No estaríem fomentant la informació crítica si no reflectíssim o passéssim de puntetes sobre les coses, que segons el nostre criteri, l’ajuntament fa bé encara que a mitges, i ens temem molt que per casualitat. El problema també és que són poques les que estan bé i a vegades passen desapercebudes, encara que aquest no sigui el cas. A això li hem d’afegir la ingent quantitat de despropòsits o el desgovern que detectem, tants, que no ens dona temps de publicar els encerts (penseu que la nostra revista digital només publica una informació o article al dia, i, entre els desgavells del govern i les notícies importants, se’ns fa escàs).

Fa temps, no gaire malauradament, que veiem contenidors de recollida de roba pels nostres carrers. I el primer que pensem, almenys els que tenim una mica de sensibilitat pel medi ambient és, ja està, més roba contaminant al desert d’Atacama, Togo, Ghana o Kenya. I no ens equivoquem, però tampoc es tracta de criminalitzar l’ajuntament o les associacions que operen aquests residus. Això sí, com és habitual en ell, ho ha fet tard, el més possible imaginem, no fos cas que l’Hospitalet sortís puntera en alguna cosa bona i la gent s’acostumés. Perquè, si algú pensa que això d’instal·lar contenidors de roba usada, l’Ajuntament de l’Hospitalet ho ha fet per pròpia iniciativa, està molt equivocat.

No és el primer cop que denunciem la manca de sensibilitat ecològica i mediambiental del nostre consistori. De fet, i a cop d’ull, deu ser l’últim de l’entorn, encara que, si donéssim un tomb, segurament descobriríem que allò de l’entorn queda curt.
El 8 d’abril del 2022, el Congrés va aprovar la Ley 7/2022, de 8 de abril, de residuos y suelos contaminados para una economía circular, que va entrar en vigor el 10 del mateix mes, i que en l’Article 25, Punt 2 / C diu exactament:

Para facilitar la preparación para la reutilización y el reciclado de alta calidad, de conformidad con los artículos 24.2 y 24.3, las entidades locales establecerán la recogida separada de, al menos, las siguientes fracciones de residuos de competencia local:
a) El papel, los metales, el plástico y el vidrio,
b) los biorresiduos de origen doméstico antes del 30 de junio de 2022 para las entidades locales con población de derecho superior a cinco mil habitantes, y antes del 31 de diciembre de 2023 para el resto. Se entenderá también como recogida separada de biorresiduos la separación y reciclado en origen mediante compostaje doméstico o comunitario,
c) los residuos textiles antes del 31 de diciembre de 2024,
d) los aceites de cocina usados antes del 31 de diciembre de 2024,
e) los residuos domésticos peligrosos antes del 31 de diciembre de 2024, para garantizar que no contaminen otros flujos de residuos de competencia local,
f) los residuos voluminosos (residuos de muebles y enseres) antes del 31 de diciembre de 2024, y
g) otras fracciones de residuos determinadas reglamentariamente.
Entre los modelos de recogida de las fracciones anteriores que establezcan las entidades locales se deberán priorizar los modelos de recogida más eficientes, como el puerta a puerta o el uso de contenedores cerrados o inteligentes que garanticen ratios de recogida similares.

Òbviament, o el nostre ajuntament no es va llegir tot el text, o va pensar que com és l’Hospitalet, la ciutat que ja dona per perduda o amb unes peculiaritats sociopolítiques i culturals clarament tercermundistes, podia allargar-ho uns mesos sense que es notés; encara que les ciutats del nostre entorn posessin fil a l’agulla molt abans, fins i tot anys del termini.

Llavors, què és el que ha fet bé?, ens preguntem. Doncs que ha escollit, s’ha de dir que no sabem com, a Humana, com una de les associacions gestores de la recollida i la posterior manipulació i comercialització de la roba usada. No sabem com, perquè Humana no pot fer-ho sense un conveni amb l’ajuntament, i n’hem trobat molts casos, de petits i grans ajuntaments, però ens ha sigut impossible trobar el de l’Hospitalet, com tampoc el de Solidança, l’altra associació que també ha instal·lat contenidors, a saber en quines condicions.

Després de l’informe de Greenpeace, del 26 de novembre de 2024, que demostrava que la roba que comprem i deixem als contenidors acaba majoritàriament als descampats i rius del Tercer Món, Humana es va posar les piles i va encarregar una auditoria específica per saber on acaba la seva roba, sent, després d’haver buscat molt, l’única associació que no només fa autocrítica sinó que intenta solucionar un problema que no és el seu. La resta d’associacions, Solidança entre elles, l’únic que fan és mostrar en el seu portal de transparència, on van a parar els diners i la seva política laboral, que donat que és una obligació, no té cap mèrit i, després d’estudiar la documentació, veiem que tampoc és per llençar coets; mentre que a la seva Memòria tampoc hem pogut trobar on acaba la roba que recullen. Humana, per contra, a la seva auditoria explica amb molta claredat quanta acaba a tercers països, és a dir fora de la UE, i ho fa país per país i per quantitats, fent un esforç per saber el seu destí final.

Pel que fa a la responsabilitat, òbviament no és del tot seva sinó del mateix Estat, que fa la llei, però després es desentén. El punt 2 de l’Article 32 de la mateixa llei explica clarament:

El Ministerio para la Transición Ecológica y el Reto Demográfico podrá prohibir, de forma motivada y de conformidad con el reglamento comunitario y con el Convenio de Basilea, la expedición de residuos con destino a terceros países no miembros de la Unión Europea cuando exista alguna razón para prever que no van a ser gestionados en el país de destino sin poner en peligro la salud humana o sin perjudicar el medio ambiente o cuando, por concurrir alguna circunstancia de las reguladas en los artículos 11 y 12 del Reglamento 1013/2006 o en el Convenio de Basilea, se estime que determinadas categorías de residuos no deben ser objeto de exportación.

És obvi que el Ministeri fa com qui no veu, perquè sobre la taula no només té l’informe de Greenpeace, que, per cert, mai s’equivoca, sinó també l’auditoria de la mateixa Humana.

Com bé explica Humana, una part de la roba es comercialitza a les seves botigues, la millor per descomptat; una altra part s’exporta, la majoria de la qual, encara que no estiguem del tot segurs, per produir aïllants, moquetes o fibres industrials; una altra acaba a petits mercats del Tercer Món, d’això dono fe perquè ho he vist personalment, creant milers de llocs de treball —qui no ha vist en algun documental del Tercer Món, joves vestint samarretes del Barça o del Reial Madrid, de temporades passades?—. Malauradament, però, ningú pot assegurar que una part acabi abandonada, contaminant terres, cultius i aigües. I, finalment, la resta acaba a les escombraries, donat que no serveix per a res. Això últim, cada cop més, perquè la roba que ens comprem, cada cop és més dolenta, sobretot la que compra el jovent.

Per descomptat, abans de llençar la roba a les deixalles, sempre és millor dipositar-la a un contenidor d’aquestes dues associacions. No obstant això, i vist el cas, la meva roba, sempre neta i en perfectes condicions, la porto a la parròquia; la seva xarxa d’ajuda és molt eficient, discreta i no fa negoci. Això, si no la dono a alguna persona que la necessita i no la pot comprar, de la que malauradament n’hi ha molta a la nostra ciutat. La resta la portava a la deixalleria, però ara tenim l’oportunitat de deixar-la a un contenidor específic.

Dit això i coneixent el “percal” de qui governa la ciutat, imaginem que cap responsable se li haurà ocorregut investigar les associacions amb les quals s’han “signat acords”. Haver escollit a Humana haurà sigut una casualitat. En cas de no ser així, ens agradaria que ens ho fessin saber. I, ja posats, també ens agradaria assabentar-nos sobre què li van veure a Solidança, perquè probablement alguna cosa se’ns ha escapat.

La Generalitat disposada a construir més de 210.000 habitatges nous en l’horitzó del 2040, mentre hi ha a Catalunya més de 415.000 habitatges buits

Quan el vicepresident de l’AMB i el president de la Generalitat consideren que el principal problema del país és l’habitatge i es posen d’acord per trobar la fórmula que el resolgui, que consisteix en “construir, construir i construir” i “accelerar la densificació per atendre la gran demanda” és que alguna cosa està saltant pels aires. La principal: que es torna a defensar que una gran oferta d’habitatges forçarà la rebaixa dels preus de compra i de lloguer, i que la realitat del lloguer assequible passa per afavorir construcció d’habitatge protegit i ja se sap que per construir habitatge protegit has de garantir beneficis compensatoris als promotors.

No està clar que hi hagi fórmules màgiques per modificar radicalment el percentatge d’habitatge protegit especialment quan tota la política urbanística del país ha estat sotmesa als interessos especulatius de promotors, constructors i inversionistes. Això indicaria que la millor manera d’afavorir el dret a l’habitatge digne a preu assequible, passaria justament per evitar que promotors, constructors i inversionistes facin més negoci del que correspondria a empreses que no han de perdre diners però que s’ha de vigilar de prop que no oblidin la seva funció productiva en lloc de convertir-se en especuladors objectius, que és al que ens tenen acostumats.

En l’àmbit de l’habitatge es plantegen moltes incògnites. Cal habitatge digne i assequible, indubtablement, perquè hi ha una forta demanda, però cal també una racionalització de l’espai públic, dels plans urbanístics i del creixement urbà perquè tan important és l’existència d’habitatges dignes com una gestió correcte de l’espai públic que garanteixi qualitat de vida. És a dir, una política urbana progressista i conscient ha de tenir en compte tant l’oferta d’habitatge com el servei que s’ofereix a la ciutadania: equipaments i serveis adequats, espais verds imprescindibles, infraestructures i qualitat ambiental i paisatgística.

S’ha d’impulsar també la rehabilitació

Ara, com que el que crema és l’habitatge, sembla que la única solució per garantir qualitat de vida passi per construir tant habitatge com és demandi. És el que va defensar el president l’altra dia: construir, construir i construir. Quan, tan important com construir per viure en condicions és garantir que es viu en condicions. Per explicar-ho millor. De res serveix tenir un habitatge de 60 metres quadrats a lloguer assequible si no tens un parc a prop de casa, les escoles que necessiten els teus fills, un sistema de mobilitat que et permeti desplaçar-te ràpida i còmodament, unes infraestructures adequades i una sensació de qualitat de vida que no s’improvisa.

El problema és que construir 500.000 habitatges de lloguer assequible i uns altres 500.000 habitatges de compra normalitzada que és el que els promotors asseguren que caldria, vol dir ocupar un espai que hores d’ara, especialment en zones tensionades per l’urbanisme depredador, ja és molt reduït. El president ha assegurat que abans del 2040 hi haurà a Catalunya un 15% d’habitatge protegit i més de 214.000 habitatges nous pels quals necessita un acord de país —és a dir, que tothom vegi la part fantàstica però no les servituds obligades—. Ha dit també que vetllarà pel “màxim respecte mediambiental i per la sostenibilitat” i ha assegurat que s’ha d’impulsar també la rehabilitació, entesa especialment com la requalificació i reconversió d’espais comercials en espais residencials, així com l’eliminació de 10.000 llicències de pisos turístics i la compra de 1800 habitatges per ús social.

Per fer tants habitatges com segons Illa calen, ja ha posat en pràctica una convocatòria de solars als ajuntaments per tal d’aflorar els espais urbans necessaris per construir 22.000 habitatges nous. I, en aquest sentit, ha reclamat el suport dels grups polítics al projecte de la nova Llei d’Urbanisme que el Parlament vol debatre i que es veurà dintre de molt poques setmanes.

Dins aquest projecte de Llei d’Urbanisme, el president defensa tres modalitats d’usos per aconseguir els solars imprescindibles per la construcció d’habitatges: els de les àrees amb planejament urbanístic aprovat i la gestió urbanística aprovada, encara pendents d’urbanització; els que estan amb el planejament aprovat i la gestió en curs i els que estan encara sense planejament.

214.000 habitatges nous amb una previsió d’entre el 40 i el 50% de protecció oficial

Els càlculs per les tres modalitats també s’han fet públics. Del primer mecanisme hi ha 25 àrees a Catalunya i es podran construir 21.728 habitatges; del segon 57 àrees a Catalunya amb una previsió de 32.396 habitatges i el tercer es preveu en àrees indeterminades on podrien construir-se entre 118.000 i 160.000 habitatges, fins arribar aproximadament als 214.000 habitatges en l’horitzó del 2040. Per cert 160.000 habitatges si al final s’opta per pisos petits, gratacels, etc: densificació programada.

El president va parlar, per tant, de 214.000 habitatges nous amb una previsió d’entre el 40 i el 50% de protecció oficial. Això vol dir que, per construir aquest volum d’habitatges, caldrà destinar a zona urbana desenes de milers de metres quadrats d’espai avui encara lliure, al qual caldrà sumar desenes de milers necessaris per serveis, zones verdes i infraestructures, si no es vol condemnar la població compradora a uns estandars de qualitat de vida del tercer món. Però l’altra conseqüència queda també clara: això voldrà dir que els ajuntaments sacrificaran terreny, del que ja els queda poc, per seguir fent milionaris els promotors, constructors i inversionistes perquè, entre el 50 i el 60% de l’habitatge construït, serà de preu lliure de mercat.

Hi ha un altre aspecte que no pot passar desapercebut. De les 25 àrees de Catalunya amb planejament aprovat i gestió en marxa, 10 son de l’àrea metropolitana de Barcelona i de les 57 àrees amb planejament aprovat i la gestió en curs, la meitat també son a l’àrea metropolitana. És a dir, en el territori més saturat de Catalunya que és la conurbació urbana de Barcelona, hi ha al menys 40 de les 82 àrees amb planejament en marxa: és previsible que al voltant de 25.000 nous habitatges acabaran de saturar els termes municipals d’aquests ajuntaments, avui ja precaritzats des del punt de vista territorial.

Això, que queda contemplat en el Projecte de Llei d’Urbanisme que s’ha de discutir en breu al Parlament de Catalunya, potser hauria de servir perquè aquells que consideren el sol com un instrument de qualitat de vida i no com un simple instrument de lliure mercat, posin una mica el crit al cel.

“O vamos en serio o generaremos frustración en la población”

De moment, el que si està clar és el que fa molt pocs dies van defensar el vicepresident de l’AMB i alcalde Cornellà, Antonio Balmón quan va dir que “hay que pensar en vertical y dejar de pensar en horitzontal” o quan va assegurar que “o vamos en serio o generaremos frustración en la población”. Amb ell, en unes jornades de GMG a BCN Desperta!, la directora general de BCN Global, Mercè Conesa i el president de la Immobiliària Guinot Prunera, Marcel Prunera, van afirmar que “la densificació de la població és imprescindible i que el que cal és que els alcaldes es posin d’acord per veure on es pot aplicar” i van coincidir amb el President Illa que el que caldrà fer també és segregar pisos grans per fer-los més petits o utilitzar baixos comercials per habilitar-los com habitatges.

Tot plegat ens porta a recordar operacions desmesurades que semblaven fàcils i que van generar exactament el contrari del que pretenien —o potser no!—. És el cas de la llei de Suelo Nacional que va aprovar el govern Aznar l’any 1998 que garantia la liberalització del sol per construir massivament habitatges, per tal de fer disminuir els preus. El que es va aconseguir va ser tot el contrari: encarir els preus dels habitatges i arruïnar moltes famílies quan va esclatar la bombolla immobiliària. Es van construir més del doble dels habitatges necessaris i, en realitat, els que més es van beneficiar van ser els constructors i els promotors, i els bancs oferint hipoteques per sobre del preu de compra.

El cert és que el valor de la ubicació dels terrenys jugava un paper transcendental sobre el mercat, que no es va voler posar mai sobre la taula. Com és evident, el sol no és un recurs il·limitat i, segons on es construeixi, el preu no baixa per molt que es construeixi en un altre lloc. Això sol ja explica que construir més no garanteix que baixin els preus: depèn on es construeix. I com. Però això importava poc perquè, del que es tractava, era d’eliminar qualsevol restricció urbanística i convertir el sol en una mercaderia lliure per l’especulació.

Es van construir 700.000 habitatges anuals en aquells anys i és evident que no tots s`han omplert ni venut. Un altre aspecte que el President Illa no ha tingut en compte i sobre el qual ni se n’ha parlat. Dels gairebé 4 milions d’habitatges que hi havia a Catalunya a finals del 2024, més de 415.000 estan buits, és a dir gairebé l’11%. Hi ha a més, segons l’Idescat, 322.000 habitatges d’ús esporàdic —segones residències?— i més de 105.000 que tenen un registre baixíssim d’ús —que no s’usen i no estan al mercat—. La ubicació d’aquests habitatges és molt variada, però és evident que allà on hi ha més habitatges construïts, hi ha també més habitatges buits. A l’Hospitalet, per exemple, on la demanda és enorme, hi ha més de 8.000 habitatges buits i això ha de ser molt semblant a la resta de l’àrea metropolitana. Dels gairebé 850.000 habitatges que té Barcelona, quasi bé 80.000 estan buits. Una bona part d’aquests 415.000 pisos buits han d’estar, per pura lògica, a les àrees urbanes més densificades.

A l’Hospitalet, hi ha més de 8.000 habitatges buits

Per què ni se’n parla del rescat d’aquestes propietats? Per què es prefereix ocupar sol lliure que és justament el bé més preuat en les densificacions urbanes? Perquè en el fons, semblen buscar-se les solucions més fàcils i és més fàcil programar sol lliure per convertir-lo en edificable que esbrinar què està passant amb els centenars de milers d’habitatges inutilitzats que no es posen al mercat?. Una dada que hauria de centrar el debat en una societat que reconegués la vàlua de l’espai lliure al mateix nivell que el dret a l’habitatge digne i econòmicament sostenible.

Plataformas, empresas y particulares sin escrúpulos se inventan fórmulas para aprovecharse de la necesidad de vivienda especialmente para jóvenes y hacer negocio

Algunos propietarios de viviendas acuerdan con sus inquilinos realquilar habitaciones para así evitar los topes legales en los precios del alquiler, mientras aparecen empresas de venta de habitaciones y también ofertas para inversores en habitaciones. Por cada habitación de alquiler ofertada en las plataformas, hay 22 personas de media que se interesan por ella.

Los elevados precios y la enorme competencia para acceder a una vivienda en alquiler siguen provocando que muchas personas no tengan más remedio que acudir al alquiler de habitaciones. Esta situación ha provocado que el número de contactos que recibe cada habitación ofertada en las plataformas haya alcanzado las 22 personas interesadas, según un estudio publicado por idealista con datos del segundo cuatrimestre de este año. Este número ha sido menor que en el caso de la vivienda completa, gracias a que la oferta disponible de habitaciones ha crecido un 24% en el último año.

El mercado de las habitaciones es el negocio inmobiliario más floreciente en l’Hospitalet. Varias son las fórmulas que han aparecido en la ciudad, tanto de alquiler como de venta en régimen de copropiedad, pero también han surgido otras de reclamo a los inversores interesados en comprar estudios y apartamentos a una empresa que se compromete a gestionar su alquiler temporal.

Realquiler especulativo

Algunos propietarios que tienen viviendas arrendadas acuerdan con sus inquilinos realquilar habitaciones para que ambos obtengan beneficios. De esta forma, el inquilino que tiene su contrato de alquiler en regla puede ver compensada total o parcialmente la renta que tiene que abonar realquilando, por ejemplo, dos habitaciones. Mientras, el propietario de la vivienda también obtiene un extra añadido sin ver sus ingresos limitados por los topes a los alquileres establecidos por la Ley de Vivienda y el Govern de la Generalitat por la declaración de l’Hospitalet como zona de mercado residencial tensionado, lo que restringe el precio de los nuevos contratos y la actualización de los existentes a un índice específico.

También se da el caso de propietarios de viviendas que directamente alquilan sus pisos por habitaciones, superando igualmente los límites de precios establecidos legalmente. Incluso hay casos en Bellvitge en los que sus propietarios han convertido el comedor en dos habitaciones que alquilan junto a las tres habitaciones con las que cuentan las viviendas, todas ellas con llave en la puerta. El precio del alquiler en estos casos es de 500 euros por habitación de media, que multiplicados por 5 habitaciones supone unos ingresos de 2.500 euros sin declarar, pagando en efectivo, lo que se conoce popularmente como “en negro”. Además, los propietarios se niegan a que los inquilinos puedan empadronarse y así evitan cualquier control fiscal. En estos casos, los inquilinos de las habitaciones solo comparten el baño y la cocina.

Pero los casos más lacerantes son los que sufren algunas familias que viven en una habitación realquilada: la pareja y sus hijos, con una ventana que da a la pared del patio interior y sin aire acondicionado, con el agravante de tener limitaciones horarias al uso del ventilador porque el dueño se lo prohíbe para que no se encarezca el recibo de la luz. En plena ola de calor. Son decenas de familias en habitaciones que ven limitado el uso de los aparatos de ventilación, obligados por sus caseros. Para darles solución, Cáritas ha abierto sus centros como refugios climáticos para que se puedan refrigerar, al tratarse, principalmente, de un problema de salud, según señalan los responsables de su centro polivalente en l’Hospitalet, donde acogen a madres con sus bebés durante el día para que los puedan amamantar y refrescar, pero que al atardecer deben regresar al “zulo” de su habitación, por la que pagan unos 400 euros de media.

Hipotecarse, más barato que alquilar

Cada vez más ciudadanos descubren que pagar una hipoteca puede ser más asequible que alquilar. Así lo revelan diversos estudios recientes, que muestran un fuerte cambio de mentalidad en cuanto al acceso a la vivienda. Y es que, durante décadas, comprar una vivienda ha sido percibido como un paso inalcanzable para muchos españoles, especialmente entre los jóvenes. Sin embargo, la tendencia parece estar cambiando. En muchas ciudades como l’Hospitalet, si se mira la mensualidad, la cuota mensual de una hipoteca ya es inferior al precio de un alquiler, marcando un giro significativo en la mentalidad de quienes buscan acceder a una vivienda.

Este cambio se está produciendo por un contexto donde los precios del alquiler continúan disparados (han subido un 10 por ciento interanual), mientras que las condiciones hipotecarias, a pesar del entorno económico, se han mantenido relativamente estables y con tendencia a que el Banco Central Europeo (BCE) siga rebajando los tipos de interés. El resultado: en l’Hospitalet resulta más barato pagar una hipoteca que alquilar.

Los expertos hipotecarios de Wypo señalan que la foto del mercado en septiembre de 2025 consolida y amplía la tendencia ya visible a cierre de 2024: la presión del alquiler supera a la de la compra financiada, aunque la entrada exigida para la hipoteca sigue siendo la principal barrera para muchos ciudadanos.

Los límites a la propiedad

Otra modalidad en boga en l’Hospitalet es la venta de habitaciones, ya que al reducir el precio de compra, al ser compartida, se pueden conseguir hipotecas por una cuota de aproximadamente lo que supone el alquiler. Además del encarecimiento de la vivienda, la principal limitación para la compra es que los bancos suelen financiar como máximo el 80 por ciento del valor de tasación o del precio de compraventa (el menor de los dos) para una vivienda habitual. De manera que el comprador debe de disponer de al menos el 20 por ciento en efectivo más aproximadamente otro 15 por ciento para abonar los impuestos y gastos de notaría y registro de la propiedad.

En cuanto a los impuestos, el del IVA en el caso de vivienda nueva supone un 10 por ciento del valor escriturado, al que se ha de añadir un 3 por ciento del Impuesto de Actos Jurídicos Documentados (IAJD). En el caso de que la venta sea de segunda mano, el impuesto a abonar es el de Transmisiones Patrimoniales (ITP), que asciende al 10 por ciento escriturado, a lo que hay que añadir un 5 por ciento adicional para tasación y otros costes como los gastos de notaría y el registro de la propiedad.

Si la vivienda a adquirir supone, por ejemplo, un precio de 200.000 euros, se debe disponer de un ahorro previo de unos 70.000 euros para aspirar a que una entidad financiera te conceda una hipoteca.  Otro inconveniente es que los bancos tienen establecidos límites de solvencia y endeudamiento. Éste último concepto supone que el importe de la cuota hipotecaria mensual no debe superar, en la mayoría de los casos, el 30 o 40 por ciento de los ingresos netos mensuales del solicitante, tras descontar sus otras deudas. Por ejemplo, para una persona que cobre el salario mínimo interprofesional, su límite de cuota hipotecaria se establecería en unos 650 o 700 euros mensuales.

También hay límites de edad. Aunque no hay uno establecido legalmente, las entidades financieras suelen establecer una edad máxima para la cancelación total de la hipoteca que se sitúa alrededor de los 75 años. A mayor edad del solicitante, menor será el plazo de amortización que se podrá ofrecer, lo que puede resultar en cuotas mensuales más elevadas. En todos los casos, cada banco realiza un estudio detallado de la situación económica y financiera de cada solicitante para tomar una decisión. Y cuando los ingresos son bajos, los problemas crecen. De ahí que la opción de compra compartida de viviendas, o de habitaciones se plantee como una alternativa mediante la fórmula legal de los indivisos.

Plataforma de copropiedad

La empresa Yorsio se presenta como la primera plataforma de copropiedad inmobiliaria en España que ofrece porciones de piso como alternativa al alquiler y un ‘Tinder’ para encontrar compañeros con los que compartir la adquisición de una vivienda en la que el salón, la cocina, el baño y la terraza o balcón son de uso compartido. Esta empresa, que ya está operando en l’Hospitalet, donde afirma tener cuatro jóvenes inscritos que aspiran a adquirir una vivienda compartida, quiere hacer líquido un mercado que no lo ha sido hasta ahora y dar salida a ese indiviso, que es el porcentaje que corresponde a cada copropietario de la futura vivienda. Si un piso tiene cuatro habitaciones a alquilar, a cada firmante le correspondería el 25%, como ocurre en el reparto entre iguales en una herencia o un divorcio.

Portavoces de Yorsio afirman tener un algoritmo propio con el que, a partir de un test de personalidad a los interesados, puedan encontrar a los compañeros de piso ideales según su perfil, así como las propiedades más afines. Además, en su cartera cuentan con inmobiliarias que les ofrecen su propio paquete de activos, e incluso una promotora con la que planean construir un proyecto desde cero porque quieren “que los estándares de calidad sean altos”.

Estudios en venta para inversores

Otra empresa, Kora Mostra, acaba de lanzar en l’Hospitalet un nuevo complejo de estudios de su línea “flex living” de alquiler temporal en un edificio que levantará en el solar situado en la avenida del Carrilet, 275, muy cerca de la Rambla Marina. El complejo cuenta con 253 apartamentos y más de 2.000 metros cuadrados de zonas comunes que aportan valor añadido y que combina la comodidad de una residencia flexible urbana, como si se tratara de un hotel, pero con espacios dedicados al relax, la gastronomía, el trabajo, el intercambio de ideas y áreas específicas para el desarrollo de actividades culturales. Por ejemplo, en la planta 14 se dispondrá de una piscina, además de contar en la primera planta con cafetería-restaurante, terrazas, coworking, gimnasio, etcétera.

Los apartamentos constan de una habitación con cocina abierta (americana) un baño y balcón y tienen unas superficies de 29 metros cuadrados hasta 52 metros cuadrados, caso en el que la habitación es cerrada y dispone de un salón con cocina americana y terraza, además de baño completo. Los propietarios de cada apartamento podrán disponer de una semana gratis al año y la empresa Kora se encarga de alquilarlos ofreciendo un 4% de renta fija neta de gastos, sin que el propietario-inversor tenga que asumir gasto alguno de gestión, estructura o mantenimiento del apartamento, salvo el IBI. También ofrecen una rentabilidad variable en función de los resultados reales de la explotación, señalando un objetivo de rentabilidad global estimada (fija + variable) que se mueve en torno a un 7% anual neto de gastos.

Las condiciones indican un plazo de primer ciclo de explotación de 10 años más otros 10 años renovables. Los precios varían según la altura de los apartamentos. Por ejemplo, en las primeras plantas, los estudios con 29 metros cuadrados de superficie suponen una inversión de 184.000 euros más IVA, mientras que el mismo estudio en la planta 12 asciende a un precio de venta de 201.000 euros. En cuanto al apartamento de 52 metros cuadrados en una planta segunda sale por 260.000 euros.

La forma de pago de esta inversión inmobiliaria habitacional es de 10.000 euros a la firma del contrato de reserva más el 15 por ciento del coste a la firma del contrato de compraventa y otro 15 por ciento cuando se hayan realizado los cimientos, en el segundo trimestre de 2026. Otro 15 por ciento se abonará en el cuarto trimestre de 2026 en otro hito de obra y el 55% restante más el IVA a la entrega del bien en escritura pública, que se supone se realizará en el cuatro trimestre de 2027. Además, la promoción cuenta con 71 plazas de parking a un precio unitario de 25.000 euros y que tendrán las mismas condiciones de rentabilidad que los apartamentos. Al precio de los apartamentos habrá que sumarle el mobiliario, de 10.000 euros en el caso de los estudios y 12.000 euros para los apartamentos.

A l’Hospitalet, aquesta nostre ciutat, que tot sovint oblida el seu cognom: “del Llobregat” tot i que bona part del seu territori, dels seus 12 km² i escaig, sigui un regal del riu que ens dona i ens ha donat vida. Encara que el riu estigui lluny dels barris de la ciutat hi ha ponts a l’Hospitalet que es fan imprescindible creuar per la vida quotidiana de moltes veïnes i veïns.

De ben segur no son ponts tant romàntics com el de Madison, als EUA, ni tant artístics com els de París, Budapest o Dublín per damunt dels seus rius, però els “nostres” ponts son part del paisatge i fan possible superar la llarga cicatriu de les vies del tren i faciliten la comunicació entre els barris.
Tot i així aquests ponts, en la seva majoria són poc coneguts, més enllà del veïnat que els utilitza. Potser la excepció és el pont d’en Jordà, el pont que comunica La Torrassa i Santa Eulàlia i que, durant molts anys ha fet possible l’accés al Metro del veïnat dels barris del Samontà. La seva forma metàl·lica ha esdevingut una de les icones de la Ciutat.
Ara mateix, desprès de molts anys i de diverses promeses i licitacions, l’Ajuntament ha decidir iniciar les obres per renovar les escales mecàniques que li donen accés des de Santa Eulàlia. Era una obra esperada, però que es queda curta. El mateix pont necessita de manera urgent una renovació. Hi ha esquerdes, forats i molt de òxid en la seva estructura. Encara més, les escales mecàniques son essencials pel seu accés, però segueix fent falta un ascensor que faciliti el pas a les persones amb mobilitat reduïda.

Seguint les vies hi ha un altre pont, també metàl·lic i també entre els límits de Santa Eulàlia i La Torrassa, en pont de Ca n’Alòs, també conegut com a Pont de la Vanguard, que facilita l’accés des de Santa Eulàlia a la Sala i a les piscines municipals, superant les vies de la línia de Vilanova. Aquest pont no disposa d’escales mecàniques ni a un cantó ni a l’altre, substituïdes en tot cas per unes llagues rampes d’uns tres braços. El seus nom ve d’una de les masies més important de la Ciutat, Ca n’Alòs. La masia, que va subsistir fins els primers anys 70, just val costat de la fabrica de la Vanguard, va ser comprada pel propietari de la fàbrica i desmuntada pedra a pedra. Ara tot plegat està en parador desconegut. En tot cas, se’n conserva la memòria en el pont i en el nom dels carrer.
Seguint el camí, hi ha el pont de Matacavalls que permet superar les vies de la línia de Martorell, comunicant el barri de Les Planes amb el de Sant Josep. Tampoc disposa ni d’escales mecàniques ni d’ascensor, només d’una llarga rampa de tres cossos. Abans aquest era un pont de pedra que va resistir fins ben entrats en anys 60.

Més enllà hi ha dos ponts, lligats a les estacions de ferrocarril, el de la estació de Bellvitge que hauria de facilitar el pas entre Gornal i Bellvitge, i el pont de la estació de l’Hospitalet centre que serveix per connectar la mateixa estació i la Rambla de Just Oliveras amb el barri de Can Serra. Tot dos ponts, més aviat unes passarel·les, disposen d’ascensors. La qüestió és que, especialment en el cas de la estació de Bellvitge, el servei d’ascensors està aturat la majoria de dies, el que de manera evident, no facilita la mobilitat.

A la Ciutat, a més d’aquests ponts que serveixen per superar les vies del ferrocarril, hi ha uns altres ponts que superen aquestes vies per sota. Són els ponts de la Riera Blanca, del Torrent Gornal, de la Vanguard, de Torrent  del Lloro, aquest només per vianants, el d’Isabel la Catòlica, el de Can Buxeras i el de la Riera del Canyet. Només atenent els noms ja es veu que la seva construcció va anar lligada més a superar els obstacles naturals, en aquest cas les rieres i torrents de la nostra geografia, que no pas a facilitar la comunicació entre La Marina i el Samontà.
Tot plegat però forma part del patrimoni de la Ciutat i cal no només facilitar la seva conservació, sinó també i de forma especial, facilitar-ne la mobilitat pel conjunt del veïnat. Al mateix temps fa falta també reconèixer el paper fonamentat del riu Llobregat, del cognom de la Ciutat, facilitant-ne l’accés, donant suport a la feina d’anys dels Padrins del Riu Llobregat, i, perquè no?, fent un monument al riu Llobregat que ha fet possible el terreny en el que vivim i suporta avui les tones de ciment dels blocs.

Escolars en l’apadrinament del riu el març de 2025

El reportatgeL’absència d’una política activa de Serveis Socials implica que una gran part de les famílies que es podrien beneficiar de l’ajut, no coneguin els seus drets

L’Hospitalet, amb 2.021 prestacions de l’Ingrés Mínim Vital (658 euros mensuals) a data de juny de 2025, presenta una taxa de 72,2 prestacions per cada 10.000 habitants, amb una població oficial de 279.993 habitants censats i una renda mitjana familiar de 41.190 euros. Aquestes dades, que s’han pogut recollir d’una recerca efectuada per elDiario.es, gràcies a una sol·licitud tramitada a través de la Llei de Transparència, situa la realitat dels municipis de tot el país d’acord amb la renda familiar mitjana i la penetració d’aquest subsidi en el conjunt de la població més precaritzada.

Les conclusions de l’estudi assenyalen que les dades mostren un interessant abast de l’ajut en els municipis amb rendes més baixes, de manera destacada al sud peninsular, tot i que de manera molt irregular en el conjunt del país, amb algunes localitats força empobrides amb escassa implantació de l’IMV.

Segons dades extretes de l’Idescat, l’any 2023 (les darreres publicades) els indicadors territorials de risc de pobresa i exclusió social a Catalunya es registraven aplicant algunes dades sobre taxes d’escolarització als 17 anys, nombre de famílies monoparentals, nombre de famílies amb tres fills o més, població provinent de països en vies de desenvolupament i percentatge de persones que viuen soles. Les dades de l’Hospitalet fixen un  81,5% en la taxa d’escolarització; el 3,1% pel que fa a famílies monoparentals; el 4,2% de famílies amb tres fills o més; el 35,6% de població immigrada i, entorn del 29%, la població que viu sola. La xifra de l’Hospitalet pel que fa al registre d’immigració és la segona de Catalunya darrere de Salt (40,8%), però en aquest cas la taxa d’escolarització és una mica més baixa (70,5%), la de famílies nombroses més alta (13,6%) i una mica menor la de població que viu sola (25,9%). Pel que fa a famílies monoparentals la xifra és molt semblant (3,3%).

En el conjunt del país una de cada cinc persones residents es troba en risc de situació de pobresa (gairebé un 20% del total) xifres que son superiors en algunes comunitats com Andalusia (29%), Extremadura (27,5), Castellà-La Manxa (27,4%) o Múrcia (26,9%).

El contrast entre la taxa de prestacions de l’IMV per cada 10.000 habitants a Salt i a l’Hospitalet és, en aquest sentit, extraordinàriament eloqüent. A Salt es registren només 819 prestacions a juny de 2025 però, en canvi, la taxa per cada 10.000 habitants és de 241,6 (en front del 72,2 de l’Hospitalet) tenint en compte que la població de Salt en prou feines arriba als 40.000 habitants (33.904). Aquesta mateixa taxa de prestacions a Badalona, per exemple, és de 103,6, mentre que a les grans capitals disminueix una mica: Madrid (86,5); Barcelona (55,7). A les localitats de l’entorn metropolità del tamany demogràfic de l’Hospitalet, també son relativament moderades, però no tant com a l’Hospitalet: El Prat 81,6; Cornellà 79,5. A altres municipis com Gavà o Viladecans encara son menors (63,7 i 67,9, respectivament) i ja no diguem a municipis com Sant Just Desvern on la taxa només arriba al 22,5%.

Com a curiositat, al municipi de Darro a Granada, la taxa de l’IMV és del 743,4 per cada 10.000 habitants, mentre que a Gurb (Barcelona) a l’altra extrem només és del 3,7.

La realitat és que segons l’AIReF (Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal), el 55% de la població amb dret a l’ajut no el rep. La penetració de la prestació és més gran en els municipis entre 20 i 50.000 habitants (taxa mitjana de 172 prestacions per cada 10.000 habitants), mentre que a les ciutats més grans (per sobre dels 250.000 habitants) com l’Hospitalet, la taxa està a l’entorn de 122. L’Hospitalet, amb 72,2, està exactament 50 per sota de la mitjana de les grans ciutats, qüestió que hauria de preocupar a l’Administració Local, especialment al departament municipal de Serveis Socials de qui depèn en molt bona part la informació sobre beneficis a la població més precaritzada.

Segons l’European Anti-Poverty Network (EAPN), la plataforma d’entitats socials que lluiten contra la pobresa i l’exclusió social a la UE, el 43,7% de les persones que viuen en zones d’altes taxes de pobresa no han sol·licitat l’IMV perquè el desconeixen. En altres casos hi ha el temor, estès, a declarar una situació endèmica de pobresa si es tenen fills per por a que l’Administració et tregui la custòdia, qüestió que es falsa: segons la mateixa EAPN, un 20% de les famílies que tenen dret a l’ajut, no el tramiten per les dificultats burocràtiques i d’entesa de la sol·licitud, de manera que l’Administració municipal és l’encarregada de fer molta feina en aquest sentit.

També s’ha posat de manifest en algunes comunitats, no a Catalunya, les dificultats per compaginar la Renda Mínima Autonòmica amb l’IMV. Les dades de Catalunya indiquen que al 2019, 32.166 llars rebien l’ajut autonòmic que va passar a ser de 92.415 al 2020; 55.441 al 2021; 104.144 al 2022 i 51.374 al 2023. L’IMV va ser de 11.431 al 2020; 29.424 al 2021; 28.245 al 2022 i 32.092 al 2023. Per la qual cosa, la RMA no ha suposat cap impediment a casa nostra per l’aplicació de l’IMV.

Feia quasi un any que no agafava la bici, una estranya malaltia muscular m’ho havia impedit, sortosament resolta gràcies a l’entestament i perícia de la meva metgessa de capçalera. I un cop recuperat, el primer que vaig fer és tornar a agafar el camí del riu que, ves per on, no fa pas gaire em van dir que el nou consistori, que de nou només sembla tenir una afició per deixar de costat al voluntariat, havia pres la lloable decisió de netejar el camí.
Santa innocència!, no la meva òbviament, sinó la del qui creia que alguna cosa havia millorat. El camí sembla net, algú ha passat i ha recollit infinitat de plàstics i merda varia, no sé si els serveis de neteja o un grup de voluntaris, perquè en tot el seu recorregut està sembrat de sacs de plàstic, com si un d’aquests últims haguessin fet la feina, esperant, possiblement, que els serveis tot seguit els recollissin després d’haver-ho pactat. Això és el que imagino, perquè els serveis de la neteja sempre van acompanyats d’un vehicle i aquest no ha sigut el cas. I és que els sacs, tots ells, estan rebentats amb la merda escampada per la vegetació. Mira per on, ara tenim la mateixa merda de plàstics, amb l’afegit dels sacs!
Haig de reconèixer que, dos dies després els sacs havien desaparegut, juntament amb part de la merda escampada, el que em fa pensar que l’operació no era del voluntariat sinó dels mateixos serveis de neteja, descoordinats probablement per motiu de les vacances.

Malauradament no tot acaba aquí. Des del començament del camí, just on els usuaris i els treballadors de l’hospital aparquen els seus vehicles, es poden veure cents de quilos de porqueria antediluviana, això últim per dir alguna cosa. Restes de sabates, milers de plantilles sobretot, se suposa que fetes d’un material més resistent que les pròpies sabates, ampolles que deuen tenir més de deu anys, i restes de productes difícils de qualificar per la seva antiguitat. I això ens fa pensar sobre el que hi deu haver enterrat, suposem que per deixar material d’investigació a futurs arqueòlegs, cosa que no se’ns havia ocorregut. De fet, si ho pensem amb una mica de perspectiva, d’aquí a mil anys, els nostres descendents agrairan tanta cura del nostre govern municipal per deixar enterrades proves de la nostra cultura; perquè si remenen més enllà, a Cornellà o el Prat, van aviats, allí no trobaran res per estudiar.

Fora bromes, penso que el problema de l’Hospitalet ja no solament és de mal govern. Això podria ser explicable si després d’una o dues legislatures la cosa canviés o, si més no, es reduís considerablement, perquè donaria a entendre que, bé o malament, s’intenta posar remei, però queda claríssim que no és el cas. Cap govern, empresa o particular, repeteix els mateixos errors durant decennis si no és a propòsit o perquè tant se li’n fot. El problema de la brutícia de l’Hospitalet, la seva deixadesa, és estructural i cultural. No hi ha altra explicació. L’ajuntament va a cops de queixa, sempre i quan aquesta afecti al seu electorat. Si els contenidors arrebossen merda no passa res, si algú es queixa sí, llavors es posa remei. Si enfront una plaga de cuques ningú diu res, es fa els ulls grossos; tanmateix, si alguns veïns o botiguers es queixen, l’ajuntament es belluga, però només al lloc localitzat de la queixa —això de la pudor dels carrers i les rates és una altra cosa: les solucions deuen ser massa complexes, encara que no tant per les ciutats veïnes—. La neteja dels carrers ha millorat, però segueix sent deficient. Avui mateix i en ple agost, he pogut comptar un plàstic gran a cada deu metres, sense comptar les llaunes i ampolles diverses. Això, al final del carrer Barcelona, on la concentració d’habitants és bastant minsa, principalment en ple agost.

Aquesta cultura de la deixadesa i del mínim esforç es reflecteix clarament en el camí del riu. No cal netejar on la gent no hi viu o només circula momentàniament, per anar del seu barri o casa, a un espai verd i cuidat per a passejar, evidentment fora del municipi. Cal netejar aquests pocs cents de metres que no serveixen de res?  Ningú s’hi quedarà. Comparativament amb els de les ciutats veïnes són lletjos a parir i, fer-los bonics i interessants no aporta diners, no s’hi pot edificar. Els hospitalencs només utilitzen el camí del Prat, de Cornellà o de Sant Boi, per gaudir-ne. Pel de l’Hospitalet estrenyen el pas i intenten no mirar. De fet, ni tan sols saben si és l’Hospitalet.

Pel que fa a la merda dels aparcaments de la Residència passa el mateix. El personal sol ser d’altres ciutats, mentre que els usuaris hospitalencs hi van molt de tant en tant, i quan ho fan és per situacions que els hi fa pensar en altres coses. No surt rendible netejar-los. A més, si ho fessin es descobriria un munt de caus de rates, i això al govern municipal no l’hi acaba de fer el pes. Igual les hauria de censar o, fins i tot, empadronar.

Fa molts anys, el meu amic Josep Manuel, que en pau descansi, sent director del paisatge urbà de Barcelona, després que li cridés l’atenció sobre que constantment hi havia gent escombrant els carrers per recollir el que la gent llençava, em va explicar que era un mètode educatiu. Si la gent veu a un treballador escombrant o que acaba de passar, no llençarà res a terra. A poc poc anirem convertint una societat acostumada a embrutar la ciutat, a una que farà tot el possible per mantenir-la neta, em va dir. S’ha de dir que ho van aconseguir, però per això es necessita una cultura molt desenvolupada i ganes.

Ara bé, què podem esperar dels hospitalencs, que veuen com el seu propi ajuntament tant se li’n fot si la ciutat està neta o bruta? Sorprès estic quan veig els immigrants sud-americans o xinesos del meu barri, intentant introduir envasos de vidre i plàstics en uns contenidors on no hi cap una ploma. Em faig creus quan veig que el problema no és d’ells ni dels seus costums, sinó d’un govern que possiblement cap d’ells ha escollit. Personalment, estic fart de viatjar al tercer món, principalment a l’Àfrica. I allí hi ha de tot, però en general la gent és més sensible a la neteja, pot ser perquè els seus governs municipals intenten que les seves ciutats s’assemblin a les europees del Primer Món. Encara sort que no coneixen l’Hospitalet, una ciutat que creu que ho és per la seva ubicació o per decret, però que no ho sembla.

Òbviament, a aquests llocs també hi trobes ciutats on la gent passa olímpicament de la neteja, encara que haig de confessar que cada cop menys. Ara bé, aquestes ciutats curiosament estan habitades per persones convençudes que hi són de pas, que hi viuran uns pocs anys i marxaran tan aviat com sigui possible. A aquest Tercer Món són ciutats habitades per gent de fora, que mai se sentiran ciutadans d’elles, que treballen pel turisme o serveis de grans grups hotelers concentrats a espais d’interès turístic, on trobar un habitatge és gairebé impossible. No obstant això, si la ciutat està governada per gent amb cura i amor propi, es nota com amb el pas dels anys la situació canvia, i on fa deu veia un carrer ple d’escombraries, ara se’m fa difícil trobar plàstics pel carrer. Sembla ser que la gent del país els ha deixat de llençar a terra.
Certament, és un canvi brutal per una ciutat del Tercer Món, on tots els paràmetres socials dirien el contrari.

Com ho han aconseguit? Doncs amb treballadors escombrant constantment i entitats de voluntaris que periòdicament fan neteja de plàstics als afores de la ciutat, pels seus camins i platges, amb molt rebombori mediàtic i crides del mateix ajuntament. Entitats que el consistori cuida i ajuda, i, sobretot, on té la suficient cura de, tot seguit, passar amb un camió per recollir els sacs.

No és cosa de ser primer o Tercer Món sinó tenir autoestima, cultura i, per descomptat, ganes de treballar.

El pragmatisme del PP i l’ideologisme de Vox contrasten a l’hora d’aconseguir que les mocions que presenten al ple tinguin el suport que caldria

Una lectura sobre l’èxit de les propostes portades a aquest darrer ple municipal tant pel que fa al govern —que és qui redacta l’ordre del dia—, com pel que fa als grups municipals en les seves respectives mocions, explicaria no solament la manera de treballar els continguts sinó, especialment, l’objectiu tàctic d’allò que es porta al ple per tal que s’aprovi. Ja s’ha informat en aquest digital, un munt de vegades, la poca utilitat de les mocions dels grups municipals que s’aproven però no s’executen. Però n’hi ha una altra, d’utilitat: posar de manifest la sintonia de les propostes per part de la majoria del Consistori o, en ocasions, mostrar la debilitat del govern concitant el suport de la resta de grups.

En aquest sentit caldria dir, en una panoràmica dels resultats de les votacions de les mocions presentades en tots els plens, que el PP és el grup municipal que més adhesions recull en les votacions de les mocions que proposa, seguit d’ERC-EUiA i, a certa distància els Comuns i Vox, que és el que menys suport rep, en general.

Les raons poden ser diverses, però tenen un element comú i és que mentre el PP centra les seves mocions en aspectes ciutadans que reclamen millores, obviant tots aquells aspectes ideològics que podrien provocar en la resta de forces un rebuig d’entrada, la resta de forces —de menys a més, ERC, Comuns i Vox—, fan exactament el contrari. És a dir, Vox no aconsegueix gens de suport de la resta de forces, no tant per les millores que s’entendria que contemplen les seves propostes, com pel fet que sempre vol destacar la radicalització de les postures ideològiques que defensa, que en la majoria d’ocasions eclipsen aquells aspectes on la resta de forces podrien estar d’acord. D’aquesta manera, les mocions de Vox poden servir per la seva estratègia de radicalisme ideològic —que sembla molt poc útil en el context ciutadà— però son absolutament ineficaces pel que fa a la millora de les condicions de vida de la ciutat i dels seus ciutadans. Aquesta tendència a marcar identitat ideològica també s’observa en ocasions en el grup municipal d’ERC-EUiA i força més en els Comuns. I aquestes actituds actuen en relació inversa a lèxit de les mocions presentades.

És curiós observar això que afirmem, en el ple de dimarts passat on Vox, com sempre, va veure rebutjada la seva moció per tots els grups excepte pel PP, en alguns punts, i els Comuns exactament igual en les seves quatre mocions, excepte en alguns punts que van rebre el suport d’altres forces.

ERC-EUiA, per contra, va veure com s’aprovaven tres de les seves quatre mocions (una d’elles només en alguns punts), mentre que el PP, de sis mocions presentades va veure aprovades dues per unanimitat, tres amb el vot contrari només del PSC —una d’elles només amb l’esmena socialista d’un punt— i la única que va perdre, perquè va votar conjuntament el govern amb Vox (11 vots a favor i 16 en contra).

Dels 42 punts de l’ordre del dia, hi havia 3 peticions de paraula i 17 mocions dels grups municipals. Dels altres 22 punts presentats pel govern, 13 van ser aprovats per unanimitat, 6 no requerien votació perquè era només donar compta al ple i els altres 3 no es van aprovar per unanimitat pel vot contrari de Vox en uns casos i l’abstenció del PP en una modificació de crèdit.

El govern, de les 17 mocions presentades, tret les dues on participava, només en va perdre 4. A les altres 11, el vot dividit de l’oposició va permetre que no triomfessin. Això no implica que les quatre mocions aprovades contra el vot del govern s’executin finalment. Hi ha, certament molts dubtes que això passi, però el que és evident és que l’esforç dels grups municipals en les altres mocions que, de manera general, fracassen, és un esforç inútil, que potser mereixeria una reflexió.