un a un els acords signats, no hem pogut detectar que s’hagi acomplert cap, al menys que cap dels punts que contemplen l’acord s’hagin publicitat o hagin arribat a coneixement de la ciutadania. Per verificar-ho, aquesta redacció es va posar en contacte amb els Comuns que, han posat de manifest que, en efecte, els punts s’han incomplert de moment, tot i que alguns d’ells s’han intentat posar en marxa i s’han trobat obstacles, segons els regidors socialistes, per culpa de dificultats pràctiques derivades de la lentitud dels tràmits administratius en mans del funcionariat local. Pel que sembla, però, la comissió de seguiment funciona i s’ha reunit quatre o cinc vegades en aquests sis mesos però simplement per constatar com de difícil és que el pacte avanci i ja no diguem, que a finals de 2024 hagi tingut alguna viabilitat pràctica.

El cert és que els 46 acords que el pacte contemplava ja semblaven a primera vista molt difícil que ni tan sols s’encetessin en alguns casos, tenint en compte les enormes dificultats de l’aparell municipal que funciona generalment al ralentí des de fa molt de temps. La sensació, per molts dels interlocutors d’aquesta redacció, és que el que funcionen son els grans projectes urbanístics i algunes propostes que pretenen bàsicament una resposta a nivell d’imatge: la Fira de Barcelona, el Districte Cultural, les places hoteleres vinculades a la pretensió del turisme ciutadà, el Cirque de Soleil, els grans concerts, la cessió de patrimoni per grans projectes com ara els edificis dels jutjats a Planeta Formació o Can Godó i Trias a Varia Investment Cultural, etc. La resta del que son serveis socials, culturals, d’equipaments o directament administratius (empadronament, assessorament a les dones, política d’habitatge, climatització escolar, biblioteques, ensenyament preescolar, centres cívics, etc) deixen molt que desitjar.

L’acord incorporava 6 mesures en l’àmbit polític, i 40 més per àrees, repartides en 7 sobre l’espai públic i el verd urbà, 4 sobre l’ensenyament, 4 a la promoció econòmica, 2 al benestar animal, 3 als serveis socials, 4 a l’àrea de salut, 6 a temes d’habitatge, 6 més a Cultura i Patrimoni i 4 a Seguretat. Qui vulgui consultar la totalitat del document pot fer-ho en aquest enllaç: https://img.lhdigital.cat/wp-content/uploads/2024/01/Acord-LHECP-C-i-PSC-per-aprovacio-pressupostos-2024.pdf

Nosaltres només en destacarem alguns que resulten paradigmàtics, com ara el primer de tots: el de la necessitat d’empadronament de les persones sense domicili fix i situació de vulnerabilitat que qualsevol ajuntament progressista tindria que tenir resolt. L’acord especificava que: “A través dels serveis socials de referència s’establiran mecanismes de comunicació amb les persones afectades, que puguin servir, fins i tot, per fer arribar notificacions. Per tirar endavant aquesta proposta no calen recursos addicionals als assignats actualment si be s’impartiran sessions de formació específica.” Justament, no només l’acord buscava resoldre aviat aquest problema endèmic a l’Hospitalet. L’Espai de Ciutadania, que és la coordinadora d’entitats de la ciutat fa mesos que tracta de resoldre aquest tema amb el diàleg, la constància i tots els passos legals que corresponen, sense cap mena d’èxit fins el moment actual.

En l’apartat de verd urbà el primer acord també proposava: “Adequarem els terrenys de l’antiga Fabrica SAS (La Torrassa – 320.000€) com a illa verda. Continuarem amb la negociació amb FECSA-ENDESA per a la cessió de part deis terrenys del transformador de la Torrassa (7.000 m2) per destinar-los a espai verd. Crearem les noves illes verdes del Pare de Pau (Les Planes -pendent valoració), Federico García Lorca (Pubilla Cases -pendent valoració) i Av. Miraflores (La Florida -120.000€) a la zona nord. A banda d’aquests indrets, des.tinarem 1M€ a l’adquisició d’algun altre solar a la zona nord de la ciutat per crear un espai de verd urba o illa verda.” Fins ara, de tot plegat, res de res.

Pel que fa a les matèries d’ensenyament l’acord afirmava que “coneixedors de la greu situació d’excepcionalitat deis centres educatius de L’Hospitalet, cóntinuarem amb la cessió d’espais com els del C/ Pau Casals, Camí de la Riereta, Plaça Senia, Sanfeliu … , per noves escales, així com la construcció de dos noves escoles bressol municipals (Sant Josep i Collblanc), i incorporar a aquesta xarxa pública les 5 escales bressol concertades que hi ha en aquest moment a la ciutat.”. Novament, tot fum…

En l’apartat de promoció econòmica, una qüestió que requeria poc esforç aparent, “incrementarem un 20% (partida actual de 30.000€), la dotació de les subvencions no nominatives de l’àrea de Promoció Econòmica per l’Economia Social i Solidaria”, tampoc s’ha portat a terme. Pel que fa als serveis socials, l’acord fixava que “durant l’any 2024 s’elaborarà un Reglament intern d’ajudes a famílies, que defineixi els criteris d’adjudicació que els professionals de serveis socials han de seguir per atorgar les ajudes directes a famílies amb situacions de risc i emergència social que són de competencia municipal. Aquest reglament tindrà en compte l’estabilitat tant deis usuaris com deis professionals que l’atendran. Es tindran en compte els criteris econòmics, temporals i socials. Aquest reglament comptarà amb un increment del 5%de la partida d’ajuts dins del pressupost d’ajuda directa a famílies.” I acabava dient: “Abans de finalitzar el mes de febrer, es crearà el grup de treball que elaborarà aquest reglament.”. Ni reglament, ni grup…

I, en un dels serveis municipals més en crisi per la manca de personal i per l’absència de ductilitat en l’atenció, hi havia el compromís de: “Les diferents situacions d’emergència social provoquen la necessitat d’incrementar i millorar, fent més eficient, el treball del personal de serveis socials de l’Ajuntament. Junt amb el departament de personal, i adequant-nos a la normativa actual, mirarem d’incrementar el nombre tot i la manca de personal per ser un sector sense atur.”

Tampoc en els apartats de salut, habitatge, cultura i patrimoni o seguretat, hem detectat cap acord sensible. El que si va estar ben perceptible va ser l’aprovació dels pressupostos que el govern municipal va tirar endavant amb la simple abstenció del Comuns. A canvi de res, com ha estat molt evident.

Malgrat l’evidència del fracàs de l’acord, es detecta a la ciutat una certa inquietud entre les forces de l’oposició municipal pel que pugui passar en les previsibles negociacions per estabilitzar el govern Quirós en l’immediat futur. No està clar que al nou alcalde li sigui fàcil convèncer els regidors dels Comuns de facilitar-li novament el camí cap a l’estabilitat, a la vista de l’experiència anterior. Als regidors de l’Hospitalet, naturalment. Una altra qüestió és que el suport dels Comuns a la ciutat, es vengui per quatre rals en el mercat de Barcelona on es negocien les coses que abans només semblaven afectar a la casta.

Sota el crit “Volem aules, no saunes”, les famílies disposades a mobilitzar-se contra el regidor Quirós

L’HOSPITALET. JOAN FONT.- La crisi climàtica ens afecta. La temperatura del planeta augmenta i d’una o altre manera aquest increment ens afecta. De manera especial les altes temperatures que vivim afecten molt específicament les escoles i els espais de jocs infantils.

Cal recordar que la majoria d’escoles i de centres educatius de la ciutat van ser construïts segons el pla d’urgència de la ciutat en els anys setanta del segle passat, és a dir son unes edificacions que, en general, tenen 45 o més anys d’antiguitat, amb molt poques reformes i adaptacions, i gens pensades per afrontar la crisi climàtica, tant per l’augment de les temperatures com a l’hivern.

La pandèmia del COVID va posar en evidència les deficiències estructurals de la majoria de centres educatius per funcionar amb un mínim de garanties de benestar i de salut, tant pels alumnes com pel personal educatiu i de serveis. Paradoxalment, el centres en barracots, com el Paco Candel del barri de Santa Eulàlia, malgrat les seves deficiències estructurals, son els únics que tenen sistemes de climatització a les aules.

En aquesta situació, el curs passat hi van proliferar les queixes de les direccions i de les associacions de famílies de les escoles sobre la situació de calor quer es patia a les aules, fins el punt d’arribar en algun cas a mobilitzacions al carrer, com la protagonitzada per l’escola Prat de la Manta, amb una considerable participació, més àmplia fis i tot que les pròpies famílies de l’escola i els seus fills.

Com recordava recentment en unes declaracions la portaveu del grup municipal del PP, el 2023 el ple municipal va aprovar, poc abans de les eleccions municipals sota la formula d’una modificació de crèdit, la suma de dos milions i mig d’euros per.la climatització d’espais a les escoles de la ciutat.

Encara abans d’aquesta data, l’any 2019, es va aprovar en un ple municipal, la instal·lació de tendals i d’elements d’ombra en les àrees de jocs infantils de la ciutat. Cinc anys més tard, només coneixem algun tendal instal·lat a la plaça interior de les Vidrieries, a l’interior del carrer Llobregat. A la resta d’espais de jocs, no s’ha instal·la lat cap element d’ombra.

Tampoc s’ha avançat ni un mil·límetre en la naturalització i l’ombreig dels patis de les escoles, on l’alumnat suporta unes temperatures altíssimes, especialment en aquells patis o sectors dels patis que tenen terra de ciment que, per desgràcia, son la majoria.

Tornant a la famosa modificació de crèdit de 2,5 milions d’euros, decidida el maig de 2023, quan el responsable de l’àrea d’educació de l’Ajuntament era el regidor David Quirós, és del tot evident que les escoles no n’han vist ni un cèntim. Davant d’aquesta situació extrema, les escoles han començat a mobilitzar-se. Dilluns 3 de juny, l’escola La Carpa del barri de Can Serra va fer una protesta al carrer per exigir la climatització de les aules, fent evident que hi ha aules que arriben fins el 40 graus, especialment en el mòdul prefabricat que es va construir fa 14 anys i que ara ocupen uns 150 alumnes de dos cursos de primària.

El departament d’Educació s’ha compromès, segons informen fons fe les famílies, a enviar-hi ventiladors, però les mateixes famílies ho consideren insuficient per climatitzar realment els llocs d’estudi i de treball de la escola. El professorat també  es queixa, segons informa L’Hdigital,  perquè els decrets sobre riscos laborals afirmen que la temperatura en els centres de treball no hauria de superar el 27 graus.

El recorregut dels 2,5 milions d’euros decidits en un passat ple municipal resulta també revelador del sistema habitual de funcionament de la nostre administració municipal. Com succeeix des de fa ja uns anys en els serveis socials de l’Ajuntament, les seves accions es limiten estrictament a allò que marca la lletra de las lleis sobre les seves competències, i això de manera limitada.

En aquest cas les explicacions del regidor David Quiros han estat que les obres necessàries per instal·lar tendals als patis de les escoles o per instal·lar aire condicional a alguna àrea de les escoles seria una competència de la Generalitat i no de l’Ajuntament. Això explicaria aquest any d’inacció sobre aquesta qüestió, tot i que en el darrer Consell del Districte III va afirmar que havia hagut reunions amb la consellera Anna Simó i existia ja un acord sobre aquesta inversió, que estava pendent únicament de la signatura.

Tot i així, fonts del Departament d’Educació informen que l’Ajuntament disposa de la autorització, dins les seves competències, per invertir en la climatització de les escoles de la seva titularitat per fer front a  la crisi climàtica. Mentre tant, entre aquestes discussions poc clares, la temperatura segueix augmentant a les escoles de la ciutat i alguns centres i associacions de famílies, com son el casos de les escoles Joan Maragall i Ausiàs March, han pagat amb els seus recursos tendals, ventiladors i aparells d’aire condicionat. Però no totes les escoles disposen d’aquesta possibilitat, cosa que trenca amb els principis d’equitat de la educació pública.

Segons el Pla Local d’Adaptació al Canvi Climàtic de l’Hospitalet de Llobregat 2019-2030, “La calor excessiva i sostinguda suposa un augment de la mortalitat i la morbiditat, especialment en els grups més vulnerables (gent gran, nadons, persones amb patologies cròniques, etc.). S’estima que una calor elevada i sostinguda durant uns dies provoca un excés de mortalitat que oscil·la entre el 12% i el 40% als països desenvolupats”

Hores d’ara, l’increment de temperatures a la ciutat ja superen 1,26 graus sobre el que seria habitual. Segons el mateix document: “un 34,4% dels habitants del municipi formen part de la població en risc de patir els efectes més negatius de les variacions tèrmiques”. La infància és una part no gens petita d’aquest 34,4% més vulnerable per la calor. Aquesta realitat fa encara més evident i més urgent la climatització de les escoles i la climatització i naturalització de les àrees de jocs infantils.

Les escoles tancaran la seva activitat reglada el proper 21 de juny, però llavors començaran els casals d’estiu a la majoria de centres escolars i augmentarà paral·lelament l’ocupació de les àrees de joc infantil a les places i parcs. De moment no hi ha tendals ni elements de climatització en aquests llocs i l’aigua segueix sent un element escàs, malgrat les pluges d’aquestes darreres setmanes.

No sembla que des de la nostre administració municipal existeixi una consciencia clara de la situació de calor que tenim i la que s’anuncia en els propers mesos i la dotació de recursos per fer-hi  front: climatitzacions d’espais públics, naturalització de places i parcs amb ombres, etc. que, en el millor dels casos, són clarament insuficients.

L’Ajuntament no es cansa d’afavorir l’especulació i d’omplir de ciment un barri necessitat de zones verdes i d’equipaments

El govern municipal ha fet l’aprovació inicial del projecte d’urbanització del sector Vanguard; la petita illa del barri de Santa Eulàlia ocupada bàsicament per l’edifici de la antiga factoria, on es fabricaven uns famosos aparells de ràdio i uns coneguts televisors dels primers anys del blanc i negre. Des de fa molts anys, la fàbrica està tancada i l’edifici i l’entorn s’han anat degradant a poc a poc, i fins i tot ha desaparegut un artístic mural de ceràmica que tenia a la façana.

L’edifici, després de moltes vicissituds, ha estat finalment comprat per una empresa per construir-hi un hotel —un altra, a una ciutat obrera com aquesta— i, de passada, alguna cosa més. Ara, en el projecte d’urbanització de la petita illa, s’aclareixen algunes coses més que no passaven del simple rumor i són una mostra més de la gestió del territori municipal que ha fet i està fent el govern del PSC.

En la justificació del projecte es pot llegir que: “La incidència de les zones industrials intraurbanes sobre la fragmentació de la ciutat i la seva inadequació respecte a altres actuacions de transformació urbanística (soterrament del ferrocarril, redefinició del paper de la xarxa viària, estructuració dels espais verds, etc.) van justificar la formulació, tramitació i aprovació, per part de l’Ajuntament de l’Hospitalet, del Pla de renovació d’àrees industrials de l’Hospitalet (PRAIH).

A efectes instrumentals, el propi PRAIH estableix expressament que la seva aplicació passa per la modificació de l’ordenament urbanístic vigent del PGM, mitjançant la requalificació del sòl de 13 dels 15 sectors o àrees industrials d’intervenció seleccionades per transformar-les en zones d’habitatges, terciari, espais verds equipaments i vialitat.”

Tot plegat es podria traduir en que aquest PRAIH implica la requalificació de sol industrial en sol residencial per afavorir fonamentalment l’especulació urbanística, en una ciutat amb un importantíssim dèficit d’espais verds i d’equipaments.

En aquests cas caldrà recordar que el 25,08% del sol que es requalifica en aquest sector és de propietat pública. La resta pertany a dues companyies; “Renta corporacions Real State SA” i “PROPCO Santa Eulàlia 240 SL35”

En concret, en el sector programat es preveu la construcció d’un hotel en l’edifici de façana de la antiga fàbrica, la que dona al carrer de Santa Eulàlia, d’una zona d’oficines i negocis en la façana lateral del carrer Carrasco i Formiguera, i d’un bloc d’habitatges en la zona més propera a les vies del tren, on ara hi ha un aparcament de camions i autocars i una part del dipòsit municipal de vehicles. En mig, una zona enjardinada, mentre en paral·lel a les vies del tren s’obriria la avinguda Vilanova.

Potser en el plànol que hi ha al principi de la crònica es pot imaginar millor el  que suposa el projecte.

Les obres d’urbanització i d’adequació del sol, a càrrec de l’administració municipal arriben a la quantitat de 1.184.836,78€ mentre que el pressupost de l’obra total: enderrocaments previstos, adequació dels serveis, etc., arriba a 2.322.788,18€

Tot i que el projecte d’urbanització no quantifica l’increment de població que suposarà l’hotel i la nova edificació, sí que preveu més de 100 habitatges de nova planta, al quals caldrà sumar els usuaris de la instal·lació hotelera de 3 estrelles, més una indefinida promoció d’habitatges populars de lloguer.

De fet, es treballen les inversions immobiliàries i les necessaris intervencions urbanístiques en previsió del soterrament de les vies, quan encara no tenen ni projecte definit ni pressupost. No obstant això, al llarg de tota l’avinguda Vilanova, el carrer que va en paral·lel a les vies, ja s’estan amuntegant propostes i projectes especulatius que preveuen la construcció de nous blocs d’habitatges.

Pel que fa a Santa Eulàlia, cal tenir present que ja te més de 45.000 habitants censats, amb una densitat de població superior als 28.000 h/km2, impacte demogràfic que es veu reforçat per l’increment d’hotels i de pisos turístics i amb un endèmic dèficit estructurals d’equipaments, com ara una biblioteca pública, aules d’estudi, instal·lacions esportives i, encara més, zones verdes. Vist així, no haurien se semblar actuacions prioritàries aquelles que semblen voler afavorir justament les inversions hoteleres i reiterar l’especulació urbanística.

Hi ha hagut contactes fomentats pels socialistes, però encara no converses.

És curiós que en l’actualitat política de l’Hospitalet cada vegada es compleix més aquella màxima que diu que quan els gossos borden, alguna cosa senten. Ara està sonant amb persistència la brama que el nou alcalde de la ciutat, tan aviat agafi les regnes, una de les primeres coses que farà serà iniciar converses amb els Comuns per tal d’aconseguir un pacte d’estabilitat pel que resta de mandat, ve sigui incorporant-los al govern, ve sigui amb acords concrets. De moment no hi ha res més concret que el missatge que David Quirós llença a qui el vulgui escoltar, afirmant que el pacte amb els Comuns és qüestió de dies. I això que encara en queden 11, de dies, perquè ell sigui el nou alcalde.

La brama s’ha intensificat en les darreres hores i la confraternització entre els regidors dels Comuns —al menys les dues regidores— i els regidors socialistes més fidels al que serà el nou equip de govern, s’estan convertint en el motiu central de les sospites. Que si les regidores dels Comuns se’n van a prendre una cervesa en acabar els plens, que si alguna coincideix en trobades de cafè amb el que serà nou alcalde al que uneix una bona amistat… rumors probablement interessats que, de tota manera, no amaguen una certa sintonia entre les parts.

Que alguna cosa s’està movent —i que la cosa va en serio— ho posa de manifest un dinar a Barcelona on van participar regidors de la ciutat de totes dues formacions, a la que es van afegir dirigents dels aparells. Probablement allò no era purament una reunió, però és evident que no es queda a dinar amb protagonistes del futur govern municipal si no hi ha, d’entrada, una certa sintonia i, de sortida, alguna voluntat d’enteniment. No hi ha res encara, perquè un dinar d’aquestes característiques no es convoca en un lloc públic on qualsevol periodista pot ser espectador de la trobada, com és el cas; però que encara no hi hagi res, no vol dir que no s’intenti.

Pel que ha pogut saber aquesta redacció, els intents són evidents des del primer dia. La mateixa alcaldessa en el discurs de presa de possessió, reconeixent que no tenia majoria absoluta, va venir a dir que el programa del PSC i el dels Comuns coincidien, en esperit, més d’un 80%. Després d’aquell primer llançament de salvavides —salvavides compartit, segons pensava l’alcaldessa— es va fer el silenci, que només es va trencar quan calia aprovar els primers pressupostos. Un reguitzell molt ràpid de converses va propiciar un acord de 46 punts que els Comuns reclamaven per permetre l’aprovació de pressupostos. El document es va signar, els pressupostos es van aprovar amb l’abstenció dels Comuns, i dels 46 punts no se n’ha tornat a parlar. Bé, algunes vegades els Comuns treuen el tema per recordar l’incompliment…

Ara, el que ha de ser nou alcalde ja els ha començat a prometre coses, pel que ens han pogut comentar. El primer que els ha promès és que hi haurà canvis. Sembla obvi, perquè no només marxa l’alcaldessa: també el primer tinent d’alcalde. Per tant, els canvis seran imprescindibles. Al menys, de persones. Però Quirós també ha promès, pel que ens diuen, canvis en les propostes, en el tarannà, en les mesures socials.

Hem preguntat als Comuns si els canvis previstos suposaran l’oblit de l’aventura del Biopol, modificacions en el planejament del Cosme Toda o de la promoció prevista a la línia de Vilafranca, l’oblit en l’alienació d’Albert Germans, les modificacions en la política de cessió de l’arquitectura patrimonial; canvis en el planejament per la recuperació de sol públic; canvis en la política de cessions pel Districte Cultural o el Cirque du Soleil; canvis en el destí de les terres de Can Trabal; canvis pel que fa als espais de la Fira de Barcelona a l’Hospitalet, etc. etc. Ho desconeixen del tot, i sembla que tenen clar que no tornaran a acceptar promeses sinó realitats i que primer esperaran a veure com es comporta el nou equip de govern, abans de prendre qualsevol decisió de futur.

L’aproximació del PSC als Comuns no sembla haver-se produït igual respecte d’ERC-EUiA. Representants d’aquest sector ens han negat qualsevol contacte afirmant que ells no consentirien només un canvi d’equip, sinó només un canvi de règim. És a dir, una nova manera de fer. Tot i que una nova manera de fer enfocada cap al futur, tampoc resoldria els enormes problemes pendents de present, com tots els que hem esmentat anteriorment als que caldria sumar molts altres de caràcter estratègic i una infinitat de dèficits de gestió. Probablement un canvi d’equip és molt poca cosa, però tampoc està clar que un canvi de règim fos del tot suficient…

El que pugui passar en endavant, malauradament, no sembla cosa que es pugui resoldre des d’aquesta ciutat, si valorem els indicis. Si és veritat que l’elecció de Quirós s’ha decidit fora de l’Hospitalet i si, com sembla, l’aparell socialista és conscient de la crisi interior de l’organització aquí, amb una gestora que porta més de dos anys en funcions i un govern municipal en hores baixes, també resulta evident que els moviments d’aproximació als Comuns han de tenir una lectura més amplia en clau de país (la investidura d’Illa, els governs de l’AMB, la Diputació i alguns ajuntaments importants…). Això vol dir que, en última instància, si des de Barcelona es diu als Comuns que han de pactar amb Quirós, hi haurà aquí, previsiblement, molt poca resistència. Ja s’ha vist en molts altres casos, des de l’aprovació final d’alguns projectes que han passat el filtre de l’AMB, fins les polítiques d’acotament del cap respecte temes tan complexos com la Fira, etc.

El problema de l’autonomia territorial de les organitzacions i dels grups municipals continua sent un llast que no s’acaba de resoldre a nivell intern i això explica moltes coses que passen a nivell general i a nivell municipal.

El que sí sembla evident és que Quirós comença a ser conscient de les enormes dificultats de seguir governant en minoria i no només per la geometria del plenari sinó especialment per la debilitat de l’equip, pel cansament que es detecta en la ciutadania i pel perill de perdre algunes de les votacions en qüestions essencials. No acostuma a passar, és cert, que el govern perdi votacions essencials, entre altres coses perquè l’oposició s’ho passa d’allò més bé combatent dialècticament a VOX cada vegada que pot. Per cert, VOX ho paga, deixant en minoria l’oposició i facilitant la feina al govern, també cada vegada que pot, una mica incomprensiblement.

Passa habitualment, excepte en alguna ocasió, com va passar amb la reobertura de Ràdio L’Hospitalet avalada des d’aquesta casa, dit sigui simplement a tall d’exemple. Cosa que significa, alçant una mica el vol que, en general, quan s’assenyala la lluna, resulta bastant intel·ligent no mirar gaire el dit.

El Reglament d’Organització i Funcionament s’ha convertit en un document obsolet deu anys després de la seva aprovació

Un any després de l’aprovació per part del ple municipal del Contracte Programa dels Mitjans de Comunicació Públics de l’Hospitalet continuen sense estar aprovats els dos organismes de gestió que, segons l’article 7 de l’actual Reglament d’Organització i Funcionament dels Serveis de Comunicació Municipal de l’Hospitalet han de “garantir la participació dels grups socials i les entitats sense ànim de lucre més representatius a la ciutat, així com de les formacions polítiques amb representació al Consistori” com són el Consell Assessor i el Consell Executiu i de Programació.

En sentit estricte això vol dir que des de fa un any els Mitjans de Comunicació Públics funcionen sota el criteri exclusiu del Director dels Mitjans i, en conseqüència sota els dictats directes de l’empresa municipal que els empara, La Farga GEMSA, que vol dir en última instància sota les directrius de l’equip de govern socialista.

Els Mitjans de Comunicació Municipals (MCM) es regeixen des d’octubre del 2018, per un document que es coneix com a Contracte-Programa, al qual obliga la Llei de l’Audiovisual de Catalunya (LCAC) i que contempla els objectius del servei públic, les missions, l’abast i els termes de la prestació de serveis, la provisió de fons imprescindibles i la participació social en els dos organismes (Consell Assessor i Consell Executiu) que preveu el Reglament. A l’octubre del 2018 es va aprovar un primer contracte programa de dos anys de durada, 2019-2020, i no va ser fins al maig del 2023 que el ple va aprovar el segon contracte-programa en aquesta ocasió per una durada de quatre anys, 2022-2025. L’aprovació del contracte-programa exigeix la constitució prèvia dels dos organismes de representació i gestió com son el Consell Assessor i el Consell Executiu, de manera que per aprovar el primer contracte-programa, 2019-2020, es van haver de constituir els consells a finals del 2016, i pel segon a primers del 2022, com a conseqüència de la provisionalitat en el nomenament del Director dels Mitjans que no es va resoldre fins a primers del 2018. Això vol dir que els MCM van funcionar sense Contracte-Programa durant tot l’any 2021 i fins el maig del 2023 que no es va aprovar el segon, malgrat portava data de 2022-2025.

Ara, hi ha Contracte-Programa fins a finals del 2025, però en canvi no existeix ni el Consell Consultor, formalment, ni el Consell Executiu, perquè ambdós organismes acaben el mandat, reglamentàriament, quan es renova el Consistori després de les eleccions. És a dir, ambdós organismes estan caducats des de fa un any.

Un d’aquests organismes, el Consell Assessor, que com el seu nom indica té com a objectiu les tasques consultives i assessores, la concreció de les condicions d’ús dels diferents mitjans de comunicació i la promoció de l’Estatut Professional entre d’altres, va ser aprovat en la seva composició actual, per la Junta de Govern en la sessió del passat 9 de maig, però ja ha incomplert l’article 10 del Reglament que obligava l’equip de govern a donar compta al Ple municipal d’aquest nomenament en la primera sessió posterior, és a dir en el ple del passat dia 27. I no serà estrany que es vulneri el que esmenta l’article 13.1 sobre les sessions d’aquest organisme que està obligat a reunir-se al menys dues vegades l’any i que tan sols arribarà a estar vigent quan estigui a punt d’acabar-se aquest mes de juny si és que el govern el porta a aprovació en la propera sessió plenària. Fer dues reunions entre juliol i desembre d’aquest 2024, no sembla el més probable.

Mentre tant, de l’altra organisme preceptiu, el Consell Executiu, inexistent des de maig del 2023, no se’n sap res de res. Falta un any i mig perquè acabi l’actual Contracte-Programa, que el Consell Executiu té l’obligació de sancionar, malgrat que l’ideal fora no que voti l’esborrany sinó que l’elabori i que, per tant, compti amb la participació de la representació de partits polítics municipals, de les entitats de la ciutat, dels professionals dels mitjans i dels especialistes a l’hora de debatre el document i no només de votar-lo.

L’experiència dels dos anteriors Contractes-Programes posa de manifest que el Reglament d’Organització, que el Contracte-Programa i per suposat els dos Consells a que obliga la llei, són absolutament paper mullat perquè tot funcionaria exactament igual en els MCM si no existissin. En els dos processos per redactar el Contracte-Programa, les reunions dels organismes només van servir per afegir unes poques esmenes acceptades (i una bona quantitat directament rebutjades) i per votar el document final elaborat des de la direcció del MCM. De fet, poca cosa més es podria haver fet per dues raons fonamentals: la primera, per les presses a l’hora de convocar els organismes, ja que s’estava funcionant de feia mesos vulnerant la legalitat perquè no hi havia contracte-programa. La segona perquè la mateixa constitució dels organismes deixa molt que desitjar. En moltes d’aquestes reunions el reglament permet que un assistent acumuli els vots de representants absents, de manera que, en general, entre el director dels mitjans de comunicació, els tècnics del departament amb veu i vot, i els representants de l’equip de govern, sumen sempre una majoria qualificada que impedeix el debat obert i els canvis de criteri en la línia argumental de la direcció que, normalment, porta els textos elaborats simplement perquè es votin.

Tot plegat converteix en paper mullat el reglament d’organització, aprovat ja fa deu anys, el contracte-programa i els organismes representatius i seria imprescindible que per ajustar-se als objectius del que proclama la llei catalana de mitjans audiovisuals es posessin a debat tots aquests instruments: el reglament, el contracte-programa i els mateixos organismes que han de gestionar col·laborativament, un tema tan sensible com és la informació de titularitat pública.

Ara mateix, el funcionament dels MCM, no és només un oligopoli de l’equip de govern. És, més enllà d’això —que és una realitat—, un monopoli de la direcció unipersonal dels mitjans, sense que ni tan sols l’equip professional dels MCM tingui cap possibilitat d’exercir un control sobre la seva feina que vol dir sobre l’enfoc dels seus materials informatius, com es posa de manifest cada vegada que es parla off the record amb els treballadors de l’organisme.