A la cua dels municipis de l’AMB pel que fa a la despesa neta per habitant
L’any 2023 es va iniciar a l’Hospitalet la construcció de 220 habitatges nous (223 segons l’Idescat), que caldrà sumar als 110.500 que ja existeixen a la ciutat, i es van acabar 708 —tots d’obra nova—, una mica menys de la meitat dels que es van acabar a Barcelona, segons les dades de l’Institut Metròpolis pel conjunt de l’AMB.
La mitjana d’edificis acabats d’obra nova a l’àrea metropolitana es va incrementar un 4% respecte de l’any anterior. A l’Hospitalet, per contra, la variació va ser d’un 73%. A Barcelona l’obra nova va disminuir un 9% i a ciutats tan compromeses demogràficament com la nostra, com ara Santa Coloma o Sant Adrià, la variació va ser d’un 23% menys a Santa Coloma i d’un 13% més a Sant Adrià. Les xifres parlen soles.
Mentre en el conjunt de l’àrea metropolitana el preu mitjà dels pisos de lloguer ha augmentat un 9,3%, passant de 952 a 1.040 euros/mes, a l’Hospitalet ha augmentat un 8,7% però en un ventall molt més assequible econòmicament: ha passat de 731 euros/mes l’any 2022, a 795 euros/mes l’any 2023. L’Hospitalet es troba en la franja baixa de lloguers, molt lluny dels preus d’Esplugues, Castelldefels, Barcelona, Begues, Sant Cugat, Montgat, Sant Joan Despí, Sant Just Desvern o Tiana, els municipis més rics de l’AMB.
Hi ha una dada també curiosa en aquest apartat de l’habitatge: les persones inscrites en el Registre de Sol·licitants d’Habitatge amb Protecció Oficial (RSHPO). A Pallejà, per exemple, o a La Palma, el Papiol, Sant Andreu de la Barca o Santa Coloma de Cervelló, la variació de sol·licituds entre el 2022 i el 2023 presenta xifres molts significatives: entre el 116 i el 793% d’increment per cada 1.000 habitants. Hi ha, en canvi, 9 municipis de 36, on la demanda ha estat negativa d’un any a l’altra. Un d’ells l’Hospitalet: quasi bé un 30% menys. En canvi l’Hospitalet és el municipi de tota l’AMB amb més llançaments per impagament de lloguers —un 0,78 per cada 1.000 habitants— seguit de Badalona (0,74) i Barcelona (0,65).
Pel que fa a qüestions de seguretat pública, un 23,2% de la població metropolitana ha estat víctima d’un o més fets delictius durant el 2023. A l’Hospitalet, l’any passat, aquest índex s’eleva uns punts per sobre d’aquesta mitjana (26,6%). En termes absoluts, l’índex ha augmentat 1,6 punts de mitjana entre el 2022 i el 2023: el pitjor municipi, Santa Coloma de Gramenet, amb un increment de quasi bé el 10% (tot i així, Santa Coloma tenia, el 2023, un índex del 23,6%, tres punts més baix que l’Hospitalet). El segon municipi amb pitjors xifres, un altra cop l’Hospitalet, amb un increment del 3,5% entre el 2022 i el 2023.
Si els salaris mitjans totals per sexe a municipis més grans de 40.000 habitants de l’any 2022 eren, en el conjunt de l’AMB, de 31.869 euros (34.866 en homes i 28.714 en dones) a l’Hospitalet eren de 24.519 euros (26.628 en homes i 22.178 en dones), el segon més baix després de Santa Coloma de Gramenet. Però, a més, més baix que la mitjana del conjunt de l’Estat: 26.765 (29.067 en homes i 24.147 en dones) i també del conjunt de Catalunya: 29.313 euros (31.984 en homes i 26.361 en dones).
Allà on la ciutat registre xifres més encoratjadores és en el nombre d’empreses i en la variació positiva entre el 2022 i el 2023. Tot i això, l’Hospitalet, que és el segon municipi amb més empreses inscrites, després de Barcelona, és el tercer en creixement després de Barcelona i Badalona. També va darrere de Barcelona i Badalona en el registre de persones sense feina, amb 12.061 aturats l’any 2023 i amb un augment tan sols del 0,2%, quan a Barcelona és del 3,4 i a Badalona del 0,3%.
Finalment, les xifres de consum elèctric, en consonància amb la riquesa ciutadana, situen l’Hospitalet a la cua dels municipis de l’AMB, acompanyat de Santa Coloma de Gramenet, Badia i Sant Adrià. A tots els municipis el consum domèstic per habitant supera els 1.000 Kwh/habitants tret de Badia del Vallés, l’Hospitalet i Santa Coloma (Sant Adrià registra 1.007 Kwh/hab.). A Barcelona el consum està en 1.213 i a la Palma de Cervelló en els 1.729 per posar dos exemples singulars. Una cosa del tot semblant passa amb el consum d’aigua. L’Hospitalet, Santa Coloma i Badia tornen a estar a la cua dels 36 municipis.
I finalment en l’apartat de governança, on s’analitza la despesa municipal per habitant, l’Hospitalet torna a estar en la franja inferior. Mentre hi ha 15 municipis dels 36 de l’AMB amb despeses de 1500 euros/habitant l’any 2022, i una dotzena mes amb despeses d’entre 1.201 i 1.500 euros per habitant, l’Hospitalet se situa entre els 9 municipis on la despesa va ser entre 901 i 1.200 euros/habitant.
Dades de l’Institut Metròpoli que mostren la realitat social, més enllà de les operacions de marketing polític del govern local
Les darreres dades acabades de presentar de l’Institut Metròpoli sobre la realitat metropolitana de Barcelona, no es pot dir que deixin la ciutat de l’Hospitalet en un lloc massa favorable. L’estudi fa una anàlisi sobre la realitat demogràfica, el nivell de cohesió social i urbana, l’habitatge, la convivència i seguretat, l’economia, la mobilitat, la sostenibilitat i la governança, en bastants dels seus apartats a nivell municipal.
Des del punt de vista demogràfic, l’Hospitalet és la segona ciutat en nombre d’habitants dels 36 municipis de l’AMB, amb 274.455 habitants censats l’any 2023 —i probablement amb una població no empadronada per sobre dels 10.000 habitants— i el segon municipi que més ha crescut en població (després de Barcelona) entre el 2022 i el 2023, amb un creixement de 9.011 habitants en un any. El tercer municipi amb més creixement absolut després de l’Hospitalet és Badalona, amb 2.451 habitants mes en un any. Pel que fa a la variació relativa en percentatge, l’Hospitalet és, de llarg, el que més ha crescut de tot l’AMB.
Si a això afegim la densitat de població, és a dir el nombre d’habitants per Km2, obtenim novament que l’Hospitalet és la ciutat més densa amb més de 22.300 hab/Km2, mentre que Badalona té una densitat global de 10.176 hab/Km2 i Barcelona uns 16.000 hab/Km2. De fet, si a Badalona s’exclou la serra de Marina, la densitat en la zona urbanitzada supera fins i tot la mitjana hospitalenca, amb més de 24.700 hab/Km2, cosa que també passaria, si a Barcelona si li exclou la part forestal del Tibidabo i Montjuic.
De tota manera, el fet que l’Hospitalet creixi gairebé 10.000 habitants en un any, posa de manifest la barbaritat demogràfica que s’accentua greument amb el nombre de promocions immobiliàries en marxa (Cosme Toda, Vanguard, Avda Carrilet, Remunta, etc) i projectades (biopol Gran Via). I fins i tot el disbarat de l’ocupació permanent de sol lliure, com ara la cessió a l’AMB de fa només uns dies de tres solars de propietat municipal per la nova edificació de blocs de protecció oficial.
Per fer-nos una idea de la comparativa en la saturació urbana de l’Hospitalet, només cal analitzar el volum de densitat demogràfica de ciutats com Cornellà o Esplugues (per sobre dels 10.000 hab/Km2), mentre que altres municipis de l’AMB fortament urbanitzats com Castelldefels, Sant Andreu de la Barca, Sant Boi, Sant Vicenç dels Horts, Sant Joan Despí o Viladecans tenen una densitat d’entre 3.000 i 5.000 hab/Km2.
L’Hospitalet també es la segona població de l’AMB (després de Barcelona) on es van registrar més defuncions que naixements l’últim any analitzat, 2022, amb un creixement vegetatiu, per tant negatiu, cosa que certifica que el creixement és bàsicament de nous residents que s’instal·len a la ciutat. Pel que fa al contingent de població estrangera, de nou l’Hospitalet és la segona ciutat darrere Barcelona de tota l’àrea metropolitana en números absoluts, amb més població registrada, però la primera, per sobre de Barcelona, percentualment: gairebé la quarta part de la població registrada a l’Hospitalet és d’origen estranger, més de la meitat dels quals d’origen llatinoamericà.
Pel que fa a la cohesió social i urbana que l’estudi analitza, la renda mitjana de l’Hospitalet era de 18.303 euros l’any 2021, la quarta renda per la cua de 36 municipis analitzats. Pitjor renda que l’Hospitalet només la tenen Badia del Vallés, Sant Adrià del Besós i Santa Coloma de Gramenet. Respecte de l’índex de Gini que mesura la desigualtat d’ingressos, entre la màxima igualtat que és 0 i la màxima desigualtat que és 100, l’Hospitalet se situa en el nivell 30,5. En nivells de major desigualtat que l’Hospitalet en tota l’AMB només hi ha 9 municipis de 36. Pel que fa a la població amb ingressos inferiors als 7.500 euros/any, l’Hospitalet torna a tenir els registres més alarmants juntament amb Sant Adrià i Santa Coloma. Un 12,6% de la població hospitalenca es troba objectivament en risc d’exclusió social. (No deixa de ser una dada ben destacable, que mentre la renda mitjana per unitat de consum a la ciutat és de 18.303 euros/any, la remuneració dels càrrecs públics amb tinença d’alcaldia o portaveus superi els 70.000 euros/any, gairebé quatre vegades mes).
Pel que fa al nivell de pobresa infantil, que es registra tenint en compte la població menor de 18 anys amb rendes inferiors al 60% de la renda mitjana espanyola, de tota l’àrea metropolitana, l’Hospitalet apareix novament en tercera posició només per darrere de Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià. Una cosa semblant es posa de manifest també pel que fa a la pobresa de la gent gran, el sisè municipi pel que fa a les dones i el vuitè pel que fa a les homes, de 36. Si mirem el tipus d’ingressos principals de les famílies, l’Hospitalet apareix en tercer lloc pel que fa a les transferències socials, és a dir, subsidis i pensions i altres ajuts públics, per darrere de Badia del Vallés i Santa Coloma de Gramenet.
També l’Hospitalet apareix en tercera posició, darrere de Santa Coloma i Badia del Vallés, pel que fa a població aturada sense cap prestació econòmica i en canvi és la vuitena pel que fa a la població beneficiària de la Renda Garantida de Ciutadania, amb un 13,9% de la mitjana de la població, molt lluny d’altres municipis precaris com ara Sant Adrià, Badia o Badalona.
Per últim, malgrat que entre l’any 2021 i 2022, la població sense llar a l’Hospitalet ha disminuït un 15%, encara dormien al carrer en aquesta ciutat l’any 2022, 74 persones (d’aquestes gairebé un 3% dones), sent la quarta ciutat amb més població sense llar darrere Barcelona, Badalona i El Prat.
Tampoc l’Hospitalet s’escapa en el registre de l’índex de vulnerabilitat urbana (IVU), només per sota, novament de Santa Coloma, Sant Adrià i Badia. Dades, totes elles, que mostren la realitat social de la segona ciutat de Catalunya, més enllà de les grans operacions de marketing que promou l’Ajuntament.
El President de la Generalitat defensa la promoció de sol disponible, sense tenir en compte la densificació i la manca d’espais lliures a l’àrea metropolitana
L’anunci del president Illa, durant el passat debat del Parlament de Catalunya, que posaria en marxa de manera immediata els mecanismes per construir 50.000 habitatges públics en l’horitzó del 2030 i la inversió de 4.400 milions d’euros en aquest pla, ha creat una forta expectativa en tota l’àrea metropolitana de Barcelona on el problema de l’habitatge es pateix d’una manera frapant. Aquest nou pla de l’habitatge preveu alliberar més terreny, un operatiu més ràpid, ajuts per l’accés a l’habitatge i la col·laboració público-privada.
Segurament no hi haurà cap persona sensible als alts preus del lloguer i les dificultats de finançament dels joves per independitzar-se, que no hagi acollit amb expectació la proposta del president socialista. Illa va anunciar la creació d’una reserva pública de sol que ajudi als municipis a promoure el sol disponible mitjançant una convocatòria anual oberta a tots els operadors públics i privats perquè posin a disposició els seus solars per construir promocions d’habitatges protegits de lloguer. Una tramitació accelerada de permisos i uns ajuts a través de l’Institut Català de Finances pels promotors començant per una línia anual de 500 milions d’euros. I també la creació d’un Fons Públic d’Emancipació de 100 milions d’euros anuals destinats a cobrir el 20% dels preus dels habitatges previstos per a 12.000 joves menors de 35 anys. I un altre fons de 500 milions per adquirir 1.700 habitatges de segona mà de compra o lloguer per cobrir els desnonaments.
Més enllà dels ajuts a joves i les previsions pels desnonaments, una gran part de l’esforç del president se situa en el terreny de la disposició de nou sol lliure en ciutats com la nostra, especialment atestada. Si a l’Hospitalet no hi ha espai lliure per cedir a la Generalitat per fer una sola escola en condicions, com es pot pretendre alliberar sol per construir més habitatges?. Aquesta situació que és d’una evidència aclaparadora en el cas de l’Hospitalet, és molt semblant en la primera i segona corones de l’àrea metropolitana i s’apropa al col·lapse en la tercera. Fan falta habitatges de protecció i habitatges de lloguer però, dona la sensació que els que promouen la manera d’afrontar el problema, no són prou conscients del grau de saturació del territori. Promoure sol disponible en l’àmbit metropolità, o és producte del desconeixement o de la simple propaganda, perquè els promotors privats que disposen de solars, coneixent la demanda, no serà fàcil que els posin a disposició dels municipis malgrat els ajuts; i el sol públic és gairebé inexistent i les possibilitats de crear-lo, pràcticament igual.
En canvi, hi la promesa d’adquisició de 1.700 habitatges de segona mà que pràcticament ha passat inadvertida i que podria convertir-se realment en l’eix de la política d’habitatge del futur immediat. La qüestió és que fan falta habitatges i no hi ha sol, però en canvi hi ha una barbaritat immensa d’habitatges buits arreu que, posats, al mercat, amb un cert grau de regulació, resoldria una bona part de la demanda. L’any passat hi havia a Espanya 3,8 milions de residències buides, una mitjana del 14,4% dels habitatges construïts, xifra que no ha parat de créixer des del 2014 (aleshores eren 3,3 milions). A Catalunya superen els 450.000 (dades del 2023), per sobre de l’11% de mitjana i a l’Hospitalet (dades del 2023) 8.195 habitatges buits d’un total de 110.500, el que representa un 7,4% del total de residències construïdes. És a dir, més de 7 habitatges de cada 100 que hi ha a la ciutat, estan buits i aquest percentatge és dels més alts de tota la comarca del Baix Llobregat (només el superen Castellví, Corbera, Vallirana i Sant Vicenç dels Horts, d’un total de 31 municipis), mentre que a la rodalia, encara és més gran el percentatge a Badalona (8,38%), Santa Coloma (9,23%), la mateixa Barcelona (9,33%) o Terrassa (9,46%).
Probablement els poders públics tindrien manera, amb una legislació adient, d’evitar que mentre hi ha milers de joves que no poden emancipar-se per manca d’habitatges en condicions, hi ha milers de pisos buits, molts d’ells sense entrar al mercat. Hores d’ara, la Llei de l’Habitatge que va entrar en vigor al maig passat ja preveu que els Ajuntaments puguin recarregar entre un 50 i un 150% l’IBI dels habitatges que portin més de dos anys buits. Ara bé, això només afectaria a aquells que tenen més de 4 immobles en propietat i encara hi ha una colla d’excepcionalitats: que no estiguin desocupats per raó de formació o motius laborals, per raons de salut o emergència social, que siguin segones residències (en aquest cas no poden estar desocupades 4 anys seguits), que estiguin al mercat, que estiguin pendents de rehabilitació o en procés de litigi, etc. De fet, suposadament, la llei persegueix directament als grans tenedors (propietaris de mes de 10 habitatges), però el nombre d’habitatges sobre els que fins ara s’ha actuat, és molt residual. Al maig es va actuar directament per expropiar cinc habitatges buits de grans tenedors (un d’ells a Cornellà) i un any abans el govern Aragonès va anunciar l’expropiació d’entre 50 i 70 habitatges buits, de 14 municipis. També al febrer del 2024 l’Agència Catalana de Consum va multar a 79 grans tenedors amb sis milions d’euros per no oferir lloguer social.
En tots els casos, expedients i sancions que no resolen el problema. Probablement perquè al davant hi ha grans potències econòmiques. Segons Civio, Caixabank i Blackstone tenen 41.400 habitatges llogats a tot l’Estat (Caixabank, a Catalunya, més de 5.000) i més de 185.000 dels habitatges llogats actualment corresponen a grans arrendadors, la meitat dels quals propietat de bancs o de fons d’inversió nord-americans. A l’Hospitalet ja s’han produït denúncies contra aquests arrendadors per pujades d’un 100% del lloguer d’un any a l’altra, per l’obligació del llogater de pagar l’IBI i per nul manteniment dels edificis.
Continuar amb la política de nova ocupació de sol, especialment quan el sol és un bé escassíssim, sigui públic o privat, no deixa de ser una alternativa inassumible, tot i que sembli la més simple. La única manera sense perjudicar la qualitat de vida a les zones urbanes densificades com les existents a l’àrea metropolitana de Barcelona en el seu conjunt, és rehabilitar habitatges i omplir els pisos que estan buits. Totes les reivindicacions apunten que l’habitatge és un dret. L’espai lliure i les zones verdes també. I també ho és la propietat privada, malgrat que una propietat privada que abusa de la demanda restringint l’oferta (mantenint buits desenes de milers d’habitatges), hauria de tenir dels poders públics, la resposta imprescindible en forma de sancions, restricció d’ajuts i expropiacions.
Normalment agafo el camí que porta a la benzinera Cepsa i el travesso per anar per la del Prat, que em porta directament a l’aeroport i a la platja.
Avui ha sigut diferent, he vist una parella que agafava el camí de la Ribera de l’Hospitalet i els he seguit. He tingut sort, doble s’ha de dir, primer perquè com la bici és de muntanya no he caigut, i el més difícil, tampoc he punxat. I és que el primer que et trobes és un bon tros cobert amb pedres de granit. He seguit endavant, pensant que potser la cosa milloraria, però no, el camí s’estreny i es fa encara més desagradable, com no, ple de plàstics i brutícia, i he donat la volta mentre imaginava el que pensa el nostre ajuntament.
“Per què hem d’esforçar-nos en un lloc com aquest, sense edificacions, IBIs i veïns, si em prou feines cobrim el que tenim poblat? El quatre gats de l’Hospi que volen passejar pel riu ja tenen la banda del Prat, o que vagin fins l’Splau i agafin el camí de la Ribera de Cornellà, net i cuidat, amb bancs per seure i un bon arbrat que fa ombra”.
Dec ser una mica beneit. El camí des de l’Hospital de Bellvitge fins a la benzinera ja mostra una mica el que em podria trobar: un sender desangelat, tortuós i estret, amb arbres talats, que segurament van complir el seu cicle de vida o van caure malalts i ningú els ha renovat. Però no siguem mal pensats. Deu ser casualitat que el camí canviï completament només haver creuat el riu. Allà pots trobar un espai per deixar els vehicles i pins a tot el voltant, i una gran paperera fins i tot. Un cop allà tens dues opcions: seguir el curs del riu cap amunt o cap avall. L’un i l’altre són iguals, amples i cuidats, i es poden fer amb comoditat, sobre tot jo, que vaig amb bicicleta i ja no tinc que patir pels caminants o la resta de ciclistes com en el tram de l’Hospitalet. Hi ha prou amplada per a tots, amb bancs i, no us ho creureu!, també amb fonts d’aigua potable.
Camí de la Ribera en el terme municipal de El Prat.
De tant en tant escolto a ciutadans de l’Hospitalet parlar amb recança de la platja que podríem haver tingut i no tenim. Però siguem sincers. Què faria aquest govern municipal amb una platja?
Malauradament per a ell estaria dins el parc natural, per la qual cosa no la podria aprofitar per edificar, construir hotels i aquestes coses amb les quals ens té acostumats. I mira que ho intentaria, fins i tot vulnerant les lleis urbanístiques com al Cosme Toda. Però imaginem que en aquest cas no pogués.
Una platja sense edificacions i dins un paratge natural no dona diners ni es pot especular amb ell, no aporta IBI ni res semblant, per la qual cosa i veient com tracta el sender que porta al Camí de la Ribera i a aquest mateix, ens podem imaginar com estaria, en quin estat d’abandonament. Per la qual cosa penso que ha sigut una sort que El Prat, Viladecans o Gavà tinguin platja i no l’Hospitalet. Al menys aquestes les podem gaudir netes i ben cuidades, fins i tot amb aparcaments per a minusvàlids, que per cert mai trobem a l’Hospitalet.
No fa pas gaire ens vam assabentar que, almenys, trenta-set municipis catalans incomplien el dret al padró. De fet, aquests municipis, als quals ara també se li ha afegit Barcelona, estan vulnerant la llei i, el que és pitjor, atempten contra la vida i la dignitat de les persones. Entre ells i de manera constant, hi és l’Hospitalet.
Òbviament, amb aquest tipus de política alguns governs d’aquests municipis busquen guanyar vots entre una població, que si ve s’autodefineix com antiracista, indubtablement ho és, encara que sigui de classe. Les persones oficialment sense llar no solen tenir gaires recursos, això sense comptar que normalment són les més sobrevingudes, encara que això no sempre és veritat. Com a exemple, tenim les persones que es dediquen a la cura d’altres, que no tenen per què ser immigrants ni portar poc temps a la ciutat. Un o una cuidadora, generalment són dones, sol viure a casa del seu client, però donat el risc legal que comporta, aquest sol negar-se a empadronar-la a casa seva.
Per empadronar-se a l’Hospitalet es necessiten uns requisits que es poden trobar a la seva web. Només cal llegir-los per adonar-se que no tots els que viuen a la ciutat es poden empadronar https://seuelectronica.l-h.cat/tramits/r/detallTramit_2.aspx?2y0ergZvAQ1wpHn7oEfktzFDhhl99jjuoeIvxzItTwTcqazB. Des de persones que lloguen una habitació, fins i tot famílies molts cops monoparentals, a altres que viuen a habitatges sense contracte. Totes aquestes persones ho han de demostrar demanant als serveis socials una mica de compassió perquè enviïn un funcionari a certificar visualment que elles viuen allí, òbviament d’amagat de la propietat. Un funcionari que, segons les seves possibilitats i sense previ avís, s’acostarà per veure si és veritat. Malament si aquella persona aquell dia té feina i no hi és. A això li hem d’afegir que no tots els funcionaris de l’Hospitalet estan socialment preparats. El racisme institucional està molt arrelat dins les ments d’alguns d’ells i, a banda de posar totes les dificultats possibles, s’aprofiten de la debilitat del ciutadà demandant, per fer gala de totes les seves visceralitats en el tracte.
Dit això, ens hem de preguntar el per què un municipi com l’Hospitalet incompleix la llei. Donat que no podem acusar el Consistori de ser racista, encara que actuï com a tal, hem d’imaginar que el problema és econòmic. Si l’ajuntament empadronés a la gent sense llar, aquesta entraria inevitablement a ser beneficiària del sistema dels serveis socials, i això té un cost que, se suposa, l’ajuntament no vol assumir.
Curiosament, el pressupost de Serveis Socials de l’Ajuntament de l’Hospitalet (119 € per habitant) és una mica més elevat que el de les seves veïnes, Esplugues (101 €) i Cornellà (90 €), però molt més petit (menys de la meitat per habitant) que el de Barcelona (271 €), el Prat (262 €), Sta. Coloma (160 €). https://pressupostosmunicipals.transparenciacatalunya.cat/municipios
Ara bé, deixant de costat que el de l’Hospitalet és el que menys inverteix en habitatge (es pot veure a la mateixa web), per la qual cosa la problemàtica d’empadronament ha de ser molt més gran, i per tant, el seu pressupost hauria de ser igual d’elevat, la pregunta que ens fem és: on van a parar els recursos, perquè de tots és sabut que a Esplugues i Cornellà, amb un pressupost una mica inferior, no hi ha tants problemes, ni amb els treballadors socials ni amb la ciutadania. L’explicació potser l’hauríem de trobar en com es distribueixen aquests diners, perquè, tal com diu la web de Transparència de Catalunya, les despeses dels Serveis Socials ocupen molt espai i existeixen molts subterfugis per utilitzar els diners de manera poc ètica. S’hauria de mirar quanta gent viu a costa d’aquests fons, i de tota aquesta, quanta treballa realment per donar el servei i quanta ho fa veure o l’han afegit a l’organigrama per raons bastardes. També cap la possibilitat que els Serveis Socials estiguin mal gestionats i els diners s’utilitzin malament. En qualsevol cas, és sabut que els Serveis Socials de l’Hospitalet són molt menys que mediocres, i el resultat és que molts ciutadans no estan empadronats, amb problemes per portar els seus fills a l’escola, a la llar d’infants i, fins i tot, al metge. https://www.cope.es/emisoras/catalunya/barcelona-provincia/barcelona/noticias/entidades-lhospitalet-protestan-pleno-por-calidad-servicios-sociales-20221222_2463158
Dit això, tornem-hi al tarannà racista de la nostra societat, degut en part a la inseguretat ciutadana i l’agressió psíquica que pateixen alguns ciutadans en conviure amb persones i famílies amb costums i cultures molt diferents de les seves, en alguns casos sorolloses i amb altres valors de convivència. No podem obviar que molts edificis d’alguns barris de la ciutat han passat a ser habitats majoritàriament per emigrants, deixant en minoria a la població autòctona, tal com mostra aquest estudi, degut en gran part als perjudicis d’altres veïnats. https://link.springer.com/article/10.1007/s13209-015-0122-5
La degradació urbanística de la ciutat ha tingut molt a veure. Habitatges petits amb escales i replans minúsculs, han facilitat la fugida dels antics propietaris, els que s’ho podien permetre. Els que no, han hagut de bregar amb el problema. I si això no fos suficient, alguns habitatges s’han convertit en veritables comerços de droga amb l’afegit de violència.
Òbviament, aquesta problemàtica no ve de la mà de la immigració, però encara que el nombre d’emigrants que delinqueixen sigui proporcionalment inferior al dels que viuen al barri, i encara que el ciutadà d’altres països també ho pateixi, la percepció del ciutadà s’encamina a acusar el diferent, que és el que ha portat tots els mals al barri. A aquesta percepció cal sumar-li una propaganda política basada en l’odi i carregada de mentides o mitges veritats, com per exemple el nombre de presos a les penitenciaries espanyoles, que segons mitjans de la ultradreta són del 75%, sobretot marroquins, mentre que el sindicat de presons ACAIP afirma que són simplement el 35%. Naturalment, el primer que pensem és que un 35% igualment és molt en comparació a la població emigrant del país. Ara bé, el que no es diu—el sindicat sí—, és que en la seva major part són preventius perquè el jutge no els hi ha donat la condicional, s’ha de dir que amb tota la raó legal, perquè no tenen domicili fix. De fet, i segons el Ministeri de l’Interior, el nombre de delictes comesos per estrangers és, en proporció, lleugerament superior al dels nacionals, però ni de lluny el que és diu, i a això se li ha d’afegir que molts dels comesos per nacionals es resolen sense denúncia ni detenció, gràcies a la mediació. https://estadisticasdecriminalidad.ses.mir.es/publico/portalestadistico/datos.html?type=pcaxis&path=/Datos3/&file=pcaxis
Per la qual cosa podem assegurar que les publicacions, partits polítics i “influencers” que parlen de la delinqüència dels estrangers, sobretot dels marroquins, menteixen amb una intencionalitat bastarda. Una cosa és la percepció de qui té la mala sort de viure a barris problemàtics, amb una alta densitat d’immigrants, i un altre l’autèntica realitat. El barri problemàtic no ho és per la immigració, sinó per la seva pobresa i un urbanisme calamitós.
Una de les principals excuses del votant ultra és el descontrol de la immigració. Aquest problema parteix de l’administració de l’Estat, que més per mala gestió que per desinterès, dificulta en gran manera la regularització o la documentació dels que viuen i treballen amb normalitat. Això es pot veure a la mateixa web del ministeri, https://www.inclusion.gob.es/web/opi/estadisticas/catalogo/extranjeros_con_certificado?tab=ultimos-datos amb unes dades que no només no quadren amb les de l’anterior enllaç, sinó que no tenen res a veure amb la realitat que veiem a les nostres ciutats.
Pel que fa a la part econòmica i laboral, és a dir, la que sembla afectar més els votants de la ultradreta, podem demostrar que tots els seus arguments estan basats en hipòtesis sense cap fonament, però defensades com a veritats per necessitat ideològica.
Es tracta de valorar el cost i benefici de la immigració. Primer és la qualitat de la immigració que rep un país, que és un dels arguments del votant ultra, quan afirma que no està en contra de la immigració, sempre que estigui controlada (explicat al punt anterior) i sigui de qualitat. Són varis els estudis que demostren que el tipus d’immigrant s’adapta a les necessitats laborals de la societat receptora, mai a l’inrevés. És a dir, l’immigrant no va on sap que no se’l necessita, i decideix el lloc per l’esperança de prosperar o, cosa equivalent, trobar una feina adequada a les seves habilitats. Com és lògic, l’esforç i els sacrificis només els suportarà si sap que té moltes possibilitats de millorar la seva vida. https://nadaesgratis.es/admin/choques-economicos-y-la-calidad-de-la-inmigracion Òbviament, en una societat en franc decreixement poblacional i una ciutadania amb una elevada esperança de vida, les necessitats de mà d’obra laboral migrant són poc discutibles i generalment estan circumscrites als serveis, és a dir, el que més necessita una població envellida.
Els beneficis inherents a l’arribada d’immigrants no són solament de tipus poblacional, que això podria ser moralment discutible, tal com afirma Meloni en la seva resposta als insults de Macron https://www.youtube.com/watch?v=qircqaFl4KM. La immigració fa que augmenti l’intercanvi genètic, que si bé podria comportar un possible increment d’algunes patologies, en el futur la millora es fa palpable, tant pel que fa a la resistència a malalties diverses com també a la mateixa evolució genètica de l’ésser humà. https://genotipia.com/revista_gm/dominguez-andres-gmg019/
Tot i que l’acolliment dels immigrants té un cost, principalment en serveis socials durant els primers mesos de la seva arribada, en el millor dels casos, amb el consum de recursos d’habitatge i manutenció, els beneficis posteriors són molt més grans, degut en bona part al fet que la societat originària es fa càrrec de la principal despesa, la criança, quan l’individu és més vulnerable i consumidor, i gens productiu. L’immigrant, al contrari que el nacional, es pot dir que arriba al món de la societat receptora lliure de despeses de criança i educacionals, preparat per treballar el mateix dia de la seva arribada si pot.
Pel que fa a la suposada degradació dels salaris dels nacionals, principalment entre els més baixos, produïda per l’arribada d’immigrants, diferents estudis han demostrat tot el contrari, almenys a les societats europees (en la nord-americana s’ha comprovat que per cada 1% d’increment en la tassa migratòria, els salaris nacionals més baixos disminueixen entre un 0,1 i un 0,2%). En canvi, a Europa s’ha comprovat que no existeix cap canvi en els salaris dels treballadors més bàsics, o, si més no, aquests acaben dedicant-se a treballs menys manuals i, per tant, més ben pagats. http://giovanniperi.ucdavis.edu/uploads/5/6/8/2/56826033/cfp_may_18_2014.pdf
Òbviament, nosaltres no podem aprovar aquestes pràctiques. En un món just, la migració no hauria de ser necessària, i en cas que ho fos, s’hauria de trobar un sistema perquè la societat originària no sortís perjudicada. La societat europea tal com està configurada no pot arribar als 2,1 naixements per dona que necessita per estabilitzar-se; per aquesta raó necessita un flux constant d’immigrants, principalment per a cobrir les necessitats d’aquesta societat envellida però encara opulenta.
Dit això, està clar que necessitem cuidar als immigrants, almenys els primers mesos de la seva arribada tant com cuidem als nostres vells, encara que sigui per motius egoistes. Els hi hem de donar la possibilitat de viure en un habitatge decent, a qualsevol barri de les nostres ciutats, evitant en el possible, la creació de guetos. Hem de cobrir les seves necessitats mèdiques, amb la seguretat que en poc temps no només les cobriran amb les seves contribucions, sinó també part de les nostres necessitats. Hem de tenir cura de la salut i educació dels seus infants, perquè més aviat que tard ells la tindran amb nosaltres. I, finalment, hem de ser exigents amb la seva integració. Hem d’aconseguir que l’immigrant se senti a casa seva, integrat dins la societat receptora, perquè d’aquesta manera evitarem els conflictes de convivència i la percepció d’inseguretat. És a dir, tot el contrari del que es fa als nostres pobles i ciutats, principalment a l’Hospitalet.
El nombre de persones sense llar a l’Hospitalet no para de créixer, segons els darrers estudis de les comunitats parroquials
Presentació de la exposició.
“Les persones que viuen al carrer rebutgen l’ajuda, són alcohòliques, violentes, vien així perquè volen…O potser no? Què sabem realment sobre les persones sense llar? Som conscients dels prejudicis que envolten una realitat complexa i sovint invisible?”
Aquesta introducció obria divendres 12 de juliol la exposició organitzada pel Casal d’estiu de l’esplai Xixell amb la intenció de fer visibles les persones sense llar. L’exposició, formada per fotografies cedides per la Fundació Arrels, té la intenció se sensibilitzar sobre una situació massa vegades invisibilitzada.
Des del 12 al 19 de juliol la exposició estarà instal·lada a l’espai La Figa, al carrer de Sant Antoni, 20 de l’Hospitalet. La intenció de la exposició, i tot el treball de preparació que l’acompanya, ha estat, com diu el cartell que han editat, a “trencar estigmes i canviar la mirada sobre les persones sense llar”.
Les joves del Xixell han fet tot un treball de recerca sobre la situació de les persones sense llar, descobrint els estereotipus que afecten aquestes persones que, realment no viuen al carrer per pròpia voluntat. Han estat conscients de les situacions d’angoixa i de por que pateixen al carrer i han descobert també l’arquitectura i l’urbanisme hostil que les persones sense llar han d’afrontar dia a dia.
Les fotografies triades per la exposició reflecteixen diferents aspectes de la vida que podríem denominar “sensellarista” i també mostres de solidaritat que, massa de tant en tant, reben mentre viuen —o sobreviuen— al carrer.
En l’acte de inauguració de la exposició, els joves del Xixell han explicat com de necessària és la empatia cap a aquestes persones. Forçades a viure sense sostre i sense llar, mentre pateixen situacions quotidianes de violència o de menyspreu per part de molta gent.
En l’acte també han participat representants del Sindicat de l’Habitatge Socialista de l’Hospitalet que han explicat com l’habitatge ha deixat de ser un dret de les persones por esdevenir un producte de mercat, que es compra, es ven o es lloga, sempre que es disposi de capacitat econòmica.
Cal recordar que a l’Hospitalet existeix un grup de treball sobre el ”sensellarisme” en el que participen diferents entitats socials i associacions que intenten fer aflorar la situació d’aquestes persones sense llar, a la vegada que intenten oferir ajuts i, sobretot, aconseguir que puguin disposar dels mínims drets que hauria d’oferir la obligatorietat de l’empadronament de totes les persones que habiten a la ciutat en qualsevol situació.
Segons dades del segon recompte de persones en situació de sensellar que van organitzar l’any 2023 de manera conjunta les comunitats parroquials de la ciutat Càritas Barcelona i la Fundació La Vinya, en aquella data dormien al carrer a l’Hospitalet 163 persones, 71 més que l’any 2021 quan es va fer el primer recompte. Tot sembla indicar que, a hores d’ara, el nombre de persones que dormen al carrer o en situacions similars ha augmentat en el conjunt de barris de la ciutat.
Les joves del Xixell, organitzadores de la exposició, han ofert un pica-pica a les persones assistents a la inauguració, com a mostra també del seu orgull a la feina feta. Si podeu, feu un cop d’ull a la exposició, el treball que suposa s’ho mereix de totes-totes.
Cartell de la exposició.Un tros de la exposició.Un altre tros de la exposició.
Jornada de debate de la Alianza de la Izquierda Republicana de España sobre un tema de gran trascendencia en municipios de la corona metropolitana
Reportaje de Javier Marín Vázquez.
La Alianza de la Izquierda Republicana de España (Aires) acaba de celebrar una exitosa jornada de reflexión y debate sobre los migrantes, su inserción social en la cultura de acogida y la utilización que hace la extrema derecha para intentar convertir este fenómeno social en un problema de inseguridad ciudadana.
Participaron como ponentes 3 ex jefes de policía con largos años de militancia en la izquierda política.
Tomás Gil, Doctor en Derecho y profesor en numerosas instituciones universitarias y policiales resaltó que “las sociedades actuales son plurales, diversas y complejas; una de las causas de esta complejidad es la inmigración, que en los últimos años se ha producido en España como consecuencia de la globalización, de los conflictos bélicos que se han desarrollado en numerosas partes del mundo, de la desigualdad y de la falta de oportunidades en la que se encuentran millones de seres humanos”
“Frente a esta situación la izquierda española tiene la obligación de articular un discurso político que le permita explicar a la ciudadanía la necesidad de ordenar y gestionar debidamente el fenómeno migratorio, discurso político que contemple las diferentes aristas que presenta la inmigración, una de ella es la sensación de inseguridad que genera la inmigración, sensación de inseguridad que es alimentada por la extrema derecha de forma indecente y torticera”
“Necesitamos a los inmigrantes por varios motivos, uno de ellos, fundamental, es el crecimiento demográfico negativo que presenta España y que nos condiciona en nuestro desarrollo económico y social, pero, para poder gestionar de forma óptima el fenómeno migratorio es indispensable desarrollar políticas activas que contribuyan no sólo a formar profesionalmente a las personas llegadas de otros países , es necesario fomentar su integración en nuestra sociedad, implicarlos en nuestras comunidades, acompañarlos y hacerles conocedores de los derechos que les protegen en España y de las obligaciones que se les exige como miembros de nuestra comunidad”
Fernando Pradells, Màster en Estudios Policiales, señaló que en las causas del desbordamiento policial para atender debidamente el creciente fenómeno criminalístico, influye decisivamente el recorte presupuestario de las administraciones públicas, en prevención, reacción, derivación y atención del conjunto de operadores sociales para resolverlos con eficacia, en tiempo y forma, incluyendo aquí la exasperante dilación de los tribunales de justicia.
“No es en sí el fenómeno de la inmigración el que altera la seguridad de los pueblos y, sobre todo, en las grandes ciudades, son los movimientos/desplazamientos desbordados y masivos de personas, sean de donde fueren, los que se muestran difíciles de atender y gestionar y que, a su vez, generan incidencias relevantes y negativas en la seguridad ciudadana”
Pradells aportó datos estadísticos del Ministerio de Interior sobre la criminalidad en España, que demuestran que los delitos graves, como los asesinatos, las violaciones, y los secuestros, están creciendo de forma alarmante:
El número global de infracciones penales ha crecido en los últimos 9 años, desde los 2 millones del año 2015, hasta los 2’5 millones en el 2023.
De la misma forma, el nº de infracciones penales por tráfico de drogas prácticamente se dobló, desde los 12.000 casos de 2012, hasta los 21.000 de 2022:
El nº de agresiones sexuales con penetración se ha disparado exponencialmente, entre los 1.200 casos de 2015 hasta los 4.875 de 2023.
En el cierre, Javier Marín, que fue jefe de policía en varios municipios y posteriormente Asesor de Seguridad Pública en la Delegación de Gobierno de Cataluña, y en la Diputación de Barcelona, aseveró que:
“La SEGURIDAD PÚBLICA forma un binomio inseparable con la LIBERTAD y en un estado democrático de derecho, los poderes públicos han de garantizar el engranaje entre ambos elementos, diseñando políticas públicas que permitan a la ciudadanía ejercer su LIBERTAD en un contexto de SEGURIDAD personal integral.
La INMIGRACIÓN en general, en tanto que uno de los sectores poblacionales mas desfavorecidos y con menores ingresos, alcanza niveles estadísticos muy destacados en las tasas de delincuencia de los países europeos, y muy en concreto en España.
La ausencia de políticas de vivienda y cohesión social, está beneficiado la “guetización” (la aumulación por barrios de la inmigración con menores capacidades económicas)
El crecimiento de la extrema derecha en Europa, guarda una relación directa con la utilización política del fenómeno de la inmigración, desde una perspectiva xenófoba y racista.
Países como Suecia; Holanda; Alemania y Francia; modelos en algún momento para la socialdemocracia europea entre los años 1960 y 1990, por sus altos niveles de integración de la inmigración y cohesión social; han caído en picado.
Han ido perdiendo barrios y ciudades enteras, en las que la relación directa entre inmigración e inseguridad ciudadana las hace inhabitables, hasta tal punto que la población autóctona acaba autoexilándose.
Esas ciudades-guetos generan sus propias mafias internas, con bandas organizadas y armadas, que hacen impracticables sus calles para cualquier patrulla de policía, que abandonan el patrullaje preventivo y solo se atreven a entrar cuando se organizan grandes operativos policiales para situaciones excepcionales. Mientras tanto, se convierten en mini estados fallidos, donde las instituciones de la administración del Estado desaparecen.
Cuando esas administraciones están gobernadas por la derecha política, su inacción da lugar al auge de formaciones de extrema derecha, que tampoco les molestan demasiado, porque al final acaban cogobernando con ellas cuando les son necesarias, cómo ya está pasando en España”
Para demostrar sus aseveraciones Marín mostró datos estadíaticos del Ministerio de Interior aportando datos específicos sobre la población reclusa de origen extranjero y afirmó que: “El volumen de población reclusa extranjera ha aumentado en 654 internos en relación con 2021. Al finalizar 2022, el porcentaje de población reclusa extranjera era del 30,1 %, 0,5 puntos porcentuales más con respecto al año anterior. Cifra que no guarda proporción con el nº de población de origen extranjero en España, que es del 10%
Los internos extranjeros en los centros penitenciarios españoles, que pertenecen al ámbito de los países de la Unión Europea, representan en su conjunto, a 31 de diciembre de 2022, el 15,0 % del total de los internos extranjeros. La población reclusa de Rumanía representa el 7,0 % del conjunto de la población reclusa extranjera.
Por proximidad geográfica se destaca que el porcentaje de internos de Marruecos, respecto del total de internos extranjeros es del 21,6 %.
La población reclusa de Colombia representa el 7,4 % y la población reclusa de Argelia el 4,9 %.
El conjunto de la población reclusa en España ascendió a 55.751 personas
en 2022, manteniéndose en cifras estables desde 2015.
Para dejar clara la relación del aumento de la criminalidad, sobre todo en delitos contra el patrimonio, Marín apuntó que: ”en el período álgido de la crisis económica, 2008-2015, la población reclusa, en su conjunto, alcanzó el pico máximo con 76.079 presos en 2009”
En cuanto a propuestas para el mejor tratamiento y gestión de la Seguridad Pública, en su relación con la población extranjera, Marín aportó diversas ideas aprobadas en el Congreso Constituyente de AIRES:
Alrededor del 10% de la población española es de nacionalidad no española. Buena parte de estos inmigrantes vienen buscando trabajo y una vida más segura que en sus países de procedencia. Las dificultades en la regularización de estas personas han creado un mercado de trabajo dual y desregulado que repercute en la pérdida de derechos por el conjunto de los trabajadores. Con ello se ha creado una situación propicia para populismos y extremismos nacionalistas que en nada benefician a la cohesión social ni a la progresión de las clases populares y trabajadoras.
España debe tener soberanía para llevar a cabo su propia política migratoria, estableciendo planes y criterios de recepción de inmigrantes, priorizando países con lazos culturales e históricos, así como colectivos que padezcan cualquier tipo de persecución, ya sea por razones políticas, étnicas, culturales, religiosas o de orientación sexual. Los poderes públicos deben promover, a través de políticas educativas con suficiente dotación presupuestaria, que en los diferentes niveles educativos se impartan clases sobre diversidad cultural, que fomenten el conocimiento y el respeto, por parte de todo el alumnado, de otras culturas y las aportaciones positivas de las mismas, con el objetivo de que progresivamente se vayan erradicando en nuestra sociedad los prejuicios contra tales culturas.
Las redes de tráfico ilegal de personas son directamente responsables de la muerte de centenares o millares de personas cada año, y por ello deben ser perseguidas con toda la fuerza represiva por parte del Estado. Diferenciando siempre entre las personas responsables de ese tráfico y las que son víctimas del mismo, que no buscan más que una vida mejor para ellas y sus familias.
Los poderes públicos deben promover de la manera más rápida y efectiva posible la regularización jurídica y laboral de todas aquellas personas que, hallándose en España de manera irregular, desempeñen trabajos productivos y se vean explotadas laboralmente por su condición de irregulares, para evitar de ese modo tanto el dumping social como la proliferación de la economía sumergida y la defraudación a Hacienda y a la Seguridad Social.
El respeto de los valores de la convivencia democrática, como la libertad religiosa o la igualdad de todas las personas sin discriminación por razón de sexo u orientación sexual, deben ser considerados como requisito indispensable para ser acreedor a la condición legal de residente en España, así como para la adquisición de la nacionalidad.
Por otra parte, las personas de origen inmigrante que hayan hecho de la delincuencia su modo habitual de vida, o demostrado su falta de respeto hacia los referidos valores de la convivencia democrática, deberán perder con la mayor rapidez posible sus permisos de residencia y trabajo, o impedírseles el obtenerlos si aún los hubiesen conseguido, y tramitarse su expatriación a la mayor brevedad legalmente posible.
Destacó, entre los asistentes, la presencia de Carmen San Miguel, que fue Concejal de Seguridad Pública del Ayuntamiento de Barcelona, y que tomó la palabra al finalizar el acto.
Fotografías del acto, celebrado en la Librería Byron, de Barcelona, el 27/6/2024
Caldria que l’Ajuntament fes una campanya de conscienciació per millorar l’economia circular i el reciclatge de les peces de vestir
L’HOSPITALET. PAU TAXONERA.- Contràriament al que es creu, la roba és el símbol consumista per excel·lència. I es que a la boda de la nostra cosina, a la festa de comiat d’un company de feina o, fins i tot, al lloc on anem de vacances, hi podem arribar en un cotxe de segona ma o en un de lloguer, però mai mal vestits o amb una roba que sembli de fa deu anys; en tot cas que sembli d’aquest any o recent comprada.
Però què faríem si sabéssim que la roba s’ha convertit en la segona font de contaminació del planeta? I no només això sinó que, a part de les conseqüències mediambientals, hi ha altres que tenen a veure amb la pobresa que genera als països on acaba com a desaprofitament i també on es produeix.
En aquest article tractarem de la roba que ens posem, la que utilitzem a les nostres llars i, el que és més important, on acaba i la responsabilitat de les administracions locals vers aquest últim punt. Però abans de tot ens agradaria explicar què és la roba, aquesta que utilitzem i llencem, a vegades a les escombraries i de tant en tant als contenidors que alguns ajuntaments i associacions instal·len al carrer, per entendre la dimensió del problema.
La roba que més utilitzem és el polièster y el cotó, per aquest ordre. Del primer, el 71%, i cada cop més pel seu preu i disponibilitat, encara que d’això últim hauríem de parlar-ne molt. Del segon, un material de fàcil reutilització, el 28% a la baixa pels mateixos motius que el primer. Dins la resta, és a dir l’1%, hi podem trobar el niló, que segons l’article es consumeix poc en el tèxtil, però sabem que molt a la indústria, el raió i la viscosa. https://www.modaes.com/entorno/el-poliester-imbatible-ante-el-algodon-que-reducira-su-cuota-de-mercado-al-27-en-2025
Tant el niló com el polièster són produïts a partir de derivats del petroli. De fet, si no els consumíssim, la indústria petroliera —i de retruc nosaltres— tindria un seriós problema, perquè amb el seus derivats poques coses més es poden fer. Amb el polièster, el PET pels tècnics, a part de teixits es fa de tot, des de bosses de plàstic fins ampolles d’aigua, joguines, etc. Aquests productes els reciclem. S’ha de dir que no tenim gaire escapatòria, perquè a prop de la nostra llar segur que hi ha un contenidor groc. Ens ho han posat tan fàcil que s’ha de ser asocial o idiota per no reciclar els plàstics. Però, i la roba? https://polisantafe.com.ar/el-plastico-viene-del-petroleo/
A les nostres ciutats —no a totes, malauradament, podem trobar diversos contenidors on dipositar la roba usada amb la promesa que servirà per a causes benèfiques. No obstant això, la seva majoria s’acaba exportant a diferents països, molta al tercer món, on acaba abandonada al desert o a paratges que havien sigut naturals, contaminant-ho tot, l’aire, la terra i l’aigua. https://www.asirtex.org/wp-content/uploads/2024/05/INFORME-COMERCIO-INTERNACIONAL-DE-ROPA-USADA-EN-ESPANA-MAYO2019.pdf
I no són els únics. Veritables muntanyes de roba en extensions enormes es poden trobar per molts països del que anomenem Tercer Món. I és, sens dubte, la nostra roba, aquesta que portem a un contenidor “social”, la que després del triatge molta s’empaca i s’exporta a aquest Tercer Món, possiblement a 0 €, perquè els diners que necessiten pel seu funcionament provenen de les subvencions institucionals i les donacions particulars, i arriba un punt que la roba molesta i d’alguna manera ha de desaparèixer.
Com podem resoldre aquesta situació? – Primer, pressionant l’Administració perquè ajudi a promoure, no només amb publicitat, la industria circular amb la convicció (no és tan difícil d’entendre) que serà una industria de futur i generadora de riquesa, llocs de treball de qualitat i generadora de pocs residus contaminants. Hem de ser conscients, i l’Administració hauria de ser la primera, que ara mateix no tenim la capacitat d’aprofitar el que es pot i estem obligats a recuperar. – Segon, que l’Administració faci el possible per conscienciar la població sobre els avantatges de l’aprofitament. Fer que les diferents associacions veïnals de la ciutat creïn espais per a compartir la roba, aprofitar-la i reciclar-la. – Tercer, i el més important i que mol pocs saben, ser curosos a l’hora de rentar la roba. Molts de nosaltres creiem que, per demostrar com som de nets, hem de canviar-nos cada dia. La roba ha de fer olor a sabó, deien les nostres mares, sense adonar-se del que representa per a la natura i la nostra salut. I es que el 35% dels microplàstics alliberats als nostres oceans provenen de les nostres rentadores. Cada cop que rentem la roba, es desprenen milers de fibres microscòpiques que acaben al mar. A això cal afegir l’energia i l’aigua emprades que ens podríem estalviar. https://www.miteco.gob.es/es/ceneam/carpeta-informativa-del-ceneam/novedades/microplasticos-oceanos-ropa.html
Donat que aquestes coses porten feina i com que tots sabem que el nostre ajuntament no té gaire idea ni voluntat recicladora, el que nosaltres podem fer és, abans de llençar la roba, mirar la seva composició, i si és de polièster, llençar-la al contenidor groc o dur-la a la deixalleria. Ja sabem que això significa traslladar el problema al concessionari de les escombraries, però sempre hi ha la possibilitat, remota per suposat, que acabi a una productora de PET reciclat. A tot això, ens agradaria recordar al nostre Ajuntament, que al final de la pàgina 133, del PLAN NACIONAL INTEGRADO DE RESIDUOS (PNIR), del 2007 – 2015 (guaita la de temps que han tingut per estudiar-ho),trobaran les recomanacions del govern respecta la instal·lació de contenidors específics per la roba usada; que encara que no siguin obligatòries, no estaria de més fer-hi una ullada, tot pensant que l’Hospitalet és la segona ciutat de Catalunya i, encara que no ho sembli, està al primer món. https://personales.unican.es/estebana/sueloscontaminados_2007/Ficheros/Curso%20verano%202007/PNIR_borrador_memoria.pdf
Un Ajuntament responsable hauria de promoure plaques solars de manera sistemàtica a la ciutat
Plaques solars als terrats.
L’HOSPITALET. PAU TAXONERA.- Malgrat els negacionistes, cada dia més abundants degut a la desinformació i el pèssim nivell crític d’alguns dels nostres joves, que donen més valor a la xerrameca d’un influencer escudat darrere de títols acadèmics que ningú coneix, que a la d’un grup de catedràtics, el tan debatut Canvi Climàtic ha passat a convertir-se en Emergència Climàtica. I és que ningú ja pot discutir que la mar s’ha escalfat, perquè si abans aquests desinformats podien triar entre el youtuber xerrameca i el científic, avui l’únic que han de fer és introduir-se en l’aigua de qualsevol platja de la nostra geografia per sentir la diferència entre l’anterior frescor i l’actual brou. Quan els nostres científics van aconseguir, després d’innombrables articles i conferències, destinats més a capsigranys que als qui presumiblement haurien de posseir elevades capacitats intel·lectives (no fa pas molt Mariano Rajoy es va referir al seu cosí per a qüestionar el canvi climàtic), que els nostres governants entenguessin que el Canvi Climàtic era una realitat inqüestionable, a aquests només se’ls va ocórrer la gran idea de negociar temps i reduccions d’emissions; tots excepte Espanya, governada per descomptat pel senyor del cosí, que no se li va ocórrer res millor que imposar un impost al sol. Afortunadament, no tots els votants ni els funcionaris del partit d’aquest senyor creien en semblant barbaritat, per la qual cosa alguna proposta de l’anterior legislatura va poder salvar-se.
Despropòsit
Dit això, i no sense sorpresa i desesperació d’alguns científics, la classe política mundial va tenir a bé reunir-se per a negociar les comissions per estudiar el problema. Exacte, no se sorprenguin, la nostra classe política mundial no va prendre immediatament cartes en l’assumpte, primer havia de negociar, i no les quotes sinó com es formarien les comissions i les propostes. Per a ella, la situació no mereixia tanta urgència. Després d’un any de negociacions i haver-se confirmat científicament la urgència, la nostra classe política va tenir la sorprenent idea de negociar amb la científica, que ve a ser el mateix que fer-ho amb la naturalesa o el planeta. Sí, encara que sembli increïble això va fer. Aquest despropòsit el podem apreciar en tots els ens administratius dels nostres països, depenent, això sí, del nivell crític de la seva població i de la seva classe política (recordin que el governant és el mirall del governat), indistintament de la seva riquesa o tendència ideològica. És a dir, en el nostre món global podem trobar poblacions i fins i tot països sensibilitzats amb el clima, governats pels qui es consideren dreta liberal i extrema dreta; i altres que viuen d’esquena al canvi climàtic, governats pels qui s’auto- denominen centre esquerra o socialista; i viceversa. D’aquí que ens trobem amb ajuntaments governats pel Partit Popular, amb polítiques mediambientals molt avançades, mentre que uns altres governats pel socialisme van a remolc de la situació i del que els governs autonòmic i estatal dicten.
La tendencia política no té res que veure
Per posar exemples concrets, les mesures mediambientals decidides en ciutats com Sevilla o València, governades per coalicions de dreta i extrema dreta, estan molt més avançades i són més exigents que les de l’Hospitalet amb un govern socialista. Això demostra que la tendència política no té res a veure amb la sensibilitat mediambiental. I pel que fa al nivell de riquesa, podem trobar països molt pobres com Nicaragua, que han apostat per l’energia solar https://www.europapress.es/economia/energia-00341/noticia-casi-76-energia-genera-nicaragua-renovable-50-puntos-mas-hace-trece-anos-20210707130855.html; o rics com Alemanya, que està invertint en la carbonització de la seva indústria https://www.eleconomista.es/energia/noticias/12144529/02/23/alemania-abraza-con-fuerza-la-quema-de-carbon-y-europa-asume-dos-anos-mas-de-uso-intensivo-.html. En aquest cas cal recordar i centrar-nos en l’anteriorment dit sobre la desinformació. La notícia parla del tall de subministrament de gas per part de Rússia, no obstant això, aquest tall va esdevenir per la prohibició de la UE, d’utilitzar gas d’aquest país. És a dir, tot el contrari del que el mitjà explica. El sorprenent és que no fa ni dos anys, tothom, des del més ignorant fins al més llest, era coneixedor del tema; no obstant això, ara podem veure a notables comentaristes econòmics assegurar el contrari sense cap rubor ni dubte. La qual cosa i sense perdre el fil, explica el per què persones aparentment cultes, com gestors bancaris, directors comercials, etc. són capaços d’empassar-se que el Canvi Climàtic és una faula, mentre encenen l’aire condicionat de les seves cases un mes abans de l’habitual.
Poques plaques solar a l’Hospitalet
A tot això i centrant-nos en l’Hospitalet, ens preguntem com és possible que una ciutat del primer món, segons creu la seva població, tingui tan poques plaques solars en les seves teulades. De fet, en el cercador de la seva pàgina web no podem trobar cap referència a plaques solars o fotovoltaiques; i si busquem més podrem trobar això: https://dinamitzaciolocal.l-h.cat/2535838_1.aspx, la qual cosa és gairebé res, i el poc tangencial és finançat per la Diputació. Òbviament, no som Denver, on és difícil trobar una teulada que no tingui jardí o plaques solars, que és la condició que imposa el seu ajuntament davant qualsevol edifici de nova construcció o rehabilitació https://ecoinventos.com/denver-ciudades-que-exigen-instalacion-jardines-en- tejados/. A l’Hospitalet, on és sabut que “sobra l’aigua”, el més fàcil és que una obra nova disposi de piscina. Això de les plaques solars ho deixem a ciutats amb “més hores de sol”, com la nòrdica de Friburg, per posar un exemple https://www.genpower.es/friburgo-la-ciudad-mas-ecologica-y-sostenible-del-mundo/; encara que també ho podem trobar a la Xina i fins i tot a la ciutat de Surat, de l’Índia, com tots sabem un país “riquíssim del primer món”, que produeix el 37% de l’energia que consumeix a través de plaques solars en les teulades dels seus soferts habitants. I tampoc cal allunyar-nos tant, prop d’aquí, a la ciutat de València no és estrany veure plaques solars en els seus edificis industrials o penjades dels balcons de les seves cases, el primer quasi impossible de veure a la nostra ciutat; en quant al segon, em pregunto si algú ha vist en algun balcó dels nostres mega edificis de vella o nova construcció, una cosa semblant. Però es clar, per a això no només es necessiten inversions i ajudes, tal com es fa a moltes ciutats europees, sinó també sensibilització, és a dir incentivar la població amb l’exemple. I és que en una ciutat com València, governada per cert pel Partit Popular, podem trobar una esquitxada d’arbres de panells solars instal·lats pel propi ajuntament, utilitzats per a recarregar les bicicletes i els patinets dels seus habitants https://ecoinventos.com/valencia-instala-arboles-solares-para-recargar-pequenos-vehiculos-electricos-cada-uno-puede-producir-hasta-5-600-kwh-al-ano/. València fins i tot ha anat més lluny i ha instal·lat plaques solars sobre els nínxols dels seus cementiris.
Panells solars
Els panells solars, abans poc eficients i cars, s’han convertit en una eina indispensable per a generar energia barata i útil, el primer perquè el seu preu ha anat baixant mentre augmentava la seva efectivitat, i el segon perquè quasi no necessita xarxa de subministrament, és a dir, on es produeix es consumeix, i la mateixa xarxa que ens subministra energia, s’utilitza per a exportar-la. I tampoc cal instal·lar la seva quantitat per la necessitat de consum, en aquest cas millor que sobri abans que falti, el preu de producció és de 0 € i més endavant ens pot fer falta, com per exemple recarregar les bateries dels nostres futurs automòbils elèctrics. Deixant la ironia a part, l’Hospitalet arrossega un dèficit d’energia tan gran com hores de sol té. D’altra banda, a la nostra ciutat, que pràcticament no te edificis històrics, segurament més del 80% dels edificis de la ciutat són proclius a albergar panells solars en les seves teulades https://energetica21.com/noticia/el-78porciento-de-los-edificios-de-las-ciudades-puede-albergar-placas-solares-pero-solo-tienen-el-26porciento, a més dels balcons que donen al sol. A això li hem d’afegir el cementiri, els mercats municipals i moltes places públiques amb tecnologia agro-voltàica, que combina la semitransparència amb la generació d’energia https://www.tecnologiahorticola.com/agrovoltaica-baywa-produccion-espana- europa/. Malauradament, una part important dels habitatges de la nostra ciutat estan orientats d’esquena del sol, la qual cosa els fa pràcticament inútils per a la generació d’energia des dels seus balcons. D’això que la seva producció hauria de ser finançada i gestionada per una empresa municipal, que la distribuiria de manera justa entre tota la ciutadania i a un preu determinat pel seu cost, és a dir pel seu manteniment i amortització. Per a dur a terme aquest pla, tan ambiciós com desafiador, només es necessita voluntat política i, per descomptat, amor cap a la ciutadania que es pretén representar. Òbviament, entenem que això no pot fer-se d’un dia per l’altre, però què millor per a començar que una bona campanya de conscienciació i donar exemple instal·lant aquests petits però pràctics arbres amb panells solars, cobrint els mercats municipals amb teules fotovoltaiques i ombrejant algunes places municipals amb tendals voltaics. I si al nostre ajuntament li ve gran la idea de gestionar la generació d’energia en els habitatges, no estaria de més copiar les directrius urbanístiques de Denver. Però per desgràcia parlem de l’Hospitalet, una ciutat que sembla governada per negacionistes, que mentre quasi totes les ciutats del món desenvolupat estudiaven com crear zones verdes i plantar arbres per a combatre el que se’ns ve a sobre, ells es dedicaven a talar els pocs que tenien o, en el millor dels casos, canviar-los per arbrets ornamentals que no donen ombra.
L’HOSPITALET. PAU TAXONERA.- Anys enrere, conversant amb un amic i comerciant de l’Hospitalet, li vaig cridar l’atenció sobre a qui estaven triant els petits comerciants per a ser governats. I és que les aparences enganyen i, a vegades, el que sembla més indicat, sent igual les sigles, és qui menys defensa al petit comerciant o industrial. La paradoxa, no obstant això, no resideix tant en el partit polític com en el petit industrial o, el “client”, que és el que acaba sent. No dubtem que el partit polític enganya, però no al nivell que imaginem. En realitat és el petit industrial qui s’autoenganya, ja que el missatge ideològic, així com el programa polític del partit, no van dirigits a ell sinó a una altra mena d’empresari, atès que, mal que rebenti, ell només és un proletari que es contracta a si mateix, i massa vegades de classe baixa.
Durant la conversa, encara la recordo, li vaig demostrar quelcom molt pitjor. Que el seu representant polític no sols defensava al seu competidor, la Gran Superfície, en facilitar la seva instal·lació en llocs o espais que a ell li feien mal, sinó que amb els seus impostos, els que ell pagava religiosament, havia finançat part de la gran superfície que ara l’estava arruïnant, la línia de busos que portava la clientela a la seva porta i, com no, la sortida i entrada d’automòbils a la Ronda de Circumval·lació. A més, i això sí que ho havia percebut abans de votar, el govern autonòmic i l’estatal havien legislat per facilitar a aquesta Gran Superfície el benefici de subvencions que, per la seva grandària o complexitat, a ell no li estava permès. Òbviament, no tot és així, molts comerços han sobreviscut, principalment els que s’han anat associant mitjançant grans cooperatives, cosa que es pot veure en l’alimentació, la ferreteria i els anomenats “xinesos” que moltes vegades no ho són, per posar tres exemples molt visibles; o en la confecció, amb petits comerços de creadors de dissenys exclusius i molt específics. De fet, aquests últims anys les grans superfícies han perdut molta clientela per l’augment de la competitivitat del petit comerç. Ara l’habitual és veure fileres de caixers tancats, mentre que en els pocs oberts és difícil veure més de tres o quatre clients fent cua. Aquella Gran Superfície que abans arruïnava als petits comerciants, ara constantment ha d’inventar sistemes per a cridar l’atenció, oferir productes de marca blanca de baixa qualitat, o de marques que creguin partides de menys qualitat o amb productes pròxims a la caducitat. Altra cosa és que segueixi sent mantinguda a través dels impostos dels milers de petits industrials, mentre guarda els beneficis a paradisos fiscals.
No obstant això, hi ha un tipus de comerç que per les seves característiques i a vegades immobilisme, no ha pogut superar l’embat de la Gran Superfície, i que es sol trobar en el Mercat Municipal. Aquests petits comerços no poden competir, ja no amb la Gran Superfície sinó tampoc amb els seus homòlegs a peu de carrer, principalment en l’apartat de fruites i verdures, que pel seu tipus d’article no necessiten una dependència gaire especialitzada. És difícil no veure un comerç de fruites i verdures per qualsevol carrer de la nostra ciutat, moltes vegades d’alguna cadena, que en comprar una certa quantitat pot buscar el producte directament al camp. Com és possible, ens preguntem, que un comerç de “tota la vida”, que paga un lloguer molt baix a l’Ajuntament, sigui incapaç de competir amb un a peu de carrer, moltes vegades apartat de l’eix comercial, que paga un elevat lloguer.
No és difícil de respondre. A mesura que la dona ha anat entrant en el món laboral, pel seu limitat horari, que sol coincidir amb aquell, la clientela del Mercat Municipal s’ha anat encongint fins només quedar-se amb la pensionista, és a dir amb els qui ja no treballen, que a més són els que tenen ingressos més baixos. I això últim ha estat definitiu. I és que és molt difícil trobar un comerç en un Mercat Municipal amb ofertes o un mateix tipus de producte amb qualitats i preus diferents.
Per tot això, creiem que si el Mercat Municipal vol sobreviure, ha de canviar l’horari d’obertura i tancament, i fins i tot se li ha de permetre mantenir les seves botigues obertes tots els dies de la setmana, deixant al comerciant la labor de trobar els productes per a competir amb la resta, i un sistema cooperatiu de servei al client més elàstic. Això és extensible també a les botigues exteriors, de confecció en la seva majoria, i també d’oficis varis. Òbviament, una botiga que només es manté oberta unes hores al dia, mai podrà competir amb una altra, l’horari de la qual el marca la llei comuna o la necessitat de la clientela.
Segons el Grup Municipal d’En Comú Podem, la nostra ciutat ha passat de tenir 7.000 petits comerços al 1980, a uns 1.000 en l’actualitat. D’altra banda i tenint en compte l’anteriorment dit, difícilment podem atribuir aquesta caiguda a la proliferació de la Gran Superfície, encara més quan la venda d’aquesta se centra principalment en productes envasats, i per les característiques de la ciutat, la grandària de les pròximes als eixos comercials no passa de ser una mica major, a vegades ni això, que els comerços tradicionals. Si bé afecta i és cert que el seu número hauria de regular-se, l’evident proliferació de supermercats i, com anteriorment hem explicat, de botigues de productes frescos, no podem atribuir a la Gran Superfície la disminució de petits comerços, almenys en la majoria dels casos. El problema, per tant, esdevé d’altres factors. D’una banda el canvi d’hàbits de consum de la ciutadania i la seva afició per la compra per Internet, principalment per la falta de temps, però també per comoditat i sedentarisme. I per altre per la caiguda de poder adquisitiu.
En els anys vuitanta una família utilitzava un percentatge important del seu salari en la seva vestimenta. Això es podia veure en les moltes botigues de confecció que poblaven els nostres carrers. Les coses han canviat. Després de pagar el lloguer o la hipoteca, la factura de telèfon, l’aigua, el gas i l’electricitat, en la majoria de famílies el que queda dona just per a menjar, i com abans hem vist, amb productes d’oferta o preu baix. Avui és difícil veure una botiga de roba, i encara menys de qualitat mitjana. Llibreries, papereries, botigues de productes fotogràfics, electrodomèstics, etc. han anat desapareixent dels nostres carrers; i les que queden sobreviuen gràcies a que la dependència és la propietat, que es manté amb salaris de misèria perquè ha de competir amb els grans comerços d’Internet o els grans centres comercials muntats a la perifèria amb cines, restaurants, línies de bus, aparcaments gratuïts i el que faci falta, per tal d’acontentar a qui de debò no és proletari.
Què fer doncs? Primer: fer el possible perquè la despesa d’habitatge, sigui hipoteca o lloguer, i els serveis fixos inherents a ella, com el gas, l’electricitat i l’aigua no s’emportin més de la meitat de l’entrada dinerària d’una família. Segon: ser curosos amb les subvencions, requalificacions de terrenys i amb l’adaptació de l’urbanisme per tal de beneficiar la Gran Superfície. Tercer: limitar i regular el nombre de grans superfícies de l’àrea supramunicipal, és a dir l’AMB, perquè a una ciutat com la nostra, tan enganxada a Cornellà, Esplugues, Barcelona, etc., regular unilateralment aquest segment no té cap efectivitat. Quart: llançar intenses campanyes de sensibilització contra la venda per internet, explicant, per exemple, la diferència d’emissions de CO₂ i el consum d’envasament, entre una compra a la botiga de barri i la telemàtica. Cinquè: vigilar amb especial cura l’ús indegut de les vies públiques per part dels repartidors de paqueteria.
Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos. Contiene enlaces a sitios web de terceros con políticas de privacidad ajenas que podrás aceptar o no cuando accedas a ellos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos.
